Paripé

[Opinió. Publicat el 2/5/2014. Web ací]

La paraula castellana «paripé» procedeix del caló «paruipén», que vol dir «permuta». El diccionari de la Reial Academia Espanyola (RAE) la defineix com «fingimiento, simulación o acto hipócrita». Els diccionaris normatius catalans no l´arrepleguen encara. Per al de l´Enciclopèdia, «hacer el paripé» s´ha de dir «fer el paperot» («presumir») o «fer el tifa» («fingir»). Per cert, segons el diccionari d´Alcover-Moll, la paraula tifa correspon al castellà «badulaque», que, per a la RAE, vol dir samfaina i, per extensió, persona nècia, inconsistent o no complidora, i no significa en absolut, com es pot creure, botiga o comerç petit, encara que així traduïren el nom del Kwik-E-Mart d´Apu a Els Simpson.
El desplaçament semàntic de «paripé», de «permuta» a «fingiment», ha sigut sociològicament premonitori. La representació de la societat que promogué la Revolució Francesa partia d´un intercanvi original, el contracte social, una permuta de la igualtat i la llibertat naturals per les civils. Eleccions i parlaments rememoren aquell pacte primigeni; els governs hi troben la seua legitimació. Però les exigències de l´acumulació capitalista erosionen el contracte social. La permuta esdevé fingiment i transitem a la societat del paripé.
El 1999, Armin Pongs, periodista i fotògraf de Munic, publicà En quina societat vivim realment? El llibre tingué tant d´èxit que Pongs en va escriure quatre volums més, amb respostes d´especialistes en sociologia. Viuríem en la societat del risc, de la multiopció, postmoderna, multicultural, escindida, del treball, dinàmica, líquida, flexible, transparent... Oblideu-vos! Vivim en la societat del paripé.
Observeu, si més no, el comportament de les nostres institucions econòmiques o polítiques. Què va fer el Banc d´Espanya quan l´emissió de preferents? I els tribunals i síndics de Comptes amb les caixes B? Què ha fet la diplomàcia de la Unió Europea amb Ucraïna? Què fa el ministeri de Treball amb la desocupació o amb la Mare de Déu d´El Rocío? I la Conferència Episcopal, ara que han congelat la llei de l´avortament? Què fa el ministre d´Interior fotografiant-se junt a les concertines? I el president de la Generalitat quan parla de finançament o deute històric? O què fan a les Corts, que l´any passat suprimiren la Comissió de Seguretat Nuclear (quan Cofrents fou la central que més incidents patí) i mantenen la de Activitats (sic) de RTVV? Què fan els macrosimulacres d´emergència anunciats dies abans? Moltes preguntes i una sola resposta: fan el paripé.
El Diccionari de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua ha admés el terme paripé i ha donat com a significat la traducció literal del diccionari de la RAE. Per què aquesta discrepància amb els diccionaris catalans? És perquè consideren que el grau de fingiment o hipocresia a terres valencianes és major que en altres parts del domini lingüístic, la qual cosa potser siga certa, o és que també, en l´AVL, fan el paripé traduint directament del castellà? Finalitze l´article. L´assumpte sembla suficientment argumentat. O potser jo també he fet el paripé...

Cada dia 10

[Opinió. Publicat el 26/03/2014. Web ací. Jpg ací]

Al País Valencià hi ha 696.000 persones desocupades (EPA 4t trimestre 2013), homes i dones que volen treballar i no poden fer-ho. No s’inclouen en aquesta immensa quantitat ni les persones desanimades, que ja no busquen faena, ni aquelles altres que han decidit constituir una petita empresa. De les persones desocupades, només 292.300 reben prestació per desocupació. Això vol dir que, des de que Rajoy va accedir a la presidència del govern, ací hi ha 55.000 persones desocupades més i 16.200 perceptors de prestacions menys. Encara que ens repetesquen el contrari, el túnel és més llarg i més fosc per a més persones.
La prestació per desocupació es cobra el dia 10 de cada mes. Ni les televisions, ni les ràdios, ni els periòdics, en parlen, malgrat el volum de persones afectades. Cap ofrena de flors, processó o romeria aconsegueix reunir ni la meitat de gent que arreplega aquesta marxa periòdica dels nostres desocupats o desocupades als bancs per cobrar. I recordeu que el 58% de les persones desocupades (3 de cada 5!) no rep cap prestació. Cap club esportiu té tants socis. Són molts més que totes les persones que, en un diumenge qualsevol, assisteixen als nostres camps de futbol. I, tanmateix, silenci absolut dels mitjans de comunicació.
El nombre de persones desocupades al País Valencià és equivalent a més de la meitat dels votants del Partit Popular en les darreres eleccions autonòmiques i més que en tingué el Partit Socialista. Són més del doble que els votants de Compromís i Esquerra Unida junts. Imagineu que els mitjans de comunicació transmeteren la veu de les persones desocupades en aquesta mateixa proporció. Però no és així: silenci quasi absolut.
Millor dit, hi està instaurat un “mutisme aclaparador”, concepte que Axel Honneth (El dret de la llibertat, p. 462) relaciona encertadament amb els processos de “pèrdua de seguretat i flexibilització” de l’esfera del treball social. Aquests processos transmeten la falsa impressió que “l’únic responsable del destí laboral propi és un mateix”. Allò que ara sintetitzen cínicament amb la noció d’“empleabilitat”. No existeix l’“empleabilitat” com una característica personal. La possibilitat de ser ocupat o ocupada depén de l’entorn laboral: ho saben bé les persones desocupades o les migrants. No és el mateix el País Valencià que Baden-Württemberg. I per això, 1 de cada 4 persones desocupades desitjaria aprendre alemany, just el doble de proporció que la població en general, o anglés 10 punts per dalt de la mitjana (baròmetre del CIS de febrer 2014).
El dia 10 recordeu les persones desocupades. I tots els altres dies del mes, també.

Traduccions

[Opinió. Publicat el 1/3/2014. Web ací. Jpg ací]

Com que molts responsables polítics valencians no fan servir la nostra llengua pròpia, tal vegada per desconeixement , els he preparat algunes traduccions de frases freqüents. Quan canvien el discurs, ja en faré de noves.
No ho sé. No em consta. No ho recorde. Tot és mentida. Tot és un muntatge. Tot és mentida, llevat d´alguna cosa. Això pertany a la meua vida privada. S´ha tret la meua actuació o les meues paraules de context. És un assumpte de la meua família. No m´he emportat un sol euro. Tot el món té dret a enriquir-se. Vaig tindre relació amb eixa empresa fa temps, ara n´estic desvinculat; pensava que ho estava. No tinc res a veure amb eixe compte corrent. Tinc a veure, però no hi he fet moviments; si n´he fet, no són il·legals. Tot ha sigut convenientment auditat. Les acusacions que em fan només volen perjudicar a la nostra comunitat o a la marca Espanya o al meu partit o a la recuperació econòmica o als brots verds. La meua actuació és transparent. Sempre col·labore amb la Justícia. Sóc víctima d´una persecució política. L´oposició no és constructiva, només vol destruir allò que estic fent. Sóc el primer interessat o la primera interessada en què tot s´aclare. Açò és un suplici per a mi i la meua família. Ser imputat no vol dir ser condemnat. S´ha de respectar la pressumpció d´innocència. No puc fer declaracions perquè és un assumpte que està jutjant-se. El meu advocat o advocada contestarà totes les seues preguntes. Els pèrits i experts estan presentant proves manipulades o segueixen instruccions polítiques de l´oposició. La instrucció està contaminada. Ha sigut una sentència clarament injusta. Demanaré la baixa del partit, però no dels meus càrrecs, perquè tinc un compromís amb l´electorat que m´ha votat. Ja he donat instruccions al meu advocat o advocada a fi que presente el corresponent recurs, perquè està cometent-se una injustícia. La sentència no ha sigut tan dura com volien els advocats de l´oposició. Apel·larem a les màximes instàncies europees. He rebut molts missatges de suport. La societat és conscient d´aquesta injustícia. El poble està amb mi. Les amistats i la família m´han reiterat el seu recolzament. La societat no guanya res amb la meua condemna. Tots tenim dret a demanar l´indult. La meua família em necessita. La meua salut o la meua edat no aconsellan l´entrada en presó. La càrcer em pot donar noves experiències. Comence una nova etapa amb molta il·lusió...

Eubúlides i el PP

[Opinió. Publicat el 13/2/2014. Web ací. Jpg ací]

A hores d’ara, l’històric enfonsament electoral del PP no és el seu problema principal. Si demà foren les eleccions només tindria intenció de votar candidatures populars una de cada deu persones. En dos anys ha perdut la intenció de vot de tres de cada cinc persones que escolliren PP en les darreres eleccions. El seu problema principal, però, és un altre, que té a veure amb una qüestió lògica.

La paradoxa del munt o, en grec, de sorites fou formulada per Eubúlides de Milet fa més de dos mil anys. Un gra de blat no és un munt de blat. Si n’afegim un gra, tampoc no ho serà. Però, si continuem afegint-ne, al remat, en tenim un munt. Quin és el gra a partir del qual s’ha format el munt? Una oreneta no fa estiu. I dos? I tres? Quantes en calen? La paradoxa de sorites es presenta amb moltes formes, des de la vella llei dialèctica de conversió de la quantitat en qualitat, que deia Engels, fins a les paraules del vicepresident Císcar sobre que “la manifestació contra el tancament de RTVV no havia sigut tan nombrosa com per convocar eleccions”, passant per aquella balada de Bob Dylan: “...quantes morts seran necessàries fins que ell se n’adone que ha mort massa gent?” I per què tot això és el principal problema del PP?

Molt senzill. L’autoritat judicial procedirà a dissoldre o suspendre un partit polític quan “incurra en supuestos tipificados como asociación ilícita en el Código Penal” (Llei 6/2002, art. 10.2.a). “Associació il·lícita” és aquella que, encara que constituïda amb una altra finalitat, promou faltes “de forma organizada, coordinada y reiterada” (CP art. 515.1). Per això, cal parar esment en quatre paraules de l’auto del jutge Ruz del 22 de novembre. Hi parlava de la pressumpta existència “de una cierta corriente financiera de cobros y pagos continua en el tiempo, al margen de la contabilidad remitida por el Partido Popular al Tribunal de Cuentas”. Adoneu-vos: “contínua en el temps”. I si es demostra que hi estaven implicats els alts responsables del partit, no seria també una falta organitzada i coordinada? Però, quants als càrrecs en calen?

En tenim ja dos condemnats de Gürtel, Campos i Betoret, i uns vuitanta imputats més del PP. Si hi ha més condemnats, en formaran un “munt”. I aleshores potser algun jutge competent estime que es donen els supòsits per encetar un procés de dissolució.

Els cirerers de Yoshino i nosaltres

[Opinió. Publicat el 6/2/2014. Web ací. Jpg ací i ací]

“Ell i només ell! / Per a flors, / la muntanya Yoshino!”, escrivia el poeta japonés Téishitsu en el segle XVII. Ara, els cirerers de la falda del Yoshino o del Fuji estan a punt de florir novament. Però de Japó arriben també notícies dolentes per a nosaltres.

Les autoritats nuclears, després de Fukushima, donaren instruccions tècniques complementàries per previndre la fusió dels nuclis dels reactors o el descontrol dels residus. S’hi tracta d’assegurar millor l’alimentació elèctrica de la planta, l’extracció del calor del nucli, la refrigeració dels residus o una comunicació adequada. Però, al temps que el Consell de Seguretat Nuclear comença a inspeccionar la posada en marxa d’aquestes instruccions, TEPCO, la companyia propietària de Fukushima, informa de més i més problemes que no se solucionarien amb aquelles mesures i que, en alguns casos, palesen problemes estructurals dels reactors d’aigua en ebullició, el tipus dels accidentats a Fukushima i del que Iberdrola té a terres valencianes, el de Cofrents.

Malhauradament, el 19 de gener un robot teledirigit enviava imatges d’una fuita de líquid radioactiu al primer nivell de l’edifici del reactor número 3, en la zona de connexió de la línia de vapor principal (la canalització que comunica el nucli del reactor amb el turbogenerador). El fet que la línia de vapor travesse la contenció del reactor és un taló d’Aquil·les del disseny i ara es demostra que resultaria fatalment afectada per un terratrèmol o una explosió. En novembre, un minisubmarí teledirigit aportava imatges (estan en Youtube) de trencaments en la cambra de supressió del reactor 1. I el 30 de gener, TEPCO comunicava un altre forat en la cambra del reactor 2 (com que allí no hi hagué explosió, ha de ser conseqüència del terratrèmol). Els robots, en llocs inacessibles per la radioactivitat, acrediten problemes estructurals, no contemplats per les instruccions tècniques que inspecciona el CSN. A més, el 15 de desembre, TEPCO publicà un informe amb 52 coses que, segons l’empresa, no tenen encara explicació. Lasciate ogni speranza.

En uns dies veurem les tradicionals imatges dels cireres de Yoshino. Malhauradament, aquests prodigis estètics no s’acompanyen de bones notícies per a nosaltres, que vivim prop de la central nuclear que més incidències comunicà en 2013 i que és l’única que hi ha activa al nostre país amb el fatìdic disseny de Fukushima, la de Cofrents.

Cotino

[Opinió. Publicat el 29/1/2014. Web ací. Jpg ací i ací]

Hi ha coses que no quadren d’allò que ha explicat el senyor Cotino davant del jutge Ruz. Diu que va anar a Madrid l’11 de març de 2004, com a Delegat del Govern de la Comunitat Valenciana, per participar en una reunió al Ministeri de l’Interior sobre immigració. La reunió fou suspesa pels terribles atemptats. Després estigué a l’estació Atocha, a la Direcció General de la Polícia (que havia encapçalat amb els ministres Mayor Oreja i Rajoy) i a la seu del Partit Popular, on no va portar diners a Barcenas, sinó que volia parlar amb Francisco Villar, segons Cotino, expert en seguretat del PP.
Si Villar era especialista, el ben cert és que el Partit Popular no va aprofitar la seua competència, perquè, després dels atemptats, no va desempenyar cap càrrec ni va tindre cap responsabilitat política relacionada amb terrorisme o seguretat. Mentre fou parlamentari en les legislatures VIII i IX, el senyor Villar va ser vocal en nou comissions i ponent en dues ponències de projectes de llei, cap d’elles relacionada amb la seguretat. De les intervencions parlamentàries que va fer, només he trobat una relacionada amb els cossos de seguretat de l’Estat: en 2008 va preguntar per què Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, no havia sigut convidada a un acte commemoratiu en la caserna de la guàrdia civil de Valdemoro. Quina informació li podia proporcionar el senyor Villar sobre els atemptats que Cotino no havia pogut arreplegar al Ministeri de l’Interior o a la Direcció General de la Policia o aconseguir-la simplement amb una trucada telefònica?
Però s’oblida el més important. El dia 11 de març de 2004, el senyor Cotino era Delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, i per tant, responsable de les forces de seguretat de l’Estat a casa nostra on, recordem-ho, havien hagut bombes d’ETA en març (Gandia) i juliol (Torrevella) de 2001 i en juliol de 2003 (Alacant i Benidorm), i encara n’hi haurien més en 2005 i 2007. Si, com afirmaven Aznar i Acebes, les bombes eren obra d’ETA per desestabilitzar l’Estat abans de les eleccions, no hauria d’haver tornat urgentíssimament el senyor Cotino a València per posar-se al cap de les forces de seguretat? No podia ETA haver continuat la seua acció desestabilitzadora amb nous atemptats allà on havia actuat i podria disposar, com es va demostrar, d’infrastructura? Hi havia temps per “intercanviar impressions” i ajornar la tornada?

Renaixement

[Posdata. Publicat el 10/01/2014. Pdf ací]

El protagonista franco-canadenc de la gran pel·lícula Léolo ho expressa meridianament: “Ningú no té dret a dir que no sóc italià. Itàlia és massa bella per pertànyer només als italians”. Aquesta convicció lluminosa arraconà les tenebres medievals. El Renaixement va dissoldre l’eruditíssim bastiment escolàstic amb una eina imbatible: la bellesa clàssica. Un moviment eròtic que arriba fins els versos d’Andrés i Estellés, quan rememorava al Coral Romput la bandera italiana: “Una xica de verd i una xica de roig / i una xica de blanc i, vibrants, les trompetes.” Marx ho va entendre perfectament, i quan, en 1857, començà a redactar El capital tenia damunt la taula la Lògica de Hegel, però també la Història de Florència de Maquiavel. Timbals prussians i trompetes italianes. Ara, quan les tenebres semblen escampar-se novament, cal recuperar els llibres del Renaixement i llegir-los com s‘escolten “les trompetes lascives”. Potser les de Gershwin, de les quals parlava el poeta de Burjassot i també Isaac Davis, l’alter ego de Woody Allen al principi de Manhattan.

En la col·lecció Breviaris de les Publicacions de la Universitat de València s’ha editat Juli despatxat a les portes del cel d’Erasme de Rotterdam, amb traducció i introducció d’Antoni Seva, professor que ja havia publicat en la mateixa col·lecció el Discurs sobre la dignitat de l’home de Pico della Mirandola i La Ciutat del Sol de Tommasso Campanella. Giuliano della Rovere, el papa Juli II (el successor del nostre Roderic de Borja, Alexandre VI), va morir en 1513. En 1517 circulava un llibret anònim, que Seva explica convincentment que fou redactat pel de Rotterdam, en el qual el pontífex és interrogat per Sant Pere en arribar a les portes del cel. El de les claus no només li barra el pas pels seus vicis, sinó que també condemna la jerarquia eclesiàstica que li fa costat. Allò que Erasme havia imaginat en l’Elogi de la follia, una inversió radical de les relacions socials, es quedava curt amb les aventures del cardenal della Rovere (no res a veure amb el definitiu pathos ètic del general homònim filmat per Rossellini). I això que Erasme no afegia en el seu opuscle anònim les històries de l’antecessor del pontífex, del papa Borja, els vicis del qual sorprengueren fins i tot al psiquiatra Oskar Panizza, que les va detallar fidelment en la seua obra de teatre Concili de l’Amor (1894), per la qual cosa fou processat per les autoritats prussianes (un segle després, la versió cinematogràfica fou retirada i incautada per les autoritats austríaques per no afectar els sentiments catòlics del Tirol).

L’Ajuntament d’Oriola ha publicat recentment el Discurso Exhortativo (1531) de l’eclesiàstic Cosme Damián Savall, nascut a la capital del Baix Segura, amb una acurada traducció i edició de la professora Helena Rausell. Una altre opuscle del Renaixement en el qual, darrere dels elogis a l’oratòria, palpita la mateixa pulsió transformadora. Savall s’adreçava als Jurats de la ciutat perquè eren els responsables de la República en general i de la literària en particular. I no pot haver bon govern de les repúbliques sense virtut, sense aquesta rectitud cívica que té el seu nodriment en les lletres clàssiques. Per això, Nebrija o Vives són mestres de mestres, els autèntics consellers dels governants. Savall elogia el rector de la Universitat Joan Salaya, al meu parer excesivament si recordem, per exemple, el tracte que va dispensar a l’hel·lenista Pere Joan Nunyes (una figura que també mereix ser recuperada). El magnífic sepulcre de Salaya es pot veure al claustre del Pius V. “Què farem de les gerres gregues que hi ha en el claustre? / Què, dels sarcòfags; què, dels capitells, dels marbres?” preguntava l’Andrés i Estellés al Coral romput.

Les tenebres avancen novament. Quan Vosté escolte parlar del nasciturus als que protegiren el tràfic de nadons de sor María Gómez, no ho dubte: busque una obreta del Renaixement com les comentades, que sone vibrantment a Gershwin, i devore-la com si menjara tires de pimentó torrat, enramat d’oli cru, a Ischia, Ponza, Capri, Giglio...