Vinatea o Sardanàpal?

[Opinió. Publicat el 12/6/2013. Web ací]

 

Quina paradoxa! A la plaça on havien plantat les escultures d’un pintor xativí, un armador valencià o un general gallec, la senyora Barberá decidí, a poc de començar el seu govern, retre homenatge a Vinatea, aquell jurat morellà que, amb paraules fermes, arriscà la vida davant el rei per lleialtat a la ciutat: “Jo m’aventuraré de dir, que no planyeré la meua vida, i si em mata el senyor rei, moriré per lleialtat”. I, contràriament, la mateixa alcaldessa que erigí el monument a a Vinatea, finalitzarà el seu mandat assetjada per la sospita d’haver obsequiat il·lícitament la família reial i els seus adlàters, d’haver-los regalat els nostres diners.

No oblidem que al nostre País, segons el CIS, la principal raó per votar un partit determinat en les eleccions municipals és que la persona confia que aquest partit presenta la candidatura que millor defensa els interessos del municipi. Quan se celebraren les darreres eleccions municipals, el PP gaudia d’una intenció de vot directa del 27%. Dos anys després ha baixat al 12%: menys de la meitat i en caiguda lliure! Si projectem aquestes variacions en els últims resultats electorals del Cap i Casal, podríem suposar ben pròxima la fi dels governs municipals del PP. I això, encara que, hipotèticament, minimitzàrem les pujades de Compromís i Esquerra Unida. Amb les projeccions d’intenció de vot actual, la candidatura popular no arribaria a formar un grup municipal suficient per assegurar l’alcaldia, ni amb un eventual suport d’UPyD. Pura aritmètica.
Per tot això, l’autopostulació de la senyora Barberá, bandejant els òrgans del partit que l’acull, no sembla més que una fugida endavant, un retruc de fanfarró o, en argot acadèmic, una pràctica política zombie, que diria Ulrich Beck (i de polítics zombies, vagarejant pels escons, ja en tenim per ací una galeria de retrats plena). Una fugida a l’estil de Sardanàpal, aquell mític rei d’Assíria que, derrotat en camp obert, amuntegà les seues riqueses al palau, les calà foc i s’immolà. Sardanàpal el protofaller. El problema és l’urbs devastada que queda, arrabassada de riqueses i esperança, amb significatius monuments a la buidor, com l’àgora o l’estadi incomplet, immensament més grans que el de Vinatea. Una ciutat òrfena d’un jurat en cap que puga plantar-se davant el rei i no inclinar-se submisament a proposar-li negocis. Vinatea, no Sardanàpal. Recomane extintors.

En democràcia

[Opinió. Publicat 5/5/2013. Jpg ací i ací]

L’electorat popular està socarrat. Si fem cas del darrer baròmetre del CIS, el govern ha cremat en l’últim any la meitat de la intenció de vot del PP. Si comptem des de les darreres eleccions, la xifra puja al 60%. És a dir, de cada 10 persones que tenien decidit votar PP abans de les eleccions generals passades, ara només en queden 4. Tant en intenció de vot directa, com en simpatia de vot, el PP ja no és, a hores d’ara, el partit majoritari.
El descens en la intenció de vot del PP és d’una grandària desconeguda fins ara en els registres dels baròmetres del CIS. Cap govern, ni del PSOE ni del PP, ni en temps de bonança, ni en èpoques de crisi, havia patit una davallada tan gran en la intenció de vot com la que fa palesa el darrer baròmetre.
Segons el CIS, aquelles persones que votaren PP es troben ara profundament decebudes. Si demà hi hagueren eleccions generals, un de cada tres votants anteriors del PP aniria a l’abstenció o al vot en blanc i un de cada cinc prefereix no contestar la qüestió. Entre els nous votants, per cada persona que tindria intenció de votar PP, hi ha quatre que votarien PSOE o IU.
Només el 4% dels anteriors votants del PP consideren que la situació “política” és bona o molt bona; per contra, el 69% troben que és “dolenta” o “molt dolenta”, exactament el mateix percentatge que fa quatre anys, quan governava el senyor Rodríguez Zapatero. Repetisc: situació “política”, no econòmica. La impopularitat del president del govern és notable i la seua valoració cau a plom. Fa quatre anys, al sr. Rajoy li atorgaven els baròmetres 3,54 punts; fa dos anys, 3,46; ara 2,44. La valoració del seu govern marca rècords d’impopularitat en els registres del CIS.
La composició actual del Parlament està legitimada per les darreres eleccions generals, però ja no correspon a l’opinió general, segons les dades del CIS (que no és una empresa demoscòpica, sinó un organisme adscrit al Ministeri de la Presidència).
El govern popular ha gaudit de majoria parlamentària i ha remés al BOE, després dels consells de ministres, uns 35 reials decrets lleis. Malgrat aquestes circumstàncies i aquesta manera de procedir, bandejant tot consens polític o social, el govern ha reconegut que no acomplirà el programa electoral pel qual fou elegit i que agreujarà el que, per al 80% de la població, és un dels principals problemes que patim: la desocupació.
En democràcia, la pèrdua del suport social i la ineficàcia política haurien de dur immediatament a la disolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions generals anticipades. En democràcia...

L'arrogància del poder i el canvi social

[Posdata. Publicat el 3/5/2013. Pdf ací]

La col·lecció “Estètica & Crítica”, que dirigeix Romà de la Calle, ha publicat un dels llibres més adients al seu títol: l'antologia de textos preparada per Anacleto Ferrer sobre la Querella dels Bufons, una disputa musical, esdevinguda a París entre 1752 i 1754, que es projecta en els debats prerevolucionaris. En la pugna, els participants es creuaren desenes de pamflets, entre els quals cal destacar algunes peces notables dels enciclopedistes. Les fonamentals han estat acuradament editades en el llibre comentat.
En el París de l'equador del segle XVIII no només canvien els gusts musicals, sinó que els processos socials s'acceleren. En 1749, Diderot és empresonat per la seua Carta sobre els cecs. Rousseau el visita i pateix una “il·luminació” que desenvoluparà en el seu primer Discurs sobre les Ciències i les Arts. El moviment per alliberar a Diderot espentarà definitivament la publicació del tom primer de l'Encyclopédie. Tanmateix, en 1752, el Consell Reial atura el projecte. Lluís XV recela dels enciclopedistas i del parlament. De sobte, un esdeveniment aparentment trivial polaritza les tensions.
En l'Acadèmia Reial de Música de París es representà La Serva padrona de Pergolesi, una peça d'intermezzi d'opera buffa. Immediatament es va encendre un apassionat debat públic entre aquells que exaltaven la comèdia lleugera italiana i els detractors, amants de la tragèdia francesa. En el primer grup, l'esperit de l'Enciclopèdia: Diderot, D'Alembert, Rousseau, Grimm, D'Holbach, etc.; en el segon grup, Rameau, Blainville o l'amant del rei, madame de Pompadour. Els dos grups es disposen en racons distints de l'Òpera, determinat una topologia que prefigura la distribució parlamentària actual. Com diuen Edmonds i Eidinow (El gos de Rousseau): “no estaven parlant realment d'àries i acompanyaments, de corxeres i de negres, sinó de canvi social i de l'arrogància del poder”.
En una primera fase, el debat se centra en la música. El text més representatiu és El petit profeta de Boehmischbroda, redactat per Friedrich Melchior Grimm en gener de 1753, on ridiculitza la grandiossitat francesa amb una sàtira veterotestamentària. Diderot dedicarà al relat de Grimm dos textos, on replanteja la qüestió com una contraposició entre naturalitat italiana i sofisticació francesa, el que encén encara més la polèmica.
La segona part de la Querella parteix de la publicació de la Carta sobre la música francesa de Rousseau en novembre de 1753, on aplica per primera vegada el marc conceptual que comença a forjar en el primer Discurs: la recerca d'un principi normatiu des del qual poder fer una crítica social efectiva. El geni ginebrí reclama de manera vehement l'autoritat de la filosofia i desplaça el debat de la música a les diferències entre la llengua francesa i la italiana. Ubicat l'assumpte en el terreny del llenguatge, està preparat el camp per a les seues tesis sobre la degradació social i el retorn a allò natural. Les arts han de col·laborar a l'empresa emancipadora, a la superació de la desigualtat humana. Rousseau ja té a les mans el tema del seu segon Discurs, que serà la matriu del Contracte Social. Els textos a favor i, sobretot, en contra del ginebrí se succeeixen. Se sospita que el mateix govern atia la querella per bandejar el debat polític. En realitat, només s'ajorna. Els enciclopedistes esmolen eines teòriques que enderrocaran els borbons.
Encara hi hagué una tercera part. La companyia italiana regressa al seu país. El debat es trasllada al salons. Amb un parell d'escrits, D'Alembert intentarà un cert consens, potser de manera interessada, per afavorir el seu ingrés en l'Acadèmia francesa. De tota manera, l'òpera francesa no recuperarà el seu esplendor i la Querella esdevindrà un precedent, en clau de debat musical o filosòfic, de la polarització social que desencadenarà la Revolució.
El llibre editat per Anacleto Ferrer arreplega, a més d'una ampla i documentada introducció, el Profeta de Grimm, els dos escrits que li va dedicar Diderot, la carta d'un sinfonista de Rousseau i l'esmentada sobre la música francesa i un parell de textos de D'Alembert. Representa no només una aportació al coneixement d'assagistes punyents, amb una capacitat de penetració inigualable, sinó també una oportunitat per reflexionar sobre la corrupció del poder i les escletxes per on penetra la possibilitat del canvi social, assumptes més urgents que mai. Estètica i Crítica amb majúscules.

Vosté perdrà diners amb la LOMQE

[Opinió. Publicat el 5/3/2013. Web ací]

La Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) farà que vosté perda diners, perquè, en definitiva, afavoreix la privatització de l´Educació. Si vosté és la mare o el pare d´algun dels 270.000 xiquets que cursen ensenyaments no universitaris de Règim General en centres privats valencians, la factura li costa cada vegada més cara. Potser no ho ha calculat, però les quotes que vosté paga han crescut en la darrera dècada molt per damunt del IPC o de l´increment de la partida dels pressuposts familiars dedicada a l´ensenyament (que, per al conjunt de la població espanyola, ha segut del 2,3% anual).
Per a vosté, la factura del centre privat ha pujat a raó del 6,7% anual. S´ha passat d´una quota mitjana per alumne de 800 euros en el curs 1999/2000 a 1.530 en el curs 2009/2010. I vosté sap que les quotes no són l´única contribució que ha de fer. En privilegiar els centres privats, per exemple amb convenis pluriennals o permetent el concert educatiu en centres amb segregació en raó de sexe, la Lomqe relaxa els controls públics i afavoreix augments de quotes com l´esmentat.
Si, pel contrari, vosté és la mare o el pare d´algun dels 570.000 xiquets i xiquetes que van a l´escola pública, potser pensarà que la pujada de les quotes dels centres privats no li afecta. S´equivoca, perquè la condició dels beneficis privats és precisament la degradació del servei públic. La Lomqe l´afavoreix amb un sistema de proves diagnòstiques, revàlides i avaluació dels centres amb resultats públics que, en combinació amb la deszonificació escolar „que ja ha encetat la nostra conselleria„, té un efecte nociu per als centres públics, com ha demostrat l´experiència de Gran Bretanya i els Estats Units, on també s´invocaven els principis de «rendiment de comptes i elecció» (accountability and choice).
Quina n´és la conseqüència? Els pares i mares que s´ho poden permetre eviten els centres públics pitjor valorats traslladant els seus fills, el que anima processos de guetització i el buidament de le escoles públiques, mentre que els centres privats veuen com s´incrementa la demanda, poden seleccionar més eficaçment i, amb classes més atapeïdes (com permet la LOMQE), multipliquen els guanys.
Per últim, potser vosté no té xiquets que vagen a l´escola. Doncs la nova llei també li fa perdre diners, perquè no ha d´oblidar que el 58% dels ingressos dels centres privats són transferències de diners públics, que deriven dels impostos que vosté i jo paguem. I com ja suposarà, la quantitat que ha anat a les arques de les empreses d´ensenyament ha augmentat vertiginosament. Entre el curs 1999/2000 i el 2009/2010, l´alumnat en centres privats s´ha incrementat a raó d´un 1,1% anual, però els diners públics que els hi arribaven cada any han augmentat un 7,8% anual. A més, la nostra conselleria promou la transferència de l´alumnat a centres privats reduint l´oferta pública i subvencionant els centres privats en proporció encara major que la mitjana de l´Estat. Són generosos amb els nostres diners. Per això, vosté perdrà diners amb la LOMQE.

Til·la per al PP

[Opinió. Publicat el 13/02/2013. Web ací. Jpg ací]

La militància del Partit Popular hauria de prepar-se una til·la i analitzar les dades del baròmetre del CIS de gener, fet abans dels escàndols de Bárcenas i Mato.
Entre els votants del PP, només 1 de cada 10 pensa que la situació econòmica ha millorat en l’últim any i sols 1 de cada 4 confia que serà millor dintre d’un any. Els votants populars que pensen que la gestió del govern ha segut dolenta o molt dolenta (27,0%) superen per poc els que creuen que fou bona o molt bona (26,2%). Els mateixos votants del PP estan dividits a parts iguals entre aquells que dipositen en Rajoy molta o bastant confiança (49,3%) i aquells als quals el líder ja els inspira poca confiança o cap (49,5%).
Pel que fa a la intenció directa de vot, el PP ja és superat pel PSOE. També, en la suma d’intenció directa més simpatia de vot i en els futurs nous votants. En un any, els populars han perdut la meitat de la gent que afirmava que, si demà foren les eleccions generals, els hi votaria. La intenció de vot ha passat del 30,5% de les respostes del baròmetre de fa un any al 15,8% ara. El descens (14,7 punts) és el més gran que ha experimentat cap partit des de les primeres dades en gener de 1996. Abans del govern de Rajoy, el mínim d’intenció de vot al PP estava en el 19,3%; des de juliol de 2012, els baròmetres situen la intenció de vot popular per baix d’aquest llindar i amb tendència minvant. L’electorat del PP que demà no el votaria aniria més a l’abstenció (15,5%) o al vot en blanc (6,6%) que a UPyD (3,2%). Sembla que ha finalitzat la fidelitat de l’electorat popular.
Si en lloc de la intenció directa, considerem l’estimació de vot que fa el personal tècnic del CIS, la situació no és molt millor per al partit en el govern. A hores d’ara, el PP presenta les estimacions de vot més baixes des de 1996. Si considerem les taxes interanuals, són negatives en tots els baròmetres electorals del període de Rajoy en el govern; en les últimes, perd 10’7 i 7’7 punts, respectivament, la qual cosa és molt si considerem que en els 32 baròmetres que es feren amb Aznar en el govern, la major pèrdua interanual fou de 5,1 punts.
La caiguda de les expectatives electorals del Partit Popular és tan forta que també qüestiona el model bipartidista. En arribar Rodríguez Zapatero al govern, la intenció directa de vot de PSOE i PP sumaven el 64,8% de la mostra. Ara és tot just la meitat, el 32,8%.
González Pons va dir en novembre de 2011, acusant el CIS de manipular les dades a favor de Rodríguez Zapatero, que “la cuina del CIS feia olor a refregit”. Podria explicar-nos ara quin flaire percep: potser a líder socarrat? tal vegada a pèrdua de la legitimitat del govern? Aconselle til·la.

Soli Deo Gloria

[Postdata. Publicat el 8/2/2013]

Amb les sigles SDG, Bach i Händel signaven les seues composicions. L'expressió “Soli Deo Gloria”, que sintetitza les tesis protestants, serveix de títol a una magnífica obra editada per J. A. Martínez, A. Monzon i A. Colomer i publicada per la Universitat de València sobre Joan Calví (1509-1564) i el calvinisme. Més enllà de commemoracions, l'assumpte del llibre és ben actual. Parlem de l'atur i la crisi: quin capitalisme tenim al davant? Com evoluciona? Precisament la qüestió que portà Max Weber a indagar l'afinitat electiva entre un “tipus ideal”, el calvinisme, i “l'esperit” del capitalisme, o que portà Georg Simmel a trobar en la pintura de Rembrandt (i el mateix podria haver fet amb Velazquez) el rastre del procés d'individualització afí al calvinisme, procés que és el fil roig de la modernitat i de la postmodernitat (Giddens, Beck). Parlem de la crisi de legitimació de la democràcia. Com no veure les rastres de la formació calvinista en les teories de Locke o el regiment que Calví instaurà en Ginebra en el seu ciutadà més revolucionari: Rousseau, o fins i tot en l'exaltació igualitària del Nou Món (Tocqueville). I Locke i Rousseau delimiten el terreny de joc on qüestions com la sobirania nacional han de ser debatudes. O parlem de tolerància i intolerància (el mateix Calví no estigué lliure de pecat, com acredita l'execució de Servet), i tornarem als debats del XVI. Mentres redacte, els eclesiàstics d'Egipte ratifiquen 21 execucions i l'exèrcit espanyol combat grups islamistes. Si tractem de teologia, com diu el professor Monzon, la relació de Hans Urs von Baltassar i el neocalvinista Karl Barth, no s'allunya molt de la que podríem establir entre els textos d'Erasme i de Calví. O què dir de la negació del “purgatori”, abans tesi protestant i ara troballa de Ratzinger? I si parlem de filosofia, com no veure l'ombra de Calví en teories com les de Denis de Rougemont, Jacques Ellul o Paul Ricoeur sobre el diàleg, la intersubjectivitat o el reconeixement, un tema nuclear en la filosofia social actual? Rememorar Calví té un avantatge afegit: qüestiona el nostre pensament únic. En primer lloc, no hi hagué reforma, sinó reformes. En 1522, Vives escriu al papa Adrià VI. Diu que vol “estimular-lo, perquè el seu esperit moderat i sant de veritat comence a pensar en reformes fonamentals” (sic). O pensem en la “reforma catòlica” de Francesc de Borja (Bataillon) . En segon lloc, palesa que només des de la trona de l'ortodòxia, es pot parlar d'“heretgia”. Amb quant de cinisme proclamava Menéndez y Pelayo: “Desengañémonos: nada más impopular en España que la herejía, y de todas las herejías, el protestantismo.”! Impopularitat forjada amb l'Index librorum prohibitorum et expurgatorum, amb sambenets, amb tortures i fogueres. Per això, paga la pena recuperar la persecució als erasmistes o als “luterans” (amb els quals estarien relacionats Furió Ceriol, Gaspar Centelles i el Grup de Pedralba, Jeroni Conques, traductor al valencià del Llibre de Job, i molts més, acuradament estudiats en les recerques de Rausell, Pons, Almenara, etc.). Per últim, tornar sobre els debats de Luter o Calví, evidencia la pluralitat del protestantisme i la del catolicisme i erosiona la simplificació d'una Europa septentrional amb tarannà de formiga feinera i una Europa meridional mandrosa com una cigala. Tant de bo s'enteren prompte el FMI i el BM.

A qui deixaries la defensa del teu patrimoni?

[Opinió. Publicat el 23/1/2013. Web ací]

En el seu llibre De Communione Rerum, Lluís Vives pregunta: “¿Deixaries la defensa del teu patrimoni a un home estalviador i honrat o bé a un borratxo o un malvat sense cap judici i completament despreocupat?”

El nostre patrimoni econòmic s’ha malbaratat. Tardarem anys en recuperar-lo. Però el nostre patrimoni cultural costarà decades, o potser no el recuperarem mai. En posaré tres exemples de com les nostres autoritats malbaraten el patrimoni cultural del nostre poble. Els exemples es refereixen a la ciutat de València, però crec que són aplicables a altres llocs.

Primer. El valencià està en una situació alarmant. El percentatge de població que pot parlar la nostra llengua està estancat i, a més, l'ús en baixa. Als últims 20 anys hem perdut més del 25% de parlants a casa. L'alcaldessa ni parla el valencià, ni el defensa com cal. Ignora la primera regidora que València és l'única ciutat europea, juntament amb Venècia, que dóna nom a una llengua o a un dialecte?

Segon. Hi ha una desconsideració absoluta cap a les restes arqueològiques. Ha vist vosté per la ciutat alguna indicació dels vestigis romans o de la ubicació de la jueria? El cas de l'estat lamentable de la muralla àrab és encara més sagnant. Sap la primera autoritat municipal que València és probablement la ciutat més gran de la Unió Europea que conserva fragments d’una muralla àrab?

Tercer. Es fa servir la llista de carrers amb una ignorància i una arbitrarietat esgarrifants. Exemples: a Mossén Bernat Fenollar li dediquen dos carrers; en temps de la República, Amalio Gimeno donava nom a l'actual Av. Marquès de Sotelo. Ara, el que fou congressista i senador per València, catedràtic de la seua Universitat, una persona que ocupà cinc carteres ministerials distintes i fou acadèmic de la Llengua, d'Història i de Medicina, ha passat a nomenar un dels carrers més marginals d'un barri perifèric, ja al llindar de l'Horta. El llistat de carrers ignora alcaldes democràtics, com Faustino Valentín, Agustín Trigo o Vicente Alfaro (que foren empresonats o hagueren de marxar a l'exili pel seu compromís amb la ciutat), mentre honora feixistes com el Baró de Càrcer; li nega un carrer a Joan Fuster i Ortells, però li'n posa un a Manuel Meliá Fuster, més conegut com Don Pío. En la llista de carrers es troba fins un tot un camí dedicat al “Gos Gus” (o Guss, perquè la web municipal dóna el doble nom). Li hem dedicat un carrer a un xuxo, del qual no sabem ni el nom? (No oblidem que a Peníscola li donaren un premi cinematogràfic a la mona Xita). Qualsevol dia l'alcaldessa comença a dedicar carrers a Enzo Ferrari, a Louis Vuitton o a Santiago Calatrava, l’helvètic.

Lluís Vives, un dels valencians més universals, que continua ignorat a casa seua (ara ja no té ni el seu monument a la ciutat), ja ens ho va preguntar: A qui deixaries la defensa del teu patrimoni?