Vinatea o Sardanàpal?

[Opinió. Publicat el 12/6/2013. Web ací]

 

Quina paradoxa! A la plaça on havien plantat les escultures d’un pintor xativí, un armador valencià o un general gallec, la senyora Barberá decidí, a poc de començar el seu govern, retre homenatge a Vinatea, aquell jurat morellà que, amb paraules fermes, arriscà la vida davant el rei per lleialtat a la ciutat: “Jo m’aventuraré de dir, que no planyeré la meua vida, i si em mata el senyor rei, moriré per lleialtat”. I, contràriament, la mateixa alcaldessa que erigí el monument a a Vinatea, finalitzarà el seu mandat assetjada per la sospita d’haver obsequiat il·lícitament la família reial i els seus adlàters, d’haver-los regalat els nostres diners.

No oblidem que al nostre País, segons el CIS, la principal raó per votar un partit determinat en les eleccions municipals és que la persona confia que aquest partit presenta la candidatura que millor defensa els interessos del municipi. Quan se celebraren les darreres eleccions municipals, el PP gaudia d’una intenció de vot directa del 27%. Dos anys després ha baixat al 12%: menys de la meitat i en caiguda lliure! Si projectem aquestes variacions en els últims resultats electorals del Cap i Casal, podríem suposar ben pròxima la fi dels governs municipals del PP. I això, encara que, hipotèticament, minimitzàrem les pujades de Compromís i Esquerra Unida. Amb les projeccions d’intenció de vot actual, la candidatura popular no arribaria a formar un grup municipal suficient per assegurar l’alcaldia, ni amb un eventual suport d’UPyD. Pura aritmètica.
Per tot això, l’autopostulació de la senyora Barberá, bandejant els òrgans del partit que l’acull, no sembla més que una fugida endavant, un retruc de fanfarró o, en argot acadèmic, una pràctica política zombie, que diria Ulrich Beck (i de polítics zombies, vagarejant pels escons, ja en tenim per ací una galeria de retrats plena). Una fugida a l’estil de Sardanàpal, aquell mític rei d’Assíria que, derrotat en camp obert, amuntegà les seues riqueses al palau, les calà foc i s’immolà. Sardanàpal el protofaller. El problema és l’urbs devastada que queda, arrabassada de riqueses i esperança, amb significatius monuments a la buidor, com l’àgora o l’estadi incomplet, immensament més grans que el de Vinatea. Una ciutat òrfena d’un jurat en cap que puga plantar-se davant el rei i no inclinar-se submisament a proposar-li negocis. Vinatea, no Sardanàpal. Recomane extintors.