El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (4/4)

Tafaneries valencianes, 31/08/2026, pdf ací.

Dos viatges més

Ibn Jubayr realitzà dos viatges més a Orient mogut per la seua devoció religiosa. Va acabar els seus dies com a prestigiós mestre a Alexandria i llegà un llibre cabdal de la literatura àrab.

 

 

Els anys 1183-1185, el valencià Abu al-Hussayn Muhàmmad ibn Àhmad ibn Jubayr al-Kinani al-Andalusí al-Balansí va fer un llarg i fantàstic viatge, un itinerari d’uns 15.000 kilòmetres, que va descriure en un extraordinari llibre, la «Rihlat Ibn Jubayr» («Viatge d'Ibn Jubayr»), que esdevingué model de les cròniques de viatges posteriors de la literatura àrab.

Quan en el seu llibre de viatges, la Rihla, parlà de la seua estada a Damasc, va deixar escrites unes paraules que resultarien premonitòries en la biografia del viatger valencià. Va dir que aquells que eren originaris d’Occident (d’Al-Àndalus, del Magrib) i que buscaven la prosperitat de l’esperit, havien d’anar Orient, a llocs com ara Damasc o Bagdad, perquè hi gaudirien d’una gran hospitalitat que els permetria no preocupar-se per la subsistència i així «trobar el camí de l’esforç interior», una cosa que calia fer, va escriure citant l’Alcora (XVII, 47), «abans de penedir-se pel temps perdut». Conclogué amb tota un sentència: «Orient té la porta oberta». Ell mateix, després del viatge que narrà en la seua Rihla, el que hem narrat ací en els tres episodis anteriors, seguí aquest consell.

 

Segon viatge

 

En els anys 1189-1191, Ibn Jubayr realitzà un segon viatge a Orient, animat pel fet que Saladí, al qual elogia reiteradament en el seu llibre, havia pres Jerusalem en octubre de 1187. No hem conservat crònica escrita d’aquest segon viatge.

De tornada a Al-Àndalus, Ibn Jubayr composà unes sentències en prosa rimada i poesies. En tenim notícia d’aquests textos i de la circumstància que promogué el seu primer viatge (vegeu l’episodi 1), pel que arreplegà Ibn al-Qattan en el seu llibre «L'enfilament de perles sobre les notícies del temps», redactat cap al 1213, a la fi del període dels almohades, sobretot per la desfeta que patiren en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Ibn al-Qattan vol mostrar exemples de l’àrab més pur i elegant d’Al-Àndalus i cita Ibn Jubayr, en fragments que acompanyaven els seus escrits com a secretari o funcionari (escrivà de la cort): «L'eloqüència de la ploma és el soldat més fidel de l'Imperi» o «La ploma del secretari és el llamp que precedeix la tempesta de l'exèrcit».

El primer i el segon viatge l’havien convertit en un mestre religiós. Per això, en tornar a Granada es dedicà a l’ensenyament de les matèries islàmiques, activitat que continuà a Màlaga, Ceuta i Fes. Per la seua autoritat, tant a Granada com a Ceuta fou promogut a «hakam» (magistrat que decidia en qüestions de la gent o portava cura dels peregrins).

 

Tercer viatge

 

Quan morí la seua dona, Atika Umm al-Mayd, va mamprendre un tercer viatge a Orient. Tornà a La Meca, la ciutat venerada de l’Islam, i després viatjà a Jerusalem i Egipte. S’instal·là a la ciutat costanera d'Alexandria, on va continuar amb l’ensenyament de les doctrines islàmiques, formant un cercle de deixebles. Morí el 29 de novembre de 1217 i fou soterrat a la ciutat egípcia. La seua tomba esdevingué lloc de peregrinació, com moltíssimes de les que ell mateix havia descrit en la seua Rihla.

El llibre del valencià Ibn Jubayr esdevingué model per als llibres de viatges de la cultura àrab, fins el punt que el gran viatger Ibn Battuta (1304–1368/69) copià la Rihla del valencià en molts passatges (com ara la descripció de Bagdad) en la seua obra «Un regal a qui contempla les meravelles de les ciutats i dels viatges», que també se sol citar com Rihla (el viatge), igual que el llibre anterior d’Ibn Jubayr. De la mateixa manera que hem vist en el cas del viatger valencià, Ibn Battuta, nascut a Tànger, partí en un viatge cap a La Meca, per acomplir el precepte islàmic, però el seu viatge es va estendre molt més: va recórrer des de l'Àfrica Occidental fins a la Xina, passant per l'Índia, les Maldives, l'Àsia Central i Constantinoble. Abans d’Ibn Battuta, altres autors ja havien copiat fragments del llibre del valencià, com fou el cas de l’andalusí Ibn Said al-Magribi, el magrebí Al-Abdari o el ceutí Ibn Rusayd. També literatura de viatges, encara que més bé com una crònica autobiogràfica, en deixà el gran Ibn Khaldun (segle XIV), un autèntic pioner de la història i la sociologia.

 

Edicions

 

L’obra del valencià Ibn Jubayr, amb la descripció del seu magnífic viatge, es conservà en un manuscrit, que ara es custòdia al fons Oriental de la Universitat de Leiden. Es troba en una compilació de manuscrits (signatura Or-320), on porta com a títol (afegit posteriorment) «Tadhkira bil-Akhbar ‘an Ittifaqat al-Asfar» (Recordatori de les notícies sobre els esdeveniments dels viatges). L’edició àrab fou feta per l’orientalista William Wright (1852) i revisada per M. J. De Goeje (1907, reimpr. 1973). En l’època de la revisió aparegueren dues versions més en àrab, publicades a El Caire i Beirut, que si bé incorporaven anotacions d’alguns altres manuscrits, potser fragmentaris, no alteraven la lectura de De Goeje.

De la Rihla d’Ibn Jubayr s’han fet diverses traduccions parcials. Les completes hagueren d’esperar l’any 1906, quan fou traslladada a l’italià (per C. Schiaparelli). L’any 1949 l’obra fou traduïda al francés (a cura M. Gaudefroy-Demombynes) i l’any 1952 a l’anglés (per R. J. C. Broadhurst). La primera versió íntegra en castellà es publicà el 1988 (feta, amb gran cura, per l’arabista Felipe Maíllo Salgado). De l’interés de l’obra és una mostra que la prestigiosa editorial Adelphi d’Itàlia publicà en 2022 la part del naufragi a l’illa siciliana (vegeu l’episodi anterior), amb el títol «Viaggio in Sicilia». En la seua col·lecció, al costat del valencià trobem el millor de la literatura universal: Sciascia, Simenon, Borges, Kundera, Cioran, Wisława Szymborska o Yasmina Reza. A casa nostra, però, és ignorat. A hores d’ara, no hi ha versió en la nostra llengua, ni total ni parcial, del llibre d’aquell que va nàixer a València i es formà a Xàtiva abans de fer uns viatges prodigiosos i escriure una obra cabdal de la literatura àrab. Cap recordatori o monument.

 

 

 

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (3/4)

 

Tafaneries valencianes, 17/08/2026, pdf ací 

Un perillós naufragi a Sicília

 

 

El retorn d’Ibn Jubayr es complicà amb un dramàtic naufragi a Sicília que portà el viatger valencià a conèixer la tolerant cort normanda i la fascinant arquitectura de Palerm.

 

 

El viatger valencià Ibn Jubayr partí el 1183 cap a la Meca, però, a fi d’evitar els deserts egipcis i per veure llocs sants de l’Islam i avançar en la seua espiritualitat, mamprengué una llarga tornada per Medina, els deserts d’Aràbia, Bagdad, Mossul, Alep i Tir, fins arribar a Sant Joan d’Acre per a embarcar-se de tornada a Al-Àndalus. Havia superat les terribles jornades pel desert i el risc de ser assaltat en les caravanes de peregrins, i aleshores, en la tornada, fou quan més pròxim estigué de morir.

El 6 d’octubre de 1184, Ibn Jubayr s’embarcà a Sant Joan d’Acre, en una nau genovesa. Com que no bufà vent favorable, ell i la resta dels centenars de passatgers havien de baixar a dormir a terra. Així fins al dia 18 d’octubre, quan finalment partí el vaixell. Aquesta adversitat inicial semblava portar mals averanys. El ponent paralitzà la nau i moriren alguns passatgers. El 13 de novembre albiraren Creta i el 17 ja deixaren de veure-la. En el seu llibre cità els versos d’Ibn Rasiq al-Qayrawani, que ens recorden els d’Ausiàs March: «La mar és amargosa al gust, difícil / que la necessitat no em porte a ella.» Després passaren a prop de l’illa de Zacint i creuaren l’Adriàtic per enfilar pel sud l’estret de Messina quan començava el Ramadà. Al seu llibre de viatges va escriure amb tristor que portaven dos mesos de navegació en un trajecte que havia de durar deu o quinze dies. Fou aleshores, quan tenien a la vista la Muntanya de Foc (l’Etna), quan començà a bufar un vent fort que trencà un pal de la nau i, amb la mala mar, s’inutilitzà el timó. Enmig de la tempesta, el valencià Ibn Jubayr pensà que estava pròxima la seua mort. El vaixell naufragà a les costes de Messina, llavors sota el domini, com tota Sicília, del rei normand Guillem II. El seu avi, Roger I, havia conquerit l’illa entre el 1061 i el 1091. El rei Guillem ordenà que ajudaren els nàufrags. El monarca normand governava amb tolerància envers la població islàmica, de manera que molts es convertien al cristianisme. A la profunda espiritualitat d’Ibn Jubayr li desagradava aquest procés d’assimilació. Desitjà que el domini de l’illa tornara als musulmans però sobretot, en la seua Rihla, parlà de la «fitna», paraula àrab que vol dir seducció, tribulació i conflicte, com un procés interior. ¿Com podem resistir-nos i mantindre-nos en la fe autèntica front a aquells que ens governen amb magnanimitat (els musulmans hi tenien estatut de «protegits»), enmig d’unes terres exuberants que ens regalen productes abundosos, amb meravelloses construccions arquitectòniques? No costa molt imaginar el que hagué de passar la població islàmica a terres valencianes després de la conquesta de Jaume I.

A Sicília estant, Ibn Jubayr va recórrer pràcticament tota la part septentrional de l’illa, d’est a oest, i on encara trobem els vestigis d’aquell període normand: Messina, Cefalú, Termini, Qasr Sa’d (Solanto), Palerm, Alcamo, Hisn al-Hamma (Castellammare del Golfo) i Trapani

 

Palerm

 

De les descripcions que deixà en el seu llibre de les ciutats sicilianes, cal destacar el que narrà de Palerm, una ciutat edificada a la manera de Còrdova: «Té la bellesa que pugues desitjar per a l'estat interior o per a la vista, i per a procurar-se una vida plena i exuberant. Antiga, elegant, esplendorosa i grata, emergeix amb un aspecte fascinant; entre les seues places i espais apareix tota ella com un jardí. Les seues vies i carrers espaiosos encisen les mirades per la bellesa del seu aspecte distingit.»

Un segle després, el 1282, Pere III d’Aragó, el Gran, desembarcà a Trapani i fou proclamat rei de Sicília. En 1409, Martí l’Humà terminà amb la condició de regne aïllat i la incorporà a la corona d’Aragó.

A Palerm estant, Ibn Jubayr fou enlluernat sobretot l’església cristiana anomenada llavors de Sant Jordi d’Antioquia i que actualment és el temple de Santa Maria dell’Ammiraglio, que visità precisament la nit de Nadal de 1184. Escrigué al seu llibre: «Homes i dones hi havien acudit en massa. La seua arquitectura ens oferí un espectacle la descripció del qual és impossible, de tal manera que cal concloure que és la més meravellosa de les obres d'aquest món. Els seus murs estan, a l'interior, completament ornats d'or; hi ha plaques de marbre de diferents colors, tals que no s'ha vist mai res de semblant; estan tots adornats amb mosaics d'or i coronats amb arbres de mosaic verd.»

Mentre espera a embarcar-se, perquè el rei havia encarregat certes missions a les naus genoveses i no estaven disponibles, els viatgers van rebre notícies que l'almoràvit Alí ibn Ishaq, senyor de Mallorca, havia conquistat Bugia (a la costa nord d’Algèria, topònim que donà nom a les bugies, les candeles de cera blanca, perquè eren famoses les que s’hi produïen), després de la mort del primer califa almohade. Fou un fet aïllat, perquè els almoràvits no recuperaren l’esplendor que li havien arrabassat els almohades, per als quals la decadència també estava pròxima, després de la desfeta de Las Navas de Tolosa (1212).

 

Tornada a la Península Ibèrica

 

El 13 de març de 1185, el valencià Ibn Jubayr s’embarcà en una nau de cristians genovesos, però dissortadament se succeïren les borrasques (el cel nuvolat els impedia veure la lluna nova i portar el còmput dels mesos del calendari àrab). El 21 de març partí finalment el vaixell. Anà cap al nord-oest, buscant les costes de Sardenya i després navegà cap al sud, fins a l’illa de Galita, prop de Tabarca a Tunis. Després, el vaixell es dirigí a Eivissa i Formentera, on fondeja a prop de terra. Ja podia veure la terra ferma d’Al-Àndalus. Al seu llibre parlà de la muntanya Qaun de Daniya (el Montgó). Finalment, el 15 d’abril de 1185, desembarcà a Cartagena. Ja per terra, seguí camí per Múrcia, Lorca, Caniles de Baza i Guadix. Arribà a Granada el dimarts 25 d’abril de 1185. El seu viatge durà 2 anys, 2 mesos i 10 dies, o millor 2 anys, 3 mesos i mig, segons el calendari lunar àrab. Casualment, foren 800 dies exactes fora de casa. [Continuarà]

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (2/4)

Tafaneries valencianes, 17/08/2026, pdf ací 

Des de La Meca fins a Sant Joan d’Acre

 

 

Ibn Jubayr abandonà la Meca per a recórrer les meravelles de Bagdad i Damasc fins a Acre. El viatge es convertí en un procés de formació espiritual.

 

 

El febrer de 1183, el valencià Ibn Jubayr, de família de Xàtiva i funcionari a al servei del governador de Granada, partí cap a la Meca. No només volia realitzar la peregrinació preceptiva de l’Islam, l’acompliment del «hajj», un dels cinc manaments dels musulmans, sinó també esdevindre un home més espiritual. Per a ell, el viatge havia de ser un procés de formació, d’aproximació a la santedat. No sospitava que el seu viatge seria molt més llarg del que es podia imaginar i que tindria com a fruit una narració, la Rihla, que esdevindria el model clàssic de la literatura àrab de viatges.

Ibn Jubayr va romandre a La Meca des del principi d’agost del 1183 fins a març del 1184. Aquesta ciutat, venerada per l’Islam, «és tota sencera un noble lloc sagrat». Més encara: «el lloc més noble d’aquest món». En el seu llibre, la Rihla, la va descriure acuradament: les portes, les edificacions, tots els llocs religiosos on volia aconseguir la «baraka» (la benedicció divina o gràcia espiritual), així com els llocs dels voltants on es fan peregrinacions rituals, ja que «els ritus de la peregrinació són per als musulmans una cosa sublim, que venen a efectuar “per tot camí ample i profund”» (Alcorà 22.27). Així, per exemple, el 27 de febrer de 1184 visità un lloc on, segons la tradició, havia nascut el profeta Muhàmmad: «Nosaltres freguem les galtes en este lloc sant, que és el lloc on va vindre a caure a la terra el més il·lustre dels acabats de nàixer». També contà com una nit junt a la Kaba, el seu amic d’Onda, Ahmad ibn Hassan, no podia dormir, perquè plorava emocionat en escoltar un pobre persa recitar l’Alcorà.

Ibn Jubayr palesà mestratge en les descripcions i un sentiment religiós profund. Una pluja intensa era motiu de donar gràcies a Déu, així com l’assortiment de mercaderies de la ciutat venerada. Elogià els melons d’Alger, els codonys, la mel, les varietats de llet, la canyamel i la carn de corder. Narrà les cerimònies religioses, els rituals al voltant de la Kaba, les lectures de l’Alcorà, les oracions nocturnes (com la que coincidí amb un eclipsi l’1 de desembre de 1183) i diverses celebracions, així com també les conductes dels habitants, com ara el «bonic costum de, en començar cada mes, donar-se la mà, felicitar-se els uns als altres, demanar-se perdó mútuament i pregar a Déu els uns pels altres».

 

Cap a Bagdad

 

El març de 1184, Ibn Jubayr partí de La Meca, en direcció Est i Nord-est, i s’afegí a les grans caravanes que creuaven la Península Aràbiga. Per a evitar la calor, viatjaven durant la major part de la nit (il·luminant-se amb torxes), i tenien perfectament establerts els llocs per a descansar i agafar aigua. Freqüentment, a les caravanes hi havia persones importants, princeses, que s’anunciaven amb estandards i tabals. Ibn Jubayr es dirigí a Medina, les meravelles de la qual enregistrà en la seua Rihla, sobretot la mesquita del Profeta i els monuments funeraris de persones santes, que visita perquè li aportaran baraka. El 21 d’abril partí cap a l’Iraq. Seguiren les marxes nocturnes, la descripció de ciutats i de llocs de provisió d’aigua, fins que arribaren a la ribera de l’Èufrates. Descrigué Kufa i una regió on la tradició ubicava indrets bíblics. Seguí per al-Hilla fins a la ciutat de la pau, Bagdad, la capital del califat abbassí, envoltada pel Tigris com «un collar harmònicament disposat entre dos pits». Els habitants acollien els peregrins amb molta hospitalitat. De nou, escoltà savis religiosos i assistí a cerimònies. Descrigué els catorze barris de la ciutat, un dels quals s’anomenava precisament Russafa, les escoles alcoràniques, les tombes d’homes pietosos i els banys.

Després de tretze dies a Bagdad partí cap al nord, travessant un territori on beduïns atacaven caravanes. El dia 1 de juny de 1184 arribà a Takrit, lloc on les diferents columnes de peregrins es dispersaven, i on descrigué uns brolladors naturals de petroli i asfalt. Després visità Mossul, on visità el monument funerari a Yiryis, Sant Jordi, que els musulmans identifiquen amb el profeta Elies, i descrigué les ruïnes de la bíblica Nínive, la ciutat del profeta Jonàs. Parlà també de la muntanya al-Yudi, on segons la tradició s’assentà la barca de Noé, i de les ruïnes d’Alep, que antigament acollí grans personatges àrabs, com al-Farabí. Jubayr es preguntà entristit: «On estan aquells que antigament l’habitaren?».

 

Damasc

 

En acostar-se a la frontera amb Síria, travessà una sèrie de fèrtils valls. Per tres vegades, comentà la seua semblança amb els paisatges d’Andalusia oriental. Fins i tot, quan arribà a Qinnasrin (l’antiga Calcis), digué que li recordava Jaén i que, per això, s’hi posaren a viure a la ciutat andalusa gents procedents de Qinnasrin. El mateix contà posteriorment de Hims i la ciutat de Sevilla. Més endavant comparà Palerm amb Còrdova.

Els primers dies de juliol de 1184 arribà a Damasc, «Paradís de l'Orient, lloc per on apareix la bellesa, elegant i esplendorosa [...] La núvia entre les ciutats a les quals hàgem alçat el vel». Descrigué la seua aljama (mot d’on deriva «ajuntament»), amb tres maqsures (recintes tancats), una de les quals, va dir, fou la primera que es fundà en l’Islam. Potser a Damasc, Jubayr recordà que el seu avantpassat ‘Abd al-Salām ibn Jabayr, el qual va arribar a al-Àndalus l'any 740 amb l'exèrcit que el califa de Damasc va enviar per sufocar una revolta berber. Aquell avantpassat era de la tribu àrab dels Kinana, de la regió de La Meca.

A Damasc estant, Ibn Jubayr es trobà amb un «amic», Abu Yafar, de Còrdova, que un dia dirigí l’oració ritual, i un alfaquí, anomenat Al-Muradi, de Sevilla. També hi va descriure un rellotge prodigiós: una clepsidra mecànica que cada hora, durant el dia, activava unes aus metàl·liques i, de nit, projectava llums per finestretes amb vidres.

Després. el valencià viatjà fins a les ciutats sota domini cristià. Descrigué Sant Joan d’Acre, marxà al port de Tiro (Sur, en àrab), on va descriure una cerimònia nupcial, i tornà a Sant Joan d’Acre per embarcar-se cap a la Península Ibèrica. Desitja que Déu acabara amb aquestes ciutats i que al sobirà d’Acre, «un porc que [...] roman amagat», li enviara la lepra. Finalment, a principis d’octubre de 1184 s’embarcà cap a la Mediterrània occidental. Els perills no havien finalitzat. [Continuarà]

El viatge fantàstic del valencià Ibn Jubayr al segle XII (1/4)

 

De València a La Meca

 

Ibn Jubayr, valencià del segle XII, realitzà un viatge fantàstic que narrà en un llibre clàssic de la literatura àrab

 

 

Abu al-Hussayn Muhàmmad ibn Àhmad ibn Jubayr al-Kinani al-Andalusí al-Balansí (que ací abreviarem Ibn Jubayr) va nàixer a València (això vol dir al-Balansí en el nom) l’any 1145, en l’època de l’imperi almohade. Era del llinatge dels Kinana, d’ascendència noble, i de família de Xàtiva, on ell es formà i el seu pare era funcionari (katib). Es traslladà a Granada, on exercí de secretari del ric Abu Sa’id Uthman, fill del califa almohade i governador de la ciutat. Els anys 1183-1185 va fer un prodigiós i arriscat viatge, un itinerari d’uns 15.000 kilòmetres, que va descriure en un llibre extraordinari, la «Rihlat Ibn Jubayr» («Viatge d'Ibn Jubayr»), autèntic model dels relats de viatges posteriors, un clàssic de la literatura àrab, tant ignorat ací, a casa nostra, com el la figura del seu autor valencià.

Abans de resseguir les etapes del viatge i comentar-ne dos més que va fer a La Meca, cal explicar les raons per les quals Ibn Jubayr mamprengué la seua aventura. Se’n diu que un dia el príncep de Granada el forçà a veure set copes de vi. Quan el governant se n’adonà del mal que havia fet a aquell home pietós, Ibn Jubayr fou recompensat amb set copes plenes de monedes. Ell decidí destinar-les a visitar La Meca.

 

Alexandria i El Caire

 

Ibn Jubayr partí els primers dies de febrer del 1183 de Granada i va fer el camí a Tarifa i Ceuta, on embarcà en una nau genovesa cap a la Mediterrània oriental. L’acompanyà el seu amic Ahmad ibn Hassan al-Qadaí, nascut a Onda (La Plana Baixa, aleshores una ciutat important del territori àrab) i que exercí la medicina. La primera anotació del llibre, de la «Rihla», és del 25 de març de 1183, el dia que el valencià arribà a Alexandria. Aleshores recordà haver contemplat des del vaixell que el portava a Orient la Serra Nevada, el Montgó, Mallorca i Menorca, així com patir tempestes marines i passar a prop de Sicília (l’impressionà l’Etna) i Creta. D’Alexandria elogià el far, els carrers amplis, les aigües subterrànies del Nil, la quantitat de mesquites i el bon govern de Salah-ad-Din (Saladí) sobre el funcionariat. Després, remuntà el Nil fins a El Caire.

Al seu llibre va descriure la impressió que li causà aquesta ciutat (com després farien altres lletraferits valencians, des de Teodoro Llorente o Vicente Blasco Ibáñez fins a Manuel Vicent). Ibn Jubayr elogià el cenotafi d’Al-Hussein ibn Ali, net del profeta Muhàmmad: «No crec que en tot lo món hi haja una obra més magnífica» (ara hi és la mesquita d'Al Emam El Hussein). Després, visità nombroses tombes de sants, mesquites, la ciutadella i l’hospital, amb «cel·les per als bojos» (més de dos segles abans de la creació del pare Jofré!). Ibn Jubayr visità també les grans piràmides i l'Esfinx de Giza. Aquelles, escrigué, són «construccions meravelloses [...] de forma quadrada [...] l’amplària d’una d’elles, des d’un cantó a l’altre, és de 366 passes.» I conclogué: «Ningú sap el que són, llevat de Déu, poderós i gran». Més enllà de la gran piràmide, en trobà una menor i cinc més, i «a un tir de fletxa» va descriure «una estranya figura de pedra que s'alça com un minaret, amb característiques humanes d'aspecte aterridor», l’Esfinx.

 

L’Alt Nil, el desert i la Mar Roja

 

El 26 d’abril del 1183 partí cap al sud i entrà a l’Alt Egipte. Remuntà el Nil, fins a Kus (20 km al nord de Luxor) i, el 25 de maig, trencà cap a llevant i creuà el perillós desert fins a la Mar Roja. En la Rihla, Ibn Jubayr descrigué ciutats murallades, caravanes de beduïns que s’agrupaven en llocs de trobada, funcionaris que cobraven impostos elevats als peregrins i, sobretot, la «baferada ardent de la calor». Un trajecte molt dur i arriscat. Hi fou testimoni de la presència de presoners de les tropes de Reinald de Châtillon, que després de la II Croada, rapinyaren les rutes del comerç. L’únic entreteniment que esmentà foren els escacs i la lectura.

El 25 de juny, després d’un mes terrible pel desert, arribà al port d’Aidhab (lloc que fou destruït el 1426), a prop de l’actual ciutat sudanesa d’Halaib. A la seua Rihla anotà que el 26 de juny de 1183 acabà d’aprendre de memòria l’Alcorà. Esdevingué així un «hafiz», quan tenia 38 anys. S’embarcà en una «jalba» per creuar la Mar Roja. A l’aire sufocant, «tot de flama», s’afegiren les tempestes, amb «la negror absoluta de les tenebres». Desembarcà a la costa oriental de la Mar Roja, a Jiddah, el 26 de juliol, i aquell dia va prometre que no tornaria pel mateix camí. Això va causar que el seu periple de regrés fora immens, com explicarem. Al llibre contà que, per la terrible calor, els ciutadans de Jiddah pujaven a dormir als terrats de les cases d’adob, on havien construït unes golfes de canya. Ibn Jubayr, malgrat la procedència almohade, elogià Saladí, el soldà d’Egipte (on instaurà el sunnisme), per dictar l’exempció d’impostos als peregrins i protegir-los.

 

Arribada a La Meca

 

El 2 d’agost del 1183, Ibn Jubayr partí de Jiddah. Després de dues jornades nocturnes pel desert, arribà a La Meca, la ciutat venerada, amb el santuari més sagrat de l’Islam: «Trobàrem la Kaba, la Casa Sagrada, com una desposada que apareix per primera vegada sense vel, conduïda al jardí de la felicitat, envoltada pels ambaixadors [els peregrins] del Clement [Al·là]». A més de fer-ne una acurada descripció, el valencià Ibn Jubayr narrà la seua emoció religiosa: «En contemplar la noble casa se sent un temor que fa tremolar les ànimes i torbar els cors i les intel·ligències. Tu no veus sinó humils mirades, dolls de llàgrimes, ulls plorosos i llengües invocant humils Déu, poderós i gran». Va recórrer els llocs sants i arribà a besar la Pedra en el seu desig d’aconseguir la «baraka» (benedicció divina o gràcia espiritual). S’hi trobava, escrigué, al «més noble dels llocs d’aquest món».

Ibn Jubayr va romandre a La Meca més de set mesos, dedicat a l’estudi i la pietat, fins al març del 1184, que va correspondre al dhu-l-hijja de l’any 579 del calendari islàmic. Aleshores es posà de nou en camí, com veurem. [Continuarà]

Les quatre estades a València de Georges Pillement

 Tafaneries valencianes, 1/6/2026, html ací.

L’any 1964, l’escriptor francés Georges Pillement (1898-1984) publicà «L’Espanya desconeguda: itineraris arqueològics» en dos volums: nord i sud de la Península. En els dos informà d’itineraris per València. Suposem que preparà aquests itineraris amb una estada a València. Si fou així, seria almenys la quarta que hi va fer, en una època en la qual s’havia especialitzat en publicar antologies literàries, llibres de viatges i sobre arquitectura i obres d’art, que freqüentment il·lustrava amb fotografies pròpies.

La primera estada de Pillement durà un any, entre la finalització dels seus estudis a l’Escola de Comerç del carrer Trudaine de París (1916) i l’incorporació a l’exércit per la mobilització de la I Guerra Mundial (1917). S’allotjà en un pis de la plaça de Mirasol, una placeta que desaparegué dècades després amb l’obertura del carrer Poeta Querol. En tornar a França, fundà amb André Wurmser i Jean Cassou, companys d’estudis, la revista literària «Le Scarabée», a la qual seguí «Les Lettres parisiennes». Quan fou llicenciat en maig de 1920, treballà de periodista, continuà amb les composicions literàries, assaigs i traduccions del castellà (més de 30 autors, entre els quals cal fer esment d’Azorín, Pío Baroja i Blasco Ibáñez) i de l’anglés (John Ford).

Quinze anys més tard, tornà a València. Descriu d’aquesta manera la Baixada de Sant Francesc (ara, plaça de l’Ajuntament): «Les botigues són minúscules i de colors vius. Hi ha una llibreria allà, plena de diaris, on de vegades comprava llibres i revistes amb reproduccions de monuments i pintures que alimentaven el meu àvid amor per Espanya. Deia que era un presoner d’Espanya. Mai un presoner havia sentit tant d’amor per la seua presó. Aquesta Baixada de Sant Francesc és vibrant i pintoresca. Allà t’oblides de la soledat. Et fan netejar les sabates. Els vianants et donen la mà, et donen colpets a l’espatlla. Ací només tens amics. A les botigues grogues i vermelles, compren cigars i cigarrets, te’ls donen, t’ofereixen bitllets de loteria: segur que guanyaràs.» Del carrer La Pau hi diu: «De vegades necessitem la il·lusió d’una vida glamurosa, i és al carrer de la Pau on la trobem, igual que la troben els oficinistes als bulevards de París. Pots passejar pel carrer de la Pau tot el dia, amb una flor al trau, sense semblar extravagant. Tots els joves l’han convertit en el seu lloc de trobada. Caminen en grups de dos o tres. Quan arriben a la Glorieta, es giren; quan arriben a la plaça de la Reina, es giren de nou, i això dura hores. Altres joves seuen a la filera de cadires de vímet davant dels cafés. Tots elogien a totes les joves que passen. Les dones els accepten amb somriures i agraïment, i aquests elogis formen garlandes que es despleguen pel carrer, com llargues cintes blaves i roses que ens suren al voltant del cap.»

En 1929 també viatjà per Espanya, publicà la seua primera novel·la, «Jaune et Rouge» (que es traduí com «Gualda y rojo», Ediciones Literarias, Madrid, 1930) i el seu estudi sobre el pintor xativí Josep de Ribera (ed. Rieder, París). Dos anys després, el 1931, l’editorial Bernard Grasset de París publicà la «Valencia entre deux rêves» [València entre dos somnis], una novel·la de la qual estan manllevades les cites anteriors.

Als anys 30, amb l’ascens dels totalitarismes, Pillement augmentà el seu compromís antifeixista i pròxim al comunisme. Quan esclata la Guerra participà en la compilació d’un «Romancero de la guerre civile» i en actes culturals en defensa de la República, entre d’altres, amb Picasso. També donà una traducció francesa del poema de Machado sobre Lorca, aquell que diu: «Labrad, amigos, / de piedra y sueño en la Alhambra, / un túmulo al poeta». No, encara no s’ha fet «dans la pierre et le rêve ... une tombe au poète» perquè el cos de Federico resta a una cuneta.

El juliol de l’any 1937, tornà de nou a València com a membre de la delegació francesa en el Segon Congrés Internacional d’Escriptors per a Defensa de la Cultura. Remeté un article amb les seues impressions al setmanari «La Lumière», on diu: «Els carrers ja no tenen la mateixa afluència. Els joves d’antany, que passejaven cada vesprada pel carrer de la Pau, despreocupats i elegants, llançant mirades ardents i “piropos” a les senyoretes de la “bona societat”, els vaig tornar a veure amb uniformes caqui, festejant dones joves que potser no eren de la “bona societat”, però eren igual de boniques. Redescobrisc l’encant de les valencianes, la seua gràcia, la seua coqueteria. Busque en elles els trets de les que coneixia, incapaç d’imaginar que ja no podien ser una d’aquelles joves: ara tenen trenta-sis anys. I si us trobara a vosaltres, més pesades, mares sens dubte, no us reconeixeria, Pepita Aznar ni La Gaditana.» També esmentant les joves amb les quals es va relacionar durant les estades anteriors i referint-se a ell de jove, conclou: «Oh, bella nit de València, nit greu i tràgica que ve a substituir les dolces nits de la seua adolescència plenes de poesia i tendresa, com saps fer d’ell un home diferent. Prompte sonaran les sirenes, explotaran bombes, els avions es mouran pel cel entre projectils que esclaten. Benvolguda València, entre dos somnis, ací estàs, viva i càlida, ací estàs, guerrera i amenaçada, i recuperes al meu cor el lloc que t’havia reservat: Luisa i Pepita no són mortes, m’agafen del braç, i caminem lentament per la nit, tots tremolant amb motors d’avió, tots vibrant amb explosions mortals. Amb tu volia viure, amb tu volia morir, que bonica és aquesta nit i que feliç em sent!»

Després del Congrés, Pillement i d’altres visitaren el front de Guadalajara. Fou ell qui va fer el que es considera l’últim retrat viva de Gerda Taro, la gran fotògrafa i companya de Robert Capa, entre Claude Aveline (esquerra) i Jean Richard Bloch (dreta), dos escriptors francesos que també participaren en el Congrés de València. Gerda Tardo morí poc després, quan cobria la batalla de Brunete.

Aquell mateix any de 1937, Pillement guanyà el premi de Deux Magots per la seua novel·la «Plaisir d’amour». El 1941 publicà un llibre sobre la destrucció de París i encetà una llarga sèrie d’obres sobre patrimoni arquitectònic, incloent-hi tres volums sobre les catedrals espanyoles (1951-52) i un estudi sobre el Papa Luna que establí la seua seu a Peníscola (1955) , així com antologies literàries per a l’editorial Belier i els llibres geogràfics o d’itineraris (les «Guies Pillement») ja esmentats.

A hores d’ara, els seus escrits sobre València no han sigut traduïts.

Deures per als docents

Opinió, 1/5/2026, pdf ací, html ací

A més de les mobilitzacions, ara els docents revisen el curs i preparen el següent. Per això és un bon moment per a posar-los deures: cal que pensen seriosament sobre els mateixos deures escolars. Algunes dades. El temps de deures s’ha disparat. L’informe PISA de 2003 calculava una mitjana de 5,9 hores a la setmana per a tots els països participants en l’enquesta; el de 2022 puja a 10,8 hores. Espanya està per dalt de la mitjana: 11,9 hores. Un conseqüència post-Covid o un moviment magmàtic de fons?

Més temps de deures no implica millor rendiment, sinó tot just el contrari. Per als països de la UE, el temps de deures correlaciona negativament amb els resultats de matemàtiques (-0,54), lectura (-0,46) i ciències (-0,51). Filant més prim: pot haver una lleugera millora de rendiment en passar d’un temps de deures diari menor a mitja hora a un temps entre mitja i una hora, però aquest increment es torna negatiu quan anem més enllà. Respecte dels països de la UE, el temps de deures escolars correlaciona amb la desigualtat (més desigualtat, més deures, i a l’inrevés, amb un coeficient de 0,88!) i negativament amb la competència digital (on la població té més capacitat digital, fan menys deures; coeficient: -0,50).

Els deures escolars tenen a més una curiosa conseqüència: reprodueixen els estereotips de gènere. L’educació és mixta pràcticament en la seua totalitat; tanmateix, les dones declaren que fan més deures que els homes. Per exemple, a Espanya el 27,75 dels xics diuen fer més de 2 hores de deures al dia, percentatge que s’incrementa al 43,5 % en el cas de les xiques. Els hi han posat més deures? Probablement no, sinó que elles els fan de manera més acurada, amb més temps (allò que la bibliografia especialitzada anomenava el cas de l’alumna tranquil·la: més estudioses, millors notes...).

El tema dels deures té altres derivades importants. En primer lloc afecta l’erosionada salut mental de l’estudiantat. El 39,4 % de l’estudiantat està d’acord amb la frase “Em pose molt tens quan he de fer els deures de matemàtiques”. Percentatge que puja al 46,1 % a casa nostra. En segon lloc, el recurs a la IA ha plantejat un nou repte a les famílies, perquè sembla que l’escola no està fent-ne una formació específica. Els deures són, sense dubte, la manera quantitativament més important d’implicació de les famílies amb la docència, ja que afecta a pràcticament el 100 %, mentre que, com a molt, parlar amb els docents per iniciativa del professorat afecta a menys d’un 60% al País Valencià o fer voluntariat a l’escola valenciana arriba només a un 7 %.

En alguns centres de Primària valencians han decidit eliminar els deures. És una bona mesura? No ho sé. Què passarà amb l’estudiantat quan arriben a Secundària, on es mantenen? Això planteja el problema de fons de la (precària) coordinació Primària-Secundària. En general, aquesta és més feble en la xarxa pública, perquè la xarxa privada la té garantida en obrir centres amb les dos etapes. Seria una bona mesura que la xarxa pública els imitara, al preu polític de baixar aritmèticament el nombre de centres. Per últim, PISA aconsella decididament l’obertura de sales al centre on els estudiants puguen fer els deures, assessorats per personal o amb mentoratge entre iguals. Al País Valencià només la meitat de centres disposen d’aquestes sales, mentre que en altres comunitats estan per dalt del 70 % (País Basc, Aragó, Extremadura, etc.). Ja tenen deures els docents...

El desaparegut joc de la taba

 [Tafaneries valencianes, 23/3/2026, html ací, pdf ací]

En dues o tres generacions sembla que a casa nostra s’ha deixat de jugar a la taba. El joc en el qual es llança a l’aire un (o més) astràgal de corder és mil·lenari. En el ‘Fedro’ de Plató (p. 274 d) es remunta el seu origen a Thot, el déu egipci de la saviesa. Però no fou el mestre d’Aristòtil l’únic clàssic que en parlà. Pedro Pantoja de Ayala, en una obra raríssima anomenada «Commentaria in Tit. de aleatoribus D. et C.» (ed. 1625, p. 109v i ss.), arreplega 32 referències grecollatines al joc del «talus», nom llatí d’allò que els grecs anomenaren com l’osset: «astràgal». Però, com de la paraula «talus» es passà a «taba»? Fou a terres valencianes? És ben probable. El diccionari de la RAE informa que «taba» prové de l’hispano-àrab «ká‘ba», i aquest de l’àrab clàssic «ka‘bah», que significa una cosa de forma cúbica, tant la taba com un dau. Per aquesta forma, dona nom al conegut edifici de La Meca al voltant del qual giren els pelegrins. Per tant, «taba» es pogué formar com una síntesi de «talus» i «ka‘bah» a les nostres terres o d’altres amb presència àrab. De fet, el joc hagué d’estar molt viu a València. Lluís Vives l’esmenta en dos dels diàlegs de la seua obra «Exercitatio linguae latinae» (1539; en l’edició de Maians, vol. I, pp. 293 i 388). En castellà, el terme no està documentat fins a 1599, en la «Primera parte de Guzmán de Alfarache» de Mateo Alemán: «jugar la taba, el palmo y al hoyuelo» (al meu parer, ‘el palmo y el hoyuelo’ en serien un únic joc, el de les boletes amb un clotet i ‘mort i pam’). Una dècada abans d’aquesta referència, Lope de Vega estigué a València i també parlà del joc a les seus «Sàtires». L’esment de Lope ens posa en la pista d’una altra denominació ben nostra. Ell escrigué: «Jugando dicen que estaba a la taba; pregúntale si diçe carne o vino». «Carn» és una de les cares de l’osset i ací també «vi», el que popularment s’anomenà «cul». Rodrigo Caro, en una altra obra del segle XVII anomenada «Dias geniales ó lúdicros», diu que aquella cara, la convexa, s’anomenava també «canis» (gos) i que l’altra part, la còncava, era «felicidad, Venus, cous [?]» (p. 132 de l’ed. 1884). Recorde haver escoltat aquestes dues parts també com a «panxa plena» i «panxa buida». És possible, per tant, que «canis» acabara en «carn» i l’altra, la de la felicitat, en «cul», el que amb el temps formà la paraula valenciana «carnicol» per a referir el joc. Així ho reconeix l’esmentat Rodrigo Caro. Ell diu que al joc l’anomenen «los españoles, ‘taba’ ó ‘carnicol’; los franceses, ‘ossellet’; los flamencos ‘pickelsteen’» (p. 125). Coromines, al DCLC, diu que a Catalunya i les Illes està estés més bé «jocs dels ossets». Per tant, és possible que les dues paraules, «taba», per la influència de l’arab, i el compost «carnicol» procediren de terres valencianes.

Fou la paraula «taba» l’origen de «tabarra»? També n’és ben probable. La locució «prendre la taba» significava «prendre la paraula», però ben prompte la «taba» es va referir a una «xerrameca, conversa insistent i d’assumpte incoherent o barrejat» (DCVB) i aleshores s’hi parlà de «donar taba» (en castellà, documentada al 1853 en Hilario Ascasubi). «Té taba per a rato», escriu Josep María Puig i Torralva en un llibret que edità Teodor Llorente en 1885, o «¡Che, que taba!», escriu Antonio Chocomeli per la mateixa època. Però, com es passà de «taba» a «tabarra»? La RAE especula amb la relació amb «tabarro» o «tábarro», que és el nostre «tave», precisament una etimologia relacionada amb la de «tafaneria» que dona nom a aquesta sèrie d’articles.

Però encara n’hi ha més sorpreses lingüístiques amb el joc de la taba. Sabem que el joc i la paraula arrelà a l’Argentina i altres terres americanes, on es formaren expressions ben curioses, com aquesta de Carlos Reyles: «Unos nasen agrasiaus, otros con cara de taba culera» (El gaucho florido, 1932) o aquesta dita que arreplega Ricardo Güiraldes: «No hay taba sin culo, ni rodeo sin golpeados» (Don Segundo Sombra, 1926). Com és sabut, també a l’Argentina i altres països americans arrelà el joc de cartes més valencià, el truc, que hi anomenen «truco». Això produí l’expressió «jugarretas de truco y taba», que podem llegir en Roberto J. Payró: «Nosotros, para matar el tiempo, y menudeándole a las copas, armábamos jugarretas de truco y taba; después hicimos riñas de gallos, y hasta dimos bailongos en el patio, entre el palenque y la ramada.» (El casamiento de Laucha, 1906). No tindrà el «trick or treat» de Halloween l’origen en aquestes «jugarretas de truco y taba»? De fet, als EUA no està documentada la fórmula abans dels anys vint del segle passat. No serà l’expressió anglesa un manlleu de l’emigració argentina i, més remotament, dels noms dels jocs valencians?

Cal parlar de l’antic carrer Carnicol, que apareix en el mapa de Tosca. És l’actual carreró del beat Juan de Ribera, el paral·lel al carrer de Comèdies que va des del carrer la Pau al carrer de La Nau. M’incline a pensar que el nom deriva del fet que persones adultes hi jugaven a tabes i potser apostaven diners. La raó és la següent. En una edició de la traducció castellana de l’obra de Vives esmentada, amb el títol «Diálogos», a cura de mossèn Agustí Sales i Alcalà, doctor en teologia, que aparegué en 1768 i es reedità set vegades fins a 1817, aquest teòleg incorporà una nota a la referència a la taba del diàleg sisé: «Había juego de taba cerca de la escuela» (p. 19). En el diàleg quart del llibre de Vives es parla d’un xiquet que, des d’una ubicació indeterminada pròxima a l’església de Sant Andreu (ara, de Sant Joan de la Creu) marxa a l’escola a un lloc pròxim a la plaça del Patriarca, el que potser rememore com el mateix Vives anava a l’escola fundada per Antoni Tristany (encara que aleshores aquest ja havia mort a les presons del Sant Ofici), prop del carrer Comèdies. Per tant, podem identificar fàcilment aquell lloc del qual parla mossén Sales (que fou cronista de la ciutat i del Regne) amb aquell carreró ara dedicat al beat de la Contrareforma. En el mapa de Tosca, el nom Carnicol s’ha transformat en Carn y Cols.

Per últim i atenent a la procacitat valenciana, tan gustosa de parlar de figues i faves, deixe a la imaginació de la persona que llig completar una locució que, pel decòrum habitual, no està arreplegada als diccionaris: «Juguem a la taba: tu poses el forat i jo...»

L’ordinari d’Algemesí que desenterrà la seua dona

[Tafaneries valencianes, 16/02/2026, html ací, pdf ací] 

En la seua «Ciència nova» (1744), Giambattista Vico va escriure que el principi de la humanitat esdevingué «amb l’acte sagrat d’enterrar els morts»; per això el qualificatiu d’«humà» deriva de «terra», d’«humus» –que deien els llatins–, perquè sepultem els morts (llib. II, cap. 12). Però també ha hagut exemples en les quals desenterrem els cadàvers per diverses raons. Es conta que el rei Pere I de Castella, el Cruel, després de la mort de la seua amant, María de Padilla, la va traure de la tomba, la besa i la manà coronar reina de Castella. Amor? Legitimació dels hereus? La literatura també ha tractat d’aquests fets. Hi ha prou a pensar en els personatges de Berenice o Ligeia dels relats d’Edgar Allan Poe. Així mateix, en aquesta secció parlàrem fa temps de l’impressionant cas de Vicenta Martínez Genovés, una dona del carrer Ruaya de València, que desenterrà la seua filleta, Concepción, del Cementeri General en gener de 1913, quan portava un mes soterrada (vegeu cap. 21, Levante 15/05/2016). Doncs, molts pocs mesos abans i a causa, suposadament, d’un enamorament obsessiu, esdevingué una història semblant a Algemesí.

Cap al 1890 van contraure matrimoni Joaquina Ferris Felici i Carmelo Vendrell Moreno, una parella d’Algemesí que estarien al voltant dels vint anys. Amb el temps, van nàixer un fill i una filla, que heretaren el nom dels progenitors, i algun fillet més. Tenien l’adreça familiar al carrer Albalat, núm. 19, a pocs metres de la plaça Major del poble. En aquella època, Algemesí tenia uns 8.000 habitants, segons els censos oficials, i l’ofici de Carmelo, que era el d’ordinari del poble i sembla que també s’encarregava d’enviaments postals, li atorgava una certa popularitat en el veïnatge.

El 4 d’agost del 1910 morí Joaquina Ferris, quan tenia uns quaranta anys. Fou soterrada al cementeri del poble. Uns mesos després, la família es traslladà al carrer de Domènec Gamieta, núm. 1, més a la vora de la localitat i prop de corba del riu Magre, que l’abraça pel sud. Una abraçada que produeix inundacions, com en la fatídica jornada del 29 d’octubre de 2024. Quan l’ordinari i la seua família es traslladaren al nou habitatge, els vestits i altres pertinències de la mare es guardaren en una caixa de fusta a la navada del fons de la casa.

Al gener de 1911, Carmelo patí un episodi de depressió o deliri amorós per la pèrdua de la seua muller; aleshores anà una nit al cementeri del poble, l’anomenat ara cementeri vell, junt a l’ermita de Sant Onofre (aquell anacoreta, molt venerat a terres valencianes que, pel fet de ser representat eventualment com a dona, mereixeria una tafaneria). Aquest cementeri està situat uns cinc quilòmetres al nord de la casa de Carmelo. Hem de suposar que l’ordinari superà el mur, desenterrà clandestinament el cadàver de la seua estimada, tornà a casa i, discretament, el guardà a la caixa de fusta de les seues robes, a la que afegí un forrellat. Sembla que, com que havien sigut uns dies molt plujosos, l’endemà l’enterrador advertí empremtes o moviment de terres i li ho va dir a l’alcalde, però aquest no en va fer massa cas.

A mitjan maig de 1911, la filla de la família, Joaquina Vendrell Ferris (que la premsa cita a voltes com a Josefina i potser tinguera el nom compost) li demanà la clau al pare, que sembla que donà l’excusa que l’havia perduda. Potser la jove volia recuperar algun vestit de la mare. Per la vesprada, Joaquina envià un germanet a pel manyà del poble, Salvador Gomis, que retirà el forrellat. Ací, els relats periodístics divergeixen: uns diuen que obriren el bagul i restaren espaordits; d’altres, que el manyà, suposant alguna trobada desagradable, demanà la presència de dos testimonis, o que la filla volgué ocultar el cadàver; per últim, potser la versió més creïble, és que, en retirar el forrellat i sense obrir la caixa, la filla acompanyà el manyà a la porta del carrer, i el fill menut tafanejà la caixa i anà ràpid a contar el que havia vist, per la qual cosa Joaquina exclamà: «Bobo! No m’asustes! T’haurà paregut a tu...» Però el xiquet tenia raó.

Descobert el cadàver, el manyà, en advertir la transcendència del fet, immediatament li ho comunicà a l’alcalde, el qual ho traslladà a l’autoritat judicial d’Alzira. El jutge, Rafael Presencia, va detindre Carmelo i també l’enterrador del poble, León Serrano. Comprovà que la tomba de Joaquina estava buida i identificà el cadàver pels familiars, que contaren que la dona tenia una dent postissa i, quan fou soterrada, l’home li retallà uns cabells per guardar-los, dos indicis que presentava el cadàver. Empresonaren Carmelo a València. Uns dies després, fou alliberat l’enterrador, també popular i estimat al poble, i un temps després, Carmelo, exonerat del seu delicte perquè la justícia va entendre que havia obrat alienat per la passió amorosa. La premsa parlà de la satisfacció del veïnatge.

Mentrestant la premsa es dividí. Quan es descobriren els fets, els diaris de dretes atiaren l’escàndol: parlaren de la trobada d’una dona assassinada, de ganivetades i suggerien subtilment que el cadàver havia sigut profanat per l’home. «El Pueblo», de tendències republicanes, criticà la premsa conservadora i va fer-ne un relat més contingut. Sembla que, un segle després, les coses periodístiques no han canviat molt.

Després d’aquell episodi i d’algun enfrontament, Carmelo abandonà el poble i obrí una verduleria a València, al carrer Paloma (ara, Julio Antonio i popularment conegut com el de la Palmera), núm. 14, que estigué oberta, almenys, fins a 1925.

No sabem quan morí Carmelo, ni tampoc si finalment les seues restes descansaren amb les de la seua estimada muller. De fet, en els registres del cementeri d’Algemesí no es troba la referència a Joaquina, tal vegada per un lapsus burocràtic, amb l’embolic del desenterrament, o perquè el jutge Presencia d’Alzira ordenà la inhumació al cap del partit judicial o el seu soterrament secret (el que també era una resolució possible, vegeu la tafaneria núm. 45: La mort de Luisito). No ho sabem. Tampoc no es troba referència al soterrament de l’home, Carmelo, ni en Algemesí ni en València. Esperem, però, que els dos descansen junts. 

La capacitat emocional dels docents

 

Opinió, 15/2/2026, link ací.

Al periòdic apareixen informacions alarmants: un centre no adverteix les tendències suïcides d’una estudiant, una mestra maltracta alumnat d’Infantil, els docents no adverteixen que un estudiant transsexual és assetjat per més d’una dotzena de companys... Són els professors actuals menys empàtics? Lògicament, totes les persones tenen la seua opinió sobre aquest assumpte, fonamentada en les seues experiències immediates. Ara bé, els estudis internacionals ens poden ajudar a entendre els moviments magmàtics, les tendències de fons.

Per primera vegada, la gran enquesta internacional del professorat de l’OCDE (que respon a les sigles angleses Talis) ha fet una recerca sobre habilitats emocionals del professorat, els resultats de la qual estan publicant-se. Aquesta enquesta (una mena de PISA per a docents) apunta com són aquestes tendències latents. En general, el professorat espanyol es considera profundament empàtic. Per exemple, un 94,6 % declara ser molt o totalment empàtic i un 87,7 % diu que es mostra càlid amb els seus estudiants, front al 93,5 % i el 91,5 % de mitjana del clúster exitós d’una mostra de 25 països de la UE. Però sembla que el nostre professorat «punxa» en la capacitat de gestionar emocionalment l’aula i en l’autoregulació emocional. Així el 72,9 % creu que pot recolzar emocionalment l’alumnat front al 80,9 % de mitjana del clúster exitós i el 66,7 % creu que pot estar atent als sentiments dels estudiants front a 74,6 % del mateix clúster. Què vol dir aquest descens dels percentatges? Fonamentalment que està obrint-se una bretxa entre la vocació i la gestió. Altrament dit, els docents espanyols declaren taxes elevades d’afecte o empatia respecte dels seus estudiants, però després baixa el percentatge dels que pensen que poden efectivament recolzar-los emocionalment o que poden fer prou per ells. Estan en «un vull i no puc». Cal entendre aquesta sensació de «no arribar-hi».

En realitat, estar molt o totalment atent als sentiments de l’alumnat és una variable que té un cert aire compensatori, perquè correlaciona amb la desigualtat social (+0,47 amb l’índex de Gini) i menys i de manera inversa amb la riquesa (-0,32 amb el producte interior per càpita). Però, aleshores, aquesta preocupació pels sentiments de l’estudiantat pot derivar en una gestió dels conflictes des de l’afectivitat que «esgota» els docents. Aquest és el moll de l’assumpte. La qüestió no és si són empàtics, sinó si poden traslladar la seua empatia a la resolució de problemes. La comparació amb Itàlia pot resultar aclaridora: el percentatge de docents que hi declaren que poden recolzar els estudiants o estar atents als seus sentiments són més elevats que en España i, potser per això tenen més confiança en poder preocupar-se efectivament pels problemes de l’estudiantat. Resulta preocupant que ni l’opinió pública, ni l’administració educativa ni una part de les ciències de l’educació semblen preocupar-se d’aquest tipus de moviments magmàtics. En el cas de l’administració educativa s’equivoca de mig a mig: afegir-ne prescripcions o incrementar la burocràcia és part del problema, no de la solució.

La desigualtat a Espanya (una de les més altes de la UE), que es tradueix en major heterogeneïtat a l’aula, amb la perspectiva d’un increment demogràfic degut a l’arribada de persones migrades (un increment que, segons l’INE lideraran les Illes Balears i el País Valencià), poden incrementar aquests processos quasi de «burnout». A més a més, s’apunta una font emergent de desigualtat en el fet que Espanya té més temps de deures escolars que la mitjana (la qual cosa correlaciona, lògicament, amb més temps de correcció de deures del professorat) i cada vegada més els deures es realitzen amb mitjans digitals. L’escola, però, sembla haver renunciat a formar l’estudiantat en intel·ligència artificial generativa, tant en deures com en estratègies d’estudi. Però, com que les competències digitals correlacionen amb riquesa (+0,75 per a la mostra anterior), tot això pot representar un increment de les tendències adverses d’aquell moviment magmàtic en competències emocionals. Caldrà prestar-li atenció, més enllà de les notícies preocupants.

El sufragisme sorgí a València

 [Tafaneries valencianes, 8/12/2025, html ací, pdf ací]

Si no s’ha fet ja (i que em perdone la professora Carme Agulló, la gran historiadora del magisteri femení valencià, si ja ho ha investigat), s’hauria d’estudiar el fenomen d’aquelles germanes, «casades» amb el magisteri, que, en dedicar-se íntegrament a la seua vocació, encarnaren ideals emancipatoris i esdevingueren autèntics fars per a generacions posteriors. En aquesta secció de tafaneries hem vist el cas de l’extraordinària Maria Carbonell, professora com la seua germana de l’Escola normal de València (Levante 15/12/2019), i de les germanes evangelistes Carin i Carolina Haglund (Levante 10/7/2016). No menors foren els mèrits d’Amalia i Ana Carvia Bernal, dues germanes una de Huelva i l’altra de Cadis, també dedicades al magisteri, arrelades a València, on foren les grans precursores del dret al vot de les dones. Gràcies a elles es pot afirmar que el sufragisme espanyol començà a València.

Amalia Carvia va nàixer a Huelva en 1861. La mare era de la mateixa ciutat andalusa i el pare, un emigrat gallec. Poc després, la família es traslladà a Cadis, on va nàixer Ana en 1865, a l’emblemàtic Barri d’Hèrcules. Les germanes s’integraren en la maçoneria, fundaren la primera lògia femenina a aquella ciutat constitucional i republicana («Hijas de la Regeneración») i començaren una intensa activitat propagandística a favor del lliurepensament i dels drets de les dones.

Cap a la fi del segle XIX, les dues germanes s’instal·laren a València, on dirigiren durant anys una escola laica. El 10 de juliol de 1897 llançaren un manifest, que anunciava la fundació de l’«Asociación General Femenina», presidida per Belén Sárraga Hernández (nascuda a Valladolid i directora de la revista «La Conciencia Libre») i que tenia Ana com a secretària (aquesta freqüentment signava «Ana C. Bernal», potser per a destacar el paper de la seua mare). L’objectiu primer de l’Asociación General Femenina fou «la instrucción y la educación de la mujer»: la «creación de escuelas diurnas y nocturnas para niñas y mujeres, estableciendo al propio tiempo hermosas corrientes de solidaridad y mutuo apoyo, no solo entre nosotras, sino también entre los individuos de ambos sexos».

D’acord amb aquest programa, establiren a València un «Colegio Racionalista para Niñas», ubicat al carrer Recared, primer al núm. 10 i després al núm. 27, del barri de Velluters. Tenim notícia que l’escola ja estava activa en 1905, quan les alumnes participaren en els actes pel centenari del Quixot, al temps que l’esmentada María Carbonell publicà el seu estudi sobre les dones en la novel·la immortal de Cervantes.

Les germanes Carvia Bernal remeteren articles a nombroses publicacions (alguns amb la defensa de la pau durant la Gran Guerra) i fundaren la revista «Redención», que es presentava com a «Revista Mensual Feminista», dirigida per Ana i on també col·laborà Amalia. El primer número aparegué en setembre de 1915 i es mantingué fins a 1922. Mentrestant l’ideari sufragista feia camí arreu del món. Per tots els continents hi hagueren manifestacions de dones per a reclamar el dret al vot que, finalment, s’aconseguí parcialment al Regne Unit el 1918. Aquell mateix any es constituí la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, formada el 22 d’abril de 1918 per 53 dones, encapçalada per les germanes Carvia Bernal i amb representació de grups de tot el territori, incloent-hi València, Alzira, Burjassot, Monòver i Xàtiva. Aquesta Lliga, que es constituí formalment en el mes d’agost, presentà poc després un escrit a les cambres legislatives perquè foren reformats els articles del Codi Civil i desapareguera la desigualtat entre sexes. El document estava signat a València, el 5 de novembre del mateix any. Posaren el seu nom en aquell manifest pioner Ana Carvia, com a presidenta de la Lliga; Carmen Heredia, Amalia Carvia, que es presentà com a escriptora; Elena Carballo de la Barrera, escriptora també i actriu arrelada a Torrent; Ángeles Guiñón, professora i també redactora habitual de «Redención»; Vicenta Mora, comerciant; María Pallarés Roca de Súñol, mestra de Barcelona que poc després va escriure un lletra per a l’himne d’Espanya on valorava el paper de les dones («España querida, tú pides mujeres que salvar ayuden la nave española...»); Pilar Hernández Selfa, telegrafista, amb plaça de funcionària d’aquest cos des del 1915 i que també havia sigut redactora d’«El Pensamiento Femenino»; Aurora Aves Ricoy; escriptora; Artemina Botella Terol, pintora i feminista de Xàtiva, a la qual l’Ajuntament de la ciutat «socarrada» li va dedicar recentment un carrer; Pilar Villar de Deu i Elena Chust (o Just), d’Alzira i d’orientació anarquista.

Poc després, el gener de 1919, arran d’una reforma electoral restrictiva, les feministes esdevingueren «de sobte» (com va afirmar una d’elles) en sufragistes. El moviment de la Lliga Espanyola per al Progrés de la Dona, freqüentment amb convergència amb altres associacions, encapçalà la reivindicació del vot de les dones, un dret que encara tardaria més d’una dotzena d’anys en ser aconseguit, ja en temps de la II República Espanyola. L’activitat fou molt intensa durant 1919 i el 20 de febrer de l’any següent, com ha trobat l’investigador Manuel Almisas, el Diari de les Corts arreplega la primera petició formal del vot femení, remesa des de València. Con va escriure aquell mateix mes la feminista uruguaiana Paulina Luisi: «El sufragi és més que un dret: el sufragi és un instrument de combat, és una probabilitat d'èxit, és un instrument de defensa i una facilitat de triomf; en una paraula, el sufragi és una arma en la lluita social». Dissortadament, malgrat que el ministre Manuel de Burgos Mazo presentà una iniciativa, el projecte va decaure pels canvis de legislatura. Després esdevingueren les dictadures militars i el període de llibertat de la II República que materialitzà aquell dret.

A València estant, les germanes Carvia Bernal seguiren amb la seua activitat docent i feminista. Es multiplicaren en escrits i actes i trobaren en el republicanisme blasquista una sintonia ideològica, la qual cosa no els llevà d’aproximar-se a orientacions lliurepensadores i anarquistes. El 1935, Amalia esdevingué vicepresidenta de la Lliga dels Drets de l’Home, fundada a Espanya. També la seua participació en un acte d’homenatge a Ferrer i Guàrdia fou escrupolosament anotat per la maquinària repressora del franquisme. Se li obrir procés, del qual no es deslliurà fins als anys 40, quan ja superava els 80 anys. Morí a València el març de 1949, uns anys després que la seua germana Ana, que morí en 1940.

Les germanes Carvia Bernal tenen carrers dedicats on van nàixer: Huelva i Cadis. Caldria que també foren reconegudes allà on desenvoluparen la seua lluita feminista i sufragista.

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

 Opinió, 20/11/2025, html ací, pdf ací. jpg ací

Què diu l’Esquerra de Benimuix de la immigració?

Pel que fa a la immigració, els partits de Dreta estan unificant el seu programa. En una paraula: volen “estrangeritzar” les persones immigrades. Les presenten com a individus estranys a allò nostre, per la qual cosa no mereixen els beneficis d’estar entre nosaltres; cal posar-hi barreres, dona igual si són canoneres, concertines, fustigació, papers o exàmens culturals.

Els partits d’Esquerra observen preocupats que els seus arguments a favor de la presència de persones immigrades no són efectius, perquè es multiplica la gent que respon al CIS que la immigració és un problema (6,5 % baròmetre d’octubre 2015; 20,5 % baròmetre d’octubre de 2025). Els partits d’Esquerra afirmen que són un factor de la bona situació econòmica; però els repliquen que què passarà quan la situació empitjore. Afirmen que les persones migren per necessitat i som un país solidari; els repliquen que per què han de vindre precisament ací. Aleshores, l’Esquerra cau en la temptació de donar unes mans de pintura de Dretes al seu programa migratori. Què fer?

Observem la situació a escala local. Pensem en Benimuix. Aquest topònim és fictici i fou inventat pel pintor Antonio Fillol; com també ho fou Benifotrem, el poble de la pel·lícula i la sèrie dirigides per Toni Canet. Parlaré de Benimuix, encara que les dades van referides a un poble real, que no cal identificar.

Benimuix té ara poc més de 30.000 habitants. Les dades dels darrers cinc anys diuen que el creixement vegetatiu és negatiu (moren més persones que naixen); això és preocupant, perquè la taxa de dependència (població que no està en edat laboral respecte del total) està al voltant del 50%. O hi ha afluència migratòria o hi haurà més envelliment i dependència. Però tenim sort, perquè l’Institut Nacional d’Estadística preveu que la població valenciana creixerà, fonamentalment a causa del balanç migratori. Si projectem les estimacions de l’INE, sabem que l’any 2039 Benimuix tindrà un 13,3 % més d’habitants. Probablement seran més, si considerem la ubicació i l’estructura econòmica del poble o l’augment de conflictes en molts països. Certament, els dos fenòmens més importants que ha d’encarar la política de Benimuix als pròxims anys són les eventuals catàstrofes per l’escalfament global i l’augment demogràfic, amb la diferència que el segon no es percep tan clarament com una inundació sobtada. Què hi passarà amb l’habitatge, la sanitat o l’educació?

Benimuix té ara 14.000 habitatges residencials. En necessitarà 1.500 més. En l’última dècada, l’hospital de referència de Benimuix ha aconseguit encabir 40 llits més i s’acosta als 400. Però l’augment demogràfic exigirà, com a poc, uns 52 més, sense comptar-hi l’increment per als pacients crònics; en total, uns 100 llits de més, el que ja fa pensar en un hospital nou. A més, caldrà ampliar la xarxa de Centres d’Atenció Primària i d’altres instal·lacions sanitàries. En educació, Benimuix té ara unes 205 unitats educatives. L’any 2039, amb l’augment de població, Benimuix necessitarà una escola pública més (fins i tot més gran que la mitjana dels centres actuals), mig institut més i, si es mantinguera la distribució d’alumnat entre centres públics i privats, hi caldrà afegir mig centre educatiu privat més. Costa anys poder obrir una escola o un centre de salut nous. Els demanen les autoritats de Benimuix? Per ara no. Potser saben que el govern té l’excusa de la reconstrucció per la DANA... El temps passa.

Si no es fan aquestes construccions o no n’hi ha dotacions de personal i recursos materials, sabem el que esdevindrà: lloguers més cars, llistes d’espera més llargues, més barracons... I aleshores la població considerarà encara més la immigració com un problema i serà més favorable al programa de la Dreta i l’Extrema Dreta per “estrangeritzar” les persones immigrades. És més senzill culpar els nouvinguts. Però també augmentarà l’especulació amb l’habitatge i les empreses de sanitat o educació veuran créixer la seua demanda i els seus beneficis. De retruc, la idea –pròpia de l’Esquerra– dels serveis públics de qualitat com a factor d’igualtat quedarà erosionada en l’electorat de Benimuix. L’Esquerra de Benimuix ha de fer números i, quan parle d’immigració, les paraules han de ser: «habitatges», «hospital», «escoles». La xenofòbia de demà s’atura avui.

Carlos Terraza: l’art contra la mendicitat dels invidents

 [Tafaneries valencianes, 3/11/2025, html ací, pdf ací]

Carlos Terraza y Vesga (o de Vesga) mereixeria el reconeixement de València. Va nàixer a Mèrida l’any 1858, fill d’un llibreter que prompte es traslladà a Toledo. Cap al 1870, el xiquet patí una caiguda i va perdre la visió. Els pares, que tenien altres quatre fills, li procuraren mestres de braille i formació musical. Es conta que estant a València per a prendre banys de mar, el mestre Salvador Giner descobrí l’art del jovenet que tocava la bandúrria. Així que el progenitors decidiren adquirir una llibreria a València i fixar la seua adreça al carrer Isabel la Catòlica, núm. 3, perquè seria el millor per a Carlos. En aquella època no hi havia institucions que garantiren la formació de persones invidents (el «Colegio de Sordo-mudos y Ciegos» de València es fundà el 1886).

A València hi havia una certa tradició de cura de les persones sense visió. Sembla que en 1314 s’hi va fundar la Confraria dels Cecs Oracioners, que dirigia les pregàries en vetlatoris i altres reunions d’oració. Quinze anys després es fundà a Barcelona una Confraria de Cecs Trobadors, de caràcter semblant. Però qui donà una determinació més precisa d’allò que calia fer amb amb la diversitat funcional fou, sens dubte, el gran Lluís Vives. En el seu «Socors dels Pobres» proposà la competència municipal i la dedicació al treball de les persones auxiliades. Podem llegir: «I no consentiré que els cecs estiguen asseguts o passegen en l’ociositat: hi ha moltíssimes tasques en què poden exercitar-se. Uns són aptes per a les lletres: estudien, doncs en alguns d’ells veiem progressos d’educació gens menyspreables; altres per a la música: canten, toquen la lira o la flauta; facen d’altres girar torns o rodetes; tiren d’altres de les premses; moguen d’altres manxes a les forges; sabem que els cecs fan caixetes, cistelles, gàbies; les cegues filen i fan madeixes» (De subventione pauperum, cap. VII). Així ho va entendre la família de Carlos Terraza i el jove esdevingué un gran intèrpret de bandúrria.

Amb 16 anys, començà les gires amb el guitarrista Francisco Pascual Rocamora. La primera notícia de premsa que hem localitzat és de temps posterior: 1880. Només un any després, el març de 1881, Carlos i Francisco foren reconeguts amb l’atorgament de la Creu d’Isabel La Catòlica, amb distintiu de cavallers (Gaceta de Madrid de 13 de març). Anys després també fou reconegut amb l’Orde del Crist, concedida pel rei Don Lluís de Portugal. En 1885 actuaren a Barcelona, on foren presentats com a «celebrados concertistas». Al periòdic irreverent l’Esquella de Torratxa s’hi van publicar càlids elogis: «Rocamora ‘l segueix [a Terraza] y es digne d’ell, per lo bè que sap acompanyarlo ab la guitarra, fonentse en una sola armonia ‘ls dos instruments que arriban á confondre’s en un» (maig 1885).

Amb altres dos músics, Riera y Benlloch, fundaren la «Orquesta Blanco y Negro», que Terraza dirigí. Sempre amb gran èxit, actuà a Espanya, Itàlia i Portugal. A València, fins i tot, l’orquestra tingué actuacions permanents al Café Escocés, al carrer Pascual y Genís. En l’època eren freqüents les actuacions d’instruments de corda a cafés, com ara el Venecia, el Cayol o l’Eslava –on també actuà Terraza. El seu virtuosisme està acreditat per aquesta crítica de l’any 1891, signada pel director de l’Escola de Música de Saragossa: «La bandurria empleada por Terraza es como otra cualquiera, pero ¡qué efectos de sonoridad arranca de ella! ¡qué primorosa labor de ejecución! Haciendo vibrar las cuerdas con los dedos ó con la púa casi sobre el puente ó sobre la boquilla ó en el diapasón, los sonidos son distintos, de tal modo , que ya parecen salidos de una caja de música, ora imitan el tono del oboe, ya gimen, ya con enérgica expresión de virilidad artística derrumbándose en vertiginosa progresión; así resultan, por el arrastre, las frases ligadas semejantes á las del violín, las picadas perfectas y las modulaciones melódicas riquísimas en delicados matices.»

El 1890, Carlos Terraza va contraure matrimoni amb Eloisa Sánchez, pianista a la qual va conéixer en Portugal. Tingué deixebles, com ara Juan Belmar y Martínez, invident tarragoní.

El virtuosisme de Carlos Terraza s’acompanyà de la preocupació per la millora de l’instrument. El 1898 patentà un ressonador aplicable a bandúrria, llaüt i guitarra, que anomenà «Sistema Terraza». I un any després, un sistema de clavilla, que anomenà «Clavilla per pressió Sistema Terraza», que era aplicable a tots els instruments de corda. El també guitarrista (deixeble de Tárrega) i fabricant de guitarres Pascual Roch Contelles, que tingué una fàbrica al carrer Corona, núm. 17 i, ja en el segle XX, al de Sant Vicent, núm. 146, incorporà en exclusiva el sistema. De la celebritat de Carlos Terraza també és una mostra que el Teatre Español li dedicà un concert a la fi de juny de 1901.

El gener de 1911 es va inscriure a València la «Sociedad de Músicos Ciegos y Semiciegos “El Porvenir”», presidida per Terraza i amb seu al carrer Barcelonina. Es presentà amb un concert a la Sala Eslava. La societat constituí una orquestra, amb trenta intèrprets d’instruments de corda, bateria i harmònium, que també dirigí Carlos Terraza. Hi participà Francisco Jimeno Sánchis, que també fou compositor, Primo Campos, els germans Julio i Julita Corella i Amparito Sanchis. En un acte de març d’aquell any, Terraza afirmà: «En España somos unos treinta mil ciegos de la vista... en cambio los miles de ciegos de la inteligencia no pueden contarse».

Des d’aquesta societat, impulsà la federació de totes les societats d’invidents d’Espanya, amb l’objectiu d’eliminar la mendicitat o, almenys, l’associació de la pèrdua de visió amb la pobresa (vegeu la tafaneria «El refugiat cego», Levante 1/5/2016). Així, Terraza va intervindre en el «Centro Instructivo y Protector de Ciegos», establert a Madrid amb el mecenatge de Fortunato Selgas Albuerne.

Carlos Terraza morí el diumenge de Pasqua de 1916, a causa d’una septicèmia. Tenia 52 anys i el seu repertori de bandúrria superava les 200 peces. Fou soterrat l’endemà, el dia 24 d’abril, en un acte amb gran participació popular. Roman soterrat al Cementeri General de València (sec. III dr., núm. 2506). A més d’un concert en el Teatre Principal, el 30 de maig se li va retre homenatge en l’associació El Porvenir que havia fundat. Davant d’un retrat seu, amb crespó negre, sonà la música i Conrado Castellano llegí un discurs en braille.

Nicetín

 Opinió 31/10/2025, html ací, pdf  plana ací, jpg retall ací.

Com a complement a l’article de Moises Domínguez sobre noms curiosos del Cementeri General (Levante, 27/10/2025), em permet afegir-ne un, summament interessant, el de «Nicetín», com fou conegut en la seua època. Nicetín fou un albat que tingué com a iaios, d’una banda, Niceto Alcalá Zamora, el primer dels dos presidents que tingué la II República Espanyola i, en realitat, el polític que més temps presidí una república espanyola dels set presidents que n’hi ha hagut, i, d’altra banda, Gonzalo de Queipo de Llano y Sierra, un dels generals més importants en la insurrecció de 1936 contra la mateixa República, que dirigí l’Exèrcit d’Operacions del Sud, ordenà una aferrissada repressió de la població civil i fou propagandista bèl·lic des de Ràdio Sevilla (el nostre Goebbels particular).

El pare de Nicetín i fill del president Niceto Alcalá Zamora, tingué el mateix nom i en l’època era catedràtic de Dret Procesal a la Universitat. En realitat, el president tingué dos fills més, als quals també posà el mateix nom que al professor, però que moriren albats. La mare de Nicetín fou Ernestina, la major dels quatre fills del general colpista. Niceto fill i Ernestina visqueren al carrer Ciscar, 41. El menut va nàixer a València, cap al 13 de desembre de 1935. El dia 14 la premsa anuncià la seua inscripció civil en el Registre de València. Fou el primer net del president de la República, val a dir, del cap de l’Estat de l’època. A les vespres de Nadal d’aquell any arribaren notícies molt preocupants sobre l’estat de salut de la mare i del nadó. Aleshores el president de la República es dirigí en un automòbil a València en visita privada. En arribar, fou informat que acabava de morir l’albat. La parella tingué dos fills mes: José, historiador que arribà a acadèmic de la Història i de Ciències Morals (el president també ho fou de Ciències Morals, de l’Acadèmia de Jurisprudència i de la RAE) i Pilar, segons els testimoni de la qual el colpista admirava el seu consogre.

Si en un lloc es materialitza aquell poema d’«Españolito» d’Antonio Machado, la història d’aquell nadó que a viure començava i que una de les dues Espanyes havia de gelar-li el cor, potser siga en la tomba de Nicetín, ornada amb una làpida blanca amb tres angelets. Les dues Espanyes, que encara perviuen.

Els progressistes germans Chaix

[Tafeneries valencianes, 01/09/2025, html ací, pdf ací]

L’Espanya «de charanga y pandereta» sempre trobà arsenal identitari en la Guerra del Francés (de Agustina de Aragón a El Palleter) per fer oblidar tots aquells que, seguidors de la Il·lustració, lluitaren perquè la raó arribara, com va escriure Kant, a la seua majoria d’edat, el que s’havia de traduir en ciència i progrés. Ací ja hem parlat de l’oliver Gabriel Ciscar i Ciscar (tafaneria 26/03/2017) i la seua participació en l’establiment del Sistema Mètric. Toca parlar ara de dos germans xativins: Estevan i Josep Chaix Isniel (Isnel o Iznel), aquest també relacionat amb aquella gran empresa científica.

Estevan (o Esteban) (1759-1813) i Josep (o Josef) (1765-1809), van nàixer a Xàtiva (aleshores San Felipe, pel borbó que la va socarrar) i foren fills de Juan Antonio Chaix Gil i Isabel María Isniel Belloch. Tingueren d’altres germans: María Rosa, Magdalena, María Florencia, María Antonia i Vicente Fernando.

Estevan estigué compromés amb l’educació i el progrés. En 1798, a Xàtiva s’establí una Junta d’Educació. El 26 de juliol, en el seu acte de constitució, Esteban llegí una composició poètica. També en desembre de 1800, en la junta de la «Real Sociedad Económica de Amigos del País» de València, s’escoltà una Oda a la Pau seua: «...¡Oh Sociedad...! ¡Oh Patria! Ya los dias / de miseria y terror se serenaron». S’equivocà l’il·lustrat xativí: en vingueren d’altres... La mateixa Societat premià el 1801 la memòria d’Estevan Chaix que incloïa una «Noticia completa de todas las Lagunas y Pantanos que se hallan en el Reyno de Valencia, comenzando de norte à sur», algunes reflexions sobre els avantatges d’assecar les marjals i un estudi de com es podia fer amb les marjals d’Aiora i Salines, tècnicament i amb el càlcul del cost econòmic. Cal pensar que aquestes mesures tenien com a finalitat eliminar malalties i ampliar les terres de conreu.

La seua proposta estava animada, diu, «pel foc patriòtic». Una finalitat semblant tingué una altra memòria seua, que prengué com a divisa «Cosa imposible es suprimir la mendiguez si no se conoce su verdadero origen». En cert sentit, en la tradició del Socors del Pobres de Lluís Vives i amb una orientació quasi de socialisme científic. Així, diu que de les causes de la mendicitat, afirmà que les més importants eren «la codicia de los arrendatarios de tierras y la imprudencia de muchos propietarios».

Ell proposà un repartiment de les terres en parcel·les (en el cas de l’arròs) de 10 fanecades. Les conseqüències econòmiques de la guerra també eren causa de pobresa, per la qual cosa defensà reorganitzar la producció de la seda i aplicar les innovacions del baró de Runfort a la indústria de pobles com ara Muro, Cocentaina, Atzeneta, Monòver, Aiora, Banyeres, Morella, Novelda, Teresa o Ènguera. Estevan continuà amb les seues composicions poètiques i preocupacions educatives. Hem conservat memoràndums seus de 1808 i 1809 a la Societat sobre els exàmens i premis atorgats a l’alumnat dels centres educatius de Xàtiva.

Josep, potser esperonat per la passió il·lustrada del seu germà major, s’endinsà en les matemàtiques, des de l’agrimensura, i en l’astronomia, disciplines que estudià a València, amplià a l’estranger i posà en pràctica en l’Observatori Astronòmic de Madrid, del qual arribà a ser sotsdirector.

Com és sabut, el projecte d’establir un sistema de pesos i mesures universal, per a afavorir la ciència i el comerç, havia de partir d’una mesura de llargària, que s’anomenà «metre», a partir de la qual es podria definir una unitat de temps (pel moviment d’un pèndol estàndard) o de massa (pel pes, per exemple, d’un cub d’un decímetre de costat ple d’aigua pura). Guanyà aquesta opció, desenvolupada amb unitats amb agrupaments i divisions de base decimal. Com que se sabia la dimensió de la Terra (on havia col·laborat l’alacantí Jorge Juan i Santacilia), es pensà que una deu milionèsima part del quadrant de la Terra proporcionaria un nou patró manejable. Calia, però, fer una expedició científica la mesura exacta d’aquella porció. Com que no es podia fer entre un pol encara ignot i l’equador, es decidí mesurar l’arc de 90º en el meridià que uneix aproximadament Dunkerke i Barcelona (casualment, es compensà així l’aplatament del globus).

S’organitzà una expedició científica per a mesurar l’arc, dirigida per Pierre François Mecháin i Jean-Baptiste Joseph Delambre. Per Espanya, foren comissionats el gallec José Rodríguez (mineralogista i geodèsic) i Josep Chaix, que hi participà entre 1803 i 1808. Es pretengué també estendre la mesura fins a les Balears i esmenar una desviació de 3 segons del meridià, advertida per Mecháin. Dissortadament, aquest científic va contraure el paludisme al Puig (les llacunes de Museros i Puçol, de les quals havia parlat Esteban Chaix en el seu projecte d’assecament) i morí a Castelló el 1804, on fou soterrat.

Simultàniament, Josep Chaix esdevingué un matemàtic cèlebre, autor d’algunes obres de referència, com ara les «Instituciones del Cálculo Diferencial é Integral», publicades per la Impremta Reial en 1801, així com una «Memòria» per al càlcul de funcions transcendents, com ara les trigonomètriques, les logarítmiques i les exponencials, editat per la mateixa tipografia oficial en 1807. El Consell Valencià de Cultura publicà un estudi de Santiago Garma sobre les seues aportacions matemàtiques. També s’associa el nom de Josep Chaix a l’intent de millorar el Telègraf de Murray, un enginyós sistema de comunicació que utilitzava sis «finestres», obertes o tancades, en un bastidor. Certament, això permet un alfabet de 2 elevat a 6 signes, pràcticament el mateix sistema que tenim als ordinadors, en el qual un «byte» és una sèrie de 8 bits, que, com les finestres, poden adoptar el valor 1 o 0, el que permet 2 elevat a 8 signes (la base del codi ASCII). Al nostre país, les autoritats optaren pel telègraf òptic de braços, la combinació de les posicions dels quals permetia un codi. Encara es conserven torres de telègrafs òptics.

En definitiva, dos il·lustrats, amadors de l’educació, la ciència i el progrés, que disposen de carrers a Xàtiva, però no són molt coneguts a la resta d’aquell territori que convertiren en centre de les seues recerques.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 3a i última part

 [Tafaneries valencianes, 25/8/2025, html ací, pdf ací]

Com hem vist en l’entrega anterior, el 16 de gener de 1879, el ministre de Governació va anunciar que la vaga dels colons estava «terminada», però en realitat s’havia intensificat la repressió. Es van detindre més de 20 persones al Grau i moltes altres van ser empresonades a les Torres de Serrans. El 12 de febrer, la corbeta «África» va deportar 76 persones a les Illes Balears.

Malgrat la versió oficial triomfalista, la resistència continuava. La premsa debatia si era un moviment secular o influenciat pel socialisme i la Internacional. A finals de gener, els llogaters es van reunir en una junta per demanar la condonació del 75% dels endarreriments i una rebaixa considerable dels lloguers.

La reunió es va celebrar a casa de José Bau Pastor (diputat provincial i fabricant de naips) al carrer Villena, amb participació d’alcaldes pedanis i el senyor Albors. A finals de gener la tensió va créixer, i el ministre va reconèixer que dos grans propietaris impedien qualsevol acord de mediació. La premsa, fent costat als grans propietaris, s’oposà a qualsevol acord. Sembla que les detencions continuaren i més llogaters foren traslladat a les Torres de Serrans. També s’informà de l’embargament a 76 llauradors.

És possible que l’activitat conciliadora del diputat José Bau en aquest assumpte estiguera darrere d’un fosc incident que esdevingué al febrer de 1879: un enfrontament personal entre Bau i Teodoro Llorente, aleshores director de Las Provincias i també diputat provincial. Las Provincias havia publicat que els llogaters tenien una mena de direcció clandestina, que, segons el mitjà, es reuní en determinats llocs. Potser el diputat de Llíria va entendre que el periòdic estava alineat amb l’ala dura dels propietaris i estava dinamitant els intents d’arribar a un acord. Bau fou condemnat a una multa de 30 pessetes per l’incident amb Llorente, que poc després dedicaria encesos versos als llauradors i a la barraca («casal de humils virtuts y honrats amors»).

A meitat del mes de febrer, la població era conscient que els llauradors empresonats serien deportats per vaixell. L’11 de febrer, una comissió de dones, mares i filles de colons s’entrevistà amb el governador, per sol·licitar-li que ajornara l’embarcament dels detinguts. El governador no accedí i finalment s’informà que setanta-sis llauradors havien sigut deportats, encara que, com es veurà, en serien molts més. Fou una decisió governativa i no l’execució de sentències judicials. De fet, a meitat del mes de febrer, els jutges encara estaven demanant la compareixença dels propietaris perquè prestaren declaració. Encara que no havia acabat la instrucció, el jutjat va obrir causa criminal contra els deportats, que, foragitats a les Balears, naturalment no podien ni tan sols escollir advocat, essent privats del dret a la defensa.

La Lliga de Propietaris (que tant es presentava com a Lliga de Contribuents) publicà un voluminós informe «Sobre la condición legal de la Propiedad agrícola» (la majúscula n’és significativa) i el conflicte entrà en una nova fase, en el qual la vaga ja semblava derrotada. El governador fou cridat a Madrid pel ministre de Governació, probablement pel conflicte que havia sorgit entre Bau i Llorente.

A principis de març del 1879, la premsa informà de la situació dels deportats a l’illa de Menorca: «Los 76 individuos que con motivo de la huelga, de colonos fueron deportados de Valencia y conducidos á las Baleares, han encontrado alojamiento en el poblado llamado Villacárlos, arrabal de Mahón construido por los ingleses á la orilla de la bahía. Todas las mañanas atraviesan en grandes barcazas la bahía de Mahón para ir á trabajar en la Mola los que han aceptado trabajo, que es la gran mayoría de los deportados, ganando un jornal de 8 á 10 rs. [reales], con el que desahogadamente pueden ayudar á su manutencion.»

Els treballs, als qual es refereix el fragment, eren obres en la fortalesa d’Isabel II, coneguda com La Mola, una ocupació que sembla que havia sigut acordada pel governador interí de l’illa i l’autoritat militar. La fortalesa ja es donava per finalitzada, per la qual cosa hem de suposar que els colons valencians es dedicaren a obres complementàries, com ara les que es licitaren el maig per portar pedra tosca des de la pedrera de La Mola fins a la fortalesa.

Al març de 1879 fou nomenat Bartolomé Romero Leal com a nou governador de València. Una comissió de propietaris s’entrevistà amb el nou governador per dir-li que la mobilització «aunque parece dominada no ha sido del todo vencida y se conserva latente».

En l’època del pagament de l’estiu i potser per la por que el conflicte revifara, Las Provincias publicà un article elogiós sobre la saviesa dels colons valencians. I en juliol, potser quan havien comprovat que s’havien produït els pagaments, la Lliga de Propietaris proposà la tornada dels deportats, tal vegada per no mantindre una situació irregular (no n’hi havia sentència condemnatòria) que poguera excitar els ànims dels llauradors.

El governador, Rafael Bethencourt y Mendoza, va transmetre la petició al ministre de Governació, que, segons la premsa, estava disposat a atendre la demanda. El ministre Romero Robledo havia sigut substituït per Francisco Silvela durant un breu període (entre març i juny) i tal vegada això afavorí en ell que contemplara la petició dels propietaris amb bons ulls. També el fet que dos diputats valencians Pascual Dasí, vescomte de Bétera i amb propietats agrícoles, i Ramón Aranaz, també empresari, s’entrevistaren amb el ministre. Las Provincias parlà de «buenas esperanzas». El 31 de juliol, una reial ordre del govern indultà els llauradors, encara que no hi ha constància al butlletí oficial. En realitat no seria pròpiament un indult, perquè no n’hi havia condemna. Tal vegada fou més bé una resolució governativa interna, perquè s’aixecara la mesura de deportació. Això explica també perquè no n’hi ha una llista dels deportats.

El dia 5 d’agost, la Gaceta de Madrid publicà la substitució del governador Rafael Bethencourt per Francisco J. Camuño (que a final d’any seria substituït per José Botella).

Els deportats arribaren a València el 9 d’agost. La premsa informà que havien tornat seixanta-cinc de Maó, on havien quedat cinc més i nou a Palma. En total, per tant, els deportats haurien sigut setanta-nou. En les notícies del 12, però, pràcticament es duplicà la quantitat de llauradors que havien quedat a les illes: «Veintiocho colonos de Valencia de los que fueron desterrados a Mahón no han podido utilizar el beneficio del indulto por hallarse enfermos». En total, per tant, serien noranta-tres els deportats. El fet que un 30% estiguera malalt resulta indicatiu de les condicions que patiren.