La magnitud de la tragèdia 2 (Més dades)

 [Opinió, 10/12/2024, pdf ací]

Els responsables polítics han de parlar pel Diari Oficial; els científics, amb dades i arguments. Fins ara, el vicepresident segon de la Generalitat, responsable de la «Recuperació Econòmica i Social», senyor Gan, només ha «dit» nomenaments. Sembla que té experiència en la reconstrucció d’una regió d’Afganistan. Però la font econòmica fonamental d’aquella mísera regió, que és el conreu de pistatxos, no res té a veure amb el teixit productiu de les zones afectades pel cataclisme del dia 29 d’octubre. Deixant de banda els tòpics, ací trobarà pocs llauradors. Als pobles de la zona zero i les localitats més afectades només el 2,3% de les persones afiliades a la Seguretat Social cotitzen en el règim agrari (dades immediatament anteriors al cataclisme). A la mateixa àrea, el percentatge d’indústries en el conjunt de les empreses supera en 2,5 punts la mitjana provincial i en 3,2 si considerem només la zona zero. Una altra dada: mentre que en el conjunt de la província, el 3,1% dels immobles tenen caràcter industrial, en la zona zero el percentatge puja al 4,6% i si afegim els pobles més afectats supera el 4%. 

Altrament dit, damunt del fang el que hi ha és una atapeïda estructura de xicotetes i molt xicotetes empreses (com ja vaig escriure ací, la mitjana d’afiliats per empresa és de 7 persones), amb dedicacions molt heterogènies (com palesen els articles de Levante-EMV), generalment agrupades en zones o polígons industrials. A més, aquesta estructura era summament dinàmica abans del cataclisme, amb dades econòmiques per dalt de les mitjanes. Entre octubre de 2023 i octubre de 2024, l’afiliació a la Seguretat Social va créixer en un 2,28% a la província de València; però a la zona zero i als pobles més afectats, s’incrementà més: un 3,14%. Un creixement en l’ocupació que es correspon també amb un major percentatge de població en edat laboral i població jove (en conjunt, un 3,2 punts més que la mitjana provincial) i menys població envellida. És a dir, el cataclisme colpejà una de les nostres cireres del pastís econòmic.

El Ministeri de Treball ha activat l’escut social dels ERTO. Però això només pot alleugerir temporalment la situació salarial de les treballadores i dels treballadors. Els sindicats no poden aconformar-se amb això, sinó que cal enfocar la tornada a la faena. L’espada de Damocles està sobre la continuïtat d’aquell atapeït teixit de xicotetes i molt xicotetes empreses de la zona zero i els pobles més afectats. La Generalitat ha de reaccionar de manera ràpida i efectiva. Per ara, el que hi ha és una dispersió competencial que fa feredat: Recuperació Econòmica (Gan), Economia (Merino), Ocupació (Rovira), Indústria (Cano), Infraestructures (Martínez), Agricultura (Barrachina), etc. I ja hem vist la capacitat d’alguns responsables de conselleries en la pràctica del “don trancredisme” polític, en no traure’s la pasta dels dits o acostar-se despreocupadament a la negligència punible. Per exemple, hi teniu el conseller Rovira (Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació): incapaç de garantir el dret a l’educació de l’alumnat afectat (per no parlar de la situació psicològica dels menuts, que per ara resolen iniciatives socials, com ara les de FAMPA), o d’encapçalar la recuperació del sector cultural; per no parlar de la seua inactivitat en Ocupació.

El poble valencià està en una partida en la qual s’hi juga molt. Els cacaus, no els pistatxos.

La dana invisible

[Opinió, 27 novembre 2024, html ací]

El divendres 22 de novembre, la central nuclear de Cofrents patí una aturada no programada pel malfuncionament d’una bomba relacionada amb la turbina que produeix l’electricitat. Aleshores passà a una situació d’“aturada calenta”, el que vol dir que consumeix energia per continuar refrigerant el nucli del reactor, perquè, si no ho fera, es fondria el combustible, que és el que passà a Fukushima. Aquesta energia l’agafa de la mateixa xarxa elèctrica o, cas de fallar aquesta, dels generadors dièsel, els quals funcionen mentre hi ha combustible.

Què haguera passat si l’ “aturada calenta” s’haguera produït el dia de la dana? Aquella fatídica jornada, cap a les 12 del matí, la central nuclear de Cofrents baixà potència a fi que les turbulències que alteraven la xarxa elèctrica no produïren una aturada automàtica del reactor. S’hi activaren altres instal·lacions de generació. Però suposem que no s’haguera fet aquesta actuació defensiva o que les pluges s’hagueren concentrat sobre la planta atòmica que està a menys de 50 km dels llocs on més descarregà la dana, o que tot just en mig del diluvi o dels tornados s’haguera produït la fallada de la bomba esmentada o de qualsevol altre dispositiu. Ara sabem que en una situació com la patida el dia 29 d’octubre els talls elèctrics costen temps de reparar o no es poden solucionar perquè no poden circular vehicles, com els que proporcionen diesel als generadors. Cal recordar una circumstància tràgica: en la Pantanada del 82 moriren treballadors de la central quan el seu autobús fou arrossegat per l’aigua. Altrament dit: en una situació així, cal pensar en la possibilitat que no hi haja energia per a refredar el nucli. Aleshores poca cosa més es pot fer que activar els escassos mecanismes complementaris i veure com pugen els termòmetres fins que les explosions alliberen el material radioactiu. Impossible? No. Recordeu Fukushima.

El lloc on descarrega una dana com la del 29 d’octubre o com les que vindran, o els tornados hi relacionats, és una loteria. Mantindre centrals nuclears en el radi de la seua acció és una ruleta russa. Penseu que la radioactivitat no es veu, ni s’olora; no es pot fotografiar o gravar amb els mòbils, ni hi ha peritos que certifiquen la desgràcia. No hi ha voluntaris que puguen retirar-la. A més, els seus efectes en els humans poden tardar anys en aparéixer. ¿Us imagineu una evacuació massiva en les condicions del dia 29 d’octubre, amb carreteres tallades, amb la desinformació que hi hagué o amb la desorganització que encara patim? L’escenari d’una catàstrofe nuclear adobada de negligència seria una situació pròpia de l’infern dantesc.

Cinc dies abans del cataclisme, Carlos Mazón defensà l’allargament de la vida de la central nuclear de Cofrents en seu parlamentària. Hi digué que ho feia “sin dogmas, ni prejuicios trasnochados”. Vox se n’afegí a la seua “conjura”. Recordeu-ho.

La magnitud de la tragèdia (dades)

[Opinió,  13 de novembre de 2024, link ací]

Deixant de banda la terrible quantitat de més de 210 persones mortes, em fa la impressió que circulen dades que minimitzen la magnitud de la tragèdia, o simplement no circulen.

Als 69 pobles i 3 pedanies afectades pel cataclisme del 29 d’octubre viuen quasi 900.000 persones. Si apliquem, però, factors de ponderació segons la zonificació de gravetat publicada per Levante-EMV, podem considerar que unes 600.000 persones han sigut afectades en la seua activitat o els seus béns. Només a la zona zero i als pobles molt afectats, podem estimar que n’hi ha 520.000. D’aquestes, 140.000 són menors de 16 anys. Per ara, no es coneix cap iniciativa de la Conselleria d’Educació per a esmortir l’impacte psicològic que han patit, si més no les 123.000 de la zona zero i els pobles molt afectats. Podem calcular que més de 160.000 persones afectades son majors de 64 anys, moltes d’elles amb pèrdues de mobiliari o objectes de valor sentimental. Només a la zona zero o als pobles molt afectats n’hi ha més de 140.000 persones majors.

Als pobles afectats hi ha 450.000 persones en edat laboral, però si fem una ponderació, podem calcular que unes 360.000 s’han vist afectades directament, de les quals un quart de milió viu a la zona zero o les localitats molt afectades. Podem fer l’estimació següent: han sigut afectades unes 240.000 persones que cotitzen a la Seguretat Social, de les quals unes 212.000 habiten a la zona zero o pobles molt afectats. De més de 50.000 empreses ubicades a l’àrea afectada, quasi 34.000 es poden considerar perjudicades, 3.000 de les quals són industrials, 4.000 de construcció i 27.000 de serveis. Només a la zona zero i les localitats molt afectades es pot calcular que n’hi ha 30.000 empreses. Un refredament de l’activitat econòmica pot produir una tremenda bossa d’atur.

No és exagerat afirmar que més de 450.000 immobles han sigut afectats pel cataclisme, 388.000 a la zona zero i els pobles molt afectats. D’aquests immobles, 280.000 tenen caràcter residencial; 240.000 estan a la zona més afectada. Cal parar esment també en el fet que es pot estimar que ha hagut uns 100.000 immobles que són magatzems o estacionaments (molt vulnerables a les inundacions), a més de 13.000 de caràcter comercial i quasi 20.000 de tipus industrial, dels quals quasi 17.000 estan a la zona zero o els pobles molt afectats.

Pel que fa als vehicles, a la zona zero i als pobles molt afectats hi ha quasi 370.000 vehicles matriculats, més de 250.000 dels quals són turismes.

Algunes consideracions ulteriors. La mitjana entre persones afiliades a la seguretat social i empreses a l’àrea afectada dona un resultat de 6,94. El teixit econòmic nostre té aquesta característica de xicoteta o molt xicoteta empresa, el que de vegades queda enfosquit per l’atenció mediàtica a les multinacionals o les grans fortunes. Cal que les mesures de recuperació estiguen adaptades a aquesta característica del nostre teixit econòmic.

Als pobles i pedanies afectats, hi ha, com a mitjana, 0,50 vehicles «turismes» (denominació no gens neutra ideològicament) per persona. Cal una reflexió col·lectiva sobre l’extensió del transport privat (de vegades motivada per la deficiència del transport públic), els efectes dels quals en el rescalfament global són coneguts. Ara també el seu paper en la generació de víctimes en aquests tipus de cataclismes.

També la proporció entre immobles residencials i persones és pràcticament la mateixa que la de vehicles: 0,51. El que vol dir que, com a mitjana, cada habitatge residencial està ocupat per 2 persones. Naturalment, aquesta mitjana està influïda per la proliferació de segones residències. Això també ha de dur a una reflexió col·lectiva sobre la desigualtat i el greu problema social al voltant del dret a un habitatge digne.

Un última dada. La justícia establirà culpabilitats però, en escriure aquestes ratlles, persones que hagen assumit responsabilitats: zero.

«Immigrants», no

 Opinió, 3/10/2025, html ací, pdf ací

De la mateixa manera que Teresa Domínguez, magnífica periodista de successos de Levante-EMV, evita parlar de «prostitutes» i en diu «dones prostituïdes», no hauria d’emprar-se la paraula «immigrant» sinó, en tot cas, «persona que ha migrat» i, naturalment, cal no confondre aquesta denominació amb la d’«estranger».

«Estranger» és una condició administrativa o jurídica, d’índole variable. En definitiva: «nacional» és aquella persona que pot disposar del passaport; estranger, qui no n’hi pot tenir. La condició es pot adquirir per naixement, però també per altres vies (com ara, matrimoni, descendència, el fet d’esdevenir esportista d’elit o, fins fa poc, l’adquisició de propietats immobiliàries). També es pot perdre. Cal recordar que la dictadura «estrangeritzà» molts defensors de l’ordre constitucional legítim. Fins i tot, sembla que produir apàtrides és un tret definitori de totes les dictadures.

D’altra banda, la persona que migra (si emigra o immigra és una perspectiva contingent, com Ángel López explicà ací diumenge passat) ho fa per una necessitat del tipus que siga (econòmica, política, etc.), però sempre amb una urgència que aporta precarietat a la seua biografia. Però, ni tots els estrangers són persones migrades, ni totes aquestes són estrangeres. Hi ha persones que migren i arriben a casa nostra sense que siguen estrangeres (perquè, per exemple, han assolit la nacionalitat per descendència) i persones estrangeres que no estan entre nosaltres per migració, per una urgència vital (per posar exemples del món del futbol, Giorgi Mamardashvili o Logan Costa no són persones immigrants: se’ls anomena futbolistes internacionals, extracomunitaris... però ningú en diu «migrants»). L’administració educativa, per posar-ne un altre exemple, dona dades d’escolarització d’immigrants i sistemàticament s’equivoca perquè fa el recompte d’estrangers.

L’INE preveu que des del proper any fins al 2038 arribaran a terres valencianes poc més d’un milió vuit-centes mil persones estrangeres. Ara sumen un milió (vegeu el meu article del 10 de gener d’enguany). No totes seran persones migrades i moltes deixaran de ser estrangeres o emigraran a altres indrets. No podem confondre les coses. 

La paraula «migrant» (immigrant i emigrant) s’hauria d’evitar perquè és allò que se’n diu un participi present. Només tindria sentit amb una persona en migració contínua: un impossible perpetuum mobile humà. És la mateixa diferència que hi ha entre «viatger» i «viatjant», o entre «persona prostituïda» i «prostituta». És millor fer servir participis passats, per tal que el llenguatge no estigmatitze més aquelles persones que ja pateixen d’altres precarietats: persones migrades, que migraren... I naturalment, hauríem d’evitar fer permanent l’estigma amb fórmules equívoques, com ara «immigrants de primera generació» «de segona generació», etc. D’altra banda, en l’era de la Gran Migració (com encunyà el gran Hans Magnus Enzensberger), no cal fer massa cas de la preocupació per la immigració de la que parlà el CIS al darrer baròmetre: és una pregunta (en realitat, quatre) mal construïda, que es repeteix pel manteniment de les sèries (la repetició de les preguntes), però que té poc de valor analític (per la confusió de les possibilitats de resposta).

En breu es procedirà a una regularització de persones estrangeres. Cada notícia, cada comentari que parle de «regularització d’immigrants» és un pas cap a l’estigmatizació de l’altre i a favor dels discursos xenòfobs. Recorde: no hi ha «immigrants», sinó persones migrades.

El bisbe transvestit

Tafaneries valencianes, 16/09/2024 html ací, pdf ací

Com a mitjana, de cada quinze habitants de València, un viu al districte de Jesús, que pren el seu nom de l’antic camí que portava al Convent de Jesús, manera abreujada de referir el Convent de Santa Maria de Jesús. Aquest fou una fundació d’un frare franciscà que arribà a bisbe i que aleshores fou denunciat davant del papa per vestir-se de dona. Era una acusació molt greu, com ho demostra que, uns anys després, penjaren en la forca de València el fill d’un notari mallorquí que es presentava com a Margarida Borràs. El bisbe franciscà hi tingué més sort.

Les recerques no es posen d’acord sobre la família de fra Mateu d’Agrigent. S’hi han proposat vuit cognoms (Cinema, Gallo, Gimarra, Gimena, Guimera, Giummarra, Limbeni i Sciascia). El més freqüent és nomenar-lo per la seua ciutat nadiua, encara que també fou esmentat com Mateu Sícul (de Sicília oriental). Suposem que va nàixer el 1376 o 1377. De jove ingressà en l’ordre de Sant Francesc, l’Orde dels Frares Menors. Entre el 1394 i el 1404 estigué a la Península Ibèrica, on completà la seua formació i va ingressar en l’orde sacerdotal. El 1405 passà una llarga temporada a Pàdua, i el 1417 regressà a la Corona d’Aragó. El 27 d’octubre d’aquell any estigué a València, un viatge que pagà el rei Alfons el Magnànim.

En regressar a la Península Itàlica i cap a la fi del 1417 o principis del 1418, fra Mateu d’Agrigent es trobà amb Bernardí de Siena, un gran predicador franciscà, que l’acceptà com a deixeble. Aleshores, fra Mateu passà de franciscà Conventual a franciscà d’Observança. Aquesta franciscans d’Observança establiren convents que s’anomenaren «tuguri» (és a dir, casa). Aquests «tuguri dell’osservanza» estaven dedicats a «S. Maria di Gesù». Entre el 1417 i el 1425, fra Mateu predicà amb Bernardí de Siena i Joan de Capestrano (els dos arribarien a sants del catolicisme).

Les fundacions

Amb el suport d’Alfons V el Magnànim i l’autorització de la butlla papal, començà la fundació de convents de l’Observança franciscana. En primer lloc, el de Santa Maria de Jesús a Messina (1425), el de Santa Maria de Jesús a Palerm (1426) i el de Sant Nicolau a Agrigent (1526), tots tres a la mateixa illa de Sicília. En l’any 1427, fra Mateu obtingué llicència per construir-ne cinc més: els de S. Maria de Jesús a Cammarata (1428), els de S. Maria de Jesús a Siracusa (1429-1431), el de S. Vito a Agrigent (1432), el de S. Maria de Jesús a Caltagirone (1432) i la rehabilitació del convent de Sciacca (1432), que havia fundat el mateix Sant Francesc (1224).

Entre els tres primers i els cinc següents, fra Mateu visità de nou la Península Ibèrica. En la Quaresma del 1427 predicà a València i va córrer la notícia que operava grans miracles: curava als cecs, als sords, als muts i a altres malalts. Després sembla que marxà a Barcelona a predicar, on va va rebre la mateixa denúncia que havia patit Bernardí de Siena el 1426 davant el papa, a saber, que feien pràctiques herètiques en predicar la devoció cap al Nom de Jesús i el monograma «I.H.S.» (Iesus Hominum Salvator: Jesús, Salvador dels Homes). La reina intercedí pel franciscà davant del bisbe de Barcelona i, si hi hagué procés, es va resoldre a favor del frare.

Potser estimulat per les notícies de la fundació a Barcelona, el Consell de Vic envià ambaixadors per convidar fra Mateu a predicar durant l’estiu, el que tingué un efecte pacificador: no menys de 85 homicidis foren perdonats pels parents dels morts. Després tornà a València. Va fer la predicació de la Quaresma del 1428 i tot just va caure malalt. Quan es recuperà i va concloure la predicació, regressà a Sicília.

El convent de València

En una carta del 7 de maig del 1428, la reina Maria comunicà al ministre provincial d’Aragó de l’orde, Francesc Alagon, la decisió de la fundació del convent, gràcies a la potestat que havia rebut del papa el «religiós i predicador nostre sincerament amat fra Mateu d’Agrigent». El lloc de la fundació fou l’hort de Berenguer Minguet (que era des del 1399 el regent de la institució per rescatar els captius i des del 1419-20 el primer Mestre Racional del Regne), on ja hi havia un oratori dedicat al Sant Cristòfor. Era ric en aigua i tenia un camp gran per a la recreació dels frares. La construcció fou finançada pel rei i la reina, per la ciutat de València, que hi va fer una aportació de 200 florins d’or, i per diverses almoines. L’arquebisbe de Tarragona concedí una indulgència de 40 dies a totes les persones que col·laboraren en l’edificicació. Les obres començaren el 10 de maig del 1428. Fra Mateu va romandre encara cinc setmanes a València i partí cap a Sicília a causa de la mort del vicari provincial de l’Observança a Sicília, fra Giacomo Domingo. El 8 de gener del 1430, fra Mateu tornà a la Península Ibèrica, tot desembarcant a Tortosa. Predicà la Quaresma a Tarragona i potser visità València per veure al seua fundació. En la segona meitat del 1430, regressà a la península Itàlica i Sicília, territoris que ja no abandonà.

Nomenat bisbe

Per una butlla del papa Eugeni IV de setembre del 1442, fra Mateu fou nomenat bisbe d’Agrigent. Potser per les seues exigències de pobresa envers el clergat, va guanyar l’animadversió d’alguns sectors de la diòcesi i fou acusat d’heretgia i de mantindre relacions carnals amb una dona. Entre altres coses, s’hi adduïa que un dia s’havia presentat als oficis del matí amb un vestit de dona. Els seus defensors argumentaren que, com que era conegut que marxava el primer als oficis del matí quan era encara de nit, li havien retirat el seu hàbit i havien posat a la seua cel·la el vestit d’una dona, que el bisbe s’havia posat inadvetidament. Aquesta defensa reconeixia implícitament que el bisbe s’havia presentat transvestit als oficis matiners. També l’acusaren de malbaratar els béns de l’església i d’imperícia per a governar. El papa el cridà a Roma i li obriren un procés, del qual el bisbe fou declarat innocent i restituït a la diòcesi. Potser fart de l’oposició que patia o perquè ho pactà en el procés, renuncià al bisbat i es retirà a un convent franciscà, on morí el 1453. Té un carreronet dedicat a Patraix, curiosament fora del districte de Jesús el nom del qual deriva de la seua activitat.

240 aniversari del primer globus a Patraix

 Tafaneries valencianes, 114, 19 d'agost de 2024 html ací, pdf ací.

Un dia de febrer del 1784 s’enlairà el primer globus aerostàtic a València, i per molt poc no fou el primer artefacte volador d’Espanya, perquè dies abans, el 31 de gener, ascendí un altre a Barcelona, que acabà perdent-se a la mar. Aquest estava fet de tafetà verd, impermeabilitzat amb goma, i es va omplir amb el gas hidrogen que es produí en abocar àcid sulfúric (oli de vitriol, com es deia) a la molinada de l’oliva. Era un procediment que exigia temps i resultava relativament car, fins el punt que un fullet que es publicà poc després, anomenat «Experiencias Aerostáticas en Barcelona año 1784», de Francisco Suriá i Burgada, tenia en la portadeta el lema: «¿Qué falta pues para volar? Que cueste poco». El fullet estava ornat amb un gravat de Miguel Gamborino, que més bé representava alguna experiència dels Germans Montgolfier, que començaren les ascensions el 1783, perquè s’hi pot veure una barqueta inferior ocupada per persones, i no allò que s’enlairà a la capital catalana.

La primera experiència valenciana fou més econòmica, i en aquest sentit podríem dir que fou un globus «low cost». Es va fer servir una veixiga de bou, encara que pensem que seria més bé el mesenteri, aquesta tènue làmina de teixit intestinal que es fa servir per a embolicar els típics figatells, i que aleshores s’omplí amb l’aire calent del fum de palles. El globus ascendí a l’Hort de Pontons, a Patraix. En fou testimoni l’escriptor il·lustrat Manuel Fuster i Membrado, que ho deixà escrit en el seu manuscrit «Sucesos de Valencia», que conservà el bibliòfil José Serrano Morales. Segons Fuster i Membrado, l’acte fou promogut per un «gabacho» i «acudió una infinidad de gentes de todas clases y sexos». La «bola» (nom més pròxim al francés «ballon») es dirigí cap a ponent i podem suposar que arribaria a volar sobre Mislata. El «gabacho» que esmenta Fuster i Membrado era monsieur Bouché, que es presentava com a «físic aerostàtic».

El segon enlairament d’un globus es va fer a l’hort que posseïa al carrer Quart, extramurs, un altre francés, Jean Barthelemy Duclos, amb el qual el senyor Bouché hauria fet amistat. Jean i el seu germà Joseph, procedents de Tolosa del Llenguadoc, havien heretat uns tallers d’adobers i en feren un pròsper negoci, tot proporcionant cuiro per al calcer militar. Potser seguint les doctrines econòmiques del colbertisme, instal·laren una factoria a València, on aprofitaren la tradició d’adobers. Aquesta empresa fou dirigida per Jean Barthelemy. De fet, la marca Joseph Duclos encara perviu en bosses de mà luxoses comercialitzades a París (tal vegada l’alcaldessa Barberà en tindria). No hem pogut localitzar la posició exacta de l’Hort de Duclos, si bé és probable que fora un tancat al costat del Botànic, entre un antic escorxador i la séquia de Na Rovella, lloc idoni per a adobar les pells, per on ara està el carrer Pare Manjón, o bé un altre hort pròxim, amb forma de jardí francés, que es trobava al sud del carrer Quart, pel carrer Dr. Montserrat. La indubtable relació de Duclos amb l’escorxador potser li proporcionà la veixiga de bou del primer globus de Patraix. L’esdeveniment del segon enlairament es realitzà el divendres 12 de març del 1784, si bé aquest «bola», segons el testimoni del mateix Fuster i Membrado que es veu que no se’n perdia una, era de paper, ben feta i pintada. Havia de ser gran perquè suportà en la seua ascensió una gàbia amb un gat viu. Com que a Barcelona també s’enlairà una gallina engabiada, el mixino de l’Hort de Duclos té el mèrit de ser el primer mamífer que volà al nostre país. El globus s’omplí d’aire calent, ascendí prou i es dirigí en direcció nord, sobrevolà el riu i finalment aterrà més enllà del Convent de l’Esperança (que es trobava aproximadament a la cruïlla de les actuals avingudes de Portugal i Burjassot), és a dir, ja prop de Benicalap: una distància de quilòmetre i mig!

Animat per l’èxit d’aquesta iniciativa, la impremta de Joseph Estevan imprimí un fullet, amb data de 18 de març del 1784, que explicava la nova experiència i anunciava el tercer intent, també a l’Hort de Duclos. Malgrat que el promotor «no aspira a gratificación, ni recompensa alguna», es prepararen unes entrades a l’hort, que es podien adquirir a la llibreria de Francisco Navarro, enfront de la Llotja, al preu de 15 «reales de vellón» (aproximadament, el jornal que cobrava un obrer barraquer i el seu ajudant per un dia de faena). S’hi oferia la possibilitat de pujar a la cistella mentre el globus estava lligat amb cordes.

Se’n va fer una altra ascensió el divendres de Passió a l’hort de Sant Pau, que estava a meitat camí de Mislata. Segons el manuscrit de Fuster i Membrado, aquesta «bola» «se desgració abujereándose primero y despues de remendada, salió muy malamente cayéndose al río, y era tanto el atropello de la gente, que caí yo cosa de un palmo del piso de la baranda del río, cogí el pie en vago y me se huyó la carne del tobillo, de forma que me hubieron de llevar en una silla á casa pensando que era desconcierto del hueso». La mateixa font diu que se’n va fer una altra ascensió a la plaça de Socors, que isqué bé, i en altres llocs. No cal dir que tots els punts d’ascensió es troben més bé a l’occident, fugint de la proximitat amb la mar.

Fuster i Membrado diu que, animat per l’èxit, Bouché marxà a la cort i, en presència del Príncep d’Astúries (que quatre anys després fou coronat rei d’Espanya com a Carles IV), va voler pujar en un altre globus que havia construït, «y á poca distancia que estaba arriba cayó y se rompió las piernas». Potser aquesta ascensió del 1784, és la que immortalitzà el pintor Antonio Carnicero Mancio, on podem veure un globus de seda verda als prats d’Aranjuez (que podem suposar que era la residència d’estiu de la família reial). Carnicero també ens deixà quadres pintats a València.

Estaria bé que a Patraix, a Extramurs o L’Olivereta se celebrara l’aniversari d’aquests esdeveniments històrics i que es recordara aquell gat volador, llunyà antecedent de la gosseta Laika, que travessà el Túria pels cels. 

Addició per addicció

 [Opinió, 26 de juliol de 2024, html ací, pdf ací]

El 19 de juliol, el mateix dia que Microsoft patí una històrica avaria, The Economist publicà un article sobre les addiccions als Estats Units, amb xifres que aborronen. Només en parlar de marihuana, la proporció de consumidors s’ha triplicat des de l’any 2000: ara, 1 de cada 6 persones adultes en consumeix cada mes i cada dia 11 milions d’adults estatunidencs «van col·locats».

La coincidència amb l’apagada informàtica fa pensar en les afinitats entre la indústria dels narcòtics i la dels productes informàtics. Totes dues són plenament privades, amb tendències monopolístiques: d’una banda, la divisió del treball mundial del narcotràfic; d’altra, les pràctiques de les empreses informàtiques d’anul·lació de la competència (escassament penalitzades) i el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial. Les dues indústries resulten fàcilment deslocalitzables. Llevat de la Viquipèdia, res no sembla resistir l’embranzida de les grans corporacions informàtiques. A més, generen beneficis incommensurables.

Segons Nacions Unides, els beneficis del narcotràfic són equiparables al pressupost general de l’Estat espanyol. A més, cal afegir-ne el rentat de diners que, segons agències especialitzades, pot representar una quantitat quatre vegades major, fins a uns 2 billions de dòlars anuals. D’altra banda, el volum de negoci de les tecnologies de la informació és el doble que el del narcotràfic. S’estima que el volum de negoci del narcotràfic i els productes informàtics junts supera la meitat del PIB de la Unió Europea. I això que encara està en bolquers tant el desenvolupament dels ordinadors quàntics (que han passat de xips de 17 bits quàntics en 2017 a 1.121 en 2023) i els sistemes «de recuit» que imiten els ordinadors quàntics, oferits des de fa poc per empreses com ara D-Wave, Fujitsu, etc. A més a més, també hi és incipient la Intel·ligència Artificial generativa, que serà un «tsunami» per al mercat laboral mundial, segons la directora del Fons Monetari Internacional. Aquest organisme estima que el 60 % dels llocs de treball a països com el nostre patiran una alta exposició als efectes d’aquesta IA generativa i que, amb això, es «podria reforçar una distribució desigual dels ingressos del capital». Val a dir: els pobres seran més pobres i els rics més rics.

Per a Marx, l’única mercaderia amb capacitat de produir una addició de valor, una plusvàlua, era la força de treball; però sembla que el capitalisme ha descobert que també les addiccions generen addició de valor (perquè exigeixen consums ulteriors), i que els seus efectes es relacionen. L’Informe del Ministeri de Sanitat sobre addiccions comportamentals indica que la principal ja és a les pantalles (joc amb diners, ús problemàtic d’internet, trastorns per videojocs i pornografia). L’Informe de drogues i addiccions del mateix ministeri aporta una dada que també esborrona: s’estima que el 7,1% del total d’adolescents presenta un trastorn patològic per l’ús de videojocs. Si fa no fa, dos adolescents per cada aula de secundària obligatòria o postobligatòria necessitarien tractament.

El capitalisme ha fet una societat d’addictes. Els mercats estan «cada vegada més concentrats i, en ells, el guanyador s’ho emporta tot». No ho diu un sociòleg d’esquerres, sinó el mateix Fons Monetari Internacional. L’avaria de Microsoft en fou un avís.