Salvem el porró valencià!

 [Tafaneries valencianes, 19/07/2021, html ací]

 

Al llibre «Regreso al Edén», obra del gran dibuixant valencià Paco Roca, es reconstrueix una fotografia en la platja de Natzaret el 1946 d’una família al voltant d’una taula parada, on trobem un porró valencià. El d’ací és un cos més bé cilíndric i no tant cònic, com altres varietats de porró de terres septentrionals. El llibre «El porró» (1938), de l’estudiós dels costums catalans Joan Amades, que accepta la variant valenciana, explica amb detall els precedents del porró, que es remunten a beure de banyes o amb els recipients de vidre o ceràmica de l’època romana. Fins i tot, per la seua forma, el porró estaria emparentat amb els xiulets amb aigua que imiten el sons dels ocells i que són freqüents en la nostra escuradeta. Com a recipient per a beure, apareix en «L’Espill» (1460) de Jaume Roig, un llarg poema amb versos de quatre síl·labes: «En hun porró / aygua beureu». Amades també explica les nombroses varietats del seu nom. A terres valencianes, també pren el nom de «barral», i potser tinga raó el meu col·lega Guillem Calaforra en reivindicar aquest mot com més nostrat. Pel nostre gust pels diminutius, també és anomenat «barralet». Com a recipient de vi, «barral» apareix ja en el Tirant lo Blanch. I, fins i tot, el seu ús onomàstic, bé com a nom o bé com a cognom, és molt més antic (hi teniu el cas de l’editor Carlos Barral).

Però aquest «barral» o aquest «porró», que trobem en el nostre Segle d’Or, el més probable és que no tinguera la forma i la matèria actual. El porró o barral, de vidre i amb forma bulbosa (per això hi ha qui pensa que porró deriva d’all porro, «allium porrum»), sorgeix al segle XVII, quan els artesans també parlaven de «tasses brocalls». Segons l’estudiós i col·leccionista Josep Maria Rovira i Valls, potser sorgiren en algun forn de vidre de Mataró o del Pla d’en Llull a Barcelona. També n’hi ha registres a Vallbona. Per això, el diccionari del valencià de J. Martí Gadea (1891) enregistra el sinònim «ampolla catalana» a Bocairent i Altea, o simplement «la catalana» a Pego. Amades arreplega el mot «beire» emprat a Benidorm (el DNV no el recull). En alguns llocs, com ara l’Alcora o Onda, «porró» es diu del bací o orinal. D’on sorgeix el suposat calc del castellà: orinar (Alcover) o pixar (DNV) fora del porró (mossén Alcover n’era més fi). Des de Catalunya el porró es va estendre fins la Savoia francesa al nord, el ducat venecià a llevant o Cartagena al sud. La definició de la RAE: «Redoma de vidrio muy usada en algunas provincias españolas (sic) para beber vino a chorro por el largo pitón que tiene en la panza», no deixa de presentar el porró com propi d’«algunes províncies espanyoles». Segons Coromines, l’etimologia del mot «porró» potser derive del mossàrab «purrûn» que passaria a la nostra llengua, però també al granadí «porrón», que es registra a Guadix i al nord d’Extremadura. Fins i tot, portat per andalusos o extremenys, arribà a Argentina. De fet, apareix en l’obra «Martín Fierro». El nom de Porrones a Agullent o la font de Borrunes a Bunyol, també hi derivarien.

Amades considera que el porró sempre és de vidre bufat, encara que potser ja es puguen fabricar a motlle. Com hem dit, a terres valencianes adoptà més bé la forma cilíndrica, que, per un simple càlcul geomètric, triplica la capacitat de la forma cònica. Si bé, en el cas del porró valencià, el bec o gallet n’és més reduït. També es característic del porró o barral la corona o barret, que presenta la part superior de l’ampolla. Si bé tancar-la amb un tap de plàstic és un detall estèticament molt coent.

El porró o barral serveix per a beure «a gallet» (o «galet») o «del dorc» (al valencià, millor «de la dorca»). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de determinar si es beu «a gallet» (Amades) o «al gallet» (DNV), expressió curiosa que té a veure amb llançar el raig de líquid en direcció a l’úvula, campaneta o gargamelló, també anomenada «gallet», però que també rememora la posició del gall en cantar o del gall jove (gallet). A finals del segle XIX i primeries del segle XX, es publicà a València una revista setmanal anomenada «La Barraca», que tenia com a significatiu subtítol «Semanari radical pera la chent de barral», expressió que també trobem a Escalante, junt a altres que potser foren equivalents: gent de brusa i espardenyes, gent de tartaneta.

El porró apareix en les expressions artístiques. José Benlliure i Picasso el van representar en diverses obres. Ara, l’Hermitage de Sant Petesburg penja un quadre de l’artista malagueny titulat precisament «El porró» (1906). I també va deixar-nos un dibuix , datat la vespra de Sant Joan de 1957, d’un porró en una taula parada a voramar, precisament com el tema del llibre de Paco Roca.

És millor beure el vi en porró? El vi és molt més que una beguda. Hi ha tota una construcció social al darrere, com bé analitza el meu col·lega Benno Herzog en el seu magnífic llibre «Vino y sociedad. Una invitación a la sociología del placer» (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Per això, la manera de presentar o consumir el vi no està al marge d’altres elements de l’estructura social. I ell ho sap bé perquè ha nascut en Renània, on fan servir encara una copa de vi «römer» (val a dir, romana), de peu de vidre verd, que té més de dos mil anys d’antigüitat. Però si ens preguntem si guanya el vi en beure’l al gallet amb un porró o barral, potser la resposta hauria de ser afirmativa. No només perquè el recipient ja és pot considerar un decantador, que permet al vi «respirar», sinó també perquè, com diu Amades, d’aquesta manera hi ha més satisfacció, el que s’hauria arreplegat en algunes dites populars: «Qui beu amb porró, no beu tant i beu millor», «Vi begut amb porró, poc i millor», «Beure amb porró no fa borratxó», «Qui amb porró beu son vi, bebedor fi». At last but not least, beure amb porró rememora altres activitats ben plaents. En l’«Antropologia en sentit pragmàtic» d’Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg defensava que no podiem gaudir de dos plaers al mateix temps, per la limitació de la raó humana en copsar els fenòmens. Recorde que el meu mestre, el catedràtic Fernando Montero, adduïa contra el filòsof prussià que un bon àpat amb una música suau de fons no semblava una limitació del plaer, sinó tot el contrari. En el cas de l’ús del porró, es desencadenen altres ressonàncies plaents. El gran director Bigas Luna en tractà en la seua pel·lícula «La teta i la lluna» (1994), on es barrejava una mamella generosa d’Estrellita (Mathilda May) amb el porró en les fantasies del xiquet Tete (Biel Duran). Però no és aquesta l’única associació eròtica que podem fer, com deduirà fàcilment el lector o la lectora. De fet, Sanchis Guarner anomenà «piu» al bec del porró («piu» o «bec», l’AVL hauria d’introduir aquestes accepcions). Per finalitzar, invocarem a Sant Rorró, amb Al Tall, i cantarem: «Que vinga el déu Baco, que ens porte un porró, i que ens allumene, en esta ocasió». I està bé parlar de sants o déus perquè, recordeu, qui veu amb porró, mira al cel.

 

L’educació viscuda

[Opinió, 25/6/2021 html ací]

L’atzar ha volgut que el mateix dia que es presentava el llibre de la mestra Pilar Tormo -titulat ‘Històries que he viscut’- l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València publicara gratuïtament en internet dos obres sobre la visita que el pedagog brasiler Paulo Freire va fer a València el 1995, preparats pel professor José Beltrán. Són les dues cares del Janus educatiu: la formació a l’escola i a la societat. L’estada de Freire fou promoguda pels centres de Formació de Persones Adultes i tingué el suport del conseller socialista Joan Romero. Freire fou una de les figures cabdals de l’educació del segle XX, sense dubte la més important d’Amèrica Llatina. Morí en 1997, però la seua comprensió de l’educació com a pràctica de llibertat resulta encara tant radical que el filofeixista Bolsonaro es comprometé a eradicar-la de les universitats brasileres.

Les històries que narra Pilar Tormo en el seu llibre sorgeixen de la mateixa matriu que la pedagogia de Freire, però avancen amb un qüestionament permanent i amb un ferri desig d’aprendre. Ella és una dona socràtica, de la nissaga de Maria Montessori, la valenciana Maria Carbonell o Rosa Sensat. Bé podria subscriure el ‘dictum’ de Freire: «Ningú educa ningú, ningú s’educa a si mateix, les persones s’eduquen unes amb les altres, mediatitzades pel món». O, com diria Pilar Tormo, unides per experiències viscudes.

Freire impartí a València una conferència titulada ‘La importància estratègica de l’educació de persones adultes’. Els últims documents de la Unió Europea li donen la raó: estableixen objectius per a l’aprenentatge permanent per a l’any 2025 i 2030. Els objectius anteriors (2010-2020) foren incomplits pel nostre país, molt lluny de la mitjana europea. Recordem que un 46,2 % de la població valenciana en edat laboral no té finalitzada l’educació secundària, val a dir: té conculcat el seu dret a l’educació que inclou l’educació obligatòria. I això sense parlar del dret a l’accés a la formació professional i permanent, proclamat en la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2007).

Per això mateix sorprén que al mateix temps que Pilar Tormo presentà el seu magnífic llibre i es van fer públiques les obres sobre Freire, la Conselleria d’Educació decidira reubicar l’Escola de Persones Adultes Vicent Ventura molt lluny de on havia estat desenvolupant la seua missió més de 25 anys. Construir una escola, arrelar-la a un entorn, és una tasca d’anys, el fruit d’un compromís ferm d’un grup de docents, com bé mostra el llibre de Pilar Tormo, paradigmàticament amb el cas de l’Escola Orba a Alfafar. Desarrelar-la és tan fàcil com que un director general signe una resolució. El llibre de Pilar Tormo i els de Freire, imprescindibles.

Víctimes de la covid

[Opinió, 28/03/2021 html ací]

És senzill. A casa nostra, per cada 15 punts d’incidència acumulada a 14 dies mor una persona. Si la consellera de Sanitat informa en una roda de premsa que tenim una incidència de, posem per cas, 150 casos, això vol dir que en moriran 10 persones. Aquesta és la conclusió estadística d’un any de pandèmia. La població s’ha acostumat a seguir la incidència acumulada com un indicador del control o el descontrol de la pandèmia, però no percep les regularitats estadístiques que estableix la letalitat del virus, com un metrònom implacable. Recorde: 15 punts, una persona morta.

Es deu a Simon Wiesenthal, parlant de l’Holocaust, la frase que sis milions de morts són un, més un, més un… Les grans xifres ens atordeixen la compasió. En escriure aquestes ratlles s’han comptabilitzat al món dos milions set-centes mil víctimes de la Covid. Dos milions de cors que deixaren de bategar. Dues milions de boques que donaren el seu darrer alé. Per això, potser, la representació de la incidència acumulada resulta tranquil·litzadora. És un indicador que puja o baixa, que aparentment no parla de mort, sinó de persones infectades, i ja se sap que hi poden haver casos lleus, fins i tot d’assimptomàtics. Doncs no. El metrònom de la letalitat no es deté. I sota aquests indicadors amb aparença d’asèpsia estadística hi ha la comptabilitat dels morts, dels cors que deixen de bategar. Recorde: 15 punts, una persona morta a casa nostra, i una més, i una altra…

La xifra canvia segons comunitats autònomes. A la de Madrid és encara pitjor: 9. Cada 9 punts en incidència acumulada a 14 dies, una persona morta. Com un pèndol precís, com un rellotge d’arena que no s’atura. Ahir, l’informe diari del ministeri de Sanitat afirmava que la incidència acumulada a 14 dies a la Comunitat de Madrid era de 225. Hi ha permissivitat amb l’hostaleria fins el punt que arriben hordes turístiques per gaudir de la relaxació i l’alcohol. Alguns fan negoci; altres ploraran els 25 morts que s’afegiran indefectiblement al passatge del barquer Caront. A Catalunya, la xifra és 8. Ahir la incidència acumulada a 14 dies era de 162. Vint persones moriran i tant els farà qui acabe formant coalició de govern a Catalunya.

Els responsables polítics autocomplaents amb la relaxació de les mesures em fan recordar el vers de Salvat-Papasseit: Escopiu a la closca pelada dels cretins!

L'imprevist

 [Opinió, 19/3/2021 html ací]

Vosté ja se sap els arguments per tancar les centrals nuclears. No els repetiré. Li propose reflexionar sobre altres dues coses. En el segon volum dels cinc que composen l’informe tècnic de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica sobre l’accident de Fukushima, aquest organisme depenent de Nacions Unides explica que fou provocat per una: «Insufficient consideration of beyond design basis accidents». En realitat les 1.254 pàgines de tecnicismes es podrien resumir en aquestes set paraules en anglés i algunes més en la nostra llengua: «Consideració insuficient d’accidents que estan més enllà de les bases de disseny» de les centrals nuclears. Què passà a Fukushima? Una cosa imprevista que ultrapassà el disseny que s’havia fet dels reactors atòmics. Però els éssers humans estem orgullosos de la nostra facultat de previsió. Hem sobreviscut com a espècie perquè guardàvem el gra als sitges o adobàvem la carn per a l’hivern.

La ciència ha vingut en ajuda de la nostra capacitat previsora. I de sobte, en el punt on la tecnologia i l’enginyeria prometien els majors prodigis, es desencadena la tragèdia per una imprevisió, perquè esdevingué allò que, segons les bases del disseny dels reactors, no podia ocórrer. Com podrem confiar de nou en aquells que erraren de manera tan clamorosa? Perquè l’assumpte de fons és en qui dipositem la nostra confiança. O no. Tal vegada no. La vida no ens permet moltes vegades decidir en qui confiem, sobretot quan la necessitat imposa la seua fèrria llei. Si cal que traslladem una persona greu a les urgències hospitalàries, no deixarem de fer-ho perquè l’ambulància no ens inspire una confiança plena. Si considerem que una cosa és necessària, no preguntarem de què ens hem de fiar. Potser som tan irracionals com aquell acudit de la pel·lícula ‘Annie Hall’. Un individu diu: «Doctor, el meu germà pensa que és una gallina». El metge li respon: «Bé, no és greu; han de mostrar-li que no ho és». I l’individu respon: «Sí, però necessitem els ous».

Doncs bé. Potser vosté tampoc no confie massa en la nostra vella central nuclear, ha llegit arguments que expliquen les deficiències o pot imaginar circumstàncies que ultrapassarien les «bases de disseny» i quines en serien les conseqüències; però potser es tranquil·litze pensant que, com l’individu de l’acudit, necessitem els ous, val a dir, l’electricitat que produeix. Doncs bé. Li plantege dues preguntes. El dilluns 17 de desembre de 2007, a les 18:53 h. d’una freda vesprada, es registrà el màxim històric de demanda elèctrica al nostre país: 45 GW (gigawatts). Sap vosté quina potència elèctrica en tenim instal·lada ara? A quina oferta podríem recórrer per satisfer una demanda així o superior? 50? 60? 80 GW? Les últimes dades són 110 GW. Pràcticament dues vegades i mitja el màxim històric de la demanda. Ho ha encertat?

I ara ve la segona pregunta: D’aquests 110 GW, quants n’aporta la central nuclear de Cofrents? 40? 20? 10 GW? No. N’aporta únicament 1 GW. És el que vosté ha respost? Això vol dir que si es desconnectara ara mateix, el parc elèctric espanyol encara disposaria de 109 GW. I si es fera això amb totes les nuclears, encara tindríem una potència instal·lada de 103 GW (recorde que la màxima demanda històrica ha sigut de 45 GW). Per tant, ningú pot adduir una suposada necessitat elèctrica per barrar el pas a l’argument de la confiança. Perquè allò imprevist, passa. I en tenim experiència de sobra. Veritat?

Contra la barbàrie

Article coredactat per Benno Herzog

Postada, 06/03/2021, html ací, pdf ací

El dia 5 març de 1871, és a dir ara en fa exactament 150 anys, va nàixer la «Rosa Roja»: Rosa Luxemburg. Aquell segle XIX que va començar amb la Revolució Francesa i l’esperança que, per fi, l’ésser humà «fora amo del seu pensament i construïra la realitat de conformitat amb ell» tal com va descriure Hegel aquesta época. Cal entendre a la vida i obra de Luxemburg en aquest context com una biografia plena d’esperança revolucionària.

1871 també és l’any en que es produeix la unificació alemanya que no sorgí gràcies a una burgesia revolucionària, sinó a causa d’una victòria militar contra França. A partir d’ací són els valors militars, i no els valors burgesos, els que serveixen de referent cultural per als alemanys. Després de mudar-se a Berlin, Rosa Luxemburg es va adscriure a l’ala esquerra del Partit Socialdemòcrata, desplegant un impressionant treball com a activista i intel·lectual.

En els seues textos podem percebre la grandesa intel·lectual, la bellesa poètica i la passió revolucionària d’aquesta gran pensadora de l’emancipació humana. Deia Clara Zetkin, la seua companya de lluites: «La xicoteta i fràgil Rosa era l’encarnació d’una energia sense precedents. Ella va exigir a cada moment el màxim de si mateixa, i ho va mobilitzar. Si corria perill de col·lapsar per excés de treball, es ‘recuperava’ amb un esforç encara major. Les seues ales van créixer en el treball i la lluita».

Luxemburg contribueix per exemple a la teoria de l’imperialisme, mostrant com el capital, que viu en la contradicció d’haver d’acumular més valor del que pot distribuir a la classe obrera, pot retardar la seua solsida mitjançant l’expansió de l’economia capitalista. La seua contribució al debat sobre «reforma o revolució» té una gran actualitat. Algú podria entendre que qüestiona, fins i tot, el paper actual d’Unides Podem. Luxemburg insisteix en què el capitalisme és una unitat econòmico-social i no només la part político-distributiva d’aquesta unitat. Es dirigeix en contra aquest «tipus de crítica que, sabent enjudiciar i condemnar els temps actuals, no sap comprendre’ls» (Marx).

En Luxemburg destaca la relació hostil enfront de l’Estat i les seues institucions. No té esperança en un parlamentarisme en el qual la socialdemocràcia ja va trair més d’una vegada els seus propis valors i la voluntat de la classe obrera. Ella sap que la classe capitalista tem el socialisme més que la derrota en la Primera Guerra Mundial; sap que la burgesia no està disposada a entregar el poder i la riquesa per mitjà d’una votació parlamentària. I ha viscut l’experiència que la burgesia (i l’SPD amb ella) no dubtà a utilitzar el terror contra les reivindicacions obreres. Només així, en aquesta situació de violència general i de la consciència que la barbàrie, és possible entendre la radicalitat de Luxemburg. Això si, l’odi de Luxemburg, mai es dirigeix contra les persones. Sap que no es tracta de demanar la dimissió de tal o tal altre polític. La seua hostilitat innegociable sempre apunta al sistema econòmico-polític.

En 1919 Rosa Luxemburg va ser brutalment assassinada pels «Cossos Lliures», la milícia nacionalista que va actuar, tolerada pel govern de la socialdemocràcia per a acabar amb la inestabilitat política. Encara hui dia, més de cent anys després, es produeixen cada any en l’aniversari de la seua mort, grans manifestacions a Berlín commemorant a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, qui fou assassinat en la mateixa nit. És, any rere any, una de les manifestacions més multitudinàries pel socialisme i per convertir per fi en realitat el lema de la Revolució Francesa «liberté, egalité, fraternité».

Una mirada sociològica a les dades sobre la covid

 [Opinió, 19/02/2021, html ací, pdf ací]

No hi ha dades falses, però sí dades absents, esbiaixades, incompletes, adobades… Comencem pel principi. L’Estratègia Estatal contra la Segona Onada (novembre de 2020) definí vuit indicadors bàsics (incidència acumulada a 14 i 7 dies, el mateix per a la ciutadania major de 65 anys, positivitat en les proves, traçabilitat i dades d’hospitalització i d’UCI). Només de quatre d’aquests indicadors, el ministeri proporciona dades els dies feiners; dels vuit, setmanalment. De manera que hem d’esperar els comunicats de dijous per saber en quin nivell d’alerta estem. Costa entendre que en els indicadors bàsics no estiga la mortalitat o la letalitat de la covid. I sobre aquesta, les dades són vergonyosament discrepants.

Ningú no dubta que els primers dies de la pandèmia hi hagueren dificultats per fer les proves. Però si observem els números des de l’1 de desembre, la Conselleria de Sanitat recompta 3.621 persones mortes i la monitorització de mortalitat del ministeri un excés sobre les esperades de 4.432 (i hem de considerar que l’impacte de la grip estacional ha sigut menor de l’habitual), una desviació del 22 %. Massa, no? Anem amb la incidència.

Des del Nadal i coincidint amb el pitjor episodi a casa nostra, les proves PCR realitzades ací minvaren respecte de la població i es col·locaren per baix de la mitjana estatal. Segons les últimes dades, la proporció espanyola ultrapassava en un 62 % a la valenciana. Explicació? Naturalment: menys proves, menys incidència. Parlant d’aquesta, que s’expresse com casos acumulats per 100.000 habitants en una o dues setmanes, com recomana l’OMS, té una explicació científica. Tanmateix, la Conselleria d’Educació continua proporcionant dades percentuals. Per exemple, no és el mateix dir en un comunicat que un 0,9 % dels docents està infectat, la qual cosa pot semblar a primer colp d’ull una quantitat menysprable, que afirmar que aquest col·lectiu té una incidència acumulada a set dies de 906,49, perquè, si expressarem així aquesta dada, es podria veure que multiplica per set la del conjunt de la població el mateix dia, que fou de 123,27. Un efecte semblant esdevé amb les vacunes. Les dades proporcionades, del tipus han sigut administrades el 92,2 % de les dosis proporcionades (últim informe) desvia l’atenció del fet que les persones amb pauta completa són només l’1,9 % de la població. Quina diferència de dir una cosa o l’altra! D’aquesta manera també es pot percebre que les vacunes proporcionades a la nostra comunitat (2,43 % de les dosis necessàries) està per baix de la mitjana espanyola (3,09 %). Alguna explicació?

I una cosa semblant podríem dir del recompte de brots que proporciona diàriament la Conselleria de Sanitat. El ministeri establí 9 categories, però la conselleria només n’informa de 3. Ací no s’informa de, per exemple, brots en col·lectius socialment vulnerables, ni de brots mixtos. Però anem al detall. No és el mateix dir que, per exemple, des del 7 de gener han hagut a casa nostra 7.420 persones infectades en brots socials i 1.752 en brots educatius, que considerar que els centres educatius estan oberts cinc dies a la setmana o que mentre que aquells estan referits a tota la població, aquests altres només tracten d’una cinquena part, perquè aleshores podem calcular que una simple ponderació invertiria la consideració de l’impacte: la dels centres educatius seria la primera, més que duplicant la laboral.

Però hi ha un altre factor afegit en la consideració dels brots. El comunicat oficial esmenta un brot en un poble del Vinalopó amb 10 persones afectades; després s’ordena el confinament de 200 persones i la realització de proves. Què passa amb els positius que es detecten? S’hauran perdut com llàgrimes en la pluja. En resum, que les dades siguen públiques (si bé disperses o difícils de descarregar) no és garantia de transparència i control democràtic. N’hi ha molt per avançar encara.

L'art de la solidaritat

Opinió 21/1/2021. Article signat amb Benno Herzog. html ací

L’any passat ens ha donat una sèrie de lliçons, o més bé, ens ha ensenyat obvietats: aspectes de la vida humana que havíem oblidat en un procés d’atabalament col·lectiu.

La primera lliçó és que l’ésser humà forma part de la natura. En el nostre afany d’elevar-nos, per mitjà de la nostra cultura, per damunt del món natural, hem oblidat aquest fonament bàsic de la nostra pròpia vida. Siga per la covid-19 o per la innegable crisi climàtica, el darrer any ens ha fet palés que la nostra vida en aquest planeta depén de la coexistència amb o en la natura i que no podem sotmetre definitivament ni la natura externa ni la interna, sinó que només podem ser-ne bons administradors.

Una altra obvietat que havia caigut en l’oblit a causa de diverses dècades d’individualisme és que l’ésser humà depén de la societat. La societat en general i cada persona en concret no són el límit de la nostra llibertat, sinó la condició de la nostra vida. Depenem del benestar dels altres, no només per a la producció de béns i la satisfacció de necessitats materials, sinó també en la salut o la possibilitat d’una vida plena. Dins de les nostres bombolles mediàtiques, dels nostres contenidors nacionals, convertim els altres en una cosa estranya, aliena, i també per això ens aïllem a nosaltres mateixos i acabem també alienats, és a dir, oblidem la nostra dependència mútua. Acceptar aquesta interrelació constitutiva pot ser la base per a una nova solidaritat que supere les nostres múltiples divisions.

Al mateix temps, la gestió de la crisi de la covid-19 també ens ha mostrat que ens hem d’acomiadar de l’objectiu –que només és una simple fal·làcia– de la uniformitat de representacions. Hem d’aprendre a conviure amb diferents idees, ja siguen les posicions de vegades divergents de viròlegs, economistes i educadors, de treballadors de diferents sectors o simplement de persones amb altres horitzons valoratius i culturals. La quimera que hi ha una única posició comuna, que representa la raó, només porta a exclusions, pors i hostilitats front als altres. Més bé cal aprendre –individualment i col·lectivament– a conviure amb la pluralitat d’idees i la incertesa de no poder saber-ho tot.

Aquesta nova gestió del cos social potser és més que una ciència, pot ser considerada un art: l’art de conviure en pluralitat, de veure en l’altre la base de la nostra vida, del nostre progrés i benestar.