L'art de la solidaritat

Opinió 21/1/2021. Article signat amb Benno Herzog. html ací

L’any passat ens ha donat una sèrie de lliçons, o més bé, ens ha ensenyat obvietats: aspectes de la vida humana que havíem oblidat en un procés d’atabalament col·lectiu.

La primera lliçó és que l’ésser humà forma part de la natura. En el nostre afany d’elevar-nos, per mitjà de la nostra cultura, per damunt del món natural, hem oblidat aquest fonament bàsic de la nostra pròpia vida. Siga per la covid-19 o per la innegable crisi climàtica, el darrer any ens ha fet palés que la nostra vida en aquest planeta depén de la coexistència amb o en la natura i que no podem sotmetre definitivament ni la natura externa ni la interna, sinó que només podem ser-ne bons administradors.

Una altra obvietat que havia caigut en l’oblit a causa de diverses dècades d’individualisme és que l’ésser humà depén de la societat. La societat en general i cada persona en concret no són el límit de la nostra llibertat, sinó la condició de la nostra vida. Depenem del benestar dels altres, no només per a la producció de béns i la satisfacció de necessitats materials, sinó també en la salut o la possibilitat d’una vida plena. Dins de les nostres bombolles mediàtiques, dels nostres contenidors nacionals, convertim els altres en una cosa estranya, aliena, i també per això ens aïllem a nosaltres mateixos i acabem també alienats, és a dir, oblidem la nostra dependència mútua. Acceptar aquesta interrelació constitutiva pot ser la base per a una nova solidaritat que supere les nostres múltiples divisions.

Al mateix temps, la gestió de la crisi de la covid-19 també ens ha mostrat que ens hem d’acomiadar de l’objectiu –que només és una simple fal·làcia– de la uniformitat de representacions. Hem d’aprendre a conviure amb diferents idees, ja siguen les posicions de vegades divergents de viròlegs, economistes i educadors, de treballadors de diferents sectors o simplement de persones amb altres horitzons valoratius i culturals. La quimera que hi ha una única posició comuna, que representa la raó, només porta a exclusions, pors i hostilitats front als altres. Més bé cal aprendre –individualment i col·lectivament– a conviure amb la pluralitat d’idees i la incertesa de no poder saber-ho tot.

Aquesta nova gestió del cos social potser és més que una ciència, pot ser considerada un art: l’art de conviure en pluralitat, de veure en l’altre la base de la nostra vida, del nostre progrés i benestar.