Els antics banys de la ciutat

[Tafaneries valencianes, 29/9/2019 hml ací , pdf ací , jpg ací]

«Todos sabemos que nuestro país es algo hidrófobo», va escriure el periodista Luis Gil Sumbiela el 1910. Es lamentava que pocs habitatges tenien banyera i que bona part de la població valenciana assistia als banys públics només quan la calor era més forta i, com afirmava irònicament, per ensenyar-li l’aigua a la cara «en dosis homeopáticas». Per això, demanava que s’establiren banys públics gratuïts. En realitat ja hi havia a la ciutat de València alguna banyera reservada a la gent pobra. En l’Hospital General s’havien instal·lat quatre piques on podien banyar-se de franc les persones necessitades. Separades d’aquestes, al mateix hospital hi havia una dotzena de banyeres de pagament, cadascuna ubicada en una habitació, que disposava també d’una estufa, per poder fer-hi un «sudatorio» després (com afirmava literalment la publicitat i no abans) del bany. Les banyeres eren de pedra negra brunyida i tenien cadascuna dues aixetes de bronze, una per a l’aigua freda i l’altra per a la calenta. L’aigua s’obtenia d’un pou i una part es calfava amb una gran caldera acoblada a un fogonet. També a l’Hospital Militar de Sant Pius V, ara Museu de Belles Arts, hi hagueren «baños de chorro, de lluvía, de irrigación, de vapor». 

Deixant de banda els banys àrabs esmentats al Llibre del Repartiment i els de l’Almirall, que al segle XIX tenien huit banyeres o piques, a la ciutat hagué uns Banys dels Pavesos, que encara donen nom a un carrer. Els de Sant Rafael, al carrer Falcons, 2 (via subsumida ara en l’avinguda de l’Oest), tenien també huit banyeres i disposaven de «máquina fumigatoria» o bany de vapor. Hi havia també els banys de Sant Miquel, que es trobaven al carrer Malcuinat, junt a l’església dedicada a aquest arcàngel a la plaça de l’Olivereta, prop de la plaça de Mossen Sorell, així com els Banys de Diana, al camí de Trànsits, 2. 

Tal vegada l’establiment de banys més gran fou el de Mariano Espinosa, al carrer Carnissers, 14, junt a les Escoles Pies, que comptava amb dènou banyeres. Els anomenats «Baños Públicos del Turia» oferien «baños naturales generales, de asiento, aromáticos, con jabon ó salvado, sulfurosos ó de otras sustancias medicinales, preparados bajo la inspección del director facultativo». Foren facultatius dels Banys del Túria el doctor Orts, que havia estat director dels Banys d’Alboraia i del de Diana, el doctor Iborra, anteriorment metge director dels banys de les Salinetes de Novelda, el doctor Mariano Palos o el doctor Aniano Gómez-Ferrer, germà menor del cèlebre Ramon Gómez-Ferrer. L’establiment estava obert en la temporada d’estiu, que anava des de l’1 d’abril fins al 31 d’octubre. Fora d’aquest període, si el client volia prendre un bany havia d’avisar a fi que prepararen el foc i escalfaren l’aigua. El preu variava en funció de si el client prenia un bany aromàtic o no, o de si feia servir roba de bany, proporcionada per l’establiment (i desinfectada diàriament), o no, amb la qual cosa era més barat. 

Hi havia molta confiança en les virtuts curatives dels certes aigües minerals. Així, per exemple, el Balneari de Santo Tomàs, que estava a l’antic carrer Serrano, lletra A, junt a l’església del Grau, oferia, en la planta baixa i en un pis, servei de banys, amb quatre piques de marbre i de pòrtland, i dutxes de tota mena; disposava, segons la seua publicitat, d’un «gran manantial de aguas sulfhídricas, bicarbonatadas, clorurado-sódicas-azoadas», indicades per al guariment de tot un ventall de patologies: «herpetismo, escrofulismo, reumatismo, afecciones gastro-inestinales y broncopulmonares, sífilis y enfermedades de los ojos». També tenia màquina de vapor. 

A la fi del segle XIX, al carrer Pizarro número 19, funcionaven els Banys de Pizarro, que obrien des de les sis del matí fins a les vuit de la nit i eren propietat d’Emilio Pascual García. Al costat mateix d’aquest balneari, també es podria prendre un peculiar bany a l’«Instituto de Electricidad Médica», que hi havia al carrer Ciril Amorós, 31. Aquest Institut havia estat fundat a principis del segle XX pel doctor Calatayud Costa, i regentat, quan aquest metge es traslladà a Madrid, pel doctor A. Ballés. En aquest centre mèdic s’oferien: «emanatorio de radium, baños radio activos y baños de luz para la cura del reumatismo, gota, artritismo, anemias, linfatismo y demás enfermedades por trastorno de nutrición». Sí, banys radioactius al cor de l’Eixample! El doctor Calatayud, que també practicava la «radioterapia ginecológica» (sic), dissenyà aparells electro-terapèutics, alguns dels quals amb la col·laboració de l’electricista valencià Eduardo Carbonell, com ara el «bany hidroelèctric de quatre cèl·lules» (dues per als braços i dues per a les cames), que combinat amb l’aparell «Bergonié» havia de curar l’obesitat. 

També hi hagueren uns banys al carrer Pelayo, anomenats «Las Termas», i uns altres al carrer Sanchis Sivera, que estigueren actius almenys fins als anys 80 del segle passat. Tal vegada l’última de les cases de bany importants que s’obrí fou el Balneari de l’Albereda, que sorgí inesperadament a partir de la troballa d’aigües termals arran d’unes perforacions realitzades a la fi de la dècada dels anys 20 per proporcionar aigua potable a la ciutat, als terrenys on se celebraren les exposicions Regional i Nacional de 1909 i 1910. 

A més de l’oferta de banys a la ciutat o a la platja (que mereixen una altra recerca), també s’organitzaven desplaçaments i estades a les estacions termals valencianes. Eren molt populars els banys de Bellús, les aigües sulfuroses de Benimarfull (poble junt al qual trobem significativament el Barranc del Sofre) o els del Molinell a Gandia, les aigües «acidulo-gaseosas» de Montanejos, els banys esmentats de Novelda, els banys de Fuentepodrida, a Requena, que també eren sulfuroses fredes, els banys d’Ontinyent, els banys a Set-Aigües, que afirmaven disposar d’aigües «bicarbonatades, mixtes de varietat ferruginoso-magnesianes», els banys de Santa Anna, a Xàtiva, o les aigües «sulfuroses-termals» de Fuencaliente, a Xulilla, on s’arribava en carruatge de l’establiment després de viatjar en tren fins a Llíria. També era costum anar a prendre aigües a Benassal o a Bunyol, en temps «la Venècia valenciana». 

Com les antigues termes romanes o els hammans àrabs, els banys eren establiments populars. El periodista i, després, diplomàtic Enrique Gaspar y Rimbau, que visqué durant molts anys a València, publicà una comèdia en tres actes anomenada precisament «La casa de baños» que hauríem d’ubicar en el teatre social. 

Com a curiositat, el juny del 1879 s’inaugurà al carrer de Quart, 96, un bany per a cavalleries. Fins aleshores, el bestiar només podia netejar-se amb aigua corrent a la mar. 

La millora en el servei d’aigua corrent i la paulatina instal·lació de dutxes i banys als habitatges va fer innecessàries les antigues cases de banys, llevat de l’eventual ús terapèutic, que encara perviu. La gent podia tindre a casa seua dutxes, banyeres i, fins i tot, dispositius que oferien distintes possibilitats de banys a un preu raonable, com ara el «Baño de Ola», amb cinc modalitats de bany, que comercialitzava la cèlebre ferreteria d’Ernesto Ferrer, al preu de 80 pessetes. Afortunadament, els banys radioactius s’han eliminat. 

Un sapador de Montolivet afusellat

[Tafaneries valencianes 09/06/2019 html ací jpg ací pdf ací]

Antonio Camacho Borrego va nàixer al poble d'Algodonales, al nord de la província de Cadis. Era barber i va contraure matrimoni amb Juana Luna. Li agradava tocar la guitarra. Pertanyia a la quinta del 19 i, poc després del seu cassament, fou cridat a files. Feu la instrucció militar i el 1920 arribà com a sapador en la cinquena companyia d'Enginyeria, que tenia la seu a Montolivet. En aquella època estava construint-se el nou edifici, la Caserna de Sapadors, que recentment ha estat dedicada al confinament de persones migrants. Antonio Camacho coincidí a la caserna amb el gran pintor valencià José Manaut Viglietti, que tenia la mateixa edat.

El dissabte 12 de març de 1921, Antonio Camacho faltà a la llista de la nit. Arribà a la caserna a les dues de la matinada del diumenge i fou esbroncat pel capità de guàrdia, José Román Becerra, que l'arrestà i li ordenà que passara al calabós. El soldat pujà a la companyia per canviar-se de roba i arreplegar una manta, i baixà armat amb un fusell màuser. Anà a la sala de banderes i agredí (tal vegada amb un tret) al capità de guàrdia, ferint-lo lleument en la barba i el muscle dret. Al capità Román li practicaren cures a la infermeria del regiment. L'endemà ja no necessitava assistència per a les ferides. El soldat fou reclós immediatament a un calabós i s'encetaren diligències dins de la justícia militar.

El dilluns a la nit l'alferes del regiment Francisco Montesinos va concloure la sumària i a mitjanit, a la sala de banderes de la caserna de Montolivet, es constituí el corresponent consell de guerra, format per capitans i presidit per coronel Luis Andrade. A les quatre i mitja de la matinada conclogué la lectura dels informes de l'acusació i la defensa. Es retirà el tribunal a deliberar i ràpidament dictà sentència, condemnant el soldat a mort. A les sis de la matinada, el reu fou traslladat a la caserna de Paterna i tancat novament en un calabós. A les deu del matí del dimarts, el capità general, Miguel Primo de Rivera, aprovà la sentència, que poc després li fou llegida al presoner. A les dotze el traslladaren a una habitació sota vigilància, on muntaren un llit i posaren una imatge de campanya de la Immaculada. El reu es trobava ja «en capella».

N'hi hagueren peticions de clemència. L'alcalde de València, Ricardo Samper, remeté aquest telegrama a Eduardo Dato: «Presidente Consejo ministros.- En nombre ciudad conmovida, apelo sentimientos vuecencia, rogando indulto soldado Antonio Camacho.- Alcalde Valencia».

El reu va escriure tres cartes: una per a la seua dona, una altra per al seu pare, en les quals ocultava el que anava a passar, i una més per a un tio seu, confessant-li-ho i demanant-li que preparés la seua dona i son pare per a la terrible notícia. També va fer una nota demanant perdó al capità ferit, que sol·licità que li donaren després de l'execució. Menjà un poc de pernil, unes galetes i vi, i fumà molt. S'autoritzà que Antonio Camacho estiguera acompanyat per quatre paisans: Ildefonso Pérez, Francisco Valls, Diego Luna i Pedro Ruiz. Tres d'ells servien en el regiment Guadalajara i l'altre al Sisé Lleuger d'Artilleria. El reu els donà la tireta que duia (de sapador o, tal vegada, de soldat de primera), la seua guitarra, un mocador i una moneda de deu cèntims.

També estigueren amb el reu els capellans castrenses Clemente Lozano i Alberto Gato, que digueren missa de matinada. Posteriorment el visitaren també el jutge instructor, Francisco Montesinos, i el capità Durán, el defensor que Antonio Camacho havia tingut al consell de guerra.

Durant tot el temps, les persones que realitzaven funcions a l'estació radiotelegràfica de Paterna es mantingueren als seus lloc per si l'autoritat atorgava l'indult del reu. En el cel, la lluna en quart creixent, sagnava «al filo de su guadaña», com cantà Aute en «Al alba».

A les set del matí del dimecres 16 de març arribà a la caserna de Paterna una companyia del regiment d'Enginyers i a les vuit, en un tren especial, la resta del regiment, amb bandera i música, i sota el comandament del coronel Andrade. Aquesta companyia formà un quadre amb dos companyies del regiment d'Infanteria Otumba, a la dreta, i dos bateries del regiment Sisé Lleuger d'Artilleria a l'esquerra, que estaven allotjades en la caserna de Paterna.

A les vuit i mitja arribaren a la «capella» el comandant general d'Enginyers, brigadier José Ramírez Falero, amb el seu ajudant Luis Barrio, i el coronel del regiment Guadalajara, Rodríguez. El comandant general, que portava la representació del capità general, li transmeté al reu el perdó del capità Román, la víctima de l'atac.

A tres quarts de nou arribà el metge militar, Roberto Solans Lavedán. A les nou en punt, un caporal de la Guàrdia Civil es presentà a l'oficial de guàrdia per llevar-li els grillons als peus del reu, ja lliurat totalment a l'autoritat militar. Començà aleshores una tètrica litúrgia que coneguem per pel·lícules com ara «Camins de Glòria» de Stanley Kubrick.

A les nou i cinc del matí arribà un carruatge a la porta de la «capella», seguit pel piquet d'afusellament de la companyia d'Enginyers, a la qual pertanyia el reu, comandat per un tinent. Antonio Camacho, amb les mans lligades, pujà al carruatge, i amb ell el comandant major del regiment, els dos capellans i el defensor. El jutge instructor els seguia a cavall, amb un drap blanc a les mans. Darrere marxava el piquet, format per dos soldats, dos caporals i dos sargents, triats a sorteig. En arribar tots al lloc de l'execució, sonaren trompetes. El reu baixà del carruatge i els capellans l'exhortaren a ben morir. S'ordenà el toc d'atenció del cornetí i els soldats es posaren firmes. Embenaren els ulls a Camacho, amb el drap que portava el jutge, i el posaren davant del piquet d'execució. El tinent aixecà el sable i sonà una descàrrega. S'acostà el metge, reconegué el cadàver i certificà la mort. Dos trets havien impactat al cap i tres al pit. Possiblement, s'havia repartit una bala de fogueig entre els membres del piquet, seguint la tradició.

Sonaren tambors i trompetes i la tropa del quadre, en columna de marxa, desfilà davant del cadàver. Després arribà un furgó de Sanitat, amb un senzill taüt negre, i el fèretre fou portat al cementeri de Paterna, seguit pels quatre paisans del mort i algunes dones. Fou soterrat després de les vint-i-quatre hores preceptives. Al registre quedà inscrita la partida de defunció: «En el dia de la fecha ha fallecido en el campamento militar de Paterna, a consecuencia de disparos de arma de fuego, el soldado del quinto regimiento mixto de Ingenieros Antonio Camacho Borrego, de 23 años, etc.». El coronel Andrade arengà a les tropes de la caserna d'Enginyers: «Una mancha de sangre ha caído sobre nuestra bandera, que la justicia ha borrado con sangre del delincuente». També Primo de Rivera publicà una ordre on es parlava de l'«elemental y patriótico deber de los que estamos investidos de autoridad es evitar en España esta catástrofe y este deshonor». Dos anys després, aquell que parlava de l'honor, encapçalà un colp d'Estat. L'endemà de l'afusellament s'oficià una misa en sufragi del sapador afusellat a l'església de Montolivet. Menys de dos mesos després, les tropes espanyoles patirien la tràgica Desfeta d'Annual.

El capità ferit, José Román Becerra, havia nascut cap al 1892. Pertanyia a la promoció del 1909 de l'Acadèmia Militar d'Enginyers de Guadalajara. El 1917, quan era tinent, fou condecorat per la participació en la Guerra d'Àfrica i un any després fou promogut a capità. Sembla que es recuperà aviat de les ferides fetes per Antonio Camacho i fou recompensat amb la creu al mèrit militar amb distintiu blanc. El mateix any de l'atac organitzà una transmissió telegràfica sense fils entre la caserna de Paterna i el Col·legi de Sant Josep dels jesuïtes, on exercia també de docent de Física. També fou professor de l'Acadèmia d'Enginyers a partir del 1923. El 1927 deixà les armes i ingressà temporalment en la Sociedad Anónima de Acumuladores Tudor de Barcelona. El 1929 tornà al servei actiu. Va fer els cursos d'ascens a comandant, grau que assolí el gener del 1931. Dos anys després estava en la reserva, vivia a Barcelona i, potser, continuava amb activitats industrials. Aliniat amb les tropes feixistes durant la Guerra, les autoritats l'empresonaren al Santuari de Santa Maria del Collell (Girona), junt amb molts falangistes, entre els quals hi havia Rafael Sánchez Mazas (episodi que apareix en «Soldados de Salamina» de Javier Cercas). Fou alliberat amb l'entrada de les tropes de Franco a Catalunya. El novembre del 1959, quan tenia 67 anys, tornà a l'Acadèmia Militar d'Enginyers, que ja s'havia traslladat a Burgos, per celebrar el 50é aniversari de la seua promoció. Aleshores, al fossar de Paterna, els cadàvers de més de dos mils dues-centes persones afusellades acompanyaven el sapador de Cadis.

Estació València-Lluís Vives

[Publicada el 22/04/2019, html ací]

Fa 500 anys, les premses de Dierick Martens, a Lovaina, publicaren «Opuscula varia» de Lluís Vives, sense dubte la primera gran obra de l'humanista valencià. Vives ja havia publicat en 1514, 1515 i 1517 algunes obretes, generalment «praelectiones», apunts per a la docència universitària. El llibre que aparegué en 1519 incloïa escrits molt més elaborats doctrinalment, entre altres la «Fàbula de l'home», una extraordinària peça de l'Humanisme, l'opuscle «Dels inicis, escoles i lloances de la filosofia», considerada la primera història de la filosofia moderna, o l'escrit «Als falsos dialèctics» que, quan el llegí Thomas More, li remeté una epístola a Erasme de Rotterdam summament elogiosa respecte del valencià: «El que més em satisfà és comprovar que el mateix argument [de Vives] ocupà el pensament de nosaltres dos, encara que més extensament de la seua banda i, ben segur, amb més elegància».

Cinc segles després de l'edició de les «Opuscula varia», la revista «Vivesiana», publicada per la Universitat de València i l'Associació d'Amics i Amigues de Lluís Vives, ha publicat la primera versió en valencià de «Dels inicis, escoles i lloances de la filosofia», a cura de la professora Adela Codonyer, i està en preparació una edició d'aquesta obra històrico-filosòfica, junt a les traduccions valencianes de la «Fàbula de l'home» i la «Introducció a la saviesa», allò que representa el més notable de les primeres obres filosòfiques de Vives.

Als darrers anys, l'Ajuntament de València ha dignificat el lloc on hi havia la casa natal de Vives, a la plaça Margarida Valdaura. S'hi ha reubicat el bust de l'humanista, còpia del que hi ha a Bruges, la ciutat on va morir l'humanista i on fou soterrat amb la seua dona, a la qual està dedicada la plaça esmentada. Però encara es poden fer més coses per reconéixer el pensament del valencià més universal. Ara que l'estació de ferrocarril d'alta velocitat du el nom de Joaquim Sorolla, bé podria retolar-se l'Estació, mal anomenada, del Nord amb el nom de «València-Lluís Vives». I, de pas, afegir el nom de Blasco Ibáñez a l'estació del Cabanyal, al costat de l'avinguda ja batejada en honor al novel·lista i polític republicà. Fa quasi 80 anys que es nacionalitzà la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya, però la seua denominació perviu de manera abreujada i fal·laç en la nostra estació de ferrocarril, que paradoxalment està ubicada al sud del centre de la ciutat i les vies de la qual s'orienten en direcció meridional. A més, la proximitat amb l'Institut Lluís Vives permetria popularitzar fàcilment la nova denominació.

Una falla a Madrid i un "lladró" de quatre metres

[Tafaneries valencianes, 04/02/2019, html ací, pdf ací]

El 1915, durant les festes en honor a Sant Isidre, es disparà una llarga traca i es cremà una falla al prat de la glorieta de Quevedo de Madrid (no fou la primera que es plantà a la capital, segons l’estudiós Javier Mozas). Assistí molta gent i algun lladre, perquè el carboner José Castro Moya denuncià que, durant la cremà, li havien furtat la cartera amb 850 pessetes. 

La falla fou una iniciativa del Comité de festes del districte de Chamberí, que volia retre homenatge a la Tía Javiera. Es composava d’una representació d’aquesta dona: un gran ninot de vuit metres d’alçada, amb mocador al cap, una cistella amb «rosquilles de Santa Clara» i, als peus, una gran botija. A la segona meitat del segle XIX, la Tía Javiera anava des del seu poble de Villarejo de Salvanés al lloc on se celebraven les festes en honor del patró de Madrid per vendre les seues singulars rosquilles del sant. Com que la dona morí sense fills, ben prompte proliferaren llocs de venda de d’aquests productes regentats per suposades germanes, nebodes, cosines o sucessores de la Tía Javiera. Això incrementà encara més la seua popularitat, raó per la qual se li va retre homenatge d’aquella manera inhabitual. 

L’artista d’aquella falla madrilenya fou Robert Roca Cerdá, un jove de vint-i-dos anys que havia nascut a Ontinyent, el 19 de novembre del 1892. Havia realitzat estudis de modelatge a l’Acadèmia de Sant Carles de València (1909-1912) i, en finalitzar-los, es traslladà a Madrid, on treballà molts anys a les ordres de Mariano Benlliure. Temps després passà al taller de José Capuz, un altre escultor valencià instal·lat a Madrid. El mateix any de la falla, Robert Roca exposà obra al Círculo de Bellas Artes. Durant la seua estada a la capital modelà carrosses per a les festes de carnestoltes. Guanyà accèssits a les festes del 1917, amb una carrossa anomenada «El Dios de la Tierra» (Plutó), i del 1923, amb una altra amb el títol «El ocaso de los ídolos». 

Per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París de l’any 1925, Robert Roca realitzà un gran escut nacional de ceràmica, amb dues columnes amb lleons heràldics, que ubicaren en la porta del pavelló. N’obtingué un dels grans premis del jurat (junt amb, entre altres, Josep Clarà o Marià Fortuny). Sembla que l’escut fou reubicat a l’ambaixada espanyola a París. En aquesta època elaborà també ceràmiques per a l’edifici del Círculo de Bellas Artes (finalitzat el 1926) i presentà un model per al concurs d’una figura que servira de remat a la torre de l’edifici. Es tractava d’una Pal·las Atenea a escala. La figura, de 112 cm, està al Museu de Ceràmica González Martí. De Roca només hi ha una placa ceràmica, amb un possible autorretrat. El concurs del remat se suspengué per falta de pressupost. Quatre dècades després es tornà a convocar i fou guanyat per l’escultor andalús Juan Luis Vasalló, que instal·là la seua Atenea de bronze a la terrassa de l’edifici del Círculo. 

Durant la seua estada a Madrid, l’escultor d’Ontinyent també aportà ceràmiques per al Ministeri d’Educació (l’edifici del qual es finalitzà el 1923), ubicat, com el del Círculo de Bellas Artes, al carrer Alcalá de Madrid, i per al Palau de la Premsa, que es troba a la Gran Vía, front a la plaça de Callao (finalitzat el 1928 i avui convertit en cinema). Roca també esculpí un bust del compositor carcaixentí Juan Vert, conegut entre altres obres per la sarsuela «La leyenda del beso», que morí prematurament a Madrid el febrer del 1931. 

Segons les recerques de R. Pérez Contel, durant la II República, Robert Roca estigué adscrit al sindicat d’escultors i marbristes de la CNT. Proposà que es feren noves plaques retoladores per als carrers i les places. S’ha conservat la que ell realitzà per al carrer dedicat a l’almirall Roger de Llúria, ubicada a la l’edifici de Correus, cantonada amb plaça de l’Ajuntament. Segons la premsa de l’època, també proposà a l’Ajuntament la creació d’una fàbrica-escola de ceràmica a València (el que fou desestimat el setembre del 1932) i l’erecció d’una «monumental estàtua a València» (desestimada l’octubre del 1933). Potser estava pensant en reaprofitar el model de la Pal·las Atenea. També participà en el concurs del panteó a Blasco Ibáñez, que finalment realitzà Benlliure. 

En la postguerra, Robert Roca hagué de dedicar-se a l’escultura religiosa. Elaborà una Santa Cecília per a l’església d’Alaquàs, un Sagrat Cor de Jesús de marbre blanc, que s’instal·là junt a l’ermita de Sant Roc a Viver, i alguns passos de Setmana Santa per a Tobarra (Albacete), així com la restauració d’una Mare de Déu de Francisco Salzillo, que han estat estudiats per J. M. Hurtado. 

Deixant de banda un lleó que es trobaria als Vivers (segons el seu testimoni), però que no hem pogut localitzar, l’única escultura a València és la imponent Pal·las Atenea que hi ha al principi de l’avinguda Blasco Ibáñez. En la seua tesi doctoral, Elena de las Heras va detallar la construcció d’aquest monument, erigit com a homenatge a Manuel González Martí. L’obra fou finançada per la fundació de Milagros Gallego González, una mestra que dirigí la Colònia Infantil de la Malva-rosa en temps de la II República, i que llegà les rendes d’unes propietats a l’Administració per fer-li un homenatge al fundador del Museu de Ceràmica. 

L’escultura es va fer a partir de l’esbós que Robert Roca havia dissenyat per al remat del Círculo de Bellas Artes quatre dècades abans. L’artista elaborà les 84 peces que composen la Pal·las Atenea en unes instal·lacions annexes al Museu de Ceràmica, el procés de cocció de les quals (a 1.400 graus) es realitzà a la fàbrica Lladró de Tavernes Blanques. Aquesta companyia havia estat fundada el 1953 i en aquella època encetava la seua existosa internacionalització. Per tant, podríem dir que a la ciutat de València tenim una singular figura de «lladró» de 4,40 metres. El juny de 1967, l’Ajuntament acordà la construcció del pedestal, de 3,75 metres d’alçada. 

Finalment, l’obra s’inaugurà el diumenge 12 de novembre de 1967. A la crònica del pintor de Llíria José Manaut Viglietti, publicada a la premsa, llegim: «Cuando la bandera valenciana que envolvía la imagen cayó y, a los acordes jocundos de la marcha de la ciudad, interpretada por clarines y timbales rituálicos, apareció la diosa de la Sabiduría, al reflejar en su revestimiento la cálida luz de la tarde, nos ofrecía un rutilante caleidoscopio de encendidos matices. Inspirada en la Athenea Parthenos fidiaca, el escultor valenciano Roberto Roca ha modelado y tratado cerámicamente, con pericia notoria, una estatua de cuatro metros de altura, que se eleva sobre alto plinto, entre frondas de mirtos». Potser aquell assolellat dia de tardor, l’escultor tinguera el record d’aquella altra figura femenina, també de vuit metres d’alçada, plantada 52 anys abans al prat de la glorieta de Quevedo i cremada poc després. 

El 1971 encara hi havia un procés obert perquè l’escultor reclamava un deute pendent a la Fundació que havia promogut l’obra. Segons un testimoni arreplegat per Hurtado, Robert Roca visqué tota la seua vida amb necessitats econòmiques. Morí a la Clínica del Consuelo d’una bronconeumònia aguda el 23 de novembre del 1978, quatre dies després de complir els 86 anys. Les seues restes foren dipositades a la fossa comuna del Cementeri de València. 

Educació alliberadora

[Opinió, 14/11/2013. Coautoria amb José Beltrán. html ací]

Ara fa cinquanta anys es va publicar una de les obres més importants sobre l'educació contemporània: Pedagogia de l'oprimit, del brasiler Paulo Freire (1921-1997). El llibre és una síntesi de l'experiència de l'autor en la formació contínua i un potent al·legat teòric sobre el paper «alliberador» de l'educació. Freire es dedicà a l'alfabetització de persones adultes en les comunitats summament empobrides del nord-est brasiler. Va ser el primer director del Servei d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife, en l'Estat de Pernambuco, i posteriorment president de la Comissió Nacional de Cultura Popular i coordinador del Pla Nacional d'Alfabetització, abans que les dictadures militars el condemnaren a l'exili. A Recife estant, va coincidir amb el bisbe Hélder Câmara, del qual es recorda una frase emblemàtica: «Quan done menjar als pobres, em diuen sant; quan pregunte per què són pobres, em diuen comunista». Aquesta síntesi de cristianisme i socialisme va fructificar no només en la Teologia de l'Alliberament o moviments socials d'educació de base o de cultura popular, sinó també en un ventall ampli de moviments socials que l'obra de Freire va expressar i fonamentar.

Pedagogia de l'oprimit és una proposta de pràctica pedagògica que s'enfronta de manera vehement a la concepció de l'educació com una palanca per al desenvolupament econòmic; és a dir, el llibre representa una crítica a la teoria de la modernització i, en particular, a la teoria neoliberal del capital humà. Segons l'autor, l'estil instructiu més habitual és allò que anomena l'educació «bancària»: l'estudiant assistix al centre educatiu com qui va a un banc a retirar uns diners que hi estan dipositats i que uns empleats, en aquest cas els docents, han de donar-li en petites quantitats. Freire advertix que aquesta representació afavorix la reproducció de les desigualtats. A partir de les seues experiències alfabetitzadores, proposà un estil contrari, que, en síntesi, es formula així: «Ningú educa ningú, ningú s'educa a si mateix, les persones s'eduquen unes amb les altres, mediatitzades pel món». Coincidint amb el constructivisme psicològic, la formació és un procés col·lectiu, es tracta, doncs, de constituir «cercles càlids», que diria Bauman, on les persones experimenten reconeixement (en el sentit de Honneth), descobrixen la cultura (no com una cosa aliena, sinó com un saber propi) i així diguen la «paraula seua», entren en diàleg (una dialogicitat que també apareix en altres teories contemporànies, com ara la de Habermas); d'aquesta manera prenen una consciència que es projecta immediatament sobre les seues condicions de vida i l'exigència de transformar-les. És per això que l'educació esdevé alliberadora.

L'impacte de l'obra de Freire fou i és molt intens a Llatinoamèrica i Àfrica, i és un referent de la pedagogia innovadora arreu del món. Tota una xarxa d'Instituts Paulo Freire (en tenim un a Xàtiva) manté el seu llegat. Precisament estem a punt de celebrar els 25 anys de la visita que Freire realitzà a terres valencianes, gràcies a una iniciativa de la Conselleria d'Educació del govern socialista i la Taula d'Agents Socials per a la Formació de Persones Adultes. Encara que hi ha molt a fer en el camp de la formació de persones adultes, la Unió Europea ja establix objectius sobre formació permanent i el dret a la educació inclou, preceptivament des del 2007, la referència a la formació professional i contínua. Tanmateix, hi ha un llarg camí encara perquè l'educació bancària siga substituïda per una educació plenament alliberadora. Pedagogia de l'oprimit n'és una referència indefugible.

Buenos Aires

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 5, 9/09/2018, html ací]

Quan arriba a Argentina el 1936, Rosita Rodrigo s'instal·là en un habitatge luxós del distingit barri de La Recoleta, en el número 2070 del carrer Ayacucho. Era una dona prestigiosa, que obtenia importants ingressos per les seues actuacions i la seua participació en programes radiofònics, llavors generosament patrocinats per empresaris locals, molts d'ells del sector ramader. També va intervindre en aquells programes Miguel de Molina. Amb ell i amb la seua germana, Rosita va fer una íntima amistat en els anys 1942-43, quan el cantant va aconseguir arribar a la capital portenya després d'estar confinat a Bunyol.

En l'habitatge de La Recoleta, l'artista valenciana va conviure amb la seua filla, Rosa, una dona que, després del trauma del seu empresonament i la delació del seu germà, es va inclinar a l'ostracisme, i amb les seues nétes, Áurea i Elisabeth. Allà, en Ayacucho 2070, tingué com a veïna a una altra actriu, una jove de dèsset anys, pràcticament la mateixa edat amb la qual Rosita es va fer cèlebre amb el concurs de bellesa de l'Exposició Regional i les seues actuacions musicals. La jove argentina es deia Eva María Ibarguren, encara que havia escollit com a cognom artístic Duarte. Había arribat feia un parell d'anys a Buenos Aires procedent del camp i, amb una determinació semblant a la de l'artista valenciana, s'obria pas en el teatre i en el radioteatre, tal vegada per la influència de Rosita. De fet, el 1944, l'actriu argentina va ser una de les fundadores de l'Asociación Radial [Radiofònica] Argentina, i pocs mesos després es va casar amb el general Juan Domingo Perón, 24 anys major que ella, del que va prendre el nom pel qual és coneguda mundialment: Eva Perón, o millor: «Evita». El general i la jove artista es van conéixer en un acte en benefici de les víctimes del terratrèmol de San Juan (gener del 1944), esdeveniment en el qual també va participar Rosita. Quan ja era la primera dama d'Argentina, Evita va regalar un gerro decoratiu als veïns de Ayacucho 2070, en record de la seua estada en l'immoble, que encara pot veure's en el vestíbul de l'edifici.

El Café Iberia, el segon més antic de Buenos Aires, situat a l'Avinguda Mayo 1196, en l'encreuament amb el carrer Salta, es va convertir en el centre de reunió dels republicans espanyols, que a voltes arribaven a les mans amb els seues antagonistas franquistes, que es congregaven a l'altre costat de l'avinguda, en el Café Español, avui Asturias. Rosita no només era una assídua de l'Iberia, sinó que fins i tot la seua arribada complia un ritual peculiar. El propietari, Daniel Calzado, manava silenci i posava en el tocadiscs la suite «Iberia» d'Isaac Albéniz. Després besava la mà a la valenciana mentre la concurrència es mantenia en peus. Rosita ocupava la seua taula, sota un llum de decoració tricolor en homenatge a la bandera republicana.

Durant la seua estada argentina va gravar alguns discos, amb cançons com ara «Aquella casita» i «El Barquito» (1945) i «Amanecer» i «Por ti viviré» (1957). També compongué una cançó a «El Che» sobre la interjecció habitual a València i Buenos Aires, sense relació amb Ernesto Guevara, encara que també aquest va compartir barri amb la valenciana.

Rosita va viatjar a Nova York per actuar en el Teatre Hispano. Allí va fer amistat, segons el seu testimoniatge, amb Joséphine Baker i Joan Forns, un català conegut mundialment com el mag «Chang». També va aprendre la recepta d'una crema de bellesa que, de retorn a Buenos Aires, feia preparar en la farmàcia franco-anglesa, composta per essència de roses, «cold cream» i lanolina, i que fins i tot distribuïa en terrines decorades amb l'antifaç de carnestoltes que va desencadenar un conflicte entre els seus amants l'any 1917.

El 1949 va tornar a Espanya per interpretar el paper de Clitemnestra en una versió d'«Electra» que va dirigir en el Teatre María Guerrero Luis Escobar, anys després l'inefable marquès de Leguineche de la saga «L'escopeta nacional» de Luis G. Berlanga. Rosita va viatjar a París on, segons el propi testimoniatge, va conéixer personalment a Édith Piaf, en aquella època casada amb el boxador Manuel Cerdan i maltractada pel púgil, segons va comprovar la valenciana. També es va relacionar amb altres figures de la música o del pensament francés, que van florir entorn del moviment existencialista. Una sèrie de «bohemis que fumaven amb filtre», en expressió de Rosita.

El 1951, amb 60 anys i novament a Espanya, participà en l'espectacle «Sempre París» en el Teatre Calderón, juntament amb la veterana cantant Gema del Río. Rosita es relacionava amb figures com ara l'actriu Lola Membrives o el cantant Mario Clavell. Per aquells anys va tornar a Espanya el seu amic Alberto Closas, casat a Argentina amb l'actriu Amelia Bence, també íntima de la valenciana. Rosita tenia amistat amb famílies exiliades (com ara la dels pares de Narciso Ibáñez, el creador del programa «1, 2, 3») o amb artistes llatinoamericans que van acabar recalant en el cinema espanyol (com ara Analía Gadé). Ja parlàrem de com Mario Cabré elogiava els ulls de Rosita d'un verd magnètic, com els d'Ava Gardner.

Respecte a la seua vida personal, el matrimoni amb Arturo González Ventura va ser efímer. Rosita va entaular després una relació amb Florindo Ferrario, un actor de Buenos Aires sis anys més jove que la valenciana. Ferrario va treballar amb Evita Perón en Ràdio Belgrano i va estar en la directiva de la Casa del Teatro fundada per Regina Pacini, l'esposa del president Marcelo T. de Alvear , dues primeres dames argentines que es van relacionar amb l'artista valenciana, com hem comentat. Segons els testimoniatges, Ferrario es va aprofitar de Rosita, que va veure desaparéixer prompte el seu patrimoni.

A la situació de pobresa s'afegí, el 1958, el diagnòstic d'un càncer de pit fatal. Amb l'ajuda de l'ambaixada, Rosita va ser repatriada. Arribà al Port de Barcelona quasi vint anys després de la seua partida i amb la temples platejades, que diria el tango del seu amic Carlitos. La va acollir el seu fill, Ángel Romero, casat amb María Rosa Pellicer, mentre la seua filla, Rosa, va romandre a Buenos Aires i va tallar tota comunicació amb la mare. Rosita va viure a la plaça de Sant Francesc (a partir del 1979 anomenada de les Palmeres), en el barri de Sant Andreu de Barcelona.

Rosita va morir l'1 d'abril del 1959, just cinquanta anys després que fóra proclamada reina de la bellesa en l'Exposició Regional de 1909. La premsa argentina va donar notícia de la seua defunció. Es van oficiar misses a Barcelona i en l'església de Sant Antoni de Pàdua de València. Les seues restes mortals van ser dipositades en una tomba del cementeri de Sant Andreu, juntament amb els del pare i el germà de la seua nora, Joaquín Pellicer Rosell i José Pellicer Prats. En la làpida de la tomba apareixen els noms d'aquests, però no el de Rosita Rodrigo.

La Guerra

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 4, 2/09/2018, html ací]

Una de les construccions més singulars de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va ser la reproducció de monuments i ambients erigida a la muntanya de Montjuïc i coneguda com el «Poble Espanyol». En este entorn, Rosita Rodrigo va aconseguir (per la intermediació d'Alfons XIII o de Miguel Primo de Rivera, amb els quals mantenia bones relacions en aquells dies) la concessió d'«El Patio del Farolillo», un «colmao» que imitava un pati cordovés. Probablement als tablaos del Poble Espanyol va començar la seua carrera la gran Carmen Amaya, que va debutar en el teatre amb Miguel de Molina, del qual tornarem a parlar. Podríem dir que Rosita fou l'empresària del tablao on, per dir-ho així, va començar el flamenc català.

Amb l'arribada dels trenta, Rosita va imprimir un canvi de rumb a la seua trajectòria. Va tornar al Teatre Cervantes de Madrid, que, segons rumors, volia adquirir. Va participar en la representació de «Cleópatra», que un periodista va descriure com el «Tannhäuser de les revistes», i la premsa va parlar d'ella com «plena de bellesa i de joventut i en ple apogeu de la seua veu», malgrat que era una artista d'uns quaranta anys.

Després d'actuar a París i Barcelona, ara amb la companyia de Saavedra, va embarcar rumb a Veneçuela, per participar en els actes del centenari de Simón Bolívar. De tornada a València, coincidí amb Maximiliano Thous. ¿Recordarien junts la inauguració de l'Exposició Regional en la qual tots dos van ser protagonistes? Rosita es va inclinar cada vegada més cap al teatre i menys a la revista. Era una dona atractiva, però una generació la separava de les noves vedettes. La seua filla, Rosa, va contraure matrimoni amb Jordi Planas, català, amb el qual prompte va tenir un fill, Pepón. La parella se separà i el xiquet quedà a cura de la família del pare i va romandre a Catalunya fins a la seua recent defunció.

Quan es proclamà la II República, Rosita estava actuant a Barcelona. Malgrat les relacions amb la corona, la valenciana va mantenir l'ideari republicà, com veurem.

En 1933, Rosita firmà contracte per actuar a Argentina i Uruguai. A l'abril, va assistir també a Buenos Aires a un acte benèfic en el Teatre Sant Martín. La premsa va publicar la seua fotografia en les escalinates de la sala amb Carlos Gardel. Dos dies abans, «el zorzal criollo» havia estrenat «Melodía de arrabal». A l'altre costat del Mar del Plata, en Montevídeo, Rosita, va actuar en el Solis, el millor teatre de la capital uruguaiana, amb l'espectacle «De mi raza». El 12 d'octubre va fer una brevíssima escala al port montevideà el trasatlàntic «Conte Grande», on viatjava Federico García Lorca camí de Buenos Aires. Rosita va rebre al gran poeta granadí i la imatge de tots dos es va publicar en la premsa local. Amb molt poques setmanes de diferència, el cantant i el poeta més cèlebres en llengua castellana havien aparegut fotografiats en la premsa amb la seua amiga valenciana.

En 1935 trobem novament a Rosita a Buenos Aires, realitzant programes radiofònics en la Ràdio Municipal LS1. Va aprofitar este viatge per a comprometre's en matrimoni amb l'argentí Arturo González Ventura, un home de negocis i personatge enigmàtic del qual a penes hi ha notícias. De retorn a Espanya, Rosita va formar companyia amb Fina Conesa i posà en escena «Las Leandras» i «Bésame si te conviene».

En l'estiu del 1936, quan el colp militar va desencadenar la Guerra Civil, Rosita es trobava a Barcelona. Va aprofitar la legislació republicana per a tramitar el seu divorci d'Ángel Romero, amb el qual no convivia des de feia quasi vint anys. El 2 d'octubre del 1936, mentre es produïen els combats al Cerro Muriano que va immortalitzar Robert Capa amb la fotografia del milicià moribund, Rosita va contraure matrimoni amb Arturo González. Van actuar de padrins José Quero, exconseller de la Generalitat Catalana, i el periodista Braulio Solsona, exgovernador civil de València. Després, a bord del «Princesa Giovanna», embarcà amb el seu nou marit cap a Gènova i després a l'Argentina.

Tal vegada Rosita va abandonar Espanya perquè va témer per la seua vida. Qui fou el seu amic, Miguel de Molina, explicà en la seua biografia com els artistes, que anaven d'un costat a un altre transportant els seus estalvis (ell mateix, en el doble fons del seu bagul), van ser presa fàcil d'assalts en temps de guerra. Així van desaparèixer les vedettes Victòria del Mar i Tina de Jarque. A més Rosita, encara que va aparèixer públicamente compromesa amb la República («anava dia i nit per les Rambles, puny en alt», va dir la premsa), tenia un passat de relació amb Alfons XIII i amb Primo de Rivera. El més caut era marxar, encara que això implicava haver de separar-se dels seus fills, que van romandre a Barcelona.

Durant la Guerra i, sobretot, en concloure esta, es va complir en la família de Rosita el que una vegada va escriure Ángel Zúñiga, que l'artista valenciana vivia encadenada «a un mal fario». El primer marit de Rosita, el «sportman» amant dels vehicles Ángel Romero, va morir el 1938. La seua filla, Rosa, que havia debutat com a dansarina, va contraure matrimoni novament amb el marí José Diego Roselló, que havia estudiat en la Universitat de Barcelona i fou agregat cultural en l'Ambaixada d'Espanya a Argentina. El fill de Rosita, Ángel Romero, va contraure matrimoni amb María Rosa Pellicer. La relació entre els dos germans, Rosa i Ángel, va prendre forma de tragèdia grega. En finalitzar la Guerra, Rosa va ser detinguda. En el seu relat, mediatitzat per un trauma, és difícil distingir fets reals i ficticis. La narració parla d'una jove que ajuda a passar la frontera dels Pirineus als exiliats que fugen de la repressió franquista i que és detinguda per boicotejar els dipòsits de combustible dels vehicles militars franquistes. Després, és empresonada en condicions summament inhumanes. En la cel·la dóna a llum clandestinament un parell de bessons. El primer xiquet naix mort; el segon, una xiqueta a la qual posaran el nom d'Áurea, sobreviu i és treta de la presó i cuidada amb el risc de la vida en la Barcelona de la fam i la por de 1941. Rosa, la mare de la xiqueta supervivent, ha de pagar un preu per eixir de la presó: delatar el seu germà. De esta manera, Ángel entrà en la Model de Barcelona. El seu expedient apareix entre els de les víctimes del franquisme. És condemnat a mort, com a tants altres, per un fet trivial: servir de conductor al governador de Barcelona durant la Guerra.

Tota forma de lleialtat a la República es pagava amb la vida. Ángel va estar cinc anys en capella, esperant qualsevol matí comparèixer davant l'escamot d'afusellament. Sembla ser que un capellà de la presó s'apiadà d'ell i va anar alterant l'ordre dels expedients per a l'afusellament, postergant el d'Ángel. Anys després va poder abandonar la presó i es va dedicar professionalment a les assegurances. A principis del 1945, quan Ángel encara estava pendent de ser afusellat, la família de la germana aconseguí, amb l'ajuda econòmica de Rosita, que estava a l'Argentina, arribar quasi clandestinament fins a Bilbao i embarcar en el «Monte Ambato» rumb a Buenos Aires. Hi arribaren el febrer del 1945 i es van allotjar en el luxós domicili que l'artista valenciana tenia a la capital argentina. La estada de Rosita a Buenos Aires i el seu retorn serà l'objecte del nostre següent i últim capítol.