Educació alliberadora

[Opinió, 14/11/2013. Coautoria amb José Beltrán. html ací]

Ara fa cinquanta anys es va publicar una de les obres més importants sobre l'educació contemporània: Pedagogia de l'oprimit, del brasiler Paulo Freire (1921-1997). El llibre és una síntesi de l'experiència de l'autor en la formació contínua i un potent al·legat teòric sobre el paper «alliberador» de l'educació. Freire es dedicà a l'alfabetització de persones adultes en les comunitats summament empobrides del nord-est brasiler. Va ser el primer director del Servei d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife, en l'Estat de Pernambuco, i posteriorment president de la Comissió Nacional de Cultura Popular i coordinador del Pla Nacional d'Alfabetització, abans que les dictadures militars el condemnaren a l'exili. A Recife estant, va coincidir amb el bisbe Hélder Câmara, del qual es recorda una frase emblemàtica: «Quan done menjar als pobres, em diuen sant; quan pregunte per què són pobres, em diuen comunista». Aquesta síntesi de cristianisme i socialisme va fructificar no només en la Teologia de l'Alliberament o moviments socials d'educació de base o de cultura popular, sinó també en un ventall ampli de moviments socials que l'obra de Freire va expressar i fonamentar.

Pedagogia de l'oprimit és una proposta de pràctica pedagògica que s'enfronta de manera vehement a la concepció de l'educació com una palanca per al desenvolupament econòmic; és a dir, el llibre representa una crítica a la teoria de la modernització i, en particular, a la teoria neoliberal del capital humà. Segons l'autor, l'estil instructiu més habitual és allò que anomena l'educació «bancària»: l'estudiant assistix al centre educatiu com qui va a un banc a retirar uns diners que hi estan dipositats i que uns empleats, en aquest cas els docents, han de donar-li en petites quantitats. Freire advertix que aquesta representació afavorix la reproducció de les desigualtats. A partir de les seues experiències alfabetitzadores, proposà un estil contrari, que, en síntesi, es formula així: «Ningú educa ningú, ningú s'educa a si mateix, les persones s'eduquen unes amb les altres, mediatitzades pel món». Coincidint amb el constructivisme psicològic, la formació és un procés col·lectiu, es tracta, doncs, de constituir «cercles càlids», que diria Bauman, on les persones experimenten reconeixement (en el sentit de Honneth), descobrixen la cultura (no com una cosa aliena, sinó com un saber propi) i així diguen la «paraula seua», entren en diàleg (una dialogicitat que també apareix en altres teories contemporànies, com ara la de Habermas); d'aquesta manera prenen una consciència que es projecta immediatament sobre les seues condicions de vida i l'exigència de transformar-les. És per això que l'educació esdevé alliberadora.

L'impacte de l'obra de Freire fou i és molt intens a Llatinoamèrica i Àfrica, i és un referent de la pedagogia innovadora arreu del món. Tota una xarxa d'Instituts Paulo Freire (en tenim un a Xàtiva) manté el seu llegat. Precisament estem a punt de celebrar els 25 anys de la visita que Freire realitzà a terres valencianes, gràcies a una iniciativa de la Conselleria d'Educació del govern socialista i la Taula d'Agents Socials per a la Formació de Persones Adultes. Encara que hi ha molt a fer en el camp de la formació de persones adultes, la Unió Europea ja establix objectius sobre formació permanent i el dret a la educació inclou, preceptivament des del 2007, la referència a la formació professional i contínua. Tanmateix, hi ha un llarg camí encara perquè l'educació bancària siga substituïda per una educació plenament alliberadora. Pedagogia de l'oprimit n'és una referència indefugible.