Morote, el gran reporter oblidat

[Tafaneries valencianes, 30/04/2017, html ací, pdf ací, altre pdf ací]

Luis Morote Greus fou un reporter de l’estil de Ryszard Kapuscinski o Margarite Higgins (esmentada als versos d’Andrés Estellés), que començà a exercir de periodista a aquest mateix diari, «El Mercantil Valenciano». També fou un polític d’idees republicanes i gran impacte social, comparable al de Blasco Ibáñez o Félix Azzati. La ciutat de València li dedicà un carrer, on ara és el del Convent de Jerusalem, però durant la dictadura es canvià el nom. Té un monument i un carrer dedicat a Las Palmas de Gran Canaria, però no a la seua ciutat.

Luis Morote va nàixer a València, el 9 de gener de 1864. Estudià dret a la Universitat de València, on es doctorà amb la tesi «La llibertat en els temps antics, en l’Edat Mitjana i en els pobles moderns», que el 1882 fou publicada a València per l’editorial Nueva Alianza. Després oposità a una càtedra a la Universitat d’Oviedo i, en no aconseguir-la, exercí d’advocat a València, professió que compatibilitzà amb la redacció d’articles per a «El Mercantil Valenciano». A València fou amic de Sorolla, Blasco Ibáñez i el pintor Cortina, entre altres.

El 1889 es traslladà a Madrid i ingressà a la redacció d’«El Liberal», on començà a fer reportatges d’un estil culte i compromés. Va escriure sobre l’assassinat del diputat i regidor de Màlaga, Manuel Loring Heredia, a mans de Francisco García Peláez, director del «Diario Mercantil», sobre les inundacions a Consuegra o les accions anarquistes a Barcelona o Jerez (1892). El 1893, marxà a cobrir la guerra a Melilla. Fou testimoni de la defensa de la fortificació de Cabrerizas Altas, on morí el general Margallo i on ell mateix hagué d’agafar el fusell per defensar la posició. Després acompanyà el general Martínez Campos en una ambaixada a Marràqueix.

El 1896 marxà a la Guerra de Cuba per fer la sèrie de reportatges «La insurrección por dentro». S’introduí a la zona controlada pels rebels i fou detés i portat a presència del «generalíssim» Máximo Gómez. Així narrà el diàleg: «–¿Quién es usted? –preguntome. –Un enemigo. Soy periodista español». El general li digué: «Firme usted una declaración reconociendo la independencia de la isla de Cuba o será fusilado» Morote contestà: «Puede fusilarme. No firmo». Fou sotmés a consell de guerra, acusat d’espionatge, però absolt. Ell els explicà el projecte de «self-governament» de l’illa, segons el programa de Canalejas. L’experiència cubana atià en ell la vocació política. Fou elegit diputat a les Corts el 1898, precisament pel districte de Guanajay (Cuba). La pèrdua de les possessions d’ultramar aquell emblemàtic any provocà una onada de pessimisme, de la qual Morote tractà en el seu llibre «La moral de la derrota» (Madrid, 1900). Per a «El Liberal» entrevistà també al papa Lleó XIII i al president dels Estats Units, William McKinley, instigador de la guerra hispano-estatunidenca del 1898, però que va rebre al reporter valencià amb frases bíbliques de caire patriarcal. El 1899, Morote abandonà «El Liberal» i l’abril de 1900 ingressà a l’«Heraldo de Madrid», òrgan vinculat a Canalejas. El 1902 participà en l’obra conjunta «El Instituto del Trabajo», un llibre afavoridor de les reformes socials. El 1904 publicà «El pulso de España», una compilació d’«interviews politicas», i «Los frailes en España». En febrer d’aquell any fou un dels testimonis de Blasco Ibáñez en el duel amb el tinent Alasteuy (vegeu Tafaneria del 6/12/2015). Així mateix, aquell any entrevistà el rei Carles I de Portugal. També aquest país enfrontava en aquella època una crisi política, agreujada per l’administració de les colònies.

El 1905 fou novament elegit diputat pel districte de Madrid. Aquell any marxà a Rússia, on s’entrevistà amb Lev Tolstoi (la seua familiar Cira Morote en publicà un article a aquest diari el 21/3/2010). En el seu llibre «Rebaño de almas. El terror blanco en Rusia» (publicat per F. Sempere de València, cap al 1908) narra el seu viatge en trineu, enmig del dur hivern, fins arribar a la comunitat de Iàsnaia Poliana. Quan es troba amb l’autor de «Guerra i pau», que havia esdevingut una icona del pacifisme i dels moviments socialista i anarquista, Morote s’emociona: «¡Tolstói! Tengo sus manos entre las mías. Sus barbas son largas y plateadas». A Rússia estant, Morote s’entrevistà també amb el poeta Maksim Gorki i amb l’escriptor Dimitri Merejkovski, del qual traduí temps després «La muerte de los dioses». Amb la seua experiència russa també publicà una segona part de «Rebaño de almas», titulada «La Duma» (aquesta i la traducció de Merejkovski foren editades per F. Sempere cap al 1910). El 1907 fou elegit diputat per tercera vegada i marxà a Portugal, per fer campanya contra el «franquisme» (sic): la dictadura de Joao Franco, instaurada un any abans. El 1908, un atemptat acabà amb la vida del rei Carles I, i el seu successor apartà Franco del poder. Temps després, Morote publicà «De la Dictadura a la República: la vida política en Portugal» (editorial Prometeo, València).

A Madrid estant, Morote organitzà els «Círculos valencianos». Els seus articles aparegueren a la premsa més important: «El Mundo» de L’Havana, «La Nación» de Buenos Aires, «L’Humanité» de París, etc. Va fer llibres amb compilacions d’articles, com ara «Teatro y novela», i més traduccions, com «Misterio de dolor», una drama escrit en català per Adrià Gual, i, junt amb Carlos de Batlle, traduí també una obra teatral de Georges Clemenceau (probablement «Le voile du bonheur»). En aquesta època, Clemenceau, d’origen també periodista, era primer ministre de la República Francesa i atorgà la Legió d’Honor a Blasco Ibáñez. Aquest va escriure aleshores «La voluntad de vivir», amb personatges fàcilment identificables. Morote advertí al seu amic Blasco de la possibilitat d’escàndols i finalment els 12.000 exemplars del llibre, publicats per Sempere, foren incinerats enfront de la casa de la Malva-rosa. També Morote fou guardonat amb la Legió d’Honor de la República Francesa.

El 1909, Morote intercedí per Juan Jover, Xato de Cuqueta, un veí de Cullera que havia matat Jacobo López de Rueda, jutge de Sueca. El 1910 fou elegit diputat per quarta i última vegada, aleshores per la circumscripció de Las Palmas. El seu germà José fou diputat en 6 legislatures. Tanmateix, l’únic reconegut amb un carrer a València fou un altre germà, Francisco, que fou director de l’Institut Lluís Vives i, després de la Guerra Civil, participà en la Comissió Depuradora encarregada d’apartar de la docència al professorat de Secundària que havia estat lleial a la República.

Com a diputat de Las Palmas, Morote defensa el port de La Luz i les seues empreses estrangeres, així com la Llei de «Cabildos Insulars». Per a ell, aquestes reformes eren necessàries per tal que les Illes Canàries no encetaren una via cap a la independència com aquella altra de la qual ell havia estat testimoni a Cuba. Fou nomenat Fill Predilecte de Las Palmas, ciutat que, com hem dit, li ret homenatge amb un carrer i un bust.

El divendres 2 de maig de 1913 començà a sentir-se malament. «El viernes tomé una horchata muy helada y desde entonces no me hallo bien», li va dir als metges. Allò que semblava una dolència intestinal sense massa importància produí un empitjorament general fins que morí el diumenge 4 a les 3 de la vesprada. Per casa seua passaren representants del govern, de les Corts i de l’associació de la premsa. Fou soterrat a Madrid. Tenia 49 anys i va deixar dues filles. Luisa i Elena, de la seua convivència amb Emilia, una dona de Sevilla casada amb un metge que la maltractava i al qual Morote havia retat en duel. Damunt la taula quedà un article incomplet: «Las colgaduras constantinas». Elena, la seua filla, va contraure matrimoni temps després amb Mario, el fill major de Blasco Ibáñez.

Rècord doble

[Opinió, 13/04/2017, html ací, pdf ací]

Espanya ha batut un doble rècord en desigualtat, segons les dades oficials. Però els partits polítics que haurien de fer bandera de la igualtat no semblen mobilitzats per l’assumpte, sinó més bé preocupats per qüestions internes. En el web de l’agència europea d’estadística, Eurostat, podem veure que Espanya, en primer lloc, ha batut el seu propi rècord de desigualtat. Eurostat mesura la desigualtat com la proporció d’ingressos entre la cinquena part de la població més rica i la més pobra. Doncs bé, les últimes dades han elevat aquesta xifra en el cas espanyol al 6,9. I aquesta quantitat és la més alta de tota la sèrie històrica, val a dir, des de l’any 1995, que fou el primer del qual Eurostat donà dades de desigualtat. Altrament dit, en termes estadístics, vivim en la societat més desigualitària de les dues darreres dècades.

Si vosté pensa que aquest rècord en desigualtat espanyola està provocat per la crisi econòmica, doncs s’equivoca. Si prenem com a referència l’any 2006, l’anterior a les fallides i suspensions de pagaments que determinarien la crisi econòmica recent, i comparem les dades d’aquell any amb les últimes, podrem observar que països molt castigats per la crisi, com ara Irlanda, Islàndia o Portugal, han disminuït la desigualtat durant aquests anys, mentre que a altres països, com ara Grècia o Espanya, ha augmentat. I si analitzem les dades dels països europeus en aquest període observarem un segon rècord d’Espanya. No només ha augmentat la desigualtat des de l’any anterior a la crisi al nostre país, sinó que a més és on el creixement de la desigualtat des del principi de la crisi ha estat major.

Així que el nostre país ha registrat dos rècords de desigualtat: la major xifra de la sèrie històrica i el país europeu on, en el període de la crisi, més s’ha incrementat la desigualtat. La Constitució s’obri afirmant en el seu article 1.1 que Espanya és un Estat social i democràtic de Dret, que propugna la igualtat com un dels «valors superiors del seu ordenament jurídic», junt amb la llibertat, la justícia i el pluralisme polític. Doncs, les estadístiques europees mostren que aquest «valor superior» està ara més lluny que fa vint anys i que la gestió que està realitzant-se de la crisi l’ha allunyat encara més. Dos tristos rècords i un valor superior de l’ordenament jurídic erosionat. No és poca cosa.

Una dama assetjada i una discussió de trànsit al segle XVI

[Tafaneries valencianes, 09/04/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

En la primavera de 1598, poc temps després de ser nomenat virrei de València, Juan Alonso (o Alfonso) Pimentel de Herrera, comte i duc de Benavent, hagué d’enfrontar-se a una peculiar pugna entre nobles valencians. Cal dir que el seu pare, Antonio Alfonso Pimentel de Herrera, també havia estat virrei a València (1566-1572) i que quan Juan Alonso fou nomenat virrei de Nàpols per Felip III, el 1602, Juan de Ribera, el Patriarca, ocupà el virreinat. Doncs bé, quan Juan Alonso Pimentel ocupà el càrrec de virrei a València, el governador de la ciutat era Jeroni Cavanilles, també d’una nissaga de governants, descendent d’un altre Jeroni Cavanilles, senyor de Benissanó, que havia estat ambaixador a França i al qual l’emperador Carles li encomanà la custòdia de Francesc I, emperador de França, després que aquest fora derrotat a la batalla de Pavia.

El Cavanilles que custodià l’emperador francés apareix com a personatge literari als «Diàlegs» de Vives. L’altre, el que fou governador a València a les darreries del segle XVI, tenia una filla, Catalina Cavanilles, amb títol de baronessa de Bolbaite. Sembla que la dama despertà l’admiració d’un altre noble, Joan Vallterra de Blanes i Ribelles, baró de Torres Torres i de Canet de Berenguer. Aquest havia nascut a València i possiblement fou rebesnét d’un altre Joan Vallterra de Blanes, que serví Ferran II, el Catòlic, en la defensa de Perpinyà. Joan s’enamoriscà de Catalina fins el punt que l’assetjava quan la dama apareixia en públic. Catalina es defensà i li ho digué al seu pare, el governador, el qual demanà discretament la intervenció del nou virrei. Aquest, recentment arribat a València, no volia un conflicte públic entre nobles, així que demanà la intermediació de Tomàs Cerdà de Tallada, un jurista xativí, amic de joventut de Margarita Agulló o Agullona (ja comentada en aquesta secció), que fou senyor del Cerdanet, una possessió amb una alqueria als afores de Mislata on abans estava la Presó Model i ara el Complex Administratiu «9 d’Octubre». Misser Cerdà li digué a Joan que deixara en pau Catalina i, com llegim en una epístola posterior, adreçada a les Corts, li demanà «que no acudiesse a las Iglesias a que ella fuesse à hoyr missa, y que en las salas de damas no la sacasse à dançar». Pero l’advertiment del jurista no fou ben rebut pel noble. Cal parar esment en la seua argumentació perquè té un ressó quixotesc (cal recordar que la primera edició de la novel·la de Cervantes fou del 1605, pràcticament coetània). Afirmà Joan Vallterra que l’advertiment que li havia transmés Cerdà suposava un agravi perquè «él servía a la dicha dona Cathalina con fin de cassar con ella y [como] no havia procedido con termino indeçente le eran permitidas las dichas cosas, y que prohibírselas es señalar desigualdad de personas, y que siendo él de la calidad que es notorio, no hay razón para ello», per la qual cosa reclamava se li deixara en «la libertad de que gozan los cavalleros en aquella ciudad de servir à donzellas quando se haze con honestidad y fin de casarse con ellas». No deixa de sorprendre el sentit peculiar en el qual el noble parlava de «desigualtat» o de «llibertat».

El virrei hagué de fer repetir els advertiments, sempre de paraula, el que incrementà la sensació d’agraviat de l’assetjador, fins el punt que volgué interposar una demanda en l’Audiència, a l’admissió de la qual s’oposaren el virrei i el governador, ja que «no paresció que la calidad del negocio lo permitía». Però a més la iniciativa de Joan, l’assatjador, de reclamar protecció front a l’agravi que, segons ell, patia per no poder assetjar la dama, donà publicitat als fets i a les seues pretensions sobre Catalina. Tal vegada a causa d’això, el governador Cavanilles prengué la mesura de casar ràpidament la seua filla amb un altre noble, la qual cosa, lògicament, extingia la possibilitat de reclamació davant l’Audiència del noble pressumptament agraviat. El virrei li comunicà a Joan Vallterra que «don Hieronymo Cabanillas tenía otros designos de collocar su hija» i, taxativament, que «no funde honra en ello ni por ello sino que se quiere y que no se habla mas en el negocio». Les Corts foren informades que l’assumpte s’havia tancat.

Efectivament, Catalina fou «col·locada» en matrimoni amb Luis Pardo de la Casta. Aquest fou fill de Juan Pardo de la Casta, que no tenia títol nobiliari, però guanyà una certa fortuna amb les seues empreses mercantils a València, sobretot de comerç de fusta. Probablement amb l’acord del fill del comerciant, una part dels guanys foren invertits en finalitzar el Palau d’Alaquàs, que havia estat començat als inicis del segle XVI, sota el senyoriu de Jaume García de Aguilar i Martí de Torres. El 1577, Felip II atorgà a Luis Pardo el títol de I Comte d’Alaquàs, i set anys després es reprengueren les obres del palau-castell.

Luis Pardo tenia un caràcter barallós. En un enfrontament ja havia mort un home. Després del seu matrimoni s’incrementà el seu ànim bregós. En una altra epístola al rei datada l’agost de 1589 (per tant, poc després del matrimoni de Luis Pardo i Catalina Cavanilles), informant-li de les actuacions del virrei de València, llegim aquest fragment que no cal comentar: «[Luis Pardo] vive con mucha inquietud, y libertad, y que ha tenido algunas pendencias sin causa ni razón, y que yendo miçer Joan Crespo, que V. Md. [Vuestra Majestad] ha proveydo para la audiencia de Mallorca, con su muger en un coche por la ciudad de dia, porque el cochero no desvió el coche, tan presto como don Luis Pardo se lo dixo, sin mirar que no lo podia hazer, porque estava rodeado de otros coches, echo mano a la espada, y hirió al cochero y mulas, y advierte el Virrey que segun la soltura con que anda, y el brío que ha cobrado por ser hierno del governador don Hieronymo Cavanillas, y tener deudos y cuñados muy voluntarios, recela que no le maten, si no se provee en ello».

Catalina, que havia de ser prou més jove que el seu home, tingué un fill, Juan Pardo de la Casta, que heretà el marquesat. Quan es dictà l’expulsió de la població morisca (1609), Catalina, ja vídua, donà carta de poblament a setze famílies procedent de La Casta (o Lacasta), la vila aragonesa que amb el temps donaria nom al marquesat de la família (ara és un poble abandonat). Per les successions en el títol, les possessions del marquesat passaren a una família italiana, els marquesos Manfredi, el que determinà un llarg abandonament del Palau. El 2007, però, s’inaugurà la seua rehabilitació. L’any 2016, un descendent, Enrico Manfredi, fou condemnat per falsificar papers per heretar un altre títol, que, segons ell, li emparentava amb el coronel alemany Claus von Stauffenberg (el de l’atemptat a Hitler, que Tom Cruise encarnà en el film «Valquíria»). A tall de curiositat, l’actual marqués de la Casta està emparentat amb l’anterior ministre de Defensa, Pedro Morenés, que també té títol nobiliari.

D’altra banda, poca cosa més sabem de Joan, el noble assetjador i, segons ell, agraviat, que sembla que fou promogut a comte de Vilanova el 1628. Els Vallterra tingueren conflictes entre ells i amb la justícia. El que fou probablement nebot de l’assetjador de Catalina, Josep Vallterra de Blanes i Martí, cavaller de Sant Jaume, participà en bandositats i fou condemnat a mort el 1659. Com a noble, li aplicaren la pena capital tallant-li el coll. Fou decapitat a la plaça de la Mare de Déu. Un germà seu, Felipe Vallterra, morí en un enfrontament amb la justícia el 1662. Del pare dels dos, Vicente, conservem un retrat, pintat el 1661. Tenien el seu palau per la plaça de Sant Llorenç, terres i cases a Torres Torres i Alfara i una alqueria a Mislata.

Pascual, un rector impostor a Russafa

[Tafaneries valencianes, 2/4/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]

Un divendres del mes de gener de 1878, Francisca Lleó, coneguda al poble castellonenc de Tales (La Plana Baixa) com «Neleta la Bartola», donà a llum un xiquet que rebé el nom de Pascual (més exactament, Eugenio Pascual) i els cognoms Ventura Lleó, encara que era conegut com «el bort». Potser el pare del xiquet fou Francisco Ros, un home que a principis dels anys 70 del segle XIX havia esdevingut un dels cacics de la província de Castelló i que fou assassinat una nit de febrer del 1882 d’un tret de trabuc i dues ganivetades. Quan morí el seu suposat pare, Pascual comptava quatre anys. Va créixer al poble, freqüentant els oficis religiosos. Quan tenia uns dotze anys d’edat ingressà al convent dels Carmelites Calçats d’Onda, cenobi que estava a uns tres quilòmetres de casa seua. Amb els carmelites d’antiga observança es formà en matèries religioses i mantingué un comportament beatífic. Dos anys i una setmana després de l’ingrés, tornà a Tales.

Molt poc de temps després, quan Pascual comptava uns quinze anys, la família marxà a Castelló, on el jovenet començà a dedicar-se al comerç de fruites (suposem que taronges) i a assolir una certa fama de sant. Al poc de temps, es traslladà a Vila-real, on instal·là el seu negoci en una mena de capelleta. Hi feia els tractes fins que un enfrontament amb uns borrianencs, també dedicats al comerç de fruites, li féu regressar a Tales. De tornada al seu poble començà a celebrar unes cerimònies religioses a casa de sa mare i a la del seu cunyat, Vicente Ortells, conegut al poble com «el Blanc», a les quals ja assistien una dotzena de fidels, com ara les famílies dels veïns del poble Pascual Pertegás i Teresa Ballester.

Les celebracions començaven a les huit de la nit. En primer lloc, els assistents passaven el rosari. Després, Pascual parlava dels profetes de l’Antic Testament (Elies, Eliseu, Samuel, Amós, Ageu, Zacaries i Malaquies). En tercer lloc, Pascual encetava una meditació, en la qual quedava com mort, després de la qual afirmava que havia tingut somnis premonitoris com Josep, el fill de Jacob, o que havia rebut les claus immaterials de sant Pere. Lògicament, els fidels que assistien a les cerimònies o a les visites que organitzava a la Cova Santa d’Altura compensaven generosament els sermons i els trànsits de Pascual. Així començà a enriquir-se i contractà una serventa, anomenada Carmen Pertegás Miravet. Quan la dona fou afectada per un tumor, Pascual s’entestà en curar-la amb oli de figues i garrofes. Confiat cada vegada més en els seus poders, va predir que, si els seus veïns no es convertien a la seua religió, l’any 1898 cauria una pluja de foc sobre Tales.

Potser pel fracàs de la seua apocalíptica profecia, Pascual decidí posar terra pel mig. Així arribà a València cap als últims anys del segle XIX, i es posà a viure a Russafa, obrint una mena d’ermita al carrer dedicat al metge Carles Cervera (per cert, molt a prop del carrer Clergat). A casa seua, Pascual celebrava eucaristies i cerimònies amb els seus fidels. Probablement, per dissimular el seu passat a Tales, es feia dir Pascual Gómez.

A primeries de 1901, pràcticament coincidint amb el seu vint-i-tresé aniversari, Pascual fou detés i empresonat. Sembla que una dona, anomenada Amparo, havia denunciat el fals rector per haver-li estafat cent pessetes. Paradoxalment, fou la premsa anticlerical la que relativitzava els delictes del fals rector, comparant-los amb les pràctiques del clergat ordinari. Roberto Castrovido, periodista i, temps després, diputat en sis legislatures, va escriure a «La Unión Republicana» a propòsit de la detenció dels fals rector i els vint duros que havia estafat: «Con bien poco se contenta el cuitado Gómez. Por aquí [a Madrid] hay jesuítas que valiéndose de más reprobables tretas arruinan a la condesa de Pastrana, estafan a Federico Rubio, embaucando a su difunta esposa; merman el capital de condesa o marquesa de Bonros y se apoderan del solar magnífico de una señora y edifican sobre él un palacio para los luises en las calles de Cedaceros y Zorrilla». La premsa també informà que Blasco Ibáñez havia participat en algun acte anticlerical. «La Unión Republicana» publicà una carta anònima, probablement d’un sacerdot de La Plana Baixa, amb els detalls biogràfics de l’impostor. Però també els diaris clericals carregaren contra el fals sacerdot. Per exemple, en «La Semana de Igualada» llegim: «Detenido el criminal, el Juzgado comprobó que el Pascual Gómez, que vestía hábito talar, no es sacerdote, sino "un punto filipino", que se fingía tal para engañar y explotar á los incautos que concurrían a una capilla que él tenía en su casa».

Pascual pogué eixir de la presó després de pagar una fiança de mil pessetes, la qual cosa demostra el benefici econòmic que li havia reportat la seua activitat. Però la detenció i que apareguera a la premsa com «el cura clandestino» animà la presentació de nous càrrecs en contra seua i el desvetllament de delictes encara més greus.

Pocs dies després de ser alliberat, una dona denuncià que la seua filla havia estat violada pel fals rector. El forense ho confirmà i, cap al 22 de juny, Pascual fou detés novament per l’inspector Gómez Escudero. Després de prestar declaració i fer un acarament, el jutge decretà el seu ingrés a la presó de Sant Gregori, al carrer de Sant Vicent. Els càrrecs eren d’haver abusat d’un grup de jovenetes, que s’havien reunit en una mena de conventet on se seguia la religió de Pascual. Segons les diverses fonts, entre 12 i 17 jovenetes, que tenien de 12 a 18 anys, havien estat objecte d’abusos. En aquest cas, Pascual ja no pogué alliberar-se amb una fiança.

Davant les jovenetes, el fals rector portava indumentària religiosa, confessava i cantava missa. També seguia amb la seua obsessió pels profetes de l’Antic Testament. Així es presentava com una reencarnació de Joel i les engalipava amb el precepte evangèlic: «creixeu i multipliqueu-vos».

Un any després, l’1 de juliol de 1902, començà el procés contra Pascual en la secció primera de l’Audiència (que es trobava a l’actual Palau de la Generalitat). Defensà a Pascual l’advocat Federico Tormo i sostingué l’acusació pública el tinent fiscal Millán Díaz i l’acusació privada el lletrat Juan Barral Pastor (del qual ja hem parlat ací perquè defensà els suposats assassins de Rafael Garau i el fill de Joaquín Garcia, exregidor enverinat, i assessorà la família de Luisito, que morí després d’una pallisa d’un escolapi). Aquest advocat pegolí, que arribà temps després a alcalde accidental de València, demanà una condemna de vint-i-huit anys de presó.

Tal i com estava previst, el judici durà tres dies. El dijous 3 de juliol, es dictà sentència. Pascual fou condemnat a catorze anys, huit mesos i un dia de presó pels delictes d’estupre i violació, així com a pagar una «dot» de 2.000 pessetes a una de les jovenetes (tal vegada perquè hauria quedat embarassada). Pascual encara tenia pendent una altra causa per fer-se passar per sacerdot i realitzar pràctiques de culte. Quan es conegué la sentència hi hagueren mostres de satisfacció en el nombrós grup de gent, suposem que de Russafa, que s’havia concentrat al pati de l’Audiència (ara de la Generalitat). Amb la sentència i l’entrada en presó, el rastre del fals rector de Tales desapareix.

Axel Honneth a València

[Coautoria amb Anacleto Ferrer. Opinió, 28/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

El 30 de març pròxim, a les 19 h., el filòsof i sociòleg Axel Honneth dictarà una conferència a València, a la sala Magnànim de la Beneficència, i presentarà el seu últim llibre La idea del socialisme, editat per la Institució Alfons el Magnànim. Honneth és el director de l’Institut d’Investigació Social de la Universitat de Francfort, la seu de l’Escola de Francfort, que encapçalaren M. Horkheimer, T. W. Adorno o Jürgen Habermas. Fa 25 anys, Honneth aconseguí donar un gir a la teoria de l’acció comunicativa de Habermas amb allò que s’anomenà en filosofia social la «teoria del reconeixement». Molts dels moviments socials actuals ja no pugnen per aconseguir una redistribució de la riquesa, sinó perquè un col·lectiu trobe un cert reconeixement. Pensem, per exemple, en les reivindicacions de les minories sexuals o la defensa de les cultures minoritàries.

Honneth ha dedicat la seua obra a analitzar aquestes lluites pel reconeixement des de moltes perspectives: el buit interior que se’ns genera quan som menyspreats, les formes de menyspreu que representen invisibilitzacions de certs grups socials, la classificació de les formes de menyspreu i de reconeixement (l’amor i les relacions interpersonals, els drets i la solidaritat), etc. Recentment, Honneth publicà un gruixut volum –El dret de la llibertat– en el qual explica com les institucions socials es poden entendre com a cristal·litzacions d’aquestes pretensions de reconeixement. En realitat, l’obra de Honneth és una actualització de la Filosofia del dret, de Hegel, un llibre amb una pretensió semblant: representar l’evolució històrica que porta de formes socials patològiques a una altra que afavoreix una situació justa (l’ideal de l’eticitat, que ell reformula com a llibertat social).

Se li va retraure a Honneth que El dret de la llibertat presentava una acurada anàlisi social, però l’autor semblava defugir el debat polític. Honneth ha respós aquests retret amb una interessant reflexió sobre la idea del socialisme, que s’ha publicat recentment en alemany i que ara veu la llum en valencià en una de les primeres traduccions que s’han fet de l’obra. En aquest llibre, Honneth explica el sorgiment del socialisme a partir de la necessitat de conciliar els ideals de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat i fraternitat), perquè la interpretació liberal de la llibertat com a absència d’entrebancs a l’activitat empresarial allunyava la possibilitat d’una societat equitativa i solidària.

Així mateix, Honneth dóna raó dels errors teòrics derivats de la crítica socialista a la interpretació liberal, fonamentalment la confiança en lleis històriques que garantien el triomf d’una classe social inherentment emancipadora. Però aquests errors no anulen la pretensió original. Honneth proposa una revisió pragmàtica del socialisme, que té el seu primer benefici en l’afavoriment del debat teòric en les desarborades esquerres europees. Seria bo que les persones progressistes dedicaren més temps a escoltar reflexions rigoroses i suggerents com les de Honneth i menys a baralles sobre persones. Tenim una oportunitat el dia 30.

L'almirall del metre

[Tafaneries valencianes, 26/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

Gabriel Ciscar i Ciscar fou un militar de l´Armada, matemàtic i polític. Encara que fins al seu avi el cognom familiar s´escrivia amb «s», ell ho va escriure amb «c», amb la lletra «a» tònica, que de vegades accentuà: Ciscár. Era descendent d´un Joan Siscar i d´una Joaneta N. (no sabem el cognom), que, provinents de Catalunya, s´establiren a Oliva al primer terç del segle XV. Fou fill de Pedro Ciscar Fernández i Rosa Ciscar Pascual, que havien contret matrimoni el 1742 i vivien al carrer de l´Església número 1. Tingué dos germans, Fernando i Francisco (amb els quals mantingué correspondència), i cinc germanes, María Teresa, Isabel, Antonia (de la qual són descendents els comtes de Torrefiel), Pascuala i Agustina. Gabriel Ciscar va nàixer a Oliva, el dilluns 17 de març de 1760, i fou batejat el dia següent a l´església de Santa Maria. Fou nebot del gran il·lustrat oliver Gregori Maians, i precisament començà la seua formació a l´escola que aquest va fundar a Oliva. Després es formà al col·legi dels Escolapis de València (que havia estat fundat pel bisbe Mayoral) i començà estudis de dret a la Universitat de València l´octubre de 1776, però els abandonà al Nadal, perquè trobà injust un càstig que rebé en participar en una revolta estudiantil. Aleshores ingressà de cavaller guardiamarina, val a dir, d´aspirant a oficial de la Reial Armada. El 1787 va contraure matrimoni amb Ana Agustina Berenguer de Marquina, amb la qual tingué sis fills: Dolores, Aurora, Joaquina, Manuel, Antonio i José. Llevat d´Aurora, tots moriren abans dels 16 anys.

Gabriel Ciscar participà en el fracassat setge a Gibraltar de 1799. Aconseguí el rang de tinent de fragata el 1784 i quatre anys després fou nomenat director de l´Acadèmia de Guardiamarines de Cartagena, encarregant-se de les càtedres de matemàtiques i nàutica. El pilotatge de les naus exigia calcular la velocitat dels vents i els corrents marins, així com orientar-se amb els astres. Aquesta cosmografia necessitava coneixements d´allò que s´anomenava trigonometria esfèrica, la qual cosa exigia el domini dels fonaments geomètrics i aritmètics. Ciscar preparà llibres de text per a la formació dels futurs oficials de l´Armada. Així, quan ja era capità de fragata, Ciscar donà a la imprempta una amplicació del «Tratado de mecánica aplicado a la construcción, conocimiento y manejo de los navíos» del científic i marí alacantí Jordi Joan i Santacília (1793), un «Tratado de aritmética» (1795) i un «Tratado de trigonometría esférica» (1796). El 1803 publicà una obra enciclopèdica amb quatre volums (aritmètica, geometria, cosmografia i pilotatge), el «Curso de estudios elementales de marina», del qual es feren moltes reedicions. A la boca´mànega lluïa ja les tres barres daurades de capità de navili.

El novembre del 1798, Gabriel Ciscar participà en una reunió històrica a París de membres de l´Institut Nacional (l´Acadèmia de Ciències francesa) i delegats de distints països per fixar les mesures i els pesos. Pel seu sentit universalista, la Revolució Francesa s´havia proposat dotar a la humanitat d´un sistema de mesures estable, uniforme i simple. Així ho havia aprovat l´Assemblea Constituent francesa el 8 de maig de 1790 a proposta de Tayllerand. Llavors s´hi va crear una comissió (en la qual hi havia científics eminents com Lagrange, Laplace o Lavoisier), que un any després, aprovà que la unitat bàsica de longitud s´establira no segons el moviment d´un pèndol que dure un segon (com havia proposat la Royal Society el 1660), sinó a partir de la deumilionèsima part d´un quart del meridià terrestre. Això s´havia de fer mesurant amb precisió un segment de 1.000 km del meridià terrestre que passa per París, entre Dunkerke i Barcelona. Va nàixer així el «metre» i, a partir d´aquesta unitat, les de superfície (l´àrea), de volum (el litre, com un decímetre cúbic) i de pes (el quilogram, el pes d´un litre d´aigua). En les reunions de 1798 i 1799 s´internacionalitzà, per dir-ho així, aquest sistema mètric decimal amb la presència de delegats de països europeus. A més de Ciscar i un altre representant espanyol (el matemàtic Agustín de Pedrayes), assistiren «diputats» de Batàvia (Països Baixos), Dinamarca, Ligúria, Piamonte, Romanya, Sardenya, Toscana, la República Cisalpina (Itàlia no estava unificada encara) i l´Helvètica. El 22 de juny de 1799 es construí el prototip en platí del metre i del quilogram. D´aquesta manera, s´aconseguí arraconar una sèrie de mesures tradicionals que generaven confusió i marxar cap a un sistema racional. «La Naturaleza, y no la Francia es la que nos las presenta», escrigué Ciscar referint-se a les mesures en la seua «Memoria elemental sobre los nuevos pesos y medidas decimales fundados en la naturaleza» (Madrid, 1800). Explicà Ciscar en aquest text que la vara de València fou establida per Jaume I, com la mesura de tres peus romans, la mateixa que Alfons el savi determinà com a vara de Toledo. Però el rei Ferran VI, un any abans del naixement de Ciscar, havia establert que les dependències de Guerra i Marina empraren la vara de Burgos, d´origen incert, per la qual cosa no només no estava generalitzada aquesta mesura, sinó que també n´hi havia altres com la de Santiago, la gallega d´Allariz, etc. El mateix passava, per exemple, amb les mesures de pes. Hi havia la lliura de 12 onzes, de 16, de 18 i de 36, que s´aplicaven unes a la farina, altres al peix fresc, altres al salat, i així successivament. Escriu Ciscar que, fins i tot, als pobles valencians hi havia la «lliura de boticari» d´11 onzes. El sistema mètric decimal acabaria amb aquestes confusions.

El 1805, el mateix any que l´Armada patí la desfeta de Trafalgar, Ciscar fou ascendit a brigadier. Després de la invasió francesa, el marí d´Oliva assumí responsabilitats polítiques cada vegada més elevades: governador de Cartagena, secretari d´Estat i de Marina a la Junta Central (que acumulà els poders durant l´ocupació napoleònica), ministre de Marina (1810) i, per designació de les Corts durant l´absència de Ferran VII, fou un dels tres membres de la Regència en dos períodes 1810-12 i 1813-14. El març de 1814 regressà el monarca borbó a Espanya i el seu govern prengué una orientació absolutista. Per aquesta raó, Ciscar fou condemnat a confinament a Múrcia, Cartagena i Oliva. La seua dona, Ana Agustina, morí en maig del 1816 i al setembre de l´any següent va contraure matrimoni a l´església de Santa Maria d´Oliva amb la seua cosina Teresa Ciscar de Oriola, amb la qual tindria dues filles: Josefa i Rosa.

Durant el Trienni Liberal o Constitucional, quan el rei fou incapacitat, Ciscar fou restablert en el càrrec de secretari d´Estat el 1820. Ascendí al grau de tinent general de la Marina, allò que després de la reforma de 1868 seria equivalent a almirall. Al Museu Naval de Madrid conservem un retrat seu amb el doble entorxat a la bocamànega. El 1823 fou designat novament com un dels tres membres de la Regència. L´abril del 1823 entraren a Espanya les tropes franceses, els «Cent mil fills de Sant Lluís», per tal de restaurar l´absolutisme. Ciscar s´exilià aleshores a Gibraltar, on rebé l´ajut d´Arthur Wellesley, el duc de Wellington. Les seues propietats foren confiscades.

A Gibraltar estant, Ciscar composà una llarga obra, el «Poema físico-astronómico en siete cantos». Com diu el títol, es tracta d´un poema de 200 pàgines i unes 30 més d´explicacions científiques. Té un pròleg datat el maig de 1828, any que fou publicat a Gibraltar. Ciscar no signà l´obra com a oficial de l´Armada, sino com a membre de la Comissió de Pesos i Mesures de l´Institut Nacional de França en 1798 i 1799. L´obra està dedicada al duc de Wellington i encapçalada per uns versos del seu cant IV que són no només una explicació científica sobre cosmografia o geometria, sinó que, si llegim entre línies, semblen arreplegar més bé una declaració ètica sobre el temps que havia viscut: «Así, en todos los casos acontece, / Que calculando, y observando el Cielo, / El verdadero punto se establece / De cuando existe en el mutable suelo, / Y de cualquier suceso que lo exija, / Exactamente la época se fija».

El dimecres 12 d´agost de 1829, Gabriel Ciscar morí a l´exili. El 1831, l´Audiència va atendre la petició de la seua vídua de reestablir les rendes del marí per atendre l´educació de les seues filles. La dona morí l´abril de 1852 a la seua casa de la plaça de Barques, 35 (avui carrer Pintor Sorolla). L´abril de 1860, el seu cos fou desenterrat de Gibraltar i traslladat en la corbeta «Villa de Bilbao», escortada entre altres per un vapor que casualment s´anomenava «Piles», al Panteó dels Mariners Il·lustres que hi ha a San Fernando (Cadis), on s´instal·là una làpida que recorda el seu grau de tinent general i la seua participació a la reunió de París.

Nazis a València (i II)

[Tafaneries valencianes, 12/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

En un informe desclassificat per la CIA, datat el 16 d’abril de 1946, que es basa en les declaracions a la presó de Fritz Hummel, un nazi acusat de crims de guerra, es detallen les activitats de saboteig que el comando sota les seues ordres realitzà als ports de Gibraltar i Espanya contra vaixells britànics. S’hi explica com, en febrer de 1944, dos membres del comando, Joseph Waber i Paul Hoffman, introduïren càrregues explosives en una nau ancorada a València. Les càrregues explotaren quan el vaixell estava al port de Londres, encara que no aconseguiren enfonsar-lo. En un altre informe remés des de Madrid el desembre de 1947, amb una relació d’agents nazis a Espanya, es parla de Walter Junghanss, important membre de la Gestapo que vivia a Madrid i que participà també en la col·locació d’una bomba en un vaixell que transportava taronges des de València fins a Londres.

En un altre informe de l’ambaixada americana de febrer de 1946, amb una llista d’agents de la intel·ligència alemanya, es fa esment de Hans (o Juan) Bruno Meyer, que tenia l’habitatge al carrer Comte de Salvatierra, 21. Meyer va nàixer l’agost de 1883 a Hamburg. Estava casat amb Hildegard Ecklebe. Era directiu a València de la consignatària «Baquera, Kusche and Martin». També empleat a la mateix firma trobem a la llista de nazis amb prioritat per ser repatriats Benno Rudolf, amb l’adreça al carrer Ribera, 3.

En l’informe esmentat de desembre de 1947 es fa esment també d’agent Kurt Kaehler (o Kakhler), que es presentava com a delegat del ministeri alemany d’Alimentació i Agricultura, estava relacionat amb els espies de Barcelona, encara que vivia a València, al carrer Sorní, 24. S’hi parla també als documents desclassificats d’Alfred E. Radeke, que vivia a Torre del Gerro (Dénia) i de Carlos Wolfgang Schneider, agent de les SS que vivia a Gandia amb la cobertura d’activitats comercials. Radecke era propietari de la firma «Valenciana Exportation SA». En els llistats de nazis a repatriar apareix també Wilhelm Kolbe, delegat de l’empresa alemanya Knoll A. G., propietat de H. K. Andress, destacat empresari de filiació nacionalsocialista que rebia 3.000 pessetes al mes. L’any 1929, Kolbe va publicar la seua tesi doctoral sobre la influència de les corregudes de bous en el llenguatge col·loquial espanyol. Com a professor d’alemany, també passà per València Bruno Lessel (o Lesser), nascut a Merzig l’abril de 1897 i cassat amb Herma Lessel Seidel. Als llistats de nazis a repatriar també es fa esment de l’empresari bàvar Josef Funke, amb adreça al carrer Pizarro, 27. També Hans Gross, nascut el juny de 1901 a Lindenberg, que era representant de «Productos Agrícolas», amb adreça al carrer Sant Vicent, 113. Cal fer esment també de Franz (Francisco) Lipperheide Henke, que va viure un temps al carrer del Nord, 8, de València.

En un informe desclassificat per la CIA sobre activitats durant la guerra del cos diplomàtic alemany, elaborat per la Divisió d’Intel·ligència del Comandament Europeu de l’exércit nord-americà, amb data de novembre del 1949, es fa esment de Rudesindo Querol Serrano, que es presentava com a periodista (encara que no hem pogut trobar articles seus) i que estaria al servei de Fritz Rueggeberg, agent de l’espionatge alemany ja des de la I Guerra Mundial. Rueggeberg fou enviat a Espanya com a delegat de l’empresa I. G. Farben i, posteriorment, fou viceconsul a Barcelona, legació on estava acompanyat del seu fill Alfred, que també actuava a la capital catalana. També estaven al seu servei Gregorio Moreno Bravo, l’advocat falangista José María Poblador Álvarez i altre agent espanyol anomenat Ruíz del Valle. Querol s’encarregava de contactar amb els agents alemanys als ports de Barcelona i València, per la qual cosa suposarem que freqüentava la nostra ciutat. Als anys cinquanta, Querol i Poblador integraren la penya literària «Los Galeotos Ibéricos», que organitzava recitals poètics «al glorioso Alzamiento Nacional». En aquella època, Querol es presentava com un falangista de la «Vieja Guardia». Morí el novembre de 1979 a Barcelona.

El Servei d’Intel·ligència dels Estats Units també posà el focus al consolat alemany a València, regit per la nissaga Buch. Máximo Buch Weigant s’instal·là a la nostra ciutat el 1885 i obrí una fàbrica de raspalls al carrer Quart, 140, extramurs. Aquell mateix any assumí el consolat alemany. El seu fill, Máximo Buch Rienacker (mort el 1983) també s’encarregà de la legació alemanya, així com el fill d’aquest d’igual nom. Doncs bé, en un informe datat el 30 de juliol de 1946 i desclassificat per la CIA, s’hi parla del cònsol, al qual també se cita com «Max Buchrienacker», com informant, relacionat amb la captació d’agents per al Servei d’Intel·ligència alemany durant la Guerra Mundial. Es fa esment de l’empresa consignatària «Baquera, Kusche and Martin», ja esmentada, que tindria la delegació valenciana en la mateixa adreça que l’antiga fàbrica de raspalls, i es parla de la relació entre Buch i Gustav Bey, un agent alemany que es presentaria com a comercial de fruites a Hamburg. L’informe desclassificat per la CIA explica també que Buch havia retirat l’agost del 1945 una forta suma de diners del banc, que no havia emprat en els seus negocis.

En l’informe de l’interrogatori a Friedrich Dernbach, coronel de la Intel·ligència alemanya, datat l’11 de desembre de 1946, es fa esment d’un tal Mathei (Matthei?), que fou cònsol general d’Argentina a Marsella i, després, a València. Havia estudiat a Alemanya i Itàlia i enviava informació a l’espionatge «purely from sympathy with Fascism». També es relaciona amb el consolat valencià Carl Anton Juelius Hertel (també: Franz Karl Hertel Brabante), nascut a Bremen l’octubre de 1910. És qualificat com un dels més perillosos agents de les SS. Arribà a València el 1942 des de Ciudad Trujillo (República Dominicana). Fou representant de l’empresa Schenker, que feia transport de taronges. D’altres agents nazis només tenim lleus referències, com un tal Peters, alias Jiménez, que actuà a València.

Segons la relació publicada per Eliah Meyer, de nazis als quals els aliats demanaren la repatriació per ser jutjats, recalà a València també Georg Albert Querchfeld (o Querschfeld), el qual fou el cap de la «Deutscher Unterstuetzungs», associació d’ajuda alemanya, i el responsable de NSV (Nationalsozialistische Volkswohlfahrt), organització de benestar social, establida durant el Tercer Reich. Querchfeld tenia al seu càrrec un dipòsit d’aliments, ubicat al garatge propietat de Franz Götz Götz, al carrer Amadeu de Savoia, 1, de València (amb el temps un conegut concessionari d’automòbils Opel i Chevrolet). El 1936, Querchfeld havia fundat a València la firma «Jorge Querchfeld». Més endavant fundà «Querchfeld Bronces Artísticos», empresa que estigué activa fins als anys setanta amb el nom «E. Jorge Querchfeld Howahrde» (Bronces Artísticos Talva), ubicada al carrer Gonzalo Ramiro Pedrer, 10. En data més recent, el nom apareix simplificat com «Bronces Talva».

Willy (o Villy) Mengel també fou proposat per a la seua repatriació com a agent nazi. Arribà a València el 1912 i des del 1931 era el delegat a València de la «Deutsche Gold und Silber Scheideanstalt» (DEGUSSA), amb adreça a la plaça d’Emilio Castelar, després «del Caudillo», 18 (després 7). Aquesta empresa s’encarregà de fondre metalls preciosos arrabassats als jueus (l’anomenat «Robatori de l’or»); la seua divisió de química, la «Deutsche Gesellschaft für Schädlingsbekämpfung» (DEGESH), fabricà del gas Zyklon, emprat a las cambres d’extermini. Abans de la «solució final», els gasos letals de DEGESH s’havien experimentat amb els nostres tarongers.