Hitler i les taronges valencianes

[Opinió. Publicat el 19/09/2008. Web ací. Jpg ací]

Al darrer llibre de Hans Magnus Enzensberger, Hammerstein o l'obstinació, hi ha una interessant referència a les taronges valencianes i el nazisme (pp. 65, 224 i 225). El llibre reconstrueix la vida de la família del general Kurt von Hammerstein-Erquod (1848-1943), cap de l'alt comandament de l'exèrcit alemany en arribar Hitler al poder. Von Hammerstein fou un militar tradicional, que afavorí infructuosament l'aliança entre Alemanya i la Unió Soviètica i mantingué bones relacions amb generals de l'exèrcit roig (tots ells havien combatut contra el tsar). Al generalat alemany li plaïa el rearmament, però recelava de les doctrines hitlerianes i de la proliferació de cossos paramilitars nazis. Per això, l'espionatge alemany no només estava atent als assumptes externs, sinó també a la possibilitat d'un pronunciament militar o d'un atemptat, com aquell que efectivament patí Hitler el juliol de 1944.
La segona de les filles del general von Hammerstein, Maria Therese (1909-2000), treballà durant els anys 30 en una oficina d'importació de taronges, que hi havia a la Lützowplatz de Berlín. Aquesta plaça es troba a una zona benestant de la capital, amb arquitectura d'avantguarda i escultures modernistes. L'oficina era dirigida per un tal Rolland, també anomenat Baron Roland. En realitat, conta Enzensberger, aquest Büro d'importació de fruites meridionals era una tapadora del servei d'espionatge i Rolland n'era un agent secret, que també col·laborava estretament amb el cap de la intel·ligència militar, general Ferdinand von Bredow. Maria Therese no hi era casualment, i servia tant a l'interés de la família com, potser inconscientment, al d'aquells altres que volien controlar la cúpula militar. Al món de l'espionatge en general i a la capital alemanya durant l'època prebèl·lica en particular, proliferaven aquestes ambivalències. Ho arreplega magistralment Bob Fosse a la seua cèlebre pel·lícula Cabaret, ambientada al mateix Berlín de 1931, mitjançant la figura de l'ambigu mestre de cerimònies del Kit Kat Club.
Maria Therese i el personal de l'oficina, enfeinats en la doble tasca d'intel·ligència i importació, mecanografiarien informes reservats amb les màquines d'escriure que emplenaven albarans i factures de taronges i mandarines; sumarien brigades i divisions blindades igual que comptaven arrobes i tones de cítrics; i amb la mateixa diligència arxivarien papers relatius a les cancelleries de Moscou, Londres o Washington, que balanços de collites a Alzira o Carcaixent. I hem de deduir que alguna cosa els va fallar als serveis d'intel·ligència, perquè, com hom sap, les decisions de Hitler foren no només genocides i bàrbares, sinó també estratègicament errònies, i comportaren la desfeta absoluta d'Alemanya. És a dir, o bé Rolland i la xarxa d'intel·ligència fallà en els seus diagnòstics o bé en fer-se entendre pel govern nazi. Potser s'embolicaren per les taronges...
Escric aquestes ratlles mentre escolte Carlos Fabra insultar un ciutadà. I recorde que també per les mans d'aquesta persona han passat al temps, com per l'oficina de l'agent Rolland, importants plans polítics i documentació citrícola, i que les persones al seu servei tant redactaven escrits sobre, posem per cas, projectes d'urbanització i instal·lacions aeroportuàries, com informes sobre els productes fitosanitaris per a les taronges.
I no puc deixar de pensar en la vella dita de Karl Marx, respecte que la història es repeteix dues vegades, la primera com a drama i la segona com a comèdia. Ja sabem com aquella barreja d'informes d'intel·ligència i albarans de taronges a l'oficina de la Lützowplatz només fou un factor del primer acte del drama de la II Guerra Mundial. No sabem encara com acabarà l'altre sainet, el nostre. Com cantava el mestre de cerimònies del Kit Kat Club: «Wilkommen, bienvenue, welcome, im cabaret, au cabaret, to cabaret!».

La majoria volàtil del PPCV

[Opinió. Publicat 26/4/2008. Pdf ací. Jpg ací]

A hores d'ara, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) disposa de la majoria absoluta a les Corts, però hi ha factors que tornen volàtil aquesta majoria.

Les anàlisis electorals distingeixen el vot decidit i el vot de simpatia. La comparació de l'estudi 2555 del CIS (2004) i l'estudi 2750 (2008) acredita un primer factor de precarietat: la caiguda del vot decidit al PP. Encara que els seus percentatges de vot respecte del cens augmentaren del 28,5% el 2004 al 30,3% el 2008, els percentatges de vot decidit prèviament, segons els sondeigs, minvaren del 26,2% al 21,1%, el que és més significatiu perquè el conjunt de vot decidit als dos partits majoritaris augmentà 6,5 punts de 2004 a 2008 (el vot efectiu als dos partits s'incrementà només 2,3 punts). Les declaracions de Gabriel Elorriaga sobre l'estratègia de desmobilitzar votants socialistes, representen una constatació d'aquest problema. Cal afegir la segregació de votants decidits del PP. El baròmetre d'octubre de 2007 (estudi 2375) relaciona el vot decidit amb el vot a les eleccions anteriors. El 22,4% es declarava votant del PP (un trimestre després havia baixat 1 punt). El que resulta notable és que el 82,6% d'aquest grup recordava haver votat al mateix partit en 2004 (fidelitat superada sols pel PNB). Només un 12,3% del vot decidit arribava al PP des d'un altre partit, percentatge molt inferior al del PSOE, que rebia un 21,2% del seu 32,5% de vot decidit des d'altres opcions. Quan Mariano Rajoy repetia que el seu programa electoral era bo per a votants socialistes, potser expressava la preocupació per les conseqüències de la minva i la segregació del seu electorat. Aquests factors s'han de relacionar amb la relativa homogeneïtat de l'electorat popular, el fet que és menys divers, la qual cosa entrebancaria la incorporació de votants. Per exemple, les estimacions de vot de persones joves i grans (com mostra l'estudi de J. M. Bernardo, previ a les autonòmiques) o allò que preocupa als votants del PP, es distancia més dels resultats generals que en el cas del PSOE (l'estudi 2735 del CIS, d'octubre passat, n'aporta dades) o, amb un altre exemple, la seua adscripció religiosa està més determinada (la diferència entre els votants del PP catòlics i la mostra és de 16,6 punts, per al PSOE és només d'1,8).

Més factors de precarietat albirem si ens referim al País Valencià. El sondeig del CIS anterior a les autonòmiques de 2007 (estudi 2694) atribuïa una diferència notable entre el vot decidit del PPCV (35,9%) i al PSOE (24,0%), en el cas valencià, que opera aritmèticament suavitzant els factors de precarietat assenyalats adés. Aquesta diferència no és un factor positiu per al PPCV, perquè la direcció estatal pot consentir la seua reducció per l'interés general de la formació (recordeu el tema de l'Ebre a l'últim programa). Hi ha més factors de precarietat si considerem la simpatia electoral envers el PPCV. El seu èxit a les autonòmiques s'hauria de relacionar suposadament amb la següent cadena argumentativa. Segons l'estudi 2694 del CIS, el 49% considerava bona o molt bona la situació general valenciana, front a l'11,7% que la trobava mala o molt mala. Si era tan bona, es podria deduir que havia millorat. Així, la situació era millor o molt millor que 4 anys enrera per a un 34,1%, front a 18,5% que la trobava pitjor o molt pitjor. I, com a corolari, la gestió del Govern de la Generalitat i el seu president havia estat bona o molt bona (42,1% el Govern i 44,1% el president) i només una mínima part les qualificava com a males o molt males (16,3% i 16,6%, respectivament). Què passarà quan el començament de la cadena deductiva varie? Certament això no ha de determinar un canvi d'opció (com acrediten els estudis del CIS), però, la política del PPCV ha estat particularment relacionada amb els subsectors productius la percepció social dels quals ha variat ara. Els eufòrics discursos sobre les "oportunitats" d'Eduardo Zaplana ja no es poden repetir. A l'anterior percepció positiva ha contribuït la política de grans esdeveniments del PPCV. Com argumenta el professor Gil-Manuel Hernàndez, aquesta estratègia resulta rendible perquè està ancorada en l'augment de la incertesa i el risc socials que provoquen les tendències globals. Aporten un sucedani identitari en temps de modernitat "líquida" (Bauman) i serveixen per "posar-nos en el mapa", com repeteix Rita Barberá. Però estem en el mapa per poc de temps, perquè tot flueix ràpidament i aquesta cursa cap a la notorietat evanescent no és compatible amb un canvi de tendència econòmica.

El concepte d'"esquerra volàtil" ha estat proposat per caracteritzar un segment de l'electorat espanyol que donaria el triomf al PSOE, si el votava, o al PP, si s'abstenia. Al País Valencià, pels factors adduïts, seria raonable parlar d'una "dreta volàtil", o si més no, d'una dreta amb una majoria "volàtil", en una situació més precària d'allò que reconeixeran mai.

Microprivatització educativa

[Opinió. Publicat el 24/11/2006. Web ací. Jpg ací. Pdf ací.]

Fa uns dies, els pares i les mares del col·legi públic Ramiro Jóver de València ens hem manifestat perquè falta un docent d´anglès. La desídia quotidiana de l´Administració educativa serveix a una estratègia clara de
microprivatització.
Les dades de l´Enquesta de Pressupostos Familiars de l´Institut Nacional d´Estadística (INE) són clares. Al País Valencià gastàrem durant l´any 2003 -l´últim amb dades completes- 262,3 milions d´euros en Ensenyament (i no s´hi inclouen algunes despeses en transport o béns culturals, que bé podrien relacionar-se amb la formació). Bona part d´aquest diners són pagaments a centres educatius de titularitat privada. Així, segons una altra enquesta de l´INE, la de Finançament i Despeses de l´Ensenyament Privat, referida al curs 1999/2000, els ingressos corrents de procedència privada de l´ensenyament no universitari a la nostra Comunitat pujaven 182,0 milions d´euros.
En aquesta aportació dels pressuposts familiars no es comptabilitzen lògicament els diners que arriben a entitats satèl7lits dels col7legis privats (escoles de natura, editorials, associacions, etc.), moltes fiscalment opaques. No cal dir que les aportacions de les famílies, que podem estimar amb les dades anteriors en uns 200 o 250 milions d´euros a l´any al País Valencià, és sols una part d´allò que reben els centres educatius privats, i que l´esmentada Enquesta de l´Ensenyament Privat estima en un 48%. La resta és una generosa aportació de l´Estat en funció dels concerts educatius. Potser siga un percentatge major encara al País Valencià, on la conselleria diu que transfereix als centres privats més de 550 milions d´euros a l´any en concerts.
Més interessant resulta la distribució de la despesa educativa. Segons l´Enquesta de Pressuposts, per exemple, les famílies que ingressen entre 2.500 i 3.000 euros al mes gasten en general, en tots els capítols dels seus pressuposts, un 154% respecte del pressupost familiar mitjà de totes les famílies (val a dir, gasten un 50% més que el conjunt), però al capítol Ensenyament dediquen una part dels seus diners que equival a un 231% respecte de la mitjana total (és a dir, un 131% més que el conjunt de totes les famílies). Altramente dit, quan tots gastem 10 euros, ells en gasten 15; però quan paguem 10 euros en despeses d´ensenyament, ells inverteixen 23.
Aquesta tendència: gastar més en l´ensenyament (en termes absoluts i relatius: més diners i amb major proporció), conforme es pot gastar més en general es ratifica en els estrats d´ingressos més elevats. Les famílies que ingressen entre 3.000 i 5.000 euros al mes, gasten en general un 179% respecte de la mitjana de totes les famílies (tots gastem 10 euros, ells 18), però el que dediquen a ensenyament puja al 384% de la mitjana global (si tots posem 10 euros en Ensenyament, ells inverteixen quasi 40); i, encara més, les famílies amb més de 5.000 euros d´ingrés mensual, que en conjunt tenen una despesa del 259% respecte de la mitjana, disparen el que dediquen a ensenyament fins al 744% (quants la gent gasta 10, ells poden gastar 26, però quan es posen 10 en ensenyament ells inverteixen 75!). La conseqüència és clara: aquells 200 o 250
milions d´euros eixen de les butxaques d´unes classes mitjanes i altes disposades a fer aquesta inversió per tal de no compartir l´escola pública amb les classes baixes, i el polític-administrador posa 550 milions més perquè, com deia Marx en el Manifest, la burgesia confon el seu interés amb l´interés general. La condició d´aquest immens negoci (més de 2 milions d´euros al dia! al País Valencià) és senzillament la degradació de l´escola pública. De res no serveix que, com diu el resum que va fer el Ministeri d´Educació, de l´informe trianual Pisa de l´OCDE: «L´estudi Pisa 2003 corrobora allò que ja mostrà Pisa 2000: que el valor afegit educatiu dels centres públics i el dels centres privats és pràcticament el mateix». Ni tampoc serveix de res que les condicions encara siguen millors a l´escola pública. Per exemple, a la ciutat de València, cada unitat de primària en un centre privat té, com a mitjana, 4 xiquets i xiquetes més que en un centre públic. Cada professor d´infantil o primària d´un centre privat atén com a mitjana un 30% de xiquets o xiquetes més que els seus col7legues dels centres públics (per altra banda: més alumnat + menys professorat = més ingressos per als centres privats).
Elias Canetti va escriure que els thatcheristes eren una «secta de predicadors de l´egoïsme». Els nostres thatcheristes estimulen amb la seua desídia respecte dels serveis públics l´estratègia de microprivatització i promouen l´egoïsme col·lectiu. Aquest és el seu llegat més nociu.

Red Herring

[Opinió. Publicat el 24/3/2005. Versió web ací i ací]

Havia pensat el títol «política lingüística», que seria més adient, però aquest principi potser baixaria el nombre de persones que continuarien amb la lectura. En la seua teoria sobre les noves formes de retrobament d’allò polític, el prestigiós sociòleg alemany Ulrich Beck cita una assenyada sentència de l’extraordinari intel·lectual Hans Magnus Enzensberger: «La gent busca la política a les planes equivocades dels diaris». Certament, molts dels fenòmens «polítics», en el sentit d’allò que constitueix les societats, no s’hi troben a les planes que els diaris dediquen a la política, i potser ni tan sols es troben als diaris. I si això és cert per a la política en general, ho és també per a la política lingüística en particular. Les societats es constitueixen en un moviment real que freqüentment no troba el seu reflex en els mitjans de comunicació. Aportaré algunes dades (i sé que deixar-les en una plana de diari no deixa de ser un paradoxal tribut a Enzensberger i Beck). Entre el recompte censal de 1991 i el de 2001, més de dues-centes mil persones han aprés a escriure en valencià al nostre País. Bona part d’aquest efecte es deu a la dedicació i constància del professorat de valencià. En 1991, només un 24% de les persones que tenien entre 20 i 24 anys, i que potser havien tingut l’oportunitat de rebre alguns anys d’ensenyament del valencià, declaraven saber escriure en aquesta lengua. Deu anys després i amb l’ensenyament del valencià al segment obligatori més normalitzat, el percentatge de persones que tenien entre 20 i 24 anys i que declaren saber escriure és del 50%. Aplicant un mètode habitual d’estimació de l’aprenentatge segons la superació de la incompetència es pot preveure fàcilment que en l’any 2011, arribarà la competència escrita activa al 67%. A més de l’acció docent, es poden fer estimacions sobre la voluntat col·lectiva de recuperació de la nostra llengua més enllà de l’escola i que es concreta en formes d’aprenentatge al marge de l’ensenyament reglat (allò que se sol anomenar l’aprenentatge no formal o informal). Veja’m algunes dades més. Un 13% de les persones nascudes entre 1957 i 1966 (i que, per tant, havien finalitzat la seua escolarització obligatòria abans que la Llei d’Ús i Promoció del Valencià hi establira l’ensenyament en valencià), declaraven en 1991 que podien escriure en valencià. Deu anys després, el percentatge de persones d’aquest mateix grup de població (que ja compta entre 35 i 44 anys) que sap escriure ja s’eleva al 18%. El mateix podríem dir d’altres grups d’edat. Per això, amb el mètode d’estimació citat, es pot preveure que en el cens de 2011 més d’un milió de persones declararan que tenen competència per escriure en valencià. I ja no parlem de competències més esteses entre la població, com ara entendre, parlar o llegir. Ho haurà fet possible un esforç constant, quasi imperceptible, de centenars de professors i professores de valencià i la voluntat decidida de moltes persones. De segur que quan més d’un milió de persones al nostre País, per primera vegada en la història, puguen escriure com March o Estellés, no hi haurà ni una ratlleta als diaris. Beck parla d’«infrapolítica» o «subpolítica» (és a dir, la política que hi ha per baix de la política), per referir-se a aquest fenòmens col·lectius de retrobament d’allò que és propi de la política: l’autoorganització per resoldre problemes de la nostra configuració social. Una autoorganització que moltes vegades es realitza en oposició, a contrapèl o simplement a banda de la política dels partits. Aquest aprenentatge del valencià descrit o les Trobades de l’Escoles en valencià són exemples molt semblants a aquells amb què Beck il·lustra les seues tesis. Per què es manté aquesta voluntat col·lectiva, cívica? Podríem recordar els versos de Benedetti («Seguro que los diarios / no lo preguntarán») o apel·lar a la sociologia alemanya. Tant se val. Ja sabem què trobarem a les planes dels diaris quan, als propers anys, parlen de política lingüística...

La irresponsabilitat organitzada

[Opinió. Publicat el 7/5/1999]

Ara fa vint anys, el 28 de març de 1979, la Central Nuclear de Three Mile Island, en Middletown (Pennsylvania), més coneguda com Harrisburg, patia un accident i es fonia el nucli del reactor. Tanmateix, la generació elèctrica d'origen nuclear continuà. Vuit anys després, el 26 d'abril de 1986, explotava el reactor número 4 de la Central Nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, i provocava l'accident industrial més greu de la història, de conseqüències inconmensurables. A hores d'ara, el nombre de centrals nuclears al món i la seua potència està absolutament estancada. Amb tot, hi ha un subtil desplaçament del perill nuclear a països no desenvolupats i l'irresolt (irresoluble) problema dels residus augmenta. El sociòleg muniqués Ulrich Beck afirma que la nostra «societat de risc» es caracteritza per la «irresponsabilitat organitzada»; la proliferació nuclear n'és un bon exemple.
Els països desenvolupats es disposen a tancar les plantes atòmiques (Suècia, Alemanya) i abandonen els nous projectes (EUA, Gran Bretanya); els països no desenvolupats animen la construcció de centrals nuclears, generalment amb el suport d'empreses que tenen la seua seu en països desenvolupats i freqüentment amb l'objectiu indissimulat d'afavorir els seus arsenals atòmics, sobretot en les línies de conflicte geoestratègic: Iran/Iraq, Corea del Nord/Corea del Sud, Índia/Pakistan (aquests països i els antics països socialistes concentren més del 80% dels reactors en construcció). I pensem, per exemple, què països pròxims a la zona de conflicte bèl·lic dels Balcans tenen reactors en funcionament, com ara Hongria (4), Romania (1), Bulgària (6) o Eslovènia (1): què podria suposar un atac de míssils contra un magatzem de residus d'alta activitat (que no estan ubicats en el blindatge del nucli del reactor)?
La sobirania dels Estats en decisions nuclears permet mantenir obertes les plantes atòmiques de Bulgària, Lituània i Eslovàquia, encara que hi ha importants fallades de seguretat, o que el govern d'Ucraïna s'enteste en la reobertura del reactor número 3 de la Central Nuclear de Txernòbil, malgrat el greu impacte radiològic que l'accident del reactor número 4 tingué sobre les repúbliques veïnes de Bielorússia i Rússia.
Com ha esdevingut a Israel o Rússia, persones que denuncien la proliferació nuclear dels seus països han estat empresonades de manera irregular, fins al punt que, per exemple, Amnistia Internacional els atorga estatut de presoners de consciència.
En novembre de 1998, el Departament d'Energia dels EUA desclassificà la informació sobre construcció d'explosius atòmics a partir de neptuni-237 i americi-241, dos elements que es poden trobar en els residus nuclears i sobre els quals l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (IAEA) no té salvaguardes particulars. En març, l'Institute for Science and International Security (ISIS) denunciava que els EUA i França ja havien realitzat experiments per desenvolupar explosius atòmics amb neptuni-237.
Un element més de preocupació és la transferència de tecnologia nuclear a països on ni tan sols es respecten els drets humans. És el cas de Xina, amb la participació d'empreses espanyoles. Cal afegir que, per la seua banda, Xina ha animat programes nuclears en tercers països, de vegades amb objectius geoestratègics desestabilitzadors. Sembla que fou el suport xinés el que permeté a Algèria obrir el seu primer reactor experimental.
Davant la immensitat dels perills que se'n deriven de la proliferació nuclear, i per evitar una inhibició causada per la dimensió dels problemes, és convenient aplicar la màxima ecologista de «pensar global i actuar local», i concentrar l'atenció a la situació a l'Estat espanyol. En síntesi, els problema dels residus i la seguretat de les plantes atòmiques s'agreuja cada dia que passa.
El passat 14 d'abril, el Senat, amb majoria del PP, no aprovava el seu propi informe sobre residus. Malgrat que l'Estat no disposa d'un projecte, les 9 centrals nuclears en funcioament continuen acumulant tones de residus. Les previsions de futur sobre el desmantellament de les centrals són igual d'indeterminades. Per exemple, els càlculs sobre el cost de desmantellar Vandellòs-I realitzats en 1993 ja han estat corregits en un 48%. El mateix Consell de Seguretat Nuclear ha indicat en un informe remés al Congrés que la pressió que reben les centrals per reduir costos en el nou marc competitiu –la liberalització elèctrica– implicarà reduccions de personal, relaxació dels requisits de seguretat per part de les empreses, reducció de la durada de les recàrregues de combustible (que s'aprofiten per fer revisions i reparacions) i modificacions en les polítiques de manteniment i subcontractació.
Si el diagnòstic d'Ulrich Beck és encertat, l'aniversari de l'accident de Txernòbil és una bona oportunitat per refermar el compromís per desnuclearitzar la Terra.

Caesar non supra grammaticos

[Opinió. Publicat el 2/7/1998. Pdf ací]

Ateu Capitó i Marc Pomponi Marcel, gramàtics del segle I, mantingueren una polèmica que, amb el temps, donaria peu a la sentència Caesar non supra grammaticos (est) (Cèsar no està sobre els gramàtics). Segons conten Dió Cassi i Suetoni, aquest en la seua obra De grammaticis, l’emperador Tiberi havia emés un edicte que contenia una paraula no llatina. Ateu Capitó defensà que el vocable hauria esdevingut llatí pel fet d’haver estat dictat per l’emperador; Marc Pomponi Marcel, que tenia fama de gramàtic estricte, contesta indignat: «Tu enim, Caesar, civitatem dare potes hominibus, verbo non potes.» (Tu, Cèsar, pots donar als homes la ciutadania, però no pots donar la paraula.) La frase ha estat copiada de vegades amb «verba» o «verbis» (les paraules). El significat, però, no varia. La resposta à la Francesc de Vinatea d’aquell gramàtic llatí reaparegué catorze segles després. L’any 1414, el rei germànic Segimon I s’adreça als eclesiàstics congregats al Concili de Constança. En acabar, el cardenal Branda Castiglione, anomenat El Piacenzià perquè havia nascut a Piacenza i que arribà a cardenal de Florència, li reprengué perquè havia emprat la paraula schisma (cisma) en masculí quan en llatí és una paraula neutra (i també ho és en alemany). Les gramatiqueries del cardenal, la cultura del qual es mostrà en la protecció que oferí a Bernardí de Siena, el doctor egregi, i encara perviu al seu palazzo, que es conserva a Varese, potser estiguera estimulada pel fet que aleshores es patia el Gran Cisma d’Occident, la càtedra pontifícia estava en qüestió entre el papa Gregori XII i l’antipapa Joan XXII, i calia filar prim, fins i tot amb el gènere del cisma. Segimon I respongué altívolament: «Ego sum rex Romanus et supra grammaticam» (Sóc emperador dels romans i estic per damunt de la gramàtica.) Aquest episodi el relata Matteo Castiglione en la seua obra Elogi historici, publicada a Mantova en 1606, i també Giovanni Cuspiniano en el seu llibre De Caesaribus atque imperatoribus Romanis, que fou imprés a Estrasburg en 1540, el qual ofereix una versió lleugerament diferent però que no altera el sentit de les intervencions. L’humanisme renaixentista donaria la raó al cardenal piacencià front a l’altiu l’emperador germànic. Molière, el gran dramaturg francés, fa dir a un dels personatges de la seua obra Femmes Savantes (1672), redactada quan es trobava al cim de la seua trajectòria literària: «La grammaire, qui sait régenter jusqu’aux rois / et les fait la main haute obéir à ses lois» (la gramàtica, que sap governar fins i tot els reis i fer-los obeir les seues lleis.) Jean Baptiste Poquelin, Molière, sembla així afegir-se al costat de Marc Pomponi Marcel o de Branda Castiglione en la qüestió debatuda, i amb ell no només la literatura sinó la llengua moderna. En el segle XVII ja era doctrina habitual que les lleis de la gramàtica estaven per damunt dels designis reials. Així ho estableix l’important gramàtic francés Claude Favre de Vaugelas a les seues Remarques sur la langue française (hi ha una edició moderna, París 1989, p. 29). En síntesi, la història mostra que potser sempre hi haurà un personatge llagoter com Capitó o un reietó altiu com Segimon. Però també, afortunadament, hi ha gramàtics estrictes, com Marcel o Vaugelas, persones cultes, com Castiglione, i d’altres, dedicades a la literatura, a la història o simplement savantes, que ens recordaran que Caesar non supra grammaticos.