Caesar non supra grammaticos

[Opinió. Publicat el 2/7/1998. Pdf ací]

Ateu Capitó i Marc Pomponi Marcel, gramàtics del segle I, mantingueren una polèmica que, amb el temps, donaria peu a la sentència Caesar non supra grammaticos (est) (Cèsar no està sobre els gramàtics). Segons conten Dió Cassi i Suetoni, aquest en la seua obra De grammaticis, l’emperador Tiberi havia emés un edicte que contenia una paraula no llatina. Ateu Capitó defensà que el vocable hauria esdevingut llatí pel fet d’haver estat dictat per l’emperador; Marc Pomponi Marcel, que tenia fama de gramàtic estricte, contesta indignat: «Tu enim, Caesar, civitatem dare potes hominibus, verbo non potes.» (Tu, Cèsar, pots donar als homes la ciutadania, però no pots donar la paraula.) La frase ha estat copiada de vegades amb «verba» o «verbis» (les paraules). El significat, però, no varia. La resposta à la Francesc de Vinatea d’aquell gramàtic llatí reaparegué catorze segles després. L’any 1414, el rei germànic Segimon I s’adreça als eclesiàstics congregats al Concili de Constança. En acabar, el cardenal Branda Castiglione, anomenat El Piacenzià perquè havia nascut a Piacenza i que arribà a cardenal de Florència, li reprengué perquè havia emprat la paraula schisma (cisma) en masculí quan en llatí és una paraula neutra (i també ho és en alemany). Les gramatiqueries del cardenal, la cultura del qual es mostrà en la protecció que oferí a Bernardí de Siena, el doctor egregi, i encara perviu al seu palazzo, que es conserva a Varese, potser estiguera estimulada pel fet que aleshores es patia el Gran Cisma d’Occident, la càtedra pontifícia estava en qüestió entre el papa Gregori XII i l’antipapa Joan XXII, i calia filar prim, fins i tot amb el gènere del cisma. Segimon I respongué altívolament: «Ego sum rex Romanus et supra grammaticam» (Sóc emperador dels romans i estic per damunt de la gramàtica.) Aquest episodi el relata Matteo Castiglione en la seua obra Elogi historici, publicada a Mantova en 1606, i també Giovanni Cuspiniano en el seu llibre De Caesaribus atque imperatoribus Romanis, que fou imprés a Estrasburg en 1540, el qual ofereix una versió lleugerament diferent però que no altera el sentit de les intervencions. L’humanisme renaixentista donaria la raó al cardenal piacencià front a l’altiu l’emperador germànic. Molière, el gran dramaturg francés, fa dir a un dels personatges de la seua obra Femmes Savantes (1672), redactada quan es trobava al cim de la seua trajectòria literària: «La grammaire, qui sait régenter jusqu’aux rois / et les fait la main haute obéir à ses lois» (la gramàtica, que sap governar fins i tot els reis i fer-los obeir les seues lleis.) Jean Baptiste Poquelin, Molière, sembla així afegir-se al costat de Marc Pomponi Marcel o de Branda Castiglione en la qüestió debatuda, i amb ell no només la literatura sinó la llengua moderna. En el segle XVII ja era doctrina habitual que les lleis de la gramàtica estaven per damunt dels designis reials. Així ho estableix l’important gramàtic francés Claude Favre de Vaugelas a les seues Remarques sur la langue française (hi ha una edició moderna, París 1989, p. 29). En síntesi, la història mostra que potser sempre hi haurà un personatge llagoter com Capitó o un reietó altiu com Segimon. Però també, afortunadament, hi ha gramàtics estrictes, com Marcel o Vaugelas, persones cultes, com Castiglione, i d’altres, dedicades a la literatura, a la història o simplement savantes, que ens recordaran que Caesar non supra grammaticos.