Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (I): Als temples egipcis perduts

[Tafaneries valencianes, 7 d'agost de 2023, link ací]

El 1867, la reina Isabel II decretà la creació del Museu Arqueològic Nacional (MAN). Un any després, el periodista i advocat Joaquín Balbín dictà una conferència sobre «Arqueologia egipcia». Allò marcà l’inicia al nostre país de l’interés per les restes de la civilització del Nil. El MAN havia d’aconseguir-ne peces. El primer intent el protagonitzà l’alcalde de Madrid, Manuel Galdó, quan assistí com a representant de la corona a la inauguració del gran Canal de Suez (1869), però no l’acompanyaren especialistes i el batlle tornà amb les mans buides. El segon, fou la missió arqueològica de la fragata Arapiles, encapçalada per Juan de Dios de la Rada (1871). En el seu periple per la Mediterrània, la missió va fer escala al port d’Alexandria, on aconseguí només una peça de l’època dels Ptolomeus. Continuà singladura sense endinsar-se al món de piràmides i temples faraònics, que aleshores estaven descobrint-se sota l’arena del desert. Dos anys després, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma n’organitzà un tercer intent egiptològic. Tres joves pensionats marxaren a les ruïnes de Grècia i Egipte. L’arquitecte Ramiro Amador de los Ríos remuntà el Nil i arribà fins a Karnak. A l’alt Nil es trobà amb un valencià: Juan Víctor Abargues de Sostén, que tenia la residència a Girga i que, pel seu compte, ja havia fet recerques dels jeroglífics i de les restes de la civilització egípcia antiga. El valencià aportà centenars de peces al MAN i algun estudi notable. Qui era aquest Víctor Abargues i per què havia arribat a l’Alt Nil?

La biografia de Víctor Abargues és tan apassionant com desconeguda. Va nàixer a València el 1845, fill d’un oficial de l’Armada valencià que, ferit a les Filipines pels «pirates» del sultanat de Sulu, hagué d’abandonar la carrera militar i reorientar la seua professió com a enginyer, aprofitant la formació matemàtica rebuda, probablement a Cartagena. Quan Víctor tenia tres anys, la família es traslladà a Beirut, perquè el pare fou contractat per la Companyia Imperial Francesa-Otomana per a obrir la primera carretera Beirut-Damasc. No només va aprendre el francés i l’àrab, sinó que també va fer recerques arqueològiques a l’Alt Líban. Prompte afegiria l’italià al seu poliglotisme, quan la família l’envià a fer la carrera d’arquitectura als Studi di Pavia, considerats aleshores la Universitat de Milà. Després marxà a París, per a graduar-se d’enginyer. La Ciutat de les Llums, la capital del segle XIX, estava exultant amb l’opereta de Jacques Öffenbach i els èxits de Ferdinand de Lesseps, que havia aconseguit separar dos continents i reduir a la meitat el viatge entre la Península Ibèrica i els seus dominis colonials a Filipines. La gran Exposició Universal de París del 1867 materialitzà aquell entusiasme. La premsa valenciana va escriure sobre l’Exposició: «Si no hubieran caducado los prodigios; si nuestra época, en vez de materialista fuera creyente en lo maravilloso, podría hoy añadir una más al catálogo de las maravillas». En aquell ambient, arribà a París el virrei d’Egipte, el khedive Ismaïl Paixà, per a visitar l’Exposició. Fou ell qui, probablement en persona, contractà el valencià per a les reformes que estava impulsant (carreteres i edificis públics). Qui millor que un jove dinàmic com el khedive per a fer-se amb els serveis del valencià, arquitecte i enginyer, amb una gran capacitat políglota i coneixedor de l’Orient Mitjà, per impulsar el Nou Egipte que volia construir Paixà?

Víctor Abargues va residir a El Caire, ciutat que va descriure i, temps després, va fotografiar. Hem conservat les seues cròniques de la pobresa dels camperols i de la cerimònia religiosa de la «Dosà» o del Tapís, en la qual un xeic a cavall i els seus serfs, portant el ric tapís que havia passat un any a la tomba de Mahoma, passava a cavall per damunt d’una catifa de creients, voluntàriament estesos a terra, amb el resultat de desenenes de morts i centenars de ferits.

A l’Alt Nil, Abargues investigà pel seu compte els temples d’Abydos i Denbera, i enregistrà als murs la seua presència (1873, 76 i 78, en el primer cas; 1877 i 78, en el segon). Quan arribà el pensionat de l’Acadèmia romana, Abargues l’acompanyà a Karnak i altres temples, que Amador de los Ríos il·lustrà amb les seues aqüarel·les. En aquesta mateixa època, Abargues proposà a la corona espanyola establir un territori colonial a la badia de Tanis, on ara hi ha la gran Port Saïd. No li’n feren cas.

El 1877, quan tindria uns 32 anys, Abargues tornà a Espanya (a partir d’aleshores, ho va fer periòdicament). Volgué entrar a la Península pel Grau de València, per visitar els seus origens. 

Després, fent servir el ferrocarril, portà centenars de peces per als museus de ciències naturals i arqueologia (donacions egípcies i també de la religió copta), plantes per al jardí botànic i animals africans vius per als jardins reials de La Granja. Fou rebut pels monarques i guardonat amb altes distincions.

En un d’aquest viatges, amb 33 anys, dictà una conferència a Madrid, que fou publicada com «Juicio del alma en el Amenthi según la doctrina religiosa del antiguo Egipto», on explicà amb detall les creences de la civilització del Nil sobre el trànsit al món del més enllà («el misteri de la psychostàsia», deien). Ho documentà amb un quadre pintat per ell, a escala, on reproduïa relleus del temple d’Abydos, que havia estudiat enmig dels enderrocs. Donà el quadre a l’Acadèmia d’Història, on encara es conserva.

Aquest jove valencià, que es va fer fotografiar amb les condecoracions i fou nomenat membre corresponent de les diverses acadèmies a les terres egípcies, havia guanyat una merescuda fama a la cort. També sabem que assistí al soterrament del pare del seu amic Ramiro Amador de los Ríos a Andalusia. Potser allà, en contemplar la magnificència del paisatge meridional, ell, bon coneixedor de la cultura àrab i del cresol de la Mediterrània, albirà el projecte d’una novel·la sobre el regne nassarí, de la qual parlarem més endavant.

De tornada a la cort i abans de regressar a Egipte, va rebre l’encàrrec més important de la seua vida: endinsar-se a l’Àfrica desconeguda i explorar aquelles terres en nom de la corona i amb el suport de l’empresariat. Acceptà, com sempre, animat per un alt sentit de servei al seu país. [Continuarà]

Herència i successió

 [Opinió , 25 de juliol del 2023, html ací]

Nunca más volveremos a pagar dos veces por lo mismo, no podemos mantener el impuesto de la muerte». Primera mesura del president Mazón; primera declaració: dos frases, dos fal·làcies. I tota una exhibició de la prestidigitació ideològica dels conservadors. En primer lloc: tributen les persones, ni els diners ni la mort. Si una persona incrementa el seu patrimoni ha de tributar progressivament. Lex dixit. Si ho fan dos persones, el mateix. L’important és l’andanada ideològica. No fa tant, el moviment obrer reivindicava la prohibició de les herències. La raó era clara: si no hi haguera més riquesa que la que es pot guanyar amb el treball, s’arribaria a una societat més igualitària (recordem que la igualtat no és un dret, sinó un valor fonamental de la Constitució). Per això, cal recordar-li a socialistes i comunistes que allò que havia de ser «social» o «comú» era tot just la propietat o, si més no, el capital. Ben mirat, aquest argument del moviment obrer no feia més que repetir el que tot just va invocar la burgesia per procedir a l’acumulació originària. Precisament l’apropiació dels recursos colonials es va fer adduint el «dret» (Locke) d’aquells que posaven en marxa una economia productiva (id est: capitalista) front als usos que en feien els indígenes. El valor de canvi front al valor d’ús. Un debat que encara cueja (hi teniu els recents llibres de Loick, L’abús de la propietat, o Honneth, El sobirà treballador). Precisament recuperar els habitatges buits dels fons voltors invoca un principi anàleg: «millor okupa-rehabilitar que posseir-deteriorar!», que diuen els alemanys. I una cosa semblant podríem pensar de masses forestals abandonades en risc d’incendi i que representen pèrdues de recursos públics i, de vegades, de vides. Els ideòlegs de la burgesia haurien d’aclarir-se, doncs: si el fonament de l’apropiació és el treball, que s’aplique a tot. Si no, que tornen l’apropiació colonial. No són teòrics, sinó convinencers. Però seguim amb l’artilleria conservadora del president Mazón. Al remat, no és més que una derivació de la gran maniobra ideològica dels megarics, una elit que vol emancipar-se (com explicaren Ariño i Romero) i que torna a l’argument ranci del dret natural a la propietat, per damunt de l’ordenació constitucional i la funció social que la Carta Magna l’atribueix, o millor encara: opta perquè siguen els mateixos rics els que determinen, si volen, la funció social d’allò que han guanyat amb la seua «cultura de l’esforç» (ja ho va predicar Sloterdijk). Nyas! Quin esforç han fet les hereves Botín, Ortega o Borbó? L’economia diu que els megarics són un fenòmen nou i les generacions presents i futures disposaran d’una porció major de les seues rendes pel que puguen heretar que pel que hagen de treballar (i menys encara pel que puguen estudiar) (Piketty). Fins ahí, la ciència. Més enllà, ideologia conservadora.

Això ho pagaré jo

 [Opinió, 28/6/2023, html ací]

El 48,4% de la població valenciana es considera classe mitja-mitja (CIS 3402), camp en saó per a trilers de la política.

Imaginem que hem arribat a un restaurant. «Menú o carta?», ens pregunten amb fingida indiferència, mentre ens fan creure que només podem triar una opció del fals dilema «comunisme o llibertat». «Freedom! Freedom!» –exclamem els clients. Aleshores el polític triler mira la carta i ens recomana, per exemple: «Libre elección de centro educativo». I nosaltres, com a orgullosa classe mitjana, acceptem.

Al País Valencià, la despesa mitjana per unitat familiar en ensenyament és de 445,8 euros (INE, Enquesta pressuposts familiars, 2021). Però, atenció!, la quota per alumne als centres privats d’ensenyament no universitaris és de 1.690 euros i de 5.466 als centres universitaris. Sumeu si teniu dos o tres fills. I estem parlant de quotes «declarades» per les mateixes empreses (INE, Finançament ensenyament privat, curs 2020/21). Menú o carta?

Lliure elecció de centre educatiu vol dir, clar i ras, que les famílies amb possibilitats poden desplaçar els seus fills als centres de la seua preferència i que l’alumnat amb menys recursos es concentra en els menys valorats. Finalment trobem centres públics amb més problemes («més complexitat», en diu l’eufemisme); fet que en comporta menys demanda; i que acaba en unitats tancades de l’escola vertaderament pública, la que no imposa uniformes ni quotes estranyes per a seleccionar el seu alumnat. Ja ho hem experimentat al País Valencià. És la mà d’Adam Smith, que sempre estreny el coll dels pobres. Mentrestant, les empreses privades veuen incrementada la seua demanda i poden pujar les quotes. Menú o carta? Comunisme o llibertat? Els Beneficis dels centres d’ensenyament privat a Espanya sumen 755 milions d’euros anuals (dades INE). Més que Mercadona. Més de 2 milions d’euros, al dia. A molts d’ells, d’ideari religiós, caldria recordar-los :«Regnum meum non est de mundo hoc». Cada minut: 1.400 euros de benefici.

Menú o carta? El polític triler té més recomanacions: «Un plan sanitario que asegure una atención ágil y de calidad en todo el territorio». «Freedom for quality!» –exclamem els clients, i fem dentetes–. Però encara hi ha qui no se n’ha assabentat bé i pregunta: «En hospitals públics, no?». I el polític triler, amb posat d’ofés, li retrau: «Però no estaven vostés demanant a la carta?» («són relacions comercials», fou l’eufemisme que emprà aquella política que justificà el benefici de les mascaretes del seu germà).

Al País Valencià, la despesa sanitària de les famílies és de 2.565 milions d’euros, un «meló» que ha crescut un 61,8% als últims 15 anys (INE, Pressuposts familiars), i del qual se’n poden traure bones tallaes!

El polític triler recomana unes suculentes postres: «Libre elección de la lengua de enseñanza». «Freedom! Of course!» –repetim.

Si consultem el percentatge de persones que parlen tres o més llengües, trobem que són a Catalunya el 55,3% i a Múrcia el 12,4% (INE, Activitats aprenentatge, 2016, últimes dades). El polític triler sap que el plurilingüisme és una competència necessària i que l'haurem de pagar, si no ara, més endavant (l’eufemisme és: «més idiomes suposen més empleabilitat»). Les acadèmies de llengües i les empreses de cursos a l’estranger es freguen les mans. Hi tenim un exemple en la princesa espanyola que ha estudiat a Gal·les.

Conscient que els clients han començat a palpar-se la cartera, el polític triler remata amb un oferiment que vol semblar generós: «Eliminaremos la tasa turística. Als cafés convida la casa».

València subtil

[Opinió, 28/5/2023, html ací]

«Subtil» tant és diu d’allò que és delicat o lleuger, com del que revela enginy o agudesa. Els dos sentits s’adiuen amb el llibre publicat per Albert Ferrer Orts sobre la València del Renaixement. Les «subtileses renaixentistes», que esmenta el títol, són aquelles delicadeses artístiques que l’autor explica amb mestratge, però també l’agudesa de la tesi que subjau a l’obra: València i el País no tenen millor espill on contemplar-se que el llarg segle daurat entre la coronació de d’Alfons el Magnànim i la mort de la virreina Mencía de Mendoza. Ni la defensa de l’arxiduc d’Àustria que finalitzà als camps d’Almansa, ni l’efímera capital republicana, ni –molt menys! – la ciutat Potemkin dels grans esdeveniments i les bosses Vuitton (i encara hi ha qui se n’enorgulleix!) proporcionen millor guiatge per al nostre futur que aquella urbs agosarada, florentina o italianitzant, no més gran que l’actual Gandia, que il·luminà la Mediterrània occidental. Els llirs del senyor de Beniarjó, sí, però també –o millor– els relleus d’alabastre de Giuliano di Nofri, ara a la capella del Sant Calze, passaren la pàgina de la història.

Perquè el Cap i casal i el seu Regne, com bé explica el professor Ferrer, fou renaixentista abans que humanista, i gràcies a aquella avantguarda artística (com va ocórrer tantes vegades, des de Berlín a Nova York), esdevingué el prodigi, freqüentment a contrapel de d’una noblesa venuda i d’una burgesia vençuda. Aquestes subtileses cal descobrir-les, com també diu el títol, «a colp d’ull», val a dir, no mitjançant una ullada involuntària, sinó amb la contemplació d’aquelles obres, potser conegudes, que amb les explicacions de l’autor palesen la seua contundència per rememorar un passat esplendorós. I encara que en general no és recomanable, ací s’agraeix que l’editorial Ulleye haja optat pel satinat que resalta la policromia de les moltíssimes obres reproduïdes i també pel format de butxaca.

Lloc destacat en l’obra, però no en l’interés actual, tenen els nostres personatges de dimensió continental: l’esmentada marquesa del Cenete, Joan Lluís Vives o Josep Vicent Macip, més conegut com Joan de Joanes, tres exemples d’excel·lència insuficientment reconeguda –com diu l’autor del llibre–, que han estudiat bé el professor Ferrer i la seua filla Estefania, també historiadora de l’art. Les reflexions museístiques que clouen el llibre són ben escaients en aquest temps de museus també d’excel·lència insuficient reconeguda, com el de Belles Arts. Subtileses imprescindibles.

La persona que hissà la tricolor

[Tafaneries valencianes, 24 d'abril del 2023, html ací pdf ací]

El periodista Paco Cerdà ha publicat recentment una magnífica narració sobre el dia que fou proclamada la II República Espanyola, titulada precisament 14 d’Abril, un llibre molt recomanable que recupera xicotetes històries, freqüentment dramàtiques, d’aquell dia memorable, quan es desbordà l’alegria col·lectiva i caigueren algunes víctimes innocents.

La premsa de l’època permet esbrinar que la persona que tingué l’honor d’hissar la bandera tricolor a l’Ajuntament de València fou Juan Bautista Brau Sanoguera. No existia aleshores el conegut balcó, que l’alcalde Joan Ribó democratitzà, i a les astes de les banderes s’accedia per tres finestres, entre columnetes, ubicades en la part superior de l’arc central de la portalada. Anys després, quan fou construïda la balconada, l’arc fou repujat i se cegaren aquestes finestres.

Juan Bautista Brau, que havia sigut elegit regidor en les llistes del Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA), arribà aquell dia a la plaça, aleshores d’Emilio Castelar, amb altres electes, com ara Vicente Juan Mira i Vicente San Vicente, i una gentada en manifestació procedent dels poblats marítims. S’uniren a les persones que celebraven la caiguda de la monarquia i la fugida dels borbons. El Pueblo titulà a tota plana el crit habitual de les estacions ferroviàries: «Viatgers, al tren!», que tant es podia entendre com una al·lusió a la marxa de la família reial, com al fet d’afegir-se col·lectivament al nou període històric que s’obria de manera joiosa.

En mig de les manifestacions espontànies, Brau i els seus acompanyants aconseguiren dues banderes republicanes del Casino de la Fraternitat Republicana Socialista de Russafa: una flamejà a l’ajuntament i l’altra a la redacció del diari El Pueblo, a l’actual carrer Joan d’Àustria. Precisament, quan per les finestretes de la façana de l’Ajuntament de València, penjà la tricolor, estava acompanyat dels fills de Blasco Ibáñez, el fundador del diari. En les dependències municipals ja s’hauria constituït la Junta Provisional de Govern.

Juan Bautista Brau Sanoguera fou agent de duanes, val a dir, un empresari comercial, que tingué el seu negoci al lloc 37 de la platja de Llevant. Va contraure matrimoni amb Concepción Barberá Correcher, i tingueren quatre fills, que, com era habitual, anomenaren amb diminutius per la coincidència amb el nom dels progenitors o altres familiars: Conchita, Juanito, Maruja i Pepito.

El 1911, Juan Bautista i el seu germà, Miguel, aleshores primer maquinista naval, sol·licitaren autorització a l’ajuntament per ocupar uns terrenys a la platja de Llevant i desenvolupar el seu negoci comercial. Tenien una altra germana, Dolores. Tres anys més tard, els anuaris comercials ja el presentaven com «agent d’embarcament i desembarcament, dedicat a tot tipus de mercaderies».

Poc abans, el 1913, va concórrer com a candidat en una renovació de regidors municipals pel districte del Port i en fou elegit. Encetà llavors un llarg compromís polític, presidit pel seu republicanisme. Potser el convenciment que la República no era només una forma diferent de govern, sinó l’expressió més nítida dels ideals de justícia i llibertat en una societat desigual, en el qual la nissaga dels borbons (com s’ha comprovat històricament una i altra vegada) no eren més que sangoneres inútils, li havia arribat del seu oncle, José Sanoguera Victoriano, que lluità a les barricades el 1869 per defensar la I República i morí en novembre del 1915.

Aquell mateix any, potser com a homenatge al seu oncle, Juan Bautista Brau fundà el Centre de Fusió Republicana ‘El Far’ dels Poblats Marítims, del qual fou elegit president. Gaudí de molta popularitat, com acredita el fet que, elecció rere elecció, obtingué el suport popular en llistes republicanes i, durant la dictadura de Primo de Rivera, es presentà a Madrid per defensar els interessos de les classes treballadores com a comissionat de diverses associacions (d’obrers, pescadors, mestres d’aixa, etc.), per eliminar un antipopular impost de cèdules personals. Quan fou nomenat regidor, arribà a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València. La població d’El Cabanyal reconegué les millores que havia aconseguit Juan Bautista Brau no només atorgant-li el suport polític, sinó també amb altres distincions, com ara el seu nomenament com a soci d’honor de l’Ateneu Musical d’El Port. Fins i tot sembla que es retolà un carrer amb el seu nom, encara que no hem pogut localitzar l’expedient (potser desaparegué durant el franquisme), la travessia que fou rebatejada com Arnau Johan el 1948, i on sembla que perviuen llambordes originals. Precisament ell fou considerat un promotor de la incorporació de carrers empedrats al Marítim. També la seua filla, Conchita, tingué un carrer dedicat, l’actual de les Drassanes, a proposta de les Agrupacions Femenines de Fraternitat Republicana. Una dona que mereixeria una biografia.

A més dels càrrecs municipals, Juan Bautista Brau fou nomenat conseller en la companyia Trasmediterránea, responsabilitat de la qual va dimitir el març del 36 per raons personals, potser intuí el suport que l’accionista Juan March prestà als generals insurrectes que donaren un colp d’Estat el mes següent. Així mateix, Juan Bautista Brau fou cap de la delegació Hidràulica del Xúquer, d’on també presentà la dimissió per incompatibilitat amb la política del seu superior, quan nomenaren ministre d’Obres Públiques a Luis Lucia, valencià també i membre de la dretana CEDA.

En imposar-se la dictadura franquista, Juan Bautista Brau fou tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis. Ser membre de la francmaçoneria (sembla que hi va formar part, de la Federació Valentina núm. 93) fou un càrrec més en la repressió del republicanisme, castigat amb dotze anys de presó i inhabilitació permanent. Temps després fou alliberat per raó de vellesa i malalt de tuberculosi, amb la prohibició expressa d’acostar-se als Poblats Marítims. Aleshores hagué de traslladar la seua residència pel carrer Mestre Sosa, en l’època travessat per la línia fèrria a Conca i Madrid. Les últimes jornades de la seua vida estigueren marcades per les esbufegades i les xiuletades periòdiques de les locomotores de vapor.

L’octubre del 1949, el magistrat Salvador Perepérez Boquera, del jutjat de primera instància número 4 de València, decretà el sobreseïment de les responsabilitats polítiques de Juan Bautista Brau i altres represaliats. L’exculpació, però, arribà tard, perquè el vell republicà que hissà la tricolor al balcó de l’Ajuntament havia mort l’agost del 1946. El seu fèretre fou portat al cementeri del Cabanyal, enmig d’una gran manifestació popular de condol. El cadàver de Juan Bautista Brau tornà definitivament al seu barri i la nombrosa presència de persones constituí un silenciós «Visca la República!».

La possible orientació del Micalet

 [Tafaneries valencianes, 17/04/2023, html ací, pdf ací]

Tradicionalment es considera que el Micalet, el campanar més conegut de València, no presenta una orientació determinada. Però és improbable que una obra que costà tant de fer es plantara de qualsevol manera. Explicaré ací una hipòtesi plausible, a saber, que en la seua construcció, la torre s’orientà amb una brúixola, val a dir, cap al nord magnètic, el que permetria que, a més de campanar i talaia privilegiada, fora una torre dels vents al cor de la ciutat.

Una torre dels vents, des de la construïda al segle I per l’astrònom Andrònic de Cirros a l’àgora d’Atenes, és una edificació octagonal, amb cadascuna de les seues façanes orientada a un punt cardinal, val a dir, a un dels vuit vents tradicionals en la Mediterrània. Amb un penell dalt, la torre esdevenia una gran rosa dels vents.

Cal fer dues explicacions prèvies. En primer lloc, la brúixola o compàs és un antic invent xinés, que adoptaren els àrabs. En un recipient amb un líquid surava una fusteta amb mineral de magnetita o una agulla imantada, un fenomen, el de la imantació, conegut des del segle XII a Europa, on foren descrites brúixoles ja en el segle XIII. Cap al 1302, un amalfità, Flavio Gioia, «descobrí» la brúixola seca. A la Corona d’Aragó, la brúixola pogué arribar per via àrab o pel vincle tradicional amb la Itàlia meridional. En segon lloc, és conegut que el Nord magnètic oscil·la respecte del Nord geogràfic. Aquesta «declinació» fou observada al segle XV i començà a mesurar-se al segle XVI.

Hem de remuntar-nos ara a la segona meitat del segle XIV, quan començà a construir-se el Micalet, tot just en el període entre la difusió de la brúixola i el coneixement de la declinació magnètica. El llibre del canonge José Sanchis Sivera sobre la Catedral de València permet reconstruir bé el que esdevingué. El maig del 1376, el rei Pere el Cerimoniós accedí a la súplica del Capítol catedralici per tal de construir un nou campanar. El rei atorgà competències per a expropiar cases i ocupar carrers. El març del 1380, segons el ««Libre de Obres», Anthoni Escala començà a obrir un clot per als fonaments. Andreu Julià, que ja s’havia encarregat de l’aula capitular (capella del Sant Calze), fou el primer mestre d’obres del campanar i qui s’encarregà d’establir l’orientació definitiva. Així anotaren al Libre de Obres: “»Ítem comprí dimarts, a tres dies del mes de juliol [1380], dos dotzenes de fils d’espart per a obs [la necessitat] de mesurar lo campanar, lo qual mesurava e asenyalava lo dit mestre, presents lo batle, jurats e capítol, e semblantment un feix de cannes...»; «Ítem comprí més per al dit mesurament una lliura de claus...»; «Ítem doní a dos hòmens que ajudaren al dit mestre a senyalar lo dit campanar, ço és mostran ço que obs avia per al dit edifici, presens dits batle, jurats e capítol...»

Quan el mestre Julià «assenyalà» la torre, estava clar que seria octagonal i la més elevada, però només anys després es plantejà la qüestió estètica del segment que albergaria les campanes. Segons Sanchis Sivera, el Micalet arribà al tercer cos (l’habitació dels sagristans) el 1412. Dos anys després donaren 50 florins a Pere Balaguer, el constructor de la Porta de Serrans, per a les despeses del viatge a diverses ciutats per veure campanars i copiar-ne allò més bonic. Un quart de segle abans, quan el mestre Julià va «senyalar lo dit campanar», haguera sigut fàcil seguir la mateixa alineació de la Seu i de la seua aula capitular, feta pel mateix Julià; però no continuaren aquella orientació.

Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia. El segon, la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen coneixements de gnomònica (com m’ha Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia. El segon, la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia. El segon, la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen coneixements de gnomònica (com m’ha comentat l’expert i novel·lista Joan Olivares). Els tenia Julià? El tercer, l’ús de la brúixola o compàs, que permetia alinear la torre amb el nord. Suposem que ho van fer així, sense saber que el nord magnètic varia amb el temps. Ara sabem que intervenen diversos factors en aquesta «declinació» per la qual cosa la seua representació no forma una corba de tipus sinusoidal perfecta. Els models que hem consultat comencen el 1590 i, per tant, no proporcionen el valor de l’any 1380, encara que el podem suposar per una extrapolació imperfecta. D’una altra banda, cal mesurar amb precisió l’orientació de la torre (consulteu el gràfic).

Aquesta hipòtesi de l’orientació del Micalet amb el nord magnètic també explicaria per què ubicaren l’arc de la seua espadanya segons les actuals façanes sud-oest i nord-est. L’arc es construí segons l’orientació est-oest, o millor dit, amb el seu ull en la direcció nord-sud, però del que marcava el compàs a l’època (entre 1660 i 1736, la declinació varià des de 0,65º est a 14,01º oest).

Hi havia un avantatge complementari de fer servir la brúixola per indicar el nord, amb una declinació uns graus a l’est (respecte, per exemple, la Polar). Una línia est-oest apuntava amb més precisió a Terra Santa, ja fora a La Meca (amb una latitud 21,4º nord) o Jerusalem (31,7º nord), tot tenint en compte que el Micalet es troba a 39,4º nord. Val a dir, l’est espiritual estava una miqueta més al sud de l’est geogràfic. Aquesta hipotètica línia est-oest estava marcada per les inscripcions de l’interior del Micalet. A llevant (Terra Santa): «Christus regnat, Christus imperat, Christus ab omni malo nos defendat»; i a ponent un enigmàtic versicle de Sant Lluc (4: 30) «Ipse [Christus] autem transiens per medium illorum ibat», que parla de Jesucrist transitant entre la gentada, val a dir, entre l’est i l’oest.

Parle, que l'entenen

[Opinió, 8 d'abril del 2023, html ací]

 Per primera vegada en la història valenciana disposem de dades obtingudes amb la mateixa metodologia per comparar polítiques lingüístiques.

El 1995, any que Eduardo Zaplana ocupà la presidència de la Generalitat, el percentatge de persones que declaraven disposar de capacitat per parlar en valencià perfectament o bastant bé era del 69,5% a la zona de predomini lingüístic valencià. Als governs de Zaplana seguiren els de Francisco Camps i Alberto Fabra. Quan el Partit Popular va perdre la majoria parlamentària, l’any 2015, aquell percentatge estava en el 56,4%. Havia caigut 13 punts. Durant la presidència en la Generalitat de Ximo Puig, ha baixat al 54,9% (Enquesta del 2021, telefònica), 1,5 punts menys, pràcticament en el límits del marge d’error estadístic (1,25). És raonable suposar que s’ha aturat el ritme de la davallada.

El 1995, quan Zaplana obtingué el suport de les Corts per a formar govern, el percentatge de les persones que declaraven usar sempre o freqüentment el valencià a la llar era del 49,1%. Quan Fabra deixà la presidència, era del 29,0%. En 20 anys, l’ús a la llar s’havia desplomat 20 punts! La darrera enquesta d’ús, amb treball de camp del gener del 2023, mostra que el percentatge d’ús a la llar s’ha elevat fins al 31,6%. Com en el cas anterior, durant el govern de coalició anomenada del Botànic sembla haver-se aturat la davallada i, fins i tot, apareix un repunt de 2,6 punts que també està en els límits de l’error estadístic (en aquest cas: 3,1).

En el cas de l’ús del valencià al carrer, amb persones desconegudes, potser sí que s’ha produït un descens en el ritme de la caiguda, però tal vegada no tan notable. En arribar els governs del Partit Popular, el percentatge era del 26,7%. Quan es produí el canvi als governs de Ximo Puig, era del 17,9%. Ara s’estima en el 14,7%, amb els marges d’error estadístic indicats.

Una de les causes probables de la pèrdua d’ús al carrer es troba en la infravaloració que fem de les competències alienes. A la zona indicada, el 93,0% afirma entendre el valencià (Enquesta 2021), tanmateix la percepció social de la competència dels altres és molt menor. En un estudi de l’any 2022 sobre dos regions sociolingüístiques de la província de València, amb una capacitat ponderada per entendre el valencià del 94,2%, la mitjana de la consideració de la població d’aquesta capacitat era d’un 72,8% (marge d’error 3,4). Més de 20 punts per baix! Aquest és el cercle viciós: infravalorem la competència aliena, inhibim l’ús (fem servir el castellà), hi ha menys presència social del valencià i, per tant, infravalorem la capacitat de les altres persones. El mateix passa amb la capacitat de parlar en valencià. En la zona estudiada, la competència ponderada és del 69,1%; però la creença de la mostra de la població baixa aquest percentatge al 51,9%. Dos conclusions. Primera: no totes les polítiques lingüístiques són iguals. Segona: parle, que l’entenen.