Xicotetes grans accions

Opinió, 30/08/2022, html ací, pdf ací

L’estiu és una bona època per a xafardejar notícies esperançadores, que queden bandejades per la trista actualitat de guerra d’Ucraïna, onades de calor, incendis forestals o morts pels bous al carrer.

El 25 de desembre del 1999, el senyor Tungnath Chaturvedi, aleshores de 44 anys i resident a la ciutat de Mathura, al nord de l’Índia, anà a l’estació de ferrocarril per viatjar acompanyat d’una altra persona a Moradabad, també a l’estat d’Uttar Pradesh. Segons el tauler de preus, cada bitllet en costava 35 rúpies. A la finestreta, el senyor Chaturvedi donà un bitllet de 100 i li’n tornaren 10 rúpies. Val a dir, li pisparen 20 rúpies o 0,25 euros al canvi d’avui. Per què ho van fer? Potser per la corrupció endèmica i la pobresa dels obrers del ferrocarril. El senyor Chaturvedi, que és advocat, presentà una demanda davant d’un tribunal de consum perquè la Companyia Ferroviària del Nord-est d’Índia li tornara les 20 rúpies. La Companyia adduïa que n’hi havia un tribunal de ferrocarrils, i es negava a donar-li la raó. A primeries d’agost d’enguany, després de més de cent audiències (!) i amb una sentència del tribunal suprem que reconeixia el recurs al tribunal de consum, la justícia li ha donat la raó al lletrat Chaturvedi que ja té 66 anys. La Companyia Ferroviària disposa d’un mes per pagar-li les 20 rúpies, amb un interés anual del 12%, més una indemnització de 15.000 rúpies. En total, menys de 200 euros. A la pregunta de si compensava l’esforç, ha declarat: «No són els diners els que importen. Sempre es tractava d’una lluita per la justícia i una lluita contra la corrupció, així que ha valgut la pena».

El dimarts 16 d’agost es realitzà una manifestació ecologista a Nuremberg (Alemanya) en contra d’una via de circumval·lació de la seua ciutat vella. Es tallà el trànsit amb una seguda, prop de l’estació. Hi participà el jesuïta Jörg Alt, el qual va declarar: «En la catàstrofe climàtica, l’Església té el deure de recordar al govern la seua responsabilitat moral envers el poble». El pare Alt és un científic social, que ha fet recerques sobre moviments migratoris, pobresa i canvi climàtic. És molt actiu en les xarxes socials i fins i tot es pot consultar la seua pàgina web (joergalt.de), on hi ha la propaganda del seu darrer llibre: «Resistència! Contra una economia que mata». El pare Alt i 35 persones més de la manifestació foren detingudes per la policia, que ha presentat càrrecs penals en contra seua. Per al jesuïta, cal un canvi en el trànsit, més ara amb la guerra d’Ucraïna, i incorporar mesures com ara el límit de velocitat o els diumenges sense cotxes. Critica la lentitud dels polítics i planteja el dilema moral fonamental: «Quan el govern declara la guerra a les generacions futures, tots i cadascun dels individus han de sospesar ara de quin costat de la història es troben». Doncs, això.

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (i III)

 [Tafaneries valencianes, 22/08/2022, html ací]

Amb quasi cinquanta anys, Esteban Celda havia conseguit sobreviure a les quatre condemnes de mort que es van dictar en contra seua per les temptatives republicanes. El maig del 1894, participà en uns altres esdeveniments revolucionaris a la Font de la Figuera, pels quals fou novament processat. També s’integrà en les partides republicanes que foren actives a la Serra d’Espadà durant l’estiu del 1895 i participà en la proclama republicana que es realitzà a Xòvar el 15 d’agost d’aquell any. Se’n publicà una requisitòria judicial el març del 1897 i una altra l’agost del 1899, per insurrecció, així com altres demandes de jutges per robatoris. Quan aparegué la requisitòria del 1899, però, Esteban Celda ja havia protagonitzat un altre pronunciament republicà.

El 3 de maig del 1898, Esteban Celda formà una partida i tornà a fer un pronunciament a favor de la República al terme de Catadau, que tenim ben documentat. Cal recordar que aquell fou l’any de la desfeta colonial i hi havia una sensació generalitzada de frustració i pessimisme. El nostre protagonista aconseguí convéncer una colla de llauradors de la Ribera. A les seues ordres estaven els llauradors José Carreres Llácer, José Carreres Bosch, Salvador Tarrasa, Bautista Duart, Melchor Villanueva, Andrés Péris, Julio Puchol, Salvador Mateu, Vicente Mateu i Francisco Castelló. Sembla que intentaren segrestar a l’alcalde o aconseguir-ne diners. Als revolucionaris se’ls requisà una proclama de l’anomenada “1ª Brigada del Ejército Expedicionario de la República”.

De nou aconseguí escapar-se, però es dictaren ordres de captura contra ell. La Guàrdia Civil el detingué dos o tres dies després de la temptativa i fou empresonats novament. Tindria uns 52 anys. La premsa detallava: “es un antiguo oficial del ejército, procesado ya otras veces por sus ideas exaltadas”.

Els insurrectes de Catadau foren jutjats en maig de 1899 al Convent de Sant Doménec de València (Capitania General), per un consell de guerra. El fiscal demanà pena de mort per a Esteban Celda, com a inductor i director de l’acció, i de reclusió per a la resta. Fou la cinquena pena de mort que comptabilitzava. Finalment li fou commutada per cadena perpètua i el tancaren a la presó a València. El març del 1890 fou traslladat a Castelló per comparéixer per les partides revolucionàries de la Serra Espadà. Posteriorment fou portat a la presó de Melilla. La resta dels republicans de Catadau foren reclosos a la presó de Sant Agustí de València, amb penes que superaven els 16 anys en cada cas.

Novament gaudiria d’algun indult de la pena de cadena perpètua, perquè l’abril del 1903, ja en llibertat, apareix a la premsa com a president honorari, junt a Vicente Blasco Ibáñez, del Comité Republicà d’Alaquàs que s’havia constituït a principis de mes, i participà, poc després, en un míting republicà a Torrent, on representà els republicans d’Aldaia. A la fi de maig prengué part en un altre míting al teatre d’aquesta localitat, com a “probado revolucionario”. Ja en estiu començà una gira pel districte electoral d’Ènguera, amb intervencions a Moixent, Font de la Figuera, Vallada, Ènguera i Montesa. L’any següent la premsa informà de noves intervencions d’Esteban Celda a Picassent, Navarrés, Xirivella, Massanassa i Catarroja, a favor dels candidats del Partit Unió Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez.

També hi ha notícia d’una curiosa detenció esdevinguda l’agost del 1908, per trobar-lo suposadament culpable d’iniciar un incendi a la muntanya El Hoyo, propietat de l’Estat, al terme de Los Pedrones, prop de Requena. En la requisitòria del jutge se’l presenta com a de sesenta y dos años, soltero, periodista, vecino de Valencia. Ingressà novament en presó? No ho sabem. El cas és que el seu rastre reapareix el juny del 1911, quan “infatigable propagandista e impenitente revolucionario” donà una conferència a Godella; l’any següent estigué a Ènguera i Anna, per combatre el caciquisme.

El 1916, quan ja es patia a Europa la Gran Guerra, Esteban Celda participà en un míting a Alginet que s’allargà en un dinar a la Font d’Almaguer: “Al final, Esteban Celda pronunció un concienzudo y elocuente discurso en pro de los ideales redentores y fué ovacionado.” Tindria uns 70 anys. El 1918 tornà a intervindre a Alginet, a favor de ferroviaris empresonats. El febrer del 1919 s’anunciaren nous mítings a la Pobla Llarga, l’Alcúdia de Carlet i Alginet. També hi hagué una intervenció seua en els actes del 1r de Maig del 1922 a Alginet. Durant la Dictadura de Primo de Rivera un mantell de silenci s’estengué sobre les notícies de la seua vida.

Juli Just l’entrevistà en juny de 1930. Esteban Celda comptava 84 anys. Els dos es trobaren al Casino Republicà d’Alzira, on el nostre protagonista havia arribat a peu des de La Barraca. El vell republicà li confessava al periodista:

“Ahora, ya lo ve usted. Soy muy viejo, pero si me dieran un fusil y una piedra para apoyar el brazo en ella, aún tiraría si fuera necesario. No quisiera morirme sin ver implantada en España la República. También ahora huelo a ella, como en Madrid el año 66.”

No s’equivocà. El 14 d’abril del 1931, Esteban Celda pogué veure la proclamació de la II República. Pocs mesos després, probablement cap a la fi de l’any, ingressà en l’Hospital Provincial pels alifacs i les infermetats de l’edat. Finalment morí a la fi de gener de l’any 1932, en companyia de familiars i amics.

El diari Pueblo, de Blasco Ibáñez o Azzati, trasmeté el condol a la família i, en particular, a Josep Ernest Peris Celda, autor teatral i saineter valencià, molt conegut per obres com ara “Per la fam d’heretar” o “Nelo Bacora”, que era nebot del vell republicà. Curiosament, Josep Peris Celda té un carrer a València, però no Esteban Celda Comes, encara que un altre nebot seu, Rafael González Celda, demanà a l’Ajuntament que es rotulara amb el nom del vell republicà la que aleshores fou anomenada Avinguda de César Giorgeta, tot adduint que era impropi d’un govern republicà honorar un empresari, antic membre del somatén, favorable a la dictadura de Primo de Rivera i d’idees clarament antirepublicanes. El consistori desestimà la petició de Rafael González. Caldria esmenar aquesta injustícia històrica contra un republicà impenitent de vida fantàstica.

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II)

 Tafaneries valencianes html ací.

Quan encara no tenia 30 anys, Esteban Celda havia participat en dos temptatives revolucionàries, per les quals havia sigut condemnat a mort i indultat, i havia sigut fet presoner pels carlins. Després de ser alliberat, probablement fou gratificat amb un ascens militar.

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos proclamà a Sagunt el jove príncep Alfons (fill d’Isabel II i, suposadament, del seu cosí Francesc d’Assís) com a rei d’Espanya. Amb el “Crit de la Garrofera” del militar, es materialitzà la restauració borbònica i, lògicament, Esteban Celda, d’ideari republicà, tornà a alçar-se en armes contra el nou rei borbó.

El 13 de març del 1875, quan tindria uns 29 anys, isqué d’Aiora cap a Teresa de Cofrents, dirigint un grup de catorze soldats i dos caporals. Quan arribà al post que servia de fita per demarcar els termes dels dos pobles, ordenà formar la tropa i llançà una arenga republicana, afirmant que Barcelona i Saragossa s’havien sublevat i que València estava a punt de fer-ho. Exclamà: “Viva la Federal!”. Val a dir: Visca la República Federal! Afegí que si algun dels homes no estava conforme amb la proclamació republicana, que donara un pas endavant, el que cap d’ells va fer. Seguiren la marxa, però el caporal Jose María Valdés s’escapolí per tornar a Aiora i denunciar la insurrecció. En arribar a Teresa, l’altre caporal, Manuel García Fillol, li ho comunicà a l’alcalde. Sembla que no volgueren fer una crida general (potser per les simpaties republicanes de part de la població). Així que un petit grup s’armà i anaren a detindre Esteban Celda. La mateixa força que ell comandava la vespra fou la que el custodià en el seu trasllat a Aiora. Fou empresonat una altra vegada, expulsat de l’exércit i novament condemnat a mort. Sembla que fins i tot arribà a estar “en capella”. Se’n salvà per la intermediació de Sagasta, que havia sigut ministre de Governació i president del Govern. La pena de mort li fou commutada i un consell de guerra el condemnà a 17 anys, 4 mesos i un dia pel delicte de rebelió. Ingressà a la presó de Sant Miquel de València l’abril del 1875. Per l’indult del real decret de novembre d’aquell mateix any, la pena li fou reduïda en una cinquena part. Tornà a sol·licitar indults el 1877 i el 1878, amb resultat negatiu. Finalment, el 5 de setembre del 1880, aprofitant els oficis religiosos, aconseguí fugar-se de Sant Miquel en companyia de Norberto López, un altre presoner. També s’hi escapà Matías Ducha, que era capatàs de guàrdia.

El 2 de gener del 1881 fou capturat a la ciutat de València i empresonat. Tenia uns 35 anys. L’octubre d’aquell any fou traslladat al penal de Cartagena, d’on isqué el 15 de setembre del 1885, perquè li fou indultada la pena restant. A la butxaca portava uns estalvis de 67 pessetes, una part dels quals dedicà a promoure una nova temptativa republicana, precisament a la ciutat murciana on havia estat empresonat.

Mentre Esteban Celda estava en presó, s’havia produït una nova insurrecció. El 27 d’abril del 1884, el comandant Ramón Ferrández Laplaza i el tinent Manuel Bellés Casanovas, del Batalló de Reserva de Santa Coloma de Farnés, promogueren una sublevació contra la monarquia i marxaren cap a Girona. Foren capturats, sotmesos a consell de guerra, condemnats a mort i afusellats el 28 de juny. Foren soterrats al cementeri de Girona. Anys després s’hi erigí un monument.

Segons els records de García Lavedese, la memòria d’aquests nous màrtirs per la República estimulà una nova temptativa insurreccional a Cartagena, que es materialitzà el diumenge 1 de novembre del 1885, per la nit. Aquesta temptativa fou promoguda per Esteban Celda, junt amb un germà seu i altres membres de l’Armada. Podem suposar que aquest germà seria Serapio, que cap al 1880 tenia fixada la seua residència a València, tal vegada a la mateixa adreça del carrer Estrela on també s’allotjà el nostre protagonista. La resta de militars de la temptativa foren el cap de canó Juan Abelardo Rivera, un condestable (sergent de marina) de cognom Valencia i el sergent d’Infanteria de Marina Enrique Gallego, que estava de guàrdia el dia dels fets a la fragata Isabel II, un vaixell que servia de presó, ancorat a l’arsenal de Cartagena.

Esteban Celda, amb un uniforme de capità de fragata i una barba postissa, i els insurrectes arribaren a la coberta de la Isabel II i el nostre protagonista proclamà la República, a la qual s’adheriren els quinze soldats d’Infanteria de Marina que hi estaven de guàrdia. Després es despertà a la tripulació i s’alliberaren els arrestats (soldats, tots ells, amb penes menors a vuit dies), deixant en presó els detinguts per delictes comuns. Als arrestats que s’uniren al moviment se’ls proporcionaren armes. Atés que no hi havia prou barques per desembarcar, només arribaren a terra unes trenta persones en dues naus. Com que no coneixien la contrasenya del dia quan foren preguntats, el sentinel·la Ramón Rivas obrí foc. Disparà un tirs i els insurrectes, probablement el nostre protagonista, contestaren amb tirs de revòlver. Dos d’ells impactaren en el cos del sentinel·la, que quedà malferit. Ja que el soroll podia haver alarmat les tropes, decidiren tornar a bord de l’Isabel II. Si hi hagueren persones a terra preparades per unir-se a la conspiració, sembla que desistirien per la vigilància existent, encara que es detectaren moviments a la ciutat i es llançaren algunes bengales.

De nou a bord, els insurrectes acordaren dirigir-se a les fragates Blanca, Lealtad i Méndez Núñez per estendre la sublevació, però l’oficilitat que les comandava ja havia adoptat mesures de protecció. Regressaren al vaixell i, en entendre que l’operació havia fracassat, decidiren tornar a terra i fugir en diverses direccions. Esteban Celda, Gallego i Rivera foren capturats i condemnats a mort (la quarta condemna!), mentre que altres aconseguiren escapar i embarcar-se cap a Orà (seria el cas del germà del nostre protagonista, que no és esmentat entre els encausats). Esteban Celda, però, aconseguí alliberar-se del paretó d’afusellament, perquè fou amnistiat el 10 de gener del 1886. Però no fou aquesta l’última condemna, ni l’última insurrecció del nostre protagonista.

Al mes de març es publicà una requisitòria d’un jutge de Cartagena, citant-lo per una causa seguida contra Josefa de Rosa Paredes, per robatori d’aus. En aquella època, Josefa, nascuda a Cartagena, seria una jove d’uns 17 anys, i potser la relació amb Esteban Celda, d’uns quaranta, no passaria d’aconseguir junts mitjans de subsistència al llindar de la legalitat. També, en companyia d’altre individu, amb cèdula identificació de Carlet, intentà aconseguir diners estafant un llaurador d’Alzira anomenat José Andrés, que vivia a l’Hort del Negret. L’ordre de búsqueda el descrivia d’aquesta manera: “Esteban Celda Comas, de cuarenta y dos años, soltero, de oficio tejedor, natural de Requena y  vecino de Valencia, donde habita en la cabe de la Estrella, número 6, piso tercero, y cuyas señas personales abajo se expresan, [...] Estatura baja, color sano, pelo, cejas y ojos rubios, barba cerrada y crecida, sin ningún defecto físico al exterior; viste con traje de paño oscuro, compuesto de pantalón, chaleco y po [de llana], camisa de lienzo blanca y zapatos con suela de cáñamo.” L’habitatge esmentat del carrer Estrella, construït cap al 1850, encara perviu. Als seus baixos es troba a hores d’ara el Mercat Municipal de Jerusalem. Esteban Celda encara protagonitzà una tempativa revolucionària més, que li suposà la cinquena pena de mort. (continuarà)

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (I)

[Tafaneries valencianes, 07/08/2022, html ací]

Esteban Inocencio Celda y Comas va nàixer a Requena, el primer semestre del 1846, quan el poble comptava poc més de deu mil persones, la major part dedicada a l’agricultura, la ramaderia i, com en el cas de la família del nostre protagonista, a l’elaboració de teixits de seda. Llevat del període que serví a les armes, identificà el seu ofici com el de velluter. A la vellesa, alguna vegada fou esmentat com a periodista.

Els cognoms del nostre protagonista semblen arrelats al poble. La Història de Requena de Rafael Bernabeu fa esment d’un Julian Celda i un Pedro Comas relacionats amb l’art Major de la Seda, en la primera meitat del XVIII, i refereox Francisco Celda, majoral de l’Art de la Seda i membre de la Real Societat Econòmica d’Amics del País de Requena, a l’últim quart del XVIII.

La seua mare, Valentina Comas, sembla que donà a llum algun fill més, probablement un fill major que Esteban, que heretà el nom del pare. Aquest, Serapio Celda, era d’ideari progressista i sembla que havia lluitat a Requena contra els exércits carlins, uns combats que exigiren fortificar la ciutat, primer per defensar-la de l’atac de les tropes dirigides pel general Ramón Cabrera, el Tigre del Maestrat (setembre del 1835), i després pel general Gómez i el rector José Millán (setembre del 1836). La resistència de la ciutat li valgué el títol de “molt noble i molt lleial ciutat” i l’adopció d’un escut d’armes “liberal”.

No sabem quina formació rebé Esteban Celda a Requena, però podem suposar que sabia llegir i escriure, i podem deduir que tingué un verb fluïd i vehement. Amb tot la seua infantesa i adolescència coincidí amb la promulgació de la Llei Moyano, la primera reforma general de l’educació espanyola.

El 1866, quan Esteban Celda tindria uns 19 o 20 anys, viatjà a Madrid, on havia de liquidar uns comptes pendents d’un client amb el seu pare (el que fa pensar en una certa capacitat comercial) i després tornar amb els diners cobrats, però la història es creuà en el seu camí. A la capital estant, se n’adonà del moviment a favor de la República que es vivia a la cort i s’hi integra activament. Tots els dies hi havia a Madrid aldarulls contra la monarquia borbònica, que atiava la premsa republicana, com ara “La Soberanía”, “La Iberia”, “El Pueblo” o “La Democracia”, on s’havia publicat l’article “El rasgo” (25 de febrer) contra Isabel II i les riqueses que acumulava la corona borbònica, signat per Emilio Castelar. Quan aquest o altres personatges progressistes, com ara Francesc Pi y Margall, José María Orense, Nicolás M. Rivero, el marqués de Santa Marta o Estanislau Figueras, passaven pel carrer, segons recordava Esteban Celda en una conversa dècades després amb Juli Just, es produïen manifestacions espontànies de suport a la República. Es pronunciaven discursos al carrer i les representacions teatrals s’interrompien per entonar l’Himne de Riego, una composició emblemàtica de l’ontinyenti José Melchor Gomis.

El jove requení s’encomanà de la eufòria republicana i s’afegí a la revolta dels artillers de la Caserna de San Gil (22 de juny). Podem imaginar l’episodi fàcilment. Barricades i lluites pels carrers empedrats de llambordes granítiques; el tro dels canons, les càrregues dels fusells i la flaire a pòlvora i sang. Esteban Celda lluità i, quan fou sufocat el moviment, fugí per terrats i teulades. A la seua vellesa recordava haver penetrar per una finestra a la casa d’un vell sabater, que tenia dalt d’una còmoda un retrat del torero Francisco Arjona, conegut com “Cúchares”, i altre del general Baldomero Espartero, un militar que també havia lluitat contra els carlins. Potser per aquesta complicitat, el sabater l’ajudà, proporcionant-li robes, disfressat amb les quals pogué fugir de la capital. Després d’un viatge molt atzarós, en el qual va gastar els diners familiars que havia aconseguit a Madrid, creuà la frontera francesa i s’instal·là a Perpinyà.

A la capital del Rosselló estant, s’enterà de la mort el 10 d’agost de Vicenç Martí, el Noi de la Barraqueta, un republicà revolucionari que també participà de la revolta del juny i que fou assassinat per un escamot de Mossos d’Esquadra a Martorell. Aleshores, Esteban Celda decidí marxar a París, amb 20 anys, on va sobreviure practicant diversos oficis i on es relacionà amb altres progressistes espanyols que s’hi trobaven exiliats, com ara Cristino Martos, Emilio Castelar, Manuel Becerra i Práxedes Mateo Sagasta, amb el qual coincidiria temps després. No podem sobrevalorar aquesta relació entre el jove revolucionari i aquestes figures ja amb experiència política (Sagasta li portava poc més de 40 anys), però sens dubte l’haver participat en els fets de la Caserna de San Gil afavoriria el contacte. A la capital francesa fou coneixedor que el seu nom figurava en edictes amb una condemna de mort, la primera de la seua biografia. Afortunadament es proclamà una amnistia i tornà a Espanya el 1867.

Podem suposar que entrà per Catalunya i decidí enrolar-se en l’exércit. S’integrà al Regiment Saragossa número 12, que tenia una seua caserna a Reus. Al setembre del 1868, Esteban Celda participà activament en la Revolució Gloriosa, que provocà l’exili d’Isabel II. Durant el període liberal que s’obrí, l’Estat va combatre els focus de conservadurisme carlí i el mateix Esteban Celda, quan pujà al poder Amadeu de Savoia (novembre de 1870), fou destinat a lluitar al País Basc, ja en possessió d’algun grau militar. En desacord amb el rumb del nou monarca, se sublevà contra el rei, el que li valgué una nova condemna a mort, la segona que rebé, i haver d’exiliar-se novament a França.

Regressà quan es proclamà la I República, el febrer de 1873, i continuà amb el combat contra els reductes carlins al País Basc o Navarra, amb una partida a les seues ordres i amb els galons de capità. Fou la segona guerra carlina. En un encontre amb una partida de carlins, fou fet presoner i custodiat durant uns mesos a les fortificacions carlistes a Peñaplata (el mont Atxuria). Fou en aquesta època quan, segons el seu propi testimoni, li “salvà” la vida a Sagasta, tal com li contà a Just.

“Un día, los carlistas dijeron si conocía a Sagasta. Se sabía que éste iba a Francia para conseguir del Gobierno francés se expulsara del país a los conspiradores carlistas. Dije que sí y con un oficial y un destacamento, sorprendimos el tren en que viajaba Sagasta. lo recorrí de punta a punta haciendo como que lo buscaba y diciendo que no iba, dejamos partir el tren. La verdad era que Sagasta iba en uno de los coches de primera en compañía de una señora.”

Però la vida atzarosa d’Esteban Celda encara contemplaria noves insurreccions i tres condenes de mort més. (continuarà)

Laura Mola

 Opinió, 1/7/2022 html ací.

Recorda vosté el cas de Carmen Mola, aquella autora de novel·les que era la impostura d’un trio de fulletonistes? Doncs, ací té justament el contrari: un llibre amb tres autors que no amaguen el seu nom ni la seua condició de persones amb discapacitat; una publicació que, en oposició a aquelles, no vol promoure l’evasió de l’entreteniment, sinó el dret a la integració de les persones amb diversitat funcional, que no multiplica innecessàriament les seues planes, sinó que apunta a allò essencial. Laura Soler, Jorge Ayala i Mariana Cano han publicat «Manual de Inclusión y Diversidad en la Empresa» (ed. Acen, 2022), llibre que fou presentat la setmana passada a Madrid, Alacant i València.

El text és fruit de la col·laboració telemàtica del professor Jorge Ayala de l’Institut Tecnològic de Monterrey de Mèxic (una universitat avaluada als rànquings per damunt de totes les nostres), Mariana Cano, un motor del nostre l’associacionisme de persones amb discapacitat, i Laura Soler, una política socialista valenciana. En temps en el quals el populisme atia la desconsideració de la política cal fer un reconeixement públic a Laura Soler: la primera persona amb discapacitat que fou elegida regidora a l’Ajuntament d’Alacant, fet que exigí l’adaptació de la sala de plens del consistori, i també la primera persona que es desplaça amb cadira de rodes que fou elegida diputada a les Corts Valencianes, on també promogué l’adaptació de l’hemicicle i la seua trona retràctil, a més, d’obrir la comissió permanent sobre discapacitat. Al palau dels Borja tenim ara quatre persones diputades amb diversitat funcional, amb el cas, també emblemàtic, de Pilar Lima, exsenadora i ara la primera síndica d’un parlament amb discapacitat auditiva.

La plena integració passa no només per disposar d’adaptacions arquitectòniques o d’altres tipus, sinó sobretot per poder treballar. No hi ha prou amb una llei que afavorisca la integració laboral de les persones amb discapacitat, sinó que les empreses han d’adaptar-se per fer possible la inclusió, han de diposar de plans efectius d’inclusió que tinguen en compte la pluralitat de diversitats funcionals. Per tal d’elaborar-los, al Manual esmentat trobareu definicions i pautes ben clares. Una lectura imprescindible per a l’empresariat i els representants dels treballadors i les treballadores. Però també per a moltes més persones, des de responsables d’empreses públiques o semipúbliques a participants en l’associacionisme de persones amb discapacitat, des de persones relacionades amb l’educació o el treball social a integrants del món de la formació o el voluntariat.

La mà de Laura Soler, doctora en filologia, s’adverteix en una redacció precisa i suggerent alhora, que determina amb precisió els conceptes centrals i, al mateix temps, estimula el plantejament de noves qüestions. Per posar un parell d’exemples: estan adaptats els aparells sanitaris a les persones amb discapacitats (p. ex., mamografies)? Estan considerades en els plans d’emergència, que inevitablement s’activaren amb les pluges de la fi de l’estiu o la tardor? Un Manual necessari o, en dues paraules: Laura Mola.

Fuster letrateniente, lugarteniente

 [Postdata, 18/06/2022, html ací, jpg ací]

La Universitat de València ha publicado la antología Joan Fuster: Escritos de crítica cultural, con edición de Salvador Ortells y F. Pérez Moragon, en su prestigiosa colección Estètica & Crítica. El libro reúne, después de un par de magníficas introducciones de los editores, escritos breves de Fuster que se ocupan, respectivamente, de crítica literaria (118 pp., con textos sobre Dostoievski, Orwell o Camus), artística (74 pp., sobre Giotto, Goya o Chagall) y musical (46 pp., sobre Bach, Stravinsky o Cage). Se cumple lo que escribió el propio Fuster, a propósito del centenario de Paul Valéry: cunde la literatura conmemorativa. O no, porque todavía el apellido Fuster o la palabra ‘país’ sarpullen a los inquisidores.

Joan Fuster es, sin duda, el intelectual valenciano más importante del siglo XX; no diré de todos los tiempos, por mi pasión por Vives, pero todo es discutible. No fue el historiador más notable, ni el filósofo o el esteta más penetrante, ni el antropólogo o el sociólogo más comprensivo, ni el literato más reconocido; él fue un intelectual, que es otra cosa. Y al decidirse por serlo, se convirtió además en lugarteniente, en uno o tal vez en el más importante, de aquellas disciplinas y sus intersecciones en el País Valencià: literalmente aquel que guardaba el lugar, esperando que finalizara el tiempo de silencio y se formaran nuevos especialistas que las hicieran florecer. A pesar de su escepticismo, el nacionalismo también encontró un cobijo peripatético en su figura, mientras los inquisidores lo anatematizaron, sin saber que así le otorgaban la razón. Las manos asesinas que pusieron la goma-2 en su ventana permanecen todavía en la impunidad.

¿Qué interés puede tener esta compilación de reseñas o piezas breves, que en su mayor parte fueron publicadas originalmente en castellano, más allá de permitir el acceso a fuentes ahora remotas? ¿Por qué añadir una antología más a la nutrida nómina de las fusterianas? Simplificando, hay dos tipos de antologías: las sustitutivas y las restitutivas. Las primeras son inaceptables, porque parten del supuesto de la incompetencia del lector (que, al mismo tiempo, hipertrofian), y enmascaran que «leer pide tiempo» (Fuster scripsit, como el resto de entrecomillados) y acentúan la «decadencia de la lectura desinteresada». En definitiva, dan gato por liebre. Las segundas, las restitutivas, no son sucedáneos por vía de poda, sino que amplían el perímetro, nos orientan sobre qué hay más allá de determinados libros y sobre todo en qué taller se produjeron estos y con qué piezas se montaron. Liebre por felino, como acreditan las de Adorno o Kracauer.

Las reseñas literarias y los artículos breves de crítica artística o musical son un género próximo al funambulismo. El autor de este tipo de piezas siempre debe guardar un difícil equilibrio entre animar en sus destinatarios la lectura, la contemplación o la audición de lo que comenta y, por otro lado, someterlo a juicio crítico, con un procedimiento que en definitiva pende de la fina cuerda de su subjetividad. Esto representa, en negativo, la diferencia con el artículo científico (presuntamente desinfectado de cualquier traza del yo) y, en positivo, la apertura a la forma de atrevimiento intelectual, del ensayo propiamente dicho, heredera de Montaigne. Por ello, estas piezas tienen el valor de constituir las teselas que se combinarán en el mosaico de los libros, y estos, al tiempo, formarán el material para ulteriores trencadissos.

En el caso de los textos de Fuster comentados (teselas de reseñas, unos, y trencadís de El descrédito de la realidad, Diccionario para ociosos o Causar-se d’esperar, otros) se advierte pronto el oficio de este «escribiente», más que escritor, de este «letrateniente» (según palabra de M. Sacristán, ¡otro que tal!), para someter cualquier materia cultural a su particular juicio, una habilidad inquisitiva (como acuña S. Ortells) que suele comenzar en el punto mismo del encuentro con aquella pieza (sin esconder frecuentemente lo azaroso o inadecuado del caso ¡¿y cómo no en el erial de la dictadura?!). Luego, como la araña tejedora, va lanzando hilos en espiral en un ejercicio de «fluencia proteica», como escribe a propósito de Picasso. Incluso, en no pocas ocasiones, en contradirección de lo argumentado un párrafo antes. En ningún momento esconde sus restricciones, la precariedad del acceso a la bibliografía o la lejanía de una relectura puesto que «si llegamos a tener razón, la tenemos a medias». Ahora bien, estas teselas, a veces de filo cortante, son preferibles a los subproductos de «fulanos honorables, académicos incapaces de matar una mosca». Bloch o Enzensberger le darían la razón.

El intelectual lugarteniente tiene que saber retirarse, pero eso es imposible cuando su manera de ganarse el sustento es «leer y escribir» y uno se convierte en justo estandarte. Encontrar entonces acomodo en la cátedra es lo más disculpable.

No conviertan ustedes estas piezas en lo que no son (historia, sociología, filosofía, etc.), y menos aún destilen aforismos o escarben en busca de códigos esotéricos de reconstrucció nacional, que si se produce irá por otros vericuetos, sino que léanlas para percibir «la intuición del ingenio o de palabra, que es lo que cuenta». También, si lo consideran, piensen en sus límites, que los hay. No las contemplen como rancias mercancías dispuestas en el escaparate de un centenario, sino como resultados de la tenacidad de un trabajador del «ramo de la pluma», que pensaba con ella, como Wittgenstein, y envidiaba la suerte de Valéry porque «pudo ganarse el jornal sin llenar demasiadas cuartillas». Y disfruten de polemizar con los textos, como si pasearan con el autor entre campos de arroz o vieran pasar las ánades a la fresca.

Valencià: l’altra via

[Opinió, 9/6/2023, html ací]

Un de cada tres joves no sap valencià. Què hem de fer perquè s’acomplisca la llei? La Constitució estableix l’obligatorietat de saber el castellà (art. 3.1). Segons l’INE, el 99,5% de les persones entre 18 i 24 anys declara saber-lo. La nostra Llei 4/1983 també determina que: «al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà» (art. 19.2). S’acompleix aquest precepte? No. En aquella cohort d’edat, només 2 de cada 3 joves declaren saber valencià, encara que han finalitzat recentment l’Educació obligatòria. Què fem? Continuem amb l’incompliment de la llei?

Des de Real Cédula del 12 de juliol de 1807, la legislació escolar espanyola ha inclós tres tipus de mesures per garantir els aprenentatges de l’estudiantat, establir els quals era competència de l’Estat: determinació de programes, control de llibres de text o exàmens terminals. Fins a la dictadura, l’alternança de governs conservadors i liberals va significar una llarga nòmina de decrets, on no sempre una orientació política es corresponia unívocament amb un tipus de mesures. Al remat, només hi ha dues vies: intervindre en allò que es fa a l’aula (programes, materials didàctics) o prendre mesures «end of pipe», al final de la canonada: exàmens finals, revàlides, proves d’accés, etc. És el que fa l’Estat per comprovar que els aspirants a la nacionalitat acompleixen aquell precepte de coneixement dels castellà: fer-los l’examen que estableix l’Institut Cervantes.

Pel que fa a la nostra llengua, hem vist com els Governs autonòmics, segons les competències del poder Executiu, han establert les seues normes d’acord la primera via (interacció a l’aula). I una vegada i una altra, els seus decrets han sigut capgirats per resolucions judicials, que ordenen percentatges de docència (vehicular, curricular) en castellà. Amb quin fonament empíric s’ordena una intervenció en allò que es fa en l’aula perquè s’aconseguisca el que ja està assolit (en el cas del castellà)? Per què desplaçar el focus del problema real: que una tercera part de l’estudiantat conclou la Secundària Obligatòria de manera legalment il·lícita (en el cas del valencià)? Hi ha una qüestió més inquietant encara: què passaria si l’Executiu decidira aconseguir els objectius que estableix la llei mitjançant mesures «end of pipe» (altrament dit: no certificar l’Educació Secundària Obligatòria als alumnes que no estigueren «capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà»)? Han pensat aquests magistrats, tan preocupats per salvar el que està salvat, què succeiria si, seguint escrupolosament la Llei 4/1983, només titulara de Secundària Obligatòria qui poguera acreditar un determinat nivell de castellà i de valencià segons, per exemple, les proves oficials del Marc Europeu de Llengües? Què podria ocórrer si l’Executiu establira proves de nivell (com volia fer, en general, el ministre Wert) per a la nostra llengua com a resposta a la intromissió judicial en les competències de l’Executiu? No hi ens aboquen les sentències a emprendre l’altra via? Penseu-ho.