Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (I)

[Tafaneries valencianes, 07/08/2022, html ací]

Esteban Inocencio Celda y Comas va nàixer a Requena, el primer semestre del 1846, quan el poble comptava poc més de deu mil persones, la major part dedicada a l’agricultura, la ramaderia i, com en el cas de la família del nostre protagonista, a l’elaboració de teixits de seda. Llevat del període que serví a les armes, identificà el seu ofici com el de velluter. A la vellesa, alguna vegada fou esmentat com a periodista.

Els cognoms del nostre protagonista semblen arrelats al poble. La Història de Requena de Rafael Bernabeu fa esment d’un Julian Celda i un Pedro Comas relacionats amb l’art Major de la Seda, en la primera meitat del XVIII, i refereox Francisco Celda, majoral de l’Art de la Seda i membre de la Real Societat Econòmica d’Amics del País de Requena, a l’últim quart del XVIII.

La seua mare, Valentina Comas, sembla que donà a llum algun fill més, probablement un fill major que Esteban, que heretà el nom del pare. Aquest, Serapio Celda, era d’ideari progressista i sembla que havia lluitat a Requena contra els exércits carlins, uns combats que exigiren fortificar la ciutat, primer per defensar-la de l’atac de les tropes dirigides pel general Ramón Cabrera, el Tigre del Maestrat (setembre del 1835), i després pel general Gómez i el rector José Millán (setembre del 1836). La resistència de la ciutat li valgué el títol de “molt noble i molt lleial ciutat” i l’adopció d’un escut d’armes “liberal”.

No sabem quina formació rebé Esteban Celda a Requena, però podem suposar que sabia llegir i escriure, i podem deduir que tingué un verb fluïd i vehement. Amb tot la seua infantesa i adolescència coincidí amb la promulgació de la Llei Moyano, la primera reforma general de l’educació espanyola.

El 1866, quan Esteban Celda tindria uns 19 o 20 anys, viatjà a Madrid, on havia de liquidar uns comptes pendents d’un client amb el seu pare (el que fa pensar en una certa capacitat comercial) i després tornar amb els diners cobrats, però la història es creuà en el seu camí. A la capital estant, se n’adonà del moviment a favor de la República que es vivia a la cort i s’hi integra activament. Tots els dies hi havia a Madrid aldarulls contra la monarquia borbònica, que atiava la premsa republicana, com ara “La Soberanía”, “La Iberia”, “El Pueblo” o “La Democracia”, on s’havia publicat l’article “El rasgo” (25 de febrer) contra Isabel II i les riqueses que acumulava la corona borbònica, signat per Emilio Castelar. Quan aquest o altres personatges progressistes, com ara Francesc Pi y Margall, José María Orense, Nicolás M. Rivero, el marqués de Santa Marta o Estanislau Figueras, passaven pel carrer, segons recordava Esteban Celda en una conversa dècades després amb Juli Just, es produïen manifestacions espontànies de suport a la República. Es pronunciaven discursos al carrer i les representacions teatrals s’interrompien per entonar l’Himne de Riego, una composició emblemàtica de l’ontinyenti José Melchor Gomis.

El jove requení s’encomanà de la eufòria republicana i s’afegí a la revolta dels artillers de la Caserna de San Gil (22 de juny). Podem imaginar l’episodi fàcilment. Barricades i lluites pels carrers empedrats de llambordes granítiques; el tro dels canons, les càrregues dels fusells i la flaire a pòlvora i sang. Esteban Celda lluità i, quan fou sufocat el moviment, fugí per terrats i teulades. A la seua vellesa recordava haver penetrar per una finestra a la casa d’un vell sabater, que tenia dalt d’una còmoda un retrat del torero Francisco Arjona, conegut com “Cúchares”, i altre del general Baldomero Espartero, un militar que també havia lluitat contra els carlins. Potser per aquesta complicitat, el sabater l’ajudà, proporcionant-li robes, disfressat amb les quals pogué fugir de la capital. Després d’un viatge molt atzarós, en el qual va gastar els diners familiars que havia aconseguit a Madrid, creuà la frontera francesa i s’instal·là a Perpinyà.

A la capital del Rosselló estant, s’enterà de la mort el 10 d’agost de Vicenç Martí, el Noi de la Barraqueta, un republicà revolucionari que també participà de la revolta del juny i que fou assassinat per un escamot de Mossos d’Esquadra a Martorell. Aleshores, Esteban Celda decidí marxar a París, amb 20 anys, on va sobreviure practicant diversos oficis i on es relacionà amb altres progressistes espanyols que s’hi trobaven exiliats, com ara Cristino Martos, Emilio Castelar, Manuel Becerra i Práxedes Mateo Sagasta, amb el qual coincidiria temps després. No podem sobrevalorar aquesta relació entre el jove revolucionari i aquestes figures ja amb experiència política (Sagasta li portava poc més de 40 anys), però sens dubte l’haver participat en els fets de la Caserna de San Gil afavoriria el contacte. A la capital francesa fou coneixedor que el seu nom figurava en edictes amb una condemna de mort, la primera de la seua biografia. Afortunadament es proclamà una amnistia i tornà a Espanya el 1867.

Podem suposar que entrà per Catalunya i decidí enrolar-se en l’exércit. S’integrà al Regiment Saragossa número 12, que tenia una seua caserna a Reus. Al setembre del 1868, Esteban Celda participà activament en la Revolució Gloriosa, que provocà l’exili d’Isabel II. Durant el període liberal que s’obrí, l’Estat va combatre els focus de conservadurisme carlí i el mateix Esteban Celda, quan pujà al poder Amadeu de Savoia (novembre de 1870), fou destinat a lluitar al País Basc, ja en possessió d’algun grau militar. En desacord amb el rumb del nou monarca, se sublevà contra el rei, el que li valgué una nova condemna a mort, la segona que rebé, i haver d’exiliar-se novament a França.

Regressà quan es proclamà la I República, el febrer de 1873, i continuà amb el combat contra els reductes carlins al País Basc o Navarra, amb una partida a les seues ordres i amb els galons de capità. Fou la segona guerra carlina. En un encontre amb una partida de carlins, fou fet presoner i custodiat durant uns mesos a les fortificacions carlistes a Peñaplata (el mont Atxuria). Fou en aquesta època quan, segons el seu propi testimoni, li “salvà” la vida a Sagasta, tal com li contà a Just.

“Un día, los carlistas dijeron si conocía a Sagasta. Se sabía que éste iba a Francia para conseguir del Gobierno francés se expulsara del país a los conspiradores carlistas. Dije que sí y con un oficial y un destacamento, sorprendimos el tren en que viajaba Sagasta. lo recorrí de punta a punta haciendo como que lo buscaba y diciendo que no iba, dejamos partir el tren. La verdad era que Sagasta iba en uno de los coches de primera en compañía de una señora.”

Però la vida atzarosa d’Esteban Celda encara contemplaria noves insurreccions i tres condenes de mort més. (continuarà)