Contra la barbàrie

Article coredactat per Benno Herzog

Postada, 06/03/2021, html ací, pdf ací

El dia 5 març de 1871, és a dir ara en fa exactament 150 anys, va nàixer la «Rosa Roja»: Rosa Luxemburg. Aquell segle XIX que va començar amb la Revolució Francesa i l’esperança que, per fi, l’ésser humà «fora amo del seu pensament i construïra la realitat de conformitat amb ell» tal com va descriure Hegel aquesta época. Cal entendre a la vida i obra de Luxemburg en aquest context com una biografia plena d’esperança revolucionària.

1871 també és l’any en que es produeix la unificació alemanya que no sorgí gràcies a una burgesia revolucionària, sinó a causa d’una victòria militar contra França. A partir d’ací són els valors militars, i no els valors burgesos, els que serveixen de referent cultural per als alemanys. Després de mudar-se a Berlin, Rosa Luxemburg es va adscriure a l’ala esquerra del Partit Socialdemòcrata, desplegant un impressionant treball com a activista i intel·lectual.

En els seues textos podem percebre la grandesa intel·lectual, la bellesa poètica i la passió revolucionària d’aquesta gran pensadora de l’emancipació humana. Deia Clara Zetkin, la seua companya de lluites: «La xicoteta i fràgil Rosa era l’encarnació d’una energia sense precedents. Ella va exigir a cada moment el màxim de si mateixa, i ho va mobilitzar. Si corria perill de col·lapsar per excés de treball, es ‘recuperava’ amb un esforç encara major. Les seues ales van créixer en el treball i la lluita».

Luxemburg contribueix per exemple a la teoria de l’imperialisme, mostrant com el capital, que viu en la contradicció d’haver d’acumular més valor del que pot distribuir a la classe obrera, pot retardar la seua solsida mitjançant l’expansió de l’economia capitalista. La seua contribució al debat sobre «reforma o revolució» té una gran actualitat. Algú podria entendre que qüestiona, fins i tot, el paper actual d’Unides Podem. Luxemburg insisteix en què el capitalisme és una unitat econòmico-social i no només la part político-distributiva d’aquesta unitat. Es dirigeix en contra aquest «tipus de crítica que, sabent enjudiciar i condemnar els temps actuals, no sap comprendre’ls» (Marx).

En Luxemburg destaca la relació hostil enfront de l’Estat i les seues institucions. No té esperança en un parlamentarisme en el qual la socialdemocràcia ja va trair més d’una vegada els seus propis valors i la voluntat de la classe obrera. Ella sap que la classe capitalista tem el socialisme més que la derrota en la Primera Guerra Mundial; sap que la burgesia no està disposada a entregar el poder i la riquesa per mitjà d’una votació parlamentària. I ha viscut l’experiència que la burgesia (i l’SPD amb ella) no dubtà a utilitzar el terror contra les reivindicacions obreres. Només així, en aquesta situació de violència general i de la consciència que la barbàrie, és possible entendre la radicalitat de Luxemburg. Això si, l’odi de Luxemburg, mai es dirigeix contra les persones. Sap que no es tracta de demanar la dimissió de tal o tal altre polític. La seua hostilitat innegociable sempre apunta al sistema econòmico-polític.

En 1919 Rosa Luxemburg va ser brutalment assassinada pels «Cossos Lliures», la milícia nacionalista que va actuar, tolerada pel govern de la socialdemocràcia per a acabar amb la inestabilitat política. Encara hui dia, més de cent anys després, es produeixen cada any en l’aniversari de la seua mort, grans manifestacions a Berlín commemorant a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, qui fou assassinat en la mateixa nit. És, any rere any, una de les manifestacions més multitudinàries pel socialisme i per convertir per fi en realitat el lema de la Revolució Francesa «liberté, egalité, fraternité».

Una mirada sociològica a les dades sobre la covid

 [Opinió, 19/02/2021, html ací, pdf ací]

No hi ha dades falses, però sí dades absents, esbiaixades, incompletes, adobades… Comencem pel principi. L’Estratègia Estatal contra la Segona Onada (novembre de 2020) definí vuit indicadors bàsics (incidència acumulada a 14 i 7 dies, el mateix per a la ciutadania major de 65 anys, positivitat en les proves, traçabilitat i dades d’hospitalització i d’UCI). Només de quatre d’aquests indicadors, el ministeri proporciona dades els dies feiners; dels vuit, setmanalment. De manera que hem d’esperar els comunicats de dijous per saber en quin nivell d’alerta estem. Costa entendre que en els indicadors bàsics no estiga la mortalitat o la letalitat de la covid. I sobre aquesta, les dades són vergonyosament discrepants.

Ningú no dubta que els primers dies de la pandèmia hi hagueren dificultats per fer les proves. Però si observem els números des de l’1 de desembre, la Conselleria de Sanitat recompta 3.621 persones mortes i la monitorització de mortalitat del ministeri un excés sobre les esperades de 4.432 (i hem de considerar que l’impacte de la grip estacional ha sigut menor de l’habitual), una desviació del 22 %. Massa, no? Anem amb la incidència.

Des del Nadal i coincidint amb el pitjor episodi a casa nostra, les proves PCR realitzades ací minvaren respecte de la població i es col·locaren per baix de la mitjana estatal. Segons les últimes dades, la proporció espanyola ultrapassava en un 62 % a la valenciana. Explicació? Naturalment: menys proves, menys incidència. Parlant d’aquesta, que s’expresse com casos acumulats per 100.000 habitants en una o dues setmanes, com recomana l’OMS, té una explicació científica. Tanmateix, la Conselleria d’Educació continua proporcionant dades percentuals. Per exemple, no és el mateix dir en un comunicat que un 0,9 % dels docents està infectat, la qual cosa pot semblar a primer colp d’ull una quantitat menysprable, que afirmar que aquest col·lectiu té una incidència acumulada a set dies de 906,49, perquè, si expressarem així aquesta dada, es podria veure que multiplica per set la del conjunt de la població el mateix dia, que fou de 123,27. Un efecte semblant esdevé amb les vacunes. Les dades proporcionades, del tipus han sigut administrades el 92,2 % de les dosis proporcionades (últim informe) desvia l’atenció del fet que les persones amb pauta completa són només l’1,9 % de la població. Quina diferència de dir una cosa o l’altra! D’aquesta manera també es pot percebre que les vacunes proporcionades a la nostra comunitat (2,43 % de les dosis necessàries) està per baix de la mitjana espanyola (3,09 %). Alguna explicació?

I una cosa semblant podríem dir del recompte de brots que proporciona diàriament la Conselleria de Sanitat. El ministeri establí 9 categories, però la conselleria només n’informa de 3. Ací no s’informa de, per exemple, brots en col·lectius socialment vulnerables, ni de brots mixtos. Però anem al detall. No és el mateix dir que, per exemple, des del 7 de gener han hagut a casa nostra 7.420 persones infectades en brots socials i 1.752 en brots educatius, que considerar que els centres educatius estan oberts cinc dies a la setmana o que mentre que aquells estan referits a tota la població, aquests altres només tracten d’una cinquena part, perquè aleshores podem calcular que una simple ponderació invertiria la consideració de l’impacte: la dels centres educatius seria la primera, més que duplicant la laboral.

Però hi ha un altre factor afegit en la consideració dels brots. El comunicat oficial esmenta un brot en un poble del Vinalopó amb 10 persones afectades; després s’ordena el confinament de 200 persones i la realització de proves. Què passa amb els positius que es detecten? S’hauran perdut com llàgrimes en la pluja. En resum, que les dades siguen públiques (si bé disperses o difícils de descarregar) no és garantia de transparència i control democràtic. N’hi ha molt per avançar encara.

L'art de la solidaritat

Opinió 21/1/2021. Article signat amb Benno Herzog. html ací

L’any passat ens ha donat una sèrie de lliçons, o més bé, ens ha ensenyat obvietats: aspectes de la vida humana que havíem oblidat en un procés d’atabalament col·lectiu.

La primera lliçó és que l’ésser humà forma part de la natura. En el nostre afany d’elevar-nos, per mitjà de la nostra cultura, per damunt del món natural, hem oblidat aquest fonament bàsic de la nostra pròpia vida. Siga per la covid-19 o per la innegable crisi climàtica, el darrer any ens ha fet palés que la nostra vida en aquest planeta depén de la coexistència amb o en la natura i que no podem sotmetre definitivament ni la natura externa ni la interna, sinó que només podem ser-ne bons administradors.

Una altra obvietat que havia caigut en l’oblit a causa de diverses dècades d’individualisme és que l’ésser humà depén de la societat. La societat en general i cada persona en concret no són el límit de la nostra llibertat, sinó la condició de la nostra vida. Depenem del benestar dels altres, no només per a la producció de béns i la satisfacció de necessitats materials, sinó també en la salut o la possibilitat d’una vida plena. Dins de les nostres bombolles mediàtiques, dels nostres contenidors nacionals, convertim els altres en una cosa estranya, aliena, i també per això ens aïllem a nosaltres mateixos i acabem també alienats, és a dir, oblidem la nostra dependència mútua. Acceptar aquesta interrelació constitutiva pot ser la base per a una nova solidaritat que supere les nostres múltiples divisions.

Al mateix temps, la gestió de la crisi de la covid-19 també ens ha mostrat que ens hem d’acomiadar de l’objectiu –que només és una simple fal·làcia– de la uniformitat de representacions. Hem d’aprendre a conviure amb diferents idees, ja siguen les posicions de vegades divergents de viròlegs, economistes i educadors, de treballadors de diferents sectors o simplement de persones amb altres horitzons valoratius i culturals. La quimera que hi ha una única posició comuna, que representa la raó, només porta a exclusions, pors i hostilitats front als altres. Més bé cal aprendre –individualment i col·lectivament– a conviure amb la pluralitat d’idees i la incertesa de no poder saber-ho tot.

Aquesta nova gestió del cos social potser és més que una ciència, pot ser considerada un art: l’art de conviure en pluralitat, de veure en l’altre la base de la nostra vida, del nostre progrés i benestar.

Un valencià rodà la primera pel·lícula feminista

Tafaneries valencianes, 11/01/2021, html ací.

Se sol indicar «La Souriante Madame Beudet» (1923), de Germain Dulac, com la primera pel·lícula feminista. Però el cert és que José Estivalis, nascut a Llíria en 1886, va dirigir-ne una deu anys abans. El film «Les misèries de l’agulla», com es pot llegir en el fullet que s’imprimí per a l’estrena, «volia posar de relleu … totes les misèries de la dona moderna»: «El nostre feminisme (sic) consisteix … a fer la dona igual que l’home en tots els fets socials». I això com una etapa cap a la igualtat plena: «Volem sobretot que la dona s’interesse a les qüestions socials que puguen un dia transformar la condició material i moral de tots els oprimits». Potser hi hagué pel·lícules sobre la situació de la dona abans (com un parell rodades per Alice Guy-Blanché, de contingut més ambigu), però cap amb la consciència feminista explícita d’aquest film.

«Les misèries de l’agulla» fou la primera pel·lícula que rodà la cooperativa El Cinema del Poble, que havien impulsat Estivalis, amb 27 anys, i Yves Marie Bidamant, sindicalista dels ferrocarrils, amb el suport de l’anarquisme francés. Constituïren una societat a París, compraren una càmera, ensinistraren un altre ferroviari, Henri Sirolle, en el seu ús i llogaren un projector a Gustave Cauvin, que proyectava films contra l’alcoholisme en mitings i estacions del metro parisenc. Es volia així no només fer propaganda libertària, sinó també contrarestar la imatge degradada de la classe obrera en les pel·lícules existents i superar les fronteres lingüístiques entre els revolucionaris, que Estivalis havia patit en les seues estades a França, Suïssa, Itàlia, Grècia, Egipte i els Balcans. En definitiva, com deia el lema de la societat: divertir, educar, emancipar.

Com que la distinció individual era contrària a l’esperit anarquista, en el film només consten els crèdits dels actors, però és indubtable que la direcció i el guió va correspondre a José Estivalis, que a partir d’aquell moment emprà el pseudònim d’Armand Guerra, i que ja havia dirigit un altre curtmetratge, «Un crit dans la jungla», produït pels estudis vinculats al periòdic L’Éclaire.

La pel·lícula conta la història de Louise Deschamps, que amb 13 anys abandona l’ensenyament i entra a treballar en un taller, que haurà de deixar cinc anys després per l’assetjament del patró, Gustave Ridoux. Acompanyada de su amiga Laure, entra en un altra casa de confecció, on també és assetjada.

La jove contrau matrimoni amb un tipògraf, Georges Leduc, que treballa en un taller dominat per un encarregat despòtic, en particular amb un jove aprenent, Seul. Un altre treballador ix en la seua defensa i l’encarregat l’acomiada. Per solidaritat, els obrers van a la vaga, menys Georges. Però aquest, de salut delicada, es posa malalt i ha de romandre al llit. Louise ha de comprar medecines i treballar des de les 6 del matí fins la mitjanit. Queda dormida sobre la màquina i somia que mentre el seu patró, el senyor Ridoux, porta una vida de luxe, ella ha d’empenyorar béns en el Mont de Pietat. Crea vestits luxosos per a dones riques. Però Georges mor, a Louis la desnonen de l’habitatge on viu i deambula desesperada, per carrers nevats, amb el seu fillet de dos anys, Pierre. Arriba a la vora del Sena. En un pla no conservat, es veu Notre Dame al fons. Trau una corda i es lliga al xiquet, per llançar-se a l’aigua. Afortunadament, un home, Paul Duroc, i el seu fill adolescent, Marcel, passen per allà i els salven de morir ofegats. Paul i la seua dona, Germaine, són protectors de les aprenents maltractades pels encarregats. Han constituït una cooperativa, L’Entr’aide (l’ajuda mútua), de confecció de llenceria, on Louis és benvinguda. És un model de dones solidàries. Hi es troba, com li diu una companya, «la promesa de l’avenir per a Louis i el seu fillet».

La pel·lícula fou rodada durant les darreres setmanes de 1913 i estrenada el diumenge, 18 de gener de 1914, en la sala, plena de gom a gom, del Hôtelt des Societés Savantes, en la Rue Danton, 8, de París. L’escriptor anarquista Lucien Descaves impartí una conferència, el jove Alin cantà canços i alguns actors interpretaren fragments dels seus repertoris, com ara la parella Xavier Privas i Francine Lorée, Broka, Marguerite Greysal i Anne de Bercy. Sembla que també actuà Lina Clämour, que interpretava un paper en el film i que potser fora la dona de Raphaël Clamour, que feia de Georges.

El mateix Estivalis interpretava l’encarregat despòtic de la tipografia. La protagonista, la desgraciada Louis, fou interpretada per una jove de vint-i-quatre anys, Jeanne Roques, coneguda pel pseudònim de Musidora. Aquell mateix any, potser per l’èxit de la cinta d’Estivalis, la jove signà un contracte amb la casa Gaumont, que produí un film en episodis, Les Vampires, on Musidora interpretà Irma Vep, una icona de dona vamp, molt influent en el moviment surrealista. Ella mateixa es convertí també en directora i rodà anys després a Espanya, on fou immortalitzada per la pintura de Julio Romero de Torres.

Com a exemple de la utilització de la pel·lícula, el 9 de maig de 1914 es projectà a Roanne, a benefici de 2.500 persones que s’havien declarat en vaga en la indústria tèxtil

La Cinemateca francesa ha aconseguir recuperar 272 metres del film, uns 14 minuts a 18 fotogrames per segon, que es poden contemplar en diversos llocs d’Internet amb el codi de temps del metratge.

José Estivalis, que signà a partir d’aleshores com Armand Guerra, rodà dos pel·lícules més en El Cinema del Poble: «El vell estivador», un drama d’un home major portuari, que és acomiadat, i «La Comuna. Del 18 al 28 de març de 1871», el primer episodi d’una sèrie que pretenia reconstruir els fets de la Comuna de París. També rodaren quatre documentals i prepararen dos films més: un sobre els batallons disciplinaris al Nord d’Àfrica (coneguts pularment com Biribi) i un altre sobre la figura del pedagog Francisco Ferrer y Guardia, injustament afusellat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica el 1909.

Les primeres pel·lícules de José Estivalis són d’una gran modernitat. Trobem efectes com la partició de la pantalla, filmació en els durs ambients portuaris (com anys després va fer Elia Kazan en «La llei del silenci»), exteriors en glaçats carrers parisencs (com va rodar F. Truffaut en «Els 400 colps») o presentació dels protagonistes reals en concloure la ficció (com va fer S. Spielberg en «La llista de Schindler»). El començament de la Primera Guerra Mundial va llançar a perdre els projectes del Cinema del Poble.

Anys després, José Estivalis o Armand Guerra continuà amb els seus projectes cinematogràfics. Aconseguí dirigir algunes pel·lícules, promoure innovacions tècniques i estudis cinematogràfics a València, rodar documentals i cinema compromés (incloent-hi el primer metratge sobre les trinxeres de la Guerra Civil), i participar també com a actor, guionista i periodista cinematogràfic. Morí a París, la mateixa ciutat on havia fet les seues primeres pel·lícules, en març de 1939, quan només comptava 53 anys.

Riscs sense vacuna

Opinió, 28/12/2020, html ací

La pandèmia no pot ocultar altres riscs. El passat 10 de desembre, a les 12:22, es produí un incident en el reactor 2 central nuclear d’Olkiluoto a Finlàndia, un model semblant a la central nuclear d’Iberdrola a Cofrents. Els reactors d’aigua en ebullició tenen un problema estructural: el vapor radioactiu produït al nucli ha d’abandonar l’edifici blindat. Un incident fora d’aquest instal·lació pot implicar, com en aquest cas, un alliberament de radioactivitat. Molt poc després, el web de l’autoritat nuclear finlandesa (STUK, sí, te nom de peça d’Ikea) informà a la població que no calia prendre les pastilles de iodina ni fer servir altres mesures de protecció. Les pastilles de iodur potàsic es poden prendre perquè el cos absorbisca menys isòtops de iode o cesi radioactiu. Qualsevol ciutadà de Finlàndia o d’Estònia (ben a prop d’Olkiluoto) podia veure per internet les mesures de 260 estacions de monitorització de la radioactivitat que s’actualitzen automàticament cada hora. Tres hores i vuit minuts després de la parada de la central nuclear d’Olkiluoto, el Ministeri de Salut i l’autoritat nuclear donaren una roda de premsa per explicar la informació disponible, el que es pogué seguir en directe. Se sotmeteren a les preguntes dels periodistes.

El carguer nuclear ‘Sevmorput’, de 260 metres d’eslora i amb una capacitat de càrrega de 33.900 tones, propulsat per un vell reactor nuclear de 32 anys i amb la seua única hèlice avariada, pretén tornar a la seua base de Sant Petesburg des de l’Atlàntic per procedir a una reparació. Ha evitat passar entre les Illes Canàries, com tenia previst, però s’ha acostat a 40 milles de Fuerteventura. No passarà molt més lluny de les costes gallegues quan haja de girar el rumb a l’altura d’A Coruña, amb una previsió metereològica adversa. Cap roda de premsa de les nostres autoritats. Només un comunicat de la Direcció General de Marina Mercant, el telèfon de la qual atén de 9 a 14, i un tuit del Consell de Seguretat Nuclear.

Ni a les Illes Canàries ni a Galícia hi ha estacions de monitorització de radioactivitat que es puguen consultar ‘on line’. A tota Espanya només n’hi ha 21. A Finlàndia hi ha una estació cada 1.300 km2. A Espanya, una cada 24.000 km2. Ells tenen 4 reactors, nosaltres 10 (3 en desmantellament). La informació de les nostres estacions no s’actualitza cada hora com a Finlàndia, sinó una vegada al dia. La població no disposa de pastilles de iodur potàsic. La societat necessita urgentment reflexionar sobre els riscs, com el recalfament global o les catastrofes nuclears, per als quals no hi ha vacuna.

La gran diva i el Tomata

 [Tafaneria valenciana, html ací, pdf ací]

Què tingué a veure la cantant d’òpera millor pagada del segle XIX i un fosc delinqüent de Catarroja? Freqüentment, els fils que trenen la història es vinculen de maneres inesperades.

El diumenge 12 de març de 1886, just una setmana abans de Sant Josep, el tren de Barcelona deixà en el fosc cobert de fusta que anomenaven estació a València la gran diva Adelina Patti. La «prima donna», que venia de triomfar a la capital catalana, baixà del ferrocarril amb el seu amant, el tenor Ernesto Nicolini, el seu secretari, sis artistes i tres donzelles. El seguici, amb autoritats i admiradors, es traslladà immediatament a la Fonda París (més tard, hotel), llavors la més distingida de la ciutat, al cantó del carrer Barques amb la baixada de Sant Francesc (ara, plaça de l’Ajuntament). La Patti era l’artista més important del «bel canto» que mai havia actuat a València i potser una de les més grans que ho ha fet en tota la història.

Adelina Patti era una dona cosmopolita. Fou filla d’una parella de cantants italians. La mare, Catalina Chiesa Barilli, es posà de part quan actuava a Madrid, en l’hivern de 1843. La jove Adelina s’havia format a Nova York, havia triomfat precoçment per tot el món, havia contret matrimoni amb el camarlenc de Napoleó III, el marqués de Caux, i acumulava propietats a la Gran Bretanya (incloent-hi un sumptuós castell a Gal·les amb una col·lecció de ponis). Encara es recordava la seua actuació, pocs anys enrere, en l’escenari del Teatre Real de Madrid en 1881, acompanyada pel gran tenor Julián Gayarre (que just després vingué a València per passar els nadals i actuar al Principal).L’endemà de l’arribada en tren, el dilluns 13 de març, es va fer l’assaig de La Traviata, però la Patti no s’hi presentà. La substituí Nicolini. Certament, la diva portava més de vint-i-cinc anys interpretant l’obra de Verdi i la sabia bé. La dona tenia altres preocupacions: havia de preparar el divorci amb el marqués de Caux i el matrimoni amb Nicolini, així com administrar la seua fortuna. A més, poques setmanes abans havia patit un incident actuant a Bucarest. Un botiguer que havia subornat els tramoiestes amb dos francs per veure la interpretació en la cintra del sostre del teatre, va caure a l’escenari des de 17 metres. Els crits d’uns i, en sentir-los, la sospita d’un incendi en altres, provocaren un allau del públic cap a les portes. La diva, que aquella nit interpretava «Lucia di Lammermoor» de Donizetti, aconseguí calmar el públic, però potser pel record del tràgic esdeveniment volia reduir la seua presència sobre l’escenari. També feia mal temps. De fet, el Principal hagué de suspendre per la pluja la serenata que li havien preparat a la cantant a boqueta nit. Així mateix, és possible que la prima donna pensara que el públic valencià no era tan entés en música com el català o el madrileny: greu error.

Aquell dilluns a València, la Patti va romandre a la Fonda París, on menjà com tenia costum llengües de canari. Moltes de les persones que volien mostrar-li el seu reconeixement no pogueren accedir a la seua presència, encara que, com s’ha comentat, no assistí al Principal per a l’assaig. Sí que rebé, però, la mare de Teodoro Martí y Ramón, àlies el «Tomata», un delinqüent valencià natural de Catarroja, de 37 anys, condemnat a mort a causa d’un assassinat pel jutjat de Torrent i l’Audiència de València. La mare, que hagué d’esperar pacientment aquell dia plujós, rebé de la diva una donació de cent francs, perquè poguera anar a Madrid a tramitar l’indult del seu fill, una quantitat insignificant per a ella si pensem que la remuneració de la Patti fou de 15.000 pessetes. La recaptació de les entrades pujà a poc més del doble d’aquesta quantitat. Un aficionat a l’aritmètica calculà que per cadascuna de les 5.054 notes que cantaria la diva de l’obra de Verdi guanyaria 2 pessetes i 97 cèntims, el salari en aquella època d’un obrer per una jornada de deu hores de treball.

Finalment arribà el moment de la representació. El Principal estava ple de gom a gom. Segons la premsa, el primer acte anà bé. El tenor Rubís i la diva, en el paper de la cortesana Violetta Valéry, saludaren després de l’ària final, el famós duo del brindis: «Libiamo, libiamo ne’lieti calici, che la belleza infiora...». La soprano lluïa diamants i dues arracades de roca antiga, valorades en 60 o 70 mil pessetes. En el segon acte lluïa rubís, i la cosa començà a refredar-se. El públic va fer gestos i deixà d’aplaudir. Una part dels assistents començaren a demanar que interpretara «Il Baccio» d’Arditi, un vals que, segons deien, cantava extraordinàriament. Fins i tot una comissió, intuint la desfeta, anà al camerino de l’artista per traslladar-li la demanda. La diva no acceptà.

L’últim acte, amb la Patti ornada de sefirs, ja fou una catàstrofe. Uns tibis aplaudiments finals excitaren més les protestes. Xiulaven uns, tronaven altres, mentre darrere del teló ningú no sabia què fer. Unes ballarines, abillades de llauradores valencianes, esperaven desconcertades amb rams de flor per honorar la diva. Els tramoiestes, encimbellats sobre l’escenari, tenien cabassos de paper de talco preparats per llançar una pluja d’admiració sobre la més gran, però ningú feia el senyal de començar amb aquella precipitació. Els encarregats de l’enllumenament de la sala estaven amb les mans a les espites de gas de les dues màquines Drumont, uns artilugis que, a banda i banda de l’escenari, havien d’il·luminar la Patti amb l’aura de l’èxit. Ballarines, tramoiestes, il·luminadors, cantants i figurants assistien com ninots a aquella algaravia on ja triomfaven els xiulits. Un periodista va escriure: «aquello ya no es pita, es el silbido de todas las locomotoras de todos los ferrocarriles de todas las empresas». La diva pujà a un carruatge i va recórrer ràpidament els dos-cent metres que separaven el teatre de la fonda.

L’endemà, un periòdic satíric publicà una esquela: «La eminente diva ha muerto / La Sra. Patti, sus parientes y secretarios / Ruegan al público se sirva asistir á su fuga, que tendrá lugar á las 2 y 30 en el correo de Madrid. / El duelo se despide en la estación.» Altre va dir: «S’ha rebut un telegrama de Verdi, afirmant que ell no va escriure la “fuga” de Violetta.»

Dies després, quan els diaris havien donat notícia de la desfeta a València, la Patti va remetre una carta al periòdic parisenc «Le Figaro», on afirmava que les protestes havien sigut per no complaure al públic cantant el vals «Il Baccio» i negava que, com afirmava la premsa, no havia participat en l’assaig: «jo assage amb el director d’orquestra»: val a dir, no havia eixit de la fonda, la qual cosa, d’altra banda, permeté que la mare del Tomata arreplegara els diners per procurar l’indult del seu fill.

Un mes i pocs dies després, el 22 d’abril de 1886, festivitat del Dijous Sant, la reina Isabel II, després de participar en l’acte d’Adoració de la Creu, signà tres indults, entre ells el del «Tomata». La reina emprà la fòrmula, no molt desinteressada: «Yo os perdono, para que me perdone Dios» (sembla que les disculpes dels borbons venen de lluny). Després, la reina besà el «lignum crucis» i el «sant clau» de la Creu. Teodoro Martí pogué reunir-se amb la seua mare, la senyora Ramón, que tant pacientment havia intentat ser rebuda per la prima donna aquell dilluns plujós de març on, afortunadament per al de Catarroja i dissortadament per al públic valencià, la diva no anà a assajar.

Universitats privades

Opinió, 17/11/2020, html ací. Coautoria amb Alícia Villar

L’arquebisbe de València ha demanat la unió de les universitats privades sota el seu pasturatge. Quin interés té en obrir universitats o fusionar-les? Es podria suposar que l’atenció pastoral dels joves; però cal recordar que, segons el CIS, menys d’un 9 % de la població es declara catòlica practicant. En tot cas, les taxes de les universitats privades estan al voltant de 6.995 euros per curs, una quantitat allunyada de les possibilitats econòmiques generals (equival, per exemple, a set salaris mínims mensuals). Parlant de taxes, té monsenyor un interés econòmic? El ben cert és que les universitats privades (la majoria en l’òrbita eclesiàstica) produeixen uns beneficis declarats de 210 milions a l’any (INE, 2015), una quantitat gens menyspreable si considerem que l’evangeli prescriu la pobresa. Però, al nostre parer, la raó de l’interés de l’arquebisbe està en mantindre en funcionament tota la maquinària dels centres educatius privats-concertats (2 milions de benefici al dia) on les universitats privades són la guinda del pastís. Però aquesta maquinària comença a fer figa. Per què?

Les famílies que porten els seus fills a la privada aporten uns 7.000 milions d’euros a l’any. Hem de sumar-hi el generòs òbol de l’Estat, de 7.000 milions més, quantitat equivalent a 25 vegades la renda valenciana d’inclusió. Per què paguen les famílies per obtindre un ensenyament que els podria eixir debades? Podríem considerar que per dues raons. La primera, garantir un bon ambient per als seus fills, evitant companys de pupitre pobres o immigrants. Encara que aquesta raó comença a entrar en crisi, com mostra que, en la puntuació de matemàtiques de les proves PISA de la Comunitat Valenciana, els nadius obtenen 506 punts i els immigrants repetidors 397; però atenció: nadius repetidors 418 i immigrants no repetidors 503, poca diferència, doncs.

La segona raó és que aconseguiran que els seus fills arriben a la universitat. Hem fet un mostreig amb quasi dos mil joves valencians de 18 anys. Un 71 % dels que començaren estudis a centres privats han arribat ja a la universitat (l’objectiu de la UE no va més enllà del 40 %). Les famílies compren trajectòries exitoses. I si no poden entrar en una universitat pública, doncs els acolliran en una privada. Per això les universitats privades s’obrin a l’estudiantat dels centres privats sis vegades més que al dels públics (segons el mostreig). Tanmateix, per a bona part d’aquesta joventut, serà un viatge que no portarà a cap lloc. Les universitats multipliquen el títols, però cada vegada estan més desconnectades d’un futur professional brillant. I serà en acabar que una part de les famílies que pagaren aquells 6.995 euros per curs se n’adonaran que van comprar fum, encara que siga fum d’encenser.