Per què cal fer i no cal fer les EvAU

[Opinió, 30/04/2020 html ací, pdf ací]

[Amb Vicent Garcia i Ximo López]

El dret a l'educació està proclamat en l'article 27 de la Constitució Espanyola (CE). L'article 10.1 de la CE estableix que «les normes relatives als drets fonamentals (...) s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH)». Quan la DUDH proclama el dret a l'educació (art. 26) diu literalment: «l'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius». Atenció que no diu la «matriculació», sinó «l'accés». És obvi que la matriculació en els centres privats d'ensenyament superior depén del fet que l'estudiant estiga «accedit» i que pague una «matrícula». D'aquesta manera, amb una prova d'accés que aprova el 93,2% en la convocatòria ordinària (més una altra porció en l'extraordinària), es perverteix l'esperit de la DUDH (que no la lletra) ja que es permet que estudiants amb menys mèrit ocupen places en carreres que altres estudiants, amb més mèrits, no hi poden ocupar, perquè tots estan «accedits». Naturalment les EvAU també serveixen per ordenar l'accés a determinades titulacions, però aquesta exigència no és prou per justificar una avaluació general: l'autèntica raó és una altra, salvaguardar l'acompliment de la lletra de la DUDH. Per això també, el fet que determinades universitats privades no demanen nota de les proves d'accés per fer la matriculació hauria de ser objecte d'una investigació de la fiscalia i un procés per atemptar els drets fonamentals.

Però, d'altra banda, no s'haurien de fer les proves d'accés mentre durara la situació de pandèmia. Si es realitzen en instal·lacions universitàries, caldria comptar amb personal (docent i d'administració i serveis) que no formara part dels col·lectius de risc, convenientment guarnit amb EPI, proporcionar també l'equipament mínim a l'estudiant (i garantir que el mantindrà durant les proves), procedir a la desinfecció (i no només la neteja) diària de les instal·lacions, garantir que l'estudiantat manté la distància per evitar el contagi no només durant la prova, sinó també abans i després de la mateixa, i que tant els qüestionaris com les respostes no són mitjà de transmissió de la malaltia, ni abandonen les institucions ni es trenca la cadena de custòdia. A més, d'habilitar sistemes de transport a les instal·lacions que garantisquen la distància social. Si no s'han pogut garantir aquestes condicions en les oposicions del professorat, per què es pensa que es poden garantir en les EvAU?

Cal plantejar-se, també, quina fiabilitat sobre la vàlua i el mèrit dels estudiants es pot obtenir en un examen dut a terme en condicions de tanta tensió social i ambiental. Si ja l'EvAU és estressant, imaginem què suposa fer-la amb mascareta, guants i seguint instruccions de «guardians» vestits amb EPI. ¿Abaixaran també els numerus clausus de les carreres? Perquè cal esperar una davallada de resultats tot i les facilitats que s'han promés en la prova. ¿O es farà una correcció generosa que, per tant, tampoc no podrà ser ni uniforme en els tribunals ni reflectirà el mèrit dels examinands?

Així que aquesta és la situació respecte de les EvAU: «Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas y sin ti porque me muero»

Acceleració i alienació viral

[Redactat amb Benno Herzog, Publicat en Opinió el 24/03/2020 html ací, pdf ací]

En la passada de grip de 1918, el primer cas esdevingué a principis de març a Kansas. Ací arribà al maig i es tancaren teatres a l'octubre. Ara, la diferència de temps entre el primer cas de Covid-19 (desembre?) al món i a la Comunitat Valenciana (febrer) serà equivalent, però no el temps de reacció i sobretot la sensació de vertigen. Tot sembla anar molt ràpid i aquesta velocitat produeix una perduda de la noció de realitat, una dificultat per arreplegar la nostra experiència en una única imatge coherent.

El sociòleg Hartmut Rosa proposà el concepte d'«acceleració» per comprendre aquests processos que creen l'estranya sensació que la realitat se'ns escapa i ens costa establir una relació significativa amb el món exterior. Es tracta no sols de la velocitat, sinó també d'un desfasament temporal en la successió dels fets. Podem rebre informació mitjançant les xarxes socials tan ràpidament que la velocitat amb la que es produeixen les novetats encara ens pot semblar tortuosament lenta. A més, els debats virtuals semblen estar un parell de dies per davant de les decisions polítiques: una eternitat per a la nostra societat hiperaccelerada.

Realitat, virtualitat, esquemes mentals, referències culturals estan entremesclant-se a velocitats altíssimes, difícilment assumibles per a nosaltres. I per això resulta tan important la parsimònia carismàtica en els individus que transmeten la informació autoritzada: Rudolph Giuliani en l'11-S, Yukio Edano en Fukushima o el doctor Fernando Simon ara. A més, el record de la cinematografia distòpica o catastrofista incrementa l'ansietat. El que abans només semblava possible en les pel·lícules de Hollywood, com ara el tancament de regions i països sencers o que l'espai públic quedara relegat a l'esfera virtual, està convertint-se de sobte en una experiència real. Però les pel·lícules duren dos hores i les situacions reals s'allarguen.

En realitat, seguint Ulrich Beck, sabem quan comencen les catàstrofes, però mai quan finalitzen, ni espacialment ni temporalment. Hi teniu els efectes de l'escalfament global o de les explosions nuclears de Txernòbil i Fukushima. Però voldríem que tot acabarà ràpid. Per això, patim una situació que bé podríem anomenar d'«alienació», en la qual els ritmes d'expansió del virus, els ritmes mediàtics, els ritmes en els quals podem rebre nova informació, els ritmes en els quals podem assumir-la i els ritmes polítics semblen separar-se. D'aquesta manera sentim aquesta inseguretat en la nostra percepció temporal i en la nostra relació amb la realitat; i per això patim aquesta estranya relació de no ser ni tan sols amos o ames de la nostra pròpia digestió d'informació.

Auschwitz i l'antisemitisme

[Article amb Benno Herzog. Opinió, 27/1/2020, html ací, jpg ací, pdf ací]

Auschwitz és un epònim dels camps d'extermini i, en definitiva, del mal absolut en la història. L'exigència que no es repetisca esdevé un imperatiu categòric, com afirmà el filòsof i sociòleg Theodor W. Adorno. Dissortadament, Auschwitz perviu en un sentit. Hitler va aconseguir un dels seus objectius: eliminar la vida jueva a Europa. Coneix vosté algun jueu? On són les empremtes de la seua presència en la nostra història? Però, a més, encara hui en dia, 75 anys després de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz, continua estenent-se el virus de l'antisemitisme. I com cada virus, també aquest canvia de forma, adaptant-se a les èpoques i als grups socials. Per als portadors d'aquest virus, el jueu representa sempre el contrari dels propis valors. Així, per a l'antisemitisme cristià, els jueus van cometre el pitjor dels mals: matar el fill de Déu; per al nazisme, els jueus eren l'anti-raça: ni tan sols eren éssers humans; per al franquisme, eren la llavor de la conspiració de l'anti-Espanya. L'antisemitisme islàmic és hui en dia un dels més sagnants. L'antisionisme considera els jueus (o el «lobby sionista», com diuen) com un poderós agent en l'ombra, capaç de moure els fils de la política mundial. I és tot just en aquesta imatge d'un enemic amb immens poder on es troben tots els antisemites, religiosos i polítics, de la dreta i, de vegades, de l'esquerra. Sempre és agradós imaginar-se com un David que lluita contra un Goliat. I, per això, les escoles jueves, les sinagogues o els museus necessiten una protecció que no cal en instal·lacions anàlogues d'altres grups. Visiten el museu jueu de Viena i entraran en un búnquer.

Per la poca visibilitat de la població jueva (la qual cosa té una de les seues causes en la por de mostrar-se obertament) sovint es pensa que l'antisemitisme ja no és un problema. Però només cal llegir els informes i estadístiques que aporten, per exemple, la Lliga Antidifamació (ADL) o l'Observatori de l'Antisemitisme, per a adonar-se'n que l'antisemitisme continua propagant-se a casa nostra. La Comunitat Valenciana apareix vàries vegades com a escena de tot tipus d'antisemitisme en aquestes informes. Els grups socials solen percebre l'antisemitisme dels altres, però difícilment el propi. Per això, acabar amb l'antisemitisme és una tasca transversal, que ha de permetre viure sense por i gaudir del reconeixement. Fins assolir-ho, l'alliberament d'Auschwitz no serà complet.

Amnistia als diputats empresonats!

[Tafaneries valencianes, 30/12/2019, html ací, pdf ací, jpg  ací]
[Aquest article es tornà a editar el 24/2/2020, html ací, pdf ací, jpg ací]

Daniel Anguiano Mangado (1882-1963) fou fill d'un empleat ferroviari, que, entre altres destinacions, treballà un temps a l'estació de Catarroja, cap a principis del segle XX. A l'Horta de València, el jove Daniel simpatitzà amb les idees republicanes i progressistes de Blasco Ibáñez. Temps enrere, Anguiano havia fet estudis de pèrit mercantil a Santander i, a València estant, ingressà en la Companyia de Ferrocarils del Nord. Fou destinat a Madrid, on entrà en contacte amb el socialisme. El 1907 s'afilià a la UGT i dos anys després fou un dels fundadors de la seua Unió Ferroviària. En 1908 també ingressà en el PSOE. Tant en el partit com en el sindicat, exercí altes responsabilitats. A causa de la seua participació com a dirigent del Comité de Vaga que organitzà les mobilitzacions d'estiu de 1917 (que començaren a València, amb la voluntat de proclamar la República, vegeu Levante-EMV 10/4/2016), Anguiano fou detingut, jutjat per un Consell de Guerra a Madrid i condemnat, el 29 de setembre de 1917, per un delicte de rebel·lió, «a la pena de reclusión perpetua, con la accesoria de inhabilitación perpetua», junt amb els socialistes Julián Besteiro, Francisco Largo Caballero i Andrés Saborit. Foren reclosos en el penal de Cartagena, «cementerio de hombres vivos», que va dir Federico García Lorca. En aquella època, Anguiano era vicesecretari del PSOE.

En les eleccions del 24 de febrer de 1918, els «quatre de Cartagena» encapçalaren llistes electorals, i tots ells foren elegits per diferents circumscripcions: Besteiro per Madrid, Largo per Barcelona, Saborit per Oviedo i Anguiano per València, ciutat amb la qual, com hem esmentat, tenia uns certs vincles. Junt amb Pablo Iglesias Posse, elegit per Madrid, i Indalecio Prieto, elegit per Bilbao, eren els socialistes en el Congrés de Diputats. Anguiano no només estava en la candidatura Aliança d'Esquerres, sinó que també havia sigut presentat simbòlicament per Haro (Logronyo), on havia nascut, Cartagena, on estava empresonat, i pels obrers de Vilamarxant. El triomf a València fou aclaparador: Anguiano obtingué 15.454 vots; Felix Azzati, també de l'Aliança d'Esquerres, però de la Unió Republicana, en tragué 14.640, i el carlista Luís García Guijarro, que també fou elegit diputat, 9.521. A continuació, sense aconseguir l'acta, Rodrigo Soriano, del Partit Republicà Radical, el qual patí un atemptat durant la campanya (vegeu Levante-EMV, 10/11/2019). José García-Berlanga, pare del conegut director de cinema valencià, també fou elegit diputat per la circumscripció de Requena. Dels nou districtes, Anguiano guanyà en sis: Centre, Hospital, Misericòrdia, Museu, Vega, Port i als pobles de la contornada (Alboraia, Burjassot, Tavernes Blanques). El triomf fou celebrat per una gentada a la Casa de la Democràcia, seu dels republicans, mentre sonaven La Marsellesa i l'Himne de Riego.

Només fer-se públics els resultats, Azzati, director del diari El Pueblo, envià un telegrama a Anguiano, en la presó de Cartagena: «La Democracia valenciana se honra en comunicarle este triunfo, página la más esplendorosa de cuantas lleva escritas. El penal se removería en sus cimientos si hasta él llegasen las explosiones de júbilo de esta ciudad, en donde nuestros ideales tienen como refugio una ciudadela que jamás se rendirá al adversario». En el telegrama, que concloïa amb un «salude a los compañeros», en referència als altres socialistes empresonats, li anunciava el seu projecte de portar-li l'acta fins al penal i materialitzar així el seu alliberament: «Mensaje de liberad escrito con la razón y con el sentimiento de un pueblo que con estas cualidades ha forjado el alma de la victoria». Anguiano contestà amb un to no menys entusiàstic: «Esperaba el triunfo de la democracia de Valencia [...] Lo esperaba porque conozco esa democracia de la que formé parte cuando estaba con ella en espíritu residiendo en Valencia».

Segons el projecte d'Azzati, que fou publicat en la portada d' El Pueblo del dia 27 de febrer d'aquell any, es tractava d'organitzar una comitiva que portara l'acta a Anguiano. Aprofitant la majoria republicana en l'Ajuntament, se n'hauria d'afegir la Banda Municipal de València: «Con nosotros vendrán los estandartes y banderas de las entidades adheridas. Y esta misma manifestación, á cuyo frente figurarán los diputados á Cortes, los diputados provinciales y los concejales de las Izquierdas, llegará al Penal de Cartagena, donde, á los acordes de La Marsellesa, del inmortal himno libertador, se le entregará el acta á Daniel Anguiano, diputado electo pro la circunscripción». Després, s'organitzaria un míting en el Teatre Calderón de Cartagena, on parlarien Anguiano i Azzati. El director d' El Pueblo volia aconseguir la col·laboració de l'empresa de ferrocarrils, que organitzaria un comboi especial.

L'acte projectat pels republicans per alliberar els socialistes de Cartagena a ritme de La Marsellesa no es pogué realitzar immediatament. Hi havia qui defensava que la sentència condemnatòria inhabilitava els socialistes de Cartagena en els seus drets polítics i per tant no podien ni atorgar poders, ni haver sigut proclamats candidats, ni, lògicament, haver sigut elegits. La qüestió passà a la comissió d'Actes del Congrés, que elaborà un dictamen que passà a la ple del Congrés. La premsa exigia: «No hi ha parlament en el món civilitzat que no vote immediatament l'amnistia».

Mentre l'alliberament dels empresonats s'endarreria per aquest motius, el projecte d'Azzati trobava més entrebancs. La Companyia del Nord no accedí a posar un tren especial a preus rebaixats, entre València i Cartagena, adduint les circumstàncies que passava l'empresa. Cal recordar que el 1918 fou un any de gran escassetat, derivada entre altres coses per la Gran Guerra que estava lliurant-se a Europa, i que Blasco Ibáñez havia arreplegat en la seua novel·la «Els quatre genets de l'apocalipsi». I això malgrat els vincles entre Anguiano i els obrers del ferrocarril. De fet, un any després publicà el llibre «A los ferroviarios», l'únic que ens consta. A més, després de les eleccions de febrer de 1918 es va viure un cert distanciament entre Azzati i l'alcalde, Faustino Valentín, també republicà, que s'agreujà als mesos següents degut al projecte del primer regidor de fer ensenyament en valencià en les escoles municipals.

Finalment, els quatre socialistes foren amnistiats i reberen les seues actes de diputats de mans del director accidental del Penal de Cartagena, Gervasio Álvarez. No hi assistí la Banda Municipal de València, ni sonà La Marsellesa. Abandonaren la presó amb amics i familiars. Anguiano ho va fer agafant de la mà a la seua filleta. Marxaren a Madrid, on foren rebuts per una multitud en l'estació d'Atocha. Anguiano prometé el seu càrrec al palau de la carrera de Sant Jeroni el dijous, 16 de maig, quasi tres mesos després d'haver sigut elegit diputat i quan a València començà a escampar-se una terrible passada de grip. En el mateix acte, prometeren Besteiro, Largo Caballero i Saborit. Després de la Guerra Civil, Anguiano hagué d'exiliar-se a França, Santo Domigo, Cuba i Mèxic, on s'instal·là amb la seua dona, María de la Paz, i la seua germana, Felisa. També visità Hongria. Morí a Mèxic en agost de 1963.

Maria Carbonell, mestra de les mestres

[Tafaneries valencianes, 15/12/2019 html ací, jpg ací, pdf ací]

Ara que les reivindicacions de les dones constitueixen un moviment global i imparable, està bé recordar aquelles pioneres que, oposant-se als entrebancs de la seua època, obriren camins nous. Una d'aquestes pioneres valencianes, que bé podríem qualificar de mestra de les mestres, fou Maria Carbonell Sánchez.

Va nàixer a València en abril de 1852, en una casa que encara està al cantó dels carrers Palau i dels Venerables. Fou filla de María Sánchez, que dirigí una escola de xiquetes al carrer Glòria (ara, del Pouet de Sant Vicent). De xiqueta, era una lectora infatigable. L'any 1867 s'inaugurà l'escola Normal femenina, ubicada en la segona planta de la Casa de l'Ensenyament, al carrer Arquebisbe Mayoral, que estava dedicada a formar dones mestres. María Carbonell s'hi va inscriure i obtingué el títol elemental (1870) i superior de mestra (1871). Cal recordar que en aquella època les dones no podien accedir a l'educació superior. Maria Carbonell s'incorporà ben prompte a la docència i treballà de manera interina en escoles de la ciutat, com ara les de Russafa i la del carrer Barques. Segons les recerques de Carmen Agulló, en 1877 guanyà per oposició la plaça de Xest (on té un carrer dedicat) i en 1883 oposità novament i obtingué destinació a les escoles del carrer Corona.

En aquella època va escriure llibres d'educació, com ara: «Pedagogía maternal», una obra que recorda l'ideari de María Montessori, continuada, en cert sentit, per «Los pequeños defectos: ligeros estudios sobre la educación en la juventud» (València, F. Doménech i Matías Real, 1888; que fou declarat llibre de text cinc anys després); també edità unes exhaustives «Lecciones de Geografía» (València, Manuel Alufre, 1892) i la novel·la «Coqueterías. Sencillo episodio de la vida íntima relatado a los lectores de El Correo de Valencia» (València, Imprenta de Ripolles, 1897). En 1892 començà a publicar articles en la revista pedagògica «La Escuela Moderna», en el primer dels quals reclamà «una escola educativa» (una reivindicació plenament actual). També escrigué per a la premsa en general. Així, per exemple, publicà la «Xàquera Vella» (1894), un article sobre la dansa popular valenciana que aparegué en «El Correo de Valencia» i que, pel seu interés, reproduí també «La Vanguardia» de Barcelona.

María Carbonell completà estudis de professora normalista a Madrid i l'any 1900 obtingué plaça en la Normal de Granada. L'any següent, per permuta amb una altra pedagoga important, Aurora Larrea, ocupà plaça a València. En arribar, era la professora numerària de Lletres i la seua germana, Josefa, la de Ciències. Ella continuà amb la redacció d'articles i la impartició de conferències; en publica una antologia: «Discursos y conferencias» (València, F. Vives Mora, 1904). També aparegué publicada la conferència «Las mujeres del Quijote», un discurs pronunciat en la «Institución para la Enseñanza de la Mujer» en 1905, amb motiu del tercer centenari de l'obra de Cervantes (n'hi ha una reedició recent d'aquesta conferència i d'altres escrits, realitzada per la Institució Alfons el Magnànim). Ella es mantingué vinculada amb l'entitat, que havia sigut fundada per la Institució Lliure d'Ensenyament a València, a la qual llegaria la seua important biblioteca anys després. Com s'ha esmentat, Maria Carbonell practicà la literatura, també amb incursions poètiques, i es mostrà preocupada per la nostra llengua, que utilitzà en les seues classes de magisteri. L'any 1909 ocupà accidentalment la direcció de la Normal de València, per la qual cosa presidí el Congrés de Pedagogia, un dels dèsset que se celebraren en l'Exposició Regional i l'Exposició Nacional de l'any següent. En un article publicat en «La Escuela Moderna» el mateix 1909, María Carbonell defensava que el mitjà de cultura «más á propósito para conocer el pasado y el presente [es] observar é investigar, disciplinar la mente y aprender en la realidad viva de las cosas las particularidades más interesanes y pintorescas de la Historia y la Geografía, la Industria y el Arte, la Naturaleza y los hechos humanos. Leer en el gran libro del mundo y de las cosas es la gran lectura, y aprender observando y mirando, la gran enseñanza». En coherència amb això, feia visites a fàbriques de la ciutat o a escoles amb les seues estudiants de Magisteri, i ella mateixa viatjà per Bèlgica, França, Itàlia, Portugal i Suïssa. La seua popularitat anava en augment.

Filla predilecta de València

En 1915, l'Ajuntament de València la nomenà «filla predilecta» de la ciutat, com acredita la làpida que es posà en l'edifici que ocupava la Normal i que ara forma part de l'Ajuntamet. Al desembre s'hi publicaren 200 exemplars d'un llibre homenatge, en el prefaci del qual es podia llegir: «la conocen muchos, muchísimas la aman, la aprecian cuantos la tratan, la estiman cuantos la conocen, la admiran cuantos la leen, la veneramos todos». El mateix any, la revista «La Escuela Moderna» li dedicà excepcionalment una semblança biogràfica (número 292 de 1915). El seu ideari estava pròxim precisament a l'escola nova, posant l'accent en un cert feminisme, com es pot veure als articles que hi va publicar, com ara «Educación Femenina» o «La Pedagogía después de la Guerra» (1918): «¿Seguiremos diciendo a las niñas y jóvenes que la mujer ha venido sólo para la familia, para el hogar, para la maternidad?». Va gaudir, així mateix, d'una bona consideració per part de la premsa confessional; de fet, se l'ha considerada també pròxima al regeneracionisme i al catolicisme social. També estava compromesa amb l'extensió de les pràctiques higienistes i en la lluita contra la tuberculosi infantil. En una crònica de 1919 d'una assemblea nacional de mestres (millor dit de dues, perquè hi estaven separats homes i dones) fou descrita com «verdadera y legítima gloria profesional».

Quan la Gaceta de Madrid (el BOE) publicà en 1922 la resolució amb la seua jubilació com a professora numerària de Pedagogia de l'escola Normal de Mestres es va promoure un gran homenatge civil. En un acte en el Paranimf de la Universitat de València se li atorgà la Creu d'Alfons XII, «costeada por el Magisterio». Continuà reeditant els seus llibres i publicant-ne de nous, com ara «Temas de pedagogía» i «Las hadas modernas» (publicats a València, per Hijos de F. Mora, en 1920 i 1922, respectivament). El mateix any de la seua jubilació i per iniciativa de les seues deixebles, la ciutat de València li dedicà un carrer (el que representa un reconeixement extraordinari: retolar un carrer abans de morir la persona homenatjada), i també posà el seu nom a un centre escolar femení, que es trobava en el mateix carrer, precisament el que havia dirigit María Sánchez, la seua mare. Hi hagueren parlaments on se l'arribà a comparar amb Ramón y Cajal, que, nascut el mateix any, també havia sigut obligat a jubilar-se pel diari oficial.

Maria Carbonell es mantingué soltera. Gaudia de la conversa i de cuidar les seues flors. Morí en agost de 1926, quan, jubilada de la docència en la Normal de magisteri, era encara directora pedagògica de la «Institución para la Enseñanza de la Mujer», vicepresidenta del «Tribunal de Niños» i vocal de la Junta de Protecció a la Infància. Tingué reconeixements pòstums: poc abans de la Guerra Civil, hi havia a València dues «cantines escolars» per a infants indigents; una duia el nom de Blasco Ibáñez i l'altra el de María Carbonell. Als anys cinquanta es retirà el seu nom al carrer que li havien dedicat. Posteriorment es retolà un altre a la Malva-rosa, on és esmentada únicament com a «mestra». L'institut de Benetússer porta el seu nom.

L'excomunió del superintendent

[Tafaneries valencianes, 2/12/2019, html ací, pdf ací, jpg ací]

No sempre han sigut tan generoses les exempcions fiscals de l'Església catòlica com ara. En els primers temps de l'absolutisme, la identificació entre l'Estat i la corona, provocà que el no pagament d'impostos reials es prenguera com un atac al poder, la qual cosa determinà conflictes entre les autoritats civils i la jerarquia catòlica. Potser un dels més importants esdevingué el 1717 i fou protagonitzat pel superintendent Don Rodrigo Caballero y Llanes, d'una banda, i el vicari general, Jacinto Ortí, de l'altra. Els fets estan relatats en notes de Gregorio Mayans i José Vicente Ortí (resumides pel marqués de Cruilles).

Don Rodrigo Caballero havia nascut el 1663 a Valverde del Camino (Huelva). El 1708, el rei Felip V l'envià a la Cancelleria de València; el 1711 fou nomenat intendent del Regne de València i el 1713, superintendent. En aquest període dignificà el Prat de València, ordenà que hi plantaren àlbers (per això el seu nom actual: l'Albereda) i es construïren les dues Torretes que encara hi són. També pagà la construcció d'una ermita, que començà el mestre Vicent Vergara el 1716. Era un templet ovalat, revestit de marbres, amb una imatge de la Mare de Déu de la Soledat, que tal vegada fou tallada per l'escultor Leonardo Capuz. De l'ermita s'encarregaven els frares del convent pròxim de Sant Joan de la Ribera. Però anem amb el conflicte entre el poder civil i l'Església.

El divendres 25 de juny de 1717, una barca anglesa amb un carregament de sal ancorà enfront del Puig. Aleshores, els frares de la Cartoixa de la Nostra Senyora d'Ara Christi (ara, un complex hoteler) enviaren un germà llec i uns mossos, amb un carro de quatre rodes i unes mules, per proveir-se de sal. Volien comprar-ne set cafissos. Però quan estaven desembarcant la sal arribaren uns Guardes de Rendes Reials. Permeteren que continuara la descàrrega, però en acabar, brandaren pistoles i detingueren els enviats del convent i un parell de mariners. Els portaren a València, adduint que no havien pagat els impostos corresponents (els cartoixans s'hi consideraven exempts). Don Rodrigo, el superintendent, trobà bé la detenció i anuncià que, si no ho resolien en dotze hores, assotarien els detinguts. Aleshores els frares buscaren la protecció de la jerarquia eclesiàstica. L'arquebisbe Antonio Folch de Cardona, de tendències austracistes, s'havia exiliat a Viena, on gaudí del suport dels Habsburg (vegeu Levante-EMV de 04/12/2016, «L'arquebisbe maulet»).

En absència de l'arquebisbe, els detinguts apel·laren al vicari general capitular, Jacinto Ortí. El vicari amenaçà amb excomulgar el superintendent si en tres hores no alliberava el llec i els mossos i tornava la sal. Aleshores el superintendent presentà un recurs contra l'excomunió, adduint que era cavaller de l'Orde de Sant Jaume i havia de ser jutjat per instàncies superiors, però el vicari general trobà mal plantejat el recurs i publicà l'excomunió en el tauler de la capella de Sant Pere de la Seu.

La cosa, però, anà a més. L'Audiència amenaçà al vicari: o retirava l'excomunió o procedirien a apropiar-se d'algunes prebendes o beneficis eclesiàstics i enviar a l'exili els responsables. El vicariat contestà amb una amenaça d'excomunió a totes les persones que entrebancaren la seua autoritat.

Aleshores esdevingué un fet inesperat. Es va rebre una ordre del rei per la qual el superintendent havia d'anar a supervisar unes naus a Alacant. Don Rodrigo demanà a l'església l'absolució de l'excomunió, per poder posar-se en camí. El vicari convocà una junta de teòlegs i, encara que no s'hi posaren d'acord, es decidí alçar-li l'excomunió durant un mes, a fi que poguera fer la tasca encomanada per la corona a Alacant.

En aquest període, les dues parts en conflicte continuaren augmentant la tensió. Els fets es posaren en coneixement del Consell Suprem de Castellà, que considerà que el conflicte responia a una estratègia del clergat per combatre l'autoritat del superintendent. L'església organitzà rogatives. Finalment, el capità general, marqués de Valdecañas, també s'hi implicà i mobilitzà les tropes. Així, el 5 de juliol, tres regiments de cavalleria ocuparen llocs de la ciutat i, al migdia, els soldats envoltaren els habitatges dels cinc canonges principals (l'esmentat Ortí, Luis Rocamora, Pedro Llázer, Jaime Cervera i Ramón Mascarell). Cinc funcionaris de l'Audiència els comunicaren que havien de marxar exiliats. Fins i tot, un coronel d'un regiment organitzà una correguda de bous a les portes de la Seu. Els cinc canonges foren exiliats a Perpinyà. La corona no estava disposada a tolerar cap vulneració de la seua autoritat. Llavors es reuní el capítol catedralici i delegaren l'autoritat en el canonge de més edat, encara que mantingueren vacant el càrrec de vicari en actitud de resistència.

Son Rodrigo aprofità la visita a Alacant per fer gestions davant la nunciatura vaticana i així aconseguí d'aquesta l'absolució durant sis mesos. Tornà a València el 23 de setembre i, en concloure el termini de l'absolució, n'aconseguí sis mesos més.

Mentrestant, el capítol catedralici va fer gestions davant del confessor del rei, el jesuïta Doubauton, i del cardenal Aldrobandi. Tal vegada a causa d'aquestes gestions, Don Rodrigo fou promogut al càrrec de superintendent de Catalunya. El trasllat era una forma elegant de rebaixar la tensió. Per això abandonà la nostra ciutat i marxà a Barcelona el 20 de novembre de 1717. El càrrec d'intendent fou ocupat per Luis Antonio Mergelina el 1718, que també tingué enfrontaments amb la jerarquia catòlica.

Temps després, el capità general de Catalunya donà autorització perquè els canonges exiliats tornaren des de Perpinyà a València, i ho feren passant lògicament per Barcelona. Hi van rebre homenatges i, fins i tot, Don Rodrigo els convidà a dinar i els acompanyà per la ciutat. D'això se'n diu «tirar un vel». Els canonges arribaren finalment a València el 16 de gener de 1719, divuit mesos després de partir a l'exili. Què passà amb el germà llec, els mossos i els mariners que foren empresonats? Les cròniques no en diuen res.

Després d'estar tres anys com a superintendent de Catalunya, Don Rodrigo fou nomenat intendent de Galícia. El 1726 fou promogut al càrrec d'intendent general de Castella i Lleó i corregidor de Salamanca, ciutat en la qual també animà reformes urbanístiques. Fou ell qui promogué diverses places, entre les quals hi ha la coneguda Plaça Major, que seria dissenyada i construïda per Alberto de Churriguera, membre de la família d'arquitectes que difongueren el barroc «xorigueresc». Don Rodrigo morí el 1740 i fou soterrat a Madrid. L'ermita de la Soledat fou enderrocada el 1812 i la seua ubicació a l'Albereda senyalada per una columna (ara n'hi ha una reconstruïda). Entre 1839 i 1868, data de la seua mort, el terreny fou propietat del célebre editor Mariano de Cabrerizo, que hi va instal·lar un casino. Abans de morir, Cabrerizo donava caramels a un xiquet de bolquers, que anava per casa seua perquè la majordoma era la seua madrina. El xiquet era Vicente Blasco Ibáñez, però aquesta és una altra història.

Tirs contra el candidat

[Tafaneries valencianes, 10/11/2019, html ací, pdf ací, jpg ací i ací]

En febrer de 1918, Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar, candidat al Congrés de Diputats per València, patí un atemptat en plena campanya electoral. Soriano, conegut com «el batallador», fou un llicenciat en dret, literat i periodista, de pensament republicà, que després de trencar amb el grup de Blasco Ibáñez (amb qui, fins i tot, es va batre en dol), havia fundat el periòdic «El Radical».

Abans de patir l'agressió, ja havia sigut elegit diputat per la circumscripció de València en les legislatures de 1901, 1902, 1905 i 1907, i per la de Madrid en 1910 i 1914. El 1918, en les anomenades eleccions de la «renovació», tornà a presentar-se per València. Per fer la campanya, s'allotjà a l'Hotel Reina Victoria i realitzà freqüents actes electorals. Al carrer Gil Polo, molt a prop de la Porta de Serrans, estava la redacció d'«El Radical», que realment funcionava com un casino republicà on se centralitzava la campanya. Soriano reforçà la redacció amb periodistes, com ara Julio Romeo Lozano, del periòdic «España Nueva» (també fundat per Soriano), i intentà que «El Radical» apareguera diàriament. La nit del dissabte 16 de febrer, Soriano estigué a la redacció fins a poc més de les nou de la nit. Després, pujà en un carruatge «milord» per tornar a l'hotel, acompanyat de Julio Romeo i un altre periodista d'«El Radical», Antonio Zaragoza. El vehicle enfilà cap al carrer Serrans, la ruta natural per arribar al carrer Barques. Uns individus amagats esperaven el candidat després de la casona que ara ocupa el Centre Sindical Primer de Maig de Comissions Obreres del País Valencià, abans d'arribar al carrer de Sant Bartomeu (actualment, la part sud del carrer Serrans). En passar el carruatge, un d'ells s'acostà i, a curta distància, disparà un revòlver, apuntant al cap de Rodrigo Serrano. Se suposa que era un «bull-dog», un revòlver xicotet, de cos compacte, fabricat per la companyia britànica Webley i prou popular en l'època. En sentir el primer tir, la víctima intentà alçar-se, però el segon impacte el deixà tombat al seient, mentre li brollava sang de la cara i el coll. El periodista Zaragoza botà del carruatge per intentar perseguir l'autor de l'atemptat que, junt als seus acompanyants, fugí ràpidament pel carrer Covarrubias o pel carrer de la Concòrdia. L'home que portava el revolver es girà i disparà contra el periodista, sense que el tir el ferira. La persecució coincidí amb l'eixida dels estudiants de l'antiga Escola de Comerç i Indústria, on assistien treballadors en horari nocturn, la qual cosa afavorí la fugida.

Soriano presentava tres ferides, dues per un tir que li havia travessat el coll, amb orifici d'entrada i d'eixida, i una altra causada per una bala que se li allotjà a la mandíbula. El candidat digué «estic ferit» i es desmaià. Immediatament el portaren a l'hospital del carrer Guillem de Castro, en aquella època anomenat Hospital Provincial, on fou atés pel doctor Eduardo Izquierdo i el practicants Nicolás Sanchis i Juan Bautista Miranda. L'operaren dues vegades, li tragueren la bala i l'envenaren. El candidat, conscient, comentà: «Açò és un accident de treball, sense importància». El governador, Juan Sánchez Anido, acudí a l'hospital per interessar-se per la salut del candidat. També s'hi presentà el jutge Miguel García, que prengué declaració al ferit i qualificà els fets com un assassinat frustrat. Així mateix el visitaren altres militants radicals, com ara els senyors Organista, Taroncher, Martínez Orón i Trinidad. La notícia va córrer per la ciutat, de manera que cap a la una de la matinada, quan el ferit abandonà l'hospital, s'hi havia concentrat una nombrosa gentada (la premsa parla de milers de persones). Soriano, instal·lat en un cotxe, fou portat a l'Hotel Reina Victoria, i, encara una mica atabalat i amb febra, fou pujat a la seua habitació. Es repetí la concentració de persones al carrer Barques, observades per guàrdies a cavall. Poc després arribà a visitar el ferit el director de Belles Arts, el prestigiós escultor Mariano Benlliure. Per la nit, hagueren de curar Soriano perquè una ferida s'havia obert i sagnava. Mentrestant, les forces de seguretat protegiren els centres del republicanisme blasquista. L'endemà matí, el doctor García Brustenga (que ara té un carrer dedicat a València) li canvià l'embenat i li comentà: «Ara té l'acta de diputat segura». El ferit respongué: «La que tinc, quasi, és l'acta de defunció». Amb una certa perspectiva històrica, el pronòstic del metge tenia un punt de raó. Molts polítics guanyaren les eleccions després de patir atemptats, com ara Ronald Reagan, José María Aznar o, més recentment, Jair Bolsonaro.

En realitat, Rodrigo Soriano no va eixir elegit el 1918. Continuà amb la seua activitat republicana i sindicalista, per la qual cosa, el dictador Primo de Rivera ordenà en febrer de 1924 el seu exili a l'illa de Fuerteventura, junt al també basc Miguel de Unamuno (aquest era de Bilbao, Soriano de Sant Sebastià). Primo castigava així les intervencions de Soriano contra ell (per cert, els dos s'havien batut a espasa en 1906), a propòsit de l'actuació del militar en la Guerra d'Àfrica i de la seua implicació amb el cas de «La Caoba», una prostituta, detinguda per narcotràfic, que havia sigut alliberada per la intervenció de Primo de Rivera, amb el qual mantenia relacions. A l'illa canària, de paisatge semidesèrtic i estètica africana, Unamuno i Soriano no només es dedicaren a escriure: muntaren en camell, es feren fotografies de broma i, almenys Unamuno, prengué banys de sol nu. Abans que arribara l'indult, datat en juliol d'aquell any, els dos fugiren a França. Ara que la figura d'Unamuno ha recuperat actualitat per la pel·lícula d'Alejandro Amenábar «Mientras dure la guerra», que tracta sobre l'autor d'«El sentimiento trágico de la vida» i el seu enfrontament amb Millan Astray, paga la pena recuperar la figura de Ricardo Soriano, el seu company d'exili. Després de París, Rodrigo Soriano viatjà a Uruguai. Tornà a Espanya en juny de 1931, poc després de la proclamació de la II República. Un mes després tornà a concórrer a les eleccions al Congrés de Diputats i fou elegit per la circumscripció de Màlaga. Durant la Guerra Civil fou nomenat ambaixador a Xile, i, acabat el conflicte bèl·lic, actuà decididament per acollir exiliats espanyols. Estigué en la recepció del vaixell francés SS Winnipeg, que arribà a Valparaiso el 3 de setembre de 1939 amb més de 2000 refugiats espanyols. L'acompanyava un jove ministre, anomenat Salvador Allende, que anys després arribà a president de la República Xilena i, just 34 anys després, morí a causa d'un altre colp d'Estat. Paradoxalment, entre els exiliats espanyols a Xile també s'hi trobà Sigfrido, el fill menor de Blasco Ibáñez, periodista i polític. Rodrigo Soriano morí en desembre de 1944, 26 anys després de patir l'atemptat al carrer Serrans, una freda nit de febrer.