En la passada de grip de 1918, el primer cas esdevingué a principis de març a Kansas. Ací arribà al maig i es tancaren teatres a l'octubre. Ara, la diferència de temps entre el primer cas de Covid-19 (desembre?) al món i a la Comunitat Valenciana (febrer) serà equivalent, però no el temps de reacció i sobretot la sensació de vertigen. Tot sembla anar molt ràpid i aquesta velocitat produeix una perduda de la noció de realitat, una dificultat per arreplegar la nostra experiència en una única imatge coherent.
El sociòleg Hartmut Rosa proposà el concepte d'«acceleració» per comprendre aquests processos que creen l'estranya sensació que la realitat se'ns escapa i ens costa establir una relació significativa amb el món exterior. Es tracta no sols de la velocitat, sinó també d'un desfasament temporal en la successió dels fets. Podem rebre informació mitjançant les xarxes socials tan ràpidament que la velocitat amb la que es produeixen les novetats encara ens pot semblar tortuosament lenta. A més, els debats virtuals semblen estar un parell de dies per davant de les decisions polítiques: una eternitat per a la nostra societat hiperaccelerada.
Realitat, virtualitat, esquemes mentals, referències culturals estan entremesclant-se a velocitats altíssimes, difícilment assumibles per a nosaltres. I per això resulta tan important la parsimònia carismàtica en els individus que transmeten la informació autoritzada: Rudolph Giuliani en l'11-S, Yukio Edano en Fukushima o el doctor Fernando Simon ara. A més, el record de la cinematografia distòpica o catastrofista incrementa l'ansietat. El que abans només semblava possible en les pel·lícules de Hollywood, com ara el tancament de regions i països sencers o que l'espai públic quedara relegat a l'esfera virtual, està convertint-se de sobte en una experiència real. Però les pel·lícules duren dos hores i les situacions reals s'allarguen.
En realitat, seguint Ulrich Beck, sabem quan comencen les catàstrofes, però mai quan finalitzen, ni espacialment ni temporalment. Hi teniu els efectes de l'escalfament global o de les explosions nuclears de Txernòbil i Fukushima. Però voldríem que tot acabarà ràpid. Per això, patim una situació que bé podríem anomenar d'«alienació», en la qual els ritmes d'expansió del virus, els ritmes mediàtics, els ritmes en els quals podem rebre nova informació, els ritmes en els quals podem assumir-la i els ritmes polítics semblen separar-se. D'aquesta manera sentim aquesta inseguretat en la nostra percepció temporal i en la nostra relació amb la realitat; i per això patim aquesta estranya relació de no ser ni tan sols amos o ames de la nostra pròpia digestió d'informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.