divendres, 21 d’octubre del 2016

Més d'un milió a la setmana

[Opinió, publicat el 21/10/2016, html ací, jpg ací]

Els centres privats d´ensenyament no universitari que estableixen concerts educatius amb la Generalitat són un conjunt heterogeni d´empreses. Alguns representants empresarials ja han amenaçat amb la pèrdua de llocs de treball si no es prorroguen els concerts educatius. L´argument és fal·laç perquè la proporció d´alumnes per professor és menor als centres públics que als privats. A més, s´invoca la llibertat d´ensenyament, que no està en perill: qualsevol persona pot obrir centres educatius i matricular-hi alumnat. La llibertat d´ensenyament no implica que l´Estat pague les quotes; de la mateixa manera que la llibertat de premsa no vol dir que aquest diari li resulte gratuït. Aquests arguments patronals desvien l´atenció del gran negoci que estan fent.

L´Institut Nacional d´Estadística (INE) elabora periòdicament una enquesta de finançament de l'ensenyament privat. L'última publicada correspon a l´any 2010 i ofereix una quantificació del volum del negoci del ensenyament privat no universitari al País Valencià . El 97,2 % dels seus ingressos correspon a les quotes que paguen les famílies (33 %) o aporten les subvencions públiques (64,2 %). En el cas valencià, l´aportació pública està 5,5 punts per dalt de la mitjana espanyola, la qual cosa es deu al fet que es concerten més cursos i amb quantitats més generoses. Hi ha dues dades aportades per l´INE que resulten sorprenents. La primera és l´ínfima fiscalitat: els imposts que paguen aquestes empreses representen només el 0,39 % dels ingressos. La segona i més important, és el volum dels beneficis: el sector de l´ensenyament privat no universitari valencià tindria uns beneficis de 58,8 milions d´euros a l´any, altrament dit, més de 160 mil euros diaris o més d´un milió d´euros setmanals. Per fer una comparació, la cadena d´alimentació Consum obtingué el 2010 uns beneficis de 34,1 milions d´euros. I no hem d´oblidar que aquell any estàvem fortament afectats per la gran recensió, amb una caiguda del PIB per càpita del 5 %.

La presència d´aquestes empreses que gestionen centres educatius privats explica, en darrera instància, que les famílies paguen per l´educació un 47 % més que les italianes, un 124 % més que les franceses i un 613 % més que les finlandeses. La Conselleria d´Educació mira cap a Finlàndia com un dels models d´èxit educatiu a seguir en diversos aspectes. Estaria bé que també se seguira pel que fa al cost per a les famílies i la minimització del negoci privat.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

El cotxe volant valencià que arribarà a Venus

[Tafaneries valencianes, 16/10/2016, jpg ací, pdf ací, html ací]






Durant segles, l’enginy humà s’ha afanyat a inventar un carruatge que no necessitara la força del bestiar, un «auto-mòbil». El primer vehicle de vapor es construí el 1769 i el primer d’explosió interna el 1885. En aquesta història de l’automòbil té un lloc destacat un invent valencià: el «cotxe volant» de Josep Boscasa.


Tenim notícia del cotxe volant (que no volador) per diversos gravats. Potser el més antic fou el realitzat pel burí de José Joaquín Fabregat, nascut a Torreblanca. La imatge està datada per algunes fonts el 1773, encara que podria ser posterior. Una còpia d’aquest, feta amb més detall i acolorida, es deu al gravador Francisco Hernández. A la Biblioteca Nacional se’n conserva un exemplar. Potser aquesta imatge siga de finals del segle XVIII o principis del XIX, perquè al «Diario de Madrid» del 4 de març de 1802 n’hi ha un comentari detallat. Tenim notícies també que una d’aquestes imatges, la de Fabregat o, més probablement, la d’Hernández, es venia a Madrid, a la botiga que tenia Joseph Francisco Martínez Abad a la Subida de Santa Cruz (ara, carrer Esparteros). El gravat duïa una explicació al marge, que paga la pena copiar literalment:


«COCHE VOLANTE. Su figura es triangula curvilina q.e apoya sobre tres ruedas. El Buque interior consta de 8 pies de Longi.d y 4 de Latitud, tiene 6 asientos, desde ellos se dirige la maquina tocando levemente la manecilla. Su agente es el aire pero en su defecto lo es una manija q.e se menea con facilid.d No puede volcarse por q.e el Arbol y velamen grabitan mas bajos q.e el eje. Esta ventajos maquina executada en España por un patricio, es tan util y comoda q.e proporciona las maiores ventajas, quales son las de poder viajar sin cavalleria, con seguridad y prontitud. En calma o queriendo marchar contra el ayre la manija suple todo; da las vueltas y contiene el paso al arbitrio del q.e la rije, suve y vaja las cuestas sin diferencia de cualquiera otro carruaje. Desde el canape A se da direccion a la maquina y tambien se puede desde el asiento delantero B. Suben los viajeros por la testara C. Los principales asientos se cub.n y descubren a resolte, como dem.tra la D. y la E- señ.a las arm.s de Valencia».


Del gravat i del text no es pot deduir com funcionava el dispositiu de la «manija». Podem suposar també que se’n fabricà un prototip, gràcies a un «patricio». A destacar l’escut de València en la bandera i la petita banderola a la dreta amb les lletres «D.I.B.N.», que han de correspondre a les inicials de l’inventor: «Don Ioseph Boscasa N.». El 1775 s’edità a Madrid un fullet sobre l’invent valencià amb el títol «El carro volante», obra de l’extremeny Jerónimo Auxide de la Fuente, autor que publicà obres sobre les fases de la lluna, l’astrologia i «el viatge als astres». Seu ha de ser el poemeta que acompanyà la il·lustració: «No es mucho que vuele el buey /Si vuela el carro también./Por agua, por viento y tierra,/Surca el carro, anda y vuela». Potser Auxide de la Fuente suposà que l’invent del valencià era una màquina voladora. En aquella època, n’hi havia molt d’interés, com ho acredita el coetani llarg cant a la «Machina Aerostatica» de José de Viera y Clavijo, arxidiaca de Fuerteventura.


Sabem que es va fer un gravat més de l’invent de Boscasa, que algunes fonts atribueixen al burí de Mariano Sánchez i daten el 1775 i altres consideren anònim. En aquesta imatge s’afegiren uns personatges a banda i banda del cotxe volant, que afirmaven: «Tomemos uno el fusil, otro el arado, y seremos más utiles al estado» i «Gracias al Ingenio Valenciano, que nos libra á uno del peso y á otro del cuidado». L’objectiu d’aquesta còpia adulterada, que es venia més cara que l’original, era el benefici fàcil del «reestampador», com denuncià una carta remesa al «Diario de Madrid», publicada el 8 de juny de 1802.


Poques coses sabem de l’inventor del cotxe volant. Josep (José, Joseph o Josef, com apareix als textos) Boscasa. Fou un militar, mestre major de muntatges d’artilleria a València. Tingué alguna relació amb la Societat Econòmica d’Amics del País de València, a la qual presentà, almenys, dos projectes. El 1777 s’adreçà a l’entitat amb un invent per fabricar jaspi artificial (que serien pedres o, més bé, estucs jaspiats). N’adjuntava tres mostres i suplicava el foment d’aquesta indústria novedosa. Cap al 1816 presentà un altre projecte per minimitzar el perjudici que les rodes dels carros produïen als carrers i camins. Proposava que les rodes portaren calces més amples, que s’harien de subjectar amb claus embotits o sense cap, i que els carros tingueren eixos de ferro i boixes de bronze.


Al «Diario de Valencia» del 31 de desembre de 1807, Josep Boscasa es esmentat com «maestro de coches». És possible que haguera deixat l’exèrcit. Aleshores vivia al carrer Governador Vell i estava relacionat amb el comerç de carruatges. L’agost de 1786 va nàixer a València, Lorenzo Boscasa, fill d’Agustina Igual i d’un Jose Boscasa, que podem suposar la mateixa persona que el nostre inventor. Lorenzo fou un metge notable que s’instal·là a Madrid el març de 1822, on arribà a metge de la reial família. Traduí i comentà un «Diccionario de Ciencias Médicas» en 38 volums. També, el març del 1832, hi ha notícies d’un Agustín Boscasa, que tenia un «obrador de coches» al carrer Atocha de Madrid, que bé podria ser fill o nét del nostre inventor.


Hi hagueren altres invents semblants al cotxe volant. Cap al 1600, a la platja de Schveningen (La Haia), Simon Stevin mostrà al príncep Maurici de Nassau un parell de vaixells amb rodes i veles, però el príncep els prohibí, per tal de no arruinar els arriers. Poc després, Hendrik Gerritsz, un artista d’Amsterdam, va pintar el quadre «El carro dels folls de Flora», una versió del tema clàssic de la nau dels folls, però amb un carruatge amb una vela.


Després de l’invent valencià, el professor anglés George Pocock dissenyà el «Charvolant», un carro tirat per milotxes, que patentà el 1826. En el seu llibre «The Aeropleustic Art or Navigation in the Air by the use of Kites, or Buoyant Sails», publicat el 1827, narra com el 8 de gener d’aquell any, viatjà amb el seu vehicle entre Bristol i Marlborough i pogué recórrer una milla en 2 minuts i 3 quarts, la qual cosa suposaria una velocitat superior als 35 km/h. El francés Pierre Charles Hacquet, que, com Boscasa, també havia estat militar, concretament oficial d’infanteria, construí «L’Éolienne», un carruatge amb veles, amb el qual el 28 de setembre de 1834, amb vent de sud-oest, aconseguí creuar París. Hacquet muntà un espectacle amb el seu vehicle a la rue de la Chaussée d’Antin, 27 bis, on feia exhibicions des de les 9 del matí fins a la nit, al preu d’un franc l’entrada.


A hores d’ara, hi ha vehicles moguts pel vent i, fins i tot, una federació internacional (la FISLY, sigles de Federation International de Sand et Land Yachting), que ha establert vuit classes de vehicles amb veles. El 2009 s’aconseguí un rècord de velocitat de 202,9 km/h. Fins i tot el «John Glenn Research Center» de la NASA ha dissenyat un vehicle amb vela, el «Zephyr», per desplaçar-se per la superfície de Venus a 0,5 m/s. El web de la NASA permet, fins i tot, descarregar els fitxers per fer-ne una impressió 3D de la maqueta. En realitat, ja havia imaginat Jerónimo Auxide de la Fuente que l’invent valencià de Josep Boscasa serviria per viatjar als astres.









diumenge, 9 d’octubre del 2016

Jaume I i els tàrtars a València

[Tafaneries valencianes, 9/10/2016, html ací, pdf ací]


El desembre de 1268, Jaume I viatjà a Toledo, al regne del seu gendre Alfons X, que havia contret matrimoni amb Violant d´Aragó i Hongria, filla del Conqueridor. A la ciutat castellana, el rei Jaume assistí a la primera missa que celebrà per Nadal el seu fill, don Sanxo, que havia estat nomenat arquebisbe d´aquella ciutat. L´últim dia de la seua estada a Toledo, Jaume I rebé un important missatge de Jacme Alaric, un cavaller de Perpinyà que estava de tornada de l´ambaixada que ell i el papa Clement VII li havien encomanat. L´any anterior, Jacme Alaric havia encetat un llarg viatge per entrevistar-se amb el besnét del gran Genguis Khan. Cal recordar que l´emperador mongol Genguis Khan havia establert el major imperi a la Terra. A la seua mort, aquest s´estenia des del Pacífic fins al Mar Caspi. Els hereus de Genguis Khan afegiren noves conquestes, però també fragmentaren l´imperi. Un dels seus néts, Hülegü Khan, fou el primer «kahn» de Pèrsia. Ell era de creences budistes i la seua mare i la seua dona eren cristianes nestorianes. Potser per aquesta raó mantingué campanyes contra les capitals islàmiques (Bagdad i Damasc). Per aquella època, Niccolò i Mafeo, pare i germà de Marco Polo, estigueren a la cort de Hülegü.

El 1262, Hülegu Kahn envià una carta al rei francés Lluís IX per fer una aliança i conquistar Jerusalem. El monarca ignorà la proposta (potser no rebé la carta). De tota manera, el francés ja havia fracassat en l´anomenada Setena Croada (1248-1254). Hülegu envià cartes a altres reis i prínceps. Jaume I i el papa Clement VII respongueren, tot enviant Jacme Alaric a parlar amb «el rei dels Tartres» (Crònica o Llibre dels Feits, 475). Però Hülegü morí el 1265 i Jacme tractà amb el seu fill Abaqa, que era el nou «khan» i també budista.

A la fi del 1268, a Toledo estant, Jaume I rebé «bon messatge» de Jacme d´Alaric. Abans de viatjar a València per trobar-se amb el seu ambaixador, Jaume I marxà a Illescas, on es reuní amb Alfons X, amb «altres rics hòmens», amb el «mestre» d´Uclés i amb el de l´orde de Sant Joan de l´Hospital. Cal recordar que el consell del mestre dels hospitalaris havia estat decisiu en la conquista de València. El rei els exposà el projecte d´una croada amb aliança amb els tàrtars.

El rei viatjà després a València, passant per Ademús, Santa Cruz de Moya, Alpont i Xelva. Arribà el 18 de gener (segons les recerques de Jaume Miret i Sans). Després viatjà per Alzira i Xàtiva i el 8 de febrer tornà a estar a València. Probablement en aquesta segona estada rebé a Jacme Alaric. A la nostra ciutat, per tant, tingué lloc una escena històrica, que el rei narrà en la «Crònica» o «Llibre dels Feyts»: «E nós que érem a València venc-nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grècia que hi havia, e dixeren-nos de part del gran Ca, qui era rei dels tartres, que ell havia cor e voluntat d´ajudar-nos?» (Crònica, 481).

Podem suposar el rei i la seua cort al palau, i davant d´ells el cavaller viatger, un missatger grec i dos tàrtars, que Jacme Alaric havia descrit en l´epístola de desembre: «honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder». Aquell dia de febrer de 1269, al palau de València, Jaume I hagué de prendre una decisió transcendental: eren o no de fiar els tàrtars? El seu gendre, a Toledo o a Illescas, li havia dit que «aquella gent era molt falça» (Crònica, 475), però el seu ambaixador els considerava honrats. Amb tot, el monarca sabia que els tàrtars «són molta gent», com va escriure Ramon Muntaner a la seua crònica de Jaume I (cap. 29). Però d´altra banda, les promesses de suport d´Abaqa podien semblar vagues, i aquest khan mongol tenia altres fronts oberts. Què fer? Refiar-se´n o no? Probablement mirant a València els ulls d´aquells tàrtars, Jaume I es decidí a promoure una nova croada.

Immediatament el rei marxà al nord: Tarragona, Lleida, Vilafranca, Barcelona, Montpeller, Perpinyà, Girona, Lleida novament? en un periple per aconseguir el suport dels cavallers al seu projecte. Aquests començaren a remetre-li escriptures obligant-se a donar-li recolzament: Ramon de Siscar, Guillem de Pujalt, Arnau de Vilamajor, Guillem d´Alcalà, Bertran de Perexens, Arnau de Solans, Bernat de Montalt, Pons de Foix, Jaume de Cervera, Bartomeu de Togores i molts altres cavallers contragueren el compromís d´anar a Terra Santa. El rei signa un contracte amb el genovés Pascalino de Montobru perquè li proporcionara les naus. El dia 23 de juny el monarca estava novament a València, on signa diversos documents. Havia passat quatre mesos preparant l´expedició. Encara viatjà a Mallorca per intentar aconseguir més naus, abans de tornar a Catalunya. El 4 de setembre, Jaume I s´embarcà a Barcelona per comandar tot l´estol. Un grup de trenta naus, amb uns dos-mil cinc-cents combatents, posaren proa a Llevant. El papa atorgaria indulgències a tots els participants. A terra romangué l´infant Pere com a lloctinent general i representant del rei absent.

La singladura, però, fou desastrosa: l´estol es dispersà, a la nau reial se li trencà el timó, el temps era dolent i els vents canviants. Jaume I admeté el fracàs: «Sembla-nos que Nostre Senyor no vol que nos passem en Oltramar» (Crònica, 487).

Finalment el rei desembarcà a la costa de Provença, prop d´Aigües-Mortes, i va fer el camí cap a Montpeller, on arribà el 10 de setembre. 
El 13 d´octubre entrà a terres de Catalunya. Miret i Sans escriu: «Fou aquell el moment de sentir-se D. Jaume avergonyit, mut, vençut davant dels seus propis fills i dels seus súbdits». Només onze navilis arribaren a Sant Joan d´Acre. Foren hostigats per les tropes del soldà Bàybars I, que delmà els croats. Del fracàs es feren ressó cròniques de l´època, que esmentaven el rei com una persona ja vella. El Conqueridor tenia 61 anys.

Poc després de la croada fracassada, Ramon Llull defensà la predicació per recuperar Terra Santa, millor «que per força d´armes» (Llibre de Contemplació en Déu). La mateixa posició trobem a la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. El cavaller aconsegueix el baptisme del rei musulmà Escariano d´Etiòpia i proposa, com resumeix Albert Hauf, una combinació de força, exemple de prestigi, convicció i predicació.

Què passà amb els ambaixadors tàrtars que havien estat a València el febrer de 1269? Sabem que reberen regals reials i no res més. Probablement tornaren a Pèrsia per comunicar el projecte de Jaume I.

Temps després podem detectar una certa afició pel món oriental. Així, per exemple, cap a la fi del segle XIV circulà àmpliament per la Corona d´Aragó un llibre, «La Flor d´Històries d´Orient», redactat pel monjo armeni Hethum de Korikos (n´hi ha una edició a cura de Hauf). Potser aquest orientalisme animà la compra d´esclaus «tàrtars».

En alguns escrits del segle XV es fa esment de «llinatge dels tàrtars» en relació a serfs procedents de la Mediterrània oriental. Així ho trobem, per exemple, en un document de setembre de 1400 conservat a l´Arxiu Municipal de València, un altre de 1409 relatiu al senyor de Tous, que tenia una esclava anomenada Margarida, o en un altre document del 1410 citat per Alcover i Moll. En tot cas, els ambaixadors que es pararen davant del rei Jaume I al palau de València, un dia de febrer de 1269, no tindrien cap relació amb l´esclavitud, sinó més bé la dignitat d´homes honrats i poderosos.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Un cardenal en guerra

[Tafaneries valencianes, 2/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Un valencià, el cardenal Benlloch, fou l´únic espanyol que participà, en raó del seu càrrec, en la Primera Guerra Mundial. Juan Bautista Benlloch Vivó va nàixer el desembre de 1864, al si d´una família humil. Quan tenia deu anys aconseguí una beca per ingressar al Seminari Central de València, al carrer Trinitaris. Durant els seus estudis va fer amistat amb un altre estudiant, Juan Cremades Gregori, de Bellreguard, nascut el 1859, amb el qual passava els estius a aquest poble saforenc.

Juan Bautista Benlloch realitzà estudis de teologia, amb nota de «meritissimus», dret canònic i, fins i tot, el batxitllerat en arts a la Universitat de València. Fou ordenat sacerdot el febrer del 1888 i destinat a l´església d´Almàssera i, el 1894, a la de Sant Joan del Mercat. En aquests anys també impartí classes al Seminari Central i al de Segòvia, on explicava l´escolàstica de Tomàs d´Aquino. Fou també el promotor de la canonització de María Micaela Desmaisiéres (de la mòmia de la qual es parlà en la Tafaneria publicada el 28 d´agost).

El 1901, Benlloch fou nomenat bisbe de la diòcesi hermopolitana. Es tractava d´un bisbat fictici, que l´església catòlica havia reinstaurat al segle XVIII. Corresponia a l´antiga ciutat romana d´Hermòpolis Magna, que es trobava prop d´on ara està la ciuta egípcia de Mallawi, i on, en tot cas, si hi havia cristians, eren coptes. El 1902 fou nomenat bisbe de Solsona i el 1906 de la Seu d´Urgell. Sembla que en aquesta i les successives responsabilitats es va fer acompanyar, com «familiar majordom», pel seu amic de Bellreguard, Juan Cremades, que abans havia estat rector a Alberic, a l´església de Sant Bertomeu i al Col·legi del Corpus Christi de València. Cremades obtingué canongies a Solsona i la Seu d´Urgell.

Un factor de la presència de bisbes valencians a diòcesis catalanes fou l´intent de la jerarquia de mitigar el «regionalisme» d´una part de la clerecia catalana. El 1892 d´havien establert les Bases de Manresa per a la Constitució Regional Catalana, es fundaven partits regionalistes i, fins i tot, el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, havia esdevingut un destacat representant del nacionalisme català. Els bisbes valencians compartien la llengua, però no l´ideari regionalista. Així, en l´època de Benlloch, també ocuparen seus episcopals catalans Juan José Laguarda Fenollera i Enrique Reig Casanova, de València, Luis Amigó Ferrer, de Massamagrell, i Francisco Muñoz Izquierdo, de Burjassot.

En tant que bisbe de la Seu d´Urgell, Benlloch era copríncep d´Andorra, junt al president de la República Francesa. El 28 de juny de 1914 fou assassinat l´arxiduc Francesc Ferran, la qual cosa desencadenà la Primera Guerra Mundial, amb un seguit de declaracions de guerra: Àustria-Hongria a Sèrbia; Alemanya a Rússia i França; el Regne Unit a Alemanya. En aquesta successió enfollida, la petita Andorra sembla que també declarà la guerra al bloc central (Àustria-Hongria, Alemanya i Itàlia), tot integrant-se en « l´Entente». Tres voluntaris andorrans marxaren al front (Hi ha un acudit d´Eugenio, en el qual Andorra declara la guerra a Estats Units; a la fi renuncien, en saber que s´oposen a cinc milions de soldats... perquè no tenen lloc per a tant de presoner!). Com que Espanya es mantingué neutral en la Primera Guerra mundial, en sentit estricte, només hi participà el bisbe copríncep. Quan el novembre de 1918 se signà l´armistici en un vagó de tren al bosc francés de Compiègne, Andorra no fou convidada. En no subscriure la pau, oficialment continuà en guerra amb Alemanya, fins que se signà la pau el 1939 o, segons altres, el 1958.

Juan Bautista Benlloch fou admirador de Teodor Llorente. Conservem una epístola seua d´abril de 1902 al pare de la Renaixença quan fou entronitzat com a bisbe de la Seu d´Urgell. Potser inspirat en Llorente, el bisbe composà poemes. Un d´ells, anomenat «El Gran Carlemany», fou musicat pel sacerdot i organista andorrà Enric Marfany Gosset, i s´adoptà el 1921 com a himne d´Andorra. Com a copríncep, el bisbe Benlloch millorà les comunicacions del petit Estat, afavorí el seu comerç i promogué el cadastre. En reconeixement, li feren un monument, posaren el seu nom a la plaça de l´església d´Andorra la Vella i, fins i tot, el 1963 emeteren unes monedes de plata de 25 i 50 diners amb l´efígie de Benlloch, la qual cosa, d´altra banda, no sembla molt adient a la pobresa evangèlica.

El gener de 1917, Benlloch fou nomenat arquebisbe de Burgos. El 1921 fou ascendit al cardenalat i, com a purpurat, participà al conclave que elegí Pius XI. A Burgos estant, fundà un Seminari de Missions, amb la perspectiva de nodrir sacerdots per a Llatinoamèrica. Amb aquesta orientació, Benlloch realitzà també, entre setembre del 1923 i gener del 1924, un llarg viatge per encàrrec del govern espanyol i del papat, en el qual visità Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Veneçuela i Cuba. Abans de marxar al seu periple, realitzà a la catedral burgalesa, davant de la tomba del Cid, una convocatòria, en paraules d´Enrique Llovet, «a los caballeros de la Raza para una gran comunión de las gentes hispánicas». Cal fer esment d´una anècdota del viatge. Sembla que el cardenal coincidí al vaixell (el transatlàntic Reina Victòria) amb Margarita Ruíz de Lihory, una aristòcrata valenciana, marquesa de Villasante i baronesa d´Alcalalí, la vida de la qual donaria per a moltes «tafaneries» si no fóra perquè ja ha estat acuradament analitzada pel meu amic Cándido Polo al seu guardonat llibre «Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory» (Publicacions de la Universitat de València, 2010). També hi anava al vaixell Manuel Aznar Zubigaray (un periodista feixista, avi de José María Aznar). A l´article «Ficha de un perillán» (1955) del polític socialista Indalecio Prieto, dedicat al periodista Aznar, llegim: «En el mismo barco [que Aznar] viajaban el cardenal Benlloch y la baronesa de Alcahali [...] que tenía por capricho enamorar a altas personalidades, figurando en su relación de conquistas el ex sultán Haffid, varios generales y algunos escritores. [...] La baronesa, queriendo completar con un capelo cardenalicio su baraja amorosa, donde ya figuraba un fez imperial, se dedicó en el buque a ponerle los puntos al purpurado fiando en fama, quizá injusta, de escaso respeto al voto de castidad, más viendo que pinchaba en hueso, engatusó a Manuel Aznar». Sense comentaris. En aquell viatge, el cardenal organitzà una vetllada literària-musical, en la qual llegí unes quartetes seues dedicades a València, com ara: «Ramo de flores / pomo de esencia, / eso, señores, / eso es Valencia.»

Paradoxalment, el viatge del cardenal despertà les suspicàcies de l´Estat italià. Els dictadors Primo de Rivera i Mussolini pugnaven per hegemonitzar l´espai llatinoamericà i presentar-se com a règims catòlics modèlics, amb l´aquiescència de l´episcopat.

El febrer de 1926, durant una estada a Madrid, s´agreujà la diabetes que patia el cardenal Benlloch. Morí el 14 d´aquell mes i fou soterrat a la catedral de Burgos. El maig del 1931, les seues despulles foren traslladades a València i dipositades a la Basílica de la Mare de Déu. Fou la primera persona soterrada a la Basílica. El desembre del 2013 també s´hi dipositaren les restes mortals de l´arquebisbe Ricard Maria Carles Gordó.

Curiosament, només un dia després de la mort del cardenal Benlloch, començaren a Bellreguard les obres de construcció de l´escola del poble. El pressupost n´era de 41.448 pessetes, 25.000 de les quals les havia prestades Juan Cremades Gregori, l´amic íntim del cardenal, que havia estat recompensat amb una canongia a la catedral de Saragossa i que, com a secretari del purpurat valencià, sembla que havia pogut acumular un cert capital.

diumenge, 25 de setembre del 2016

Marlene i Édith no s'acomiadaren a València

[Tafaneries valencianes, 25/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



El gener de 1963, la premsa anuncià els artistes que actuarien als «paradors» en les festes falleres d’aquell any. La nòmina de figures incloïa Marlene Dietrich i Édith Piaf. La premsa no advertí les circumstàncies que envoltaven aquella coincidència.

L’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich i la cantant francesa Édith Piaf tingueren una relació personal que ultrapassà els límits de l’amistat, com han reconegut totes les biografies i, fins i tot, ha estat el tema d’obres de teatre.

Édith tingué una infantesa molt difícil. De jove, fou amant d’Yves Montand, amb el qual assolí l’èxit als escenaris de París, cap a la fi de la II Guerra Mundial. El 1948 encetà una intensa relació amorosa amb Marcel Cerdan, un boxejador que havia nascut a Algèria de pares d’Asp (Vinalopó Mitjà) i arribà a campió dels pesos mitjans. Allò fou l’amor de la seua vida. El boxejador, però, va morir en un accident aeri poc temps després, l’octubre de 1949, quan viatjava cap a Nova York per trobar-se amb Édith i combatre contra Jake LaMotta. Ja havien lluitat a Detroit, el juny de 1949, on el títol passà al «bou del Bronx» per abandonament de Cerdan al 10é assalt, però havien signat també la revenja per a l’octubre. Dos anys abans que Édith començara la relació amb el boxejador, ella i Marlene ja tenien una bona relació d’amistat, però, en morir Cerdan en l’accident aeri, Édith trobà en Marlene, 14 anys majors, el consol per la pèrdua. Marlene, ja havia tingut moltes experiències íntimes amb dones, com ara Greta Garbo o Mercedes de Acosta (una poeta que també havia estat parella de l’actriu sueca). El caràcter fort de Marlene contrastava amb la fragilitat d’Édith, sempre descrita amb la imatge d’un pardalet.

El 1950 s’estrenà «Pànic a l’escena», una pel·lícula menor d’Alfred Hitchcock, en la qual Marlene interpretà una cantant, pressumptament assassina. Al film Marlene cantà, en francés, «La vie en rose», que havia popularitzat Édith tres anys abans. Édith no tenia la fortalesa d’ànim de Marlene, i li costava assumir públicament el rol de dona independent que mantenia relacions no habituals. Potser assessorada per la mateixa Marlene, Édith contragué matrimoni el 1952 amb el cantant Jacques Pills. En aquell enllaç, Marlene tingué una presència pública notable: fou la madrina de les noces, l’encarregada de vestir la nóvia i d’organitzar el convit. En les seues memòries, l’alemanya va escriure: «Aní a la seua cambra, per ajudar-la a vestir-se. En entrar, la trobí asseguda al llit, nua, segons el costum. Al voltant del coll duia una cadeneta amb una petita creu de maragdes que jo li havia regalat». Podríem pensar que mantenien la relació, però Édith l’amagava amb el matrimoni. Potser per això durà poc. El 1956, Édith es divorcià de Pills. Encara que mantingué relacions esporàdiques amb Georges Moustaki, i tal vegada amb Charles Aznavour, Marlon Brando, Eddie Constantine i altres, la vida sentimental d’Édith fou un fracàs. Aquest factor i una salut molt fràgil la dugueren a la dependència dels medicaments i de les drogues. Marlene va adduir aquest fet com un dels motius del refredament de la relació que mantenien les dues dones.

L’octubre de 1962, Édith va contraure matrimoni amb el cantant Theophanis Lambouka, conegut com Theo Sharapo, un homosexual vint anys més jove que ella. La cançó d’Édith «Non, je ne regrette rien» (No, no em penedisc de res), de 1960, sembla tota una declaració vital de la francesa. En aquells anys, Marlene, amb més de cinquanta anys, pràcticament havia abandonat el cinema, però triomfava en la seua carrera musical interpretant cançons amb els arranjaments de Burt Bacharach o altres. Marlene incorporà al seu repertori no només «La vie en rose», sinó també una altra cançó habitual d’Édith, «Ne me quitte pas» (No em deixes) de Jacques Brel, tant en francés com en alemany («Bitte geh nicht fort»). Marlene també va enregistrar versions en francés d’altres obres, com ara la cèlebre cançó de Pete Seeger «Where have all the flowers gone?» (On han anat totes les flors?), que s’ha fet servir recentment per tancar la magnífica pel·lícula «Un dia perfecte» de Fernando León de Aranoa.

Com s’ha dit, el gener de 1963, la premsa anunciava els artistes que contractarien els «paradors». El Parador del Foc portaria Marlene, i també Johnny Halliday, «el rei del rock i del twist», Ennio Sangiusto (que feia adaptacions italianes del twist), Salomé, etc. El Parador del Tro (al carrer Sant Vicent, 89) anunciava Édith i el seu marit, Theo Sarapo, així com Rocío Durcal, Juliette Greco, Raphael i altres artistes. El Parador So Nelo portà l’orquestra de Xavier Cugat i la seua quarta dona Abbe Lane. El Parador El Farol (al passatge Russafa) contractà grups de rock and roll. Es comentava que en aquella setmana fallera estarien a València també Brigitte Bardot, Sofia Loren, Jane Mansfield o Frank Sinatra.

Sembla que Edith no havia actuat mai a Espanya. Tampoc no havia estat molt freqüent la presència de Marlene. Cal recordar que, durant la Guerra Civil, Marlene, aleshores una estrella de Hollywood, havia palesat la seua solidaritat amb el govern de la República, com feren també altres figures cèlebres del cinema, com ara Chaplin, Bette Davis, Errol Flynn, Clark Gable, Buster Keaton, Johnny Weismuller (Tarzan) o els germans Marx. En el cas de Marlene, el seu suport li significà el boicot de les joventuts hitlerianes de Baviera al seu film «Desig» (1936, amb Gary Cooper). A més, Marlene havia gravat el 1943 una de les millors cançons propagandístiques que acabaren soscavant la moral de l’exèrcit feixista: «Lili Marleen».

Coincidirien Marlene i Edith a València? Finalment no fou així. Marlene arribà en avió des de Madrid els primers dies de falles i actuà al Parador del Foc. El 16 de març anà a una de les corregudes falleres de bous (en aquest cas, de jònecs) i ocupà un lloc ben a prop de l’arena. La cantant alemanya va presenciar una correguda amb les faenes de Manuel Benítez «El Cordobés», Antonio Medina i José Serrano «Joselillo», amb jònecs de Pérez Angoso. Marlene ja coneixia els bous; havia anat el 1960 a una correguda a Las Ventas. En les fotografies de la premsa es veu la cantant amb un barret elegant, tant bocabadada per les actuacions, com llançant-li un ram de flors al «Cordobés». Precisament, el torero de Còrdova, que aleshores encisava el públic amb el seu estil innovador i provocador, va prendre l’alternativa nou dies després, el 25 de maig. Abans de la cremà, Marlene volà de tornada a Madrid. Tanmateix, malgrat estar contractats els dos, ni Édith, ni el seu marit vingueren a València. El jove cantant remeté un certificat mèdic que acreditava la gravetat de l’estat d’Édith. Pocs mesos després, a principis d’octubre, morí la cantant francesa. El soterrament, que es realitzà a París, fou multitudinari. Acompanyaren Édith desenes de milers de persones. També hi assistí Marlene, que es veu molt afectada a les fotografies de premsa, amb un aspecte demacrat, ben distint de la figura encisadora que pujava als escenaris. La cantant d’origen alemany pogué comprovar com la seua íntima amiga francesa fou soterrada amb la creu de maragdes que ella li havia regalat. Dissortadament, no pogueren acomiadar-se en vida, a les falles del 1963.





diumenge, 18 de setembre del 2016

Els botxins valencians

[Tafaneries valencianes, 18/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Els encarregats de realitzar les tortures i aplicar les penes corporals, incloent-hi la pena de mort, eren els botxins, anomenats també «morro de vaques». No està clar l’origen d’aquesta expressió. L’etimòleg Joan Coromines pensava que procedia de «mortdevaques», expressió que derivaria de la presència de botxins francesos. Potser el «morro» tinga a veure amb la paraula «bourreau», que vol dir «botxí» en francés. També es feia servir antigament l’expressió «mala ropa» o «poca ropa» per fer esment dels ajudants del «morro de vaques». Els botxins depenien de les autoritats municipals, les quals els assignaven un salari que tenia a veure amb els turments practicats (escuarterar, degollar, cremar, penjar, etc.). La ciutat també es feia càrrec d’altres despeses: el botxí havia de llogar una mula per traslladar el condemnat, muntar les eines de tortura (per exemple: podia haver una foguera amb tenalles roents al costat del cadafal), etc. En una ordenació de 1388, València obligava el botxí, que en aquella època s’anomenava Torrelles, a viure allunyat del centre de la ciutat i a dur guants de cuiro i una vara o verga, que havia de fer servir quan anara a comprar mercaderies per assenyalar-les i així no tocar-les. Anys després, foren obligats a vestir en les seues actuacions una capa groga i un barret blanc, en el qual hi havia una insígnia de metall que representava l’escaleta de fusta que feien servir a la forca. Quan no estava actuant, podia dur la seua roba habitual, però havia de mantenir la insígnia de l’escaleta. Si oblidava posar-se-la, li aplicaven una reducció del sou. Així es pot llegir en una ordenació municipal de gener de 1673, quan era «morro de vaca» un home anomenat José Creus. Ara bé, encara que depenien de les autoritats municipals, actuaren per a altres institucions (com ara, la Inquisició) i, fins i tot, ho feren fora del territori valencià, com quan foren annexionades el 1489 les diòcesis de Terol i Tortosa, que empraren els botxins de València. També serviren alguna vegada per guardar horts o per exercir de «gossers», val a dir, per arreplegar les bèsties mortes dels carrers.

Els botxins no eren generalment autòctons i habitaven indrets allunyats del centre. Alguns visqueren prop de la Porta de la Mar o del Portal Nou. Fins i tot, les autoritats els van fer viure a barris amb població morisca, per tal de produir un cert atemoriment. També foren obligats en alguna època a viure al costat de la presó de Sant Narcís, que es trobava a l’actual carrer de la Llibertat. Amb tot, les autoritats municipals proveïren la construcció d’una casa per al botxí, relativament a prop de la Porta de Quart. Amb el temps la casa donà nom al carrer on es trobava: el carrer dels Botxins. Aquesta via correspon ara a la part de llevant del carrer Sant Dionís i el carreronet anomenat ara Davallada de Sant Miquel, al barri del Carme.

Les execucions es realitzaven qualsevol dia, llevat dels festius, i generalment de matí. La vespra, per la nit, el condemnat podia estar a la capella de la presó. El dia de l’execució, el botxí arribava a la presó amb un funcionari (que havia d’atraure la gent a l’«espectacle»), el lligava a un tauló i el pujava a la mula que el portaria al patíbul. Quan arribaven al lloc de l’execució, generalment la plaça del Mercat, el condemnat podia rebre atenció religiosa: confessar, besar un crucifix o adreçar algunes paraules a la gent (tot això si els turments als quals havia estat sotmés li ho permetien). En el dietari del rector de Sant Martí, Pere Joan Porcar, n’hi ha moltes descripcions i podem llegir com el religiós restava astorat quan el condemnat no reconeixia el seu delicte o no es penedia, perquè això volia dir que, segons les seues creences, patiria eternament els turments de l’infern.

Si la pena de mort consistia en penjar el condemnat a la forca, se’l portava a la plaça del Mercat, on s’havia construït una plataforma de pedra amb unes forques. El 1632 fou substituïda per un cadafal de fusta. El 1409 s’ordenà que els penjats romangueren un cert temps a les forques, la qual cosa, com diuen uns versos del «Spill» de Jaume Roig, espantava els compradors del mercat: «ni menjaria / carn del mercat / si hom penjat / algú y havia». És per això que les autoritats habilitaren un lloc perquè foren traslladats els cossos; i així, abans del segle XV, es va emprar un corral que hi havia en un carrer que la gent començà a anomenar dels Transits (no dels Trànsits), val a dir, dels morts. Aquesta denominació encara es manté. El carrer dels Transits està entre el de Barques i la plaça Rodrigo Botet. A principi del segle XV s’ordenà el trasllat a un lloc extramurs, l’anomenat Carraixet (denominació que vol dir «canyar»), que es trobava a mitja llegua de la ciutat, a l’actual carrer Cardenal Benlloch de Tavernes Blanques, enfront de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Allí, els cadàvers dels penjats tornaven a posar-se en unes forques. Alguns executats eren soterrats allà mateix; d’altres eren portats al cementeri de Sant Joan del Mercat, al lloc anomenat «sepultura dels penjats», on es troba ara la plaça de Ciutat de Bruges.*

Si s’executava a garrot, el botxí incinerava posteriorment el cadàver. Si la pena consistia a degollar la víctima, el botxí s’encarregava de penjar els trossos en altes estaques als camins d’entrada a la ciutat.

Segons el recompte d’Emília Salvador, entre 1485 i 1515, durant el regnat de Ferran el Catòlic, foren executades a València no menys de 393 persones. Daniel Benito Goerlich ha estudiat el període de l’any 1635 al 1701, en el qual comptabilitzà almenys 157 execucions.

Sobre el cementeri del Carraixet i les forques dels penjats, l’escriptor gironí del segle XIV Francesc Eiximenis arreplega una història en la seua gran obra «Lo Crestià» (capítol 880é). En aquella època, uns amics isqueren de València en direcció a Sagunt. Quan anaven a passar pel cementeri del Carraixet, on estaven els penjats, un d’ells volia fer broma. S’avançà del grup i pujà a les forques dels penjats i, escriu Eiximenis, «dreçà alt los braços, e udolava així com a llop, e faïa moltes salvatgies». Els altres joves començaren a córrer espaordits. Però un dels que fugia digué a la resta: si el que ens ve darrere és diable, pels seus poders ens agafarà, encara que fugim; si és home, «no ens cal haver por d’ell, car molts som», així que «prengam pedres e iscam-li al camí». Així ho feren. Els joves aturaren la seua fugida, agafaren pedres i les llançaren a aquell que els atemoria. La conseqüència imprevista fou que, com escriu Eiximenis, «donaren-li tants de colps sobtosament, e tots al cap, que lo cervell li faeren eixir».

____
(*) En la versió en paper diu plaça de Magúncia, que és naturalment una errada.



diumenge, 11 de setembre del 2016

El rellotger de les patilles i el cudolet

[Tafaneries valencianes, 11/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Al setembre del 1930, la reordenació urbanística de la plaça de l’Ajuntament exigí l’enderrocament d’edificis vells. L’últim en deixar el seu habitatge fou Juan Bautista Carbonell Doménech, el «degà» de la baixada de Sant Francesc. Un rellotger molt popular. Abans d’abandonar la seua casa, plenà la façana amb rètols «Adiós botigueta» i simbòlicament anà a l’Ajuntament a lliurar les claus de l’edifici.

La història comença amb el seu pare. El 16 d’octubre de 1860, Juan Bautista Carbonell Ruíz obrí la rellotgeria a la baixada de Sant Francesc, números 15 i 17 (després fou l’11), a la part septentrional de l’actual plaça de l’Ajuntament. A principis del 1875, l’alcalde accidental de València, Arcadio Tudela Martínez, encarregà la cura dels rellotges de la ciutat a Carbonell, que reemplaçà en aquesta responsabilitat a Diego Báguena, un rellotger enginyós que, amb un col·lega, Sebastián Alonso, desenvolupà un avançat telègraf elèctric el 1849.

Juan Bautista Carbonell, pare, tingué tres filles, Consuelo, Lola i Pura (mare del metge Juan Stingo, l’excel·lent col·lecció de ceràmica de reflexe metàl·lic del qual es troba ara al Museu de Ceràmica), i dos fills que heretaren l’ofici del pare: Juan Bautista i Eugenio.

Juan Bautista Carbonell, el fill, va nàixer l’11 d’octubre de 1868, a l’habitatge familiar on es trobava la rellotgeria. En concloure els estudis de batxillerat es dedicà a l’ofici del pare. Com aquest, també s’encarregà d’alguns dels rellotges municipals. Així, per 999 pessetes anuals, havia de donar corda cada dia al rellotge de la catedral, al del convent de Sant Gregori (una màquina que l’any 1911, quan s’enderrocà el convent que estava pròxim a l’actual Teatre Olimpia, es traslladà a l’església de Benimaclet) i al del campanar del convent de Sant Doménec (a la plaça Tetuán). La corda d’aquestes màquines no durava més de 30 hores, per la qual cosa el rellotger les havia de visitar a diari. També havia de portar cura d’encendre la il·luminació dels dos primers, que tenien l’esfera translúcida (el tercer, la tenia de marbre). La ciutat també disposava d’altres rellotges de propietat municipal a la Llotja, a l’escorxador, a la presó model, etc.

El rellotge de la Seu tenia una llarga història. Sanchis Sivera va trobar un document de 9 de maig de 1378, en el qual un «magister operis et relogiorum», anomenat Joan Alemany, es va comprometre a construir un rellotge. El març de 1407, Roberto de Malina (Malines a Flandes), un altre «magister aralogiorum» que s’havia instal·lat a València a principis del segle XV, cobrà per adaptar el rellotge de la Seu (el 1435 posà un rellotge també a la Valldigna). El 1413, el Consell de la ciutat aprovà instal·lar-ne un a la seua seu (enfront de l’actual carrer del Rellotge Vell), però, per les obres, només es pogué instal·lar cinc anys després. Aleshores comprovaren que la campana no s’escoltava suficientment i establiren una «concòrdia» o acord amb les autoritats eclesiàstiques per instal·lar un rellotge junt al Micalet. En aquest rellotge, dos obrers, que estaven pagats per l’ajuntament i vivien en un habitatge junt al campanar, havien de donar les hores del dia i de la nit, colpejant amb maces una campana. Finalment, el 1466, s’instal·là un dispositiu entre la maquinària i les campanes, la qual cosa, però, exigia que s’havien de contractar rellotgers en el futur que donaren corda i mantingueren els mecanismes.

Juan Bautista Carbonell també s’encarregà d’instal·lar rellotges en alguns altres llocs fora de València, com ara al campanar de l’església de Montaverner a la Vall d’Albaida, a l’església del Salvador a Sagunt i al campanar de Corral Rubio (Albacete). Fou un «industrial», com es feia dir, de gran visió comercial. Popularitzà un rellotge despertador econòmic, que la gent conegué com «cudolet». També aconseguí l’autorització municipal per posar un quiosc de refrescos, amb tauletes, enfront de la seua «botigueta» i de l’Ateneu Mercantil. L’altre germà, Eugenio, també tingué una rellotgeria que, en morir el 1919, fou heretada pel seu fill, Eugenio Carbonell López, que el 1931 la rebatejà com «rellotgeria suïssa». Estava a la cantonada del carrer Sant Vicent amb l’avinguda Maria Cristina, una via que, poc després, la República dedicà a Pablo Iglesias. Però ni Eugenio ni el seu fill gaudiren de la popularitat de Juan Bautista.

La premsa definí Juan Bautista Carbonell com un «home de caràcter alegre, de fi humorisme, és el tipus de veritable valencià que treballa honradament, però que en un moment de rebel·lia sap arriscar uns milers de pessetes reunits amb la suor de al seua tasca quotidiana». Carbonell fou amic de Teodor Llorente. Com a membre de Lo Rat Penat, ocupà els càrrecs de vicesecretari i tresorer de l’entitat. Fou molt aficionat als bous i arribà a torejar jònecs. Durant un temps també fou empresari taurí i pagà de la seua butxaca reproduccions dels cartells de bous. Així mateix fou aficionat a l’esgrima i al patinatge, que practicà a les pistes que hi havia a València, com ara «Skating-ring» i «Garden». Es va fer molt popular no només pel seu ofici i l’èxit comercial del «cudolet», sinó també per la seua aparença peculiar. Duia unes grans patilles com les del rei Alfons XII, al qual admirava. Anava sempre tocat amb un barret de bolet o amb un barret cordovés. Portava freqüentment una capa i, quan plovia, un paraigua cridaner de color roig. Participava generalment en les festes, com ara en la batalla de flors (de vegades, amb carrossa pròpia) i la seua presència fou reclamada en nombrosos esdeveniments públics. Així, quan actuà a València el domador Emmanuel Veltrán (que en realitat s’anomenava Manuel Beltrán) entrà en la gàbia dels lleons o pujà al globus aerostàtic de Milà, que dirigia, segons els seus records, el capità Magín Giral (o Giralt), un privilegi exclusiu de personatges molt populars, com el rellotger esmentat, el torero còmic «Garrufo» (del qual ja hem parlat a aquest llibre) o una revenedora del mercat anomenada Teresa Calabuig. La baixada de Sant Francesc també tenia altres personatges peculiars, com ara Juanito el Negro, que ballava tangos pel carrer, o don Pepito Villalonga, que presumia de nissaga noble i duia el seu arxiu heràldic cosit al forro de la jaqueta.

Un esdeveniment multiplicà la popularitat del rellotger Carbonell. A la fi d’agost de 1929 s’enderrocà un edifici del carrer En Llop on, encastat a la façana, hi havia un atlant d’esquena, que la gent anomenava «el Nano». Segons la premsa, la retirada s’acompanyà de traca, dolçaina i tabalet, i Carbonell s’emportà l’atlant a una vil·la seua de La Canyada. Però les recerques de Manuel Albiñana sobre aquest poble, seguides per Enrique Ibáñez i Gumersindo Fernández, en els estudis del comerços històrics valencians, així com les troballes gràfiques de Rafael Solaz, han mostrat que fou realment l’editor Vicente M. Carceller qui se l’emportà l’atlant a la seua vil·la de La Canyada, després d’estar un temps al Mesó «El Ninot» del carrer La Sang, del qual era copropietari Carceller. Carbonell simplement es va fer una fotografia i deixà que la premsa s’inventés la història.

Després de deixar l’edifici de la Baixada de Sant Francesc, Juan Bautista Carbonell es traslladà a viure al carrer de la Conquesta 2 (al Tossal). Morí dos anys després, la vespra de Sant Josep.