diumenge, 9 d’octubre del 2016

Jaume I i els tàrtars a València

[Tafaneries valencianes, 9/10/2016, html ací, pdf ací]


El desembre de 1268, Jaume I viatjà a Toledo, al regne del seu gendre Alfons X, que havia contret matrimoni amb Violant d´Aragó i Hongria, filla del Conqueridor. A la ciutat castellana, el rei Jaume assistí a la primera missa que celebrà per Nadal el seu fill, don Sanxo, que havia estat nomenat arquebisbe d´aquella ciutat. L´últim dia de la seua estada a Toledo, Jaume I rebé un important missatge de Jacme Alaric, un cavaller de Perpinyà que estava de tornada de l´ambaixada que ell i el papa Clement VII li havien encomanat. L´any anterior, Jacme Alaric havia encetat un llarg viatge per entrevistar-se amb el besnét del gran Genguis Khan. Cal recordar que l´emperador mongol Genguis Khan havia establert el major imperi a la Terra. A la seua mort, aquest s´estenia des del Pacífic fins al Mar Caspi. Els hereus de Genguis Khan afegiren noves conquestes, però també fragmentaren l´imperi. Un dels seus néts, Hülegü Khan, fou el primer «kahn» de Pèrsia. Ell era de creences budistes i la seua mare i la seua dona eren cristianes nestorianes. Potser per aquesta raó mantingué campanyes contra les capitals islàmiques (Bagdad i Damasc). Per aquella època, Niccolò i Mafeo, pare i germà de Marco Polo, estigueren a la cort de Hülegü.

El 1262, Hülegu Kahn envià una carta al rei francés Lluís IX per fer una aliança i conquistar Jerusalem. El monarca ignorà la proposta (potser no rebé la carta). De tota manera, el francés ja havia fracassat en l´anomenada Setena Croada (1248-1254). Hülegu envià cartes a altres reis i prínceps. Jaume I i el papa Clement VII respongueren, tot enviant Jacme Alaric a parlar amb «el rei dels Tartres» (Crònica o Llibre dels Feits, 475). Però Hülegü morí el 1265 i Jacme tractà amb el seu fill Abaqa, que era el nou «khan» i també budista.

A la fi del 1268, a Toledo estant, Jaume I rebé «bon messatge» de Jacme d´Alaric. Abans de viatjar a València per trobar-se amb el seu ambaixador, Jaume I marxà a Illescas, on es reuní amb Alfons X, amb «altres rics hòmens», amb el «mestre» d´Uclés i amb el de l´orde de Sant Joan de l´Hospital. Cal recordar que el consell del mestre dels hospitalaris havia estat decisiu en la conquista de València. El rei els exposà el projecte d´una croada amb aliança amb els tàrtars.

El rei viatjà després a València, passant per Ademús, Santa Cruz de Moya, Alpont i Xelva. Arribà el 18 de gener (segons les recerques de Jaume Miret i Sans). Després viatjà per Alzira i Xàtiva i el 8 de febrer tornà a estar a València. Probablement en aquesta segona estada rebé a Jacme Alaric. A la nostra ciutat, per tant, tingué lloc una escena històrica, que el rei narrà en la «Crònica» o «Llibre dels Feyts»: «E nós que érem a València venc-nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grècia que hi havia, e dixeren-nos de part del gran Ca, qui era rei dels tartres, que ell havia cor e voluntat d´ajudar-nos?» (Crònica, 481).

Podem suposar el rei i la seua cort al palau, i davant d´ells el cavaller viatger, un missatger grec i dos tàrtars, que Jacme Alaric havia descrit en l´epístola de desembre: «honrats hòmens mas la u era pus honrat e havia major poder». Aquell dia de febrer de 1269, al palau de València, Jaume I hagué de prendre una decisió transcendental: eren o no de fiar els tàrtars? El seu gendre, a Toledo o a Illescas, li havia dit que «aquella gent era molt falça» (Crònica, 475), però el seu ambaixador els considerava honrats. Amb tot, el monarca sabia que els tàrtars «són molta gent», com va escriure Ramon Muntaner a la seua crònica de Jaume I (cap. 29). Però d´altra banda, les promesses de suport d´Abaqa podien semblar vagues, i aquest khan mongol tenia altres fronts oberts. Què fer? Refiar-se´n o no? Probablement mirant a València els ulls d´aquells tàrtars, Jaume I es decidí a promoure una nova croada.

Immediatament el rei marxà al nord: Tarragona, Lleida, Vilafranca, Barcelona, Montpeller, Perpinyà, Girona, Lleida novament? en un periple per aconseguir el suport dels cavallers al seu projecte. Aquests començaren a remetre-li escriptures obligant-se a donar-li recolzament: Ramon de Siscar, Guillem de Pujalt, Arnau de Vilamajor, Guillem d´Alcalà, Bertran de Perexens, Arnau de Solans, Bernat de Montalt, Pons de Foix, Jaume de Cervera, Bartomeu de Togores i molts altres cavallers contragueren el compromís d´anar a Terra Santa. El rei signa un contracte amb el genovés Pascalino de Montobru perquè li proporcionara les naus. El dia 23 de juny el monarca estava novament a València, on signa diversos documents. Havia passat quatre mesos preparant l´expedició. Encara viatjà a Mallorca per intentar aconseguir més naus, abans de tornar a Catalunya. El 4 de setembre, Jaume I s´embarcà a Barcelona per comandar tot l´estol. Un grup de trenta naus, amb uns dos-mil cinc-cents combatents, posaren proa a Llevant. El papa atorgaria indulgències a tots els participants. A terra romangué l´infant Pere com a lloctinent general i representant del rei absent.

La singladura, però, fou desastrosa: l´estol es dispersà, a la nau reial se li trencà el timó, el temps era dolent i els vents canviants. Jaume I admeté el fracàs: «Sembla-nos que Nostre Senyor no vol que nos passem en Oltramar» (Crònica, 487).

Finalment el rei desembarcà a la costa de Provença, prop d´Aigües-Mortes, i va fer el camí cap a Montpeller, on arribà el 10 de setembre. 
El 13 d´octubre entrà a terres de Catalunya. Miret i Sans escriu: «Fou aquell el moment de sentir-se D. Jaume avergonyit, mut, vençut davant dels seus propis fills i dels seus súbdits». Només onze navilis arribaren a Sant Joan d´Acre. Foren hostigats per les tropes del soldà Bàybars I, que delmà els croats. Del fracàs es feren ressó cròniques de l´època, que esmentaven el rei com una persona ja vella. El Conqueridor tenia 61 anys.

Poc després de la croada fracassada, Ramon Llull defensà la predicació per recuperar Terra Santa, millor «que per força d´armes» (Llibre de Contemplació en Déu). La mateixa posició trobem a la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. El cavaller aconsegueix el baptisme del rei musulmà Escariano d´Etiòpia i proposa, com resumeix Albert Hauf, una combinació de força, exemple de prestigi, convicció i predicació.

Què passà amb els ambaixadors tàrtars que havien estat a València el febrer de 1269? Sabem que reberen regals reials i no res més. Probablement tornaren a Pèrsia per comunicar el projecte de Jaume I.

Temps després podem detectar una certa afició pel món oriental. Així, per exemple, cap a la fi del segle XIV circulà àmpliament per la Corona d´Aragó un llibre, «La Flor d´Històries d´Orient», redactat pel monjo armeni Hethum de Korikos (n´hi ha una edició a cura de Hauf). Potser aquest orientalisme animà la compra d´esclaus «tàrtars».

En alguns escrits del segle XV es fa esment de «llinatge dels tàrtars» en relació a serfs procedents de la Mediterrània oriental. Així ho trobem, per exemple, en un document de setembre de 1400 conservat a l´Arxiu Municipal de València, un altre de 1409 relatiu al senyor de Tous, que tenia una esclava anomenada Margarida, o en un altre document del 1410 citat per Alcover i Moll. En tot cas, els ambaixadors que es pararen davant del rei Jaume I al palau de València, un dia de febrer de 1269, no tindrien cap relació amb l´esclavitud, sinó més bé la dignitat d´homes honrats i poderosos.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

Un cardenal en guerra

[Tafaneries valencianes, 2/10/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Un valencià, el cardenal Benlloch, fou l´únic espanyol que participà, en raó del seu càrrec, en la Primera Guerra Mundial. Juan Bautista Benlloch Vivó va nàixer el desembre de 1864, al si d´una família humil. Quan tenia deu anys aconseguí una beca per ingressar al Seminari Central de València, al carrer Trinitaris. Durant els seus estudis va fer amistat amb un altre estudiant, Juan Cremades Gregori, de Bellreguard, nascut el 1859, amb el qual passava els estius a aquest poble saforenc.

Juan Bautista Benlloch realitzà estudis de teologia, amb nota de «meritissimus», dret canònic i, fins i tot, el batxitllerat en arts a la Universitat de València. Fou ordenat sacerdot el febrer del 1888 i destinat a l´església d´Almàssera i, el 1894, a la de Sant Joan del Mercat. En aquests anys també impartí classes al Seminari Central i al de Segòvia, on explicava l´escolàstica de Tomàs d´Aquino. Fou també el promotor de la canonització de María Micaela Desmaisiéres (de la mòmia de la qual es parlà en la Tafaneria publicada el 28 d´agost).

El 1901, Benlloch fou nomenat bisbe de la diòcesi hermopolitana. Es tractava d´un bisbat fictici, que l´església catòlica havia reinstaurat al segle XVIII. Corresponia a l´antiga ciutat romana d´Hermòpolis Magna, que es trobava prop d´on ara està la ciuta egípcia de Mallawi, i on, en tot cas, si hi havia cristians, eren coptes. El 1902 fou nomenat bisbe de Solsona i el 1906 de la Seu d´Urgell. Sembla que en aquesta i les successives responsabilitats es va fer acompanyar, com «familiar majordom», pel seu amic de Bellreguard, Juan Cremades, que abans havia estat rector a Alberic, a l´església de Sant Bertomeu i al Col·legi del Corpus Christi de València. Cremades obtingué canongies a Solsona i la Seu d´Urgell.

Un factor de la presència de bisbes valencians a diòcesis catalanes fou l´intent de la jerarquia de mitigar el «regionalisme» d´una part de la clerecia catalana. El 1892 d´havien establert les Bases de Manresa per a la Constitució Regional Catalana, es fundaven partits regionalistes i, fins i tot, el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, havia esdevingut un destacat representant del nacionalisme català. Els bisbes valencians compartien la llengua, però no l´ideari regionalista. Així, en l´època de Benlloch, també ocuparen seus episcopals catalans Juan José Laguarda Fenollera i Enrique Reig Casanova, de València, Luis Amigó Ferrer, de Massamagrell, i Francisco Muñoz Izquierdo, de Burjassot.

En tant que bisbe de la Seu d´Urgell, Benlloch era copríncep d´Andorra, junt al president de la República Francesa. El 28 de juny de 1914 fou assassinat l´arxiduc Francesc Ferran, la qual cosa desencadenà la Primera Guerra Mundial, amb un seguit de declaracions de guerra: Àustria-Hongria a Sèrbia; Alemanya a Rússia i França; el Regne Unit a Alemanya. En aquesta successió enfollida, la petita Andorra sembla que també declarà la guerra al bloc central (Àustria-Hongria, Alemanya i Itàlia), tot integrant-se en « l´Entente». Tres voluntaris andorrans marxaren al front (Hi ha un acudit d´Eugenio, en el qual Andorra declara la guerra a Estats Units; a la fi renuncien, en saber que s´oposen a cinc milions de soldats... perquè no tenen lloc per a tant de presoner!). Com que Espanya es mantingué neutral en la Primera Guerra mundial, en sentit estricte, només hi participà el bisbe copríncep. Quan el novembre de 1918 se signà l´armistici en un vagó de tren al bosc francés de Compiègne, Andorra no fou convidada. En no subscriure la pau, oficialment continuà en guerra amb Alemanya, fins que se signà la pau el 1939 o, segons altres, el 1958.

Juan Bautista Benlloch fou admirador de Teodor Llorente. Conservem una epístola seua d´abril de 1902 al pare de la Renaixença quan fou entronitzat com a bisbe de la Seu d´Urgell. Potser inspirat en Llorente, el bisbe composà poemes. Un d´ells, anomenat «El Gran Carlemany», fou musicat pel sacerdot i organista andorrà Enric Marfany Gosset, i s´adoptà el 1921 com a himne d´Andorra. Com a copríncep, el bisbe Benlloch millorà les comunicacions del petit Estat, afavorí el seu comerç i promogué el cadastre. En reconeixement, li feren un monument, posaren el seu nom a la plaça de l´església d´Andorra la Vella i, fins i tot, el 1963 emeteren unes monedes de plata de 25 i 50 diners amb l´efígie de Benlloch, la qual cosa, d´altra banda, no sembla molt adient a la pobresa evangèlica.

El gener de 1917, Benlloch fou nomenat arquebisbe de Burgos. El 1921 fou ascendit al cardenalat i, com a purpurat, participà al conclave que elegí Pius XI. A Burgos estant, fundà un Seminari de Missions, amb la perspectiva de nodrir sacerdots per a Llatinoamèrica. Amb aquesta orientació, Benlloch realitzà també, entre setembre del 1923 i gener del 1924, un llarg viatge per encàrrec del govern espanyol i del papat, en el qual visità Uruguai, Argentina, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Veneçuela i Cuba. Abans de marxar al seu periple, realitzà a la catedral burgalesa, davant de la tomba del Cid, una convocatòria, en paraules d´Enrique Llovet, «a los caballeros de la Raza para una gran comunión de las gentes hispánicas». Cal fer esment d´una anècdota del viatge. Sembla que el cardenal coincidí al vaixell (el transatlàntic Reina Victòria) amb Margarita Ruíz de Lihory, una aristòcrata valenciana, marquesa de Villasante i baronesa d´Alcalalí, la vida de la qual donaria per a moltes «tafaneries» si no fóra perquè ja ha estat acuradament analitzada pel meu amic Cándido Polo al seu guardonat llibre «Sangre azul. Vida y delirio de Margarita Ruiz de Lihory» (Publicacions de la Universitat de València, 2010). També hi anava al vaixell Manuel Aznar Zubigaray (un periodista feixista, avi de José María Aznar). A l´article «Ficha de un perillán» (1955) del polític socialista Indalecio Prieto, dedicat al periodista Aznar, llegim: «En el mismo barco [que Aznar] viajaban el cardenal Benlloch y la baronesa de Alcahali [...] que tenía por capricho enamorar a altas personalidades, figurando en su relación de conquistas el ex sultán Haffid, varios generales y algunos escritores. [...] La baronesa, queriendo completar con un capelo cardenalicio su baraja amorosa, donde ya figuraba un fez imperial, se dedicó en el buque a ponerle los puntos al purpurado fiando en fama, quizá injusta, de escaso respeto al voto de castidad, más viendo que pinchaba en hueso, engatusó a Manuel Aznar». Sense comentaris. En aquell viatge, el cardenal organitzà una vetllada literària-musical, en la qual llegí unes quartetes seues dedicades a València, com ara: «Ramo de flores / pomo de esencia, / eso, señores, / eso es Valencia.»

Paradoxalment, el viatge del cardenal despertà les suspicàcies de l´Estat italià. Els dictadors Primo de Rivera i Mussolini pugnaven per hegemonitzar l´espai llatinoamericà i presentar-se com a règims catòlics modèlics, amb l´aquiescència de l´episcopat.

El febrer de 1926, durant una estada a Madrid, s´agreujà la diabetes que patia el cardenal Benlloch. Morí el 14 d´aquell mes i fou soterrat a la catedral de Burgos. El maig del 1931, les seues despulles foren traslladades a València i dipositades a la Basílica de la Mare de Déu. Fou la primera persona soterrada a la Basílica. El desembre del 2013 també s´hi dipositaren les restes mortals de l´arquebisbe Ricard Maria Carles Gordó.

Curiosament, només un dia després de la mort del cardenal Benlloch, començaren a Bellreguard les obres de construcció de l´escola del poble. El pressupost n´era de 41.448 pessetes, 25.000 de les quals les havia prestades Juan Cremades Gregori, l´amic íntim del cardenal, que havia estat recompensat amb una canongia a la catedral de Saragossa i que, com a secretari del purpurat valencià, sembla que havia pogut acumular un cert capital.

diumenge, 25 de setembre del 2016

Marlene i Édith no s'acomiadaren a València

[Tafaneries valencianes, 25/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



El gener de 1963, la premsa anuncià els artistes que actuarien als «paradors» en les festes falleres d’aquell any. La nòmina de figures incloïa Marlene Dietrich i Édith Piaf. La premsa no advertí les circumstàncies que envoltaven aquella coincidència.

L’actriu i cantant alemanya Marlene Dietrich i la cantant francesa Édith Piaf tingueren una relació personal que ultrapassà els límits de l’amistat, com han reconegut totes les biografies i, fins i tot, ha estat el tema d’obres de teatre.

Édith tingué una infantesa molt difícil. De jove, fou amant d’Yves Montand, amb el qual assolí l’èxit als escenaris de París, cap a la fi de la II Guerra Mundial. El 1948 encetà una intensa relació amorosa amb Marcel Cerdan, un boxejador que havia nascut a Algèria de pares d’Asp (Vinalopó Mitjà) i arribà a campió dels pesos mitjans. Allò fou l’amor de la seua vida. El boxejador, però, va morir en un accident aeri poc temps després, l’octubre de 1949, quan viatjava cap a Nova York per trobar-se amb Édith i combatre contra Jake LaMotta. Ja havien lluitat a Detroit, el juny de 1949, on el títol passà al «bou del Bronx» per abandonament de Cerdan al 10é assalt, però havien signat també la revenja per a l’octubre. Dos anys abans que Édith començara la relació amb el boxejador, ella i Marlene ja tenien una bona relació d’amistat, però, en morir Cerdan en l’accident aeri, Édith trobà en Marlene, 14 anys majors, el consol per la pèrdua. Marlene, ja havia tingut moltes experiències íntimes amb dones, com ara Greta Garbo o Mercedes de Acosta (una poeta que també havia estat parella de l’actriu sueca). El caràcter fort de Marlene contrastava amb la fragilitat d’Édith, sempre descrita amb la imatge d’un pardalet.

El 1950 s’estrenà «Pànic a l’escena», una pel·lícula menor d’Alfred Hitchcock, en la qual Marlene interpretà una cantant, pressumptament assassina. Al film Marlene cantà, en francés, «La vie en rose», que havia popularitzat Édith tres anys abans. Édith no tenia la fortalesa d’ànim de Marlene, i li costava assumir públicament el rol de dona independent que mantenia relacions no habituals. Potser assessorada per la mateixa Marlene, Édith contragué matrimoni el 1952 amb el cantant Jacques Pills. En aquell enllaç, Marlene tingué una presència pública notable: fou la madrina de les noces, l’encarregada de vestir la nóvia i d’organitzar el convit. En les seues memòries, l’alemanya va escriure: «Aní a la seua cambra, per ajudar-la a vestir-se. En entrar, la trobí asseguda al llit, nua, segons el costum. Al voltant del coll duia una cadeneta amb una petita creu de maragdes que jo li havia regalat». Podríem pensar que mantenien la relació, però Édith l’amagava amb el matrimoni. Potser per això durà poc. El 1956, Édith es divorcià de Pills. Encara que mantingué relacions esporàdiques amb Georges Moustaki, i tal vegada amb Charles Aznavour, Marlon Brando, Eddie Constantine i altres, la vida sentimental d’Édith fou un fracàs. Aquest factor i una salut molt fràgil la dugueren a la dependència dels medicaments i de les drogues. Marlene va adduir aquest fet com un dels motius del refredament de la relació que mantenien les dues dones.

L’octubre de 1962, Édith va contraure matrimoni amb el cantant Theophanis Lambouka, conegut com Theo Sharapo, un homosexual vint anys més jove que ella. La cançó d’Édith «Non, je ne regrette rien» (No, no em penedisc de res), de 1960, sembla tota una declaració vital de la francesa. En aquells anys, Marlene, amb més de cinquanta anys, pràcticament havia abandonat el cinema, però triomfava en la seua carrera musical interpretant cançons amb els arranjaments de Burt Bacharach o altres. Marlene incorporà al seu repertori no només «La vie en rose», sinó també una altra cançó habitual d’Édith, «Ne me quitte pas» (No em deixes) de Jacques Brel, tant en francés com en alemany («Bitte geh nicht fort»). Marlene també va enregistrar versions en francés d’altres obres, com ara la cèlebre cançó de Pete Seeger «Where have all the flowers gone?» (On han anat totes les flors?), que s’ha fet servir recentment per tancar la magnífica pel·lícula «Un dia perfecte» de Fernando León de Aranoa.

Com s’ha dit, el gener de 1963, la premsa anunciava els artistes que contractarien els «paradors». El Parador del Foc portaria Marlene, i també Johnny Halliday, «el rei del rock i del twist», Ennio Sangiusto (que feia adaptacions italianes del twist), Salomé, etc. El Parador del Tro (al carrer Sant Vicent, 89) anunciava Édith i el seu marit, Theo Sarapo, així com Rocío Durcal, Juliette Greco, Raphael i altres artistes. El Parador So Nelo portà l’orquestra de Xavier Cugat i la seua quarta dona Abbe Lane. El Parador El Farol (al passatge Russafa) contractà grups de rock and roll. Es comentava que en aquella setmana fallera estarien a València també Brigitte Bardot, Sofia Loren, Jane Mansfield o Frank Sinatra.

Sembla que Edith no havia actuat mai a Espanya. Tampoc no havia estat molt freqüent la presència de Marlene. Cal recordar que, durant la Guerra Civil, Marlene, aleshores una estrella de Hollywood, havia palesat la seua solidaritat amb el govern de la República, com feren també altres figures cèlebres del cinema, com ara Chaplin, Bette Davis, Errol Flynn, Clark Gable, Buster Keaton, Johnny Weismuller (Tarzan) o els germans Marx. En el cas de Marlene, el seu suport li significà el boicot de les joventuts hitlerianes de Baviera al seu film «Desig» (1936, amb Gary Cooper). A més, Marlene havia gravat el 1943 una de les millors cançons propagandístiques que acabaren soscavant la moral de l’exèrcit feixista: «Lili Marleen».

Coincidirien Marlene i Edith a València? Finalment no fou així. Marlene arribà en avió des de Madrid els primers dies de falles i actuà al Parador del Foc. El 16 de març anà a una de les corregudes falleres de bous (en aquest cas, de jònecs) i ocupà un lloc ben a prop de l’arena. La cantant alemanya va presenciar una correguda amb les faenes de Manuel Benítez «El Cordobés», Antonio Medina i José Serrano «Joselillo», amb jònecs de Pérez Angoso. Marlene ja coneixia els bous; havia anat el 1960 a una correguda a Las Ventas. En les fotografies de la premsa es veu la cantant amb un barret elegant, tant bocabadada per les actuacions, com llançant-li un ram de flors al «Cordobés». Precisament, el torero de Còrdova, que aleshores encisava el públic amb el seu estil innovador i provocador, va prendre l’alternativa nou dies després, el 25 de maig. Abans de la cremà, Marlene volà de tornada a Madrid. Tanmateix, malgrat estar contractats els dos, ni Édith, ni el seu marit vingueren a València. El jove cantant remeté un certificat mèdic que acreditava la gravetat de l’estat d’Édith. Pocs mesos després, a principis d’octubre, morí la cantant francesa. El soterrament, que es realitzà a París, fou multitudinari. Acompanyaren Édith desenes de milers de persones. També hi assistí Marlene, que es veu molt afectada a les fotografies de premsa, amb un aspecte demacrat, ben distint de la figura encisadora que pujava als escenaris. La cantant d’origen alemany pogué comprovar com la seua íntima amiga francesa fou soterrada amb la creu de maragdes que ella li havia regalat. Dissortadament, no pogueren acomiadar-se en vida, a les falles del 1963.





diumenge, 18 de setembre del 2016

Els botxins valencians

[Tafaneries valencianes, 18/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]



Els encarregats de realitzar les tortures i aplicar les penes corporals, incloent-hi la pena de mort, eren els botxins, anomenats també «morro de vaques». No està clar l’origen d’aquesta expressió. L’etimòleg Joan Coromines pensava que procedia de «mortdevaques», expressió que derivaria de la presència de botxins francesos. Potser el «morro» tinga a veure amb la paraula «bourreau», que vol dir «botxí» en francés. També es feia servir antigament l’expressió «mala ropa» o «poca ropa» per fer esment dels ajudants del «morro de vaques». Els botxins depenien de les autoritats municipals, les quals els assignaven un salari que tenia a veure amb els turments practicats (escuarterar, degollar, cremar, penjar, etc.). La ciutat també es feia càrrec d’altres despeses: el botxí havia de llogar una mula per traslladar el condemnat, muntar les eines de tortura (per exemple: podia haver una foguera amb tenalles roents al costat del cadafal), etc. En una ordenació de 1388, València obligava el botxí, que en aquella època s’anomenava Torrelles, a viure allunyat del centre de la ciutat i a dur guants de cuiro i una vara o verga, que havia de fer servir quan anara a comprar mercaderies per assenyalar-les i així no tocar-les. Anys després, foren obligats a vestir en les seues actuacions una capa groga i un barret blanc, en el qual hi havia una insígnia de metall que representava l’escaleta de fusta que feien servir a la forca. Quan no estava actuant, podia dur la seua roba habitual, però havia de mantenir la insígnia de l’escaleta. Si oblidava posar-se-la, li aplicaven una reducció del sou. Així es pot llegir en una ordenació municipal de gener de 1673, quan era «morro de vaca» un home anomenat José Creus. Ara bé, encara que depenien de les autoritats municipals, actuaren per a altres institucions (com ara, la Inquisició) i, fins i tot, ho feren fora del territori valencià, com quan foren annexionades el 1489 les diòcesis de Terol i Tortosa, que empraren els botxins de València. També serviren alguna vegada per guardar horts o per exercir de «gossers», val a dir, per arreplegar les bèsties mortes dels carrers.

Els botxins no eren generalment autòctons i habitaven indrets allunyats del centre. Alguns visqueren prop de la Porta de la Mar o del Portal Nou. Fins i tot, les autoritats els van fer viure a barris amb població morisca, per tal de produir un cert atemoriment. També foren obligats en alguna època a viure al costat de la presó de Sant Narcís, que es trobava a l’actual carrer de la Llibertat. Amb tot, les autoritats municipals proveïren la construcció d’una casa per al botxí, relativament a prop de la Porta de Quart. Amb el temps la casa donà nom al carrer on es trobava: el carrer dels Botxins. Aquesta via correspon ara a la part de llevant del carrer Sant Dionís i el carreronet anomenat ara Davallada de Sant Miquel, al barri del Carme.

Les execucions es realitzaven qualsevol dia, llevat dels festius, i generalment de matí. La vespra, per la nit, el condemnat podia estar a la capella de la presó. El dia de l’execució, el botxí arribava a la presó amb un funcionari (que havia d’atraure la gent a l’«espectacle»), el lligava a un tauló i el pujava a la mula que el portaria al patíbul. Quan arribaven al lloc de l’execució, generalment la plaça del Mercat, el condemnat podia rebre atenció religiosa: confessar, besar un crucifix o adreçar algunes paraules a la gent (tot això si els turments als quals havia estat sotmés li ho permetien). En el dietari del rector de Sant Martí, Pere Joan Porcar, n’hi ha moltes descripcions i podem llegir com el religiós restava astorat quan el condemnat no reconeixia el seu delicte o no es penedia, perquè això volia dir que, segons les seues creences, patiria eternament els turments de l’infern.

Si la pena de mort consistia en penjar el condemnat a la forca, se’l portava a la plaça del Mercat, on s’havia construït una plataforma de pedra amb unes forques. El 1632 fou substituïda per un cadafal de fusta. El 1409 s’ordenà que els penjats romangueren un cert temps a les forques, la qual cosa, com diuen uns versos del «Spill» de Jaume Roig, espantava els compradors del mercat: «ni menjaria / carn del mercat / si hom penjat / algú y havia». És per això que les autoritats habilitaren un lloc perquè foren traslladats els cossos; i així, abans del segle XV, es va emprar un corral que hi havia en un carrer que la gent començà a anomenar dels Transits (no dels Trànsits), val a dir, dels morts. Aquesta denominació encara es manté. El carrer dels Transits està entre el de Barques i la plaça Rodrigo Botet. A principi del segle XV s’ordenà el trasllat a un lloc extramurs, l’anomenat Carraixet (denominació que vol dir «canyar»), que es trobava a mitja llegua de la ciutat, a l’actual carrer Cardenal Benlloch de Tavernes Blanques, enfront de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Allí, els cadàvers dels penjats tornaven a posar-se en unes forques. Alguns executats eren soterrats allà mateix; d’altres eren portats al cementeri de Sant Joan del Mercat, al lloc anomenat «sepultura dels penjats», on es troba ara la plaça de Ciutat de Bruges.*

Si s’executava a garrot, el botxí incinerava posteriorment el cadàver. Si la pena consistia a degollar la víctima, el botxí s’encarregava de penjar els trossos en altes estaques als camins d’entrada a la ciutat.

Segons el recompte d’Emília Salvador, entre 1485 i 1515, durant el regnat de Ferran el Catòlic, foren executades a València no menys de 393 persones. Daniel Benito Goerlich ha estudiat el període de l’any 1635 al 1701, en el qual comptabilitzà almenys 157 execucions.

Sobre el cementeri del Carraixet i les forques dels penjats, l’escriptor gironí del segle XIV Francesc Eiximenis arreplega una història en la seua gran obra «Lo Crestià» (capítol 880é). En aquella època, uns amics isqueren de València en direcció a Sagunt. Quan anaven a passar pel cementeri del Carraixet, on estaven els penjats, un d’ells volia fer broma. S’avançà del grup i pujà a les forques dels penjats i, escriu Eiximenis, «dreçà alt los braços, e udolava així com a llop, e faïa moltes salvatgies». Els altres joves començaren a córrer espaordits. Però un dels que fugia digué a la resta: si el que ens ve darrere és diable, pels seus poders ens agafarà, encara que fugim; si és home, «no ens cal haver por d’ell, car molts som», així que «prengam pedres e iscam-li al camí». Així ho feren. Els joves aturaren la seua fugida, agafaren pedres i les llançaren a aquell que els atemoria. La conseqüència imprevista fou que, com escriu Eiximenis, «donaren-li tants de colps sobtosament, e tots al cap, que lo cervell li faeren eixir».

____
(*) En la versió en paper diu plaça de Magúncia, que és naturalment una errada.



diumenge, 11 de setembre del 2016

El rellotger de les patilles i el cudolet

[Tafaneries valencianes, 11/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Al setembre del 1930, la reordenació urbanística de la plaça de l’Ajuntament exigí l’enderrocament d’edificis vells. L’últim en deixar el seu habitatge fou Juan Bautista Carbonell Doménech, el «degà» de la baixada de Sant Francesc. Un rellotger molt popular. Abans d’abandonar la seua casa, plenà la façana amb rètols «Adiós botigueta» i simbòlicament anà a l’Ajuntament a lliurar les claus de l’edifici.

La història comença amb el seu pare. El 16 d’octubre de 1860, Juan Bautista Carbonell Ruíz obrí la rellotgeria a la baixada de Sant Francesc, números 15 i 17 (després fou l’11), a la part septentrional de l’actual plaça de l’Ajuntament. A principis del 1875, l’alcalde accidental de València, Arcadio Tudela Martínez, encarregà la cura dels rellotges de la ciutat a Carbonell, que reemplaçà en aquesta responsabilitat a Diego Báguena, un rellotger enginyós que, amb un col·lega, Sebastián Alonso, desenvolupà un avançat telègraf elèctric el 1849.

Juan Bautista Carbonell, pare, tingué tres filles, Consuelo, Lola i Pura (mare del metge Juan Stingo, l’excel·lent col·lecció de ceràmica de reflexe metàl·lic del qual es troba ara al Museu de Ceràmica), i dos fills que heretaren l’ofici del pare: Juan Bautista i Eugenio.

Juan Bautista Carbonell, el fill, va nàixer l’11 d’octubre de 1868, a l’habitatge familiar on es trobava la rellotgeria. En concloure els estudis de batxillerat es dedicà a l’ofici del pare. Com aquest, també s’encarregà d’alguns dels rellotges municipals. Així, per 999 pessetes anuals, havia de donar corda cada dia al rellotge de la catedral, al del convent de Sant Gregori (una màquina que l’any 1911, quan s’enderrocà el convent que estava pròxim a l’actual Teatre Olimpia, es traslladà a l’església de Benimaclet) i al del campanar del convent de Sant Doménec (a la plaça Tetuán). La corda d’aquestes màquines no durava més de 30 hores, per la qual cosa el rellotger les havia de visitar a diari. També havia de portar cura d’encendre la il·luminació dels dos primers, que tenien l’esfera translúcida (el tercer, la tenia de marbre). La ciutat també disposava d’altres rellotges de propietat municipal a la Llotja, a l’escorxador, a la presó model, etc.

El rellotge de la Seu tenia una llarga història. Sanchis Sivera va trobar un document de 9 de maig de 1378, en el qual un «magister operis et relogiorum», anomenat Joan Alemany, es va comprometre a construir un rellotge. El març de 1407, Roberto de Malina (Malines a Flandes), un altre «magister aralogiorum» que s’havia instal·lat a València a principis del segle XV, cobrà per adaptar el rellotge de la Seu (el 1435 posà un rellotge també a la Valldigna). El 1413, el Consell de la ciutat aprovà instal·lar-ne un a la seua seu (enfront de l’actual carrer del Rellotge Vell), però, per les obres, només es pogué instal·lar cinc anys després. Aleshores comprovaren que la campana no s’escoltava suficientment i establiren una «concòrdia» o acord amb les autoritats eclesiàstiques per instal·lar un rellotge junt al Micalet. En aquest rellotge, dos obrers, que estaven pagats per l’ajuntament i vivien en un habitatge junt al campanar, havien de donar les hores del dia i de la nit, colpejant amb maces una campana. Finalment, el 1466, s’instal·là un dispositiu entre la maquinària i les campanes, la qual cosa, però, exigia que s’havien de contractar rellotgers en el futur que donaren corda i mantingueren els mecanismes.

Juan Bautista Carbonell també s’encarregà d’instal·lar rellotges en alguns altres llocs fora de València, com ara al campanar de l’església de Montaverner a la Vall d’Albaida, a l’església del Salvador a Sagunt i al campanar de Corral Rubio (Albacete). Fou un «industrial», com es feia dir, de gran visió comercial. Popularitzà un rellotge despertador econòmic, que la gent conegué com «cudolet». També aconseguí l’autorització municipal per posar un quiosc de refrescos, amb tauletes, enfront de la seua «botigueta» i de l’Ateneu Mercantil. L’altre germà, Eugenio, també tingué una rellotgeria que, en morir el 1919, fou heretada pel seu fill, Eugenio Carbonell López, que el 1931 la rebatejà com «rellotgeria suïssa». Estava a la cantonada del carrer Sant Vicent amb l’avinguda Maria Cristina, una via que, poc després, la República dedicà a Pablo Iglesias. Però ni Eugenio ni el seu fill gaudiren de la popularitat de Juan Bautista.

La premsa definí Juan Bautista Carbonell com un «home de caràcter alegre, de fi humorisme, és el tipus de veritable valencià que treballa honradament, però que en un moment de rebel·lia sap arriscar uns milers de pessetes reunits amb la suor de al seua tasca quotidiana». Carbonell fou amic de Teodor Llorente. Com a membre de Lo Rat Penat, ocupà els càrrecs de vicesecretari i tresorer de l’entitat. Fou molt aficionat als bous i arribà a torejar jònecs. Durant un temps també fou empresari taurí i pagà de la seua butxaca reproduccions dels cartells de bous. Així mateix fou aficionat a l’esgrima i al patinatge, que practicà a les pistes que hi havia a València, com ara «Skating-ring» i «Garden». Es va fer molt popular no només pel seu ofici i l’èxit comercial del «cudolet», sinó també per la seua aparença peculiar. Duia unes grans patilles com les del rei Alfons XII, al qual admirava. Anava sempre tocat amb un barret de bolet o amb un barret cordovés. Portava freqüentment una capa i, quan plovia, un paraigua cridaner de color roig. Participava generalment en les festes, com ara en la batalla de flors (de vegades, amb carrossa pròpia) i la seua presència fou reclamada en nombrosos esdeveniments públics. Així, quan actuà a València el domador Emmanuel Veltrán (que en realitat s’anomenava Manuel Beltrán) entrà en la gàbia dels lleons o pujà al globus aerostàtic de Milà, que dirigia, segons els seus records, el capità Magín Giral (o Giralt), un privilegi exclusiu de personatges molt populars, com el rellotger esmentat, el torero còmic «Garrufo» (del qual ja hem parlat a aquest llibre) o una revenedora del mercat anomenada Teresa Calabuig. La baixada de Sant Francesc també tenia altres personatges peculiars, com ara Juanito el Negro, que ballava tangos pel carrer, o don Pepito Villalonga, que presumia de nissaga noble i duia el seu arxiu heràldic cosit al forro de la jaqueta.

Un esdeveniment multiplicà la popularitat del rellotger Carbonell. A la fi d’agost de 1929 s’enderrocà un edifici del carrer En Llop on, encastat a la façana, hi havia un atlant d’esquena, que la gent anomenava «el Nano». Segons la premsa, la retirada s’acompanyà de traca, dolçaina i tabalet, i Carbonell s’emportà l’atlant a una vil·la seua de La Canyada. Però les recerques de Manuel Albiñana sobre aquest poble, seguides per Enrique Ibáñez i Gumersindo Fernández, en els estudis del comerços històrics valencians, així com les troballes gràfiques de Rafael Solaz, han mostrat que fou realment l’editor Vicente M. Carceller qui se l’emportà l’atlant a la seua vil·la de La Canyada, després d’estar un temps al Mesó «El Ninot» del carrer La Sang, del qual era copropietari Carceller. Carbonell simplement es va fer una fotografia i deixà que la premsa s’inventés la història.

Després de deixar l’edifici de la Baixada de Sant Francesc, Juan Bautista Carbonell es traslladà a viure al carrer de la Conquesta 2 (al Tossal). Morí dos anys després, la vespra de Sant Josep.



diumenge, 4 de setembre del 2016

El vi dels nostres clàssics

[Tafaneries valencianes, 4/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]


Els nostres clàssics han tractat freqüentment del vi. Arnau de Vilanova visqué a València a la segona meitat del segle XIII. En aquesta ciutat, on tingué propietats, començà la seua carrera com a metge (o «físic», com es deia aleshores), que el duria a importants corts europees. Fou metge de papes i reis, com ara de Pere III i Jaume II. També va escriure obres doctrinals. Dissortadament, alguns manuscrits s’han perdut. Així esdevingué durant la Guerra Civil amb la «Confessió de Barcelona» i amb la «Lliçó de Narbona», redactades en la nostra llengua, que es conservaven en un manuscrit del segle XIV, la primera, i en una miscelània d’opuscles espirituals de procedència franciscana, la segona, a l’Arxiu arxiprestal de Morella. La popularitat de les obres d’Arnau de Vilanova va fer que li atribuïren escrits que ara considerem apòcrifs, alguns ben pròxims a l’alquímia.

Arnau de Vilanova li dedicà un tractat als vins, el «Liber de vinis», escrit en llatí, que es va traduir el 1358 a l’hebreu i poc després a l’alemany (encara no s’ha traslladat a la nostra llengua). Hi trobem unes cinquanta combinacions de vins amb plantes, fruites o altres substàncies, per obtenir-ne virtuts curatives, com ara: vi amb anís (llavoretes), amb mel, amb magranes, amb romaní, etc.

Potser siga una obra apòcrifa, però hi ha raons per pensar que és autèntica, com és el fet que en el tractat trobem algunes referències a altres escrits d’Arnau de Vilanova o que es comenten, de vegades, experiències pròpies. Així, quan tracta del «vinum aestivum» (d’estiu), Arnau cita el seu «Regiment de Sanitat», una obra encarregada per Jaume II que fou molt popular a l’Europa del segle XIV. També podem relacionar el que diu al tractat del vi amb altres passatges, com ara allò que va escriure (també en la nostra llengua) en els «Aforismes de la conservació de la memòria». En el «Liber de vinis» proposa un «vi per reparar la memòria i contra l’oblit» (que s’ha de preparar amb gingebre, pebre bengàlic o llarg, galanga, clavell d’espècia i nou moscada). En els aforismes esmentats havia advertit que «beure molt de vi o aygua de gran fredor, aminven lo cos de calor natural, e per consegüent, naffren e debiliten la memòria». En aquests aforismes també proposà fregar «la part de darrere del cap», on pensaven que es trobava la memòria, amb «ayguardent» o posar-hi «una bena de drap de lli» amb un aiguardent fet de «vi vermell, en lo qual sia mès una manada de torongina e de sàlvia e de romaní».

En diversos llocs del tractat parla en primera persona, recordant experiències pròpies. Així, per exemple, quan diu que ha provat el vi al fenoll amb xiquets i n’ha comprovat l’eficàcia. També quan escriu que el «vinum buglossatum», preparat amb vi i les arrels de la buglossa, no només permet eliminar els humors malencònics amb l’orina, com ja defensà Macrobi (segles IV-V), sinó també curar els dements i els excitats, «i puc testimoniar-ho en persona, perquè vaig curar una senyora de la ciutat [València?], freqüentment afectada de ràbia malencònica». També, en tractar del «vinum alchekendi», val a dir, del preparat amb la planta de l’alquequengi, que ara sabem que té moltes propietats medicinals, entre elles les diurètiques, Arnau de Vilanova parla d’un cardenal, «conegut per ell», que no pixava en quatre dies i que, gràcies al vi, n’emplenà una conca.

El text d’Arnau presenta una subtil crítica social quan parla del «vi d’or». S’ha de preparar dispersant quatre o cinc làmines d’or en un vi de qualitat, després es clarifica, es filtra i es conserva. Aquest vi beneficiaria el cor, preservaria la sang de la corrupció i conservaria la joventut, entre altres beneficis. Segons Arnau, molts nobles i, més encara, prelats, no només consumien aquest vi, sinó que també farien bollir or amb els menjars o els amanirien amb llimadures de metalls nobles, com ara en el compost que anomenaven «diacameron» (un medicament que faria tornar a la vida les persones mortes i en el qual es faria servir també l’acònit, una planta molt tòxica que, al País Valencià, només creix a l’Alcalatén). Fins i tot, mantindrien a la boca un tros d’or, per deglutir la saliva, o el liquarien (no sabem com) fins convertir-lo en aigua potable.

L’afició dels eclesiàstics pels vins també apareix en el llibre tercer dels dotze que Francesc Eiximenis (segle XIV) tenia previst per a la seua obra enciclopèdica, anomenada «Lo crestià». Eiximenis fou un franciscà gironí que estigué molt relacionat amb València, on escrigué moltes de les seues obres i on assessorà les autoritats locals amb predicacions i la redacció del «Regiment de la cosa pública». Al capítol 354é de «Lo crestià» es reprodueix una suposada carta d’un eclesiàstic golafre. De vi blanc diu: «bec grec d’estiu, e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia, tríbia, còrcec o candia, o vernassa» (aquests són noms de vins segons la seua procedència). També beu «d’estiu calabresc de sant Honoret, turpia o trilla, picapoll de Mallorca, rosset o dels clarets d’Avinyó. D’hivern, he del de Madrid de Castella, e d’aquells fins espanyols, o del de Gascunya, o del monastrell d’Empordà». I encara en cita més. Eiximenis dedicà 47 capítols de l’obra a tractar del bon menjar i el bon beure. Dóna consells, com ara, quan explica «com persones ecclesiàstiques se deuen fort guardar de embriaguea», i addueix els exemples bíblics de Llot (que, borratxo, deixà prenyades dues filles) o Holofernes (que fou mort en estar embriagat). Eiximenis ens aconsella contenció pels efectes del vi, entre els quals fa esment de la impossibilitat de parlar clar: «La embriaguea percut la lengua, axí que l'hom no pot bé formar ço que vol dir, ne diu ço que volrria, cant és embriach, e si vol dir "ca" dirà "carn", e si vol dir "olla" dirà "ampolla", e semblants misèries».

També l’escriptor valencià Jaume Roig (segle XV), autor de l’obra «Espill», que es composa de versos de quatre síl·labes (en la nostra poètica, a diferència de la castellana, es compten les síl·labes fins a la darrera accentuada), alertava sobre els perills del vi: «[...] / Al qui glopeja / lo vi, sovent / fort e pruent / grans cantitats / les qualitats / dels animals / li resten tals».

També Lluís Vives va escriure en contra de l’embriaguesa en un dels seus «Diàlegs», redactats mentre estava a Breda com a preceptor de Mencía de Mendoza (després, virreina de València), interpretant-li les «Bucòliques» de Virgili. En el diàleg XVIII, dos persones de la regió del Bravant parlen amb dos italians sobris; un d’aquests critica subtilment els de Breda en afirmar: «I digues, per què no aixequeu en aquesta terra un temple a Bacus, inventor de la celestial beguda?». Ara bé, si en el seu llibre Vives criticà l'embriaguesa, la veritat és que va ser obsequiat per Mencía de Mendoza amb quantitats generoses de vi i, fins i tot, amb gobelets o copes d'orfebreria. Més encara, sabem pel «Calendar of State Papers» que, durant la seua estada a Londres (als anys vint del segle XVI), Vives es va dedicar també a importar vi de Gascunya, entre altres mercaderies, i no cal descartar que a Breda fes alguna cosa semblant.


En parlant de vi, recorde que s’hauria de protegir el nostre barral tradicional, de cos cilíndric (a diferència del català cònic), en perill d’extinció.

diumenge, 28 d’agost del 2016

Les mòmies més recents

[Tafaneries valencianes, 28/8/2016, html ací, pdf ací]


Lenin és l’excepció que confirma la regla: les mòmies són de dretes. Sense dubte aquest és el cas de les dues mòmies més recents de les que ha albergat la ciutat de València: la del general Elío i la de la monja María Micaela.

Francisco Javier de Elío fou un general absolutista. Va nàixer el 1767 a Pamplona. Amb quaranta anys era governador de Montevideo; poc després, capità general i l’últim virrei del Riu de la Plata (1810-1812). Participà en la Guerra de la Independència i Ferran VII el nomenà capità general de València i Múrcia. Sota el seu govern es construí el passeig de la Glorieta i els Jardins del Real, i es desencadenà una aferrissada repressió contra els liberals. Sembla que el mateix general, amb el seu sabre, matà el coronel Vidal, el qual formava part d’una conspiració progressista en la que també estava l’oficial Félix Beltrán de Lis, que fou finalment executat.

El 1820, quan arribaren els constitucionalistes de Rafael del Riego al poder, Elío fou sustituït per Ildefonso Díez de Rivera, el comte d’Almodóvar, que abans havia estat processat per la Inquisició i tancat a la presó per ordre d’Elío. Aleshores fou Elío l’empresonat pels liberals. El 30 de maig de 1822, un escamot d’artillers intentà alliberar-lo, però sembla que es negà a deixar la presó perquè això hauria agreujat la seua situació processal. La seua opinió dels valencians i dels liberals progressistes era molt negativa, com han investigat Encarna i Carmen García Monerris: «No me hable usted de Valencia, porque un pueblo que aguanta que salgan como vocales de Cortes unos hombres llenos de delitos, asesinatos e incluso ladrones, aguantará que les quiten lo que tienen de hombres. No hay que esperar nada de ellos, nada».

Elío fou jutjat i, malgrat no escapolir-se de la presó, condemnat a mort. Fou executat el 4 de setembre de 1822 al Pla del Real, precisament al lloc on ara hi ha una plaça que du el seu nom. Aquell dia, el general portava vestimenta de gran gala i les seues condecoracions. Fou soterrat en el cementeri dels ajusticiats del Carraixet.

Després de l’entrada en Madrid dels «Cent mil fills de Sant Lluís», el 23 de maig de 1823, tornà l’absolutisme a Espanya. Aleshores, el cadàver d’Elío fou exhumat, conduït al convent de Sant Agustí i vestit amb uniforme de gala i la capa blava de l’Orde de Carles III. Li repintaren el rostre per donar-li més expressió. El 3 de setembre de 1823 fou portat a la Catedral. L’església valenciana honorava els absolutistes. En 1831 fou traslladat a un sepulcre, un monument que, amb els fastos, fou finançat per recaptació popular i per l’ajuntament de la ciutat, que reclamà 122.854 reals al ministeri de la Guerra.

El monument, però, fou enderrocat el 1835. El 17 d’abril d’aquell any la mòmia del general fou traslladada a la cripta de la Catedral, junt a altres soterraments del període 1808-1814.
Per què fou enderrocat el monument que tant havia costat només quatre anys després de la seua inauguració? Sembla que l’església considerà que aquell cenotafi excitava les passions. Tal vegada per les escultures femenines que ornaven la part inferior del sepulcre o per la forma fal·lica de la columna truncada que rematava l’obra. No ho sabem, perquè només s’han conservat en l’arxiu de la ciutat uns dissenys no massa detallats de l’obra i alguna descripció de to hagiogràfic, que impedeix concretar el motiu de l’escàndol.

María de la Soledad Micaela Aquilina Antonia Bibiana Desmaisiéres y López de Dicastillo va nàixer en Madrid, l’1 de gener de 1809. Era filla d’un brigadier d’estat major i d’una comtessa i marquesa, dama de la reina María Luisa de Parma. María Micaela, com abreviava el seu nom, tenia el títol de vescomtessa de Jorbalán. El 1845 va obrir al carrer Dos Amigos de Madrid una casa per donar ajuda i formació religiosa a dones que es dedicaven a la prostitució. En aquella època, la vescomtessa era amiga de la reina Isabel II. Per diverses raons, la institució canvià freqüentment de seu, rebent el suport d’una orde religiosa femenina. Potser per això, María Micaela albirà el projecte de fundar-ne una. En redactà les constitucions i a partir de 1850 va dirigir l’obra. El 1856, amb l’ajuda d’Antonio María Claret, fundà una comunitat de monges, les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, que va dirigir amb el nom de Mare Sagrament. El cardenal primat de Toledo aprovà les constitucions el 1858 i el Vaticà en donà el seu vist-i-plau provisional el 1861. Cinc anys després, Roma aprovà definitivament l’orde, quan ja la Mare Sagrament havia mort.

El 1865, María Micaela, la Mare Sagrament, va fer una visita a la comunitat de les adoratrius que havia estat fundada a València el 1858. La ciutat patia aleshores una més de les sues periòdiques epidèmies de còlera. La monja s’encomanà i morí el 24 d’agost. Fou soterrada a la ciutat, en un nínxol del nou Cementeri General. Un mes abans de morir, el pintor Luis Madrazo havia finalitzat un retrat de la religiosa. 


El 1890, quan s’acomplien vint-i-cinc anys del soterrament, l’ajuntament va remetre un avís a la comunitat de monges adoratrius, comunicant que, trascorregut el termini d’ocupació del nínxol, el cos de la fundadora anava a ser llançat a la fossa comuna. Sembla que la comunicació fou ignorada per les monges i fou més bé el rector Antonio de León, qui, casualment, advertí la importància de l’avís i li ho comunicà a la comunitat. Aleshores les adoratrius decidiren traure el cos de la Mare Sagrament i traslladar-lo al col·legi que havia obert l’institut religiós al carrer Hernan Cortés 29 de València. El 7 de març de 1891 el cos fou tret de la tomba. Aleshores, les monges se n’adonaren del seu bon estat de conservació, per la qual cosa ubicaren la mòmia, la més recent de les que es troben a la ciutat, a la capella del convent, això sí, incompleta, perquè a les despulles de la fundadora li mancava el cervell, que es conserva, diuen que incorrupte, a la casa de l’orde a Madrid. ¿Li tragueren el cervell per portar-lo a la capital de l’Estat quan va morir o quan fou desenterrada?


El papa Pius XI la va proclamar beata el 7 de juny de 1925 i fou canonitzada pel mateix pontífex el 4 de març de 1934. L’església fixà el 25 d’agost com el dia de la santa. Té una capella dedicada a la catedral madrilenya de l’Almudena. 


L’Ajuntament de València li ha dedicat dos carrers: el carrer Santa María Micaela (entre l’avinguda Pérez Galdós i el carrer Joan Llorens) i el carrer Mare Sagrament (entre el carrer de la Trinitat i el carrer Poeta Bodría). Per què dos carrers? Coses de València.