El rellotger de les patilles i el cudolet

[Tafaneries valencianes, 11/09/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

Al setembre del 1930, la reordenació urbanística de la plaça de l’Ajuntament exigí l’enderrocament d’edificis vells. L’últim en deixar el seu habitatge fou Juan Bautista Carbonell Doménech, el «degà» de la baixada de Sant Francesc. Un rellotger molt popular. Abans d’abandonar la seua casa, plenà la façana amb rètols «Adiós botigueta» i simbòlicament anà a l’Ajuntament a lliurar les claus de l’edifici.

La història comença amb el seu pare. El 16 d’octubre de 1860, Juan Bautista Carbonell Ruíz obrí la rellotgeria a la baixada de Sant Francesc, números 15 i 17 (després fou l’11), a la part septentrional de l’actual plaça de l’Ajuntament. A principis del 1875, l’alcalde accidental de València, Arcadio Tudela Martínez, encarregà la cura dels rellotges de la ciutat a Carbonell, que reemplaçà en aquesta responsabilitat a Diego Báguena, un rellotger enginyós que, amb un col·lega, Sebastián Alonso, desenvolupà un avançat telègraf elèctric el 1849.

Juan Bautista Carbonell, pare, tingué tres filles, Consuelo, Lola i Pura (mare del metge Juan Stingo, l’excel·lent col·lecció de ceràmica de reflexe metàl·lic del qual es troba ara al Museu de Ceràmica), i dos fills que heretaren l’ofici del pare: Juan Bautista i Eugenio.

Juan Bautista Carbonell, el fill, va nàixer l’11 d’octubre de 1868, a l’habitatge familiar on es trobava la rellotgeria. En concloure els estudis de batxillerat es dedicà a l’ofici del pare. Com aquest, també s’encarregà d’alguns dels rellotges municipals. Així, per 999 pessetes anuals, havia de donar corda cada dia al rellotge de la catedral, al del convent de Sant Gregori (una màquina que l’any 1911, quan s’enderrocà el convent que estava pròxim a l’actual Teatre Olimpia, es traslladà a l’església de Benimaclet) i al del campanar del convent de Sant Doménec (a la plaça Tetuán). La corda d’aquestes màquines no durava més de 30 hores, per la qual cosa el rellotger les havia de visitar a diari. També havia de portar cura d’encendre la il·luminació dels dos primers, que tenien l’esfera translúcida (el tercer, la tenia de marbre). La ciutat també disposava d’altres rellotges de propietat municipal a la Llotja, a l’escorxador, a la presó model, etc.

El rellotge de la Seu tenia una llarga història. Sanchis Sivera va trobar un document de 9 de maig de 1378, en el qual un «magister operis et relogiorum», anomenat Joan Alemany, es va comprometre a construir un rellotge. El març de 1407, Roberto de Malina (Malines a Flandes), un altre «magister aralogiorum» que s’havia instal·lat a València a principis del segle XV, cobrà per adaptar el rellotge de la Seu (el 1435 posà un rellotge també a la Valldigna). El 1413, el Consell de la ciutat aprovà instal·lar-ne un a la seua seu (enfront de l’actual carrer del Rellotge Vell), però, per les obres, només es pogué instal·lar cinc anys després. Aleshores comprovaren que la campana no s’escoltava suficientment i establiren una «concòrdia» o acord amb les autoritats eclesiàstiques per instal·lar un rellotge junt al Micalet. En aquest rellotge, dos obrers, que estaven pagats per l’ajuntament i vivien en un habitatge junt al campanar, havien de donar les hores del dia i de la nit, colpejant amb maces una campana. Finalment, el 1466, s’instal·là un dispositiu entre la maquinària i les campanes, la qual cosa, però, exigia que s’havien de contractar rellotgers en el futur que donaren corda i mantingueren els mecanismes.

Juan Bautista Carbonell també s’encarregà d’instal·lar rellotges en alguns altres llocs fora de València, com ara al campanar de l’església de Montaverner a la Vall d’Albaida, a l’església del Salvador a Sagunt i al campanar de Corral Rubio (Albacete). Fou un «industrial», com es feia dir, de gran visió comercial. Popularitzà un rellotge despertador econòmic, que la gent conegué com «cudolet». També aconseguí l’autorització municipal per posar un quiosc de refrescos, amb tauletes, enfront de la seua «botigueta» i de l’Ateneu Mercantil. L’altre germà, Eugenio, també tingué una rellotgeria que, en morir el 1919, fou heretada pel seu fill, Eugenio Carbonell López, que el 1931 la rebatejà com «rellotgeria suïssa». Estava a la cantonada del carrer Sant Vicent amb l’avinguda Maria Cristina, una via que, poc després, la República dedicà a Pablo Iglesias. Però ni Eugenio ni el seu fill gaudiren de la popularitat de Juan Bautista.

La premsa definí Juan Bautista Carbonell com un «home de caràcter alegre, de fi humorisme, és el tipus de veritable valencià que treballa honradament, però que en un moment de rebel·lia sap arriscar uns milers de pessetes reunits amb la suor de al seua tasca quotidiana». Carbonell fou amic de Teodor Llorente. Com a membre de Lo Rat Penat, ocupà els càrrecs de vicesecretari i tresorer de l’entitat. Fou molt aficionat als bous i arribà a torejar jònecs. Durant un temps també fou empresari taurí i pagà de la seua butxaca reproduccions dels cartells de bous. Així mateix fou aficionat a l’esgrima i al patinatge, que practicà a les pistes que hi havia a València, com ara «Skating-ring» i «Garden». Es va fer molt popular no només pel seu ofici i l’èxit comercial del «cudolet», sinó també per la seua aparença peculiar. Duia unes grans patilles com les del rei Alfons XII, al qual admirava. Anava sempre tocat amb un barret de bolet o amb un barret cordovés. Portava freqüentment una capa i, quan plovia, un paraigua cridaner de color roig. Participava generalment en les festes, com ara en la batalla de flors (de vegades, amb carrossa pròpia) i la seua presència fou reclamada en nombrosos esdeveniments públics. Així, quan actuà a València el domador Emmanuel Veltrán (que en realitat s’anomenava Manuel Beltrán) entrà en la gàbia dels lleons o pujà al globus aerostàtic de Milà, que dirigia, segons els seus records, el capità Magín Giral (o Giralt), un privilegi exclusiu de personatges molt populars, com el rellotger esmentat, el torero còmic «Garrufo» (del qual ja hem parlat a aquest llibre) o una revenedora del mercat anomenada Teresa Calabuig. La baixada de Sant Francesc també tenia altres personatges peculiars, com ara Juanito el Negro, que ballava tangos pel carrer, o don Pepito Villalonga, que presumia de nissaga noble i duia el seu arxiu heràldic cosit al forro de la jaqueta.

Un esdeveniment multiplicà la popularitat del rellotger Carbonell. A la fi d’agost de 1929 s’enderrocà un edifici del carrer En Llop on, encastat a la façana, hi havia un atlant d’esquena, que la gent anomenava «el Nano». Segons la premsa, la retirada s’acompanyà de traca, dolçaina i tabalet, i Carbonell s’emportà l’atlant a una vil·la seua de La Canyada. Però les recerques de Manuel Albiñana sobre aquest poble, seguides per Enrique Ibáñez i Gumersindo Fernández, en els estudis del comerços històrics valencians, així com les troballes gràfiques de Rafael Solaz, han mostrat que fou realment l’editor Vicente M. Carceller qui se l’emportà l’atlant a la seua vil·la de La Canyada, després d’estar un temps al Mesó «El Ninot» del carrer La Sang, del qual era copropietari Carceller. Carbonell simplement es va fer una fotografia i deixà que la premsa s’inventés la història.

Després de deixar l’edifici de la Baixada de Sant Francesc, Juan Bautista Carbonell es traslladà a viure al carrer de la Conquesta 2 (al Tossal). Morí dos anys després, la vespra de Sant Josep.

El vi dels nostres clàssics

[Tafaneries valencianes, 4/9/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

Els nostres clàssics han tractat freqüentment del vi. Arnau de Vilanova visqué a València a la segona meitat del segle XIII. En aquesta ciutat, on tingué propietats, començà la seua carrera com a metge (o «físic», com es deia aleshores), que el duria a importants corts europees. Fou metge de papes i reis, com ara de Pere III i Jaume II. També va escriure obres doctrinals. Dissortadament, alguns manuscrits s’han perdut. Així esdevingué durant la Guerra Civil amb la «Confessió de Barcelona» i amb la «Lliçó de Narbona», redactades en la nostra llengua, que es conservaven en un manuscrit del segle XIV, la primera, i en una miscelània d’opuscles espirituals de procedència franciscana, la segona, a l’Arxiu arxiprestal de Morella. La popularitat de les obres d’Arnau de Vilanova va fer que li atribuïren escrits que ara considerem apòcrifs, alguns ben pròxims a l’alquímia.

Arnau de Vilanova li dedicà un tractat als vins, el «Liber de vinis», escrit en llatí, que es va traduir el 1358 a l’hebreu i poc després a l’alemany (encara no s’ha traslladat a la nostra llengua). Hi trobem unes cinquanta combinacions de vins amb plantes, fruites o altres substàncies, per obtenir-ne virtuts curatives, com ara: vi amb anís (llavoretes), amb mel, amb magranes, amb romaní, etc.

Potser siga una obra apòcrifa, però hi ha raons per pensar que és autèntica, com és el fet que en el tractat trobem algunes referències a altres escrits d’Arnau de Vilanova o que es comenten, de vegades, experiències pròpies. Així, quan tracta del «vinum aestivum» (d’estiu), Arnau cita el seu «Regiment de Sanitat», una obra encarregada per Jaume II que fou molt popular a l’Europa del segle XIV. També podem relacionar el que diu al tractat del vi amb altres passatges, com ara allò que va escriure (també en la nostra llengua) en els «Aforismes de la conservació de la memòria». En el «Liber de vinis» proposa un «vi per reparar la memòria i contra l’oblit» (que s’ha de preparar amb gingebre, pebre bengàlic o llarg, galanga, clavell d’espècia i nou moscada). En els aforismes esmentats havia advertit que «beure molt de vi o aygua de gran fredor, aminven lo cos de calor natural, e per consegüent, naffren e debiliten la memòria». En aquests aforismes també proposà fregar «la part de darrere del cap», on pensaven que es trobava la memòria, amb «ayguardent» o posar-hi «una bena de drap de lli» amb un aiguardent fet de «vi vermell, en lo qual sia mès una manada de torongina e de sàlvia e de romaní».

En diversos llocs del tractat parla en primera persona, recordant experiències pròpies. Així, per exemple, quan diu que ha provat el vi al fenoll amb xiquets i n’ha comprovat l’eficàcia. També quan escriu que el «vinum buglossatum», preparat amb vi i les arrels de la buglossa, no només permet eliminar els humors malencònics amb l’orina, com ja defensà Macrobi (segles IV-V), sinó també curar els dements i els excitats, «i puc testimoniar-ho en persona, perquè vaig curar una senyora de la ciutat [València?], freqüentment afectada de ràbia malencònica». També, en tractar del «vinum alchekendi», val a dir, del preparat amb la planta de l’alquequengi, que ara sabem que té moltes propietats medicinals, entre elles les diurètiques, Arnau de Vilanova parla d’un cardenal, «conegut per ell», que no pixava en quatre dies i que, gràcies al vi, n’emplenà una conca.

El text d’Arnau presenta una subtil crítica social quan parla del «vi d’or». S’ha de preparar dispersant quatre o cinc làmines d’or en un vi de qualitat, després es clarifica, es filtra i es conserva. Aquest vi beneficiaria el cor, preservaria la sang de la corrupció i conservaria la joventut, entre altres beneficis. Segons Arnau, molts nobles i, més encara, prelats, no només consumien aquest vi, sinó que també farien bollir or amb els menjars o els amanirien amb llimadures de metalls nobles, com ara en el compost que anomenaven «diacameron» (un medicament que faria tornar a la vida les persones mortes i en el qual es faria servir també l’acònit, una planta molt tòxica que, al País Valencià, només creix a l’Alcalatén). Fins i tot, mantindrien a la boca un tros d’or, per deglutir la saliva, o el liquarien (no sabem com) fins convertir-lo en aigua potable.

L’afició dels eclesiàstics pels vins també apareix en el llibre tercer dels dotze que Francesc Eiximenis (segle XIV) tenia previst per a la seua obra enciclopèdica, anomenada «Lo crestià». Eiximenis fou un franciscà gironí que estigué molt relacionat amb València, on escrigué moltes de les seues obres i on assessorà les autoritats locals amb predicacions i la redacció del «Regiment de la cosa pública». Al capítol 354é de «Lo crestià» es reprodueix una suposada carta d’un eclesiàstic golafre. De vi blanc diu: «bec grec d’estiu, e d’hivern cuit, o moscatell, malvasia, tríbia, còrcec o candia, o vernassa» (aquests són noms de vins segons la seua procedència). També beu «d’estiu calabresc de sant Honoret, turpia o trilla, picapoll de Mallorca, rosset o dels clarets d’Avinyó. D’hivern, he del de Madrid de Castella, e d’aquells fins espanyols, o del de Gascunya, o del monastrell d’Empordà». I encara en cita més. Eiximenis dedicà 47 capítols de l’obra a tractar del bon menjar i el bon beure. Dóna consells, com ara, quan explica «com persones ecclesiàstiques se deuen fort guardar de embriaguea», i addueix els exemples bíblics de Llot (que, borratxo, deixà prenyades dues filles) o Holofernes (que fou mort en estar embriagat). Eiximenis ens aconsella contenció pels efectes del vi, entre els quals fa esment de la impossibilitat de parlar clar: «La embriaguea percut la lengua, axí que l'hom no pot bé formar ço que vol dir, ne diu ço que volrria, cant és embriach, e si vol dir "ca" dirà "carn", e si vol dir "olla" dirà "ampolla", e semblants misèries».

També l’escriptor valencià Jaume Roig (segle XV), autor de l’obra «Espill», que es composa de versos de quatre síl·labes (en la nostra poètica, a diferència de la castellana, es compten les síl·labes fins a la darrera accentuada), alertava sobre els perills del vi: «[...] / Al qui glopeja / lo vi, sovent / fort e pruent / grans cantitats / les qualitats / dels animals / li resten tals».

També Lluís Vives va escriure en contra de l’embriaguesa en un dels seus «Diàlegs», redactats mentre estava a Breda com a preceptor de Mencía de Mendoza (després, virreina de València), interpretant-li les «Bucòliques» de Virgili. En el diàleg XVIII, dos persones de la regió del Bravant parlen amb dos italians sobris; un d’aquests critica subtilment els de Breda en afirmar: «I digues, per què no aixequeu en aquesta terra un temple a Bacus, inventor de la celestial beguda?». Ara bé, si en el seu llibre Vives criticà l'embriaguesa, la veritat és que va ser obsequiat per Mencía de Mendoza amb quantitats generoses de vi i, fins i tot, amb gobelets o copes d'orfebreria. Més encara, sabem pel «Calendar of State Papers» que, durant la seua estada a Londres (als anys vint del segle XVI), Vives es va dedicar també a importar vi de Gascunya, entre altres mercaderies, i no cal descartar que a Breda fes alguna cosa semblant.

En parlant de vi, recorde que s’hauria de protegir el nostre barral tradicional, de cos cilíndric (a diferència del català cònic), en perill d’extinció.

Les mòmies més recents

[Tafaneries valencianes, 28/8/2016, html ací, pdf ací]

Lenin és l’excepció que confirma la regla: les mòmies són de dretes. Sense dubte aquest és el cas de les dues mòmies més recents de les que ha albergat la ciutat de València: la del general Elío i la de la monja María Micaela.

Francisco Javier de Elío fou un general absolutista. Va nàixer el 1767 a Pamplona. Amb quaranta anys era governador de Montevideo; poc després, capità general i l’últim virrei del Riu de la Plata (1810-1812). Participà en la Guerra de la Independència i Ferran VII el nomenà capità general de València i Múrcia. Sota el seu govern es construí el passeig de la Glorieta i els Jardins del Real, i es desencadenà una aferrissada repressió contra els liberals. Sembla que el mateix general, amb el seu sabre, matà el coronel Vidal, el qual formava part d’una conspiració progressista en la que també estava l’oficial Félix Beltrán de Lis, que fou finalment executat.

El 1820, quan arribaren els constitucionalistes de Rafael del Riego al poder, Elío fou sustituït per Ildefonso Díez de Rivera, el comte d’Almodóvar, que abans havia estat processat per la Inquisició i tancat a la presó per ordre d’Elío. Aleshores fou Elío l’empresonat pels liberals. El 30 de maig de 1822, un escamot d’artillers intentà alliberar-lo, però sembla que es negà a deixar la presó perquè això hauria agreujat la seua situació processal. La seua opinió dels valencians i dels liberals progressistes era molt negativa, com han investigat Encarna i Carmen García Monerris: «No me hable usted de Valencia, porque un pueblo que aguanta que salgan como vocales de Cortes unos hombres llenos de delitos, asesinatos e incluso ladrones, aguantará que les quiten lo que tienen de hombres. No hay que esperar nada de ellos, nada».

Elío fou jutjat i, malgrat no escapolir-se de la presó, condemnat a mort. Fou executat el 4 de setembre de 1822 al Pla del Real, precisament al lloc on ara hi ha una plaça que du el seu nom. Aquell dia, el general portava vestimenta de gran gala i les seues condecoracions. Fou soterrat en el cementeri dels ajusticiats del Carraixet.

Després de l’entrada en Madrid dels «Cent mil fills de Sant Lluís», el 23 de maig de 1823, tornà l’absolutisme a Espanya. Aleshores, el cadàver d’Elío fou exhumat, conduït al convent de Sant Agustí i vestit amb uniforme de gala i la capa blava de l’Orde de Carles III. Li repintaren el rostre per donar-li més expressió. El 3 de setembre de 1823 fou portat a la Catedral. L’església valenciana honorava els absolutistes. En 1831 fou traslladat a un sepulcre, un monument que, amb els fastos, fou finançat per recaptació popular i per l’ajuntament de la ciutat, que reclamà 122.854 reals al ministeri de la Guerra.

El monument, però, fou enderrocat el 1835. El 17 d’abril d’aquell any la mòmia del general fou traslladada a la cripta de la Catedral, junt a altres soterraments del període 1808-1814.

Per què fou enderrocat el monument que tant havia costat només quatre anys després de la seua inauguració? Sembla que l’església considerà que aquell cenotafi excitava les passions. Tal vegada per les escultures femenines que ornaven la part inferior del sepulcre o per la forma fal·lica de la columna truncada que rematava l’obra. No ho sabem, perquè només s’han conservat en l’arxiu de la ciutat uns dissenys no massa detallats de l’obra i alguna descripció de to hagiogràfic, que impedeix concretar el motiu de l’escàndol.

María de la Soledad Micaela Aquilina Antonia Bibiana Desmaisiéres y López de Dicastillo va nàixer en Madrid, l’1 de gener de 1809. Era filla d’un brigadier d’estat major i d’una comtessa i marquesa, dama de la reina María Luisa de Parma. María Micaela, com abreviava el seu nom, tenia el títol de vescomtessa de Jorbalán. El 1845 va obrir al carrer Dos Amigos de Madrid una casa per donar ajuda i formació religiosa a dones que es dedicaven a la prostitució. En aquella època, la vescomtessa era amiga de la reina Isabel II. Per diverses raons, la institució canvià freqüentment de seu, rebent el suport d’una orde religiosa femenina. Potser per això, María Micaela albirà el projecte de fundar-ne una. En redactà les constitucions i a partir de 1850 va dirigir l’obra. El 1856, amb l’ajuda d’Antonio María Claret, fundà una comunitat de monges, les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, que va dirigir amb el nom de Mare Sagrament. El cardenal primat de Toledo aprovà les constitucions el 1858 i el Vaticà en donà el seu vist-i-plau provisional el 1861. Cinc anys després, Roma aprovà definitivament l’orde, quan ja la Mare Sagrament havia mort.

El 1865, María Micaela, la Mare Sagrament, va fer una visita a la comunitat de les adoratrius que havia estat fundada a València el 1858. La ciutat patia aleshores una més de les sues periòdiques epidèmies de còlera. La monja s’encomanà i morí el 24 d’agost. Fou soterrada a la ciutat, en un nínxol del nou Cementeri General. Un mes abans de morir, el pintor Luis Madrazo havia finalitzat un retrat de la religiosa. 

El 1890, quan s’acomplien vint-i-cinc anys del soterrament, l’ajuntament va remetre un avís a la comunitat de monges adoratrius, comunicant que, trascorregut el termini d’ocupació del nínxol, el cos de la fundadora anava a ser llançat a la fossa comuna. Sembla que la comunicació fou ignorada per les monges i fou més bé el rector Antonio de León, qui, casualment, advertí la importància de l’avís i li ho comunicà a la comunitat. Aleshores les adoratrius decidiren traure el cos de la Mare Sagrament i traslladar-lo al col·legi que havia obert l’institut religiós al carrer Hernan Cortés 29 de València. El 7 de març de 1891 el cos fou tret de la tomba. Aleshores, les monges se n’adonaren del seu bon estat de conservació, per la qual cosa ubicaren la mòmia, la més recent de les que es troben a la ciutat, a la capella del convent, això sí, incompleta, perquè a les despulles de la fundadora li mancava el cervell, que es conserva, diuen que incorrupte, a la casa de l’orde a Madrid. ¿Li tragueren el cervell per portar-lo a la capital de l’Estat quan va morir o quan fou desenterrada?

El papa Pius XI la va proclamar beata el 7 de juny de 1925 i fou canonitzada pel mateix pontífex el 4 de març de 1934. L’església fixà el 25 d’agost com el dia de la santa. Té una capella dedicada a la catedral madrilenya de l’Almudena. 

L’Ajuntament de València li ha dedicat dos carrers: el carrer Santa María Micaela (entre l’avinguda Pérez Galdós i el carrer Joan Llorens) i el carrer Mare Sagrament (entre el carrer de la Trinitat i el carrer Poeta Bodría). Per què dos carrers? Coses de València.

Lola, de València?

[Tafaneries valencianes, html ací]

«Lola de Valence» és el títol d’un quadre, més una aquarel·la preparatòria i un aiguafort, d’Édouard Manet, que representen una enigmàtica balladora de la companyia de Mariano Camprubí. Aquesta dona apareix també en el quadre «Le ballet espagnol», i en la seua aquarel·la prèvia, on hi ha els personatges de la «troupe». Totes aquests obres foren realitzades per Manet cap al 1862.

En aquella època, el pintor francés estava molt influït per Velázquez i Goya, i realitzava obres amb temes espanyols. Al Saló de París de 1861 havia obtés un guardó per «Espagnol jouant de la Guitare» o «Le Guitarrero». Quan Teóphile Gautier comentà el quadre elogià el mocador baix del barret i les espardenyes, però criticà el pantaló i la «jaqueta marsellesa». Per tant, no ha de sorprendre que quan, l’any següent, es presentà a París la companyia de ball de Mariano Camprubí, Manet els convencera que posaren per a ell en l’estudi del seu amic Alfred Stevens, a la rue Taitbout (ja que l’estudi de Manet, a la rue Guyot, estava més allunyat i era més reduït). La comanyia de Camprubí actuà primer a l’Odéon, on debutaren el 27 d’abril, i després a l’Hippodrome de París del 12 al 17 d’agost, encara que prolongaren l’espectacle, tal vegada fins a novembre, la qual cosa dóna una idea del temps la realització de les obres esmentades de Manet i d’un retrat al director de la companyia.

Als anuncis de premsa, l’espectacle s’anunciava així: «El ballet la Flor de Sevilla, dansat per les senyoretes Anita Montes i Lola Méléa i els senyors Camprubi i Alemany». Aquesta ordenació de l’espectacle és respectada per Manet en el quadre «Le ballet espagnol». Dos personatges estan ballant, un home que podem identificar com Mariano Camprubí per l’altre retrat d’ell que fa Manet, i una dona, suposadament Anita Montes; altres dos personatges no ballen, un home, que seria l’esmentat als anuncis com el senyor Alemany, i una dona, asseguda, que és la mateixa retratada en «Lola de València». Aquesta, per tant, és la que en els anuncis és esmentada com «Lola Méléa». A més, conservem una fotografia antiga de Charles Weyler, datada el mateix 1862, en la qual apareixen dos balladors que s’identifiquen com «Ventura et Lóla Melea». La dona porta el mateix vestit fosc, amb borles i brodats, que la retratada per Manet. Per tot això, no hi ha dubte que la del quadre «Lola de València» és la que apareix als anuncis com «Lola Méléa». És possible que «Ventura» i el senyor «Alemany» siguen la mateixa persona.

Manet presentà «Lola de València» a la Galeria Louis Martinet. El personatge es retallava sobre un fons monocrom. Entre 1867 i 1873, a petició d’un dels seus propietares, l’actor Jean Baptiste Faure, Manet afegí un fons de bambolines; el 1890 s’engrandí el quadre, amb una franja superior i una altra inferior. En la seua primera versió, alguns crítics jutjaren de manera negativa l’ús del color, que s’allunyava de les combinacions clàssiques i ja anunciava el que, temps després, floriria amb l’impressionisme. Però els colors del quadre tingueren una altra conseqüència més important. El poeta Charles Baudelaire composà un poema que, segons el projecte de Manet, havia d’incorporar-se al retrat de Lola, si més no a l’aiguafort. Encara que potser tenia un primer sentit merament cromàtic, l’últim vers del quartet, on diu que llueix en Lola de València «l'inesperat encant d'una joia de color rosa i negre», resultà summament escandalós, perquè es podia entendre com una referència sexual. Quan el poema es publicà l’any següent en la compilació «Les épaves», l’editor hagué d’afegir una llarga nota exculpatòria: «Creiem que el poeta volia dir simplement que una bellesa, d’un caràcter a la vegada tenebrós i juganer, feia somiar amb l’associació de "rosa" i "negre"» Així doncs, Manet i, sobretot, Baudelaire, havien, voluntàriament o involuntàriament, vinculat el personatge suposadament valencià amb un erotisme escandalós, que es prolongaria amb una altre quadre, el nu femení «Olympia», pintat per Manet el 1863.

El mite exòtic i eròtic de «Lola de València» ha tingut moltíssimes versions: escrits literaris, peces musicals o altres quadres, com els que realitzaren Amedeo Modigliani (1915) o Rene Magritte (1948). Cal destacar «Lola Lola», el personatge interpretat per Marlene Dietrich de la pel·lícula «L’àngel blau» (1930, adaptació de la novel·la «Professor Unrat» de Heinrich Mann), una dona lúdica i fosca, la joia «rosa» i «negra», que du a la perdició al pobre professor.

Qui era aquesta Lola «Méléa»? Sabem que «Méléa» no és cap cognom. En francés és un nom bíblic masculí, que se cita en l’evangeli (Lluc 3, 31) com un dels avantpassats de Jesucrist. Quan el 1834 Camprubí debutà a París, amb el primer ballarí i coreògraf Francisco Font, l’acompanyaren Dolores Serral, que de vegades apareix esmentada com «Serrat» o «Serrall», i Manuela Dubiñón, que s’afrancesà el cognom com «Dubignon». Per tant, és probable que «Méléa» fora la versió afrancesada d’un altre cognom, tal vegada «Melià». No res més sabem de l’origen de Lola «Méléa» (o, tal vegada, Dolores Melià). Però no semblen certes dues suposicions freqüentment repetides: la primera, que feia servir abans el nom artístic de «Lola de València» (no hem trobat cap base documental per defensar-ho); la segona, que era la balladora principal (aquest honor estaria reservat per a la Montes, que formava parella amb Camprubí). Era valenciana Lola de València? El suposat cognom «Melià» està present a terres valencianes, però també, com Alemany i Camprubí, en tot el domini català. I una de les poques dades biogràfiques conegudes del director de la companyia és que Mariano Cambrubí fou fill d’un mestre d’escola de Reus. En resum, «Lola Méléa» podia ser valenciana o no ser-ho.

Aquesta història té un epíleg. L’any 1926, l’escriptor, assagista i traductor francés Auguste, 4t comte de Gilbert de Voisins, fou guardonat amb el Gran premi de literatura de l’Acadèmia Francesa. El mateix any, l’editorial de B. Grasset publicà el seu llibre «Les Miens». En un dels capítols, el jove protagonista conta la seua trobada amb Lola de València en una «matinée» celebrada en un «café-concert de second ordre» de la ciutat d’Alger, una sala petita, plena de fum, on Lola té un ballaor baixet i exasperant. Descriu la dona com l’ombra d’aquella altra que suggeria el quartet de Baudelaire. I afegeix que «venia de Barcelona». És cert, d’una banda, que el comte Gilbert de Voisins realitzà viatges pel nord d’Àfrica a partir de 1898, quan tenia uns 21 anys, i abans de la seua expedició arqueològica a la Xina del 1913. Per això, podem preguntar-nos: acabà Lola els seus dies en sales petites a l’Alger o Barcelona? O tot és una ficció literària d’un escriptor que reelabora en el seu relat un mite forjat per Manet i Baudelaire. El rastre de Lola s’esvaeix irremediablement. És el destí dels mites.

L'assassí fou el jutge

[Tafaneries valencianes, 07/08/2016, html ací, pdf ací]

Ara fa noranta anys, un crim va commoure la vila de Pedreguer. L’assassí fou el mateix jutge del poble. A principis del segle XX, Augusto Villalonga Alemany i Jaime María Ferrando Costa eren notaris a Pedreguer (La Marina Alta). No n’eren els únics. També hi exercien Francisco Gómez i Francisco Salvador. Però entre Augusto Villalonga i Jaime María Ferrando hi hagué bona amistat, que s’estenia a les dones dels dos, María López Godet i María Gelabert, respectivament.

Augusto Villalonga fou no només jurista, sinó també un polític destacat i un precursor de la sociologia a casa nostra. Després dels seus estudis de dret, havia intentat dedicar-se a la docència universitària. Així, es presentà a oposicions per ingressar com a professor en la Universitat d’Oviedo i en la de València. En el primer cas, competí, entre altres, amb l’albaidí Elías Tormo, el qual, poc temps després, obtingué una càtedra a la Universitat de Santiago. En no aconseguir plaça universitària, Augusto Villalonga decidí exercir de notari i obtingué plaça a Pedreguer. Poc després de la seua arribada a la vila, el seu amic Jaime Ferrando hi obtingué plaça de jutge. No sabem si quan era notari o quan era jutge, Jaime Ferrando va contraure matrimoni amb María Gelabert. Només celebrar-se les noces, María confessà a Jaime que, temps enrere, havia estat forçada per Bartolomé Pons Cabrera. Aquest, que sembla que també tenia alguns estudis de dret, era un ric home de negocis que vivia al mateix poble. Jaime reaccionà de manera molt irada a les confessions de la seua dona, obligant-la a interrompre la convivència comuna i a tornar durant anys amb els seus pares. A María, la separació que havia provocat el seu marit l’enfonsà en una gran depressió. Mentrestant, Bartolomé Pons abandonà cautament Pedreguer, bandejant les provocacions del marit enfurismat. Augusto Villalonga i María López visqueren el conflicte molt a prop, perquè sembla que mantingueren discretament la relació amb el notari obsessiu i amb la seua dona repudiada.

A mesura que passaren els anys, Augusto Villalonga desenvolupà una brillant carrera amb projecció política. Impartí conferències defensant mesures liberals, en contra dels aranzels que tant perjudicaven l’agricultura i la ramaderia alacantina, i proposant la reforma de la instrucció primària. També es mobilitzà quan les plagues començaren a assolar el conreu del raïm. El 1923, el periòdic madrileny «La Acción» organitzà un plebiscit per buscar nous polítics. Els lectors remeteren cartes proposant candidats. Entre les persones escollides estigué Augusto Villalonga, que el diari presentà com un nou Joaquín Costa.

També Jaime Ferrando progressà en la seua carrera després de repudiar la seua dona. Fou alcalde del poble cap al 1918. Fins i tot li donà temps de patentar un aparell per tallar pimentons. Passaren els anys. Bartolomé havia tornat al poble, on eren conegudes les seues accions filantròpiques. Augusto Villalonga i María López, amb discreció, mantingueren el contacte amb el jutge i amb la seua dona, que, segons sembla, reprengueren la vida en comú. Però el jutge, com declarà Augusto Villalonga després, estava recelós i desconfiava de tot. La tragèdia hi planava.

Cap a l’estiu de 1925, la situació esdevingué cada vegada més tensa. Jaime Ferrando assetjava Maria Gelabert amb preguntes sobre relacions amb Bartolomé Pons. Per la pressió a la qual estava sotmesa, la dona hagué d’exagerar els esdeveniments o mentir, i arribà a dir-li al seu home que Bartolomé continuava assetjant-la i ella li ho havia confessat al rector de Teulada. El jutge estava enfurismat. Tal vegada per calmar la situació, Maria Gelabert encetà un viatge a París acompanyada per Augusto Villalonga i la seua dona. Aleshores, l’obsessió del jutge, que ja tindria uns seixanta anys, arribà al límit. El dilluns 15 de juny de 1925, a les deu del matí, Jaime s’acostà a Bartolomé, que estava amb altres persones a la plaça de Pedreguer i, sense dir-li res, li disparà un tret al pit que li causà la mort. Un cosí de Jaime Ferrando, anomenat Pedro Costa, que estava a prop i escoltà el tret, s’acostà al seu oncle i junts marxaren a la caserna de la guàrdia civil. Els hi va rebre el suboficial de guàrdia, Pedro Molina. El jutge li digué: «Caporal, acabe de matar un home». «Qui és?», li preguntà el guàrdia. El jutge, molt nerviós, li respongué: «Tot el poble li ho podrà dir: Bartolomé Pons». El periodista alacantí Enrique Cerdán Tato en va fer un relat literari d’aquest assassinat al seu llibre «Matar con Mozart y 29 atrocidades más».

Dos anys després, s’obri judici contra el jutge de Pedreguer. La defensa de Jaime Ferrando va adduir que el jutge havia patit un atac epilèctic, la qual cosa era, com a línia de defensa, molt feble. Amb tot, s’acceptà que tenia les capacitats mentals minvades. Per això, el crim es qualificà d’homicidi. Naturalment, la declaració del rector de Teulada estava protegida pel secret de confessió, per la qual cosa ni ell, ni el mateix Augusto Villalonga, pogueren acreditar que Bartolomé Pons haguera abusat de María Gelabert. Finalment, el març de 1927, Jaime Ferrando fou condemnat a vuit anys i un dia de pressó i a pagar una indemnització de 5.000 pessetes. No va complir íntegra la condemna. Morí a Pedreguer el març de 1931, molt poc abans de la proclamació de la II República.

Augusto Villalonga assolí reconeixement amb el temps. Participà en les eleccions a les Corts constituents de 1931 com a independent en una candidatura de la dreta liberal, encapçalada perMariano Gómez, rector de la Universitat de València, junt a Niceto Alcalá-Zamora i José García-Berlanga Pardo, pare del conegut director de cinema valencià Luis García Berlanga. Aquell mateix any publicà «El problema social en las democracias», un llibret amb portada de Josep Renau. Per les seues publicacions, Villalonga es pot considerar dintre del grup de juristes que, relacionats amb les terres valencianes, jugaren un paper destacat en el desenvolupament de la sociologia, com és el cas d’Eduardo Pérez Pujol i José R. Medina Echavarría.

L’ajuntament de Pedreguer decidí retolar un carrer amb el nom d’Augusto Villalonga. El 1934, la seua dona, María López, va fer una donació per construir un llavador públic al poble. Enmig de la convulsió política d’aquells anys, sembla que embrutaren o trencaren el rètol del carrer i, fins i tot, el juliol del 1936 hi hagueren incendis enfront de la casa de Villalonga. Ell proposà que, si les autoritats no podien preservar el rètol, que li llevaren el nom al carrer. Així es va fer i la via fou dedicada al «màrtir» Luis Sirval (un periodista liberal assassinat per un legionari en els esdeveniments d’Astúries de 1934). Després de la Guerra, el nom del carrer fou restablert. A hores d’ara, Augusto Villalonga i María López tenen dues avingudes amb els seus noms a Pedreguer. Estan soterrats al cementeri de València. La pista del jutge assassí i de la seua infortunada dona s’esvaeix amb el temps.

Una filla d'Azzati i l'assassinat de Trotski

[Tafaneries valencianes, 31/07/2016, html ací, pdf ací]

Un dels magnicidis més cèlebres de la història fou l’assassinat de Lev Davídovitx Bronstein, més conegut com Leo Trotski. El 20 d’agost de 1940, el barceloní Ramon Mercader, un agent soviètic que es va fer passar pel fill d’un diplomàtic belga, entrà en la residència fortament protegida de Trotski a Coyoacán, a la perifèria de la ciutat de Mèxic, i li clavà un piolet al cap. Una certa relació amb aquell fet tingué el matrimoni format pels valencians Pedro Fernández Checa i Ángeles Soler Miguel, filla natural del periodista i polític republicà Félix Azzati Descalci.

Pedro Fernández, més conegut com Pedro Checa, va nàixer a Albalat de la Ribera, tal vegada el 1910. El 1932 s’incorporà al buró polític (comissió executiva) del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i tres anys després ocupà el segon càrrec en importància, la secretaria d’organització. Sembla que fou promogut per la Internacional Comunista (Komintern), les directrius de la qual seguia escrupolosament. Així fou ell, com han explicat els historiadors Angel Viñas o Paul Preston, i no Santiago Carrillo, l’autèntic responsable de les matances de Paracuellos del Jarama (novembre-desembre de 1936).

Ángeles Soler va nàixer a València el 28 de gener de 1919. La seua mare ja havia tingut una altra filla, Pilar, amb el periodista Azzati, el successor de Blasco Ibáñez. Les dues havien estat inscrites amb els cognoms de la mare. Les tres dones tingueren una militància destacada a favor de la República i de les organitzacions pròximes al PCE, com ara, l’Assemblea de Dones Antifeixistes o el «Socorro Rojo Internacional». El 19 novembre de 1936, quan tenia 17 anys, ja trobem Ángeles parlant en un míting a València com a representant de les joves antifeixistes. En aquells anys vivia al carrer Gravador Esteve, 11, molt a prop de la residència de la família del seu pare (formada per la seua dona, Esperanza Cutanda i sis fills). Azzati havia mort el 1929 i el 1932 se li dedicà un carrer cèntric. En aquell temps, Ángeles festejava amb Ricard Muñoz Suay, amb el temps un reconegut crític cinematogràfic, que donà nom a l’Institut Valencià de Cinematografia.

Després de la desfeta de l’Ebre (1938), la direcció del PCE s’instal·là a Barcelona, on marxaren les dues germanes. Pilar treballà en la comissió d’organització del comité central, al servei de Checa, i la seua germana Ángeles com a secretària del buró polític. Segons els records de Pilar, la germana, Pedro i Ángeles començaren les seues relacions cap al 1937-38. Pocs dies abans de la fi de la guerra, Checa organitzà l’eixida dels últims membres de la direcció comunista. Militants del PCE assaltaren l’escola de vol de Totana, des d’on partiren els dirigents Jesús Hernández, Palmiro Togliatti, Fernando Claudín i Pedro Checa, junt amb Ángeles Soler. Volaren fins a Oran, des d’on viatjaren cap a França i, finalment, a Moscou, per ser instruïts per la polícia política soviètica. El mateix mes de març, Stalin i Beria decidiren l’eliminació de Trotski i fins i tot enviaren a Estats Units dos agents espanyols amb aquest objectiu, «Felipe» i «Mario», que no tingueren èxit. Aleshores s’activà el pla B.

Precisament Pedro Checa i Ángeles Soler seguiren el mateix camí que els dos agents. Viatjaren des de Rússia a Estats Units i entraren a Mèxic el 25 de gener de 1940, per la frontera de Nuevo Laredo. Checa adduí que havia perdut la documentació i declarà que el seu nom era Pedro Fernández Izquierdo. La parella es posà a viure al carrer Saltillo, 117, de la capital mexicana. Dos mesos després, Pedro Checa formà part de la comissió de depuració del Partit Comunista de Mèxic (PCM), constituïda després del seu VIII Congrés, i presidida per un altre agent del Komintern, Vitorio Codovilla. Foren expulsats els dirigents Valentín Campa i Hernán Laborde, que s’havien mostrat contraris a col·laborar en l’eliminació de Trotski. El camí quedava lliure per al plan B i, com afirmaven els informes interns del PCE, tots els fils de la conspiració els tenia Pedro Checa a la seua mà.

Després de la depuració al PCM, es preparà l’assalt a la residència de Trotski. El 24 de maig de 1940, un escamot d’unes vint persones, dirigides per Leopoldo Arenal Bastar, i entre les quals hi havia el pintor i muralista David Alfaro Siqueiros (cunyat d’Arenal) assaltà la residència de Coyoacán. L’acció fracassà per l’actuació decidida de la guàrdia personal de Trotski. Ell mateix va escriure un article poc després en el qual identificava les pràctiques estalinistes i la voluntat d’acabar amb ell, la seua família i el seu arxiu. Aleshores es posà en marxa el pla C: infiltrar Ramon Mercader en l’entorn de Trotski. Encara que la policia mexicana posà en vigilància especial Pedro Checa, menys de tres mesos després del primer assalt, el revolucionari rus ja era mort.

Ramón Mercader no pogué escapar de la residència de Trostki després de perpetrar el magnicidi. Resistí els interrogatoris, sense desvelar la seua identitat. Fou precisament un altre valencià de vida rocambolesca, Julián Gómez García, conegut com Julián Gorkin, qui la donà a conéixer. Gorkin havia nascut a Benifairó de les Valls el 1901. En aquella època era un trotskista que s’havia instal·lat a Mèxic el maig del 1940. Participà en la guàrdia d’honor que vetllà el cadàver de Trotski. Gorkin fou qui donà el nom de Mercader al cap de la investigació, el coronel Leandro Sánchez Salazar. Gorkin també acusà Pablo Neruda d’amagar les armes de l’assalt del maig.

Les relacions entre Pedro Checa i Ángeles Soler no foren bones, entre altres factors per la impotència d’ell (segons el testimoni de la seua germana Pilar, arreplegat per la periodista Emilia Bolinches). Finalment se separaren. Pedro morí el 6 d’agost de 1942, per les complicacions derivades d’una operació d’apendicitis. Santiago Carrillo el substituí en la tasques d’organització del PCE. Ángeles treballà a Mèxic per a la firma Max Factor. Cap a l’1 de març de 1943 va contraure matrimoni amb Felipe Fernández López-Valdemoro, un fill de Luis Fernández Clérigo, president del Parlament espanyol a l’exili. Felipe, que exercia de periodista taurí, havia entrat a Mèxic amb els seus germans Carlos (amb el temps un escriptor famós) i María Luisa. Però, Felipe morí el 13 de març, en un accident automobilístic en la carretera Mèxic-Puebla, menys de dues setmanes després de l’enllaç. Ángeles treballà aleshores en una sabateria. El 1947 va contraure matrimoni amb Florencio Sánchez de Vidales, que tingué diversos negocis, com ara distribució de farina per a forns o un concessionari d’automòbils. Amb la nova família, Ángeles trencà amb la seua trajectòria política anterior. Tingué quatre fills: Florencio, Félix, Guadalupe i Pedro. Ángeles va morir precisament un 14 d’abril de 1978, d’un càncer de pulmó. Està soterrada al Panteó Espanyol de la ciutat de Mèxic, quartell B, fossa 148. Probablement s’endugué a la tomba alguns secrets sobre el seu primer marit i el magnicidi de Trotski.

Simone de Beauvoir a València

[Tafaneries valencianes, 24/07/2016, html ací, jpg ací, pdf ací]

El diumenge 24 de juliol de 1955 se celebrà una correguda de bous a València, la primera de les tres que es realitzaren a la Fira de Juliol. A la graderia, un jove de 29 anys, Claude Lanzmann, acompanyava una dona de 47, que era coneguda pels seus amics amb el malnom de «Castor». Aleshores, ell era un jove periodista, que 30 anys després realitzarà un dels millors documentals de la història del cinema: «Shoah». Ella acabava de guanyar el prestigiós premi Goncourt per la seua novel·la «Els mandarins» i era mundialment coneguda perquè havia publicat sis anys abans un assaig fonamental per al feminisme, «El segon sexe». La dona era Simone de Beauvoir.

Simone de Beauvoir o el «Castor» fou parella del filòsof, escriptor i crític literari Jean-Paul Sartre, defensor de l’existencialisme, pròxim al marxisme i que havia fundat el 1945 la revista «Les Temps Modernes», en la redacció de la qual s’integrà també ella i, anys més tard, Lanzmann, el qual dirigiria la revista temps després. La França entre la postguerra i Maig del 68 tingué en Simone de Beavoir, Sartre i la revista referents essencials per al pensament d’esquerres i feminista.

La relació entre Simone de Beauvoir i Lanzmann començà a l’octubre de 1952. El «Castor» decidí tindre una «història» amb un «jove jueu de vint-i-set anys i ulls negres» que la «mirava d'un mode molt agradable» durant les reunions de «Les Temps Modernes», com li escriu a Nelson Algren, un amant anterior. Simone de Beauvoir se sentia alhora feliç i entristida per la relació. S’havia distanciat de Sartre i, com escriurà després, amb el jove «gaudisc de la meua joventut recuperada». Fins el 1958, tots els estius, Simone i Lanzmann viatjaren per Europa. En aquell temps, escriu ella, Lanzmann «no coneix França ni el món». La dona, com diu la biografia de Danièle Sallenave, tornà a viure, amb una alegria tenyida de malenconia, els encants de la seua infantesa, «el murmuri de les lilàs sobre un mur, un roser que s'enfila per una façana», beure «vi fresc al peu d'un turó».

L’estiu de 1955, Simone de Beauvoir i Lanzmann viatjaren a Espanya. Volien conéixer la vida sota la dictadura i veure corregudes de bous. Lanzmann, que havia viscut al sud de França durant l’ocupació alemanya, tenia una certa cultura taurina, animada per Jean Cau, un secretari de Sartre entusiasmat amb els bous, que temps després s’instal·là a Espanya i publicà la novel·la «Les dues orelles i la cua».

La parella va decidir seguir dues de les figures taurines més destacades d’aquell estiu del 1955: Julio Aparicio (qui precisament va prendre l’alternativa a la Plaça de València, l’octubre de 1950) i Miguel Báez «Litri» (que reapareixia després d’una cornada). En les seues memòries, Simone de Beuavoir cità també Marcial Lalanda i Domingo Ortega. El periple fou ampli: Albacete, Barcelona, Huelva, Madrid, Salamanca... i València.

En la seua autobiografia, publicada amb el títol «La llebre de la Patagònia», Lanzmann descriu la ciutat: «Mentre l'horta exhalava aromes subtils, València fa pudor. La ciutat sencera mancava d'aigua, les vetustes canalitzacions estaven trencades, era impossible rentar-se, refrescar-se, estirar la cadena». La parella reservà habitació al mateix hotel on s’allotjaven els toreros i les seues quadrilles (l’Astoria?), però, escriu Lanzmann, «l'olor era tan sufocant, que els apoderats van traslladar precipitadament els seus gladiadors a la finca d'un senyoret, allunyada de la pesta». I continua: «El Castor i jo, esgotats del llarg viatge, vam estar caminant unes hores i atapeint-nos, per oblidar aquella olor, dels pesats vins espanyols, l'únic líquid que vam poder procurar-nos. Va ser una sort, perquè així vam caure sobre els nostres llits borratxos perduts i insensibles a aquella pestilència».

En «La llebre de la Patagònia», Lanzmann parla de la correguda on participaren Aparicio i Litri, que torejaren «en el cim del seu art», però confon el tercer matador i la ramaderia. No fou Chaves Flores, sinó Pedrés, i no foren bous de Miura, sinó de Sánchez Cobaleda. Confusió o llicència literària, el cas és que l’exaltació dels miures és un tòpic atribuït a la parella.

En unes entrevistes que gravaren Simone de Beauvoir i Sartre l’estiu de 1974, el filòsof li confessà que l’experiència dels bous i de l’«encierro» de Pamplona (que havien conegut junts als anys 30) havien estat importants per ell i que pretenia trobar-ne un significat. Potser el mateix havia intentat Hemingway. Ella li diu a Lanzmann que els debats entre partidaris de les corregudes de bous «l'avorreixen» tant com els seus adversaris, ja que ambdós conreen els mateixos mites, però es contenten amb donar-los la volta.

Vint anys abans d’aquella entrevista, l’estiu de 1955, Sartre no es preocupava pels bous, sinó que estava més bé capficat amb qüestions polítiques. En aquella època ja ha havia publicat les seues obres literàries més importants, com ara «La nàusea», «Les mosques» o «Les mans brutes». El mes de juny de 1955, Sartre, acompanyat del «Castor», havia participat en el Congrés de la Pau d'Helsinki; després del viatge a Espanya, Simone de Beauvoir i Sartre foren convidats oficials a la República Popular de Xina, que l'1 d'octubre celebrà l'aniversari de la seua revolució. En tornar a França, la redacció de «Les Temps Modernes» va prendre posició front a les tesis oficials de la «integració» argelina. La lluita per l’alliberament nacional d’Algèria, que havia començat el 1954, esdevindrà un conflicte paradigmàtic en la segona meitat del segle XX. Les guerrilles de Fidel o el Che Guevara a Llatinoamèrica, les guerres al sud-est asiàtic, les guerrilles urbanes i, fins i tot, les «primaveres àrabs» trobaran un primer model en la revolta de la casba d’Alger.

En els seus escrits d’aleshores, Simone de Beauvoir es mostrà molt decebuda per l’actitud del poble francés envers el Front d’Alliberament d’Algèria, mentre Sartre s’apropava, com un «company de viatge crític», al Partit Comunista (quan Merleau-Ponty havia deixar de ser-ho). En mig d’aquest intens compromís polític, per a Simone de Beauvoir els viatges d’estiu representaven, com va escriure en «La força de les coses», «l'alegria de la vida privada» (II, p. 69). En un quadern escriu: «Tinc quasi cinquanta anys, és massa tard per fer trampa: dintre de poc tot desapareixerà». No ha d’estranyar, per tant, que, en aquell estiu del 1955, Simone de Beauvoir comprés, allà per on passava, cartells taurins que, com recorda l’autobiografia de Lanzmann, acabarien cobrint els alts murs de l’habitatge que ella havia comprat amb els diners guanyats pel premi Goncourt, al número 11 bis de la rue Victor Schoelcher a París. Fou la seua residència definitiva. Hi va morir el 14 d’abril de 1986 acompanyada de la seua filla adoptiva, Sylvie Le Bon, i de Lanzmann. Probablement tenia a prop un cartell d’una correguda de la fira de juliol amb Aparicio i Litri, celebrada en una ciutat que feia pudor.