Pedagogia o economia

[Publicat en Opinió, el 08/07/2015. Html ací, jpg ací i ací]

Empresariat de guarderies ha criticat que la Conselleria d´Educació tinga el projecte d´oferir algun curs del primer cicle d´Educació Infantil en centres públics. Afirma l´empresariat que es trenca la «coherència pedagògica». En termes normatius això és una fal·làcia perquè és precisament la legislació educativa la que preveu una única Educació Infantil amb dos cicles, i no dos nivells educatius distints. Més encara, el marc estratègic per a la cooperació europea en l´àmbit de l´educació i la formació de la Unió Europea per al 2020 apunta en la direcció d´ampliar la cobertura en centres educatius de l´Educació Infantil, fins i tot en cursos que en la nostra legislació no són obligatoris (95 % d´escolarització a partir de 4 anys, objectiu estratègic 3r).

En termes escolars, és encara més indefensable la seua posició, perquè la coherència pedagògica al si dels Centres Educatius d´Infantil i Primària (CEIP) no només està garantida, sinó que a més ha de constar en el preceptiu Projecte Educatiu de Centre, que està a disposició de les famílies i és periòdicament supervisat per la inspecció educativa i la mateixa Conselleria d´Educació. La coherència pedagògica no és una entelèquia sinó un esforç que es concreta en pràctiques, com saben bé tots els docents dels centres educatius d´Infantil, Primària i Secundària, i en documents públics.

En termes didàctics, l´argument empresarial és ja totalment inacceptable. No cal recordar que els i les mestres d´Educació Infantil disposen d´un grau universitari realitzat en una Facultat de Magisteri, cosa que no passa en les guarderies, que ni tan sols poden garantir que tot el seu personal dispose d´una formació professional especialitzada de grau superior. Sense menysprear la formació professional superior, el fet que les persones que disposen d´aquesta titulació no tinguen accés directe a les Facultats de Magisteri i, quan el tenen, només puguen obtenir la convalidació d´uns pocs crèdits en la carrera d´Educació Infantil (a la Universitat de València, menys d´una setena part del total) dóna una idea de l´increment de formació pedagògica que té un graduat universitari respecte d´un titulat de formació professional.

Per tant, en parlar de «coherència pedagògica», la balança cau absolutament del costat dels Centres d´Educació Infantil i Primària. Però anem amb el tema de fons: els diners, com sempre. Segons les últimes dades publicades per l´Oficina d´Estadística de la Unió Europea, les famílies espanyoles paguen per l´Educació Infantil i Primària molt més que es paga en el conjunt de la Unió. Si la mitjana europea és el 100%, ací les famílies paguen un 220,5% (una quantitat que, a més, s´ha incrementat relativament als darrers anys). No és la pedagogia, és l´economia.

El bombo del PP

[Opinió, 28/08/2015, html ací, pdf ací, jpg ací i ací.

Què toquem ara, mestre? El mateix, però més carregaet de bombo. La raó per la qual el PP ha designat responsables de l´ala dura més dretana (Albiol, Bonig, Casado) està explicada en la lletra menuda del darrer baròmetre del CIS. Les dades diuen que el PP és incapaç d´incorporar votants d´altres partits. Només un 1,4 % de les persones que demà votarien PP declaren haver votat altres partits en les eleccions generals del 2011. També, la capacitat d´incorporar joves que fan 18 anys a l´electorat és la menor dels grans partits. L´electorat del PP no es renova.
Però a més, el seu electorat minva ràpidament. Des de les darreres eleccions generals, la intenció directa de vot del PP ha baixat des del 30,5 % al 16,0 %: 14,5 punts! En el mateix període, el PSOE només ha perdut un 0,6 %.

On estan els votants que el PP ha perdut paulatinament? La majoria a un terreny d´indecisió (vot nul, en blanc, abstenció, NS/NC). Un altre grup considerable ha marxat a Ciutadans. Però els que estan en la indecisió (23,3 % dels anteriors votants del PP) són quasi el doble d´aquells que han anat a Ciutadans (12,0%).

Per tant, l´estratègia del PP és la de recuperar els seus propis antics votants que, dedueixen, s´han perdut, per exemple, per la corrupció, i no per raons ideològiques (perquè la deserció ideològica ja està en Ciutadans o altres formacions). Per tant, res de desplaçar-se al centre-dreta, sinó més bé buscar persones joves (que semblen allunyades de la corrupció) i que representen la dreta-dreta de tota la vida (i com més a la dreta, millor: cal marcar distàncies). I, de pas, consolidar l´electorat que encara no ha marxat, intentar aturar la caiguda a plom de la intenció de vot. Com diu la frase popular: toquen el mateix, però més carregaet de bombo. Si de cas, ja arribaran a pactes postelectorals amb Ciutadans perquè, en definitiva, la major part de l´electorat del partit de Rivera prové d´anteriors votants del PP (el 38,1 % segons el darrer baròmetre). No cal signar cap pacte secret perquè els papers ja estan ben dividits.

Amb les dades a la mà, Isabel Bonig ho té més que difícil per reflotar el Partit Popular. Amb un electorat sense capacitat de renovació, consumint-se paulatinament i ràpidament, amb dirigents empresonats (Blasco, Fabra) i els processos judicials avançant, la seua empresa política més bé recorda la frase que Dante imaginà a la porta de l´infern: Lasciate ogni speranza, voi ch´entrate.

El FMI té raó

[Opinió, 12/8/2015, web ací, pdf ací, jpg ací i ací]

Serà possible que el Fons Monetari Internacional (FMI) li done la raó a l´Acord del Botànic?
Només tres dies després de publicar ací una columna en la qual explicava que les famílies paguem caríssima l´educació al nostre país, el FMI va fer pública una «Declaració sobre Espanya». Segons les agències de premsa, la institució monetària proposava incrementar el copagament en educació i sanitat. Molta gent va pensàr: «Si no vols sopa, dos plats». Immediatament, el portaveu adjunt del govern central, senyor José Luis Ayllón, va demanar tranquil·litat a la població i va assegurar que l´executiu no tenia previst implantar nous copagaments.
Recordeu que, com vaig escriure, les nostres famílies paguen un 20,2% més per l´educació que la mitjana de les famílies de la Unió Europea; en el cas de la sanitat, un 27,6% més (segons les darreres dades de pressuposts familiars, no molt recents, publicades per Eurostat).
En realitat, les declaracions d´Ayllón eren pur electoralisme, perquè la «Declaració sobre Espanya» no proposa en cap lloc augmentar els copagaments de les persones (com podeu comprovar en el web de la institució). El text del FMI, quan tracta de la «consolidació fiscal de l´Estat», proposa que aquest aconseguesca «estalvis fiscals» en sanitat i educació, literalment, «augmentant la responsabilitat de les Comunitats Autònomes en el copagament d´aquests serveis». És a dir, no proposa més copagaments, sinó que l´Estat central pose menys diners i les Comunitats Autònomes en posen més.

Deixem de banda la qüestió que la sanitat i l´educació no són serveis, sinó drets, i anem al moll de l´assumpte. Lògicament, el FMI no té raó en demanar més «responsabilitat» (com són de metafòrics!) a Comunitats Autònomes com la nostra que té les arques més que exhaurides. Tal vegada els tècnics del FMI en són conscients, per la qual cosa proposen a continuació «l´enfortiment del marc fiscal autonòmic» i, fins i tot, «mecanismes impositius alternatius». I encara més: «abordar els defectes (sic) en el disseny del sistema de finançament autonòmic».
Si férem cas a aquestes recomanacions del FMI, estarien més que justificades mesures com, per exemple, la creació de l´Agència Tributària Valenciana, l´establiment de nous impostos autonòmics o la creació d´un nou sistema de finançament de les comunitats autònomes.
En definitiva, el FMI li donaria la raó a algunes de les propostes contemplades a l´Acord del Botànic, signat pels partits polítics d´esquerra, concretament els punts 5a i 5c, que parlen d´un finançament autonòmic just, i que, per cert, immediatament foren criticades explícitament per la ministra portaveu del govern central. Per una vegada, en una cosa concreta, el FMI li dóna la raó a l´esquerra.

Llarga durada

[Opinió, 29/07/2015, html ací, jpg ací i ací]

Per als valencians i les valencianes, el principal problema és la desocupació. Que prenguen bona nota les persones que es dediquen a la política. La preocupació per altres qüestions socials està a molta distància d´aquest problema.

Segons l´Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2015 ha baixat la desocupació, però molt poc. Al País Valencià, encara hi ha 558.400 persones aturades. Si anem al detall de les dades podem comprovar que aquesta mínima milloria està acompanyada de fenòmens summament dramàtics, com ara l´extensió de l´atur de llarga durada.

Se sol anomenar «atur de llarga durada» a la situació de desocupació que dura més d´un any. Al principi de la crisi econòmica, les persones en situació d´atur de llarga durada eren relativament poques: només una de cada sis persones desocupades. Aquesta proporció ha anat pujant paulatinament. Ara ja en són quasi quatre de cada sis. En total, 342.900 persones. En són moltíssimes persones.
Aquesta quantitat de persones, els aturats i les aturades de llarga durada, és, per exemple, equivalent a la meitat de la població de la ciutat de València, és una quantitat major que els habitants de la ciutat d´Alacant, més del doble que la població de la ciutat de Castelló, cinc vegades els habitants de Benidorm o Sagunt, o més de deu vegades la gent que viu a d´Aldaia, Ontinyent o la Vall d´Uixò.

Els aturats i les aturades de llarga durada cada vegada són de més llarga durada. Al principi de la crisi la quantitat de persones que portaven més de dos anys desocupades era menor que els que portaven un any. Ara la situació s´ha invertit greument: per cada persona que està aturada entre un i dos anys hi ha tres persones que porten més de dos anys en la desocupació. Heus ací un drama social de primera magnitud.
El problema de l´atur, en general, i el de llarga durada, en particular, s´hauria d´haver esmentat explícitament a l´Acord del Botànic i s´hauria d´haver proposat un pla d´actuació específic. No hi ha prou amb la retòrica del nou model productiu, ni serveixen les apel·lacions al treball de qualitat o al salari digne quan no hi ha ocupació. És urgent un pla d´emergència front al drama de l´atur de llarga durada. No cal esperar a l´EPA següent.

Multilingüisme no és anglofonia

[Opinió, 22/07/2015, html ací, jpg ací i ací]  

El multilingüisme no és la capacitat de parlar o escriure en anglés. Segons les dades d´Eurostat corresponents al 2012, el 50,6 % de l´alumnat de la Secundària obligatòria de la Unió Europea aprenia dues o més llengües (a més de les seues pròpies, clar). A Espanya, el percentatge era del 24,6 %. Els països amb major èxit educatiu s´acosten al 100 % (Finlàndia, 99, 6%; Estònia, 99,1 %). A França el percentatge és del 94,5 %. El fet que estem a la meitat de la proporció europea té a veure amb el fet que la presència del francés i, sobretot, de l´alemany són molt més baixes d´allò que ens correspondria per raons geogràfiques i econòmiques. I això sense parlar del portugués o l´italià, idiomes ben pròxims a les nostres llengües oficials.

El 23,6 % de l´alumnat europeu de l´ESO estudiava francés i el 20,9 % alemany. En el cas espanyol, el percentatge d´estudiantat que aprenia francés era del 22,3 %, però és una xifra insatisfactòria per dues raons. La primera és que aquest percentatge havia minvat cinc punts percentuals als cinc anys anteriors (el 2007 era del 27,7 %). La segona raó és que Espanya té frontera terrestre amb França i amb el Marroc.
El cas de la llengua alemanya és molt pitjor. Espanya és, junt a Portugal, el país de la Unió Europea on menys alemany s´estudia als nivells educatius obligatoris: només un 1,2 % (2012). A Irlanda és un 14,9 %. La total desconsideració de l´alemany en l´educació obligatòria contrasta amb la importància cultural i econòmica del món germanòfon. Només d´Alemanya i Àustria rebérem l´any passat onze milions de turistes. Les exportacions espanyoles a Alemanya i Àustria durant 2013 deixaren una balança comercial que ens fou favorable en 230.000 milions. Al Regne Unit, les exportacions foren només d´una quarta part, uns 437.000 milions, i ens deixaren una balança negativa de 154.000 milions. I això, sense comptar la relació de l´alemany amb altres llengües germàniques, com ara el neerlandés, el danés, el suec, etc.

Va fer bé el síndic del grup socialista, Manuel Mata, quan, al debat d´investidura, va recordar els projectes absurds d´Alejandro Font de Mora d´ensenyar xinés mandarí (i això, adreçant-se a la diputada Carolina Punset, després que aquesta exposara la seua teoria dels aldeanos). I faran bé també les noves autoritats en ser coherents amb la introducció de la noció de multilingüisme en les denominacions de l´administració educativa i afavorir l´ensenyament del francés, l´alemany, l´italià o el portugués, sobretot a l´escola pública, la de tots i totes. «Wir hoffen das!» (Esperem-ho!).

Anar-se´n de vacances!

[Opinió, 15/07/2015, html ací, jpg ací i ací]

La majoria dels valencians i les valencianes no poden anar-se´n de vacances. Així ho acredita l´Institut Nacional d´Estadística. Exactament, el 53,1 % de les persones no poden permetre´s gaudir ni tan sols d´una setmana de vacances (7 punts percentuals per dalt de la mitjana espanyola). És una dada que potser passarà inadvertida entre l´allau d´informacions sobre operacions eixides i tornades, percentatges d´ocupació hotelera, estats de les platges, el primer bany de la temporada d´alguna celebritat o l´esbarjo de la família reial. També, és clar, entre anuncis de joves que consumeixen alegrement begudes alcohòliques i toquen la guitarra a platges idíl·liques, creuers que solquen oceans de somni o cremes solars de factors progressius.

També desfilaran pels mitjans de comunicació ofertes turístiques d´última hora, passatges de vols per comprar l´últim minut o paquets turístics per contractar per internet l´últim segon. Una propaganda inútil per a quasi la meitat de la població. Al País Valencià, segons l´INE, el 47,9 % de les persones no pot fer front a una despesa imprevista (5 punts per dalt de la mitjana espanyola).

I abans que finalitze l´estiu començarà la tardor als grans magatzems i arribarà la tornada a l´escola. Desfilarà la roba d´abric per la pantalla i la publicitat es plenarà de calefaccions centrals eficients, irradiadors calòrics comfortables, obesos dipòsits de gasoil i termos d´aigua calenta de disseny. I tot això malgrat que el 18,8 % dels valencians i les valencianes no disposen de recursos per mantenir la casa on viuen amb una temperatura adequada. Un percentatge molt semblant al de la gent que ha deixat de pagar puntualment l´habitatge habitual al darrer any, un 18,3 % (en els dos casos, 7 punts per dalt de la mitjana espanyola).

Al País Valencià, la crisi ha incrementat un 181 % la població que s´endarrereix en els pagaments de l´habitatge habitual, un 168 % la gent que no pot mantenir la casa amb una temperatura adequada, un 66 % el nombre de persones que no pot fer front a despeses imprevistes i un 39 % la població que no pot permetre´s una setmana de vacances. Recordeu: una de cada dos persones no pot anar-se´n de vacances o fer front a pagaments imprevistos; una de cada cinc no pot mantenir la casa calenta o pagar-la. Als mitjans de comunicació, però, sonaran guitarres a la vora de la mar, uns creuers solcaran les onades marines, la Guàrdia Civil muntarà dispositius i la família reial es deixarà fotografiar. I ben prompte els anuncis es plenaran de fulles que cauen i estufes comfortables.

Educació caríssima

[Publicat a Opinió, 5/6/2015, html ací, jpg ací i ací]

És cara l´educació? Potser la gent no en té consciència, però les nostres famílies paguen moltíssim per l´educació dels seus fills i filles. Moltíssim! És una afirmació basada en una comparació rigorosa amb els altres 27 Estats de la Unió Europea, fent servir les últimes dades de la seua oficina estadística (Eurostat).

En relació al Producte Nacional Brut, les nostres famílies paguen en educació un 30 % més que les franceses i les alemanyes, un 73 % més que les italianes i un 466 % més que les famílies de Finlàndia, país modèlic respecte del seu sistema educatiu. També podem comparar les despeses educatives familiars en els distints països de la UE fent servir una unitat de poder adquisitiu que calcula Eurostat (no són euros, sinó una unitat estadística convencional). Els resultats són els mateixos. Mentre que les nostres famílies paguen l´equivalent a 321 unitats de poder adquisitiu, a França en paguen només 143, a Alemanya 236, a Itàlia 218 i a Finlàndia només 45. Ací paguem un 20 % d´unitats de poder adquisitiu més per les matrícules educatives que la mitjana de la UE. Imagine vosté que per un kilo d´arròs a un gran centre comercial de França pagara 1,4 euros i que un paquet idèntic al mateix establiment a Espanya li costara 3,2 euros. Ho trobaria normal? Doncs això és el que està passant amb l´educació, però la gent no ho sap.

Podem filar més prim i veure què diu Eurostat sobre quin nivells educatius són els que ixen més cars a les nostres famílies (tot comptant que en conjunt ja paguem prou més). La comparació amb França és aclaridora. Per exemple, ací les famílies paguen 7,6 vegades més per la Primària i 1,6 vegades més per l´Educació Superior. La conclusió és òbvia: si paguem molt més en l´educació obligatòria, a la qual han d´anar tots els xiquets i xiquetes, i paguem més, però no tant, per l´educació superior, a la qual només va una part de la joventut i majoritàriament de famílies adinerades, aleshores les despeses educatives funcionen com un impost regressiu, que perjudica els més pobres. Les despeses familiars en educació no tenen actualment un efecte igualador, sinó tot el contrari. I ara cal plantejar la qüestió important: quines són les persones, les empreses o les instituciones beneficiades pel fet que les nostres famílies paguen en conjunt una educació caríssima, més cara que en la Unión Europea i molt més cara encara en els nivells obligatoris? Qui en trau profit?