Reina de la bellesa

1. Reina de la bellesa

 [La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 1, 12/08/2018

«Tens els ulls d'Ava Gardner», li va dir Mario Cabré a Rosita, la protagonista d'aquesta sèrie d'articles. L'actor i torero català, que havia viscut un breu idil·li amb aquella actriz coneguda com «l'animal més bell del món», va reconèixer en els ulls de la valenciana el mateix indefinible i magnètic color verd. En l'habitació de Rosita penjava una fotografia indiscreta de Miguel Primo de Rivera. Mentre el dictador d'uniforme saludava marcialmente, dirigia els ulls a les seues cames. En l'Exposició Regional de València de 1909, Rosita va participar en un concurs de bellesa i va ser proclamada com una de les reines, encarregades de rebre al rei Alfons XIII, que va inaugurar l'esdeveniment i que també va quedar corprés durant anys de la seua bellesa. En l'època de l'Exposició, la valenciana tenia divuit anys i un periodista la va descriure així: «Rosa Rodrigo és una bellesa grega, de correctíssimes faccions, de bella cabellera negra, de posat arrogant».

Rosita va nàixer a València, el 5 de gener de 1891, filla d'Onofrina Gómez i Evaristo Rodrigo. Era la major de cinc germans, si bé el seu pare tenia dos fills més d'un matrimoni anterior. Encara que disposaren d’un habitatge en el carrer Jesús de València, tal vegada el domicili familiar va ser itinerant, perquè el pare va exercir el càrrec de secretari d'ajuntament a pobles de La Costera i La Ribera.

Després de cursar els seus primers estudis, Rosita va ingressar en el Conservatori de Música de València, on va realitzar una brillantísima carrera musical que li dugué a ampliar estudis a Milà, tot descrivint una trajectòria semblant a la de la gran soprano valenciana Lucrecia Bori. Rosita va arribar a actuar a La Scala i testimoniatges familiars expliquen que va deixar impressionat al mateix Puccini (i no només per la seua veu). En la premsa de l'època hi ha notícies d'actuacions a València i la concesió de guardons a la jove. El 1910, a propòsit del centenari de Robert Schumann, Eduardo López Chavarri va dictar una conferència en el Conservatori valencià. A continuació, Rosita va cantar uns «Lieder» del compositor romàntic, mentre li acompanyava al piano un jovenet de catorze anys que també es faria famós: José Iturbi. Al fil d'aquella actuació, López Chavarri va escriure en la premsa sobre Rosita: «Mereix un esment especial per la seua labor expressiva». No obstant això, fou el concurs de bellesa de l'Exposició Regional allò que va convertir Rosita en una persona cèlebre.

Tomás Trenor, president de l'Ateneu Mercantil i gran promotor de l'Exposició Regional del 1909 (que va continuar amb una Exposició Nacional el 1910), va definir l'esdeveniment així: «Una Exposició és una ostentació de riquesa i de vitalitat (...) les Exposicions són com les recepcions, els banquets, els balls, en la vida social; les fires i festes en la vida ciutadana; són ostentacions de puixança, d'opulència, de grandesa, de vitalitat». I l'Exposició valenciana del 1909 va complir amb escreix aqueixa definició: un recinte de setze hectàrees amb edificis i pavellons, per a albergar dos mil vuit-cents estands de la indústria i el comerç, i una multitud d'esdeveniments: 22 festivals, 21 concursos, 17 congressos, 5 assemblees professionals, 12 conferències, 9 sessions d'experiències i concursos agrícoles, 96 funcions de focs artificials, 11 espectacles al Teatre-Circ i 45 festes al Gran Casino, 75 audicions musicals, 22 banquets, 15 exhibicions aeronàutiques... Els avions van solcar el cel valencià, per primera vegada es va usar massivament la llum elèctrica i es va alçar una pionera construcció amb formigó armat: el Pont de l'Exposició. València estava encarrilada cap a la modernitat.

El 1907, el periòdic Chicago Sunday Tribune va promoure el primer concurs de bellesa entre les joves nord-americanes, en el qual va triomfar una pèl-roja de dinou anys nascuda a Denver. L'any següent, el periòdic va reptar a diaris de prestigi internacional perquè trobaren als seus països belleses superiors. Al nostre país, l'ABC va respondre a l’«arrogant despatx» llançat des de Chicago i va organitzar un concurs propi. No ha d'estranyar que, en els preparatius de l'Exposició valenciana, algú proposara realitzar una competició semblant i que s'escolliren sis belles joves que simbolitzaren la Regió, València i l'Exposició. Aquestes, com a representants, rebrien al rei Alfons XIII en els actes de la inauguració i serien figures destacades en altres moments de l'esdeveniment. I així es va fer. Es van distribuir 6.000 comunicacions amb les normes del concurs per tots els pobles, animant que concorregueren joves de totes les classes socials, i es va nomenar un jurat (exclusivament masculí) compost per professionals de les belles arts i pròcers de l'Exposició, que va estar encapçalat per Leopoldo Trenor, el germà del promotor. Al concurs es van presentar 97 joves, que van remetre la seua fotografia i una plica amb un lema. Rosita va escollir-ne un en valencià: «Llanes», que tal vegada és un joc amb el nom de La Llosa de Ranes , una de les destinacions del seu pare. Es va crear una gran expectativa social pel resultat del concurs, ja que totes les classes l’interpretaren com una sublimació del conflicte social: la noblesa decadent, per a ratificar la seua distinció; les classes urbanes, d'orientació republicana, per a afermar la seua posició emergent; les capes populars per a destacar enfront dels seus adversaris socials. Tal vegada per aqueixa convergència d'interessos, la comissió va adoptar una solució salomònica: va escollir dues joves procedents de l'aristocràcia local, dues de l’entorn urbà i dues de l’àmbit rural, quota en la qual tal vegada va entrar Rosita, perquè el seu pare era llavors secretari de l'ajuntament d'Almussafes. La premsa va dedicar portades a les reines de la bellesa i l'Exposició els va encarregar luxosos vestits tradicionals amb els quals es presentaren als actes.

El dissabte 22 de maig de 1909, després d'un parell d'ajornaments, es va inaugurar oficialment l’Exposició, amb la presència del rei Alfons XIII i el president del govern, Antonio Maura. Aquest, en el seu discurs, va relacionar la bellesa de les valencianes i la grandiositat de l'esdeveniment: «Ací, on les flors són no res més que un adorn de les dones perquè la seua bellesa es destaque millor, aquestes meravelles que heu improvisat eren precises, perquè segons el contingut havia de ser el continent». A continuació es va procedir a l'estrena de l'Himne de l'Exposició, compost per José Serrano i Maximiliano Thous, i començà una batalla de flors en la qual les sis belleses van muntar en una admirada carrossa. La seua imatge va ser reproduïda per la premsa i s’hi van fer targetes postals. No sabem en quin moment el rei va admirar la bellesa de Rosita, si va ser en la batalla de flors, en la qual el monarca participà muntant en la carrossa de Trenor, o en el sopar posterior, quan les sis joves triades, amb el vestit valencià, van fer un breu parlament davant del monarca i li van oferir una «corbeille» de flors per a la reina, de repòs llavors pel seu embaràs de la infanta Beatriz. Però el cas és que, temps després, el rei faldiller acabaria cortejant Rosita. En el marc de l'Exposició Regional, van visitar València altres dos membres de la família real, els infants, Ferran i Maria Teresa, que també van presidir els Jocs Florals de Lo Rat Penat. En la recepció en l'Ajuntament, Rosita i una altra de les belleses, Joaquina, van oferir a la infanta una cistella de vímet amb flors i fruites, i es van situar a banda i banda del tron de la presidència dels Jocs.

Un mes després, per a complimentar a una delegació de les Illes Balears que assistia a l'Exposició, es va celebrar un acte en el Cercle de Belles arts, en el qual Rosita va interpretar la «Serenata» de Malats i la romanza «La Favorita», acompanyada de López Chavarri al piano. A l'agost, mentre a Barcelona s'apagaven les cendres de la Setmana Tràgica, provocada en part per la reacció popular enfront de la desastrosa campanya de l'exèrcit espanyol a l’Àfrica, Rosita va participar en el recinte de l'Exposició en un festival a favor dels ferits a Melilla: va atendre una tómbola i va interpretar el pasdoble «Atalayón», nom d'una muntanya al costat de la ciutat africana. A l'octubre va interpretar novament «La Favorita» en una altra gala benèfica en el Teatre Principal. Amb tot, l'acte que, en cert sentit, la va immortalitzar amb una escultura a València va ser l'homenatge literari a Teodoro Llorente, amb el qual començarà el nostre següent capítol de la biografia de Rosita Rodrigo.