La coronació del poeta

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 2, 19/08/2018, html ací]

Després de l'estrena de l'Himne de l'Exposició, que es va convertir en Regional i ara de la Comunitat, el segon acte en importància simbòlica de l'Exposició Regional de 1909 va ser, sens dubte, la coronació literària de Teodoro Llorente, i també ací Rosita Rodrigo, cantant de dots prodigioses i elegida com una de les belleses de l'Exposició, va exercir un paper destacat.

La idea d'una coronació del màxim exponent de la «Renaixença» literària valenciana va ser proposada pel periodista Vicente Calvo Acacio en 1908 i es va realitzar finalmente en el marc de l'Exposició Regional, el 14 de novembre del 1909. Aquell dia, una immensa comitiva formada per 160 carruatges, 21 automòbils i una infinitat de tartanes va acompanyar el poeta fins al recinte firal, on Llorente va rebre una corona de llorer feta de plata, mentre quatre bandes de música interpretaven diverses peces. Després, muntat en unas andes amb un tron ornat de flors, va ser passejat a coll entre una immensa multitud, que les cròniques van calcular en 140.000 persones. Cap homenatge literari va tenir tanta repercussió a València llevat, tal vegada, de la repatriació del fèretre de Vicente Blasco Ibáñez, que pot ser fou semblant en presència popular.

Rosita va participar en la vetlada literària d'homenatge a Llorente que es va celebrar posteriorment. Es van pronunciar discursos, es van recitar poemes i Rosita va interpretar «La Valenciana», una composició del mestre Serrano que incloïa fragments de cançons populars. Tal vegada per aquest motiu, va ser l'escollida per a la sessió fotogràfica que immortalitzaria l'homenatge. Dies després de la coronació literària, Llorente i Rosita van acudir al prestigiós estudi fotogràfic que havia creat Julio Derrey, en la Baixada de Sant Francesc. Allà, el literat va posar assegut, mentre Rosita, abillada amb el vestit de valenciana que li havia regalat l'Exposició, enarborava una corona sobre Llorente. En una altra fotografia de la sessió, la jove sostenia els llorers, però s'acostava al poeta amb un gest ple de tendresa, mentre Llorente, embolicat en una espècie de túnica, observava la càmera amb mirada cansada. Certament va morir pocs mesos després, havent-li dedicat algun poema, segons diuen, a la seua companya de fotografia.

La revista que publicava l'Exposició Regional, denominada «Valencia», va portar la fotografia de Llorente i Rosita a portada. La imatge va ser immediatament reproduïda per la premsa local. Quan, al juliol del 1911, va morir el poeta, el periodista Francisco Peris Mencheta va proposar erigir-li un monument per subscripció popular. Es va inaugurar en juliol del 1924 en la Gran Via i va ser una obra de l'escultor Gabriel Borrás i de l'arquitecte Dicenta. Encara avui, en la cruïlla amb els carrers Pizarro i Taquígraf Martí, pot veure's el monument, en la part superior del qual destaca la figura de Rosita. Quan es va inaugurar, ella ja era una artista molt cèlebre, però no ens avancem en el nostre relat. Seguim a la jove Rosita que, catapultada per l'Exposició, exhibia els seus dots musicals i la seua bellesa a València, i que es disposava, com a dona conscient i activa, a exercir una professió.

Rosita va aconseguir la plaça de mestra de cants populars, amb caràcter interí i un sou de 750 pessetes, en el Grup Escolar Cervantes, unes modernes «escoles graduades» en l'avinguda Guillem de Castro, que havien de renovar la pedagogia valenciana, i les obres de la qual va supervisar el rei Alfons XIII quan va vindre a València a inaugurar l'Exposició Regional. El 1911, Rosita s'integrà també en la companyia de sarsuela i opereta del teatre Eslava i poc després va debutar amb èxit en el teatre Apolo amb «Las Barracas». En la temporada següent va actuar en el teatre Ruzafa. La premsa publicà una fotografia amb totes les tiples de la companyia. Rosita hi apareix asseguda, subjectant un ventall, tal vegada el mateix que li va acompanyar tota la seua vida i en les varetes del qual anà anotant els llocs on actuava.

A principis del 1913, Rosita va presentar la seua dimissió del Grup Escolar Cervantes. Estava a punt de contraure matrimoni amb el seu primer marit, Ángel Romero Martínez, un personatge singular que ja havia tingut dues esposes anteriorment, les germanes Antonia i Concepción Lagrave.

Carmelo Sánchez Laviña, juntament amb el seu germà Ramón, va regentar un conegut i lucratiu negoci d'impremta i magatzem musical, «Casa Laviña», ubicat en la Baixada de Sant Francesc. En morir Carmelo, la seua vídua Antonia Lagrave i la seua filla Desamparados van heretar la casa familiar, que encara s'alça en el carrer Russafa, i un important patrimoni, com acredità la sumptuositat de les honres fúnebres que li van dedicar a la jove Desemparados quan va morir prematurament en novembre del 1906, i de la música del qual es va fer càrrec el cèlebre mestre Salvador Giner. Quan es va produir el sepeli, Ángel ja era el pretendent de la mare vídua, amb la qual va contraure matrimoni poc després. La dona estava malalta i es va comentar que l'interès d'Ángel solament era la seua fortuna. Finalment va morir al setembre del 1910 i, poc després, el vidu va contraure matrimoni amb la seua cunyada, Concepción Lagrave, la qual també va morir poc temps després, el 1911.

Abans de morir la seua primera esposa, Ángel Romero ja era conegut per la seua passió automobilística. Va participar en carreres de cotxes promogudes per l'Exposició al volant del seu flamant Chenard-Walcker, amb el qual va obtenir algun guardó en proves de velocitat. Era un assidu de les caravanes automobilístiques que organitzava el «Real Automóvil Club» de València, recentment creat, i es relacionava amb figures importants. Conservem una foto del torero Joselito «El Gallo» del 1912 al volant del Chenard-Walcker d'Ángel. Aquell mateix any, el «sportman» va apostar amb el seu amic Carlos Carles que podia véncer al ferrocarril en el trajecte València-Barcelona. En aquella època havia canviat d'automòbil i pensava batre al tren exprés amb el seu Berliet de 22 cavalls. Finalment, pels precs dels amics, van suspendre la perillosa aposta. El marit de Rosita va posar el seu vehicle a la disposició de la premsa quan es va saber a València del terrible incendi en el cinematògraf de Vila-real la nit del 28 de maig de 1912. El foc en les pel·lícules, en aquella època summament inflamables, es va transmetre al casalot que servia de teatre, que havia sigut tancat i barrat per a impedir que es colaren espectadors. Van morir unes setanta persones. Gràcies a l'oferiment d'Ángel Romero del seu automòbil, els periodistes i els reporters gràfics van poder arribar a l'escenari de la tragèdia quan els calius encara fumejaven.

El 16 de gener del 1913, en l'Església de Sant Joan de l'Hospital, van contraure matrimoni Rosita i Ángel. La premsa donà compte de la notícia. Mentre Ángel continuava apareixent en la premsa per la seua activitat automobilística, Rosita donà a llum dos xiquets que van prendre el nom dels pares: Rosa i Ángel. Uns tres anys després del seu matrimoni va cessar la convivència entre la parella. Ella es va encarregar de la xiqueta i ell del xiquet, encara que també és possible que en bona mesura la cura del petit Ángel l´assumira l'àvia Onofrina (el pare de Rosita, Evaristo, havia mort el 1914).

El gener del 1916, en contra de les pronòstics citats, Rosita va emprendre una brillant carrera que li portà a ser considerada la «reina del Paral·lel», per referència a l'avinguda barcelonina que concentrava els espectacles musicals. Però aquesta història, la del triomf artístic de Rosita, la deixarem per al següent capítol.