Educació alliberadora

[Opinió, 14/11/2013. Coautoria amb José Beltrán. html ací]

Ara fa cinquanta anys es va publicar una de les obres més importants sobre l'educació contemporània: Pedagogia de l'oprimit, del brasiler Paulo Freire (1921-1997). El llibre és una síntesi de l'experiència de l'autor en la formació contínua i un potent al·legat teòric sobre el paper «alliberador» de l'educació. Freire es dedicà a l'alfabetització de persones adultes en les comunitats summament empobrides del nord-est brasiler. Va ser el primer director del Servei d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife, en l'Estat de Pernambuco, i posteriorment president de la Comissió Nacional de Cultura Popular i coordinador del Pla Nacional d'Alfabetització, abans que les dictadures militars el condemnaren a l'exili. A Recife estant, va coincidir amb el bisbe Hélder Câmara, del qual es recorda una frase emblemàtica: «Quan done menjar als pobres, em diuen sant; quan pregunte per què són pobres, em diuen comunista». Aquesta síntesi de cristianisme i socialisme va fructificar no només en la Teologia de l'Alliberament o moviments socials d'educació de base o de cultura popular, sinó també en un ventall ampli de moviments socials que l'obra de Freire va expressar i fonamentar.

Pedagogia de l'oprimit és una proposta de pràctica pedagògica que s'enfronta de manera vehement a la concepció de l'educació com una palanca per al desenvolupament econòmic; és a dir, el llibre representa una crítica a la teoria de la modernització i, en particular, a la teoria neoliberal del capital humà. Segons l'autor, l'estil instructiu més habitual és allò que anomena l'educació «bancària»: l'estudiant assistix al centre educatiu com qui va a un banc a retirar uns diners que hi estan dipositats i que uns empleats, en aquest cas els docents, han de donar-li en petites quantitats. Freire advertix que aquesta representació afavorix la reproducció de les desigualtats. A partir de les seues experiències alfabetitzadores, proposà un estil contrari, que, en síntesi, es formula així: «Ningú educa ningú, ningú s'educa a si mateix, les persones s'eduquen unes amb les altres, mediatitzades pel món». Coincidint amb el constructivisme psicològic, la formació és un procés col·lectiu, es tracta, doncs, de constituir «cercles càlids», que diria Bauman, on les persones experimenten reconeixement (en el sentit de Honneth), descobrixen la cultura (no com una cosa aliena, sinó com un saber propi) i així diguen la «paraula seua», entren en diàleg (una dialogicitat que també apareix en altres teories contemporànies, com ara la de Habermas); d'aquesta manera prenen una consciència que es projecta immediatament sobre les seues condicions de vida i l'exigència de transformar-les. És per això que l'educació esdevé alliberadora.

L'impacte de l'obra de Freire fou i és molt intens a Llatinoamèrica i Àfrica, i és un referent de la pedagogia innovadora arreu del món. Tota una xarxa d'Instituts Paulo Freire (en tenim un a Xàtiva) manté el seu llegat. Precisament estem a punt de celebrar els 25 anys de la visita que Freire realitzà a terres valencianes, gràcies a una iniciativa de la Conselleria d'Educació del govern socialista i la Taula d'Agents Socials per a la Formació de Persones Adultes. Encara que hi ha molt a fer en el camp de la formació de persones adultes, la Unió Europea ja establix objectius sobre formació permanent i el dret a la educació inclou, preceptivament des del 2007, la referència a la formació professional i contínua. Tanmateix, hi ha un llarg camí encara perquè l'educació bancària siga substituïda per una educació plenament alliberadora. Pedagogia de l'oprimit n'és una referència indefugible.

Buenos Aires

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 5, 9/09/2018, html ací]

Quan arriba a Argentina el 1936, Rosita Rodrigo s'instal·là en un habitatge luxós del distingit barri de La Recoleta, en el número 2070 del carrer Ayacucho. Era una dona prestigiosa, que obtenia importants ingressos per les seues actuacions i la seua participació en programes radiofònics, llavors generosament patrocinats per empresaris locals, molts d'ells del sector ramader. També va intervindre en aquells programes Miguel de Molina. Amb ell i amb la seua germana, Rosita va fer una íntima amistat en els anys 1942-43, quan el cantant va aconseguir arribar a la capital portenya després d'estar confinat a Bunyol.

En l'habitatge de La Recoleta, l'artista valenciana va conviure amb la seua filla, Rosa, una dona que, després del trauma del seu empresonament i la delació del seu germà, es va inclinar a l'ostracisme, i amb les seues nétes, Áurea i Elisabeth. Allà, en Ayacucho 2070, tingué com a veïna a una altra actriu, una jove de dèsset anys, pràcticament la mateixa edat amb la qual Rosita es va fer cèlebre amb el concurs de bellesa de l'Exposició Regional i les seues actuacions musicals. La jove argentina es deia Eva María Ibarguren, encara que havia escollit com a cognom artístic Duarte. Había arribat feia un parell d'anys a Buenos Aires procedent del camp i, amb una determinació semblant a la de l'artista valenciana, s'obria pas en el teatre i en el radioteatre, tal vegada per la influència de Rosita. De fet, el 1944, l'actriu argentina va ser una de les fundadores de l'Asociación Radial [Radiofònica] Argentina, i pocs mesos després es va casar amb el general Juan Domingo Perón, 24 anys major que ella, del que va prendre el nom pel qual és coneguda mundialment: Eva Perón, o millor: «Evita». El general i la jove artista es van conéixer en un acte en benefici de les víctimes del terratrèmol de San Juan (gener del 1944), esdeveniment en el qual també va participar Rosita. Quan ja era la primera dama d'Argentina, Evita va regalar un gerro decoratiu als veïns de Ayacucho 2070, en record de la seua estada en l'immoble, que encara pot veure's en el vestíbul de l'edifici.

El Café Iberia, el segon més antic de Buenos Aires, situat a l'Avinguda Mayo 1196, en l'encreuament amb el carrer Salta, es va convertir en el centre de reunió dels republicans espanyols, que a voltes arribaven a les mans amb els seues antagonistas franquistes, que es congregaven a l'altre costat de l'avinguda, en el Café Español, avui Asturias. Rosita no només era una assídua de l'Iberia, sinó que fins i tot la seua arribada complia un ritual peculiar. El propietari, Daniel Calzado, manava silenci i posava en el tocadiscs la suite «Iberia» d'Isaac Albéniz. Després besava la mà a la valenciana mentre la concurrència es mantenia en peus. Rosita ocupava la seua taula, sota un llum de decoració tricolor en homenatge a la bandera republicana.

Durant la seua estada argentina va gravar alguns discos, amb cançons com ara «Aquella casita» i «El Barquito» (1945) i «Amanecer» i «Por ti viviré» (1957). També compongué una cançó a «El Che» sobre la interjecció habitual a València i Buenos Aires, sense relació amb Ernesto Guevara, encara que també aquest va compartir barri amb la valenciana.

Rosita va viatjar a Nova York per actuar en el Teatre Hispano. Allí va fer amistat, segons el seu testimoniatge, amb Joséphine Baker i Joan Forns, un català conegut mundialment com el mag «Chang». També va aprendre la recepta d'una crema de bellesa que, de retorn a Buenos Aires, feia preparar en la farmàcia franco-anglesa, composta per essència de roses, «cold cream» i lanolina, i que fins i tot distribuïa en terrines decorades amb l'antifaç de carnestoltes que va desencadenar un conflicte entre els seus amants l'any 1917.

El 1949 va tornar a Espanya per interpretar el paper de Clitemnestra en una versió d'«Electra» que va dirigir en el Teatre María Guerrero Luis Escobar, anys després l'inefable marquès de Leguineche de la saga «L'escopeta nacional» de Luis G. Berlanga. Rosita va viatjar a París on, segons el propi testimoniatge, va conéixer personalment a Édith Piaf, en aquella època casada amb el boxador Manuel Cerdan i maltractada pel púgil, segons va comprovar la valenciana. També es va relacionar amb altres figures de la música o del pensament francés, que van florir entorn del moviment existencialista. Una sèrie de «bohemis que fumaven amb filtre», en expressió de Rosita.

El 1951, amb 60 anys i novament a Espanya, participà en l'espectacle «Sempre París» en el Teatre Calderón, juntament amb la veterana cantant Gema del Río. Rosita es relacionava amb figures com ara l'actriu Lola Membrives o el cantant Mario Clavell. Per aquells anys va tornar a Espanya el seu amic Alberto Closas, casat a Argentina amb l'actriu Amelia Bence, també íntima de la valenciana. Rosita tenia amistat amb famílies exiliades (com ara la dels pares de Narciso Ibáñez, el creador del programa «1, 2, 3») o amb artistes llatinoamericans que van acabar recalant en el cinema espanyol (com ara Analía Gadé). Ja parlàrem de com Mario Cabré elogiava els ulls de Rosita d'un verd magnètic, com els d'Ava Gardner.

Respecte a la seua vida personal, el matrimoni amb Arturo González Ventura va ser efímer. Rosita va entaular després una relació amb Florindo Ferrario, un actor de Buenos Aires sis anys més jove que la valenciana. Ferrario va treballar amb Evita Perón en Ràdio Belgrano i va estar en la directiva de la Casa del Teatro fundada per Regina Pacini, l'esposa del president Marcelo T. de Alvear , dues primeres dames argentines que es van relacionar amb l'artista valenciana, com hem comentat. Segons els testimoniatges, Ferrario es va aprofitar de Rosita, que va veure desaparéixer prompte el seu patrimoni.

A la situació de pobresa s'afegí, el 1958, el diagnòstic d'un càncer de pit fatal. Amb l'ajuda de l'ambaixada, Rosita va ser repatriada. Arribà al Port de Barcelona quasi vint anys després de la seua partida i amb la temples platejades, que diria el tango del seu amic Carlitos. La va acollir el seu fill, Ángel Romero, casat amb María Rosa Pellicer, mentre la seua filla, Rosa, va romandre a Buenos Aires i va tallar tota comunicació amb la mare. Rosita va viure a la plaça de Sant Francesc (a partir del 1979 anomenada de les Palmeres), en el barri de Sant Andreu de Barcelona.

Rosita va morir l'1 d'abril del 1959, just cinquanta anys després que fóra proclamada reina de la bellesa en l'Exposició Regional de 1909. La premsa argentina va donar notícia de la seua defunció. Es van oficiar misses a Barcelona i en l'església de Sant Antoni de Pàdua de València. Les seues restes mortals van ser dipositades en una tomba del cementeri de Sant Andreu, juntament amb els del pare i el germà de la seua nora, Joaquín Pellicer Rosell i José Pellicer Prats. En la làpida de la tomba apareixen els noms d'aquests, però no el de Rosita Rodrigo.

La Guerra

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 4, 2/09/2018, html ací]

Una de les construccions més singulars de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va ser la reproducció de monuments i ambients erigida a la muntanya de Montjuïc i coneguda com el «Poble Espanyol». En este entorn, Rosita Rodrigo va aconseguir (per la intermediació d'Alfons XIII o de Miguel Primo de Rivera, amb els quals mantenia bones relacions en aquells dies) la concessió d'«El Patio del Farolillo», un «colmao» que imitava un pati cordovés. Probablement als tablaos del Poble Espanyol va començar la seua carrera la gran Carmen Amaya, que va debutar en el teatre amb Miguel de Molina, del qual tornarem a parlar. Podríem dir que Rosita fou l'empresària del tablao on, per dir-ho així, va començar el flamenc català.

Amb l'arribada dels trenta, Rosita va imprimir un canvi de rumb a la seua trajectòria. Va tornar al Teatre Cervantes de Madrid, que, segons rumors, volia adquirir. Va participar en la representació de «Cleópatra», que un periodista va descriure com el «Tannhäuser de les revistes», i la premsa va parlar d'ella com «plena de bellesa i de joventut i en ple apogeu de la seua veu», malgrat que era una artista d'uns quaranta anys.

Després d'actuar a París i Barcelona, ara amb la companyia de Saavedra, va embarcar rumb a Veneçuela, per participar en els actes del centenari de Simón Bolívar. De tornada a València, coincidí amb Maximiliano Thous. ¿Recordarien junts la inauguració de l'Exposició Regional en la qual tots dos van ser protagonistes? Rosita es va inclinar cada vegada més cap al teatre i menys a la revista. Era una dona atractiva, però una generació la separava de les noves vedettes. La seua filla, Rosa, va contraure matrimoni amb Jordi Planas, català, amb el qual prompte va tenir un fill, Pepón. La parella se separà i el xiquet quedà a cura de la família del pare i va romandre a Catalunya fins a la seua recent defunció.

Quan es proclamà la II República, Rosita estava actuant a Barcelona. Malgrat les relacions amb la corona, la valenciana va mantenir l'ideari republicà, com veurem.

En 1933, Rosita firmà contracte per actuar a Argentina i Uruguai. A l'abril, va assistir també a Buenos Aires a un acte benèfic en el Teatre Sant Martín. La premsa va publicar la seua fotografia en les escalinates de la sala amb Carlos Gardel. Dos dies abans, «el zorzal criollo» havia estrenat «Melodía de arrabal». A l'altre costat del Mar del Plata, en Montevídeo, Rosita, va actuar en el Solis, el millor teatre de la capital uruguaiana, amb l'espectacle «De mi raza». El 12 d'octubre va fer una brevíssima escala al port montevideà el trasatlàntic «Conte Grande», on viatjava Federico García Lorca camí de Buenos Aires. Rosita va rebre al gran poeta granadí i la imatge de tots dos es va publicar en la premsa local. Amb molt poques setmanes de diferència, el cantant i el poeta més cèlebres en llengua castellana havien aparegut fotografiats en la premsa amb la seua amiga valenciana.

En 1935 trobem novament a Rosita a Buenos Aires, realitzant programes radiofònics en la Ràdio Municipal LS1. Va aprofitar este viatge per a comprometre's en matrimoni amb l'argentí Arturo González Ventura, un home de negocis i personatge enigmàtic del qual a penes hi ha notícias. De retorn a Espanya, Rosita va formar companyia amb Fina Conesa i posà en escena «Las Leandras» i «Bésame si te conviene».

En l'estiu del 1936, quan el colp militar va desencadenar la Guerra Civil, Rosita es trobava a Barcelona. Va aprofitar la legislació republicana per a tramitar el seu divorci d'Ángel Romero, amb el qual no convivia des de feia quasi vint anys. El 2 d'octubre del 1936, mentre es produïen els combats al Cerro Muriano que va immortalitzar Robert Capa amb la fotografia del milicià moribund, Rosita va contraure matrimoni amb Arturo González. Van actuar de padrins José Quero, exconseller de la Generalitat Catalana, i el periodista Braulio Solsona, exgovernador civil de València. Després, a bord del «Princesa Giovanna», embarcà amb el seu nou marit cap a Gènova i després a l'Argentina.

Tal vegada Rosita va abandonar Espanya perquè va témer per la seua vida. Qui fou el seu amic, Miguel de Molina, explicà en la seua biografia com els artistes, que anaven d'un costat a un altre transportant els seus estalvis (ell mateix, en el doble fons del seu bagul), van ser presa fàcil d'assalts en temps de guerra. Així van desaparèixer les vedettes Victòria del Mar i Tina de Jarque. A més Rosita, encara que va aparèixer públicamente compromesa amb la República («anava dia i nit per les Rambles, puny en alt», va dir la premsa), tenia un passat de relació amb Alfons XIII i amb Primo de Rivera. El més caut era marxar, encara que això implicava haver de separar-se dels seus fills, que van romandre a Barcelona.

Durant la Guerra i, sobretot, en concloure esta, es va complir en la família de Rosita el que una vegada va escriure Ángel Zúñiga, que l'artista valenciana vivia encadenada «a un mal fario». El primer marit de Rosita, el «sportman» amant dels vehicles Ángel Romero, va morir el 1938. La seua filla, Rosa, que havia debutat com a dansarina, va contraure matrimoni novament amb el marí José Diego Roselló, que havia estudiat en la Universitat de Barcelona i fou agregat cultural en l'Ambaixada d'Espanya a Argentina. El fill de Rosita, Ángel Romero, va contraure matrimoni amb María Rosa Pellicer. La relació entre els dos germans, Rosa i Ángel, va prendre forma de tragèdia grega. En finalitzar la Guerra, Rosa va ser detinguda. En el seu relat, mediatitzat per un trauma, és difícil distingir fets reals i ficticis. La narració parla d'una jove que ajuda a passar la frontera dels Pirineus als exiliats que fugen de la repressió franquista i que és detinguda per boicotejar els dipòsits de combustible dels vehicles militars franquistes. Després, és empresonada en condicions summament inhumanes. En la cel·la dóna a llum clandestinament un parell de bessons. El primer xiquet naix mort; el segon, una xiqueta a la qual posaran el nom d'Áurea, sobreviu i és treta de la presó i cuidada amb el risc de la vida en la Barcelona de la fam i la por de 1941. Rosa, la mare de la xiqueta supervivent, ha de pagar un preu per eixir de la presó: delatar el seu germà. De esta manera, Ángel entrà en la Model de Barcelona. El seu expedient apareix entre els de les víctimes del franquisme. És condemnat a mort, com a tants altres, per un fet trivial: servir de conductor al governador de Barcelona durant la Guerra.

Tota forma de lleialtat a la República es pagava amb la vida. Ángel va estar cinc anys en capella, esperant qualsevol matí comparèixer davant l'escamot d'afusellament. Sembla ser que un capellà de la presó s'apiadà d'ell i va anar alterant l'ordre dels expedients per a l'afusellament, postergant el d'Ángel. Anys després va poder abandonar la presó i es va dedicar professionalment a les assegurances. A principis del 1945, quan Ángel encara estava pendent de ser afusellat, la família de la germana aconseguí, amb l'ajuda econòmica de Rosita, que estava a l'Argentina, arribar quasi clandestinament fins a Bilbao i embarcar en el «Monte Ambato» rumb a Buenos Aires. Hi arribaren el febrer del 1945 i es van allotjar en el luxós domicili que l'artista valenciana tenia a la capital argentina. La estada de Rosita a Buenos Aires i el seu retorn serà l'objecte del nostre següent i últim capítol.

Reina del Paral·lel

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 3, 26/08/2018, html ací]

Al començament del 1916, després de donar a llum una xiqueta i un xiquet i separar-se del seu marit, Rosita Rodrigo va començar una exitosa carrera com vedette i actriu. Combinava unes dots musicals dignes d'una soprano de la Scala i una bellesa acreditada pel concurs de l'Exposició Regional. Debutà en el Teatre Romea de Madrid, local que alternava amb el Benavente, tornà a València, per a actuar en el Trianón Palace (on va tenir com a espectadors al mestre Vicente Peydró i al dramaturg Eduardo Escalante, fill del conegut sainetista valencià d'igual nom) i viatjà a Barcelona, on va triomfar en el Gran Saló Doré, fent ombra a les grans Raquel Meller o a la Chelito, que es pujaven a les taules del Teatro Nuevo i de l'Edén Concert, respectivament. Rosita va regressar al Romea de Madrid, va viatjar a Sevilla i novament a València, encadenant èxits. De nou a Madrid va ser hospitalitzada. L'explicació que es donà, una afecció d'«influenza», sembla poc creïble. Recuperada, va tornar a actuar a Andalusia: Sevilla, Còrdova i Granada, un periple que consolidà la seua ràpida celebritat i que la va dur a les portades de la premsa especialitzada.

El periodista Ángel Zúñiga va escriure de Rosita: «Fou una vedette de revista de presència descomunal. Bella, de simpatia captivadora, intel·ligent, plena d'enginy, vivaç i desbordant, sempre vaig creure que vivia encadenada a un "mal fario"». I aqueix «mal fario» es va materialitzar al febrer del 1917.

Tal vegada per l'arribada de la Quaresma del 1917, es van interrompre les funcions en el Romea i Rosita va viatjar a València per a les festes de Carnestoltes. A fi d'encarregar una disfressa, va visitar l'estudi del pintor i escenògraf Tadeo Villalba. Aquest, que estava casat i tenia tres fills, li va dir que si li preparava una disfressa que la sorprenguera, hauria d'acompanyar-lo a un ball. I certament la va sorprendre. Va fer una màscara que reflectia fidelment els ulls de Rosita, amb el seu verd magnètic. Però no només Tadeo s'havia quedat captivat per Rosita; també un jove noble, José Fernando Hernández de la Figuera, s'havia fixat en ella. El diumenge 25 de febrer, un dia «trist i plujós», Rosita va assistir a la multitudinària correguda a benefici de Juan Belmonte, que obria la temporada en la plaça de bous de Valencià. Durant el festeig, Tadeo i José Fernando van estar cortejant la vedette. A l'eixida es van enredar en una discussió en la qual medià el governador civil, Cortina, que casualment passava pel carrer Xàtiva. Per separar-los, es va portar a l'escenògraf a l'Apolo, on s'estrenava «El gato montés». Més tard va acudir José Fernando a la representació. En el vestíbul, gallejà davant el conductor del governador de la bufetada que li havia donat a l'escenògraf, i llavors Tadeo li va disparar dos tirs i va fugir. Rosita va ser detinguda breument, per si havia amagat l'homicida, però fou posada en llibertat en poc de temps. L'endemà, la valenciana va tornar discretament a Madrid, on va realitzar actes benèfics per a llavar la seua imatge. El periodista Mateo Santos va publicar una obreta literària moralitzadora: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo».

Després del greu incident (del qual l'escenògraf va ser absolt mesos després per l'hàbil actuació de l'advocat Juan Barral), un periodista de Madrid advertia: «Ull els empresaris, que la bella Rosa és un filó en aquestes circumstàncies!». I certament la carrera de la vedette valenciana va experimentar un progrés creixent. Es va pujar a les taules a Lisboa, Sevilla, Còrdova, Oviedo, Gijón, Bilbao i novament a Madrid. En l'estiu d'aquell any, mentre els valencians inauguraven l'Estació del Nord, va actuar en el Monte Carlo i el Doré de Barcelona, on compartí escenari amb l'extraordinari ventríloc valencià Paco Sanz. Es publicaron les seues creacions «No llores» i «Cuál los mazos del Batán» on explotà les seues qualitats per a la música popular, mentre continuava la seua gira per Mallorca i Barcelona.

En 1920, Rosita va arribar a Buenos Aires per primera vegada. En la capital portenya no només va actuar amb gran èxit, sinó que també va organitzar la primera companyia de revista argentina, que representà en el Teatre Avenida «Las vírgenes de Terés» (pel nom del director i compositor Bernardo Terés, d'origen navarrés i establert a Argentina), que consistia en una successió de números picants. Hi va debutar amb quinze anys Tita Merello, que va aconseguir fama com a actriu (la primera protagonista d'una pel·lícula sonora argentina) i gran cantant de tangos.

De retorn, Rosita Rodrigo actuà en el Tívoli de Barcelona i en l'Apolo de Madrid, formant part de la companyia d'Eugenio Velasco, el «Ziegfield» espanyol.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Rosita cobrà protagonisme en l'organització del Montepío del Sindicato de Autores Españoles, sent rebuda reiteradament pel dictador, que feia creure que conquistava les vedettes més notables. No obstant això, fou el mateix rei, Alfons XIII, qui va mantenir una relació íntima amb l'artista valenciana. Li va enviar regals i notes autògrafes, com una del 1924 en la qual es llig: «¡Viva Valencia! y olé por sus rosas».

Aquell mateix any, Rosita va fer la seua primera locució radiofònica, una activitat que resultaria rellevant en el seu futur. Va actuar a Portugal i Brasil, i al gener de 1925 va viatjar novament a Buenos Aires. En el prestigiós Café Tortoni, el més antic de la ciutat i tal vegada el més distingit, Rosita compartí taula amb el president de la República Argentina, Marcelo Torcuato de Alvear, per l'amistat que la unia amb l'esposa del mandatari, Regina Pacini, filla de mare espanyola i que, com la vedette valenciana, s'havia dedicat al cant i a l'actuació. Regina fundà la «Casa del Teatro» per a albergar a artistes necessitats. No va ser l'única primera dama argentina amb la qual Rosita es relaciona, com veurem.

De tornada a Espanya, actuà de nou a Portugal i en el Novetats de Barcelona. Per aquella època va gravar «Muñequita de trapo» i va participar en el llargmetratge «Frivolinas», una pel·lícula muda amb una successió de números de vedettes de l'empresa de Velasco. Poc després va deixar aquesta companyia per la de Manolo Sugrañes i va passar a actuar en el Cómico de la capital comtal. El 26 d'octubre del 1926, Alfons XIII va visitar la funció del Teatro Cómico. A la seua arribada, Rosa, la filla de Rosita, va rebre al monarca amb un ram de flors. ¿Recordaria el rei la nit del 22 de maig del 1909, quan Rosita li va portar també una «corbeille» de flors en la inauguració de l'Exposició Regional?

El 1927 i el 1928, la vedette valenciana va actuar amb gran èxit en el Novedades de Madrid i en el teatre homònim de Barcelona, on debutà de dansarina la filla de Rosita amb el nom artístic de «Raisa». Rosita mantenia llavors una relació amb el dramaturg català Josep M. Sagarra, que escrivia els llibrets per al Novetats. Pío Baroja va escriure sobre la parella. Al maig del 1928, Rosita va actuar en un vodevil en el Teatro Lara de Madrid i en la Fira de Juliol de València, on compartí escenari amb la jove Concha Piquer, la qual tenia llavors uns vint-i-un anys. Després, va embarcar a Bilbao per a fer una gira per Mèxic, acompanyada de la seua filla «Raisa». En aquesta època va gravar la cançó mexicana «Conconito», un fragment de «La verbena de la Paloma» i una jota aragonesa. Rosita era a punt d'exercir com a empresària en l'Exposició de Barcelona de 1929, dues dècades després de l'Exposició Regional valenciana que la va encimbellar a la fama. D'això i la catàstrofe de la Guerra tractarà el següent episodi.

La coronació del poeta

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 2, 19/08/2018, html ací]

Després de l'estrena de l'Himne de l'Exposició, que es va convertir en Regional i ara de la Comunitat, el segon acte en importància simbòlica de l'Exposició Regional de 1909 va ser, sens dubte, la coronació literària de Teodoro Llorente, i també ací Rosita Rodrigo, cantant de dots prodigioses i elegida com una de les belleses de l'Exposició, va exercir un paper destacat.

La idea d'una coronació del màxim exponent de la «Renaixença» literària valenciana va ser proposada pel periodista Vicente Calvo Acacio en 1908 i es va realitzar finalmente en el marc de l'Exposició Regional, el 14 de novembre del 1909. Aquell dia, una immensa comitiva formada per 160 carruatges, 21 automòbils i una infinitat de tartanes va acompanyar el poeta fins al recinte firal, on Llorente va rebre una corona de llorer feta de plata, mentre quatre bandes de música interpretaven diverses peces. Després, muntat en unas andes amb un tron ornat de flors, va ser passejat a coll entre una immensa multitud, que les cròniques van calcular en 140.000 persones. Cap homenatge literari va tenir tanta repercussió a València llevat, tal vegada, de la repatriació del fèretre de Vicente Blasco Ibáñez, que pot ser fou semblant en presència popular.

Rosita va participar en la vetlada literària d'homenatge a Llorente que es va celebrar posteriorment. Es van pronunciar discursos, es van recitar poemes i Rosita va interpretar «La Valenciana», una composició del mestre Serrano que incloïa fragments de cançons populars. Tal vegada per aquest motiu, va ser l'escollida per a la sessió fotogràfica que immortalitzaria l'homenatge. Dies després de la coronació literària, Llorente i Rosita van acudir al prestigiós estudi fotogràfic que havia creat Julio Derrey, en la Baixada de Sant Francesc. Allà, el literat va posar assegut, mentre Rosita, abillada amb el vestit de valenciana que li havia regalat l'Exposició, enarborava una corona sobre Llorente. En una altra fotografia de la sessió, la jove sostenia els llorers, però s'acostava al poeta amb un gest ple de tendresa, mentre Llorente, embolicat en una espècie de túnica, observava la càmera amb mirada cansada. Certament va morir pocs mesos després, havent-li dedicat algun poema, segons diuen, a la seua companya de fotografia.

La revista que publicava l'Exposició Regional, denominada «Valencia», va portar la fotografia de Llorente i Rosita a portada. La imatge va ser immediatament reproduïda per la premsa local. Quan, al juliol del 1911, va morir el poeta, el periodista Francisco Peris Mencheta va proposar erigir-li un monument per subscripció popular. Es va inaugurar en juliol del 1924 en la Gran Via i va ser una obra de l'escultor Gabriel Borrás i de l'arquitecte Dicenta. Encara avui, en la cruïlla amb els carrers Pizarro i Taquígraf Martí, pot veure's el monument, en la part superior del qual destaca la figura de Rosita. Quan es va inaugurar, ella ja era una artista molt cèlebre, però no ens avancem en el nostre relat. Seguim a la jove Rosita que, catapultada per l'Exposició, exhibia els seus dots musicals i la seua bellesa a València, i que es disposava, com a dona conscient i activa, a exercir una professió.

Rosita va aconseguir la plaça de mestra de cants populars, amb caràcter interí i un sou de 750 pessetes, en el Grup Escolar Cervantes, unes modernes «escoles graduades» en l'avinguda Guillem de Castro, que havien de renovar la pedagogia valenciana, i les obres de la qual va supervisar el rei Alfons XIII quan va vindre a València a inaugurar l'Exposició Regional. El 1911, Rosita s'integrà també en la companyia de sarsuela i opereta del teatre Eslava i poc després va debutar amb èxit en el teatre Apolo amb «Las Barracas». En la temporada següent va actuar en el teatre Ruzafa. La premsa publicà una fotografia amb totes les tiples de la companyia. Rosita hi apareix asseguda, subjectant un ventall, tal vegada el mateix que li va acompanyar tota la seua vida i en les varetes del qual anà anotant els llocs on actuava.

A principis del 1913, Rosita va presentar la seua dimissió del Grup Escolar Cervantes. Estava a punt de contraure matrimoni amb el seu primer marit, Ángel Romero Martínez, un personatge singular que ja havia tingut dues esposes anteriorment, les germanes Antonia i Concepción Lagrave.

Carmelo Sánchez Laviña, juntament amb el seu germà Ramón, va regentar un conegut i lucratiu negoci d'impremta i magatzem musical, «Casa Laviña», ubicat en la Baixada de Sant Francesc. En morir Carmelo, la seua vídua Antonia Lagrave i la seua filla Desamparados van heretar la casa familiar, que encara s'alça en el carrer Russafa, i un important patrimoni, com acredità la sumptuositat de les honres fúnebres que li van dedicar a la jove Desemparados quan va morir prematurament en novembre del 1906, i de la música del qual es va fer càrrec el cèlebre mestre Salvador Giner. Quan es va produir el sepeli, Ángel ja era el pretendent de la mare vídua, amb la qual va contraure matrimoni poc després. La dona estava malalta i es va comentar que l'interès d'Ángel solament era la seua fortuna. Finalment va morir al setembre del 1910 i, poc després, el vidu va contraure matrimoni amb la seua cunyada, Concepción Lagrave, la qual també va morir poc temps després, el 1911.

Abans de morir la seua primera esposa, Ángel Romero ja era conegut per la seua passió automobilística. Va participar en carreres de cotxes promogudes per l'Exposició al volant del seu flamant Chenard-Walcker, amb el qual va obtenir algun guardó en proves de velocitat. Era un assidu de les caravanes automobilístiques que organitzava el «Real Automóvil Club» de València, recentment creat, i es relacionava amb figures importants. Conservem una foto del torero Joselito «El Gallo» del 1912 al volant del Chenard-Walcker d'Ángel. Aquell mateix any, el «sportman» va apostar amb el seu amic Carlos Carles que podia véncer al ferrocarril en el trajecte València-Barcelona. En aquella època havia canviat d'automòbil i pensava batre al tren exprés amb el seu Berliet de 22 cavalls. Finalment, pels precs dels amics, van suspendre la perillosa aposta. El marit de Rosita va posar el seu vehicle a la disposició de la premsa quan es va saber a València del terrible incendi en el cinematògraf de Vila-real la nit del 28 de maig de 1912. El foc en les pel·lícules, en aquella època summament inflamables, es va transmetre al casalot que servia de teatre, que havia sigut tancat i barrat per a impedir que es colaren espectadors. Van morir unes setanta persones. Gràcies a l'oferiment d'Ángel Romero del seu automòbil, els periodistes i els reporters gràfics van poder arribar a l'escenari de la tragèdia quan els calius encara fumejaven.

El 16 de gener del 1913, en l'Església de Sant Joan de l'Hospital, van contraure matrimoni Rosita i Ángel. La premsa donà compte de la notícia. Mentre Ángel continuava apareixent en la premsa per la seua activitat automobilística, Rosita donà a llum dos xiquets que van prendre el nom dels pares: Rosa i Ángel. Uns tres anys després del seu matrimoni va cessar la convivència entre la parella. Ella es va encarregar de la xiqueta i ell del xiquet, encara que també és possible que en bona mesura la cura del petit Ángel l´assumira l'àvia Onofrina (el pare de Rosita, Evaristo, havia mort el 1914).

El gener del 1916, en contra de les pronòstics citats, Rosita va emprendre una brillant carrera que li portà a ser considerada la «reina del Paral·lel», per referència a l'avinguda barcelonina que concentrava els espectacles musicals. Però aquesta història, la del triomf artístic de Rosita, la deixarem per al següent capítol.

Reina de la bellesa

1. Reina de la bellesa

 [La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 1, 12/08/2018

«Tens els ulls d'Ava Gardner», li va dir Mario Cabré a Rosita, la protagonista d'aquesta sèrie d'articles. L'actor i torero català, que havia viscut un breu idil·li amb aquella actriz coneguda com «l'animal més bell del món», va reconèixer en els ulls de la valenciana el mateix indefinible i magnètic color verd. En l'habitació de Rosita penjava una fotografia indiscreta de Miguel Primo de Rivera. Mentre el dictador d'uniforme saludava marcialmente, dirigia els ulls a les seues cames. En l'Exposició Regional de València de 1909, Rosita va participar en un concurs de bellesa i va ser proclamada com una de les reines, encarregades de rebre al rei Alfons XIII, que va inaugurar l'esdeveniment i que també va quedar corprés durant anys de la seua bellesa. En l'època de l'Exposició, la valenciana tenia divuit anys i un periodista la va descriure així: «Rosa Rodrigo és una bellesa grega, de correctíssimes faccions, de bella cabellera negra, de posat arrogant».

Rosita va nàixer a València, el 5 de gener de 1891, filla d'Onofrina Gómez i Evaristo Rodrigo. Era la major de cinc germans, si bé el seu pare tenia dos fills més d'un matrimoni anterior. Encara que disposaren d’un habitatge en el carrer Jesús de València, tal vegada el domicili familiar va ser itinerant, perquè el pare va exercir el càrrec de secretari d'ajuntament a pobles de La Costera i La Ribera.

Després de cursar els seus primers estudis, Rosita va ingressar en el Conservatori de Música de València, on va realitzar una brillantísima carrera musical que li dugué a ampliar estudis a Milà, tot descrivint una trajectòria semblant a la de la gran soprano valenciana Lucrecia Bori. Rosita va arribar a actuar a La Scala i testimoniatges familiars expliquen que va deixar impressionat al mateix Puccini (i no només per la seua veu). En la premsa de l'època hi ha notícies d'actuacions a València i la concesió de guardons a la jove. El 1910, a propòsit del centenari de Robert Schumann, Eduardo López Chavarri va dictar una conferència en el Conservatori valencià. A continuació, Rosita va cantar uns «Lieder» del compositor romàntic, mentre li acompanyava al piano un jovenet de catorze anys que també es faria famós: José Iturbi. Al fil d'aquella actuació, López Chavarri va escriure en la premsa sobre Rosita: «Mereix un esment especial per la seua labor expressiva». No obstant això, fou el concurs de bellesa de l'Exposició Regional allò que va convertir Rosita en una persona cèlebre.

Tomás Trenor, president de l'Ateneu Mercantil i gran promotor de l'Exposició Regional del 1909 (que va continuar amb una Exposició Nacional el 1910), va definir l'esdeveniment així: «Una Exposició és una ostentació de riquesa i de vitalitat (...) les Exposicions són com les recepcions, els banquets, els balls, en la vida social; les fires i festes en la vida ciutadana; són ostentacions de puixança, d'opulència, de grandesa, de vitalitat». I l'Exposició valenciana del 1909 va complir amb escreix aqueixa definició: un recinte de setze hectàrees amb edificis i pavellons, per a albergar dos mil vuit-cents estands de la indústria i el comerç, i una multitud d'esdeveniments: 22 festivals, 21 concursos, 17 congressos, 5 assemblees professionals, 12 conferències, 9 sessions d'experiències i concursos agrícoles, 96 funcions de focs artificials, 11 espectacles al Teatre-Circ i 45 festes al Gran Casino, 75 audicions musicals, 22 banquets, 15 exhibicions aeronàutiques... Els avions van solcar el cel valencià, per primera vegada es va usar massivament la llum elèctrica i es va alçar una pionera construcció amb formigó armat: el Pont de l'Exposició. València estava encarrilada cap a la modernitat.

El 1907, el periòdic Chicago Sunday Tribune va promoure el primer concurs de bellesa entre les joves nord-americanes, en el qual va triomfar una pèl-roja de dinou anys nascuda a Denver. L'any següent, el periòdic va reptar a diaris de prestigi internacional perquè trobaren als seus països belleses superiors. Al nostre país, l'ABC va respondre a l’«arrogant despatx» llançat des de Chicago i va organitzar un concurs propi. No ha d'estranyar que, en els preparatius de l'Exposició valenciana, algú proposara realitzar una competició semblant i que s'escolliren sis belles joves que simbolitzaren la Regió, València i l'Exposició. Aquestes, com a representants, rebrien al rei Alfons XIII en els actes de la inauguració i serien figures destacades en altres moments de l'esdeveniment. I així es va fer. Es van distribuir 6.000 comunicacions amb les normes del concurs per tots els pobles, animant que concorregueren joves de totes les classes socials, i es va nomenar un jurat (exclusivament masculí) compost per professionals de les belles arts i pròcers de l'Exposició, que va estar encapçalat per Leopoldo Trenor, el germà del promotor. Al concurs es van presentar 97 joves, que van remetre la seua fotografia i una plica amb un lema. Rosita va escollir-ne un en valencià: «Llanes», que tal vegada és un joc amb el nom de La Llosa de Ranes , una de les destinacions del seu pare. Es va crear una gran expectativa social pel resultat del concurs, ja que totes les classes l’interpretaren com una sublimació del conflicte social: la noblesa decadent, per a ratificar la seua distinció; les classes urbanes, d'orientació republicana, per a afermar la seua posició emergent; les capes populars per a destacar enfront dels seus adversaris socials. Tal vegada per aqueixa convergència d'interessos, la comissió va adoptar una solució salomònica: va escollir dues joves procedents de l'aristocràcia local, dues de l’entorn urbà i dues de l’àmbit rural, quota en la qual tal vegada va entrar Rosita, perquè el seu pare era llavors secretari de l'ajuntament d'Almussafes. La premsa va dedicar portades a les reines de la bellesa i l'Exposició els va encarregar luxosos vestits tradicionals amb els quals es presentaren als actes.

El dissabte 22 de maig de 1909, després d'un parell d'ajornaments, es va inaugurar oficialment l’Exposició, amb la presència del rei Alfons XIII i el president del govern, Antonio Maura. Aquest, en el seu discurs, va relacionar la bellesa de les valencianes i la grandiositat de l'esdeveniment: «Ací, on les flors són no res més que un adorn de les dones perquè la seua bellesa es destaque millor, aquestes meravelles que heu improvisat eren precises, perquè segons el contingut havia de ser el continent». A continuació es va procedir a l'estrena de l'Himne de l'Exposició, compost per José Serrano i Maximiliano Thous, i començà una batalla de flors en la qual les sis belleses van muntar en una admirada carrossa. La seua imatge va ser reproduïda per la premsa i s’hi van fer targetes postals. No sabem en quin moment el rei va admirar la bellesa de Rosita, si va ser en la batalla de flors, en la qual el monarca participà muntant en la carrossa de Trenor, o en el sopar posterior, quan les sis joves triades, amb el vestit valencià, van fer un breu parlament davant del monarca i li van oferir una «corbeille» de flors per a la reina, de repòs llavors pel seu embaràs de la infanta Beatriz. Però el cas és que, temps després, el rei faldiller acabaria cortejant Rosita. En el marc de l'Exposició Regional, van visitar València altres dos membres de la família real, els infants, Ferran i Maria Teresa, que també van presidir els Jocs Florals de Lo Rat Penat. En la recepció en l'Ajuntament, Rosita i una altra de les belleses, Joaquina, van oferir a la infanta una cistella de vímet amb flors i fruites, i es van situar a banda i banda del tron de la presidència dels Jocs.

Un mes després, per a complimentar a una delegació de les Illes Balears que assistia a l'Exposició, es va celebrar un acte en el Cercle de Belles arts, en el qual Rosita va interpretar la «Serenata» de Malats i la romanza «La Favorita», acompanyada de López Chavarri al piano. A l'agost, mentre a Barcelona s'apagaven les cendres de la Setmana Tràgica, provocada en part per la reacció popular enfront de la desastrosa campanya de l'exèrcit espanyol a l’Àfrica, Rosita va participar en el recinte de l'Exposició en un festival a favor dels ferits a Melilla: va atendre una tómbola i va interpretar el pasdoble «Atalayón», nom d'una muntanya al costat de la ciutat africana. A l'octubre va interpretar novament «La Favorita» en una altra gala benèfica en el Teatre Principal. Amb tot, l'acte que, en cert sentit, la va immortalitzar amb una escultura a València va ser l'homenatge literari a Teodoro Llorente, amb el qual començarà el nostre següent capítol de la biografia de Rosita Rodrigo.

El botó nuclear

[Opinió, 27/07/2018, html ací]

Qui no s'ha equivocat alguna vegada en polsar un botó? Qui no ha marcat un número de telèfon erroni? O qui no ha escrit malament alguna paraula al wasapp? Jo mateix he hagut de corregir errors en teclejar aquest text.

L´assumpte, però, és molt més greu quan parlem dels botons de la central nuclear de Cofrents. El 25 de maig passat hi hagué una errada mentre es realitzaven unes proves dels mecanismes que haurien d'evitar, si més no temporalment, que la radiació escapara de l'edifici del reactor. Durant 20 minuts el mecanisme estigué inactiu.

Tal vegada el pitjor dels accidents que pot patir una central nuclear és l'anomenat accident per pèrdua de líquid regrigerant del nucli del reactor, conegut per l'abreviatura anglesa LOCA. En cert sentit és el que va passar a Fukushima. El 13 d'octubre de l'any passat, mentre estava fent-se la recàrrega de combustible a Cofrents, també es procedí a fer un conjunt de proves, una d'elles amb l´activació del senyal de LOCA, la qual cosa exigia que l'operador de la sala de control realitzara una sèrie de procediments. Doncs bé, a les 21:36 hores, l'operador s'equivocà: havia de polsar un botó i en va pressionar un altre, que estava pròxim. Però, a més, el supervisor que en teoria havia de vigilar que l'operador no s'equivocara no realitzà la seua comesa, perquè simplement no estava on havia d'estar i no feia el que havia de fer. Naturalment, no passa res greu, perquè, com he dit, la central estava parada per recàrrega. Però no vull ni pensar què podria haver succeït si el senyal de LOCA haguera sigut real.

Poc després, el 9 de desembre del 2017, a les 7:35 del matí, la central sí que estava en funcionament i arribava a un 95 % aproximadament de la seua potència. Els operadors tornaren a equivocar-se, i permeteren que el vas del reactor, la part més important on està el combustible nuclear, tinguera durant 9 minuts una pressió interna superior a la que marquen les especificacions de funcionament. Però no només s'equivocaren perquè no estaven controlant adequadament la pressió del reactor, sinó que també ignoraren les alarmes de pressió elevada del nucli que percebien perquè no tenien confiança en el sistema que els feia l'advertiment.

Doncs bé. Quan vosté marque un telèfon equivocat, cometa una errada al wasapp, teclege mal una paraula o no es refie de les alarmes, recorde que ben a prop hi ha operadors apretant botons nuclears.

Un casament «viral» en 1896

Tafaneries valencianes [publicat el 17/06/2018, web ací]

El dissabte 25 d’abril del 1896, dia de Sant Marc, contragueren matrimoni Mariana Verdeguer i Francisco Bou, llaurador, a l’església de Patraix. La boda se celebrà de nit. De fet, l’acta està datada a les 4 hores de la matinada i el sol isqué aquell diaa les 5 i 9 minuts. Per tant, els nuvis organitzaren una cerimònia nocturna i, suposadament, discreta. No sabem la raó d’aquesta decisió. En alguns casos, una boda es feia de matinada quan la dona estava embarassada o era vídua. Tal vegada passà una cosa així, perquè Francisco comptava 27 anys i Mariana estava a punt de cumplir-ne 30, una edat elevada per contraure matrimoni a l’època. Però malgrat la nocturnitat de la cerimònia, la boda de Mariana i Francisco tingué una repercussió inesperada i es convertí en allò que ara anomenem un esdeveniment «viral».

La núvia era filla de Vicente Verdeguer Boix, jornaler, i Mariana Estellés Salsedo, que ja el 1870 estaven empadronats al carrer La Closa, 3, junt amb quatre fills: Vicenta, Antonia, Vicente i Mariana, que era la menor. El carrer, que prenia el seu nom d’una antiga alqueria de l’horta de Patraix, s’anomenà després de la Glòria i, a partir del 1959, de Pinet, encara que la seua configuració actual és ben distinta de la que tenia a la fi del segle XIX. El nuvi també vivia a Patraix. Havia nascut a Massanassa, i era fill de Manuel Bou i Francisca Mirasol. Tenia una germana, Vicenta, un any major, de la qual tornarem a parlar.

La cerimònia fou oficiada pel vicari Vicente Torres Monrós i actuaren de testimonis el jove de 18 anys Salvador Pascual Delás, veí de carrer de la família de la núvia, i Vicente Benlloch Rosell, de 35 anys, que també seria amic dels contraents. La inscripció en el registre del casament corresponia al jutjat municipal del districte de Sant Vicent i el jutge, José Roig, envià el seu auxiliar, Francisco Barber Pérez, a donar constància de la cerimònia, com ordenava l’article 77é del Codi Civil. L’auxiliar del jutjat, que tindria poc menys de 40 anys, es presentà la matinada de la boda de Patraix de manera, diguem-ne, inadequada. El dia 26, «Las Provincias», sense donar noms, va publicar una nota breu:

«Patraix – Al ir á casarse dos novios, se presentó el representante que había enviado el juez municipal, que era un escribiente de éste y malhumorado por haber pasado la noche en alegre juerga, comenzó, en cuanto entró en el templo, á repartir mandobles y cachetes á novios, padrinos é invitados. Una pareja de municipales le condujo a Valencia.»

L’endemà, la premsa de Madrid se’n va fer ressó d’aquesta notícia. Però el periodista de «La Iberia» decidí que era millor atribuir els fets violents a un suposat exnuvi i afegir, de la seua collita literària, una descripció de la reacció atemorida del vicari. Paga la pena transcriure tota la peça:

«En Patraix (Valencia) al ir a casárse dos novios se presentó en la iglesia un exnovio de la muchacha, emprendiéndola á palos y mandobles con novios, padrinos é invitados. El cura huyó despavorido encerrándose en la sacristía. Lo mismo hicieron los novios y el acompañamiento. La guardia civil detuvo por fin al exnovio y lo condujo a Valencia. Se dice que como el cura no apareciera, algunos vecinos lo buscaron por todas partes encontrándole ya de noche en la sacristía, donde se había refugiado. Los vecinos le intimaron á que franqueara la entrada, pero él preguntó antes: ¿Se ha marchado ya ese diablo? El pobre viejo, que es religioso hasta la exageración, dice á los fieles desde el púlpito, que se pasó el día encerrado en la sacristía, conjurándose y exorcisándose á si mismo por creer que aquella terrible aparición se había introducido en su cuerpo».

El dia 30 d’abril, «El Eco de Navarra», informava dels fets protagonitzats per l’auxiliar del jutjat, que qualificava de «suceso tragicómico», encara que també afegia alguna pinzellada pròpia: «Lo cierto es que al llegar á la iglesia, y sin previo aviso, empezó á pescozones con los novios, padrinos y demás invitados que pretendían interponérsele».

El mateix dia, a Barcelona, el setmanari «La Tomasa» tornava a parlar de la boda de Patraix i en composava, fins i tot, un petit poema. Aquest és el text complet (es respecta l’ortografia, posant cometes en les cursives):

«En un casament celebrat fa poch en lo poble de Patraix, inmediat á Valencia, lo representant del Jutjat que devía pendre acta del “sacrifici”, va compareixe borratxo com una sopa y va comensar á pinyas ab ‘ls nuvis y l’acompanyament. Las futuras “victimas”, ‘ls testimonis y fins lo capellá, seguit del escolanet, al sentirse aquell safech de natas van cridar: “¡Sálvese quien pueda!” y camas ajudeume... Lo representant de la lley, duenyo del camp, va ajassarse á dormir la mona, y en cambi la pobra núvia diu qu’ exclamava al trobarse “compuesta y sin novio”: M’han cambiat lo “sagrament” /y aixó es obrar de traydó. / Jo anava pe’l “matrimoni” / y m’han dat... “¡confirmació!”».

L’1 de maig, el periòdic «El Cantábrico» també feia la seua particular adaptació de la notícia de la boda de Patraix, atribuint novament els fets a un exnuvi i amb esments a la violència de gènere:

«El cura huyó despavorido, encerrándose en la sacristía, y lo mismo hicieron los novios y los que les acompañaban. ¡Caracoles con el ex-novio! Este sí que puede decir que ha roto los moldes de los procedimientos en casos semejantes. Ha preferido, en lugar de suicidarse ó suicidar á la novia, como hacen otros, amenizar la lectura de la Epístola de San Pablo con una paliza general. Se conoce que el hombre lo había pensado bien para impedir la boda. Tendría intención de decir después de la paliza: –Ya no se puede celebrar ese matrimonio, porque ni los novios, ni los padrinos, ni los acompañantes son cristianos. –¿Cómo que no son cristianos? –No, señor. ¡Les acabo de romper el bautismo!». I exactament el mateix text aparegué també en «La región extremeña», un diari republicà, en la seua edició del 9 de maig.

Molt probablement, Mariana i Francisco no foren conscients que allò que havia passat en el seu casament, que volien celebrar discretament, s’havia tornat «viral» i havia ocupat planes de diaris de Santander, Pamplona o Badajoz, a més de Barcelona, Madrid i, lògicament, València. I probablement n’hi haurà més versions que no hem localitzat.

De l’auxiliar judicial, Francisco Barber, sabem alguna cosa més. El 1917 fou multat i el 1918 fou detés per escàndol. Uns anys abans havia protagonitzat una altra notícia breu. A «El Pueblo» de l’1 de setembre del 1911, sota el títol «Un admirador de Baco...» llegim: «Y llegó a tal extremo el culto que al dios de las vendimias y del vino, rindiera Francisco Barber Pérez, varón entrado en años, pues frisaba en los 55, que vaso tras vaso, consumió tal cantidad de morapio, que el buen hombre, perdidas las fuerzas y sin brújula para orientarse, vagó largo rato por la ciudad hasta que un guardia municipal, compasivo, lo condujo al dispensario de la Glorieta, donde le curaron algunos chinchones, pasando desde allí al Asilo».

Mariana, la núvia, morí poc de temps després de la boda. Quan Francisco quedà vidu anà a viure a casa de la seua germana, que ocupava amb el seu home, Vicente Peris Puig, i tres filles, Francisca, Vicenta i Rosa, un habitatge al carrer Comte de Bunyol (que en l’època era un tram del carrer Cavallers, entre la plaça de Sant Jaume i l’església de Sant Nicolau). No consta que Mariana i Francisco tingueren fills.

«València» a Broadway

[Tafaneries valencianes, 10/06/2018. Enllaç web ací]

«València» (o «València, terra de flors») era el número final de la sarsuela costumista en dos actes «La bien amada», que composà el mestre José Padilla, amb lletra de J. Andrés de la Prada. L'obra fou estrenada a Barcelona el 15 d'octubre del 1924, en la sessió de nit del teatre Tivoli, i no tingué èxit. Els diaris valencians del dia 17 repetiren la crònica remesa des de la capital catalana que jutjava la sarsuela així: «Fué oída con agrado. El libro peca de lánguido». Ara bé, la peça final començà a interpretar-se aïlladament i prompte esdevingué un gran èxit, que travessà les fronteres. Pocs mesos després de l'estrena de la sarsuela, Mercedes Serós cantà «València» a la sala Olympia de París. S'hi va fer també una versió francesa de Lucien Boyer i Jacques Charles, que enregistrà l'estrella del Moulin Rouge Jeanne Florentine Bourgeois, coneguda artísticament com la «Mistinguett».

El 1926 la cèlebre marxa de Padilla fou interpretada a Nova York, al cor de l'espectacle mundial: l'avinguda Broadway. El dijous 18 de maig d'aquell any s'estrenà la revista «The Great Temptations» (Les grans temptacions) al Winter Garden Theatre. L'espectacle es composava de dos actes, el primer dels quals tenia una dotzena de números musicals i el segon cinc. L'últim número del primer acte era una adaptació de la marxa «València». La revista es representà diàriament (potser amb un programa doble un dia a la setmana) fins el dissabte 6 de novembre. En total, n'hi hagueren 223 representacions. Tal vegada per la influència de «València», el 1927 es muntà l'espectacle «A Night in Spain» (Una nit a Espanya) al mateix teatre.

«The Great Temptations» fou produït pels germans Lee i J. J. Schubert (aquest en va fer la supervisió de la posada en escena). En realitat, s'anomenaven Levi i Jacob J. Schubart, i havien nascut a Neustadt (Polònia) el 1871 i el 1880, respectivament, però adoptaren aquells noms en emigrar a Amèrica. El 1900, els Schubert, junt amb un altre germà anomenat Sam (que morí el 1905 en un accident ferroviari), començaren a comprar teatres i produir espectacles musicals als Estats Units. En l'època que «València» arribà a Broadway controlaven més de mil sales per tot el país. Als espectacles dels germans Schubert assoliren fama, entre altres, Fred Astaire, Sarah Bernhardt, Cary Grant oJeanette MacDonald. El 1910, els Schubert llogaren per 40 anys l'edifici de l'American Horse Exchange, ubicat al número 1634 de l'avinguda Broadway, entre els carrers 50é i 51é Oest, a W. K. Vanderbildt, un ric empresari i criador de cavalls. L'adaptaren per als espectacles i l'any següent començaren les actuacions en allò que era, en aquella època, la sala d'espectales més gran de Broadway. El 1922 fou renovada per l'arquitecte especialitzat en teatres Herbert J. Krapp, que li afegí un luxós ornament interior i amplia la seua capacitat perquè hi pogueren assistir més de 1.500 espectadors.

La interpretació de «València» a Nova York fou diferent d'allò que estem acostumats a escoltar.Clifford Grey, que fou l'autor de més de trenta llibrets d'espectacles a Broadway i també del de «The Great Temptations», va fer una adaptació de la lletra de la marxa, distinta també de la versió francesa. La seua lletra traduïda diu: «València! / En els meus somnis sempre sembla que t'escolte cridar-me suaument / València! / On els tarongers perfumen sempre la brisa junt a la mar / València! / Als meus braços tinguí els teus encants sota una cúpula de flors / M'estimares / A València fa temps que trobàrem el nostre paradís d'amor / En un màgic somni de la memòria, et veig de nou / A aquella vella ciutat llunyana, sota el cel d'Espanya / Aquella ciutat de tendres idil·lis / Tan tímides i ràpides foren les teues mirades com el sol que balla entre els tarongers / València!».

No sabem quins cantants interpretaren «València» a Broadway. En els números de l'espectacle participaven més de cent persones, la immensa majoria dones. Però hi ha dos fets que ens proporcionen pistes de com seria la interpretació a Nova York. En primer lloc, en la lletra anglesa havien desaparegut les referències a la bellesa de les dones valencianes o altres marques de gènere, el que permetia que fóra interpretada tant per homes com per dones. En segon lloc, s'anunciava que la partitura havia estat adaptada per a ukelele, una guitarreta de quatre cordes d'origen hawaià, per May Singhi Breen. Aquesta dona, coneguda com «la deesa» o la «gran dama de l'ukelele», adaptà obres, en composà de noves i escrigué manuals, afavorint que aquesta guitarreta es difonguera i, fins i tot, fóra considerada un instrument femení. En l'època que adaptà «València», May Singhi Breen tenia un show radiofònic amb Peter DeRose (amb el qual va contraure matrimoni el 1929), titulat «Amors en l'aire». Abans de l'inici d'aquest programa, que s'emeté des del 1923 fins al 1939, encapçalà un grup femení anomenat «The Syncopators». Precisament aquest mateix nom artístic és el que té l'orquestra femenina de la pel·lícula «Some like it hot» (1959), de Billy Wilder, projectada ací com «Con faldas y a lo loco» o «Ningú no és perfecte».

Recordem l'argument: dos músics, Joe i Jerry ( Tony Curtis i Jack Lemmon, respectivament), que han estat testimonis involuntaris de la massacre de Sant Valentí a Chicago (1929), fugen dels gànsters, integrant-se travestits en una orquestra femenina, que té com a cantant i interpret d'ukelele a Sugar (Marilyn Monroe). Al guió original són freqüents els jocs de paraula, difícilment traduïbles, per explotar la potència eròtica de la Monroe. Precisament en un d'ells apareix el títol de la pel·lícula relacionat amb el nom de l'orquestra femenina. Joe es fa passar també per un ric hereu, anomenat Junior, amant de la música clàssica, que conversa amb Sugar a una platja de Florida: «Junior: Syncopators. Vol dir que toqueu música molt ràpida... jazz? / Sugar: Sí. Realment calenta. / Junior: Supose que a alguns els agrada això calent (some like it hot)...»

En una seqüència anterior l'orquestra femenina Syncopators viatga en tren des de Chicago a Miami, per actuar en un hotel vora mar, i assaja una cançó en un vagó que les «xiques sincopades» han ocupat completament. Aleshores les dones, algunes en roba de nit, interpreten «Runnin' Wild», que canta Marilyn Monroe tocant l'ukelele, mentre rep les mirades de desig de Curtis i Lemmon, disfressats com Joséphine i Daphné. La cançó, que també s'escolta durant els títols de crèdit inicials de la pel·lícula, havia estat enregistrada per primera vegada el 1922, i fou interpretada per la mateixa Marilyn Monroe en la pel·lícula de Wilder. La versió original dels anys vint es pot escoltar al film «Zelig» (1983) de Woody Allen.

Així doncs, la interpretació de «València», a la fi del primer acte de «The Great Temptations» a Nova York, se semblaria probablement a la seqüència del vagó de «Ningú no és perfecte»: jovenetes amb poca roba i vocalistes amb ukelele. Potser la marxa portaria a Broadway un ritme menys frenètic que el que trobem a la interpretació de «Runnin' Wild» a la pel·lícula de Wilder, rodada tres dècades després.

També hi hagué una segona traducció anglesa de l'obra de Padilla, la que va fer Eric Valentineprobablement a partir de la versió francesa de Boyer i Charles. Clifford Grey, l'autor de la versió de «València» que s'interpretà a Broadway, tingué una mort tràgica. El 24 de setembre de 1941, quan participava en un concert a l'aire lliure a la localitat d'Ipswich, la capital del comtat de Suffolk, al sud-oest d'Anglaterra, la ciutat fou bombardejada per la Luftwaffe alemanya. Les ferides que patí i l'asma que sofria, li desencadenaren un atac al cor fulminant dos dies després. Tenia 57 anys.

Al Winter Garden Theatre s'estrenaren altres obres cèlebres, que després foren portades a la gran pantalla, com ara «West Side Story» (estrenada el 1957 i rodada com a pel·lícula el 1961) o «Funny Girl» (representada el 1964 i filmada el 1968 amb la mateixa Barbra Streisand que l'havia protagonitzada al teatre). A hores d'ara el Winter Garden encara és un teatre en actiu al cor de Broadway, gestionat pels hereus dels Schubert.

Associats

[Opinió, 6/3/2018, html ací, pdf ací]

Si prenem com a referència el curs 2006/07, el professorat de la Universitat de València (UV) amb condició de funcionari públic ha minvat des del 71% fins al 44 % de la plantilla docent. No és l´efecte de cap «neoliberalisme radical» practicat pel Rectorat, sinó més bé de l´escanyament de l´accés a la funció pública, amb una taxa de reposició del 10 % imposada pel ministre Montoro. Una conseqüència és que, durant aquest període, la quantitat de docents que ocupaven places que podien ser promocionades al funcionariat –però no ho han estat– s´ha multiplicat per un 360 %. Una altra conseqüència ha estat el necessari recurs a professorat associat per poder cobrir la docència. Ara bé, ací cal filar prim a l´hora de repartir responsabilitats.

Deixant de banda el cas singular dels departaments de ciències de la salut, més de la meitat del professorat associat es concentra en 13 departaments universitaris (la UV en té 84). I en alguns casos la seua proliferació també està lligada amb altres factors. Per exemple, 6 d´aquells 13 departaments o bé estan integrats en la Facultat de Magisteri o bé hi tenen una docència important, i aquesta facultat ha passat de 2.200 estudiants de grau el curs 2006/07 a 3.591 el curs 2016/17, en un àmbit en el qual, per raons històriques, hi ha més dificultat per aconseguir professorat amb el grau de doctor o acreditat per la corresponent agència i que puga ocupar altres figures contractuals diferents de la del professorat associat. Afortunadament, aquestes dificultats estan superant-se paulatinament.

Ningú no dubta que la remuneració del professorat associat és baixa, i tots els candidats al Rectorat han proposat mesures per incrementar-la. Però no podem aïllar aquest fet d´un horitzó en el qual el professorat universitari valencià rep salaris més baixos que el d´altres comunitats autònomes i, en general, el personal de l´educació està molt mal pagat. Segons l´Enquesta Anual de Cost Laboral (2016), el salari mitjà a la secció d´ocupació d´educació és el 38 % del que reben les persones ocupades en subministrament d´energia elèctrica o gas, o el 48 % del salari mitjà en activitats financeres i d´assegurances. L´escanyament de l´accés a la funció pública i les retallades salarials al funcionariat afavoreixen, en definitiva, els beneficis dels centres privats d´ensenyament, que des del curs 1999/2000 incrementen anualment les aportacions de les famílies un 5,2 % (ensenyament no universitari) i un 3,3 % (ensenyament universitari). I això sí que és neoliberalisme.

Contraimpost educatiu

[Opinió, 2/1/2018, html ací, pdf ací]

La lògica fiscal habitual és que paguen els que més tenen a fi de beneficiar el conjunt de la població i avançar en la igualtat. A l´educació, però, impera un contraimpost, perquè els diners de tots serveixen als que més tenen. L´Institut Nacional d´Estadística (INE) ha quantificat recentment aquesta transferència: 6.024 milions d´euros a l´any o, el que és el mateix, 16,5 milions d´euros al dia. Aquests són els diners que l´Estat ingressa en els comptes corrents de les empreses privades d'ensenyament, segons les estimacions de l´INE.

Se sol justificar aquest contraimpost amb dos arguments igualment fal·laços. El primer és l´apel·lació a la llibertat d´ensenyament i el dret de pares i mares a escollir centre docent (article 4, LODE). Però cap llei diu que, en cas d´escollir un centre privat, l´Estat haja de subvencionar la tria, de la mateixa manera que la llibertat sindical de cap manera implica que l´Estat subvencione la quota d´afiliació.

El segon argument fal·laç és que totes les famílies poden escollir centres privats. Aquests, però, cobren quotes i serveis i no poden estar matriculades aquelles persones que no les paguen. Concretant: segons l´INE, al curs 2014/15, cada alumne de l´ensenyament no universitari aportà 1.893 euros com a mitjana (1.687 a la nostra comunitat), aproximadament 3 vegades el salari mínim interprofessional (SMI) d´aquell any. Això vol dir que una família amb dos xiquets que rebera el SMI i volguera enviar els seus fills a una escola privada, necessitaria dedicar-hi més del 40 % dels seus ingressos.

D´altra banda, les famílies que paguen l´ensenyament privat veuen multiplicada la seua aportació amb els diners públics. Per cada euro que aporten en quotes educatives, l´Estat en posa 1,76 (1,96 a la nostra comunitat). Amb aquestes aportacions, les empreses obtenen un benefici considerable: 557 milions d´euros, o el que és el mateix, 1,52 milions al dia (i això amb una fiscalitat ínfima del 0,5%). Al País Valencià, les empreses d´ensenyament obtenen 68 milions d´euros a l´any, 186.490 euros de benefici al dia. Ara bé, cal dir que la comparació dels beneficis segons les comunitats autònomes mostra que augmenten allà on l´aportació de les famílies és major. Per això, també resulta important el fet que la nostra siga una de les comunitats en les quals l´aportació familiar és més elevada, darrere de les de Madrid i Catalunya i pràcticament al mateix nivell que Canàries, que és la tercera.

En definitiva, ningú no qüestiona la llibertat d´ensenyament, però el contraimpost educatiu no es pot conciliar amb el valor suprem de la igualtat que estableix la nostra Constitució en el seu article primer.