«València» a Broadway

[Tafaneries valencianes, 10/06/2018. Enllaç web ací]

«València» (o «València, terra de flors») era el número final de la sarsuela costumista en dos actes «La bien amada», que composà el mestre José Padilla, amb lletra de J. Andrés de la Prada. L'obra fou estrenada a Barcelona el 15 d'octubre del 1924, en la sessió de nit del teatre Tivoli, i no tingué èxit. Els diaris valencians del dia 17 repetiren la crònica remesa des de la capital catalana que jutjava la sarsuela així: «Fué oída con agrado. El libro peca de lánguido». Ara bé, la peça final començà a interpretar-se aïlladament i prompte esdevingué un gran èxit, que travessà les fronteres. Pocs mesos després de l'estrena de la sarsuela, Mercedes Serós cantà «València» a la sala Olympia de París. S'hi va fer també una versió francesa de Lucien Boyer i Jacques Charles, que enregistrà l'estrella del Moulin Rouge Jeanne Florentine Bourgeois, coneguda artísticament com la «Mistinguett».

El 1926 la cèlebre marxa de Padilla fou interpretada a Nova York, al cor de l'espectacle mundial: l'avinguda Broadway. El dijous 18 de maig d'aquell any s'estrenà la revista «The Great Temptations» (Les grans temptacions) al Winter Garden Theatre. L'espectacle es composava de dos actes, el primer dels quals tenia una dotzena de números musicals i el segon cinc. L'últim número del primer acte era una adaptació de la marxa «València». La revista es representà diàriament (potser amb un programa doble un dia a la setmana) fins el dissabte 6 de novembre. En total, n'hi hagueren 223 representacions. Tal vegada per la influència de «València», el 1927 es muntà l'espectacle «A Night in Spain» (Una nit a Espanya) al mateix teatre.

«The Great Temptations» fou produït pels germans Lee i J. J. Schubert (aquest en va fer la supervisió de la posada en escena). En realitat, s'anomenaven Levi i Jacob J. Schubart, i havien nascut a Neustadt (Polònia) el 1871 i el 1880, respectivament, però adoptaren aquells noms en emigrar a Amèrica. El 1900, els Schubert, junt amb un altre germà anomenat Sam (que morí el 1905 en un accident ferroviari), començaren a comprar teatres i produir espectacles musicals als Estats Units. En l'època que «València» arribà a Broadway controlaven més de mil sales per tot el país. Als espectacles dels germans Schubert assoliren fama, entre altres, Fred Astaire, Sarah Bernhardt, Cary Grant oJeanette MacDonald. El 1910, els Schubert llogaren per 40 anys l'edifici de l'American Horse Exchange, ubicat al número 1634 de l'avinguda Broadway, entre els carrers 50é i 51é Oest, a W. K. Vanderbildt, un ric empresari i criador de cavalls. L'adaptaren per als espectacles i l'any següent començaren les actuacions en allò que era, en aquella època, la sala d'espectales més gran de Broadway. El 1922 fou renovada per l'arquitecte especialitzat en teatres Herbert J. Krapp, que li afegí un luxós ornament interior i amplia la seua capacitat perquè hi pogueren assistir més de 1.500 espectadors.

La interpretació de «València» a Nova York fou diferent d'allò que estem acostumats a escoltar.Clifford Grey, que fou l'autor de més de trenta llibrets d'espectacles a Broadway i també del de «The Great Temptations», va fer una adaptació de la lletra de la marxa, distinta també de la versió francesa. La seua lletra traduïda diu: «València! / En els meus somnis sempre sembla que t'escolte cridar-me suaument / València! / On els tarongers perfumen sempre la brisa junt a la mar / València! / Als meus braços tinguí els teus encants sota una cúpula de flors / M'estimares / A València fa temps que trobàrem el nostre paradís d'amor / En un màgic somni de la memòria, et veig de nou / A aquella vella ciutat llunyana, sota el cel d'Espanya / Aquella ciutat de tendres idil·lis / Tan tímides i ràpides foren les teues mirades com el sol que balla entre els tarongers / València!».

No sabem quins cantants interpretaren «València» a Broadway. En els números de l'espectacle participaven més de cent persones, la immensa majoria dones. Però hi ha dos fets que ens proporcionen pistes de com seria la interpretació a Nova York. En primer lloc, en la lletra anglesa havien desaparegut les referències a la bellesa de les dones valencianes o altres marques de gènere, el que permetia que fóra interpretada tant per homes com per dones. En segon lloc, s'anunciava que la partitura havia estat adaptada per a ukelele, una guitarreta de quatre cordes d'origen hawaià, per May Singhi Breen. Aquesta dona, coneguda com «la deesa» o la «gran dama de l'ukelele», adaptà obres, en composà de noves i escrigué manuals, afavorint que aquesta guitarreta es difonguera i, fins i tot, fóra considerada un instrument femení. En l'època que adaptà «València», May Singhi Breen tenia un show radiofònic amb Peter DeRose (amb el qual va contraure matrimoni el 1929), titulat «Amors en l'aire». Abans de l'inici d'aquest programa, que s'emeté des del 1923 fins al 1939, encapçalà un grup femení anomenat «The Syncopators». Precisament aquest mateix nom artístic és el que té l'orquestra femenina de la pel·lícula «Some like it hot» (1959), de Billy Wilder, projectada ací com «Con faldas y a lo loco» o «Ningú no és perfecte».

Recordem l'argument: dos músics, Joe i Jerry ( Tony Curtis i Jack Lemmon, respectivament), que han estat testimonis involuntaris de la massacre de Sant Valentí a Chicago (1929), fugen dels gànsters, integrant-se travestits en una orquestra femenina, que té com a cantant i interpret d'ukelele a Sugar (Marilyn Monroe). Al guió original són freqüents els jocs de paraula, difícilment traduïbles, per explotar la potència eròtica de la Monroe. Precisament en un d'ells apareix el títol de la pel·lícula relacionat amb el nom de l'orquestra femenina. Joe es fa passar també per un ric hereu, anomenat Junior, amant de la música clàssica, que conversa amb Sugar a una platja de Florida: «Junior: Syncopators. Vol dir que toqueu música molt ràpida... jazz? / Sugar: Sí. Realment calenta. / Junior: Supose que a alguns els agrada això calent (some like it hot)...»

En una seqüència anterior l'orquestra femenina Syncopators viatga en tren des de Chicago a Miami, per actuar en un hotel vora mar, i assaja una cançó en un vagó que les «xiques sincopades» han ocupat completament. Aleshores les dones, algunes en roba de nit, interpreten «Runnin' Wild», que canta Marilyn Monroe tocant l'ukelele, mentre rep les mirades de desig de Curtis i Lemmon, disfressats com Joséphine i Daphné. La cançó, que també s'escolta durant els títols de crèdit inicials de la pel·lícula, havia estat enregistrada per primera vegada el 1922, i fou interpretada per la mateixa Marilyn Monroe en la pel·lícula de Wilder. La versió original dels anys vint es pot escoltar al film «Zelig» (1983) de Woody Allen.

Així doncs, la interpretació de «València», a la fi del primer acte de «The Great Temptations» a Nova York, se semblaria probablement a la seqüència del vagó de «Ningú no és perfecte»: jovenetes amb poca roba i vocalistes amb ukelele. Potser la marxa portaria a Broadway un ritme menys frenètic que el que trobem a la interpretació de «Runnin' Wild» a la pel·lícula de Wilder, rodada tres dècades després.

També hi hagué una segona traducció anglesa de l'obra de Padilla, la que va fer Eric Valentineprobablement a partir de la versió francesa de Boyer i Charles. Clifford Grey, l'autor de la versió de «València» que s'interpretà a Broadway, tingué una mort tràgica. El 24 de setembre de 1941, quan participava en un concert a l'aire lliure a la localitat d'Ipswich, la capital del comtat de Suffolk, al sud-oest d'Anglaterra, la ciutat fou bombardejada per la Luftwaffe alemanya. Les ferides que patí i l'asma que sofria, li desencadenaren un atac al cor fulminant dos dies després. Tenia 57 anys.

Al Winter Garden Theatre s'estrenaren altres obres cèlebres, que després foren portades a la gran pantalla, com ara «West Side Story» (estrenada el 1957 i rodada com a pel·lícula el 1961) o «Funny Girl» (representada el 1964 i filmada el 1968 amb la mateixa Barbra Streisand que l'havia protagonitzada al teatre). A hores d'ara el Winter Garden encara és un teatre en actiu al cor de Broadway, gestionat pels hereus dels Schubert.