Del jo al nosaltres

[Posdata. Publicat el 23/5/2014. Web ací]

Algunes obres mestres de la ficció s'organitzen com catedrals gòtiques. Cada capítol, cada paràgraf, ocupa un lloc precís i, al remat, la totalitat palesa la disposició ordenada dels elements. La muntanya màgica de Mann n'és un exemple. Altres obres mestres semblen més bé una cova de galeries insondables, que sempre permeten noves incursions. Els autors d'aquestes fonts inexhauribles semblen escriure al dictat de personatges que, com el Quixot o el Faust, s' hagueren apoderat de la seua ploma. Freqüentment els autors d'obres del primer tipus s'afanyen en bastir edificacions literàries més sofisticades, mentre que els del segon, com Rulfo o Salinger, poden prescindir-ne; com si la creació els haguera sorprés i no sapigueren ben bé què fer-ne.
En els assaigs trobem la mateixa distinció. La Summa theologica és del primer tipus; la Metafísica d’Aristòtil del segon. Fins i tot, un mateix autor pot donar obres magistrals dels dos tipus, com ara Wittgenstein, amb el Tractatus i les Investigacions. Hi ha també un tercer tipus d'obres mestres: catedrals que amaguen criptes insondables. És el cas de l'Ètica de Spinoza, quan, malgrat la fredor de l'ordenació geomètrica, argumenta que l’ànima pugna per perseverar indefinidament (III, ix), o de la Crítica de la raó pura, quan introdueix la possibilitat d'una història natural de la raó després de 852 pàgines de raó “pura” ahistòrica. El terra s' hi obri baix dels peus i entrem, com Alícia, en un pou. Hegel composà obres mestres dels tres tipus. Aquesta és la diferència entre, respectivament, la Ciència de la Lògica, la Fenomenologia de l'Esperit i la Filosofia del Dret. Dues novetats bibliogràfiques, els llibres de Kojeve i Honneth, en tracten.
Entre 1933 i 1939, Alexandre Kojève dictà cursos sobre la Fenomenologia de l'Esperit en l’École des Hautes Études de París. Hi assistiren: Bataille, Hyppolite, Aron, Merleau-Ponty, Caillois i Lacan, entre altres. Els seus textos i les notes dels deixebles, acuradament editats per Raymond Queneau, constitueixen una detallada cartografia, imprescindible per no perdre’s en les galeries de la Fenomenologia de l’esperit, la representació conceptual tal vegada més reeixida de la modernitat, la història feta teoria. Les notes de Kojève han sigut publicats per Trotta amb el títol Introducción a la lectura de Hegel. Andres Alonso no només ha traduït el text, la qual cosa exigeix també dominar el "hegelià" , sinó que també n'ha afegit altres dues obres de Kojeve, temps passat editades a Argentina i ara descatalogades (sobre la dialèctica d’allò real i sobre la idea de mort), i ha elaborat uns acuradíssims índexs de les traduccions de l’obra de Hegel a fi que el lector ubique els comentaris de Kojève. S’hi afegeix un pròleg de Manuel Jiménez, al meu parer el millor traductor de Hegel al castellà. El llibre té un valor complementari, perquè la lectura de Kojève, biogràficament relacionat amb Jaspers, Husserl i Koyré, il·lumina el tipus d’interpretacions de Hegel que trobem en Heidegger, Marcuse o Sartre.
D’altra banda, tenim el llibre d’Axel Honneth El dret a la llibertat. Línies fonamentals d’una eticitat democràtica, que ha sigut publicat en castellà per l’editorial Katz. El llibre és un acurat intent d’actualitzar la Filosofia de Dret de Hegel a partir de la teoria del reconeixement de Honneth. No és el primer enfrontament de Honneth amb la Filosofia del dret, sense dubte un dels intents més influents de copsar la societat en concepte, una pretensió coetània i molt més elaborada que la sociologie de Comte. Honneth ja li va dedicar un seminari en la càtedra Spinoza d’Amsterdam, titulat Sofriment d’indeterminació, que ha sigut ampliat, com Psicopatologies de la llibertat individual (obra inèdita ací). L’obra de Honneth fa servir la seua teoria del reconeixement per reconstruir una anàlisi social (les institucions materialitzarien pretensions de reconeixement) que es puga relacionar amb una teoria de la justícia. Les dues primeres parts de la Filosofia del Dret de Hegel, la legalitat i la moralitat, es presenten ací com a meres possibilitats de la llibertat, unilaterals, que determinen patologies en ser absolutitzades. La realització de la llibertat només és possible amb la llibertat social, amb l’establiment d’un “nosaltres” amb capacitat per formar la voluntat, o, en termes de Hegel, d’una “eticitat” que ha de ser, segons Honneth, innegablement democràtica.
En definitiva, encerta Honneth en veure, baix de l’arquitectura jurídica de la Filosofia del dret (un text, per cert, del qual encara no disposem ací encara d’una versió completa), el problema bàsic de la materialització d’una societat lliure, igualitària i fraterna. No debades, enfrontar-se amb la Filosofia del dret, més concretament amb la seua teoria de l’Estat, fou la primera recerca teòrica de Marx quan encetà el camí que li portà a El capital, tot just després de contraure matrimoni. En el viatge de noces a les cascades de Schaffhausen li acompanyà el llibre de Hegel. També Kojève marxaria a París amb la Fenomenologia de l’Esperit baix del braç. Cal fer-se acompanyar per les obres mestres, ja siga les que tenen forma de catedral, de cova o de les dues coses. Si es tracta d’obres d’assaig, tant de bo si disposem també de bones guies de lectura.