La monarquia no té pròtesi

[Opinió. Publicat el 30/9/2013. Web ací. Jpg ací i ací]

A hores d’ara, les fonts de legitimació de la monarquia borbònica semblen exhaurides. Max Weber distingia la legitimació tradicional, la carismàtica i la democràtica. De tradició, no en podem parlar, ja que l’ocupació del cap de l’Estat per part dels Borbó ha patit interrupcions i fou reinstaurada, en definitiva, per una llei de Franco de 1947. De carisma, en queda poca cosa. El baròmetre del CIS acredita el desprestigi de la monarquia, que suspén amb un 3,6 sobre 10 (baròmetre d’abril), nota que cau al 2,7 per a la gent menor de 34 anys. Potser la causa d’aquesta valoració es trobe en què la ciutadania percep que ni el rei ni la seua família aporten res a la solució del drama de la desocupació, que el 58% de la població considera que és el problema que més l’afecta.
La legitimació democràtica també s’erosiona. En el referèndum per a la ratificació de la Constitució de 1978, els vots favorables representaren el 59% del cens. Si projectem aquest percentatge sobre els 15,5 milions d’habitants actuals que tenien edat per votar en aquell referèndum, obtenim 9,1 milions de persones. Però, de l’altra banda, tenim 6,4 milions que no haurien votat a favor, més 31,2 milions que, per raons d’edat, no podien haver votat en 1978. En total, 37,6 milions de persones. És a dir, a hores d’ara podem dir que només un de cada cinc habitants va donar el seu suport a la Constitució del 78 que legitimava la restauració monàrquica.
Més encara: si donem una ullada als altres països membres de la Unió Europea, la forma monàrquica és clarament minoritària. A la resta de la UE, n’hi ha 22 repúbliques, amb el 78% de la ciutadania total, i 5 monarquies, amb el 22% (dades de 2012), és a dir, a la UE menys d’una de cada quatre persones té un monarca com a cap de l’Estat. Els 7 Estats que ingressaran a la UE o que hi mantenen negociacions són també repúbliques i si es constituira algun nou Estat, per la via que fóra, és clar que no adoptarà la forma monàrquica.
El dilema no és regència o abdicació, sinó monarquia o república. Fa més d’un segle que Vicente Blasco Ibáñez va afirmar: “La República no és una solució política, sinó una necessitat nacional”. Potser les seues paraules tinguen ara una renovada validesa.