De creïlles

 [Tafaneries, 117, 24/03/2025, html ací, pdf ací]

Per què a valencià diem «creïlles» i no «patates», encara que també es pot escoltar «pataca» a comarques castellonenques? La raó és que als camps valencians, abans de l’arribada de les creïlles «americanes», ja s’arreplegaven uns tubèrculs semblants, les anomenades ara «tòfones del desert», que es troben a les arrels d’uns plantes del gènere «terfezia» i de la família «terfeziaceae», que creixen de manera endèmica a les zones àrides i semiàrides de la Mediterrània meridional i l’Orient Mitjà. Les «tòfones del desert», com també es diuen, es crien al sud d’un imaginari paral·lel que passa per les terres valencianes. Per la semblança amb els tubèrculs ja coneguts, a terres valencianes anomenaren «creïlles» (o també «creadilla», «creaïlla», «criaïlla», «queradilla» i altres formes) a l’aliment que arribà d’Amèrica. Coromines suposà que la paraula «creïlla» fou un manlleu del castellà «criadilla» («de planta», «de mata», per distingir-les dels testicles dels animals, designats amb la mateixa paraula), que també adoptà la forma «turma» i a les Illes Canàries «papa cría».

Val a dir, abans de Colom o Hernan Cortés, que fou qui primer parlà de «patata yuca» en les seues epístoles, el valencians ja menjaven «creïlles». Així s’explica que el Mestre Robert de Nola (1520), que fou cuiner del rei Ferran de Nàpols (fill il·legítim d’Alfons el Magnànim), incloguera en el seu llibre de receptes de cuina, l’anomenat «Libre de doctrina per a ben seruir, de tallar y del art de coch», un capítol sobre «De capirotades de toferes» (val a dir, de tòfones o creïlles), que el traductor castellà (1525) traslladà com: «Capirotadas de toferas o criadas de tierra o turmas». És a dir, les creïlles precolombines s’anomenaren «toferes» (tòfones), d’on es conservà el català «trumfes» (Andorra, nord de Lleida), però que ací fou «creïlles».

D’altra banda, la creïlla americana hagué d’introduir-se al camp valencià prou de temps després d’aquell receptari. L’il·lustrat saforenc Gregori Maians, per exemple, proposava el seu conreu en el llibre «Orígenes de la lengua española» (1737): «[La patata] después que en Málaga ha provado tan bien; i me persuado que en mi patria Oliva provaría mejor, siendo tan excelentes sus cañas dulces». El 1800 hi hagué escassetat en el conreu de civada, l’exércit hagué de donar faves als cavalls, el que no semblava recomanable, per la qual cosa el rei proposà que hi haguera més conreu de creïlles, i el capità general de València, Nicolás de Arredondo, li ho va comunicar a la Societat d’Amics del País de València, perquè hi afavoriren el conreu «de este fruto». La Societat convocà un premi al llaurador que més creïlles collira, i la documentació conservada acredita que el 1804 s’hi presentà José Cutanda d’Ares dels Oms. Poc després, la Societat creà una comissió per a estudiar les varietats de «criadillas» o «patatas americanas», que elevà alguns informes (1835, 1836). Els llauradors que les havien plantat, com Luis Corset de l’Horta de Russafa, n’estaven satisfets. Fins i tot el rector de la Universitat de València ordenà que es feren proves al Jardí Botànic.

L’èxit del conreu de les «patatas americanas» fou tan considerable que l’abril de 1917, una comissió dels alcaldes de Torrent, Llíria, Sagunt, Sueca i València convocà una reunió a l’Ateneu Mercantil per a organitzar la seua exportació.

En definitiva, en parlar de «creïlles», el poble valencià va fer igual que l’alemany, que agafà una paraula anterior per a anomenar el producte arribat d’Amèrica. Així, segons el diccionari dels Germans Grimm, l’alemany «Kartoffel» deriva de l’italià «tartofolo», que vol dir precisament «tofera» o tòfona xicoteta (com «creïlla»!). I des de l’alemany passà al danés, al romanés (kartofi), al búlgar (karloff), al ucraïnés (kartoplya) o al rus (kartoshka). Per cert, a Alemanya encara es manté el costum de deixar damunt de la tomba de Frederic II de Prússia, el Gran, que es troba al jardinet del palau de Sanssouci (a Postdam), unes creïlles en record de la seua promoció del conreu de la creïlla a terres prussianes a meitat del segle XVIII (poc després de la recomanació de Maians, que mantingué correspondència amb erudits alemanys), conreu que salvà de la fam la població camperola prussiana (seria el nostre Maians l’inspirador d’aquella mesura reial?). És clar que altres llengües adaptaren el mot «batata» dels taïnos del Carib. El francés en fa «pomme de terre», literalment «poma de terra», el que és una adaptació del llatí «malum terrae», que designava els tubèrculs comestibles (el mateix que fa el basc: «lursagar»). Encara que al Canadà o Bèlgica també en diuen «patate».

Tanque l’article amb un curiós enigma. La professora universitària Irma Fuentes, de Mèxic, em comentà que als mercats on ella compra a la capital, el districte federal, anomenen «patatas valencianas» a les creïlles xicotetes, que serveixen de guarniment als plats. No trobe més explicació a aquest ús que el fet que, en un passat remot, alguna persona coneixedora de la diferència entre les antigues «creïlles» valencianes, de mida més reduïda que les procedents d’Amèrica, difonguera aquesta denominació a terres mexicanes, un ús lingüístic que, cas de confirmar-se la hipòtesi, seria pràcticament un fòssil centenari. No hem mantingut a terres valencianes el conreu de les tòfones del desert, però la paraula potser ha perviscut en mercats llunyans...

«Choosing», llengua i beneficis

Opinió, 14 març 2025 html ací

Per què calia fer una consulta sobre la llengua base i quin ha sigut el resultat? Intentaré respondre breument a les dues qüestions. En primer lloc, cal imaginar una immensa quantitat de diners: els beneficis de l’ensenyament privat a Espanya: 755 milions d’euros (directes i declarats, segons les últimes dades de l’INE del curs 2019/20), val a dir, dos milions d’euros al dia! Aquest gran negoci (amb més beneficis que Mercadona i amb una fiscalitat ínfima) explica per què a les llars espanyoles l’ensenyament els costa 1,4 vegades més que a les alemanyes, 2,6 vegades més que a les franceses i 4,1 vegades més que a les llars de la modèlica Finlàndia. Des de les polítiques neoliberals de Thatcher i Bush Jr. és conegut que el negoci de l’ensenyament s’incrementa amb les polítiques educatives del «choosing», el que ací es diu «llibertat educativa», la qual cosa exigeix com a condició el districte escolar únic o els rànquings, entre altres coses.

Ja està demostrat que la política escolar del «choosing» augmenta les desigualtats socials i educatives, però res no els importa a aquells que tenen muntat el negoci i als seus polítics servicials. Hi ha prou en llegir les anàlisis de Geoff Whitty per al cas britànic o de Diane Ravitz per a l’estatunidenc per a veure els efectes nocius. A casa nostra i des del canvi de segle, les quotes pagades a l’ensenyament no universitari han crescut un 2,66% anual i ara estaran, com a mitjana, en uns 1.556 euros per estudiant i curs. Per la seua banda, les de l’ensenyament universitari s’han incrementat a raó d’un 2,81% anual i ara seran d’uns 5.687 euros de mitjana. Però parlem només de les quotes i no d’altres despeses, com ara, uniformes, extraescolars, etc.

Per a mantindre la demanda de l’escola privada i concertada i els seus beneficis, no res millor que embolicar la troca a l’escola pública i desacreditar-la. I la política del «choosing» porta trenta anys palesant la seua eficàcia per a aquest objectiu. Per què alterar els plans lingüístics dels centres educatius quan no hi havia cap problema? Fonts de la Conselleria han adduït que ha hagut 6 denúncies individuals en contra del model lingüístic vigent. Tot tenint en compte que hi ha més de 720.000 alumnes, no sembla un motiu significatiu. Però ara, amb la consulta, s’obligarà a milers de xiquets i xiquetes a tindre una llengua base diferent de la triada per les famílies. És el cas, per exemple, dels 3.927 alumnes de municipis de la zona castellanoparlant que han triat valencià i no tenen cap garantia que es respecte la seua opció perquè la norma no obliga a la Conselleria a establir com a llengua base el valencià a la zona castellanoparlant.

Pel que fa a la nostra llengua, la consulta ha aportat ben poca cosa que no fora ja coneguda per les enquestes sociolingüístiques (per cert, enguany caldria fer-ne una, perquè la sèrie començà el 1995 i es realitzen enquestes generals cada cinc anys, encara que no sembla que la Conselleria ho tinga previst). Hi ha una divisió social i lingüística clara entre el que passa a Castelló i València i el que esdevé al sud d’Alacant. A Castelló i València (on més d’un 29% dels vots dels municipis de la zona castellana han demanat valencià), la nostra llengua és l’opció de les classes populars, que s’han mobilitzat per a la consulta (fent “subpolítica” que deia Ulrich Beck), i el castellà es relaciona amb les classes superiors (des de fa cinc segles!). Tot considerant que l’escola privada i concertada és la preferida per les classes superiors, tot això explica, per exemple, una gran correlació entre el percentatge d’escola pública i el de vots a favor del valencià en els municipis de la província de València (R=0,62).

La situació al Sud, però, és diferent. Ja vaig explicar ací (25/5/2024), que hi tenim una gran bossa de pobresa i desigualtat, que opta pel castellà. Els informes de Fedea previs a la pandèmia mostren que entre els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal, es trobaven Elda, Torrevella i Oriola; és el cas també de pobles amb menys habitants, com ara Rojales, San Fulgencio, Cox i San Miguel de Salinas. Elda també es troba entre els grans municipis amb major desigualtat, i el mateix passa amb les localitats esmentades, San Miguel de Salinas, Cox o Asp.

Sobre aquest camp adobat de pobresa i desigualtat, Vox i PP arreplegaren el 56,3% dels vots en les últimes autonòmiques (en el conjunt, el 48,9%). És a aquest electorat al que s’adreça la mesura populista de, amb l’excusa del «choosing», afavorir exempcions, exoneracions, exàmens en castellà o acreditacions oficials sense haver de dir ni pruna en valencià. És clar que aquesta política lingüística va en contra de la promoció del valencià, a la qual estan obligats els poders públics, i dels criteris pedagògics que justifiquen el plurilingüisme. Només una dada de l’INE: un 22,2% de la població adulta diu que coneix 2 o més llengües estrangeres, percentatge que és superat precisament a les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia i que no és superat per cap de les Comunitats monolingües. A més a més, la castellanització nodreix una perillosa escissió social, difícil de recosir.

Però ni la promoció del valencià ni la del plurilingüisme semblen objectius dels responsables de l’educació valenciana. De fet, la nova normativa disminuirà en molts casos la presència de l’anglés, per no parlar de la quasi inexistent segona llengua estrangera (la mitjana de segones llengües estrangera en Secundària en la UE és d’1,6; a Finlàndia, 2,2; a Espanya 1,4, és a dir, està per baix de la mitjana).

Del que estem parlant, per tant, no és de «llibertat educativa», ni de models lingüístics, sinó d’una altra cosa. Recordeu sols que l’ensenyament privat i concertat guanya més de dos milions d’euros al dia.

La prodigiosa gestació d’una dona de Carcaixent

Tafaneries valencianes, 17/2/2025,  html ací, pdf ací, 

Josefa María Navarro Bataner va nàixer a Carcaixent (la Ribera Alta), l’any 1796. Era la filla major de Josefa María Bataner Cangrós i Francisco Navarro Trenzano, que havien contret matrimoni el novembre de 1795 a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu del mateix poble, en una cerimònia presidida pel vicari Albelda. Ben prompte, Josefa María Bataner quedà embarassada i, com hem dit, donà a llum una xiqueta, la protagonista d’aquesta història, a la qual li posaren el mateix nom que a la mare. El 1799 va nàixer una segona xiqueta, Vicenta María. Dos anys després, una altra: María Leonor. El 1803, va nàixer el quart fill, un xiquet, al qual li assignaren, com era costum, el nom del pare: Francisco. El 1805 batejaren una altra xiqueta més, a la qual li posaren de nom Vicenta, el que fa pensar que havia mort la germaneta nascuda anteriorment i anomenada Vicenta María. I el mateix hagué de passar amb Francisco, perquè el 1808 està inscrit un altre fillet amb el mateix nom. Fins i tot el 1811, quan la seua filla Josefa María (la nostra protagonista) ja havia contret matrimoni, sa mare tingué un altra filla, que anomenà María, i l’any següent un altre fill: José; fins i tot, el 1817 va nàixer Pascual. En total, la nostra protagonista tingué vuit germans.

Com hem dit, el dissabte 27 d’abril de 1811, la nostra protagonista, Josefa María Navarro Bataner, va contraure matrimoni amb José Hermano Corts, també carcaixentí i cinc anys major que ella, en la mateixa església on havia sigut batejada. Sabem que vivien en una casa de camp. Josefa María heretà la fertilitat de sa mare. El 1815 es batejà la seua filla María Josefa (mare que fou també de vuit nadons). Tres anys després, va nàixer María Teresa. El 1823, una altra xiqueta, que anomenaren Ángela. L’any següent, 1824, Josefa María tingué un embaràs amb set fetus, del qual parlarem després. El 1827 donà a llum el que anomenaren José Juan. El 1831, vint anys després del seu matrimoni, va nàixer Francisco i com passà amb ella mateixa, després que la seua filla major va contraure matrimoni, encara tingué tres filles més: Francisca Pascuala, nascuda el 1834 (i que tindria nou fills vius), Vicenta Petra, nascuda el 1838 (i que també donà a llum set nadons), i Vicenta Esperanza, el 1839.

El més cèlebre, però, fou l’embaràs amb set fetus, que es convertí en una notícia, com es diu ara, «viral» el 1824. En aquella època, Carcaixent tenia uns 7.000 habitants, una part dels quals habitaven les 11.000 fanecades d’horta, on era freqüent la morera. Molt poc després vindria l’exportació de la taronja. Josefa María quedà embarassada a la primavera de l’any 1824. El dia 3 de juliol, l’Almanac indicava: «Cuarto creciente á la tarde. Alegre y hermoso tiempo». Per a la nostra protagonista, però, aquell dissabte començà un període de terribles sofriments. Sentí dolors i anaren a buscar una comare. Aquesta sospità de complicacions i tal com exigia l’«Examen y Cartilla de parteras, teorico practica» del Dr. Rosain, publicat aquell mateix any, demanà l’assistència d’un metge. Amb l’ajuda del doctor i la comare, Josefa donà a llum els dies 3, 4 i 5 de juliol tres fetus, que, en opinió del facultatiu, havien sigut concebuts en moments diferents, ja que, pel seu nivell de desenvolupament, considerà que el primer, un xiquet, tenia tres mesos i les altres dos, xiquetes, ja quatre. El dia 6, dimarts, tornaren els dolors i Josefa María donà a llum una altra xiqueta, que el metge considerà de tres mesos. El dia 7 fou tranquil, però el dijous 8 de juliol tornaren els dolors amb més intensitat, i la dona parí dos fetus més: dos xiquetes que es consideraren de quatre mesos. El divendres 9 de juliol tornaren els dolors intensos. La matinada del dia 10, l’exhausta Josefa María donà a llum un altre fetus masculí, que, segons el metge, tenia cinc mesos com a mínim. Era l’últim dels «septigèmins». La dona, summament feble per les hemorràgies i amenaçada de febres puerperals, pogué recuperar-se paulatinament i, com hem dit, tres anys després donà a llum un xiquet. Cal dir que els registres parroquials no arrepleguen altres avortaments que, eventualment, pogué patir Josefa María i que considerem més que probables. En l’època es distingia entre un «avortament» i un «mal part», que era quan el fetus estava ben conformat però no sobrevivia, però cap dels dos casos constava, és clar, en els llibres parroquials de bateigs.

Fou el metge que la va atendre qui immediatament contà els inhabituals fets a una altra persona, la qual va remetre una carta a la «Gaceta de Madrid», que informà del part en l’exemplar del dia 31 de juliol (encara que la publicació oficial, que també incloïa notícies, datà la seua referència el dia 30, p. 388). Després de la publicació en la capital, l’arreplegà la premsa valenciana. El «Diario de Valencia» informà el dia 5 d’agost del 1824, però el fet s’escampà molt més. Dos dies després que apareguera en el periòdic valencià, es repetí la mateixa informació en el «Diario de Barcelona» i al «Diario Mercantil» de Cadiz. El 27 d’agost, aparegué en el «Diario Balear». Fins i tot, el 3 de novembre d’aquell any el periòdic «El Argos» de Buenos Aires va publicar un resum de l’esdeveniment. També es publicà la notícia a França. El 16 d’agost, tant el «Journal de Paris», com un diari en anglés que es publicava a la capital francesa, l’anomenat «Galignani’s Messenger», comentaren el fet. Temps després, el doctor i professor Almire René Jacques Lepelletier de La Sarthe informà del part de «Josepha Navarro» en el volum quart (tom 1r, p. 329) de la seua obra «Physiologie médicale et philosophique», publicat a París el 1833. Posteriorment, el doctor Clément Ollivier incorporà la notícia de Lepelletier a la reedició de la seua «Histoire Physique et Morale de la Femme» de 1851, que tornà a ser impresa a Angers el 1858. Referències que, suposem, no arribaren a coneixement de la llauradora carcaixentina.

Josefa Maria Navarro Bataner, que havia aconseguit superar els riscos dels parts i de la gestació de septigèmins, morí el 1868, quan tenia uns setanta dos anys i era viuda des de feia dotze. Fou soterrada a Carcaixent, després d’un funeral a l’església de l’Assumpció.

Sis segles de la presència del poble romaní

[Opinió, 17/02/2025, pdf ací]

L’hivern del 2025 s’acompleixen sis segles de la presència del poble romaní a les terres valencianes. En el segle XV, reberen una hospitalària acollida per part dels Jurats de València. Ho podem llegir en un manuscrit amb notes de Guillem Mir i altres que es troba a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València: «En lo mateix any [1425] vench un duch qui·s deya de gipte molt pobre e la ciutat li donà vint florins d’or» (ms. 255, p. 71).

Aquest «duc» que vingué a terres valencianes havia de ser Joan d’Egipte Menor, topònim que en l’època es referia a la Mediterrània oriental, des d’on encetaren peregrinacions i migracions. Així, s’ha conservat documentació de la presència de persones d’ètnia romaní a Bolonya i Forlí (Itàlia) el 1422, camí de Roma, on el papa Martí V rebé Andreu, duc d’Egipte Menor. Altres grups creuaren el Regne d’Aragó en direcció a Santiago de Compostel·la. El 1425, el rei Alfons el Magnànim autoritzà el trànsit del duc Joan amb un guiatge (Arxiu de la Corona d’Aragó, R. Cancelleria sig. 2753, f. 145v), datat el 12 de gener i amb validesa de tres mesos, la qual cosa explica la seua presència a la ciutat de València. Suposem que el duc Joan estava acompanyat d’un seguici que els historiadors estimen entre una dotzena i un centenar de persones i el seu trànsit hagué de produir-se durant l’hivern d’aquell any. Posteriorment arribaren altres expedicions d’aquests «nobles egipcis», com el del comte Martí o el comte Tomàs.

Aquesta procedència de l’anomenat Egipte Menor és la que formà la paraula «gitano» d’«aegyptanus». Adoneu-vos de la caiguda de les primeres vocals en el text valencià («gipte» per «Egipte»), que també trobem en l’anglés «gypsy». De vegades també eren anomenats «bohemis» si arribaven pels Pirineus o «grecs» si ho feien per la mar. El terme «zíngar» sembla que deriva d’un mot de l’antic grec que vol dir «intocable» i que potser està relacionat amb l’origen de la seua emigració des de l’antiga Índia. També deixaren algunes marques en la toponímia:  a Valencia, el camí d 'Arrancapins (que ara seria aproximadament el carrer EruditOrellana) s'anomenà durant un temps Volta dels Gitanos, i a les muntanyes de la Ribera trobem el Caballón (nom que té a veure amb muntanya) de la Gitana, a Catadau. Amb el temps, pero, les autoritats canviaren l'hospitalitat inicial per hostilitat. Es decretaren les anul·lacions del guíatges, les expulsions i els censos de control, el que adoba el camp per a la proliferació d 'un racisme que perviu dramàticament. Aquest es nodrí de tòpics. Si bé alguns eren positius, com ara la capacitat d' endevinar el futur ( «adevina como gitano» diu un refrany castella, arreplegat a meitat del segle XVI) o la bellesa ( «Eixos ulls tan rebonicos / i eixa cara tan gitana/ van dienta tot lo món / que jo he nascut valenciana» diu una rondalla valenciana, citada per Caries Ros en el segle XVIII), la majoria són negatius i xenofobs.

Segons l’estudi 3190 del CIS (setembre del 2017) l’acceptació de persones gitanes és menor a la de persones immigrants en general. Les dades són d’una xenofòbia i un racisme esgarrifant: només el 51,6% de la població acceptaria llogar un pis a persones immigrants, percentatge que cau al 28,8% en el cas de la població romaní. El 80,3% acceptaria que un fill portara amics immigrants a casa, però només el 52,7% que les amistats foren de l’ètnia romaní. Un racisme incompatible amb la proclamació de la dignitat humana i el valor constitucional de la igualtat.

 

La magnitud de la tragèdia 2 (Més dades)

 [Opinió, 10/12/2024, pdf ací]

Els responsables polítics han de parlar pel Diari Oficial; els científics, amb dades i arguments. Fins ara, el vicepresident segon de la Generalitat, responsable de la «Recuperació Econòmica i Social», senyor Gan, només ha «dit» nomenaments. Sembla que té experiència en la reconstrucció d’una regió d’Afganistan. Però la font econòmica fonamental d’aquella mísera regió, que és el conreu de pistatxos, no res té a veure amb el teixit productiu de les zones afectades pel cataclisme del dia 29 d’octubre. Deixant de banda els tòpics, ací trobarà pocs llauradors. Als pobles de la zona zero i les localitats més afectades només el 2,3% de les persones afiliades a la Seguretat Social cotitzen en el règim agrari (dades immediatament anteriors al cataclisme). A la mateixa àrea, el percentatge d’indústries en el conjunt de les empreses supera en 2,5 punts la mitjana provincial i en 3,2 si considerem només la zona zero. Una altra dada: mentre que en el conjunt de la província, el 3,1% dels immobles tenen caràcter industrial, en la zona zero el percentatge puja al 4,6% i si afegim els pobles més afectats supera el 4%. 

Altrament dit, damunt del fang el que hi ha és una atapeïda estructura de xicotetes i molt xicotetes empreses (com ja vaig escriure ací, la mitjana d’afiliats per empresa és de 7 persones), amb dedicacions molt heterogènies (com palesen els articles de Levante-EMV), generalment agrupades en zones o polígons industrials. A més, aquesta estructura era summament dinàmica abans del cataclisme, amb dades econòmiques per dalt de les mitjanes. Entre octubre de 2023 i octubre de 2024, l’afiliació a la Seguretat Social va créixer en un 2,28% a la província de València; però a la zona zero i als pobles més afectats, s’incrementà més: un 3,14%. Un creixement en l’ocupació que es correspon també amb un major percentatge de població en edat laboral i població jove (en conjunt, un 3,2 punts més que la mitjana provincial) i menys població envellida. És a dir, el cataclisme colpejà una de les nostres cireres del pastís econòmic.

El Ministeri de Treball ha activat l’escut social dels ERTO. Però això només pot alleugerir temporalment la situació salarial de les treballadores i dels treballadors. Els sindicats no poden aconformar-se amb això, sinó que cal enfocar la tornada a la faena. L’espada de Damocles està sobre la continuïtat d’aquell atapeït teixit de xicotetes i molt xicotetes empreses de la zona zero i els pobles més afectats. La Generalitat ha de reaccionar de manera ràpida i efectiva. Per ara, el que hi ha és una dispersió competencial que fa feredat: Recuperació Econòmica (Gan), Economia (Merino), Ocupació (Rovira), Indústria (Cano), Infraestructures (Martínez), Agricultura (Barrachina), etc. I ja hem vist la capacitat d’alguns responsables de conselleries en la pràctica del “don trancredisme” polític, en no traure’s la pasta dels dits o acostar-se despreocupadament a la negligència punible. Per exemple, hi teniu el conseller Rovira (Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació): incapaç de garantir el dret a l’educació de l’alumnat afectat (per no parlar de la situació psicològica dels menuts, que per ara resolen iniciatives socials, com ara les de FAMPA), o d’encapçalar la recuperació del sector cultural; per no parlar de la seua inactivitat en Ocupació.

El poble valencià està en una partida en la qual s’hi juga molt. Els cacaus, no els pistatxos.

La dana invisible

[Opinió, 27 novembre 2024, html ací]

El divendres 22 de novembre, la central nuclear de Cofrents patí una aturada no programada pel malfuncionament d’una bomba relacionada amb la turbina que produeix l’electricitat. Aleshores passà a una situació d’“aturada calenta”, el que vol dir que consumeix energia per continuar refrigerant el nucli del reactor, perquè, si no ho fera, es fondria el combustible, que és el que passà a Fukushima. Aquesta energia l’agafa de la mateixa xarxa elèctrica o, cas de fallar aquesta, dels generadors dièsel, els quals funcionen mentre hi ha combustible.

Què haguera passat si l’ “aturada calenta” s’haguera produït el dia de la dana? Aquella fatídica jornada, cap a les 12 del matí, la central nuclear de Cofrents baixà potència a fi que les turbulències que alteraven la xarxa elèctrica no produïren una aturada automàtica del reactor. S’hi activaren altres instal·lacions de generació. Però suposem que no s’haguera fet aquesta actuació defensiva o que les pluges s’hagueren concentrat sobre la planta atòmica que està a menys de 50 km dels llocs on més descarregà la dana, o que tot just en mig del diluvi o dels tornados s’haguera produït la fallada de la bomba esmentada o de qualsevol altre dispositiu. Ara sabem que en una situació com la patida el dia 29 d’octubre els talls elèctrics costen temps de reparar o no es poden solucionar perquè no poden circular vehicles, com els que proporcionen diesel als generadors. Cal recordar una circumstància tràgica: en la Pantanada del 82 moriren treballadors de la central quan el seu autobús fou arrossegat per l’aigua. Altrament dit: en una situació així, cal pensar en la possibilitat que no hi haja energia per a refredar el nucli. Aleshores poca cosa més es pot fer que activar els escassos mecanismes complementaris i veure com pugen els termòmetres fins que les explosions alliberen el material radioactiu. Impossible? No. Recordeu Fukushima.

El lloc on descarrega una dana com la del 29 d’octubre o com les que vindran, o els tornados hi relacionats, és una loteria. Mantindre centrals nuclears en el radi de la seua acció és una ruleta russa. Penseu que la radioactivitat no es veu, ni s’olora; no es pot fotografiar o gravar amb els mòbils, ni hi ha peritos que certifiquen la desgràcia. No hi ha voluntaris que puguen retirar-la. A més, els seus efectes en els humans poden tardar anys en aparéixer. ¿Us imagineu una evacuació massiva en les condicions del dia 29 d’octubre, amb carreteres tallades, amb la desinformació que hi hagué o amb la desorganització que encara patim? L’escenari d’una catàstrofe nuclear adobada de negligència seria una situació pròpia de l’infern dantesc.

Cinc dies abans del cataclisme, Carlos Mazón defensà l’allargament de la vida de la central nuclear de Cofrents en seu parlamentària. Hi digué que ho feia “sin dogmas, ni prejuicios trasnochados”. Vox se n’afegí a la seua “conjura”. Recordeu-ho.

La magnitud de la tragèdia (dades)

[Opinió,  13 de novembre de 2024, link ací]

Deixant de banda la terrible quantitat de més de 210 persones mortes, em fa la impressió que circulen dades que minimitzen la magnitud de la tragèdia, o simplement no circulen.

Als 69 pobles i 3 pedanies afectades pel cataclisme del 29 d’octubre viuen quasi 900.000 persones. Si apliquem, però, factors de ponderació segons la zonificació de gravetat publicada per Levante-EMV, podem considerar que unes 600.000 persones han sigut afectades en la seua activitat o els seus béns. Només a la zona zero i als pobles molt afectats, podem estimar que n’hi ha 520.000. D’aquestes, 140.000 són menors de 16 anys. Per ara, no es coneix cap iniciativa de la Conselleria d’Educació per a esmortir l’impacte psicològic que han patit, si més no les 123.000 de la zona zero i els pobles molt afectats. Podem calcular que més de 160.000 persones afectades son majors de 64 anys, moltes d’elles amb pèrdues de mobiliari o objectes de valor sentimental. Només a la zona zero o als pobles molt afectats n’hi ha més de 140.000 persones majors.

Als pobles afectats hi ha 450.000 persones en edat laboral, però si fem una ponderació, podem calcular que unes 360.000 s’han vist afectades directament, de les quals un quart de milió viu a la zona zero o les localitats molt afectades. Podem fer l’estimació següent: han sigut afectades unes 240.000 persones que cotitzen a la Seguretat Social, de les quals unes 212.000 habiten a la zona zero o pobles molt afectats. De més de 50.000 empreses ubicades a l’àrea afectada, quasi 34.000 es poden considerar perjudicades, 3.000 de les quals són industrials, 4.000 de construcció i 27.000 de serveis. Només a la zona zero i les localitats molt afectades es pot calcular que n’hi ha 30.000 empreses. Un refredament de l’activitat econòmica pot produir una tremenda bossa d’atur.

No és exagerat afirmar que més de 450.000 immobles han sigut afectats pel cataclisme, 388.000 a la zona zero i els pobles molt afectats. D’aquests immobles, 280.000 tenen caràcter residencial; 240.000 estan a la zona més afectada. Cal parar esment també en el fet que es pot estimar que ha hagut uns 100.000 immobles que són magatzems o estacionaments (molt vulnerables a les inundacions), a més de 13.000 de caràcter comercial i quasi 20.000 de tipus industrial, dels quals quasi 17.000 estan a la zona zero o els pobles molt afectats.

Pel que fa als vehicles, a la zona zero i als pobles molt afectats hi ha quasi 370.000 vehicles matriculats, més de 250.000 dels quals són turismes.

Algunes consideracions ulteriors. La mitjana entre persones afiliades a la seguretat social i empreses a l’àrea afectada dona un resultat de 6,94. El teixit econòmic nostre té aquesta característica de xicoteta o molt xicoteta empresa, el que de vegades queda enfosquit per l’atenció mediàtica a les multinacionals o les grans fortunes. Cal que les mesures de recuperació estiguen adaptades a aquesta característica del nostre teixit econòmic.

Als pobles i pedanies afectats, hi ha, com a mitjana, 0,50 vehicles «turismes» (denominació no gens neutra ideològicament) per persona. Cal una reflexió col·lectiva sobre l’extensió del transport privat (de vegades motivada per la deficiència del transport públic), els efectes dels quals en el rescalfament global són coneguts. Ara també el seu paper en la generació de víctimes en aquests tipus de cataclismes.

També la proporció entre immobles residencials i persones és pràcticament la mateixa que la de vehicles: 0,51. El que vol dir que, com a mitjana, cada habitatge residencial està ocupat per 2 persones. Naturalment, aquesta mitjana està influïda per la proliferació de segones residències. Això també ha de dur a una reflexió col·lectiva sobre la desigualtat i el greu problema social al voltant del dret a un habitatge digne.

Un última dada. La justícia establirà culpabilitats però, en escriure aquestes ratlles, persones que hagen assumit responsabilitats: zero.