«Choosing», llengua i beneficis

Opinió, 14 març 2025 html ací

Per què calia fer una consulta sobre la llengua base i quin ha sigut el resultat? Intentaré respondre breument a les dues qüestions. En primer lloc, cal imaginar una immensa quantitat de diners: els beneficis de l’ensenyament privat a Espanya: 755 milions d’euros (directes i declarats, segons les últimes dades de l’INE del curs 2019/20), val a dir, dos milions d’euros al dia! Aquest gran negoci (amb més beneficis que Mercadona i amb una fiscalitat ínfima) explica per què a les llars espanyoles l’ensenyament els costa 1,4 vegades més que a les alemanyes, 2,6 vegades més que a les franceses i 4,1 vegades més que a les llars de la modèlica Finlàndia. Des de les polítiques neoliberals de Thatcher i Bush Jr. és conegut que el negoci de l’ensenyament s’incrementa amb les polítiques educatives del «choosing», el que ací es diu «llibertat educativa», la qual cosa exigeix com a condició el districte escolar únic o els rànquings, entre altres coses.

Ja està demostrat que la política escolar del «choosing» augmenta les desigualtats socials i educatives, però res no els importa a aquells que tenen muntat el negoci i als seus polítics servicials. Hi ha prou en llegir les anàlisis de Geoff Whitty per al cas britànic o de Diane Ravitz per a l’estatunidenc per a veure els efectes nocius. A casa nostra i des del canvi de segle, les quotes pagades a l’ensenyament no universitari han crescut un 2,66% anual i ara estaran, com a mitjana, en uns 1.556 euros per estudiant i curs. Per la seua banda, les de l’ensenyament universitari s’han incrementat a raó d’un 2,81% anual i ara seran d’uns 5.687 euros de mitjana. Però parlem només de les quotes i no d’altres despeses, com ara, uniformes, extraescolars, etc.

Per a mantindre la demanda de l’escola privada i concertada i els seus beneficis, no res millor que embolicar la troca a l’escola pública i desacreditar-la. I la política del «choosing» porta trenta anys palesant la seua eficàcia per a aquest objectiu. Per què alterar els plans lingüístics dels centres educatius quan no hi havia cap problema? Fonts de la Conselleria han adduït que ha hagut 6 denúncies individuals en contra del model lingüístic vigent. Tot tenint en compte que hi ha més de 720.000 alumnes, no sembla un motiu significatiu. Però ara, amb la consulta, s’obligarà a milers de xiquets i xiquetes a tindre una llengua base diferent de la triada per les famílies. És el cas, per exemple, dels 3.927 alumnes de municipis de la zona castellanoparlant que han triat valencià i no tenen cap garantia que es respecte la seua opció perquè la norma no obliga a la Conselleria a establir com a llengua base el valencià a la zona castellanoparlant.

Pel que fa a la nostra llengua, la consulta ha aportat ben poca cosa que no fora ja coneguda per les enquestes sociolingüístiques (per cert, enguany caldria fer-ne una, perquè la sèrie començà el 1995 i es realitzen enquestes generals cada cinc anys, encara que no sembla que la Conselleria ho tinga previst). Hi ha una divisió social i lingüística clara entre el que passa a Castelló i València i el que esdevé al sud d’Alacant. A Castelló i València (on més d’un 29% dels vots dels municipis de la zona castellana han demanat valencià), la nostra llengua és l’opció de les classes populars, que s’han mobilitzat per a la consulta (fent “subpolítica” que deia Ulrich Beck), i el castellà es relaciona amb les classes superiors (des de fa cinc segles!). Tot considerant que l’escola privada i concertada és la preferida per les classes superiors, tot això explica, per exemple, una gran correlació entre el percentatge d’escola pública i el de vots a favor del valencià en els municipis de la província de València (R=0,62).

La situació al Sud, però, és diferent. Ja vaig explicar ací (25/5/2024), que hi tenim una gran bossa de pobresa i desigualtat, que opta pel castellà. Els informes de Fedea previs a la pandèmia mostren que entre els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal, es trobaven Elda, Torrevella i Oriola; és el cas també de pobles amb menys habitants, com ara Rojales, San Fulgencio, Cox i San Miguel de Salinas. Elda també es troba entre els grans municipis amb major desigualtat, i el mateix passa amb les localitats esmentades, San Miguel de Salinas, Cox o Asp.

Sobre aquest camp adobat de pobresa i desigualtat, Vox i PP arreplegaren el 56,3% dels vots en les últimes autonòmiques (en el conjunt, el 48,9%). És a aquest electorat al que s’adreça la mesura populista de, amb l’excusa del «choosing», afavorir exempcions, exoneracions, exàmens en castellà o acreditacions oficials sense haver de dir ni pruna en valencià. És clar que aquesta política lingüística va en contra de la promoció del valencià, a la qual estan obligats els poders públics, i dels criteris pedagògics que justifiquen el plurilingüisme. Només una dada de l’INE: un 22,2% de la població adulta diu que coneix 2 o més llengües estrangeres, percentatge que és superat precisament a les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia i que no és superat per cap de les Comunitats monolingües. A més a més, la castellanització nodreix una perillosa escissió social, difícil de recosir.

Però ni la promoció del valencià ni la del plurilingüisme semblen objectius dels responsables de l’educació valenciana. De fet, la nova normativa disminuirà en molts casos la presència de l’anglés, per no parlar de la quasi inexistent segona llengua estrangera (la mitjana de segones llengües estrangera en Secundària en la UE és d’1,6; a Finlàndia, 2,2; a Espanya 1,4, és a dir, està per baix de la mitjana).

Del que estem parlant, per tant, no és de «llibertat educativa», ni de models lingüístics, sinó d’una altra cosa. Recordeu sols que l’ensenyament privat i concertat guanya més de dos milions d’euros al dia.