Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 3a i última part

 [Tafaneries valencianes, 25/8/2025, html ací, pdf ací]

Com hem vist en l’entrega anterior, el 16 de gener de 1879, el ministre de Governació va anunciar que la vaga dels colons estava «terminada», però en realitat s’havia intensificat la repressió. Es van detindre més de 20 persones al Grau i moltes altres van ser empresonades a les Torres de Serrans. El 12 de febrer, la corbeta «África» va deportar 76 persones a les Illes Balears.

Malgrat la versió oficial triomfalista, la resistència continuava. La premsa debatia si era un moviment secular o influenciat pel socialisme i la Internacional. A finals de gener, els llogaters es van reunir en una junta per demanar la condonació del 75% dels endarreriments i una rebaixa considerable dels lloguers.

La reunió es va celebrar a casa de José Bau Pastor (diputat provincial i fabricant de naips) al carrer Villena, amb participació d’alcaldes pedanis i el senyor Albors. A finals de gener la tensió va créixer, i el ministre va reconèixer que dos grans propietaris impedien qualsevol acord de mediació. La premsa, fent costat als grans propietaris, s’oposà a qualsevol acord. Sembla que les detencions continuaren i més llogaters foren traslladat a les Torres de Serrans. També s’informà de l’embargament a 76 llauradors.

És possible que l’activitat conciliadora del diputat José Bau en aquest assumpte estiguera darrere d’un fosc incident que esdevingué al febrer de 1879: un enfrontament personal entre Bau i Teodoro Llorente, aleshores director de Las Provincias i també diputat provincial. Las Provincias havia publicat que els llogaters tenien una mena de direcció clandestina, que, segons el mitjà, es reuní en determinats llocs. Potser el diputat de Llíria va entendre que el periòdic estava alineat amb l’ala dura dels propietaris i estava dinamitant els intents d’arribar a un acord. Bau fou condemnat a una multa de 30 pessetes per l’incident amb Llorente, que poc després dedicaria encesos versos als llauradors i a la barraca («casal de humils virtuts y honrats amors»).

A meitat del mes de febrer, la població era conscient que els llauradors empresonats serien deportats per vaixell. L’11 de febrer, una comissió de dones, mares i filles de colons s’entrevistà amb el governador, per sol·licitar-li que ajornara l’embarcament dels detinguts. El governador no accedí i finalment s’informà que setanta-sis llauradors havien sigut deportats, encara que, com es veurà, en serien molts més. Fou una decisió governativa i no l’execució de sentències judicials. De fet, a meitat del mes de febrer, els jutges encara estaven demanant la compareixença dels propietaris perquè prestaren declaració. Encara que no havia acabat la instrucció, el jutjat va obrir causa criminal contra els deportats, que, foragitats a les Balears, naturalment no podien ni tan sols escollir advocat, essent privats del dret a la defensa.

La Lliga de Propietaris (que tant es presentava com a Lliga de Contribuents) publicà un voluminós informe «Sobre la condición legal de la Propiedad agrícola» (la majúscula n’és significativa) i el conflicte entrà en una nova fase, en el qual la vaga ja semblava derrotada. El governador fou cridat a Madrid pel ministre de Governació, probablement pel conflicte que havia sorgit entre Bau i Llorente.

A principis de març del 1879, la premsa informà de la situació dels deportats a l’illa de Menorca: «Los 76 individuos que con motivo de la huelga, de colonos fueron deportados de Valencia y conducidos á las Baleares, han encontrado alojamiento en el poblado llamado Villacárlos, arrabal de Mahón construido por los ingleses á la orilla de la bahía. Todas las mañanas atraviesan en grandes barcazas la bahía de Mahón para ir á trabajar en la Mola los que han aceptado trabajo, que es la gran mayoría de los deportados, ganando un jornal de 8 á 10 rs. [reales], con el que desahogadamente pueden ayudar á su manutencion.»

Els treballs, als qual es refereix el fragment, eren obres en la fortalesa d’Isabel II, coneguda com La Mola, una ocupació que sembla que havia sigut acordada pel governador interí de l’illa i l’autoritat militar. La fortalesa ja es donava per finalitzada, per la qual cosa hem de suposar que els colons valencians es dedicaren a obres complementàries, com ara les que es licitaren el maig per portar pedra tosca des de la pedrera de La Mola fins a la fortalesa.

Al març de 1879 fou nomenat Bartolomé Romero Leal com a nou governador de València. Una comissió de propietaris s’entrevistà amb el nou governador per dir-li que la mobilització «aunque parece dominada no ha sido del todo vencida y se conserva latente».

En l’època del pagament de l’estiu i potser per la por que el conflicte revifara, Las Provincias publicà un article elogiós sobre la saviesa dels colons valencians. I en juliol, potser quan havien comprovat que s’havien produït els pagaments, la Lliga de Propietaris proposà la tornada dels deportats, tal vegada per no mantindre una situació irregular (no n’hi havia sentència condemnatòria) que poguera excitar els ànims dels llauradors.

El governador, Rafael Bethencourt y Mendoza, va transmetre la petició al ministre de Governació, que, segons la premsa, estava disposat a atendre la demanda. El ministre Romero Robledo havia sigut substituït per Francisco Silvela durant un breu període (entre març i juny) i tal vegada això afavorí en ell que contemplara la petició dels propietaris amb bons ulls. També el fet que dos diputats valencians Pascual Dasí, vescomte de Bétera i amb propietats agrícoles, i Ramón Aranaz, també empresari, s’entrevistaren amb el ministre. Las Provincias parlà de «buenas esperanzas». El 31 de juliol, una reial ordre del govern indultà els llauradors, encara que no hi ha constància al butlletí oficial. En realitat no seria pròpiament un indult, perquè no n’hi havia condemna. Tal vegada fou més bé una resolució governativa interna, perquè s’aixecara la mesura de deportació. Això explica també perquè no n’hi ha una llista dels deportats.

El dia 5 d’agost, la Gaceta de Madrid publicà la substitució del governador Rafael Bethencourt per Francisco J. Camuño (que a final d’any seria substituït per José Botella).

Els deportats arribaren a València el 9 d’agost. La premsa informà que havien tornat seixanta-cinc de Maó, on havien quedat cinc més i nou a Palma. En total, per tant, els deportats haurien sigut setanta-nou. En les notícies del 12, però, pràcticament es duplicà la quantitat de llauradors que havien quedat a les illes: «Veintiocho colonos de Valencia de los que fueron desterrados a Mahón no han podido utilizar el beneficio del indulto por hallarse enfermos». En total, per tant, serien noranta-tres els deportats. El fet que un 30% estiguera malalt resulta indicatiu de les condicions que patiren.

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 2a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Tal com fou explicat en l’entrega anterior, els llauradors de l’Horta de València pagaven el lloguer dels camps als propietaris el 3 de juliol i 21 de desembre (dies de Sant Tomàs). L’estiu de 1878, molts colons no van pagar a causa d’una sequera persistent que havia arruïnat les collites de l’horta. La situació va generar tensions amb incendis de barraques i magatzems com a mesures de pressió.

Els propietaris es van mobilitzar, demanant al govern més Guàrdia Civil i repressió. La vaga es va repetir al desembre, afectant centenars de propietaris, i el diputat Villarroya la va denunciar al Congrés com una «vaga de la pitjor espècie». Van crear la Lliga dels Contribuents, amenaçant amb no pagar impostos si no s’actuava.

El governador va ordenar detencions massives, qualificant la situació de «confabulació» penal. A principis de gener de 1879, el consell de ministres presidit pel rei Alfons XII va decidir castigar durament els vaguistes i preparar possibles deportacions.

Una setmana després, el dijous 16 de gener, en una altra reunió del govern presidida pel monarca, el ministre de Governació, Francisco Romero Robledo, va dir que la qüestió dels colons de l’Horta de València «puede considerarse como terminada». Naturalment, no era cert. El que hi havia era una intensificació de la repressió. Tres dies després, la premsa de Madrid reproduïa la versió oficial: «La cuestión de la huelga de los colonos de la huerta de Valencia que se resistian á pagar las rentas, se va resolviendo por la energía de la autoridad, que se cree aumentará, si es necesario, hasta dejar terminado el conflicto. Han pagado ya muchos labradores, y los que no irán siendo ejecutados judicalmente». El mateix 16 de gener, la premsa informà de la quantitat de persones detingudes: «En poco tiempo ha capturado el comandante del puesto de guardia civil del Grao de Valencia más de 20 individuos complicados en la huelga de colonos de aquella huerta". "Además hay presos otros muchos que se cree tengan participación en las amenazas dirigidas á los labradores para que no pagaran los arriendos».

Una quantitat indeterminada dels llogaters detinguts fou empresonada a les Torres de Serrans i el governador s’adreçà al govern perquè permetera que el vapor de rodes de l’armada «Piles», que es trobava fent tasques hidrogràfiques, permetera la deportació dels empresonats a un punt que, en principi, no s’identificà. Una setmana després, el governador va intervindre perquè un dels llauradors empresonats havia fugit de les Torres de Serrans. Ell i un altre delinqüent s’havien escapat fent servir un ofici amb la signatura del governador falsificat. Foren capturats pocs després.

Cap al 12 de febrer de 1879, la corbeta «Àfrica» traslladà 76 deportats a les Illes Balears.

Malgrat el triomfalisme de la versió oficial, la resistència dels llogaters hagué de ser nombrosa, el que es pot deduir d’alguns indicis.

En primer lloc, la premsa presentava la resistència no com un conjunt d’accions individuals, sinó com una tendència secular. Segons un periodista de l’Imparcial, el no pagament no estaria provocat per «las predicaciones internacionalistas y socialistas de nuestros días», sinó per un menyspreu secular a la justícia i a la propietat, que es practicaria a Espanya segles abans de «Morelli, Owen, Saint-Simon, Fourier, Karl Mark [sic], Baconine [sic] estuvieran en condiciones de sustentar o aplicar sus teorías». D’altres comentaristes sí que identificaven aquell moviment com una «huelga socialista [...] promovida por propagandistas de la Internacional, que ni siquiera son españoles, sino extranjeros mercenarios». I també: «En lo que al principio, según dijimos, se veía sólo marrullerías de labriego, hoy se teme traslucir la mano del socialismo y la Internacional».

En segon lloc, i de manera significativa, cap a la fi del mes de gener hi hagué una junta i els llogaters acordaren demanar als propietaris la condonació del 75% dels endarreriments i que els reduïren considerablement els lloguers. No tindria sentit aprovar aquesta demanda si els impagaments ja foren residuals.

I en tercer lloc, posava en qüestió l’eficàcia de les mesures judicials i policials el fet que s’intentaren vies de negociació. De les qual es lamenta un altre periodista:

«Hoy se habla de proposiciones de transacción de los propietarios con los huelguistas, presentadas por estos, de reuniones habidas y gestiones hechas al efecto, de cien cosas más que no deben tolerarse... ¡Esto es imposible! Su mera y sola enunciación es un agravio á la magestad de las leyes, á la inviolabilidad del derecho, á la dignidad de la justicia, á los fueros de la moral y al poder público.»

L’anomenada Junta de Llogaters, on acordaren demanar la condonació parcial dels endarreriments i la rebaixa dels lloguers, fou una reunió de llogaters, alcaldes pedanis, el senyor Albors (del Molí de Nou Moles) i el polític valencià, José Bau Pastor, en la casa del qual al carrer Villena, núm. 7, junt al Reial Col·legi d’Escoles Pies, es realitzà la reunió, amb el permís del governador (poc després, començaren a circular rumors sobre la seua substitució).

José Bau Pastor tenia una fàbrica de naips a Llíria. Fou diputat, regidor de València i, fins i tot, regidor honorari. Tenia una orientació moderada en uns temps d’alternances i canvis de la geometria política. En l’època de la vaga, era diputat provincial. Oferí la seua casa per a la reunió dels llogaters i podem sospitar que participà d’alguna manera en aquells intents de mediació que indicava la premsa.

Cap a la fi de gener, la tensió va créixer per l’activitat dels propietaris. El dijous 30 hi hagué una nova reunió del consell de ministres, presidit pel rei. El ministre de Governació, Romero Robledo, informà que l’assumpte havia «tomado un aspecto grave», la qual cosa havia obligat a prendre mesures i donar ordres als delegats en la província. El mateix ministre sembla reconéixer que la inflexibilitat de dos grans propietaris barrava el pas a un acord. La premsa va dir: «Aseguró que aquel estado de cosas, a su entender, estaba mantenido por dos de esos caciques que, ya por el terror ó ya por el oro, se imponen á sus convecinos; pero que las autoridades de aquella localidad les seguían la pista á fin de contrarestar sus criminales propósitos.» [Continuarà]. 

Noranta-tres llauradors valencians deportats a les Illes Balears (1879) / 1a part

 [Tafaneries valencianes, 11/08/2025 html ací, pdf ací]

Sant Tomàs apòstol se celebra dos dies a l’any: el 3 de juliol i el 21 de desembre. Eren dies assenyalats perquè els llauradors que tenien llogat un camp, la majoria barraquers o, com se’ls anomenava en l’època, «colons», pagaren el lloguer als propietaris. Un ritus que Manuel Iranzo Benedito, advocat i polític liberal, va descriure així (1908): Vendrán los de más cerca, los de la huerta, el día de Santo Tomás, con el «presente de las gallinas para el amo; «buenos días, “siñor”» –dirá la arrendataria,– recia, de anchas caderas, prematuramente ajada por la ruda labor, por el cierzo de las alboradas en el carro, á plena intemperie, sobre las hortalizas, camino de la ciudad, á la que van ahora, también, las papelinas de «perretas» pringosas, con tanto trabajo recogidas en el «puesto» [del mercat]. Y mientras el buen «Tófol» saca la apergaminada libreta, de cuatro generaciones, serán los lamentos, las quejas por el endiablado tiempo que nada respetó, ni los melonares, ni las chufas, ¡ah!, y gracias que lo cuentan, porque el «Palmaret», desbordado, se les metió en la barraca por dos veces, las sillas flotaban, y al «bedell» casi le llegaba el agua al cuello...

En juliol de 1878, molts colons no pagaren. Sembla que ja s’havien produït mobilitzacions en els anys anteriors. Però aquell estiu, la causa es trobava en la minva de les collites, perquè el camp havia patit una «pertinaz sequia». Havia sigut bona la collita de blat, però desastroses les de l’horta. Aleshores es penjaren alguns pasquins anònims. L’incendi de dos barraques a Godella i de tres magatzems de palla (un d’ells darrere del Molí de Serra, al Canyamelar, i dos més junt a l’alqueria de Vera), que ben bé podien haver sigut causa de la calor i la sequera, es van entendre com a mesures de pressió dels vaguistes cap als llauradors favorables a pagar. Va córrer l’amenaça que tampoc no es pagaria al desembre, encara que així es perdria l’«aguinaldo» del propietari, un costum establert als contractes. Alguns diputats valencians s’adreçaren al govern, perquè obligara els vaguistes al pagament i garantira l’ordre públic.

Cap a l’agost de 1878, els propietaris es reuniren per a prendre mesures judicials. Al setembre, la premsa informà que alguns llogaters havien sigut portats davant de la justícia valenciana a fi que feren els pagaments. El restabliment dels impostos al consum va fer encara més precària la situació.

En el cas dels pagaments de desembre de 1878 la situació es repetí. Centenars de propietaris es van veure afectats. El diputat Villarroya interpel·là el govern des del seu escó al Congrés en la sessió del 23 de desembre: «Deseo llamar la atención del Gobierno sobre el estado de la provincia de Valencia, donde hay una verdadera huelga, una huelga de la peor especie, la huelga de los colonos, de los labradores, de los arrendatarios. [...] La huelga se ha reproducido porque impunes quedaron los abusos, digo mal, los delitos de lo ocurrido en Junio; y si ahora lo que pasa se deja impune tambien, los propietarios de aquel país no lo serán más que del recibo de la contribución que pagan al Gobierno.»

La premsa afirmà que «seguia la resistencia pasiva de los colonos en no abonar las pagas vencidas á los propietarios de las tierras que cultivan».

El divendres 27 de desembre hi hagué una reunió de propietàries de terres de l’Horta a les sales de la Societat Econòmica del País de València (a la fi del carrer del Mar), amb l’objectiu de prendre mesures per acabar amb la vaga. Els propietaris acordaren dur les accions fins a l’extrem, apel·laren a les autoritats i amenaçaren amb no pagar els impostos i, fins i tot, deixar de pagar els treballadors de les seues empreses: en definitiva, enfrontar la classe treballadora amb ella mateixa.

És ben possible que s’hi prenguera també una mesura més: remetre una exposició raonada al govern, en nom de la Lliga dels Contribuents. Aquest document es va fer públic l’últim dia de l’any i explicava que «los propietarios no han cobrado por su mayor parte las rentas del año 78», malgrat la qual cosa havien satisfet els impostos a l’Estat («del 20 al 21 por 100») i al municipi («del 4 al 5 por 100»). Es demanava en concret: augment de 50 guàrdia civils i major quantitat de vigilants de l’ordre públic, així com que es castigara per la seua tebiesa els guàrdies de camp, que no havien fet res per la defensa de la propietat, així com el màxim rigor de la llei contra els segrestadors (sic) i altres fomentadors de l’estat de l’Horta. Immediatament començà la repressió.

El governador, Mariano Castillo y Jiménez, dona les ordres escaients. La Guàrdia civil practicà detencions de llogaters, si més no d’aquells que s’identificaren com a iniciadors del moviment i potser d’alguns més. L’argument era que no només es tractava d’un incompliment de contracte relacionat amb el codi civil, sinó d’una «confabulació afectada pel codi penal.

El dijous 9 de gener de 1879 es va reunir el consell de ministres, sota la presidència del rei Alfons XII. L’exposició raonada dels propietaris tingué efecte. En la reunió del gabinet, es va tractar la qüestió «de los colonos de la huerta de Valencia, en la que el gobierno tiene fija su atención, resuelto á que sean castigados con todo el rigor de la ley los que han motivado la huelga y que se hallan en poder de la autoridad». Poc després sembla que hi hagué una reunió específica entre el president del govern i el ministre de governació per a tractar l’assumpte. Podem suposar que els plans per a deportar els llauradors que no pagaven estava en marxa. [Continuarà].

La tragèdia del Forn de Patraix (1887)

 [Tafaneries valencianes, 4/8/2025, html ací, pdf ací]

Encara que Pascual Sancho Ros va nàixer a un poble navarrés cap al 1814, es traslladà a viure a Torrent, on treballà de forner. Hi va contraure matrimoni en l’església de l’Assumpció, amb Pascuala Medina, que era del poble, i tingueren no menys de set fills. Els quatre primers (Pascuala, Ramón, María i Tomasa) foren batejats a Torrent. Després, marxaren a Picanya (on fou batejat José) i posteriorment a Patraix (on van nàixer Carmela i Alejandro). En el Padró del 1870, el matrimoni i els tres fills menuts consten a Patraix, al pis superior de l’habitatge de l’antic carrer Jesús número 15, que correspon a l’actual carrer Convent de Jesús, també número 15, on es troba ara el forn de José Compañ. Hem de suposar, per tant, que Pascual hi treballà de forner. En el Padró del 1870 no es troben els quatre fills majors. Potser les filles havien contret matrimoni o havien anat a servir a casa d’algun burgés de la capital, mentre que el fill major, el torrentí Ramón (un dels protagonistes principals d’aquesta història) treballava de forner a Torrent. El 1866, quan tenia 29 anys, Ramón va contraure matrimoni, també en l’Assumpció, amb Mariana Andreu, que tindria uns 20 anys.

Cap al 1883, Mariana i Ramón, amb els seus fills, deixaren Torrent i marxaren a viure a Patraix, on, com hem comentat, hi ha constància que havien viscut els pares i els germans menuts d’ell. En aquella època, la parella tenia sis fills: Amparo, Brígida, Josefa, María, Ramón i Bienvenida, la menor. Es posaren a viure en un dels habitatges que s’havia construït a l’interior de l’Hort de Pontons. Aleshores, el que havia sigut un luxós palauet, ornat amb jardins amb escultures artístiques, estava prou degradat. Era propietat de Jiménez del Río i albergava instal·lacions industrials i uns habitatges. Quan arribaren Marina i Ramón s’hi havien edificat unes cases humils, a tall de colònia. Els torrentins es posaren a viure en el número 16, on instal·laren un forn de pa.

Deixant de banda la Guerra, una nit d’estiu de 1887 es desencadenà el drama més terrible que ha conegut Patraix. Sembla que el diumenge 21 d’agost, cap a les 11 de la nit, Ramon Sancho va encendre el forn que hi havia a la planta baixa, per a preparar la fornada del dilluns 22, i marxà a dormir a l’única cambra del pis superior, junt amb la seua dona i els sis fillets. A la vora del forn s’acumulaven fustes i borumballa, i no molt lluny dormia un xicot, Francisco, de 14 o 15 anys, natural de Sedaví, que havia de portar cura del foc i que faria de mosso de l’establiment. Cap a les 2 de la matinada, el mosso se n’adonà que s’havia desencadenat un terrible incendi en la planta baixa i isquè de la casa atemorit i donant crits. Prompte acudiren veïns i el sereno del barri. El foc agafà força i barrà el pas perquè la família poguera eixir per l’escaleta. A més, l’única finestra estava tancada per unes reixes. Ramón aconseguí trencar-les i llançar per la finestra la xiqueta menor, Bienvenida, de 4 anys i que ja patia cremades. Fou empomada per un veí. Quan intentà socórrer la seua dona i els altres fills, ja era tard. Només aconseguí llançar-se ell per la finestra. Quedà molt mal ferit amb cremades i contusions. La mare, Mariana, i els altres cinc fills moriren per l’incendi: Amparo tenia 14 anys, Brígida 13, Josefa 12, i María i Ramón tenien 5 anyets.

Els bombers empraren aigua de la pròxima séquia de Favara per apagar les flames, que ja s’havien estés a les cases 14 i 15. Informades les autoritats, immediatament es presentaren el governador, els regidors Monfort i Libertad, i el jutge de guàrdia, Miguel Pascual Bonanza, que realitzà les actuacions escaients. Ramon Sancho, al qual li fou administrada la unció dels malalts, i la seua filleta Bienvenida foren traslladats a l’Hospital, mentre que els sis cadàvers es portaren al cementeri. Les cases continuaren fumejant durant temps, el que determinà que el mateix tinent d’alcalde, Prosper, es presentara a Patraix amb una altra bridada de bombers. Els forners de la ciutat obriren una subscripció a fi d’arreplegar diners per a l’infortunat company. La xiqueta Bienvenida millorà prompte, però no el forner Ramón, que, en saber que havia perdut la dona i cinc fillets, patí un episodi de bogeria.

Al setembre d’aquell any, el periodista Luis Gil Sumbiela, un home molt preocupat per la infància, pogué comentar-li a la reina Isabel II (regenta del futur Alfons XIII), la situació de la xiqueta Bienvenida Sancho Andreu. La reina va consultar el governador de València, Polanco, per saber si era més convenient concedir-li una donació o ingressar-la en un col·legi i cobrir les despeses. Aleshores aparegué en escena, el cardenal Antolín Monescillo y Viso, aleshores arquebisbe de València, que s’oferí a afillar-se la xiqueta i cobrir les despeses del seu col·legi. El 16 de març del 1888, quan pare i filla anaren al palau arquebisbal perquè l’arquebisbe coneguera la xiqueta, Bienvenida, suposant que l’abandonarien allà, començà a plorar. Decidiren que marxara a Torrent, fora cuidada per una de les ties (Pascuala, María o Tomasa) i que, quan anara a l’escola, l’arquebisbe pagaria els costos. El pare, Ramón Sancho, amb els diners que la reina regent havia fet remetre, pogué llogar un forn de Patraix, probablement aquell en el qual havia treballat son pare i que encara es conserva al carrer Convent de Jesús (el de Compañ), comprar-se un carro, un cavall i una bona quantitat de farina. Després de Ramón, el forn passà a familiars de Torrent, perquè, en l’Anuari comercial del 1914, l’establiment apareix amb dos propietaris Pascual i Miguel Andreu, probablement relacionats amb uns altres Andreu que, el mateix any, fundaren una xocolateria a Torrent, encara famosa pels seus bollets.

Orgull de pública

 Opinió, 2/7/2025, html ací, pdf ací

Només en quotes de batxillerat (que té dos cursos), els progenitors que porten les seues filles i els seus fills a centres de titularitat privada a la nostra Comunitat paguen uns 40 milions d’euros en conjunt. Com que a les proves d’accés s’han presentat vora 6.300 estudiants de centres privats, les quotes hauran suposat més de 3.200 euros per alumne. I això sense comptar altres despeses (uniformes, extraescolars, etc.).

Potser els progenitors realitzen contents la despesa, com una inversió per a garantir a les seues filles i fills un millor accés als estudis superiors. Doncs les dades mostren que aquesta expectativa d’inversió no té cap fonament.

Segons les dades fetes públiques per la Conselleria d’Educació i arreplegades en una taula per Levante-EMV el dia 23, amb els resultats de més de 450 centres, no arriba a un punt percentual la diferència entre la proporció d’alumnat de centres de titularitat privada i la proporció d’alumnat de centres de titularitat pública que ha assolit en aquesta convocatòria l’apte, la qual cosa els permetrà accedir als estudis superiors. Només una diferència de 0,9 % d’avantatge, amb xifres que estan en els dos grups al voltant del 95-96% d’accés. Pràcticament res.

Però ja posats, quan repassem els resultats de la prova, tampoc sembla que el fet de pagar religiosament les quotes (o quotes als religiosos, tant se val), servisca de molt: 6,41 de mitjana de l’examen en la privada; 6,38 en la pública: 3 centèsimes. La cosa els ix als progenitors que paguen les quotes als centres privats a més de 10 milions d’euros la centèsima!

Clar que els progenitors poden pensar que el truc no està en la nota que puguen traure les seues filles o els seus fills en la prova, sinó en el fet que tinguen «unflada» la nota de l’expedient, que després es combina amb l’altra. Doncs, tampoc. Encara que, com és sabut, alguns centres privats afavoreixen la repetició d’exàmens per pujar nota o fan servir altres trucs, les dades són tossudes: mitjana d’expedient a la privada: 7,85; mitjana d’expedient a la pública: 7,74, val a dir, una diferència de 0,11 punts: un 1,1% del total! De nou, pràcticament res.

Fins i tot si fem subtils proves estadístiques, com l’anomenada Xi quadrat, el resultat és el mateix: no hi ha diferència significativa de rendiment segons la titularitat dels centres.

En resum, els centres de titularitat pública, sense disposar dels mètodes de selecció que tenen els centres privats per a garantir un alumnat d’una classe socioeconòmic superior, estan al mateix nivell de rendiment pel que fa a les proves d’accés als estudis superiors. Orgull de pública.

L’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu

Tafaneries valencianes, núm. 120, 23/06/2025, html ací, pdf ací

El Convent del Peu de la Creu

A l’Arxiu Històric de la Noblesa (AHN) de Toledo es conserva un document singular: l’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu de València a la comtessa d’Almodóvar.

El convent de la Mare de Déu dels Dolors al Peu de la Creu fou fundat en 1597 per Cristóbal Sánchez de Borja, membre de la important família dels ducs de Gandia, que també va obrir altres cenobis a Catalunya (Vila-rodona, Marçà, Santpedor, Empúries, etc.), on morí. Primer fou monjo dominic, però després ingressà en l’Orde dels Servents de Maria (servites). El convent donà nom a un carrer, anomenat antigament de la Bota Grossa i després l’Ample del Peu de la Creu. A la part de darrere hi hagué el carrer del Torn del Peu de la Creu, també anomenat de les Monges Servites, ara dedicat a l’editor Manuel Aguilar. L’església, a la banda del carrer Maldonado, era coneguda perquè s’hi donava culte a Sant Pelegrí.

L’oferta de les monges servites

El comtat d’Almodóvar va sorgir d’una fundació testamentària de Francisco Almodóvar, datada el juny de 1583, i assolí la categoria de comtat en temps de Carles IV. El primer comte d’Almodóvar, en 1791, fou Rafael Ortiz de Almodóvar y Pascual de Ibarra. En 1844, la comtessa era Pascuala Valeriola y Ortiz de Almodóvar, casada amb el militar i polític liberal Ildefonso Díez de Rivera y Valeriola. Fou a aquesta dama a la qual s’adreçaren les monges del Peu de la Creu per a fer-li l’oferta de productes per al nadal. En un document signat per «Sor Manuela de la Cruz» hi ha la següent relació de confitures i dolços nadalencs: «Cabello de ángel, Ciruelas, Cascabelicos, Pera, Tomate, Acerolas, Melocotones, Sandía, Naranjas, Lima imperial, Bresquillas, Limoncitos, Melarrasa o almíbar a 4 reales, Casca de batata a 4 reales 12 dineros, Casca de poncil a 4 reales, Dulce seco a 4 reales 12 dineros». Com explica el mateix Arxiu, els «cascabelicos» eren unes prunes, xicotetes, de la varietat syriaca, i de les quals es poden fer passes. D’altra banda, la llima imperial sembla que és un híbrid de llima i pomelo. El que la monja diu «melarrasa», de la qual no hi hem trobat més notícies, tal vegada siga un precedent de la «malarrabia» cubana, que és un dolç que es fa amb moniatos i canella. També tenim la casca tradicional, una elaborada amb moniato (en la carta es dubta entre escriure «batata» o «patata») i una altra amb «poncil», que també s’anomena «poncem», «poncir» o «naronja», i que és un fruit semblant a la llima, de corfa molt grossa i aromàtica, que serveix per a confitar en almívar.

Aquests productes no només eren per al consum de la família dels comtes, sinó també per a regalar com a estrenes nadalenques. També l’Arxiu de la Noblesa conserva un altre document, que se suposa de desembre de 1842, en el qual probablement la comtessa dicta a algun secretari el llistat de les estrenes per a repartir. Podem suposar que el document estava adreçat a allò que s’havien de donar a València, on també tenien casa aquests nobles, i que la comtessa es trobava a una localitat distinta, potser a Ontinyent, on disposava d’un palau (a hores d’ara, el Palau de la Vila, a la plaça de Sant Roc), a Múrcia, on també hi ha un palau dels Almodóvar, o en altra localitat.

Repartiment d’estrenes

En primer lloc, sorprén la gran generositat amb Lorenzo Muriel López de Villanueva, qui fou «Contador titular de los Caudales de Propios Rentas y Arvitrios (sic) de la Muy Noble, Magnífica, Fiel y Leal Ciudad de Valencia», val a dir, el responsable dels impostos municipals, al qual els comtes d’Almodóvar regalen «una bandeja con 12 tarros, de a 2 libras cada uno de dulce, de este modo: 3 tarros [de] limoncitos, 3 de guinda, 3 de melocotón y 3 de moscatel; 2 pavos y 1 arroba de garbanzos de los mejores que hallen». Sembla que la família dels comtes volia estar a bones amb els recaptadors d’impostos.

Després, per a un advocat també hi ha estrenes generoses: «Al Abogado D. Juan Antonio Pérez, los tarros, lo mismo que digo arriba, en una bandeja; 2 pavos y una arroba de cacao, si lo hay, de Soconusco, y si no, del más superior que haya, y limpio; una arroba de azúcar florete superior y una libra de canela de la mejor.» El cacau de Soconusco es produïa a l’actual estat de Chiapas (Mèxic) i tenia a veure amb el consum de xocolata per les classes superiors.

També hi ha el detall d’estrenes de menor importància per a serfs i persones ocupades pels comtes: «A Manuel el sangrador, un pavo; a Salvador el aguador, además de la gallina, se le darán 20 reales de vellón; a la tía Miguela de Burjasot, una gallina y un duro; a los que están en el huerto, una gallina; al lacayo, una gallina y una casca grande». A continuació, fins i tot es detalla el que ha de rebre el secretari que pren nota: «Ustedes tres y el ama, una casca grande a cada uno y un duro cada uno, que son: usted, Vicenta, Antonio y el ama. A Vicenta la lavandera, si vive, le darán una casca grande y sino tiene gallinas le darán una y, si tiene suyas, no más la casca; a Mariano el peluquero, otra gallina». També el document preveu una estrena «a los locos, 8 reales», val a dir, un donatiu de diners a la gàbia dels folls de l’Hospital.

El ducat d’Almodóvar perviu, encara que fa uns anys la família del duc fou sacsejada per un crim masclista comés pel seu germà. El succeït esdevingué a la mateixa urbanització de luxe on foren assassinats els marquesos d’Urquijo. D’altra banda, el convent del Peu de la Creu a València fou enderrocat el 1941, i fou traslladat a una nova fundació conventual a Mislata, al seu carrer Major, 38.

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (II)

 Tafaneries valencianes, 5 de maig de 2025, html ací, pdf ací.

La societat valenciana quedà trasbalsada pel quadruple assassinat que es va produir el dia de Sant Jaume a la plaça de les Mosques. S’hi van trobar els cossos, cosits a ganivetades, de dues jovenetes anomenades Francisca, la casera del palau, María, i el vell propietari Gregorio. El comissari Ramón Montalt, que estigué present quan es trobaren els cosos, començà immediatament la recerca d’uns crims que no semblaven provocats pel robatori. Montalt fou un comissari exemplar, que cinc anys després, com a reconeixement dels seus mèrits, fou promogut a cap o inspector de la Vigilància Pública. De la instrucció del sumari s’encarregà el jutge de primera instància, Antonio Martínez Gil.

El registre del Cementeri General diu que el 8 d’agost fou inhumat Gregorio Mayans a la secció primera dreta (número 0719, tramada 4a). Potser l’acte s’endarrerí per practicar diligències judicials o esperar l’arribada de familiars. No hi ha constància del soterrament de les dones en nínxol o tomba pròpia a la ciutat València. Probablement acabaren en la fossa comuna, com era habitual en l’època, o foren soterrades a l’Horta Nord, d’on procedien les famílies.

Poc a poc, les recerques del comissari Ramón Montalt esbrinaren qui havia sigut el culpable del terrible quàdruple homicidi. L’autoritat judicial dictà edictes i pregons. Un més després dels fets, el 20 d’agost, la premsa informà que el comissari tenia identificat el criminal, encara que faltava arreplegar proves i, sobretot, detindre’l. Com que les recerques s’adreçaren al poble de Vallada, i bona part del veïnat va comparéixer per a prestar declaració voluntàriament.

Finalment, el dimarts 23 d’octubre de 1852, quasi tres mesos després dels assassinats, abans del migdia foren detinguts l’escrivent Juan Díaz y Castro i la seua muller Luisa Ladvenant y Rosell, en una alqueria de La Cadena, al camí del Cabanyal. També fou detingut un altre individu. La detenció la practicaren Montalt, l’agent de policia Guillermo Lapaz García i dos vigilants més. En tenim poques referències. La dona, Luisa (que realment fou batejada com María Carmen Luisa Tadea Estefanía Vicente) havia nascut a València el 1797, i tenia 55 anys. Podem suposar una edat semblant en Juan Díaz y Castro, l’escrivent. Hem de recordar que, en l’època, un escrivent era tant un secretari com un administrador.

Encara foren detingudes posteriorment més persones. La relació es completà amb Francisco Díaz y Castro, que hem de suposar germà de l’escrivent, Eduardo Díaz y Ladvenant, que seria fill de José Díaz i Luisa Ladvenant, i dos homes més: Ignacio Romero y Pusa i Federico Martínez.

El 17 d’octubre de l’any següent, 1853 i després de la instrucció que havia realitzat el jutjat del Mar, s’assenyalà l’obertura del judici en la sala primera de l’audiència territorial, que aleshores ocupava la seu de les antigues Corts i de l’actual palau de la Generalitat. Contra el principal acusat, l’escrivent José Díaz, s’havia plantejat la pena de cadena perpètua. Aquest demanà poder assistir al judici i el tribunal accedí. Eren dies d’intenses pluges a València.

Tinalment, el jutge dictà cadena perpètua per a l’escrivent Juan Díaz y Castro, que hauria sigut l’assassí de les quatre persones. Suposem que fou l’administrador de Gregorio Mayans, perquè va poder accedir al palau en diumenge. Tal vegada, per alguna raó, matà el vell i el seu crim fou descobert paulatinament per les dones, per la qual cosa decidí acabar amb la vida de la casera i la de les dues jovenetes, que aquell dia, l’últim de les seues vida, anaren fatalment de visita a veure la cosina. A més de la cadena perpètua, el múltiple homicida fou condemnat a interdicció civil (privació de drets), inhabilitació perpètua absoluta i subjecció a la vigilància de l’autoritat durant la seua vida, cas que l’autoritat política li atorgara l’indult (el que no consta que succeïra). També el jutge determinà que havia de pagar 20.000 reals, 5.000 als hereus de cadascuna de les seues víctimes.

A més de la cadena perpètua a Juan Díaz y Castro, foren condemnats a cinc anys i cinc mesos de prisió menor la dona de l’escrivent, Luisa Ladvenant, i Ignacio Romero. Tal vegada se’ls imposà la condena per donar-li al quàdruple assassí alguna col·laboració o per amargar-lo durant mesos. Els tres condemnats, José Díaz, Luis Ladvenant i Ignacio Romero, foren condemnats també a pagar cadascú d’ells una tercera part de les costes judicials.

Altres dos detinguts, Francisco Díaz i Federico Martínez, foren «absueltos de la instancia», que vol dir que no hi havia proves suficients per condemnar-los, mentre que el fill de Juan Díaz i Luisa Ladvenant, es declarà innocent i es determina la seua posada en llibertat.

Un any després del quàdruple assassinat, el dimarts 26 de juliol de 1853, se celebrà un funeral per les víctimes en l’església de Sant Esteve, la més pròxima a la plaça de les Mosques.

El palau de la plaça de les Mosques número 4 passà a propietat del comte de Florida. Encara hi hagué un delicte més, però de dimensió molt menor. En 1880, una criada del palau, que vivia al carrer Ripalda, número 21, furtà un parell d’arracades d’or, un altre d’argent i algunes joies. La dona fou detinguda. Pocs anys després, la tradicional plaça de les Mosques passà a anomenar-se plaça de Mossén Milá.