L’última brigadista a València

[Tafaneries valencianes, 29/10/2017, html ací, pdf ací]

El meu col·lega Miguel A. García Calavia em proposa escriure sobre l’estada a València de Lise London, una dona lluitadora amb una de les biografies més representatives de les tragèdies del segle XX. Lise estigué a València quan era la capital de la II República, per la seua implicació amb l’organització de les Brigades Internacionals. Però això fou només una part d’una existència molt difícil. 

El seu nom era Elisabet Ricol. Va nàixer a París el febrer de 1916, filla d’immigrants aragonesos. El seu pare fou miner, fins que la silicosi li ho impedí. Amb 15 anys, Lise ingressà en les Joventuts Comunistes. Com que era una militant amb domini del castellà i el francés, el 1934 marxà a Moscou, per formar part dels serveis de traducció de la Internacional Comunista. Hi va conéixer figures revolucionàries importantíssimes del segle XX, com ara Dolores Ibarruri, Ho Chi Minh, Palmiro Togliatti o André Marty. També hi havia a Moscou un comunista txec, un any major que ella, Artur London, conegut com «Gérard», amb qui formaria parella. El setembre del 1936, Lise tornà a París i treballà a les ordres d’André Marty en l’oficina d’afiliació de brigadistes internacionals. Quasi 60.000 joves arribaren a Espanya per combatre el feixisme. Artur ho va descriure així: la lluita dels brigadistes «és el compromís conscient i apassionat amb una causa justa de la qual depenen el futur immediat i el destí del món. A Madrid, el txecoslovac lluita per Praga; el francés, per París; l’austríac, per Viena... l’alemany lluita per alliberar el seu país de Hitler i l’italià per expulsar Mussolini...» 

A l’octubre del 1936, Lise rebé l’ordre de traslladar-se a Albacete, des d’on Marty dirigia les Brigades amb mà fèrria i, de vegades, cruel. S’hi retrobà amb Artur i quedà embarassada. Viatjà a Madrid, a València (on va perdre el fill) i a Barcelona. Novament embarassada, viatjà a París per donar a llum la seua filla Françoise. L’avanç de les tropes de Franco li impedí tornar a Espanya. A més, el setembre de 1938 s’ordenà la retirada de les Brigades Internacionals. Lise es retrobà amb Artur a França. Quan l’exèrcit nazi invadí aquest país, Lise i Artur s’uniren a la Resistència. El 1942 foren capturats. Ella ingressà a la pressó de Rennes, on donà a llum un segon fill. Posteriorment fou deportada al camp de concentració i extermini de Ravensbrück, un «Lager» on ingressaren sobretot dones, esclavitzades per a l’empresa Siemens o emprades com a objecte d’experiments cruels. Lise fou una de les dones que dirigiren l’organització comunista clandestina al camp. Artur també fou deportat el març del 1944 al terrible camp de Mauthausen (vegeu el capítol 46é). Els dos aconseguiren sobreviure. Es retrobaren i marxaren a viure a Txecoslovàquia. El 1949, Artur fou nomenat viceministre d’Afers Estrangers. Però el 1951 fou detingut en una depuració estalinista. Ell fou un dels catorze acusats al Procés de Praga del 1952, quan, sota tortures, admeteren haver conspirat contra l’Estat. Onze foren condemnats a mort i altres tres, entre ells Artur, a cadena perpètua. A la presó, Artur aconseguí passar petits paperets a Lise, escrits en francés, documentant els enganys del procés. El 1956, el nou cap de la Unió Soviètica, Nikita Khrusxov, encetà la «desestalinització» i Artur fou rehabilitat. El 1963, Lise i Artur s’instal·laren a París, on publicaran llibres per reivindicar les Brigades Internacionals i criticar l’estalinisme, com ara «Es van aixecar abans de l’alba. Memòries d’un combatent txec de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil» i «La confessió» (L’aveu), que el director Costa-Gavras dugué a la pantalla amb guió de Jorge Semprún i el mateix títol. Simone Signoret i Yves Montand, que en aquella època estaven casats, interpretaren a la parella. 

Lise i Artur conegueren el pitjor del feixisme i el pitjor de l’estalinisme. Montserrat Roig va escriure a les planes de Triunfo: «A pesar de todo ello, con Lise y Gerard [Artur] la esperanza sobrevive. En ellos la idea se convierte en algo tangible, en ellos la utopía toma forma humana». Artur morí el novembre de 1986. Deu anys després, Lise publicà un llibre de memòries en dos volums. En el primer, «La primavera dels camarades», contà la seua experiència a les Brigades Internacionals i parlà de la seua estada a València. 

Hi recordà com abandonà l’oficina d’Albacete de les Brigades quan el seu primer embaràs estava avançat. Volia tornar a França. Les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), dirigides per Santiago Carrillo, convidaren Lise a passar uns dies a València abans de dirigir-se a un aeròdrom d’Alacant. Però, poc abans del vol, va patir un avortament i fou ingressada a l’hospital. Va perdre molta sang. Recorda que, sedada, demanava taronges. En eixir de l’hospital, marxà a viure amb «Carmen» (probablement un nom fictici), una alemanya que era la delegada de la Internacional Comunista Juvenil i la dona del comandant Pedro Martínez Cartón, que hostigava les tropes de Franco a la rereguarda andalusa. A la casa (sembla que al carrer Ribera) es trobà també refugiada Fuencisla, que, com Lise, procedia d’Aragó i estava embarassada. El seu home, Dimitri, havia mort en la defensa de Madrid. Lise consolava Fuencisla i col·laborava amb l’oficina de les JSU. Allí li dien afectuosament «Mona Lisa», una ocurrència del pintor José Bardasano Baos, que va fundar el taller gràfic «La Gallofa». A València, Lise es retrobà amb Artur, que viatjava contínuament als fronts. La ciutat estava sota les bombes. Lise volia tornar a París, però la intervenció de «Luis» (Vittorio) Codovila, el delegat de la Internacional Comunista, la retingué a València, treballant per al partit. Una fotografia d’ella d’aquesta època està feta al carrer Ciscar 12 (segons la ubicació de l’especialista Ángel Martínez, coautor de la sèrie «La Valencia desaparecida»). Després, el partit la traslladà. La posaren a viure a la casa, rememorava ella, «d’una parella de petits burgesos, amos d’una fàbrica de sabates d’Elx». El nou habitatge es trobava al carrer Julio Antonio. Anys després recordava amb afecte la palmera que hi havia. La parella d’elxans de la casa on s’allotjà tenia un fill, també membre del Partit Comunista, que estava mobilitzat a les oficines de la Intendència com a comptable. Una vesprada anaren al cinema el pare, el fill i ella, a veure la pel·lícula soviètica, «Txapaïev», sobre un comandant bolxevic a la revolució russa (un batalló de les Brigades Internacionals prengué aquest nom). En les seues memòries recorda aquesta conversa. El fill digué: «Quina llàstima que hem nascut una generació més tard... Mai no coneixerem una època tan heroica i exaltant!». Lise, que no va poder contindre el riure, li replicà: «Però, ¿potser la nostra generació no viu, no escriu una pàgina d’història única? ¿No està Espanya a la primera línia de combat dels pobles contra el feixisme i per preservar la democràcia i la pau? ¿No succeïxen tots els dies, al front i a la reraguarda, actes heroics que res no tenen a envejar als dels revolucionaris russos?». Després de la seua estada a València, com hem dit, Lise arribà a París. Anys després retrobà en aquesta ciutat a Fuencisla, que s’havia casat amb un altre comunista, Pierre Rougier. Després de París, la presó, el camp de concentració i extermini, les depuracions estalinistes... 

Lise London morí a París el març del 2012. No deixà de considerar-se comunista i de criticar l’abandonament «imperdonable» que les democràcies occidentals feren de la II República Espanyola. Aquell mateix any morí també Adelina Abramson, coneguda també com a Adelina Kondratieva. Eren les dues últimes brigadistes internacionals vives. 

L’escenògraf que matà el comte de dos tirs

[Tafaneries valencianes, 8/10/2017, html ací i ací, pdf ací i ací]

A principis del 1917, Rosita Rodrigo era una vedet valenciana de 26 anys, molt atractiva i amb magnífiques dots per al cant, que actuava amb gran èxit al Romea de Madrid. Havia començat com a tiple al Teatre Apolo de València i feia poc que s'havia separat del seu home, Ángel Romero (vegeu la tafaneria del 26/6/2016), amb el qual havia tingut dos fills: una filla que cuidava la mare de l'artista al seu pis del carrer Jesús i un fill, del qual s'encarregava la família de l'home. Al febrer d'aquell any, Rosita viatjà a València i, com que s'acostava el carnestoltes, anà a l'estudi de Tadeo Villalba Monasterio, pintor i escenògraf, al carrer Alfredo Calderón (actual carrer Correus) per encarregar-li una màscara. Tadeo, que estava casat i tenia tres fills, li proposà que, si considerava que li havia fet una màscara original, l'acompanyaria al ball organitzat pel Cercle de Belles Arts. Ella acceptà. L'originalitat fou que l'artista pintà el rostre de Rosita en la màscara. Rosita complí el compromís. També anà a la festa de carnestoltes del Teatre Martí i a una festa organitzada per la Penya Valenciana, on concedí un ball al noble José Fernando Hernández de la Figuera Ferrer de Plegamans, únic fill mascle dels comtes de Villamar i Plegamans i quatre anys més jove que l'artista. 

El diumenge 25 de febrer se celebrà una correguda de bous (en realitat, sis jònecs de la ramaderia de Moreno) a València, a benefici del «Club Belmonte». Participaren Juan Belmonte, el seu germà Manolito, Silveti i Saleri. L'interés pel torero de Triana i el fet que l'acte inaugurava la temporada taurina, convertí la correguda en tot un esdeveniment social a València. Des de la vespra, no n'hi havia entrades. 

Fernando s'oferí a portar Rosita a la plaça de bous. En realitat havia acordat amb un «chauffeur», anomenat Gaspar Guillen, que en arreplegar la dona i encara que li donara una altra adreça, ell havia de portar-lo amb la cantant a un hotel d'El Vedat de Torrent. Quan el conductor isqué del carrer Jesús i girà per la ronda allunyant-se de la plaça de bous, Rosita se n'adonà de la jugada i amenaçà de tirar-se en marxa. El vehicle s'aturà i ella marxà a peu a la plaça. Malgrat això, durant la correguda de bous, Fernando anà a saludar Rosita a la seua llotja. També hi anà Tadeo, l'artista de la màscara, acompanyat d'uns amics portuguesos, ja que la cantant tenia previst actuar poc després a Lisboa. La dona fou amable amb els dos. 

Quan conclogué la correguda, hi hagué un altercat entre els dos joves. La gent formà un rotlle al carrer Xàtiva. Casualment hi passava amb el seu cotxe el governador civil, senyor Cortina. Es recuperava d'una malaltia i parlava amb el metge del Cos de Seguretat José Vila. El governador donà ordre al seu «chauffeur» d'acostar-s'hi. En arribar, Tadeo se li adreçà, denunciant-li una agressió de Fernando de paraula i obra (el noble l'havia bufetejat). El governador intentà calmar els ànims. Va fer pujar l'escenògraf al seu vehicle i, junt amb el metge Vila, s'adreçaren al Teatre Apolo, on el governador volia veure la representació. El teatre estava al carrer Sequiola (ara, Joan d'Àustria). Aquell dia s'interpretava «El Gato Montés», de Manuel Penella, amb una sessió teatral prèvia. El governador entrà al teatre i a Tadeo li donà temps de marxar al casino de la Societat d'Agricultura, on va escriure a dos amics explicant-los l'assumpte esdevingut a les portes de la plaça i demantant-los que plantejaren una qüestió d'honor, val a dir, que, en nom seu, retaren el fill dels comtes en duel. Després tornà al teatre. 

En arribar al vestíbul, Fernando estava dient-li al conductor del governador: «Ha vist vosté què dues bufetades li he donat a Villalba?». Allò ja fou massa per a Tadeo. Sonaren dos trets d'un revolver Smith & Wesson. La primera bala li penetrà a Fernando pel llavi superior; la segona, pel pols esquerre, produint-li pèrdua de massa cerebral. Encara que el xofer intentà agafar-lo, el jove caigué a plom i morí ràpidament per l'hemorràgia. Hi hagué gran confusió al vestíbul, on hi havia porters de la sala, revenedors i, fins i tot, un sacerdot, el pare Moreno. 

El governador ordenà tancar les portes del teatre, però Tadeo s'havia escapat per la porta posterior. El jutjat del Mercat es personà immediatament. El cadàver es traslladà al dipòsit judicial, mentre ordenaven la detenció del pintor i també, per prendre declaracions, la del xofer del governador i la de la mateixa Rosita. La policia escorcollà l'habitatge de la seua mare. 

Poc després de les nou de la nit, Tadeo s'entregà al governador, que el remeté al jutjat. Després fou empresonat. Quan li comunicaren els fets, la mare de Fernando, Teresa, que estava a la casa seua al carrer Comèdies 25, caigué malalta. El pare, Fernando, que estava a la casa pairal de Requena, no pogué tornar immediatament perquè s'havia produït un descarrilament del ferrocarril entre Xest i Xiva. Així que el cadàver de Fernando fou portat al Cementeri General, on fou vetllat pels criats dels comtes. Les autoritats invitaren la cantant a deixar la ciutat. La premsa de Madrid anuncià la tornada: «¡Ojo los empresarios, que la bella Rosa es un filón en estas circunstancias!». A Madrid estant, Rosita concedí entrevistes per netejar la seua imatge i, fins i tot, visità una escola regentada per unes monges per regalar llibres als orfes i orar. El periodista Mateo Santos publicà una obreta literària sobre els esdeveniments: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo» (1917). Santos era un periodista que va fer algunes novel·les curtes, que concebia com eines didàctiques. 

El 10 de desembre de 1917 començà la vista per escollir el jurat per al judici. Les sessions del judici es realitzaren entre la fi gener i febrer del 1918. Totes les Societats Obreres de València lliuraren una carta al comte, pare de la víctima, demanant-li s'abstinguera d'influir al jurat. Hi havia gran expectació i la població mostrava el seu suport a Tadeo. Hi hagué revenda dels llocs de l'Audiència. Finalment, el dia 2 de febrer es dictà sentència de inculpabilitat i Tadeo, que fou defensat per Juan Barral, quedà absolt. Un diari escrigué: «Fué la dignidad del pueblo, que se irguió una vez más frente a la aristocracia». 

Després de la mort de Fernando, els seus pares se separaren. En morir la mare, el pare tingué un fill, anomenat Santiago, amb una dona humil, Emilia Ferrer. El comte contragué matrimoni amb Victorina Amigó i es quedaren amb el xiquet. Cap al 17 d'agost de 1936, un grup de milicians tornà el xiquet a sa mare natural i executà el comte. En concloure la guerra, el xiquet passà novament a la vídua del comte. 

Com ja contàrem en la Tafaneria del 27/3/2016, el pintor i escenògraf Tadeo Villalba arribà a presidir la Casa de Llevant a Madrid i fou l'origen d'una nissaga important: el seu fill, Tadeo Villalba Ruiz, fou decorador, artista faller i productor (creà «Valencia Films»); el fill d'aquest, Tadeo Villalba Rodríguez «Tedy» fou escenògraf, i productor, així com fundador i membre de l'Acadèmia del Cinema, que el guardonà amb un Goya d'Honor el 2006. I un fill d'aquest, Tadeo Villalba Carmona, també és productor cinematogràfic. Ha produït, entre altres obres, «Vicky, Cristina, Barcelona» de Woody Allen o la minisèrie «La Bella Otero», sobre la cupletista Carolina Otero, a la qual la bella Rosita no tenia res a envejar. 

El virrei bàvar de València

[Tafaneries valencianes, 6/8/2017, html ací, pdf ací,  altre pdf ací]

Joan (Johann) de Brandenburg-Ansbach-Kulmbach (1493-1525) fou virrei de València durant els anys 1523-1525, pel seu matrimoni amb Germana ( Germaine) de Foix. Aquest governant efímer havia nascut a les 2 de la matinada del 9 de gener de 1493 al castell de Plassenburg, que domina la ciutat de Kulmbach, al nord de Baviera. Aquesta ciutat ara és coneguda també per la producció de cervesa i de «Bratwurst», aquella salsitxa que impròpiament anomenem «de Frankfurt», però que es menja torrada i no bollida com altres tipus de «Würste». Joan fou el fill de Frederic ( Friedrich) de Brandenburg-Ansbach i Bayreuth, anomenat el Vell, i de Sofia Jagiellonka de Polònia, filla del rei polonés Casimir IV. Frederic havia estat nomenat marcgraví de Brandenburg-Ansbach i també de Brandenburg-Kulmbach, i tenia al castell de Plassenburg la seua residència. Al context germànic, un marcgraví era un comte amb dominis fronteres, un marqués, en sentit literal. Frederic tingué set filles i deu fills, dels quals Joan fou el cinqué.

Quan només tenia 16 anys, Joan participà a la batalla d'Agnadello. A aquesta ciutat de la Llombardia, el 14 de maig de 1509, pugnaren les tropes de la Lliga de Cambrai contra les de la República de Venècia. La Lliga havia estat promoguda pel papa Juli II per minvar la influència dels venecians al nord d'Itàlia, i incloïa tropes de França, del Sacre Imperi Romanogermànic, de la Corona d'Aragó i del Ducat de Ferrara. La Lliga infligí una dura derrota als venecians i les tropes franceses ocuparen la Llombardia. Amb tot i això, cal dir que els pactes militars tingueren en aquells anys una geometria variable i, des del 1511, hi hagueren aliances en les quals França estigué enfrontada als regnes de Castella i Aragó.

En temps de la Lliga de Cambrai, la Corona d'Aragó estava encapçalada per Ferran el Catòlic, que, vidu d' Isabel de Castella, havia contret matrimoni el 1505 amb Germana de Foix, i amb la qual havia tingut un fill el 3 de maig de 1509, que va morir poc de temps després de nàixer.

El 1516 morí Ferran i Germana va sotmetre la seua autoritat al nou rei Carles I del Sacre Imperi Romanogermànic. Un any després, sembla que Germana donà a llum una xiqueta, que seria la primera filla de Carles. Aquesta filla, concebuda pel rei i la dona del seu avi, rebé el nom d' Isabel i fou tancada a un convent. A més, el «cèsar» Carles també va decidir sobre els futurs matrimonis de Germana (com també va fer amb els de Mencía de Mendoza, la marquesa del Sanet, vegeu la Tafaneria del 12/12/2016). Així fou Carles qui determinà que la vídua del rei Catòlic contraguera matrimoni amb Joan de Brandenburg-Ansbach-Kulmbach. Aquell mateix any de 1516, Carles I va presidir a Brussel·les el XVIII capítol de l'Orde del Toisó d'Or que incorporà Joan entre els seus membres. Joan de Brandenburg, temps després, es va fer retratar per Lucas Cranach el Vell amb el collar característic de l'orde. El 1515 o potser abans ja havia estat pintat per Hans von Kulmbach (conegut com Hans Suess) en un dels vitralls de la finestra dels marcgravins de l'església del patró de Nuremberg, Sant Sinibald, on Joan apareix amb corona de llorer (per la victòria a Agnadello?), armadura i una llarga espasa.

El dijous 17 de juny de 1519, Joan i Germana (Germania, com es deia en el context alemany) contragueren matrimoni a Barcelona. Ell tenia 26 anys i ella entre tres i cinc més (molt menys que la diferència de més de 35 anys que hi havia entre ella i el seu primer marit, Ferran el Catòlic). El 1523, Joan i Germana es traslladaren a València perquè Carles I els hi nomemà virreis. L'11 de desembre de 1523, també dijous, la parella jurà el seu càrrec a la Catedral. Poc abans havien estat definitivament vençuts els agermanats. El març de 1522 moria executat Vicent Peris i el maig havia estat assassinat a Burjassot « l'Encobert», pels seus propis homes. Els nous virreis procediren a extingir els últims focus de resistència, realitzant sobretot confiscacions a les organitzacions gremials que havien donat suport a la revolta i ordenant possiblement alguna execució.

El 1524, Joan i Germana aportaren joies familiars i peces de vaixella d'or i plata per finançar les accions bèl·liques de Carles I, enfrontat ara amb els francesos pel control del nord d'Itàlia. Arran de la Batalla de Pavia (febrer de 1525), el rei Francesc I fou fet presoner per les tropes de Carles I i traslladat des de Nàpols a València, on arribà a la fi de juny del 1525, abans de continuar viatge cap a Madrid. L'humanista valencià Lluís Vives contemplà amb molta preocupació els fets i en deixà cartes i llibres sobre l'assumpte. Les pugnes entre els monarques cristians, quan hi havia la possibilitat d'una invasió turca, que de fet esdevingué poc temps després i arribà fins al setge de Viena, provocaren una gran preocupació entre erasmistes, com ara Vives. Així li ho expressà al seu amic Franciscus van Cranevelt: «¡Veus que l'Emperador [Carles] i Francesc [I, de França] no han pogut mantenir-se en regnes tan grans! Jo ara exclamaria més bé: amb què teniu prou, si Europa us és poca cosa?!» (18-25 de juliol de 1525).

El diumenge 5 de juliol del 1525, el virrei Joan morí. Tenia 37 anys. Quina en fou la causa? N'hi ha dues hipòtesis a l'estudi de Julius von Minutoli sobre la vida de Frederic, el marcgraví pare de Joan, publicat a Berlín el 1850 per l'editor Alexander Duncker (germà de Franz, el qual publicà en aquella època obres de Marx i Engels). En primer lloc, un possible enverinament, tal vegada promogut per la seua dona, Germana, ja que, com explica Minutoli basant-se en la documentació conservada al castell de Plassenburg, Joan tenia la intenció «d'enviar-la a Alemanya i sotmetre-la, durant algun temps, a una vigilància més estricta degut a la seua lleugeresa» (segona secció, p. 42). Lògicament, la «lleugeresa» no es referia al pes, sinó més bé a la moral. En segon lloc, Joan podia haver mort per una passada de pesta. Al llibre de Julius von Minutoli s'arreplega també un informe, amb data del 4 de juliol, signat per tres cavallers, Jorg von Wolhershausen, Joac von Thalheim i Barthasar Rabenstein, que pertanyien al marcgravinat de Brandenburg (ibid., 42-45). S'hi parla del viatge de Joan a Toledo (potser per acompanyar el seguici de Francesc I de França) i la seua tornada a València. Quan estava en una casa de posta, a tres jornadas de València, fou afectat d'unes «grans febres de pestilència». Per això, ordenà ràpidament el seu testament. L'emperador li oferí els seus metges. Però no pogueren salvar la vida del virrei de València. Fou soterrat al Convent de Jerusalem, que es trobava al raval de Sant Vicent. Per tant, en algun lloc entre el carrer del Convent de Jerusalem (abans dedicat a Luis Morote, vegeu la Tafaneria del 30/4/2017), el de Xàtiva i el de Sant Vicent, foren dipositades les restes del noble de Baviera. Seguint la voluntat de Carles I, Germana de Foix tornà a contraure matrimoni amb Ferran, el duc de Calàbria. Germana morí el 1538, després de fer testament i llegar un collar amb 133 perles a la seua filla Isabel.

Sagnies i sangoneres

[Tafaneries valencianes, 30/07/2017, html ací, pdf ací]

Els valencians i les valencianes hem tingut una certa afició per la sang, com ho demostra el gust per menjar botifarres o sang amb ceba, però també el recurs freqüent a practicar sagnies i emprar sangoneres, uns cucs xucla-sang molt populars. Recordeu el personatge de «Sangonera» de «Cañas y barro», que rebia aquest malnom per la seua capacitat d’absorbir alcohol i que Blasco Ibáñez fa morir, paradoxalment, d’una fartera de botifarres.

La «hirudoterapia», val a dir, la suposada curació amb sagnies i sangoneres, té una certa tradició en els llibres de medicina. A València, la célebre tipografia de Joan de Mey, publicà el 1559 un «Libro de la sangría artificial y cómo se ha de hazer, útil y provechoso a los Médicos y chirurgianos», obra d’Antonio Juan Villafranca, un metge i escriptor, que havia mort a València tres anys abans. Durant els segles XVIII i XIX, es reedità també a València el llibre «Doctrina moderna para los sangradores», escrit per Ricardo Lepreux, en el qual s’explicaven la «flebotomia», la «arteriotomia», l’ús de ventoses i sangoneres. La cinquena edició fou impresa per Ildefonso Mompié, el 1822. Per aquella mateixa època, François Broussais (1772-1838), un metge francés molt prestigiós en la primera meitat del segle XIX, proposà una concepció pseudomèdica, anomenada «antiflogística», segons la qual tota teràpia s’havia de reduir a dieta i sagnies. L’any 1819 va emprar cent mil sangoneres a la seua clínica. Les idees de Broussais tingueren molta difusió a França, on l’any 1824 s’arribaren a consumir més de 80 milions de sangoneres.

Potser al caliu d’aquest revifament francés, també a València proliferaren les teràpies sanguinolentes. El 1858 hi havia un gran comerç de venda de sangoneres al carrer de la Séquia Podrida (ara Maldonado). Es feia publicitat als diaris, anunciant que la botiga havia rebut sangoneres del llac de Bujalí, al desert africà (probablement es referia als salts de Bujalagi, a l’actual Uganda). En aquella època, cent sangoneres costaven entre 20 i 40 reals (és a dir, entre 5 i 10 pessetes). En definitiva, era una teràpia econòmica, perquè cada bestiola xucladora de sang no costava més que uns pocs cèntims. N’hi havia un altre comerç de sangoneres al carrer Sant Vicent, núm. 127, front al convent de Sant Gregori (que estava on ara és el teatre Olympia). Aquest establiment era propietat del metge José Chinesta i s’oferien sangoneres del Guadiana i africanes de les anomenades «octaculatas».

L’establiment disposava de practicants que les aplicaven gratuïtament. El doctor Chinesta també prestà serveis en la presó de Serrans, fins que, per alienació mental, abandonà la professió el 1882. També n’hi hagué un altre establiment al Tossal, que tingué diverses ubicacions front a la Bosseria. En aquella època negociaven amb sangoneres, a més dels establiments esmentats, Miguel Alabau, Tomás Giner i Ignacio Torrás, que també comerciava amb altres productes d’importació.

La sang estava relacionada amb moltes figures associades a la medicina. En «Una excursión médica a Valencia», redactada pel doctor Guitard el 1861, ell comenta que el diploma de sagnador és lliurat a tots els barbers i confia que prompte hi haja només una classe de mèdics.

El febrer de 1866, l’Hospital Provincial va traure a pública subhasta el subministrament de 13.500 sangoneres per a consum de la institució hospitalària. També les assegurances privades tenien servei de sagnadors i proveïdors de sangoneres. El 1880, el quadre mèdic de la Societat de Socors Mutus «El Taller», potser la més important de València en aquella època, comptava amb un metge sagnador, el doctor Juan Bautista Ots Portolés, que vivia al carrer de la Pelleria Vella (ara, dels Drets), número 6, baix. Fou fill de Juan Bautista Ots Cerdá (d’Albaida) i Leocriera Portolés González (de Sueca) i germà d’una altre doctor que ocupà plaça de metge 2n del Cos Municipal de Sanitat de València, anomenat José María. Un fill d’aquest, José María Ots Capdequí, arribà a catedràtic de dret de la Universitat de València. Juan Bautista, el sagnador, va desempenyar la seua responsabilitat més de vint anys, fins que va obtenir la plaça de metge titular de Benimodo. A aquest poble de la Ribera Alta, el doctor Ots animà també el Sindicat Agrícola «La Vidriola». El 1882, la plaça de sagnador de la Societat de Socors Mutus «El Taller» es va traure a concurs. Estava dotada amb una remuneració de 2.000 reals, és a dir, 500 pessetes a l’any. El juny del 1880, la premsa informava que Cayetano Martel havia estat nomenat «barber sagnador» de la Casa de la Beneficència, amb unes remuneracions de 456,5 pessetes anuals. El mateix any, el sagnador de Catarroja cobrava 255 pessetes anuals. El 1882, una plaça a Nules per atendre com a sagnador les famílies pobres tenia una remuneració de 100 pessetes anuals.

Les sangoneres per a la Societat de Socors Mutus esmentada les proporcionava Vicenta Oller, que vivia al carrer L’Estamenyeria Vella, 10, baix. Vicenta era vídua de Salvador Gay, també sagnador i comerciant del dipòsit de sangoneres que hi havia en aquella adreça, junt a la plaça de la Llotja, i on es podien comprar una varietat d’aquests cucs que xuclaven la sang: «Las hay africanas de todas clases, húngaras y del país. Se espenden desde medio real á real y medio, segun su clase y tamaño; debiendo advertir que las de á real y medio son muy superiores a las verdes de Bujali, siendo ya conocidas del público las pardas por su prontitud en prenderse y activas en chupar. El dueño del establecimiento pasa á domicilio de las personas que lo deseen, haciendo las aplicaciones gratis».

Les sangoneres s’empraven per a moltes malalties, fins i tot quan s’interrompia la menstruació o per curar hemorroides. De la popularitat de les pràctiques de sagnies i l’ús de sangoneres dóna raó també un fragment d’un article anònim, publicat en diversos periòdics espanyols el desembre del 1881, i on llegim: «También en España, y principalmente en ciertas comarcas, es una costumbre perfectamente arraigada el sangrarse por lo menos una vez al mes. En la huerta de Valencia, así lo hacen y muchas criadas al ajustarse para servir en una casa, ponen por condición, además de su salario, el importe de una sangría mensual».

Amb el canvi de segle, l’afició per sagnies i sangoneres va decaure. El doctor Juan López de Rego, un estudiós i divulgador de la història de la medicina, ho comenta ja com una cosa del passat en un article publicat el 1913: «Nuestros abuelos, que tenían especialísimas ideas sobre estos asuntos de la sangre, solían purgarse cuando llegaba la época de la poda. Tomaban durante el mes de febrero (primavera médica) cocimientos de sanguinaria y dulcamara, tintura de acónito, influsiones de saponarias, rabos de cerezas y otras pócimas, que gozaban, y aun gozan, de gran prestigio terapéutico para depurar y fluidificar la sangre. En algunos casos no vacilaban en aplicarse media docenita de sanguijuelas, y las personas con temperamento congestivo, como se decía entonces, hacíanse sangrar periódicamente en la última decena de marzo». Tanmateix, encara podem llegir en «La Correspondencia de Valencia» del 1928 que la Primera Guerra Mundial havia rehabilitat aquestes tècniques sanguinolentes. Referint-se a l’ús bèl·lic de gasos tòxics, l’article afirmava que «han sido muchos los casos de intoxicación por gases en que, gracias a ella [a la sagnia] se han salvado muchas vidas». No sabem la raó per la qual li podia anar bé perdre sang a un soldat amb els pulmons desfets pel gas clor.

Bales contra el governador

[Tafaneries valencianes, 16/07/2017, html ací, pdf ací]

El gener de 1921, el governador civil de València, Salvador Muñoz Pérez, fou tirotejat. Muñoz era un terratinent i advocat cordovés, nascut a Adamuz el 1876. Havia estat alcalde de Còrdova en dos períodes (1912-1913 i 1916-1917), abans de dirigir la Federació Patronal Agrària de Còrdova i ser promogut a governador civil de València pel govern d’Eduardo Dato. El dissabte 8 de gener de 1921, el governador i la seua dona, Adela Navas Delgado, assistiren per la vesprada al teatre Olympia, al carrer Sant Vicent. Aquells dies actuava la companyia d’Emilio Díaz i Antonia Plana (La Petenera), amb un programa doble que variava cada dia. El dissabte, les funcions eren en «benefici» de l’actriu, molt estimada pel públic valencià. A les sis de la vesprada es representava «Amores y amoríos», una comèdia en quatre actes de Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, i a les deu menys quart «Alfonso XII, 13», de José Fernández del Villar. Salvador Muñoz i Adela Navas assistiren a la primera obra. A la fi del tercer acte, el governador va fer gest de marxar, però esperà fins a la fi. Quan l’obra finalitzà, a les nou de la nit, el governador i la seua dona foren els primers en abandonar el teatre.

Els hi estava esperant un landó, un carruatge de quatre rodes amb capota, tirat per dos cavalls, que els havia de dur al Palau del Temple. Conduïa el landó Rafael Tonda i el custodiaven dos guàrdies de seguretat en bicicleta, Luis Doñate, per la dreta, i Sebastián Orts Morell, per l’esquerra. En deixar el teatre, el carruatge marxà al trot, seguit pels ciclistes. Potser hagué de circular per l’esquerra del carrer Sant Vicent per avançar un tramvia de la línia 7, Russafa-Escorxador. En arribar a l’altura del carrer de la Llanterna, a l’esquerra de Sant Vicent, en una zona poc il·luminada on hi havia una fàbrica de xocolata, vàries persones començaren a disparar simultàniament al carruatge del governador. Els testimonis parlen d’uns trenta trets, que se sentiren com una traca o el crepitar d’una ametralladora. El conductor colpejà amb el fuet els cavalls i accelerà, encara que, segons algunes cròniques, el governador li demanava que s’aturara per enfrontar-se als agressors, mentre brandava una pistola «browning». Els pistolers fugiren pel carrer Llanterna i desaparegueren pels carrers Saluders o Ribalta. El conductor llançà al galop els cavalls i, en lloc d’anar per Peris y Valero (ara, carrer de la Pau), enfilà pel camí més recte i més laberíntic cap al Temple: la plaça de Caixers (que era la resta del carrer de Sant Vicent), la plaça de la Reina, el carrer del Mar, el d’Avellanes, la plaça de Mossen Milà i el carrer del mestre Chapí (ara, de l’Almirall). Per l’estretor dels carrers, la llança del carruatge es colpejà amb un cantó i s’esberlà; també s’hi va perdre la goma d’una roda. Al carruatge, que pertanyia a la cotxera de Salvador Regües Vives, trobaren quatre trets: dos junt a la porteta i altres dos en el seient anterior. El guàrdia Salvador Orts, de 27 anys, que marxava més a prop del carrer Llanterna, quedà a terra, amb dues ferides de bala als glutis i la fractura del fèmur dret. L’altre, Luis Doñate, perseguí els pistolers fins consumir les bales del tambor del revòlver. Una bala perduda d’aquest guàrdia ferí superficialment la cuixa del jove Francisco Carrión Parra, que es trobava a la porta de la seua casa, al carrer Llanterna, 26. Carrión probablement tornava després de la jornada com a dependent d’una papereria. També es ferí en una mà el guàrdia Antonio Hortelano Pérez quan traslladava el guàrdia ferit a l’hospital. Una bala dels atacants trencà un rètol de vidre i tres projectils més travessaren la porta metàl·lica de la botiga de mobles de Salvador Pascual que hi havia al carrer Sant Vicent, front al carrer Llanterna. Així mateix quedaren marques dels trets a la façana. També hi havia impactes a les portes i el vidre de l’aparador del comerç de teixits de José Gras Fatjó, conegut pel nom comercial de magatzems «El Rey Don Jaime», al carrer Sant Vicent, números 81-85, i l’antic carrer Rojas Clemente, 3. Quan passava per davant d’aquest magatzem, resultà ferit també Guillermo Zeppenffeld Rommel, el qual donava classes d’alemany al Centre Escolar i Mercantil, regentat pels jesuïtes, i, per als metges, a l’Institut Mèdic Valencià.

En arribar al Temple després de l’atac, la dona del governador patí una crisi nerviosa. Plorava pensant en el perill que hauria patit el fillet, Rafael, si els haguera acompanyat. Segons les cròniques, no parava de recomanar al seu home que deixaren la ciutat. L’alcalde Samper i altres autoritats acudiren a la delegació del Govern. L’endemà, el governador i la seua dona assistiren a una missa d’agraïment a la Basílica de la Mare de Déu; els hi acompanyava el governador militar, Gil Dolz, i la seua dona. A l’eixida del temple, el governador recompensà amb un bitllet de mil pessetes Rafael Tonda, el cotxer del landó; com que tenia dos fills, li digué «Mañana les pones en el banco una libreta de 500 pesetas a cada uno».

Deu dies després de l’atemptat, Salvador Muñoz estava a Madrid, entrevistant-se amb el president del govern i distints ministres. Declarà a la premsa que no havia dimitit, ni pensava fer-ho. Després, es traslladà a Còrdova i visità les seues possessions a Adamuz. El 22 de febrer, la premsa informava que el sindicalista José López Salvador, àlies «Tamajón», havia estat mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil. El sargent José Correa Molina i altres dos guàrdia civils s’havien enfrontat a trets amb tres persones que, suposadament, tenien la pretensió de volar una torre de conducció elèctrica al Camí d’Albors. José López havia rebut dos trets mortals de necessitat. La Guàrdia Civil li atribuí, basant-se en confidències, la participació en l’atemptat al governador. La versió oficial, tanmateix, presentava alguns punts foscos: el sindicalista havia estat detés, després posat en llibertat i, mentre la seua família encara continuava buscant-lo, havia estat abatut pels guàrdia civils, amb un cartutx de dinamita a la butxaca. D’on l’havia tret si acabava d’eixir de presó? Es vivien dies de plom. El 8 de març morí Eduardo Dato, president del Govern, tirotejat des d’un sidecar.

El 13 de març foren detinguts els advocats Juan Bort, que havia estat alcalde de València, d’orientació republicana, i Pedro Vergara, per la relació amb l’atemptat. Foren empresonats a la Porta de Quart. Prestaren declaració i foren posats en llibertat. Encara que havia afirmat que no dimitiria, a principis d’abril ja s’havia procedit al relleu de Salvador Muñoz com a governador civil de València. Anys deprés, Muñoz participà activament en el colp d’Estat del 18 de juliol del 1936. El polític dretà José Calvo Sotelo, que també fou governador de València, ja havia recomanat que, quan es produïra la sublevació militar, fora nomenat alcalde de Còrdova. Així fou, des de la mateixa nit del 19 de juliol fins al 23 de setembre de 1936, quan, després de realitzar una aferrissada repressió amb nombrosos afusellaments, fou substituït, bé perquè els generals colpistes preferien militars bé perquè el general Varela havia detectat malversació de fons. Morí el 9 febrer de 1947.

El guardia de seguretat ferit, Sebastián Orts Morell, es retirà del servei com a membre del Cos de la Policia Armada i de Trànsit el setembre de 1952. El 1965 morí Francisco Carrión Parra, el jove ferit al carrer Llanterna. Salvador Regües, l’empresari dels carruatge del governador, i el seu germà, José María, regentaren durant anys un circ-teatre junt a l’antiga estació de ferrocarril (a la plaça d’Emilio Castelar), junt al qual es trobava la cotxera. Un net del propietari del landó fou Salvador Regües Gil, autor de la columna «Granotes» a Levante-EMV.

El Túria, navegable

[Tafaneries valencianes, 09/07/2017, html ací, pdf ací i ací]

El primer projecte modern d'un port per a València fou fet el 1686 pel valencià Thomas Güelda. L'obra era necessària perquè set anys abans la ciutat havia obtés privilegi reial per comerciar amb altres regnes i només disposava d'un precari embarcador. Al remat, aquell projecte no fou realitzat, com tampoc ho fou un altre que Güelda havia concebut el 1676: fer un canal navegable entre el Grau i els voltants de València.

Penseu que en aquells anys estava construint-se el Canal Reial del Llenguadoc (que la Revolució Francesa anomenà del Migdia). Amb tot, aquests tipus d'obres hidràuliques es desenvoluparen molt durant la segona meitat del segle XVIII. El 1753 s'encetaren les obres del Canal de Castella i el 1770 les del Canal del Manzanares, dissenyat per Ramon Durán. Posteriorment començarien les obres de l'ambiciós canal, dissenyat per Carlos Lemaur, entre la Serra de Guadarrama i Sanlúcar de Barrameda (del qual només es feren 27 km) i el canal de Reus al port de Salou, obra de Juan Soler Fanega.

Potser la proliferació d'obres hidràuliques esmentada animà en Tomás de Barrachina Marzo una idea agosarada, que formulà el 1773: fer navegable el Túria entre Terol i València. En aquella època, Barrachina era regidor de Terol. Havia estat promogut a gentilhome junt amb el seu pare, Miguel, el 1753, i seria posteriorment regidor perpetu en l'última dècada del segle XVIII. Sembla que fou un home d'un tarannà just, perquè s'inhibí dels pleits on hi havia implicats altres persones amb cognom Barrachina, alguna vegada renuncià al seu sou i estava molt interessat en la història del seu poble, com ho demostra el fet que animà estudis sobre el moviment de les Comunitats a Aragó. Però, malgrat les virtuts del promotor i l'interés de la seua proposta, sembla que cap autoritat valenciana fou receptiva a la seua idea.

Setze anys després hi hagué un altre projecte de canal per tal d'unir València al mar. Probablement fou començat per Vicente Fornells, un arquitecte valencià que havia fet obres hidràuliques a Aranjuez. En morir, cap al 1780, el projecte seria continuat, sota les ordres de l'inquisidor de la ciutat Pedro Joaquín de Murcia, per Mauro Minguet, mestre d'obres de la ciutat de València, que fou un dels encarregats de donar notícia a les autoritats dels efectes que patí la ciutat pel terratrèmol del 1775. El projecte de canal de Fornells i Minguet, que fou informat per Francisco Benito Escuder i pel torrentí Vicente Guerau de Arellano Puchades, tampoc no progressà.

El maig del 1796, una Reial Ordre encarregava la redacció d'un altre projecte de canal navegable entre València i el Grau al capità de fragata i enginyer Joaquín Maximiliano de la Croix y Vidal.

Joaquín de la Croix va nàixer el 1759. Fou fill de José María la Croix, baró de la Bruère, un dels fundadors, junt amb Pascual Marín, del «Diario de Valencia», que va veure la llum el 1790 i que fou dirigit pel baró fins al 1801. Després, entre 1792 i 1808, José María la Croix fundà altres periòdics: «Diario Histórico y Político de Sevilla», «Correo de Cádiz», «Postillón», «Diario Mercantil de Cádiz» i «Correo de las Damas». El fill, Joaquín, va fer estudis de Química i Botànica a la Universitat. El 1776 ingressà a l'acadèmia de cavallers guardiamarines d'El Ferrol. Abans de fer el projecte del canal navegable valencià fou promogut a diversos graus seguint la carrera militar: alferes i tinent de fragata i alferes, tinent i capità de navili. També havia estat reconegut com a enginyer extraordinari i ordinari. El 1793 anà a Conca, per senyalar tales de fusta per a l'Armada, responsabilitat que tornaria a fer anys després a les serres de Granada. També va fer un informe sobre els boscos valencians i la manera d'extreure'n la fusta. Fou un gran defensor del bosc: «Sin bosques no puede haber marina de guerra ni mercantil, comercio, artes, fuentes, ríos, pureza y salubridad en los aires, ni perfecta y floreciente agricultura».

Potser en veure les possibilitats de transport fluvial dels troncs, Joaquín de la Croix albirà la possibilitat de fer navegable el Túria. Aquell mateix any ingressà en la Societat Econòmica d'Amics del País de València, on fou molt actiu en fer informes sobre diverses millores fins el 1802. Per aquella època va contraure matrimoni amb María Rita Gómez Cantero. El febrer del 1794 assolí el grau d'enginyer segon i capità de fragata i a partir del 1796 es capficà en el projecte de canal navegable entre València i el Grau.

Per a Joaquín de la Croix, hi havia avantatges evidents en el canal. El fet que les mercaderies es carregaven o es descarregaven al Grau i hagueren de transportar-se fins a la ciutat suposava una despesa afegida: un vaixell amb un parell de mariners podia transportar 300 lliures de mercaderies, mentre que un carro amb dos arriers no en podia portar més de 30 lliures. Una estimació de la Reial Societat calculava que, per a l'any 1776, les despeses de transport en un any havien pujat a 2.477 reals de billó. Un exemple de l'estalvi estava en el transport de blat. El 1789, dos terceres parts del blat importat havia arribat a València per via marítima; si es disposara d'un canal, l'estalvi hauria estat de 5.000 pesos valencians, només en aquesta mercaderia. Pel que fa al transport de persones, una tartana podia allotjar, com a molt, 12 persones, mentre que un vaixell en transportava fins a 60.

El recorregut del canal previst per Joaquín de la Croix partia de la part exterior de la Porta de la Mar, prop de la Duana, allò que coneguem ara com el Pla del Remei (carrer Navarro Reverter). S'hi trobaria la primera drassana i un llac artificial per facilitar el moviment de les naus. A l'altura de Montolivet, l'enginyer havia previst una pressa, que permetria que el canal es creuara amb el riu. Un poc més endavant, on hi havia el Camí Nou al Grau, l'enginyer havia previst una segona drassana. Es trobaria prop de la partida de Penya-roja, on, dècades després, es construí una petita ermita, imperceptible ara entre les construccions de l'avinguda de França. Des d'ací fins a la mar, el canal navegable comptaria amb una sèrie de rescloses.

L'enginyer havia fet mesuraments del cabal del Túria des de l'any 1793 i afirmava que, si es construïa una pressa, n'hi havia suficient per controlar la velocitat del riu i proporcionar cabal al canal navegable. Però també podrien afegir-se aigües de la séquia de Mestalla, que després de moure els molins de Pilars (a l'Albereda) i de Penya-roja, no tenien ús per a l'horta. Cas de sequera, també podrien emprar-se extraordinàriament les aigües provinents del molí de Morera, que es trobava en entre la Porta de la Mar i la de Russafa. El febrer de 1767, en contra de l'ajuntament, l'intendent general i corregidor autoritzà Vicente Morera per obrir un molí de farina extramurs. El molí tingué altres propietaris, com ara Vicenta Morera Dodero (suposem que filla de l'anterior), Josefa Roca i Eduardo Oroval, que l'enderrocà per construir el «Palauet Oroval». També s'afegirien aigües des del «roll» o séquia coberta de Sant Doménec. Aquesta séquia és la que explica l'elevació del claustre del convent, on ara està Capitania General. També hi haurien aportacions d'aigua des del «vall» a Montolivet. Amb aquests cabals i en temporades humides, l'enginyer calculava que fins i tot navilis grans, com els llaguts, podrien remuntar el canal fins a la ciutat.

Joaquín de la Croix completà una magnífica carrera militar. Arribà a brigadier de l'Armada, cap d'Esquadra i mariscal de camp. També fou comandant general interí dels Enginyers de la Marina. Morí el 1836, sense aconseguir fer navegable el Túria.

Els consumers i els matuters dels fielats

[Tafaneries valencianes, 02/07/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

Fins fa uns cinquanta anys, els accessos a València estaven marcats per fielats o burots, petites dependències on eren sotmeses a control les mercaderies que havien de pagar una taxa per ser introduïdes a la ciutat. En realitat, el fet de disposar d’aquest tipus de duanes on es cobraven impostos és antic, es remunta a les «alcabales» àrabs (paraula relacionada, tal vegada, amb les «càbales» dels jueus). Probablement, aquest control estiga a l’origen dels topònims la «Xerea», derivat de l’àrab «Bab al Xaria», la «Porta de la Llei», que tindria a veure amb el control de les mercaderies que anaven o tornaven del Grau pel carrer del Mar, i el «Contrast», que indicaria, com em va explicar l’investigador Rafel Sena, el lloc on es controlarien o «contrastarien» les mercaderies pel camí de Russafa. Més modernament hi hagueren els fielats. Amb el temps se’n feren unes vint oficines fixes, on es cobraven els drets d’entrada dels articles que llauradors o viatgers volien introduir a la ciutat. Es trobaven, per exemple, a l’Escorxador, a la Porta de Quart, a l’antiga de Sant Josep o la Petxina, al Pla de la Saïdia, a la Porta de Serrans, al pont del Mar, a Russafa, a Sant Pau, al carrer Jesús, a Sant Vicent Extramurs, és a dir, al camí ral de Madrid, prop de la Creu Coberta, a Orriols, tot just a la cruïlla de les avingudes Doctor Peset Aleixandre, Primat Reig i Constitució, i els carrers Sagunt i Sant Domènec Savio (un indret anomenat popularment «el fielat»), al carrer Conca, junt a l’antiga via del ferrocarril, al de Colom i a l’eixida de les estacions de tren: a l’antiga del Nord (de la companyia Caminos de Hierro del Norte de España), que estava a l’actual plaça de l’Ajuntament, a la de Castelló de la Ribera, a l’estació d’Aragó, de la qual es conserven les dues torres que funcionaren com a fielats i bàscules municipals, i la nova estació del Nord, que enguany fa un segle d’existència i que potser hauria de rebatejar-se, aprofitant l’avinentesa, com a «Estació de València», i llevar-li la seua antiga denominació. També n’hi hagueren llocs de control menys importants a carreteres i camins, anomenats «registres». En algun temps, la premsa informava fins i tot de les quantitats econòmiques arreplegades per les taxes, allò que també s’anomenava «drets de portes».

Els fielats estaven atesos per uns empleats d’una companyia arrendatària, anomenats «consumers» o «burots», com el nom de la dependència mateixa, paraula que potser derive del francés «bureau», però també, com indica el diccionari d’Alcover i Moll, del significat de «burot» com a «persona indiscreta, que xerra massa o obra apressadament» (allò que en castellà diuen «botarate»). Els enemics naturals dels consumers eren els «matuters», val a dir, aquelles persones que es dedicaven a passar mercaderies «de matuta», és a dir, a introduir la «matuta» sense pagar les taxes. A les dependències dels fielats també hi havia freqüentment guàrdies municipals, veterinaris de servei, per controlar la salut del bestiar, i una «matrona», una agent per escorcollar les dones, i que va resultar necessària quan, per exemple, dues monges intentaren introduir de matuta oli i botifarres el setembre de 1903 pel fielat de Serrans. Curiosament, el mateix mes, el frare Luis Pérez intentà introduir subreptíciament una llonganissa d’un quilo i una ampolla de Xerés per la Glorieta. També es detectaven de vegades bicicletes o carruatges amb dipòsits d’alcohol clandestins.

Les fràgils casetes dels fielats construïdes de fusta eren freqüentment objecte de la ira popular. En les revoltes de juliol de 1899, unes cent persones envoltaren el fielat de la Petxina, ruixaren de petroli la caseta i li calaren foc. També es cremaren tres casetes i una bàscula el gener de 1904. L’enfrontament entre consumers i matuters podia provocar incidents. Per exemple, el novembre de 1881, l’alcalde de València s’entrevistà amb el governador civil per demanar-li protecció per al fielat d’Orriols, que els matuters amenaçaven amb calar-li foc. De vegades, els agents eren agredits per matuters, freqüentment carreters irats; altres vegades, aquells que portaven mercaderies eren víctimes dels punxons dels consumers, que no dubtaven a brandar els revòlvers. La premsa arreplegava periòdicament denúncies d’abusos: persones obligades a guardar llargues cues o a ser objecte d’escorcolls amb poca cura, com els que es practicaven al tramvia que arribava per l’Albereda o als de la línia de Catarroja, que eren controlats al fielat de la Creu Coberta. L’agost de 1906, una llauradora de Rafelbunyol va veure com els consumers del fielat del carrer Sagunt introduïen els punxos per una cistella de bresquilles que havia de dur a la ciutat i llançaven a perdre les fruites, tot perquè no volgué donar-les a tastar als consumers. Un mes després un home gran fou apallissat al mateix fielat. L’alcalde, José Sanchis Bergón, semblava disposat a aturar els excesos. Convocà reunions, però foren inútils, també per l’augment de la conflictivitat laboral. Quasi coincidint amb la incorporació del nou alcalde, Miguel Paredes García, els consumers declararen una vaga. El 22 de gener de 1907 hi hagueren conflictes. A l’Estació del Nord actuà el piquet. Una crònica relata: «A la llegada de los trenes, una comisión daba cuenta de lo que ocurría á los ordinarios y pasajeros que traian géneros sujetos al impuesto de consumos. La noticia, como es natural, era recibida por los viajeros con gran júbilo y algazara, presentando un efecto de cinta cinematográfica el desfile apresurado que hacían por los diferentes huecos de la estación». Cal recordar que, al cinema primitiu, com que la velocitat del projector generalment era més ràpida que aquella amb la qual el «cameràman» havia rodat el manubri de la càmera, els personatges apareixien accelerats. En total, es destruïren quaranta-quatre casetes. Per resoldre el conflicte, es constituí una comissió d’arbitratge. El dia 23 continuaren els enfrontaments i foren detingudes quatre persones: Manuel Granero Granero, Pedro Eseberri Contini, José Martínez Badía i Mariano Valero Martínez. Els tres primers pertanyien a la comissió d’arbitratge, en representació dels vigilants de consums. Les mobilitzacions es mantingueren alguns dies més i els disturbis arribaren a la premsa estrangera. La revista «Caras y caretas» de Buenos Aires informà del conflicte i publicà tres fotografies, una amb el peu: «El público, en el Puente del Mar, aplaudiendo a los introductores de matute». Cal dir que l’esmentat Manuel Granero Granero fou el pare de Manuel Granero Valls, que, quan el conflicte dels fielats, era un xiquet de quatre anys, però que, amb el temps, arribaria a ser un dels toreros valencians més importants. Com se sap, fou mort per «Pocapena» el maig del 1922. Per les revoltes i els indicidents, el govern de Canalejas suprimí l’impost de consums, que fou reintroduït posteriorment i es mantingué fins el 1963, aproximadament, quan fou definitivament retirat. Amb la desaparició dels fielats, s’extingiren aquells consumers i matuters.