divendres, 10 de juny del 2022

Valencià: l’altra via

[Opinió, 9/6/2023, html ací]


Un de cada tres joves no sap valencià. Què hem de fer perquè s’acomplisca la llei? La Constitució estableix l’obligatorietat de saber el castellà (art. 3.1). Segons l’INE, el 99,5% de les persones entre 18 i 24 anys declara saber-lo. La nostra Llei 4/1983 també determina que: «al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà» (art. 19.2). S’acompleix aquest precepte? No. En aquella cohort d’edat, només 2 de cada 3 joves declaren saber valencià, encara que han finalitzat recentment l’Educació obligatòria. Què fem? Continuem amb l’incompliment de la llei?

Des de Real Cédula del 12 de juliol de 1807, la legislació escolar espanyola ha inclós tres tipus de mesures per garantir els aprenentatges de l’estudiantat, establir els quals era competència de l’Estat: determinació de programes, control de llibres de text o exàmens terminals. Fins a la dictadura, l’alternança de governs conservadors i liberals va significar una llarga nòmina de decrets, on no sempre una orientació política es corresponia unívocament amb un tipus de mesures. Al remat, només hi ha dues vies: intervindre en allò que es fa a l’aula (programes, materials didàctics) o prendre mesures «end of pipe», al final de la canonada: exàmens finals, revàlides, proves d’accés, etc. És el que fa l’Estat per comprovar que els aspirants a la nacionalitat acompleixen aquell precepte de coneixement dels castellà: fer-los l’examen que estableix l’Institut Cervantes.

Pel que fa a la nostra llengua, hem vist com els Governs autonòmics, segons les competències del poder Executiu, han establert les seues normes d’acord la primera via (interacció a l’aula). I una vegada i una altra, els seus decrets han sigut capgirats per resolucions judicials, que ordenen percentatges de docència (vehicular, curricular) en castellà. Amb quin fonament empíric s’ordena una intervenció en allò que es fa en l’aula perquè s’aconseguisca el que ja està assolit (en el cas del castellà)? Per què desplaçar el focus del problema real: que una tercera part de l’estudiantat conclou la Secundària Obligatòria de manera legalment il·lícita (en el cas del valencià)? Hi ha una qüestió més inquietant encara: què passaria si l’Executiu decidira aconseguir els objectius que estableix la llei mitjançant mesures «end of pipe» (altrament dit: no certificar l’Educació Secundària Obligatòria als alumnes que no estigueren «capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà»)? Han pensat aquests magistrats, tan preocupats per salvar el que està salvat, què succeiria si, seguint escrupolosament la Llei 4/1983, només titulara de Secundària Obligatòria qui poguera acreditar un determinat nivell de castellà i de valencià segons, per exemple, les proves oficials del Marc Europeu de Llengües? Què podria ocórrer si l’Executiu establira proves de nivell (com volia fer, en general, el ministre Wert) per a la nostra llengua com a resposta a la intromissió judicial en les competències de l’Executiu? No hi ens aboquen les sentències a emprendre l’altra via? Penseu-ho.

dilluns, 23 de maig del 2022

El pare Climent i la criada

 Tafaneries valencianes, 23/05/2022, html ací


Podem començar amb el mateix advertiment amb el qual un anònim periodista d’«El Pueblo», editat a València, encentà la seua crònica dels fets: «No se trata, amado lector, de un vodevil místico-mundano, sino de un episodio real, acaecido en nuestra ciudad».

El 9 de març del 1869, festivitat de Sant Pacià, bisbe que fou de Barcelona, va nàixer a Carcaixent Joaquín, fill de María Pérez i Antonio Climent, que ja tenien, almenys, un altre fill, anomenat Bautista, nou anys major que el nadó. Tenim notícia d’alguna composició literària del germà del pare, Juan Bautista, el que fa pensar en una família més bé benestant.

Poc de temps després, Bautista ingressà en el noviciat al Convent de Caputxins de la Magdalena, a Massamagrell. No deixa de resultar curiós el fet que es dedicara un convent masculí a aquesta dona, elevada per l’església als altars més bé recentment. Després del noviciat, Bautista va fer els vots el 15 de gener del 1882 i adoptà el nom d’«Isidro de Carcagente». El nostre protagonista, Joaquín, seguí fidelment les passes del germà major. Ingressà també a La Magdalena i nou anys després que el seu germà, el 15 de maig del 1891 i amb poc més de 21 anys, Joaquín Climent Pérez va vestir l’hàbit caputxí. Se cenyí el cordó amb els nus característics i adoptà com a nom de la seua vida monacal el de «Miguel de Carcagente». Els pares haurien d’estar ben satisfets de la seua aportació doble a la salvació de les ànimes.

Els dos germans, Bautista i Joaquín (o Isidro i Miguel, per a l’orde caputxina) visqueren al convent d’Orito, a Monfort (Vinalopó Mitjà), on també professà Sant Pasqual Bailón. Ben probablement fou el mateix Joaquín, el nostre protagonista, qui remeté una epístola vehement al diari catòlic «El siglo futuro», que aparegué publicada 20 d’octubre del 1903. El diari havia promogut una campanya de protestes per un acte dels anticlericals de Bilbao contra la Mare de Déu de Begonya. Entre les persones que signaren la carta apareix Joaquín, el seu germà Bautista, i també Antonio Climent Tarragó i María Pérez Oliver, que suposadament serien els pares dels dos frares. Però, a més, l’últim de la llista dels signants és «F. Miguel de C.», lógicament «Fray Miguel de Carcagente», el que dona a entendre que el nostre protagonista seria el remitent i el redactor d’un text que es tancà amb exclamacions com ara: «¡Viva el reinado social de Jesucristo!» o «¡¡Muera para siempre el feroz liberalismo!!».

Tal vegada per inspiració del seu oncle poeta, també Joaquín Climent va fer alguna incursió en la prosa amb pretensions líriques i deixà en la revista catòlica «La hormiga de oro» una defensa encesa de la capacitat de Sant Antoni de Pàdua per ajudar les persones a trobar les coses perdudes, fins i tot recomanava que «los que hemos perdido la caridad, la devoción y la gracia por nuestra negligencia, los que no podemos encontrar el fervor en el servicio de Dios, acudamos confiados “al Santo de todo el mundo”». Autodiagnosi? Pot ser.

Bautista va romandre a l’orde fins a la seua mort el 1929, però alguna cosa s’hagué de tòrcer en la trajectòria monacal del seu germà, Joaquín, el que s’aclamava a Sant Antoni, perquè quatre anys després d’escriure suposadament aquella soflama contra els anticlericals bascos i el liberalisme ferotge, abandonà l’orde, penjà l’hàbit caputxí, però no el ministeri sacerdotal. Com a prevere el trobem el gener del 1915. Vivia aleshores a una fonda de València, la que regentava José Moya al carrer Governador Vell, núm. 8, 2n (equival a l’actual núm. 12, que presenta una edificació posterior), junt a la consulta particular del doctor José Candela Ortells, fill del doctor Vicente Candela Gil (que tenia la consulta a l’altra banda del carrer i que fou una eminència de la tocologia que, anys després, seria represaliat pel franquisme) i a un tir de pedra del Palau del Temple.

No sabem ben bé si el pare Climent estava adscrit a alguna parròquia de la ciutat, si exercia la seua activitat pastoral d’alguna altra manera o si, fins i tot, el seu ministeri era una impostura. El cas és que el nostre protagonista, que comptava 45 anys (i no els 42 que digué la premsa) va veure com la temptació se li presentà amb la forma d’una jove criada de la fonda, anomenada Francisca Marqués, de 18 anys, a la qual, segons va declarar la jove temps després, el sacerdot «dirigía miradas apuñaladoras y alguna que otra frasecilla de las de “para hombre solos”».

Els esdeveniments es precipitaren el 10 de gener, primer diumenge d’Epifania. Sembla que la vespra, la jove criada havia fet algun gest amable envers el rector i aquest potser rememorà intempestivament la història de la Magdalena. Aquell diumenge, festivitat del Xiquet Perdut, bufava el terral i la temperatura de l’hivern havia pujat. Fou un d’aquells dies d’hivern en els quals el ponent ja sembla avançar la primavera que, com tot el món sap, altera els fluïds corporals. El pare Climent cridà Francisca a la seua cambra. Quan la xica arribà, el sacerdot li digué que es trobava malament, es queixà del ventre i li demanà que li fera unes fregues. Ella accedí amablement, però se n’anà astorada quan –seguim amb la crònica– «las miradas y frases [del capellà] adquirían forma tangible». Sí, literalment: forma tangible.

A la una de la nit, la jove dormia a la seua cambra de criada de la fonda. De sobte es despertà, perquè advertí una presència. Algú s’abalançà contra ella. La xica pugnà, cridà i finalment pogué encendre la llum. Quan arribaren alarmats els propietaris de la fonda, l’assetjador havia marxat, però la jove exhibia com a trofeus arrebassats a l’eclesiàstic assetjador una bufanda i uns botons de la samarreta interior de Joaquín, el rector.

Què passà després? El sacerdot es refugià a la seua cambra i va transmetre-li a alguna altra persona, possiblement un hoste de la fonda, que el tenien segrestat. Això va dir. Motivat pels seus deures cívics, aquesta persona va marxar a buscar agents de la autoritat.

Finalment, cap a les quatre de la vesprada, localitzà una parella que feia la ronda pel carrer de la Pau (aleshores, anomenat Peris y Valero). Alarmats pel relat de la retenció de l’eclesiàstic, localitzaren immediatament l’inspector del districte del Mar i, tot junts, marxaren a la fonda. Sorprenentment per als servidors públics, trobaren el prevere a la seua habitació, que ni tan sols estava tancada amb clau.

«Que em traguen d’ací, per Déu!» sembla que cridava l’antic caputxí. L’inspector i els agents portaren Joaquín, Francisca, José i tutti quanti al jutjat de guàrdia, on les coses quedaren... aclarides.

El vent del temps, con un terral càlid, ha esborrat els rastres posteriors del pare Climent i de la jove Francisca Marqués, que compartí nom i edat amb la cupletista Raquel Meller.

dimecres, 4 de maig del 2022

La primera projecció de cinema sonor es realitzà a València

[Tafaneries valencianes, 2/05/2022, html ací] 


La primera projecció de cinema sonor a la Península Ibèrica es realitzà a València, el diumenge 2 de maig del 1926. Fou una iniciativa de José Estivalis, conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, un cineasta, actor i anarquista nascut a Llíria el 1886. La vespra, l’enginyer danés Axel Carl Georg Petersen començà amb la instal·lació dels aparells del sistema que havia desenvolupat amb el seu company d’universitat Arnold Poulsen, al Cinema Lírico. El local era propietat del senyor Porres i havia rebut aquest nom després de la reforma del mestre Serrano de la sala i l’escenari de l’anterior Trianón Palace, una obra modernista de Javier Goerlich que es trobava en el Passeig de Russafa (en l’època: carrer Pi y Margall).

El diumenge, a les 12 i mitja del migdia, se celebrà una projecció privada, amb assistència de personalitats de la ciutat: catedràtics, industrials, comerciants, cònsuls… «lo más distinguido de la sociedad valenciana». Els amfitrions de la sessió foren Juan Galvañ, advocat que tenia la concessió de l’invent tècnic per als països de parla castellana i portuguesa, Vicente Estivalis, el germà del nostre protagonista, i els cinematografistes locals José Llop i Bernardo Vanaclocha

La sessió en el Lírico de València començà amb unes paraules d’Armand Guerra, demanant a la gent que no aplaudiren fins a la fi de l’acte (el que no van fer, admirats pel so i la sincronització amb la imatge). A continuació es projectà un film amb diversos episodis. El primer episodi era l’al·locució d’Estivalis gravada a Berlín pel mateix Guerra uns dies abans. En tenim la seua transcripció:

«Señoras, caballeros, respetable público. No esperen ustedes oír aquí un extenso discurso para glorificar el valor del nuevo invento que tenemos el gusto de presentarles hoy. El film parlante realizado por los ingenieros Petersen y Poulsen, según un sistema perfectísimo, fruto de largos años de experimentos, se presenta por sí solo, sin necesidad de introductores ni de padrinos. El sincronismo de la imagen y de la voz es perfecto, como ustedes lo están viendo y oyendo. La película, pues, ha cesado de ser muda: ya tiene voz. Y esta voz, transmitida aquí por medio de mi modesta actuación, espero hallará un eco favorable en el distinguido público que me escucha y me vé.»

Aleshores Guerra feia un estornut, girant el cap. S’escoltava una veu llunyana d’algú que ordenava, en alemany, tancar una finestra. I Guerra s’emplenava un got d’aigua. Deia per a ell mateix «¡Qué a gusto se bebe cuando se tiene sed!» i continuava amb el seu parlament, tot referint-se al vol transoceànic que Ramón Franco, Julio Ruiz de Alda, Juan Manuel Durán i Pablo Rada, havien fet des de Palos de la Frontera fins a Buenos Aires, on havien arribat el 10 de febrer:

«España se levanta. El fiero león sacude sus melenas y lanza a la conquista de uno de los primeros puestos de la civilización. Ayer, Franco y sus compañeros provocaron con su vuelo a América la admiración del mundo entero. Hoy, los capitanes Estévez, Gallarza y Loriga vuelan con rumbo a Filipinas, adonde deben haber llegado tal vez en el momento en que esta cinta se proyecta» [Partiren el 5 d’abril. El raid estava previst en 17 jornades, però finalment es realitzà en 33 dies].

«Mucho he trabajado en Berlín, donde resido y donde he impresionado lo que ustedes están viendo y oyendo para convencer a los inventores a hacer esta presentación. El hecho de presentar este invento en Valencia es debido a que, como todo español, siento cierta predilección por mi patria chica, por la hermosa Valencia, perla del Mediterráneo. Con lo dicho queda la presentación justificada. Ahora verán y oirán ustedes el film parlante y musical; esta maravilla que me honro de haber introducido en España con la colaboración de mi hermano. Ahora les ruego encarecidamente, al final de la representación, no hagan ustedes así [trau un xiulet de la butxaca i xiula], sino… así [aplaudeix]. ¡Y muchas gracias!»

A continuació es projectà una altra peça. El trompetista de la Capella Reial de Copenhagen Lauritz Sørensen (1874-1937) interpretà «Hedvig polka» del compositor danés Wilhelm Ramsøe.

En la tercera peça es podia veure una campaneta ferroviària d’un pas a nivell, que donava dues tandes de cinc tocs i, immediatament després, en un pla més general, el pas del tren exprés de Copenhagen.

En la quarta part es projectaren unes escenes mudes d’«El naixement d’una nació», la històrica pel·lícula de D. W. Griffith (1915), concretament les seqüències amb el coronel Cameron a l’hospital, amb música de fons afegida per Petersen i Poulsen.

La peça cinquena era un discurs en anglés de l’ambaixador nord-americà a Dinamarca Dr. John Dyneley Prince (1868-1945). Aquest diplomàtic fou realment professor a Columbia de llengües semítiques, podia fer servir més de vint idiomes i, com a curiositat, va fer la primera adaptació musical del poema de R. Kipling, «The road to Mandalay», que després es popularitzà amb la versió de Oley Speaks, que cantaren Frank Sinatra o Robbie Williams.

En la sisena part es podia veure la xiqueta Ruth Dietzmann (1914-1974), aleshores amb nou anys, interpretant la Gavotte, op. 23, núm. 2. del compositor txec David Popper, amb un violoncel, acompanyada al piano per la seua mare, Clara Cubin (1870-1942). Apareixia fugaçment un home, que podria ser el pare, Paul Dietzmann (1870-1923), d’origen alemany. Ruth realitzà la seua carrera musical en l’orquestra d’Aalborg (Dinamarca).

La setena peça era una desfilada de la cavalleria de la Guàrdia Reial per un carrer de Copenhagen.

En la vuitena i última peça es podia veure el lliurament de les armes de la guàrdia davant del Palau Reial de Copenhagen.

Segons Armand Guerra: «Fueron proyectadas diversas películas cortas […] cada una de la cual provocó estruendosas ovaciones y exclamaciones de júbilo del público.»

Després, el mateix Petersen donà les gràcies per l’acollida i el senyor Chulvi, en nom de Jaime Faus, de «Selecciones Llop» (una distribuïdora), obsequià Petersen amb un ram de flors.

La premsa local no prestà molta atenció a l’esdeveniment, llevat d’un article que presentà la «cinematografía acústica o parlante» com un «acontecimiento científico»  (Diario de Valencia, 5 de mayo de 1926). El periodista vaticinà: 

«Según tenemos entendido, existe una corriente muy favorable entre los capitalistas españoles, y sobre todo valencianos, para constituir una importante empresa explotadora de este invento, con lo que sin duda alguna, Valencia ocupará un lugar preminente en la industria cinematográfica europea»

Dissortadament, no fou així. Una setmana després, el Cinema Lírico estrenava «Els quatre genets de l’apocalipsi», la versió cinematogràfica de la novel·la de Blasco Ibañez, protagonitzada per Rodolfo Valentino i Alice Terry, i el públic havia de conformar-se amb el cinema mut.

(Aquest text és un fragment del llibre: «José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària», publicat recentment per la Diputació de València en la col·lecció Bocins-Personatges)




dissabte, 16 d’abril del 2022

Tragèdia a la Barraca del Maüro

 [Tafaneries valencianes, 16/04/2022 html ací]


El dimarts 31 de juliol del 1923 s’anunciaren diversos actes al si de la Fira de Juliol, com ara una correguda de jònecs que havia de començar a les quatre i mitja. A les cinc de la vesprada, al Trinquet Pelayo, els rojos Andrés, Llorens i Calvo, s’enfrontarien als blaus Guara i Molina, en una partida d’escala i corda, i mitja hora més tard, al recentment inaugurat Mestalla, se jugaria l’últim dels tres partits acordats entre el València i el Real Club Fortuna de Vigo. Hi havia expectació, perquè cada equip comptava una victòria prèvia. La temperatura era molt elevada. Es patia una onada de calor i la població hagué de suportar un d’aquells dies bascosos on la gent desitja que caiga una tronada d’estiu que no arriba. La premsa advertia: «El tiempo sigue caliginoso, llegando en las horas del pleno día a resultar abrumador». Doncs sí, la calor resultà aclaparadora.

L’horta al sud de Russafa estava travessada de séquies i camins i poblada per alqueries i barraques disperses o en xicotets agrupaments. Un d’aquells estava en un camí transversal entre la Carrera d’En corts i el Camí Nou del Saler, que antigament s’anomenava de la Conca Vella i als anys vint del Portalet, a ponent, i dels Anouers, a llevant. Allà, prop d’altres habitatges i al costat d’una séquia, hi havia una sénia, un forn, tres eres enrajolades, corrals, quadres, pallises per guardar la palla o l’alfás, quatre cases i cinc barraques, entre elles l’anomenada del Madur o més bé, en expressió castellanitzada, del Maüro. Hi vivien Francisco Jimeno Vivó, llaurador de 55 anys, i Mariana Vila Vilanova, de 52. També, els dos fills: Pedro, de 27 anys, i Pepe, de 22. A les tres de la vesprada, quan més calor feia, els fills es trobaven descansant a una de les cambres de la barraca. El paré hi entrà, els despertà i els digué que havien de marxar a fer les faenes del camp. Pedro, el fill major, replicà que encara no havien dinat. El pare els digué que segueren a taula i ho feren. Ja al menjador de la barraca, Francisco increpà el seus fills i es produí un diàleg que arreplegaren les cròniques:

–Si no vos cride, encara haguereu estat dormint, vitat? –digué el pare amb to de retret.

–Clar, home, pues, no faltava més –contestà despreocupadament el fill gran.

Aquest resposta indignà el pare, que respongué:

–Pues ja estàs agarrant la roba i anant-te’n. Jo no mantinc vagos.

Aleshores el fill va riure i una expressió semblant tingueren la mare i l’altre fill, la qual cosa enfurismà més encara Francisco. El barraquer va traure una navalla, però sembla que, per les seues xicotetes dimensions, encara produí més hilaritat en la resta de la família. Això enfadà encara més Francisco, que entrà a una cambra i isqué amb l’escopeta del fill. Quan van veure que els apuntava amb l’arma, els tres isqueren ràpidament de la barraca. Els fills es tancaren a una pallissa que estava prop de la barraca i la mare, Mariana, va correr a una alqueria pròxima per demanar auxili. Entrà a la casa on vivien Vicente Valero Tomás Diego, de 50 anys, conegut com «Valero» o «l’Arrosser», i Vicenta Catalá, de 46, que eren pares de dos fills i dues filles, una d’elles anomenada María. Vicente era considerat una bona persona i anteriorment ja havia actuat de mediador per tranquil·litzar Francisco, que era de geni curt. Quan arribà Mariana, Vicente també estava gitat i Vicenta feia faenes de la casa. Mentre s’alçava Vicente, Mariana tornà correns a casa seua i pogué veure com el seu home, Francisco, marxava cap a la pallissa on estaven amagats els joves, amb una corbella a la mà. Arribà primer Mariana i tancà per dins. Mentre Francisco donava colps a la porta i llançava crits amenaçadors brandant la corbella, arribà el veí Vicente, amb l’ànim de calmar el barraquer enfurismat. Creuaren paraules i els dos tornaren a la Barraca del Maüro, on es desencadenà la tragèdia.

Ja dins de la barraca, Vicente continuà tranquil·litzant Francisco. Aquest deixa la corbella i va tindre l’ocurrència de trencar l’escopeta del fill per castigar-lo o per evitar apuntar novament la família. Agafà l’arma amb la mà dreta per dalt de la tancadura i amb l’esquerra de l’extrem dels canons i colpejà amb força la culata a terra a fi de fer-la miques o rompre l’escopeta pel mig, sense adonar-se’n que l’arma estava carregada amb dos cartutxos, que es percutiren pel colp. Es dispararen els dos canons al mateix temps. Dissortadament, els tirs seccionaren els dits centrals de la mà esquerra de Francisco i impactaren de ple en el pit i la cara de Vicente. Aleshores Francisco isqué de la barraca plorant i ferit, mentre cridava:

–Pobre Vicent! El que menos ho devia, ho ha pagat!

Amb la mà ferida, el barraquer comença a córrer enfollit pels camps. Vicenta, la veïna, espaordida pel soroll dels trets, va córrer cap a la barraca del Maüro, que estava a unes cinquanta passes de casa seua. Aleshores va veure fugir Francisco i com el seu home ixia ple de sang de l’habitatge i pràcticament es desplomava als seus braços. Mariana abandonà la pallissa amb els fills i els tres contemplaren astorats la tràgica escena. Els tirs d’escopeta eren un codi entre els llauradors de l’horta, el senyal que estava produint-se un robatori o un incendi. Per això, alarmats pel soroll, arribaren immediatament altres veïns, que pensaren en traslladar Vicente a la Casa de Socors de Russafa, però dessistiren en veure que ja estava mort. Francisco, amb la ferida a la mà, es presentà a la Guàrdia Civil i fou remés a l’Hospital, on fou atés pel metge de guàrdia, doctor Coloma, que li aprecià evulsió per arma de foc de les falanges segona i tercera dels dits índex, mitjà i anular de la mà esquerra. Poc després es presentà als habitatges de la Carrera En Cors el jutge de guàrdia, Candido Julián Rodríguez, amb el metge forense, Rafael Ferrer, l’actuari i l’algutzir. La comitiva judicial es traslladà després a l’Hospital per prendre declaració a Francisco i ordenar la seua detenció. Conclogueren les diligències de matinada, quan ja era 1 d’agost. El mateix dia, el llaurador mort fou soterrat a un nínxol del Cementeri General.

Els fets foren jutjats l’abril del 1924. El fiscal Fabra va sostindre que Francisco matà intencionalment Vicente per alliberar la seua ira i capgirà el sentit de l’exclamació que va fer el barraquer en fugir per un:

–Ara ho pagues tu!

Contemplà, però, els atenuants d’arravatament i obcecació. La defensa demanà l’absolució. El llaurador fou condemnat per l’homicidi i empresonat a Sant Miquel dels Reis. Finalment, el juliol del 1924, fou alliberat per un indult del govern.

Ara al lloc que ocupà la Barraca del Maür i els altres habitatges es troben les vies ferroviàries de la Font de Sant Lluís i les instal·lacions de Mercavalència. El València va perdre 3 a 4 en aquella vesprada de calor aclaparadora.


dissabte, 26 de febrer del 2022

Zitácuaro

[Opinión, 26/02/2022, html ací]

Fa uns dies, dos sicaris assassinaren el periodista Roberto Toledo a la ciutat de Zitácuaro, a l’estat mexicà de Michoacán, el quart des que començà 2022. Les imatges d’una càmera de seguretat permeten veure com arriben dos joves en una motocicleta, parlen amb el periodista que, a mig matí, ha anat a comprar-se una xocolatina a la botiga d’“abarrotes” del cantó, entren a casa seua i l’abandonen immediatament, brandant encara les pistoles fumejants.
No oblidaré el dia que vaig anar a Zitácuaro a impartir una conferència per a il·lusionats estudiants de magisteri de l’Instituto Michoacano de Ciencias de la Educació sobre la reproducció de desigualtats que opera l’escola. Aquell dia, 11 de març del 2004, els atemptats d’Atocha havien produït quasi 200 persones mortes. El conductor que em portà sintonitzava periòdicament les notícies. Les emissores mexicanes, que bevien d’agències nordamericanes, parlaven de terroristes islamistes. Al mateix temps, Aznar i Acebes divulgaven mentires sobre ETA pel seu interés electoral, Cotino tornava a València després de passar per Gènova 13, d’on havia eixit un càrrec del partit per ingressar donacions a una fundació del PP.
De camí a Zitácuaro, paràrem perquè m’ensenyaren treballs de reconstrucció d’unes piràmides asteques o purépetxa. I a aquell indret arqueològic, els manobres que hi treballaven, en saber que jo era espanyol, m’expressaren en fila el condol per les víctimes innocents que, en aquell moment, eren identificades a la morgue. Em va commoure aquesta estona de representant involuntari del dolor. Expliquí als meus companys de viatge el sense sentit d’una acció terrorista al Pozo del Tío Raimundo, que tenia un paper simbòlic forjat pel jesuïta Llanos, que associava amb altres, com Díez-Alegria o el bisbe Iniesta. La teologia de l’alliberament s’entén bé a Llatinoamèrica. En arribar a Zitácuaro, sota un cel de color perla bruta, recorde haver vist uns joves que marxaven contents amb un gall de barralla. Després vaig impartir la conferència en una nau immensa sense megafonia.
Recentment, el professor que m’acompanyà aquell dia fou segrestat per narcotraficants. Havia sigut nomenat secretari d’Educació de l’estat de Michoacán i volia reformar la formació dels mestres. No cal oblidar que el 2014, 43 estudiants de magisteri foren segrestats, assassinats i incinerats a l’estat de Guerrero. Les urpes del narcotràfic s’aferren a estructures de captació i distribució com les escoles de magisteri. A més d’alguns polítics, els periodistes són un entrebanc per al negoci i el sicariat resulta tan barat com una xocolatina.
Zitácuaro està quasi envoltada per zones forestals on es crien les papallones monarca, que en aquells dies previs a la primavera es disposaven a volar cap a les munyanes Rocalloses i els Grans Llacs. Tornen a la tardor per posar els ous i morir, deixant una catifa d’etèries aletes rogenques al bosc. Més subtil que el vol d’una papallona és la nítida distinció entre el bé i el mal. A qui li donarem el condol pels periodistes assassinats?

dilluns, 7 de febrer del 2022

L’atzarosa vida de Vicenta Mayoli

[Tafaneries valencianes, 7/02/2022, html ací]


En diversos períodes, la ciutat d’Orà (al nord-oest d’Algèria) fou conquerida per tropes espanyoles, el cap de les quals ocupava la fortalesa de Mers-el-Kebir (castellanitzat: Mazalquivir). En 1779, el governador era el tinent coronel Mateo Mayoli, de 76 anys i amb més de 55 anys de carrera militar. S’havia casat amb María Hidalgo i tingueren sis fills: Bernavé, Rafaela i Vicenta i, potser, Nicolasa, morta el 1764, Cándido i Joseph.

La vida de les dones a la fortalesa era monòtona. Com feien habitualment, el divendres 3 de desembre per la vesprada, l’esposa del governador, María, i la seua filla, Vicenta, feren una passeig en carruatge, custodiades per un destacament d’uns trenta soldats. Anaren cap a ponent, allunyant-se de la ciutat d’Orà. En mig de la passejada, un grup de militars, amb el sergent Joseph García, baixaren a un barranc per donar despreocupadament una ullada a l’enderrocat fort de Sant Miquel. Hi foren emboscats per una dotzena d’enemics, «moros de guerra», que els feriren i els agafaren presoners. Mentre cinc els custodiaven, altres set pujaren per la muntanya fins al camí, on provocaren la fugida del destacament. El resultat fou la captura de María Hidalgo, Vicenta Mayoli, el tinent Juan de Vila (o Laville), el sergent García i un granader, Joaquín Salda.

Els cinc captius foren transportats a Alger (uns 400 km cap a llevant). Hi arribaren el 29 de desembre. El dei (príncep musulmà de la ciutat), Baba Mohammed Ibn Osman, convocà el mercader Gerardo José de Souza Bitancourt i li encomanà que allotjara les dones i el tinent a casa seua. Així ho va fer.

El dia 4 de gener, el mercader va escriure una carta a José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca, que era Secretari del Despatx d’Estat (una mena de ministre d’Assumptes Exteriors), on li explicà els fets i el seu suport: «eu faço quanto poso para aliviar as suas mizerias». A aquesta epístola s’afegí una altra carta, datada el dia 5, de fra Joseph Conde, administrador de l’Hospital d’Alger, on donà més detalls del captiveri. Aquest frare també va fer gestions en l’entorn d’Ambrosio de Funes Villalpando, comte de Ricla, aleshores ministre de la Guerra, per comunicar els fets.

El 2 de febrer, el comte de Floridablanca va escriure a l’ambaixador marroquí Muhammad Ibn Utman, seguint ordres de Carles III: «El Rey mi amo anhela que salgan del cautiverio que padecen en Argel la muger del Gobernador de Mazarquivir que es una pobre anciana, y una hija suya, como tambien algunos cristianos soldados».

El comte també s’adreçà, per mitjà del governador de Ceuta, al sultà marroquí Sayyidï Muhammad Ibn ‘Abd Allah. L’ambaixador marroquí li demanà al comte de Floridablanca que el rei espanyol alliberara uns captius que hi havia a Ceuta: cinc marroquins, set turcs i onze algerians. El 17 de març, el comte li remeté una carta al comerciant portugués, oferint-li el pagament de les despeses ocasionades de les dones i el militar. També va escriure al frare Conde, explicant-li que assignava «a las señoras zinco reales de vellón diarios a cada una». Així mateix els captius redactaren cartes a la cort. Un altre frare, José Boltas, actuà d’intermediari entre Madrid i el sultà del Marroc.

A més de les gestions polítiques, també se’n realitzaren de privades. El mateix tinent coronel Mateo Mayoli li escrigué al rei el 29 d’octubre de 1780, amb el suport de la duquesa viuda de Béjar, demanant-li permís per arreplegar diners per pagar un rescat per a la seua dona i la seua filla. El 20 de juny de 1782, la suma reunida pujava 228.879 reals de billó i 22 maravedís, i n’hi havia 300.000 reals més compromesos. Però aleshores Floridablanca s’oposà a l’operació. S’activà de nou la intermediació marroquina, amb una carta de Carles III al sultà i l’actuació d’un oficial de la Secretaria d’Estat, José de Anduaga. Per la intervenció reial, es va estendre el rumor en la comunitat àrab que entre les captives hi havia una princesa. Per això, els algerians demanaren l’alliberament de cent esclaus. Finalment, els cinc captius foren «regalats» al sultà de Marroc el 25 de setembre de 1782. Però ací no acabaren les desgràcies.

Els captius i un comissionat del sultà marroquí, Mustafà Ibn al-Jaznayï, embarcaren el 5 d’octubre cap a Tetuan, però patiren grans borrasques i acabaren encallant a Eivissa. Aleshores canviaren a un altre vaixell, un xabec comandat per Rafael Prats i pogueren arribar a Alacant. Una vegada a territori espanyol, hagueren de continuar camí per presentar-se davant del sultà del Marroc. Així partiren des de Cadis a Tetuan el 20 de febrer. Foren rebuts pel sultà, que donà a Vicenta una caixa amb unes cartes per al rei. Per això, tornaren a Cadis. Les dones reberen 30.000 reals «por via de limosna». Els algerians aconseguiren també l’alliberament de tres arraixos, alts oficials, empresonats a Segòvia.

Abans de relatar el segon episodi sobre Vicenta Mayoli, hem de presentar un altre personatge, el terratinent valencià Joaquín Climent García. Aquest, el 1809 havia presentat davant el capítol de la ciutat documents que acreditaven la seua ascendència nobiliària. Era cavaller de l’Orde de Carles III i maestrant de la «Real Maestranza de Caballería de Ronda» (la més antiga).

El 22 d’agost de 1822, 37 anys després del segrest, el «Diario de Valencia» publicà el següent «Aviso»: «Doña Vicenta Mayoli, hija del coronel y gobernador que fue de la plaza de Mazarquivir, solicita colocarse en clase de camarera ó ama de llaves en una de las casas de los señores principales, señor prevendado, comerciante &c.: no se ofrece para lo que es labor de manos de cosas primorosas, porque no le ayuda la vista, pero se empleará gustosa en gestiones que desempeñará con sumo esmero; informará de su clase y conducta D. Joaquin Climent, maestrante de Ronda, vive junto á S. Nicolas.»

Què passà perquè aquesta dona, que havien pres per princesa i el segrest de la qual havia provocat un incident diplomàtic acabara oferint-se de serventa en una casa valenciana? Hi teniu bona matèria per a una novel·la o una pel·lícula.

divendres, 31 de desembre del 2021

El generós alzirenc que repartí el premi de la Loteria Primitiva

[Tafaneries valencianes, 31/12/2021, html ací]


El dilluns 25 d’octubre del 1819 ja es notaven les temperatures fresques de la tardor a Madrid. Al migdia, el mercuri no passà dels 9 graus. Aquell dia estava fixada una de les extraccions de la Reial Loteria Primitiva, que havia sigut creada pel ministre d’Hisenda, Leopoldo de Gregorio (el marqués d’Esquilache) més de mig segle abans. Generalment es feia un sorteig mensual i ja se n’havien fet vora 600 des del primer que se celebrà el 10 de desembre del 1763. En la Reial Loteria Primitiva, que la gent també anomenava, «la dels números», un xiquet amb els ulls embenats treia cinc boletes d’un sac on n’hi havia noranta. Aquell dia, la mà innocent va extraure els números següents: 7, 82, 75, 79 i 61. L’endemà, dimarts, el Diario de Madrid publicà la llista dels números premiats, que no arribaria a València fins al dissabte 30 d’octubre, un dia ennuvolat i plujós, quan el «Diario de Valencia» (que en aquell any del 1819 canvià la seua capçalera per «Diario de la Ciudad de Valencia») la publicà en la seua tercera plana, copiant literalment la notícia del diari madrileny i els cinc números afortunats. Tal vegada encara passaren algunes hores més fins que a la Ribera es tingué notícia de la combinació guanyadora.

Onze dies després de la difusió a València dels números premiats, el mateix «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà a la primera pàgina una carta signada per «M.H.», que deixaria bocabadat a més d’un lector d’aquell periòdic pioner a terres valencianes. S’hi podia llegir: «El Maestro de Escuela de la villa de Carcaxente puso en la extracción de la Real Lotería de 25 de octubre último una jugada a terno de 60@ en que se interesaron otros 214 vecinos del mismo pueblo en tan pequeñas partes como deja conocerse. El resultado ha sido que han ganado dicho terno, y con él ciento veinte mil reales de su importe con el aumento, socorriéndose tan considerable número de familias con mas de 25 duros cada una». L’epístola concloïa amb una declaració piadosa i una tirallonga d’abreviatures, ara ja en desús: «Este hecho quizá original en sus circunstancias, que nos acredita las bondades de la Divina Providencia, es digno sin duda de ocupar lugar en el periódico de V. de quien queda S.S.S.Q.S.M.B.», val a dir: «de usted, de quien queda su seguro servidor que su mano besa».

Potser a la vora del Xúquer s’havia escoltat una cançoneta de l’època: «Todo sea festejo, / todo alegría, / que esperamos nos caiga / la Lotería». De manera que l’ensenyant havia arreplegat seixanta reals de billó, a raó d’un quart de real (o dos diners) per participant i havia jugat a la loteria, apostant per tres números. En ser premiats, el guany era de dues mil vegades la quantitat arriscada. Com que 20 reals de billó eren un duro de l’època, el benefici era equivalent a 6.000 duros que, repartits equitativament entre els 240 participants, els proporcionà un guany per càpita de 25 duros.

Huit dies després de la carta de «M.H.», el «Diario de la Ciudad de Valencia» publicà una segona epístola, aquesta del mateix «mestre» guanyador. Començà aclarint que no era de Carcaixent, ni mestre, «sino de Alcira, manteniéndome tan solamente de dar algunas lecciones por las casas». A continuació explicava les raons que li portaren a promoure la seua iniciativa: «Conmovido mi corazon al ver la miseria de dicha villa, y no pudiendo por mi aliviarles, pues soy de los mas necesitados, determiné recoger de los pobres unicamente el dinero, y sobre ello formar una jugada en la lotería; en efecto fueron los interesados en ella 240 á dos dineros cada uno». A continuació explica que no és aficionat a la loteria i el sistema «paradoxal» que va fer servir per triar el «terno» al qual apostà els diners: «Lejos de mi toda preocupación y fanatismo que tanto abunda en este Real juego; determiné formar la jugada de un modo que parece paradoxa. De los tres primeros pobres que encontré puse el número de años que tenian, en efecto fueron una niña de siete, un anciano de setenta y cinco, y otro de sesenta y uno, en los que logré un terno de 60@ rs., y con la mayor complacencia de mi corazon, repartí á los interesados á 25 duros cada uno que les pertenecian por cada cuarto [de real].» L’explicació del mètode no era trivial, perquè en aquella època (i potser ara també) eren freqüents els fullets amb taules de números o llibres de «jugadas infalibles». L’ensenyant alzirenc també concloïa la seua carta amb una declaració piadosa, la tirallonga d’abreviatures i, finalment, el seu nom complet: «Esta verídica narración, es digna de anunciarse al público, á fin de que todos alaben incesantemente la bondad y misericordia del Criador, que asi protege las operaciones de los hombres cuando estas son dimanadas de la caridad y de un fin recto. Queda de usted apasionado S.S.S. [su seguro servidor] = Francisco Sospedra y Petit.»

Per fer-nos una idea del valor del premi podem fer servir un anunci del mateix diari del 17 d’octubre del 1818, on s’ofereix «una barraca grande con cuatro habitaciones situada en la misma partida [del Cabanyal] y frente a la ermita [del Rosari], valorada en seismil quinientos y cincuenta y dos reales veinte y seis maravedís vellon». Això vol dir que els 120.000 reals aconseguits permetrien comprar 18 barraques grans. En el «Censo de la Población de España» de 1857, Alzira enregistrà 14.022 habitants, 6.494 dels quals tenien 20 anys o menys. 38 anys abans, quan el sorteig de la Loteria Primitiva, la població seria menor i probablement no hi hauria més de 2.000 famílies, la qual cosa vol dir que la iniciativa del mestre Sospedra beneficià, si fa no fa, a un 15% de la població de l’epoca. Aquest alzirenc de comportament generós, encara que també ell era «de los mas necesitados», bé mereixeria una recerca més acurada.