Llonganisses de burro

[Tafaneries valencianes, 3/12/2017, html ací, pdf ací o ací]

L’exemplar de «La Vanguardia» del divendres 24 de novembre del 1930, a la seua pàgina 5, informava que la secció de Sanitat del Govern Civil de Barcelona havia imposat una multa de mil pessetes al propietari d’un local al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat per sacrificar burros i vendre la seua carn com si fóra vedella. Al Café Colón de València (posteriorment «Billares Colón», que estaven a l’actual Passeig de Russafa, 24), Miguel Tortosa Martínez, àlies el «Creïllero», Miguel Lluch Andrés, àlies el «Pardalo», i un germà d’aquest llegiren la notícia i comentaren que era realment una multa reduïda per a un negoci ben lucratiu, així que decidiren posar en marxa un escorxador clandestí. Només calia trobar un carnisser disposat a vendre el producte i un local on fer la matança dels animals. Així, establiren un acord amb Francisco Ferrando Fort, que no només era el propietari d’una carnisseria que hi havia al carrer Borrull, 21, cantó al carrer Botànic, sinó que també era el president de l’associació de carnissers de ramaderia bovina de la ciutat, la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno». El seu pare, anomenat també Francisco Ferrando, havia estat igualment carnisser al carrer Borrull. Quan aquest morí, el negoci estigué regentat per la seua vídua.

El Creïllero i el Pardalo compraven els animals a 4 o 5 duros, preparaven la carn, que li venien a Ferrando a 1,5 pessetes el quilo, i aquest la podia servir a la seua clientela a duro el quilo com si fóra de boví. Pel que fa al local on muntar un escorxador clandestí, arribaren a un acord amb Francisco Sanchis, el qual llogà un casalot a José Sancho Miralles, àlies «Pepe Ferro», que hi havia a la carrera de Sant Lluís, número 5, conegut pel veïnat com «Casa el Ferro». Per aquesta casa s’accedia a unes dependències ideals per muntar-hi un escorxador clandestí, que quedaven amagades entre la part posterior de les cases del camí de Trànsits i les vies del ferrocarril (quan es retiraren es formà un carrer que ara està dedicat a Pepita Samper). Tot els anava bé, fins que la perspicàcia i la constància d’un funcionari municipal desmantellà el negoci.

L’estiu del 1931, Antonio Martínez Zamorano era un dels caps del servei de taxes a espècies animals de l’Ajuntament de València. Era un home pèl-roig i eixut. Pocs mesos abans, el novembre del 1930, la corporació municipal havia decidit donar-li una gratificació de 3.000 pessetes per l’efectivitat que havia mostrat imposant multes com a delegat de l’alcaldia per a les taxes a espècies animals. El febrer del 1931 fou promogut a cap del servei. Per raó del seu càrrec, durant la Fira de Juliol d’aquell any, assistí a una correguda de bous, no sabem exactament a quina de les nou que se celebraren, entre el 25 de juliol i el 2 d’agost. Martínez estava tafanejant pel pati de cavalls de la plaça quan escoltà un comentari sospitós. En aquella època, els cavalls dels picadors eren freqüentment ferits o morts pels bous, així que solien ser animals de poques condicions físiques, que els picadors escollien a la mateixa plaça. Precisament la República incorporà un plastró protector. Una persona al pati de cavalls comentà: «Si ens donaren aquest cavall per quinze duros». I una altra respongué: «Se li podria traure profit per a la carn». Un funcionari responsable com Martínez no podia deixar passar aquest indici, així que li ho comentà a l’altre cap del servei, Rafael Benedito Grajales, un home de tendències republicanes que anteriorment havia estat guàrdia municipal i en aquella època era cap de negociat de primera, i els dos organitzaren una investigació sobre negocis fraudulents de carn. Durant mesos, els vigilants de ronda Miguel Bolumar, Nicanor Fraga, Enrique Gramaje i José Pérez, controlaren camions de transport que podien portar animals a escorxadors clandestins, una llarga recerca que finalment donà fruits. Quan obtingueren una pista segura, Antonio Martínez i Rafael Benedito despatxaren amb Vicente Alfaro Moreno, l’alcalde interí durant els primes dies de la II República (i que encara no té carrer a la ciutat) perquè autoritzara l’operació per desmantellar els escorxadors. Després, aconseguiren una ordre judicial per poder accedir a les instal·lacions fraudulentes. Cap a la meitat de febrer del 1932 i després de tres dies de muntar guàrdia, el caporal Luis Mandor i l’agent Vicente Meseguer penetraren finalment a la Casa el Ferro. En una dependència hi havia una corriola, els estris i les ferramentes per esquarterar els animals i alguns barrils amb despulles i peüngles dels equins. En una altra dependència contigua hi havia uns quarters de burro penjats d’uns ganxos. A la porta de l’establiment hi havia clavada una rata morta, un ritual de protecció que no va servir de res. També entraren en l’escorxador Rafael Benedito i Antonio Martínez, així com l’inspector del districte Julio Ortiz. En accedir, Francisco Sanchis patí un atac d’apoplexia; va perdre el coneixement i hagué de ser atés pels guàrdies. Una vegada recuperat, ben prompte «cantà»: el Creïllero i el Pardalo portaven els animals a Casa el Ferro i ells mateixos els sacrificaven i esquarteraven, amb la col·laboració de Salvador Roig Almenar (o Alemany), que era un empleat del carnisser Ferrando. Tots ells foren detinguts, així com Lorenzo Duart (o Duarte) Sánchez, que era el carreter del carnisser del carrer Borrull. També fou detingut un altre carnisser, anomenat Borrás, que tenia un establiment a Burjassot, i que ja tenia antecedents, perquè un any abans havia estat detingut en relació amb un escorxador clandestí descobert a Godella. Un segon escorxador clandestí fou trobat al camí de Barcelona.

Una prova de com anaven de bé els negocis del grup és que, en un dels últims dies del Nadal del 1931, Borrás li havia venut un automòbil a Ferrando (matrícula V-2538), que a la seua vegada havia revenut al Creïllero per 2.500 pessetes, que aquest havia de pagar en part amb l’aportació de carn. Els investigadors constataren que li havia fet un lliurament de 250 quilos de carn, el que suposava reduir en 375 pessetes el deute per l’automòbil.

Els detinguts prestaren declaració davant de les autoritats municipals. L’alcalde els imposà una multa de 250 pessetes i els prohibí tota activitat de carnisseria.

El divendres 26 de febrer, en mig d’una gran commoció popular, la premsa informava que l’autoritat governativa havia posat els detinguts a disposició judicial. Un cronista advertia profèticament: «Insistimos en que la opinión se verá defraudada al conocer el epílogo de este suceso. Y si no, al tiempo».

El cas va recaure en el jutge José Arias Vila, del districte del Mercat, i en el fiscal José Castro Fernández. Fou instruït, però, pel jutge accidental Ramírez Magenti, el qual dictà pressó sense fiança. Els detinguts negaren les seues primeres declaracions inculpatòries i sol·licitaren la llibertat provisional, que no fou concedida. El jutge dictà ordre de processament, que al juliol fou apel·lada, en nom dels detinguts, pels lletrats Manuel Alonso i Atanasio Miquel. Temps després foren alliberats.

Quan es produïren les detencions, la «Sociedad de Tablajeros de Cerda» emeté un comunicat, en el qual defensaven la seua innocència i demanaven rigor a les autoritats. D’altra banda, la Junta de la «Sociedad de Tablajeros de Vacuno» expulsà de la presidència a Ferrando, però mantingué en secret l’acord per no veure minvat el seu prestigi; fins i tot alguns dels seus membres demanaren esperar a conéixer la resolució judicial dels fets per prendre aquella decisió.

Els detinguts foren castigats només amb una sanció governativa, establida en l’article 65é del Reglament de Sanitat, de 500 pessetes (per imposar la qual hagueren de retirar la sanció municipal de 250 pessetes), però no foren imputats de delicte contra la salut pública, perquè no hi hagué coneixement que cap persona haguera patit alguna malaltia a causa de menjar la carn d’ase o de burro que fraudulentament havien comerciat. El pronòstic del periodista s’acomplí fil per randa. Alguna falla del 1932 va fer esment de l’episodi.

Al caliu de l’èxit en la seua tasca inspectora, Rafael Benedito va contraure matrimoni el juliol del 1932 amb Atilia Collado Giménez. En fou testimoni de les noces el seu company de servei, Antonio Martínez. Benedito morí el 1960 i el seu company, el funcionari constant i perspicaç que va descobrir el cas, el juny del 1972.

Lomax: del Mississipí a València

[Tafaneries valencianes, 26/11/2017, html ací, pdf ací]

El 1963, el grup de música que havien creat Mick Jagger i Keith Richards, gravà la seua primera maqueta, amb tres cançons de tres cantants negres de blues: Bo Diddley, Jimmy Red i Muddy Waters. Precisament una cançó d’aquest últim, anomenada «Rollin’ Stone» donaria nom al grup de Jagger i Richards. De jove, Muddy Waters, el nom autèntic del qual era McKinley MorganField, era un treballador d’una plantació de cotó del delta del riu Mississipí. El 1940, el musicòleg Alan Lomax enregistrà per primera vegada la seua veu. Els dos, Waters i Lomax, tenien uns 25 anys, ja que havien nascut el 1915. Aquella gravació fou el principi de la carrera musical de Muddy Waters, que es consolidà quan el cantant anà a viure a Chicago. La seua influència es projectà en els cantants de blues i en grups com Rollings Stones o Led Zeppelin. D’altra banda, Lomax no només va recórrer els camps de cotó del Mississipí buscant cantants i músiques populars; també viatjà per bona part del món, en un periple que passà per terres valencianes.

Alan Lomax fou fill de John Avery Lomax, qui també es dedicà a enregistrar la música popular des de les primeries dels anys 30. Des del 1942, Alan Lomax treballà per a l’arxiu de folk de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Ja als seus anys de formació universitària, s’acostà a l’ideari radical, a més d’estar en contacte amb grups afroamericans que se resistien a la segregació racial. Va contraure matrimoni amb Anne Lyttleton. El 1944 va nàixer la seua filla Anna Lomax, que continuà la tradició familiar com a antropòloga i folklorista. Dirigeix l’Associacion for Cultural Equity per conservar el llegat del seu pare.

Cap a la fi dels anys quaranta, amb l’ascens de l’anticomunisme als Estats Units, Lomax decidí marxar fora del país i arreplegar música popular arreu del món. Els anys 1952-1953 enregistrà cançons per tota la Península Ibèrica, acompanyat de Jeannette Bell (de malnom Pip), una assistent proporcionada per la British Broadcasting Corporation (BBC), corporació que tenia la intenció d’editar en discos les gravacions.

Lomax arribà a València l’estiu del 1952, procedent de Catalunya. Ací comptà amb el suport de l’Institut de Musicologia de la Institució Alfons El Magnànim, entitat que havia estat promoguda poc de temps abans per la Diputació Provincial. Al cap de l’Institut es trobava el mestre Manuel Palau Boix. Des de València, Lomax marxà a la casa de camp del seu amic Pablo Garrido, que es trobava prop de Tavernes de la Valldigna. Hi vivia també un jove Pedro, que, segons el records de Pip, era molt atractiu, tocava el violí i parlava anglés. Al poble de la Valldigna, Lomax comptà així mateix amb el suport d’Amadeu Magraner Grau, autoritat municipal en l’època que també participà com a cantant en els enregistraments. A la Biblioteca del Congrés dels Estats Units hi ha un quadern de camp, on es troben les cançons populars que Lomax arreplegà, interpretades per Antonio i María Escrihuela, Salvador Armengol i Dolores i María Vercher, la velleta Gertrudis Magraner, Rosario Enguix i Isabel Chover, entre altres. Les lletres eren transcrites al quadern per Amadeu Magraner, i traduïdes per Ricardo Gil Aparisi, que havia viscut 15 anys als Estats Units. A la pàgina 26 del quadern, el traductor entén que «A la vora del riu, mare», s’ha de transcriure com si es tractés del nom del riu o del seu caràcter de riu principal: «mother river», a la manera d’una «séquia mare» (recordeu que a València tenim un carrer de la Mare Vella, que es refereix precisament a una séquia). Al quadern de Lomax es troben albaes, cançons de batre, cançons de bressol (també anomenades non-non o nonetes), nadales, «aguinaldos», la tarara, etc. També gravà el pregó que cantava pels carrers el llanterner, Antonio Sánchez Arenas, anunciant que podia reparar cossins i llibrells metàl·lics, o la cançó amb la qual el sereno donava les hores. A més, Lomax realitzà nombroses fotografies que es poden veure al web de l’Associacion for Cultural Equity.

El 7 d’agost del 1952, Lomax va fer més enregistraments a Castelló de la Ribera. Hi participà la banda de música, dirigida per Valentín Ruiz. S’hi gravaren pasdobles (Lo cant del valencià) i peces populars. Després, Lomax tornà a València, on arreplegà les interpretacions del cantaor José Calaforra Romero «Xiquet de Benaguasil» i el guitarrista Juan Fenollosa Villanueva, conegut com Juanito Villanueva o «El Chufa», i que també interpretà per a l’etnomusicòleg uns solos de guitarra (buleries). Els acompanyaren Salvador Seguro Pérez (trompeta), José Puig Serra (clarinet) i Agustín Picano (instrument de vent de fusta) i un altre músic (guitarró). Calaforra interpretà música valenciana i la jota «Nadie quiere tener suegra». La conversa prèvia entre Lomax i Calaforra està enregistrada als arxius musicals del CSIC. El Xiquet de Benaguasil li diu que aprengué la riberenca d’un altre cantant, Pedro el de las vacas, un home d’Ènguera que participava com a versador a la fira de Xàtiva (Levante, 27/6/2016).

Després del seu viatge per Espanya, Lomax anà a Londres, on preparà l’edició dels discos amb les músiques arreplegades, que ara es poden trobar en: «World Library of ‘Folk’ And Primitive Music, V. 5: Spain» i «Alan Lomax Collection: The Spanish Recordings: Aragon and Valencia». Algunes peces es poden escoltar al web de Institució Milà i Fontanals de Barcelona.

L’estada de Lomax fou molt satisfactòria, a jutjar per una carta que li va remetre a Amadeo Magraner i on reconegué que en cap altre lloc havia trobat un ambient més agradable. El guitarrista Fenollosa, que vivia al carrer Ruaya de València, escrigué també a Lomax, demanant-li una compensació econòmica també en nom del cantaor de Benaguasil. El cert és que Lomax s’havia adreçat repetidament al mestre Palau per localitzar Calaforra, ja que li tornaven les cartes que li remetia. El problema fou que havia pres malament el seu nom: José Callaferro, en lloc de José Calaforra. I així, erròniament, fou publicat en els crèdits del disc de la «World Library of ‘Folk’».

Al maig d’enguany, el grup «Senior i el Cor Brutal» (Micalet Landete, Endika Martín, Juan Luis Tormo i Rafa Ferreiro) publicaren l’àlbum «Valenciana. Vol. I», fet, com diuen ells, sota la «síndrome Lomax», per la voluntat d’arreplegar vocalistes valencians. Encara es pot sentir el ressó del llanterner de Tavernes, el Xiquet de Benaguasil i els camps de cotó del Mississipí.

Miguel Soler, el pioner del catch

[Tafaneries valencianes, 19/11/2017, html ací, pdf  ací o ací]

A principis d’octubre del 1911 se celebraren al Teatre Princesa de València, al carrer Rei En Jaume, alguns combats de lluita grecoromana, que s’alternaven amb «fotocinema» i «varietés». N’hi havia tant d’interés per part del públic que l’empresa hagué d’organitzar dues sessions, una a les sis de la vesprada i una altra a les nou i mitja de la nit. Hi participaren lluitadors com ara l’escocés Rankin, el belga Josep Van Dem o l’armeni Madrallih. A l’esdeveniment es va inscriure el valencià Miguel Soler Sánchez, que va lluitar el dimarts 3 d’octubre contra el francés Jean Bounes. Guanyà Soler en 8 minuts. La premsa va escriure: «El vencedor salió del teatro dispuesto á luchar con un ejército de atletas greco-romanos». L’endemà, Miguel, el «fortíssim» valencià, que havia dit que ningú no el podria véncer en deu minuts de temps, tornà a combatre amb l’austríac Michel Brenno, un adversari triat per sorteig.

Miguel havia nascut a La Costera, al poble de Llocnou d’en Fenollet. Amb 20 anys s’havia posat a viure a València i havia treballat de jornaler, encara que el 1911 ja era vaquer o lleter. Havia contret matrimoni amb María Monterde Pérez, nascuda a Xèrica. La parella havia tingut dos fills, Miguel i Carmen. La família vivia al carrer Convent de Jerusalem, 19, baix, acompanyada de Teresa Bernabeu Ferri, de Muro, que tal vegada era una serventa. Quan Miguel Soler participà en els combats del Teatre Princesa tenia uns 54 anys. El seu exemple esperonà Federico Díaz, de malnom «Melones», que era un treballador de l’escorxador i que el divendres 6 d’octubre s’afegí als combats. Les lluites es realitzaren sota la mirada d’un jurat, format per José Belenguer, Vicente Domingo, Enrique Arolas (un «sportman», que temps després regentà dues cases de lloguers d’automòbils als carrers Pintor Sorolla i Comèdies), i Amadeo Lloris Albert, del qual ja hem parlat en aquesta secció com a inventor d’una màquina per suposadament créixer 8 centímetres (vegeu el capítol 5é). Dies després, Soler lluità contra Orlando «el terrible serbi», mentre continuaven les projeccions de «fotocinemes», les varietés i actuava el mag Mr. Edmond. Les llotges costaven 4 pessetes; la butaca, 1 pesseta, i l’entrada general, 35 cèntims.

A l’estiu de l’any següent, la premsa informà d’una nova actuació de Soler, el lleter forçut. El dimecres, 21 d’agost del 1912, amb temperatures elevades pel ponent, se celebraren espectacles a la Plaça de Bous, al preu de 30 cèntims la cadira de pista i 15 l’entrada general. A més de «3.000 metres de pel·lícula» (curiosa manera d’anunciar les projeccions cinematogràfiques!), algunes atraccions i la Festa de la Jota, es programà un combat de Miguel contra el campió austríac Angelo Lirodá. Hi havia en joc una bossa de cinc-centes pessetes. La premsa no informà del resultat. I finalment arribà el «catch» el 1914.

El dimecres, 29 d’abril del 1914, al Teatre Princesa començà un campionat de lluita anomenat «Ciutat de València». Llevat que es trobe alguna notícia prèvia, s’hi realitzà el primer combat a la ciutat de «catch as catch can» (que vol dir: «agafa on pugues agafar») o «lluita lliure nova», per distingir-la de la greco-romana. Feia alguns anys que aquesta especialitat es conreava en altres països europeus, com ara França, on el «terrible» Zbysko, amb 52 cm de perímetre al braç, era molt popular. Aquells dies també hi hagueren exhibicions de lluita japonesa o «jiu-jitsu» i combats de boxa. L’empresa organitzadora aportà lluitadors de diversos països (o això volien fer creure), que es repartiren suposadament una bossa de 3.500 pessetes. En aquella jornada pionera, actuaren de jurat els esmentats Amadeo Lloris i Enrique Arolas, així com Vicente Gallach. Aquest s’havia format al gimnàs dels senyors Chust (al carrer Governador Vell, 3), en barres paral·leles i alçament de pes, fou aficionat també a les regates i arribà a formar part de la primera directiva del Club Nàutic.

El primer combat de catch es realitzà entre un lluitador danés, Niehlsen, de 96 quilos, i deixeble del lluitador Petersen, d’una escola «fuerte, pero sosegada» segons la premsa, i un altre polonés, Moschinsky (o Maschinsky), de 97 quilos. La lluita no tenia límit de temps. Guanyava qui aconseguira dues victòries. S’imposà Moschinsky, un «luchador brutal», en dos combats que duraren 12 i 8 minuts. Després, hi hagué combat de lluita grecoromana, on participaren l’italià Pagnini i el nord-americà Watson, guanyà el primer en dos assalts. A continuació, l’holandés Petit Jean, que havia estat entrenador dels Jocs Olímpics d’Atenes, va guanyar el seu combat amb l’alemany Roland, que era un lluitador molt jove, que havia quedat 3r en una competició celebrada a Berlín amb 57 lluitadors més. Després, l’arbitre, senyor Alexandre, preguntà al públic si alguna persona volia prendre part, i Miguel Soler, el vaquer, contestà afirmativament, inscrivint-se per als combats del dijous 30 d’abril. Aquell any, l’empresa Fietz-Méndez de Vigo també organitzà lluites a l’Apolo, on participaren Sullivan i els esmentats Niehlsen, Roland i Moschinsky.

El diumenge 11 d’octubre de 1914, Miguel Soler, que ja estaria acostant-se als 60, va mesurar novament les seues forces, però aquesta vegada amb un bou. Aquell dia, el gremi de soguers o el de vaquers (segons uns diaris o altres) va organitzar una «becerrada». S’hi torejarien sis jònecs i el campió de lluita romana, Miguel Soler, «luchará con un toro del Colmenar» (en referència a la ramaderia del bou). La premsa informava també que «se han cruzado apuestas por valor de 1.000 pesetas».

El dissabte 30 de juny de 1917, Miguel Soler va lluitar al Teatre Principal amb Jack Johnson, un home de color que havia estat campió del món del pes pesant (1908-1915). Johnson tenia comptes pendents amb la justícia nord-americana i entre el 1913 i el 1918, només feia combats i exhibicions fora del seu país. L’estiu de 1917 vingué a València i també va fer exhibicions a Madrid, Palma de Mallorca (on l’actuació hagué d’ajornar-se per la pluja), Sant Sebastià (on es programà un combat amb Sac Mac Vee) i Sevilla (amb molt poca assistència de gent) 

En aquella vetllada, com era habitual, hi hagueren també varietés i s’oferien 2.000 pessetes a la persona que aconseguira «romper el cordón», un repte que no sabem ben bé en què consistia. Johnson anava acompanyat de dos boxejadors més: Goers Rodes i Robert. L’espectacle tenia diverses parts: una exhibició de «pilota de colps» i «pilota-medicinal», tant per part de Johnson com dels altres boxejadors, un petit combat entre ells i finalment un combat de catch, on participà el vaquer valencià. Tampoc no en sabem el resultat.

EL dijous 27 d’octubre de 1921 es feren combats de boxa a la sala Ba-ta-clan, que abans s’anomenava Teatre Martí, i es trobava on ara són els cinemes Lys. Participaren púgils valencians com ara Manuel Torres, Archelós o Martí, «el tanque valenciano». L’endemà s’anunciaren «grandes luchas en las que tomará parte Miguel Soler, el vaquero». En aquella època, Miguel vivia al carrer En Sala, 11, porta 1, i tindria uns 65 anys.

Als anys 40 i 50 del segle passat arribaria una època daurada per als combats de catch a Valencià: Modesto Aledo, Rafael Blasco, Braulio, Antonio Montoro, Julián i Nino Pizarro, Valero, Valí, Salvador Vento, etc., pugnaren contra adversaris de noms tan amenaçants com Cabeza de Hierro, El Estrangulador, Míster X, La Sombra, El Terrible Demoledor o El Verdugo. El pioner, però, havia estat Miguel Soler, el vaquer de La Costera.

Mackie Navalla, entre nosaltres

[Tafaneries valencianes, 12/11/2017, html ací, pdf ací, altre pdf ací]

El 1928, Bertolt Brecht i Kurt Weill composaren «Die Moritat von Mackie Messer», és a dir, «La balada de mort de Mackie Navalla», que l'any següent fou incorporada a «L'òpera dels tres rals». De la cançó de Mackie Navalla s'han fet moltíssimes versions: Frank Sinatra, José Guardiola, Miguel Ríos, Rubén Blades, Robbie Williams i altres. Fins i tot la cantà Kevin Spacey a la pel·lícula «Beyond the Sea», dirigida per ell mateix. Sense oblidar les versions en còmic: el «Makinavaja», del dibuixant Ramón Tosas «Ivà», que encarnaren a la pantalla Ferrán Rañé, Pepe Rubianes o Andrés Pajares.

El mateix any que Brecht i Weill crearen aquell personatge universal, a la nostra ciutat s'encadenaren dos assassinats que exemplificaren perfectament la tràgica història de Mackie. Aquesta és una història de dones menyspreades i homes violents; en definitiva, de persones que naufraguen en carrers on eren mercaderia per al plaer.

Al juny del 1928 hi havia una casa de prostitució al número 2 de l'antic carrer Ribot de València. Amb les remodelacions posteriors del carrer Sant Vicent i l'avinguda de l'Oest, aquest carrer desaparegué. Hi treballava Magdalena García Paredes, una jove de 25 anys que havia nascut a Mazarrón (Múrcia). Durant algun temps, Magdalena havia conviscut amb Antonio Gordó Iborra, de 35 anys, que viva al número 10 del mateix carrer. Ell era un home violent, que maltractava Magdalena. Temps enrere li havia causat ferides greus, la qual cosa havia determinat que obriren al maltractador una causa al jutjat de Sant Vicent, que a l'estiu del 1928 encara no estava resolta. Antonio es guanyava la vida amb el «Carrito de la porcelana». Aquest «carrito» fou un negoci molt popular en l'època, que recorria els barris venent quincalla, canviant porcellanes per roba vella i fins i tot, segons algunes cròniques, fent préstec de diners als més necessitats al marge dels circuits bancaris. De la seua popularitat dóna compte el fet que fou representat en la falla Pare d'Orfens-Blanqueries de l'any 1926, obra del faller Antonio Fontanelles.

Encara que Magdalena volia abandonar Antonio, el maltractador, que vivia pràcticament al costat del prostíbul, continuava assetjant-la. Aleshores la dona va recórrer al seu germà, que era un poc major que ella. Salvador García Paredes tenia 27 anys i no sabem si vivia a València o s'hi traslladà reclamat per la seua germana. Si Salvador arribà a parlar amb Antonio, les gestions no tingueren resultat. El dimarts 5 de juny, Antonio abordà Magdalena a l'escaleta de la casa on vivia i exercia el seu ofici. Pujaren a l'habitació que ocupava la dona i l'home, molt irat, li prohibí que isquera al carrer. Aquell mateix dia, amb la nit avançada, Salvador, visità la seua germana. En la seua habitació, Magdalena li contà la visita anterior del seu assetjador i les amenaces perquè no isquera al carrer. En un primer moment, Salvador aconsellà la dona que li fera cas, que no isquera de l'habitació per evitar incidents amb aquell home de caràcter violent. Tanmateix, com que la dona no havia sopat i li abellia xocolata, decidiren baixar al carrer per buscar, encara que ja era tard, algun establiment obert al carrer Gràcia. Dissortadament es trobaren amb Antonio. Aquest proferí noves amenaces. Salvador isqué en defensa de la seua germana i ell i l'assejador començaren a barallar-se. Magdalena cridà demanant auxili. Altres dones llançaren crits. Acudiren vianants i es presentà ràpidament una parella de les forces de seguretat, formada pels agents Juan Alapont i Nemesio Aranda, que separaren els homes enfrontats. Però hi arribaren tard. Antonio es desplomà amb ferides mortals. El portaren a l'hospital, on morí mentre el metge de guàrdia, Alfredo Ferrer Peris, li feia un reconeixement. Tenia dos ganivetades que, penetrant-li entre les costelles, afectaven la regió del cor, una altra més al pit i també en tenia altra a la regió abdonimal. Salvador fou immediatament detés, lliurà l'arma amb què havia ferit Antonio (una navalla amb tirabuixó, amb una fulla d'un centímetre d'ample) i ingressà en la presó per ordre del jutge Juan Espinosa. Fou jutjat el juny del 1929 i condemnat a 10 anys de presó i 5.000 pessetes d'indemnització a la família del mort.

Com si fóra una fatalitat, el lloc de treball d'Antonio Gordó en el «Carrito de la porcelana» fou ocupat per Mariano Hernández Manchón, que pocs dies després protagonitzaria un altre assassinat. Mariano havia nascut a Cartagena i tenia 25 anys. Vivia a la Carrera Sant Lluís de València. Freqüentava els carrers de mala fama, on era conegut pels agents de la policia, i el 1927 havia estat multat per escàndol. El dimecres 13 de juny del 1928, huit dies després de l'assassinat d'Antonio, cap a la una i mitja de la matinada, Mariano, acompanyat de Luis Fernández Torrente, entrà al bar «Triana», que estava al carrer Quevedo 17 de València. Molt a prop del carrer Ribot, esmentat adés. Sembla que no era el primer bar que havien visitat aquella nit. Luis Fernández tenia 41 anys i també era murcià. Feia molt poc de temps que havia mort la seua dona, que era propietària del bar «Montes», que estava junt al domicili familiar del carrer Padilla 3, 1r. De fet, una vegada la dona havia denunciat el robatori de 610 pessetes de casa seua quan havia pujat a buscar canvi per a un client i, potser, havia deixat la porta oberta.

Quan Mariano i Luis es trobaven dins del bar «Triana», sembla que se'ls acostà una de les cambreres, coneguda com Carmen la Gitana. Potser la dona va seure a la taula on estaven. Carmen havia treballat anteriorment al bar «Montes», el que havia estat propietat de Luis i la seua dona. Aleshores el més jove agafà unes flors que hi havia al mostrador i li les oferí o li les posà al pit de la dona. Aquest gest molestà Luis, que irat llançà les flors a terra, les xafà i li digué a Mariano que no tenia categoria per fer allò. Aquella expressió desencadenà una discussió, que anà pujant de to. Amb un gest desafiant, els dos homes isqueren al carrer. A curta distància, a la cantonada del carrer Quevedo amb el dedicat aleshores al gravador Selma, començaren a barallar-se, mentre un agent lliure de servei que passava per allà intentava pacificar la situació. Fou inútil. Mariano va traure una navalla gran i ferí Luis pel costat esquerre. La fulla havia penetrat entre les costelles i havia arribat al cor. El ferit caigué a plom, mentre manava molta sang del costat. Mariano llançà la navalla a terra i, aprofitant que hi havia molta gent pel carrer, fugí a la carrera. Sonaren ràpid els xiulits dels serenos, alertant les forces de seguretat, que arribaren i començaren a buscar l'assassí fugitiu. Mentrestant, un carreter anomenat Luciano Aznarconduí veloçment el cos del ferit a l'hospital. A poc d'ingressar, els metges certificaren la seua defunció. Es presentà el jutge de guàrdia, Evaristo Piquer, en el lloc dels fets. Finalment trobaren Mariano amagat sota un llit d'una altra casa de prostitució que hi havia al carrer Ribot número 16, ben pròxima a aquella altra on exercia Magdalena i de l'habitatge d'Antonio, mort uns dies abans també per les ferides d'una navalla. El juliol del 1929, Mariano fou condemnat a 12 anys de reclusió i al pagament d'una indemnització de 8.000 pessetes a l'hereu de Luis Fernández.

En definitiva, històries als marges de la història, que ja tenien la lletra de Brecht i la música de Weill per ser il·lustrades.

Aparicions i possessions diabòliques a la València del XVI

[Tafaneries valencianes, 5/11/2017, html ací, pdf ací]

Cap al 1562 o abans, vivia una dona a Albaida que tenia un fillet. Un dia arribà a casa seua per demanar-li almoina un pelegrí que anava a Santiago de Compostel·la. L'home li digué que, si li donava el xiquet, se l'emportaria en la seua pelegrinació i el faria un gran senyor. Encara que a la mentalitat actual puga resultar sorprenent, la dona li digué al pelegrí que s'ho pensaria i que tornara l'endemà. En realitat, la mare volia consultar-ho amb el frare dominic Lluís Bertran, que aleshores era vicari de l'ermita de Santa Anna i temps després arribaria a sant (vegeu la Tafaneria del 4/6/2017). Aquest fet ens permet datar l'esdeveniment abans de 1562, quan Bertran marxà a Amèrica i, lògicament, abans de 1568, que és quan el datà Francisco Vidal Mico, biògraf del sant. Quan fou consultat, el frare dominic li digué a la dona que el pelegrí era el dimoni. L'endemà el pelegrí tornà a casa de la dona i aquesta, lògicament, no li deixà el fillet i li digué que ell era el dimoni. Aleshores el pelegrí, per demostrar el seu poder diabòlic, li assenyalà un cavaller que s'acostava a la casa muntat en un ase i pronosticà que, quan l'home arribara enfront de la casa, cauria mort. I així esdevingué. Després el diabòlic pelegrí marxà.

Aquest episodi es narra en l'ampli comentari al «Tractat de Vida Espiritual» de sant Vicent Ferrer, redactat pel frare Juan Gabastón, que fou publicat a València el 1614 per l'editor Crisóstomo Garriz, que tenia la seua tipografia junt al molí de Na Rovella, i també a la biografia de Sant Lluís Bertran escrita per l'esmentat Francisco Vidal Mico, publicada també a València per Joseph Thomàs Lucas el 1743 (pp. 98-99). Gabastón i Vidal foren frares dominics. En el llibre de Gabastón sobre Ferrer també s'arreplega un altre cas molt semblant, que l'autor ubica a València. En lloc d'un pelegrí o d'un romer apareix «un mozo de estraña belleza, cercado de luz, y que à cada passe le veìa por las calles, y plazas muy resplandeciente en un coche, y que le contava grandes cosas de la otra vida, descubriendole maravillosos secretos». Aquest jove és també un dimoni que, com en l'episodi d'Albaida, fa caure fulminat un jove «sano y robusto». Encara que, en aquesta versió, la dona, en principi, no donà crèdit al sant que li aconsellà, després, per la seua disposició, la misericòrdia divina i les oracions de Lluís Bertran, «conocio su engaño, y quedò escarmentada, y avisada» (p. 171).

Com és que el dimoni podia matar fulminantment una persona, però era incapaç de convéncer la dona que li donara el fillet? Hi hagué fins i tot un cert debat teològic a propòsit del cas d'Albaida. En un altre llibre titulat «Verdadera relación de la vida y muerte del padre fray Luys Bertran», publicat a València el 1581, amb el segell tipogràfic de la vídua de Pedro Huete, val a dir, de la importantíssima editora Jerònima Galés (que dóna nom a la Societat Bibliogràfica Valenciana), trobem una tesi sobre l'assumpte d'un altre dominic, el mestre fra Vicente Justiniano Antist, que es presentava com lector de teologia a la universitat que l'orde tenia a Llutxent (i que hauria estat la primera valenciana). Segons Antist, hauríem de donar per bona l'opinió d'un altre mestre dominic, fra Onofrio Climente, que havia estat vicari de l'ermita de Santa Anna abans que Bertran i que també impartiria classes a Llutxent: «Dixo, que aquel Peregrino, pues era Demonio, podia conocer naturalmente, que el hombre que venia tenia alguna disposicion en su cuerpo, por la qual avia de morir presto. Dixonos tambien, que por ventura, assi el Peregrino, como el Asno, y el que iva à cavallo, todos eran Demonios».

El llibre de Gabastón arreplega una altra possessió diabòlica, esdevinguda a la ciutat de València el 1588, quan Juan de Ribera era l'arquebisbe de la ciutat (vegeu la Tafaneria del 17/1/2016). Catalina era una dona negra, que havia estat durant anys esclava d'un forner de la ciutat. Quan la deixaren lliure «empeçò a manifestar visiones, y reuelaciones, y llegò el negocio a terminos que puso la Ciudad en vn pie, y al Arçobispo entre el arco, y la pared». Efectivament, la dona afirmava que li parlava un àngel i li feia revelacions. La gent anava a escoltar-les i bessar-li les mans, «y algun cauallero muy conocido, y principal que la yuan a subir el agua del poço, y se tenian por muy dichossos, porque ella no tomasse esse trabajo». La Inquisició intervingué i Catalina fou castigada. Com que reincidí en fer públiques les converses que, segons ella, havia tingut amb el dimoni, dues vegades més rebé noves penes del Sant Ofici.

Segons les cròniques, per la mateixa època que Catalina feia revelacions i era processada per la Inquisició, una altra dona fou objecte de possessió diabòlica. S'anomenava Vicenta Malpel, tenia 14 anys i era criada d'un boter, val a dir, d'un artesà que feia bótes de fusta o cuiro per al vi. També anava la gent a la casa que habitava a escoltar les seues revelacions. Vicenta els deia que si la negra Catalina les tenia, per què ella no podia tenir-ne? Els inquisidors encomanaren l'examen de la joveneta al mestre fra Vidal, ja esmentat. I el frare dominic descobrí, segons el llibre de Gabastón, el que no havien pogut trobar altres inquisidors: que la joveneta tenia tracte carnal amb el dimoni, val a dir, que aquell jove que se li apareixia era un íncube. Després del procés inquisitorial, la joveneta fou reclosa al convent de la Saidia. El testimoni de Gabastón conclou: «Todo ello he visto yo con mis ojos» (pp. 818-819).

A la València de la Contrareforma, aquestes aparicions i possessions diabòliques, que solien esdevenir a dones, foren matèria de debat teològic. Es tractava de determinar si el dimoni s'apareixia a qualsevol persona o a algunes en concret, per alguna raó. Així, el cas de la jove Vicenta fou adduït per un altre frare, el beat gallec Francisco de Possadas, en un tractat teològic contra Miguel de Molinos, un místic de Terol que també fou beneficiat a l'església de Sant Andreu de València (ara de Sant Joan de la Creu) i, abans de ser condemnat per la Inquisició, porta la causa a Roma en defensa de la beatificació del pare Simó, que finalment no aconseguí (vegeu Tafaneria del 27/11/2016). La teologia de Molinos destacava el paper de la gràcia divina (en sintonia amb els corrents protestants) front a l'actuació dels individus, la qual cosa portava a una certa impassiblitat. En oposició a Molinos, Francisco de Possadas defensà en el seu llibre, que tenia el significatiu títol «Triumphos de la castidad contra la luxuria diabolica de Molinos», la responsabilitat de la persona en allunyar la temptació: «Vea el Lector con que genero de personas hace el demonio estas cosas, y hallarà, que con aquellas que le dàn lugar, y consentimiento à sus operaciones, quando èl las tienta, no con las que castas, resisten á toda sugestion» (p. 496). D'aquesta manera, front a la proposta d'impassibilitat de Molinos, Possadas desplaçava la responsabilitat de la presència diabòlica a la víctima de la possessió, la qual cosa, lògicament, preparava el camí per a la màquina repressora del Sant Ofici. En resum: si se t'apareix el dimoni, és culpa teua i tal vegada acabaràs a la foguera.

L’última brigadista a València

[Tafaneries valencianes, 29/10/2017, html ací, pdf ací]

El meu col·lega Miguel A. García Calavia em proposa escriure sobre l’estada a València de Lise London, una dona lluitadora amb una de les biografies més representatives de les tragèdies del segle XX. Lise estigué a València quan era la capital de la II República, per la seua implicació amb l’organització de les Brigades Internacionals. Però això fou només una part d’una existència molt difícil. 

El seu nom era Elisabet Ricol. Va nàixer a París el febrer de 1916, filla d’immigrants aragonesos. El seu pare fou miner, fins que la silicosi li ho impedí. Amb 15 anys, Lise ingressà en les Joventuts Comunistes. Com que era una militant amb domini del castellà i el francés, el 1934 marxà a Moscou, per formar part dels serveis de traducció de la Internacional Comunista. Hi va conéixer figures revolucionàries importantíssimes del segle XX, com ara Dolores Ibarruri, Ho Chi Minh, Palmiro Togliatti o André Marty. També hi havia a Moscou un comunista txec, un any major que ella, Artur London, conegut com «Gérard», amb qui formaria parella. El setembre del 1936, Lise tornà a París i treballà a les ordres d’André Marty en l’oficina d’afiliació de brigadistes internacionals. Quasi 60.000 joves arribaren a Espanya per combatre el feixisme. Artur ho va descriure així: la lluita dels brigadistes «és el compromís conscient i apassionat amb una causa justa de la qual depenen el futur immediat i el destí del món. A Madrid, el txecoslovac lluita per Praga; el francés, per París; l’austríac, per Viena... l’alemany lluita per alliberar el seu país de Hitler i l’italià per expulsar Mussolini...» 

A l’octubre del 1936, Lise rebé l’ordre de traslladar-se a Albacete, des d’on Marty dirigia les Brigades amb mà fèrria i, de vegades, cruel. S’hi retrobà amb Artur i quedà embarassada. Viatjà a Madrid, a València (on va perdre el fill) i a Barcelona. Novament embarassada, viatjà a París per donar a llum la seua filla Françoise. L’avanç de les tropes de Franco li impedí tornar a Espanya. A més, el setembre de 1938 s’ordenà la retirada de les Brigades Internacionals. Lise es retrobà amb Artur a França. Quan l’exèrcit nazi invadí aquest país, Lise i Artur s’uniren a la Resistència. El 1942 foren capturats. Ella ingressà a la pressó de Rennes, on donà a llum un segon fill. Posteriorment fou deportada al camp de concentració i extermini de Ravensbrück, un «Lager» on ingressaren sobretot dones, esclavitzades per a l’empresa Siemens o emprades com a objecte d’experiments cruels. Lise fou una de les dones que dirigiren l’organització comunista clandestina al camp. Artur també fou deportat el març del 1944 al terrible camp de Mauthausen (vegeu el capítol 46é). Els dos aconseguiren sobreviure. Es retrobaren i marxaren a viure a Txecoslovàquia. El 1949, Artur fou nomenat viceministre d’Afers Estrangers. Però el 1951 fou detingut en una depuració estalinista. Ell fou un dels catorze acusats al Procés de Praga del 1952, quan, sota tortures, admeteren haver conspirat contra l’Estat. Onze foren condemnats a mort i altres tres, entre ells Artur, a cadena perpètua. A la presó, Artur aconseguí passar petits paperets a Lise, escrits en francés, documentant els enganys del procés. El 1956, el nou cap de la Unió Soviètica, Nikita Khrusxov, encetà la «desestalinització» i Artur fou rehabilitat. El 1963, Lise i Artur s’instal·laren a París, on publicaran llibres per reivindicar les Brigades Internacionals i criticar l’estalinisme, com ara «Es van aixecar abans de l’alba. Memòries d’un combatent txec de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil» i «La confessió» (L’aveu), que el director Costa-Gavras dugué a la pantalla amb guió de Jorge Semprún i el mateix títol. Simone Signoret i Yves Montand, que en aquella època estaven casats, interpretaren a la parella. 

Lise i Artur conegueren el pitjor del feixisme i el pitjor de l’estalinisme. Montserrat Roig va escriure a les planes de Triunfo: «A pesar de todo ello, con Lise y Gerard [Artur] la esperanza sobrevive. En ellos la idea se convierte en algo tangible, en ellos la utopía toma forma humana». Artur morí el novembre de 1986. Deu anys després, Lise publicà un llibre de memòries en dos volums. En el primer, «La primavera dels camarades», contà la seua experiència a les Brigades Internacionals i parlà de la seua estada a València. 

Hi recordà com abandonà l’oficina d’Albacete de les Brigades quan el seu primer embaràs estava avançat. Volia tornar a França. Les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), dirigides per Santiago Carrillo, convidaren Lise a passar uns dies a València abans de dirigir-se a un aeròdrom d’Alacant. Però, poc abans del vol, va patir un avortament i fou ingressada a l’hospital. Va perdre molta sang. Recorda que, sedada, demanava taronges. En eixir de l’hospital, marxà a viure amb «Carmen» (probablement un nom fictici), una alemanya que era la delegada de la Internacional Comunista Juvenil i la dona del comandant Pedro Martínez Cartón, que hostigava les tropes de Franco a la rereguarda andalusa. A la casa (sembla que al carrer Ribera) es trobà també refugiada Fuencisla, que, com Lise, procedia d’Aragó i estava embarassada. El seu home, Dimitri, havia mort en la defensa de Madrid. Lise consolava Fuencisla i col·laborava amb l’oficina de les JSU. Allí li dien afectuosament «Mona Lisa», una ocurrència del pintor José Bardasano Baos, que va fundar el taller gràfic «La Gallofa». A València, Lise es retrobà amb Artur, que viatjava contínuament als fronts. La ciutat estava sota les bombes. Lise volia tornar a París, però la intervenció de «Luis» (Vittorio) Codovila, el delegat de la Internacional Comunista, la retingué a València, treballant per al partit. Una fotografia d’ella d’aquesta època està feta al carrer Ciscar 12 (segons la ubicació de l’especialista Ángel Martínez, coautor de la sèrie «La Valencia desaparecida»). Després, el partit la traslladà. La posaren a viure a la casa, rememorava ella, «d’una parella de petits burgesos, amos d’una fàbrica de sabates d’Elx». El nou habitatge es trobava al carrer Julio Antonio. Anys després recordava amb afecte la palmera que hi havia. La parella d’elxans de la casa on s’allotjà tenia un fill, també membre del Partit Comunista, que estava mobilitzat a les oficines de la Intendència com a comptable. Una vesprada anaren al cinema el pare, el fill i ella, a veure la pel·lícula soviètica, «Txapaïev», sobre un comandant bolxevic a la revolució russa (un batalló de les Brigades Internacionals prengué aquest nom). En les seues memòries recorda aquesta conversa. El fill digué: «Quina llàstima que hem nascut una generació més tard... Mai no coneixerem una època tan heroica i exaltant!». Lise, que no va poder contindre el riure, li replicà: «Però, ¿potser la nostra generació no viu, no escriu una pàgina d’història única? ¿No està Espanya a la primera línia de combat dels pobles contra el feixisme i per preservar la democràcia i la pau? ¿No succeïxen tots els dies, al front i a la reraguarda, actes heroics que res no tenen a envejar als dels revolucionaris russos?». Després de la seua estada a València, com hem dit, Lise arribà a París. Anys després retrobà en aquesta ciutat a Fuencisla, que s’havia casat amb un altre comunista, Pierre Rougier. Després de París, la presó, el camp de concentració i extermini, les depuracions estalinistes... 

Lise London morí a París el març del 2012. No deixà de considerar-se comunista i de criticar l’abandonament «imperdonable» que les democràcies occidentals feren de la II República Espanyola. Aquell mateix any morí també Adelina Abramson, coneguda també com a Adelina Kondratieva. Eren les dues últimes brigadistes internacionals vives. 

L’escenògraf que matà el comte de dos tirs

[Tafaneries valencianes, 8/10/2017, html ací i ací, pdf ací i ací]

A principis del 1917, Rosita Rodrigo era una vedet valenciana de 26 anys, molt atractiva i amb magnífiques dots per al cant, que actuava amb gran èxit al Romea de Madrid. Havia començat com a tiple al Teatre Apolo de València i feia poc que s'havia separat del seu home, Ángel Romero (vegeu la tafaneria del 26/6/2016), amb el qual havia tingut dos fills: una filla que cuidava la mare de l'artista al seu pis del carrer Jesús i un fill, del qual s'encarregava la família de l'home. Al febrer d'aquell any, Rosita viatjà a València i, com que s'acostava el carnestoltes, anà a l'estudi de Tadeo Villalba Monasterio, pintor i escenògraf, al carrer Alfredo Calderón (actual carrer Correus) per encarregar-li una màscara. Tadeo, que estava casat i tenia tres fills, li proposà que, si considerava que li havia fet una màscara original, l'acompanyaria al ball organitzat pel Cercle de Belles Arts. Ella acceptà. L'originalitat fou que l'artista pintà el rostre de Rosita en la màscara. Rosita complí el compromís. També anà a la festa de carnestoltes del Teatre Martí i a una festa organitzada per la Penya Valenciana, on concedí un ball al noble José Fernando Hernández de la Figuera Ferrer de Plegamans, únic fill mascle dels comtes de Villamar i Plegamans i quatre anys més jove que l'artista. 

El diumenge 25 de febrer se celebrà una correguda de bous (en realitat, sis jònecs de la ramaderia de Moreno) a València, a benefici del «Club Belmonte». Participaren Juan Belmonte, el seu germà Manolito, Silveti i Saleri. L'interés pel torero de Triana i el fet que l'acte inaugurava la temporada taurina, convertí la correguda en tot un esdeveniment social a València. Des de la vespra, no n'hi havia entrades. 

Fernando s'oferí a portar Rosita a la plaça de bous. En realitat havia acordat amb un «chauffeur», anomenat Gaspar Guillen, que en arreplegar la dona i encara que li donara una altra adreça, ell havia de portar-lo amb la cantant a un hotel d'El Vedat de Torrent. Quan el conductor isqué del carrer Jesús i girà per la ronda allunyant-se de la plaça de bous, Rosita se n'adonà de la jugada i amenaçà de tirar-se en marxa. El vehicle s'aturà i ella marxà a peu a la plaça. Malgrat això, durant la correguda de bous, Fernando anà a saludar Rosita a la seua llotja. També hi anà Tadeo, l'artista de la màscara, acompanyat d'uns amics portuguesos, ja que la cantant tenia previst actuar poc després a Lisboa. La dona fou amable amb els dos. 

Quan conclogué la correguda, hi hagué un altercat entre els dos joves. La gent formà un rotlle al carrer Xàtiva. Casualment hi passava amb el seu cotxe el governador civil, senyor Cortina. Es recuperava d'una malaltia i parlava amb el metge del Cos de Seguretat José Vila. El governador donà ordre al seu «chauffeur» d'acostar-s'hi. En arribar, Tadeo se li adreçà, denunciant-li una agressió de Fernando de paraula i obra (el noble l'havia bufetejat). El governador intentà calmar els ànims. Va fer pujar l'escenògraf al seu vehicle i, junt amb el metge Vila, s'adreçaren al Teatre Apolo, on el governador volia veure la representació. El teatre estava al carrer Sequiola (ara, Joan d'Àustria). Aquell dia s'interpretava «El Gato Montés», de Manuel Penella, amb una sessió teatral prèvia. El governador entrà al teatre i a Tadeo li donà temps de marxar al casino de la Societat d'Agricultura, on va escriure a dos amics explicant-los l'assumpte esdevingut a les portes de la plaça i demantant-los que plantejaren una qüestió d'honor, val a dir, que, en nom seu, retaren el fill dels comtes en duel. Després tornà al teatre. 

En arribar al vestíbul, Fernando estava dient-li al conductor del governador: «Ha vist vosté què dues bufetades li he donat a Villalba?». Allò ja fou massa per a Tadeo. Sonaren dos trets d'un revolver Smith & Wesson. La primera bala li penetrà a Fernando pel llavi superior; la segona, pel pols esquerre, produint-li pèrdua de massa cerebral. Encara que el xofer intentà agafar-lo, el jove caigué a plom i morí ràpidament per l'hemorràgia. Hi hagué gran confusió al vestíbul, on hi havia porters de la sala, revenedors i, fins i tot, un sacerdot, el pare Moreno. 

El governador ordenà tancar les portes del teatre, però Tadeo s'havia escapat per la porta posterior. El jutjat del Mercat es personà immediatament. El cadàver es traslladà al dipòsit judicial, mentre ordenaven la detenció del pintor i també, per prendre declaracions, la del xofer del governador i la de la mateixa Rosita. La policia escorcollà l'habitatge de la seua mare. 

Poc després de les nou de la nit, Tadeo s'entregà al governador, que el remeté al jutjat. Després fou empresonat. Quan li comunicaren els fets, la mare de Fernando, Teresa, que estava a la casa seua al carrer Comèdies 25, caigué malalta. El pare, Fernando, que estava a la casa pairal de Requena, no pogué tornar immediatament perquè s'havia produït un descarrilament del ferrocarril entre Xest i Xiva. Així que el cadàver de Fernando fou portat al Cementeri General, on fou vetllat pels criats dels comtes. Les autoritats invitaren la cantant a deixar la ciutat. La premsa de Madrid anuncià la tornada: «¡Ojo los empresarios, que la bella Rosa es un filón en estas circunstancias!». A Madrid estant, Rosita concedí entrevistes per netejar la seua imatge i, fins i tot, visità una escola regentada per unes monges per regalar llibres als orfes i orar. El periodista Mateo Santos publicà una obreta literària sobre els esdeveniments: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo» (1917). Santos era un periodista que va fer algunes novel·les curtes, que concebia com eines didàctiques. 

El 10 de desembre de 1917 començà la vista per escollir el jurat per al judici. Les sessions del judici es realitzaren entre la fi gener i febrer del 1918. Totes les Societats Obreres de València lliuraren una carta al comte, pare de la víctima, demanant-li s'abstinguera d'influir al jurat. Hi havia gran expectació i la població mostrava el seu suport a Tadeo. Hi hagué revenda dels llocs de l'Audiència. Finalment, el dia 2 de febrer es dictà sentència de inculpabilitat i Tadeo, que fou defensat per Juan Barral, quedà absolt. Un diari escrigué: «Fué la dignidad del pueblo, que se irguió una vez más frente a la aristocracia». 

Després de la mort de Fernando, els seus pares se separaren. En morir la mare, el pare tingué un fill, anomenat Santiago, amb una dona humil, Emilia Ferrer. El comte contragué matrimoni amb Victorina Amigó i es quedaren amb el xiquet. Cap al 17 d'agost de 1936, un grup de milicians tornà el xiquet a sa mare natural i executà el comte. En concloure la guerra, el xiquet passà novament a la vídua del comte. 

Com ja contàrem en la Tafaneria del 27/3/2016, el pintor i escenògraf Tadeo Villalba arribà a presidir la Casa de Llevant a Madrid i fou l'origen d'una nissaga important: el seu fill, Tadeo Villalba Ruiz, fou decorador, artista faller i productor (creà «Valencia Films»); el fill d'aquest, Tadeo Villalba Rodríguez «Tedy» fou escenògraf, i productor, així com fundador i membre de l'Acadèmia del Cinema, que el guardonà amb un Goya d'Honor el 2006. I un fill d'aquest, Tadeo Villalba Carmona, també és productor cinematogràfic. Ha produït, entre altres obres, «Vicky, Cristina, Barcelona» de Woody Allen o la minisèrie «La Bella Otero», sobre la cupletista Carolina Otero, a la qual la bella Rosita no tenia res a envejar.