dissabte, 14 de febrer del 2015

Qui llegirà açò?

[Opinió, 14/02/2015, html ací, jpg ací]

"Qui llegirà açò?" es preguntava el llatí Aule Persi al principi de la seua primera sàtira. El mateix podríem dir de les 397 planes del darrer baròmetre del CIS, que contenen molt més que pronòstics electorals. Ens informen de l´adscripció de la població a les grans ideologies polítiques, aquelles que configuren els grups del Parlament Europeu. Així, de les persones que declaren la seua ideologia a l´enquesta del CIS, la majoria (el 25 %) es declara socialista o socialdemòcrata, per davant de liberals (15 %), conservadors (15 %) o democristians (7 %). També verds (6 %), per davant de nacionalistes (4 %) i comunistes (3 %). Falten ideologies (com l´anarquisme), però són les dades que tenim. El baròmetre de gener ens diu que tampoc no canvia molt com ens distribuïm a l´eix esquerra-dreta. La major part de l´electorat està al centre-esquerra (60 %), 3 punts més que la mitjana des del 1996 fins ara (57 %). La dreta arreplega ara un 10 % (igual que la mitjana), poc més que l´extrema esquerra, que representa ara un 9 % (7 % de mitjana). A l´extrema dreta hi ha un escàs 2 %. Durant el govern de Rajoy s´hem fet més d´esquerres.
El baròmetre també mostra quina posició atribueix la població a cada partit a l´eix esquerra-dreta. Portem un any en el qual la gent ubica el PP a l´extrema dreta, espai representat a l´escala convencional del CIS per puntuacions entre 8 i 10. La gent entrevistada assigna al PP un 8,2, que arriba a 8,4 si llevem els seus votants. A l´extrem esquerre de l´espectre (entre 1 i 3) la població ubica Podemos (2,3) i EU (2,6). El PSOE rep una puntuació de 4,6, que el situa a l´esquerra-centre. Per què el PP i Podemos tenen més intenció de vot que la que correspon als espais que ocupen en l´eix esquerra-dreta? El baròmetre apunta algunes coses. D´una banda, el PP (i també CiU) continuen arreplegant proporcionalment més vots de la gent gran. En el cas dels majors de 65 anys, la intenció directa de vot al PP duplica la mitjana general. També els que recorden haver votat PP el 2011 es declaren majoritàriament catòlics (92 %), molt més que la mitjana (69 %). Per cert, també mostra el baròmetre que els creients són poc practicants (no arriba al 10 % el percentatge de creients que diu participar dels oficis setmanals). A l´altre extrem, Podemos té un 27 % d´intenció de vot entre 18 i 34 anys, encara que només l´11 % d´aquest grup d´edat es declare d´extrema esquerra. Sembla que, quant més influeixen factors aliens a la adscripció política en el ventall ideològic, més guanyen els extrems, com demostraria la història del populisme. Però, quis leges haec?

dissabte, 7 de febrer del 2015

Impostures educatives

[Opinió, 07/02/2015, hml ací, pdf ací, jpg ací]

Hi ha bones raons per demanar la derogació del reial decret sobre ensenyaments universitaris aprovat el 30 de gener i, fins i tot, la destitució d´uns responsables del Ministeri d´Educació que semblen satisfets d´enfrontar-se reiteradament a la comunitat educativa. El pitjor és que aconsegueixen de vegades confondre l´opinió pública sobre els autèntics problemes educatius i formatius de la població. Ja adverteix Javier Cercas en L´impostor: «Veritablement, tot èmfasi és una forma d´ocultació, o d´engany». I d´èmfasi, Wert en té de sobra.
 
Al País Valencià i segons la darrera EPA, el 65,4 % de les dones i el 67,1 % dels homes majors de 16 anys no han fet estudis amb orientació professional, és a dir, no disposen d´una certificació oficial que acredite que tenen una qualificació laboral determinada. Aquest és el nostre principal problema educatiu i formatiu: 437.000 persones estan en la situació que la Unió Europea defineix com «abandó educatiu prematur», 65.000 de les quals no disposen ni tan sols de l´educació obligatòria a la que tenen dret.

Què els aporten les autoritats educatives? Els successius consellers d´Educació del Partit Popular no han desenvolupat la Llei de Formació de Persones Adultes del socialista Romero, que enguany acomplirà 20 anys! El ministre Wert només va incloure un article (el 52é de la Lomqe) per introduir entre els objectius de la Formació de Persones Adultes (LOE art. 66) les «destreses per crear empreses». No res més: burla o cinisme? Tampoc no s´ha desenvolupat suficientment l´art. 7.4 de la Llei Orgànica 5/2002, que preveia l´adquisició de qualificacions professionals (que l´Estat ha de reconéixer) mitjançant l´experiència laboral. Un assumpte crucial en l´horitzó de precarietat creixent.

Però, a més, la major part de la qualificació professional no recau en els centres de Formació Professional, més pròxims a l´economia real, sinó en la universitat. A la UE, la població universitària entre els 30 i els 34 anys és de 36,9 %; ací, el 42,3 %. Com a conseqüència, mentre la taxa d´ocupació dels graduats universitaris recents a la Unió Europea és del 75,5 %, a Espanya cau al 59,9 %. Per tot això, quan escolten els responsables del ministeri d´Educació parlar de canviar 4 cursos de grau per 3 i 1 de postgrau per 2, i dir que així les famílies guanyaran 150 milions d´euros a l´any, pensen en allò que no diuen, en allò que callen, i recorden que tot èmfasi és una forma d´ocultació o d´engany.

dimarts, 27 de gener del 2015

Universitat 2020

[Opinió, 27/01/2015, web ací, jpg ací]

Un dels objectius de la Unió Europea per a l´any 2020 és ampliar la població amb educació superior. S´ha establert com a criteri que el 40% de les persones entre 30 i 34 anys haja completat estudis superiors. A Espanya, ja hem superat aquest percentatge. Estem en el 41,4 %. Malgrat les crítiques, la universitat i els centres de formació professional superior han fet la seua tasca.

Però això no ens ha de fer oblidar dos problemes. En primer lloc, la gran desigualtat educativa. Per una banda, el 28,6 % de la joventut entre 18-24 anys està cursant estudis universitaris; d´altra banda, però, el 23,6 % ha abandonat prematurament el sistema educatiu, el que representa el percentatge més alt de la Unió Europea, que té com a objectiu per al 2020 el 10 %. Es diu que aquesta generació és la millor formada de la nostra història, sí, però també és la que té la proporció major amb més baixa formació d´Europa.

El segon problema és que no s´ha democratitzat l´accés a la universitat. La Constitució estableix que els drets fonamentals s´han d´interpretar d´acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans: «L'accés a l'ensenyament superior serà igual per a tots en funció dels mèrits respectius» (art. 26.1). Ho és? No, per dues raons. Encara que les proves d´accés són superades per moltes persones (el 84,4 % el 2012), no es pot parlar de distribució en funció dels mèrits ja que hi ha 32 privades, que arrepleguen el 13,1 % de l´estudiantat que s´hi incorpora perquè pot pagar-les. Les quotes de les universitats privades han augmentat a raó del 3,67 % anual en el període 2000-2010. Aquest any, les universitats privades declaren uns beneficis anuals de 183,8 milions d´euros, malgrat la qual cosa reberen 79,53 milions en subvencions públiques i, a més, 38,58 milions per beques atorgades per les administracions públiques. Un bon negoci. Això explicaria que als darrers 15 anys s´haja obert una universitat privada per any.

La segona raó és la selecció econòmica. Calcule que per cada estudiant de família amb ingressos mensuals inferiors a 1.000 euros, n´hi ha 15 de famílies amb ingressos superiors a 2.500 euros. La inversió de les famílies amb més recursos es veu fortament subvencionada amb diners públics. Les matrícules en les universitats públiques només representen el 19 % dels ingressos (dades de 2012, ara hi ha estimacions del 23 %). És per això que les famílies amb menys recursos ho tenen molt difícil per enviar els seus fills o filles a la universitat, però a les més riques els ix relativament més econòmic que l´educació infantil, primària o secundària.
 
En aquestes condicions, però, acomplim l´objectiu.

dimecres, 31 de desembre del 2014

Dinar de Nadal

[Opinió, 31/12/2014, web ací, jpg ací, pdf ací]

Advertia Lluís Vives que, quan arriba l'alegria, la festa i els banquets, ningú no vol sentir parlar de la pobresa (De l'ànima i la vida, VIII.4). Parlem, doncs, d'un banquet.

Imaginem que vosté està al dinar o al sopar de Nadal o de Cap d'Any. A taula són deu persones i a vosté li pertoca fer el repartiment. De primer hi ha una sopa. A la meitat dels convidats els en posa una vegada amb el cullerot i a l'altra meitat tres vegades a cadascú. De segon tenen un corder rostit o un titot amb prunes. Els dóna mitja tallada de carn a dos convidats i a altres dos els en posa tres trossos de vianda en el plat. Després trau torró o peladilles. A un convidat li'n posa un tros de dur i a un altre li plena el plat amb una dotzena de trossos de tota mena. Per últim, li toca repartir estrenes als menuts. A un li'n dóna un euro i a un altre cinquanta. Què pensarien els convidats?

Doncs precisament així estan repartits els ingressos a Espanya. La meitat de la població amb menys ingressos arreplega només un 27,8 % del total, que és la tercera part dels ingressos de la meitat de la població que en té més, que en conjunt suma el 73,2 %. Aquesta era la proporció que suposadament aplicava vosté al repartiment de la sopa. En segon lloc, la cinquena part de població que té més ingressos arreplega el 40,2 % del total, que és més de sis vegades el que aconsegueix la cinquena part de la població que menys ingressos té, que sumen només el 6,3 % del total. Aquesta desproporció, que ens fa una de les societats més desigualitàries de la Unió Europea, era exactament la que aplicava en repartir la carn. A més, els ingressos de la desena part de la població que menys en té no arriben al 2 % del total, mentre que els ingressos de la desena part de la població que més en té ultrapassen el 24 % del total, és a dir, la mateixa relació 1 a 12 amb la qual vosté repartia torrons i peladilles. Per últim, si comparem els ingressos del 5 % de la població que en té menys i el 5 % de la població que en té més, la proporció és 1 a 50, és a dir, la mateixa relació amb la qual vosté distribuïa les estrenes. I hem parlat d'ingressos; si tractàrem de la riquesa acumulada, les desigualtats serien encara majors.

divendres, 5 de desembre del 2014

Pugna contra la pesta

[Posdata, 5/12/2014, Ací pdf; Ací web]

Si no erra el recompte, la producció literària de Joan Olivares arriba, amb El metge del rei, al llibre onzé, i en fa la dotzena si afegim el seu tractat sobre els rellotges de sol. L´autor d´Otos ha conreat la novel·la, la narració infantil i juvenil i el relat curt. Aquesta nova obra és una biografia del metge xativí Lluís Alcanyís, un dels personatges valencians més notables de la segona meitat del segle XV, catedràtic a la primera Universitat de València i cremat a la foguera per la Inquisició el 1506. L´autor s´enfronta a tres dificultats no menors. En primer lloc, haver d´imaginar la vida d´un personatge, les notícies biogràfiques del qual són ben escasses (un repte que també havia encarat a Pana negra). L´autor ho resol construint un relat de la infància i la joventut d´Alcanyís a Xàtiva i Nàpols que li permet caracteritzar la difícil situació dels conversos i donar raó de la vocació d´Alcanyís i la seua pugna contra la pesta. En segon lloc, com a novel·la històrica, ha d´introduir el lector en circumstàncies complexes, com són els conflictes dinàstics de la Corona d´Aragó, el rerefons de la unió amb Castella o l´evolució de la Inquisició a casa nostra. L´autor palesa la seua habilitat pedagògica, dosificant la informació adequadament i, fins i tot, fent que el protagonista siga testimoni de fets notables. En tercer lloc, l´autor s´enfronta a la psicologia del convers (o del fals convers, condemnat per heretgia), un tema ben apassionant per al creador literari (recordeu el Naphta de La muntanya màgica), i ho fa tot fugint del tòpic de l´exageració de la religiositat de nova adscripció (la fe del convers) i construint un personatge moderat i racional, com correspon a un home de ciència al servei de la comunitat. Estaria bé que la seua novel·la animara altres escriptors a enfrontar-se amb les biografies d´altres metges notables valencians, com ara Arnau de Vilanova o Joan Baptista Peset. Naturalment, l´autor es pren algunes llicències (Alcanyís sembla que no va tenir una dona, sinó dues), però tampoc no excessives, perquè ha fet un bon treball previ de documentació i, d´altra banda, és fidel a les narracions de l´època, ja siga el Dietari de Melcior Miralles, els processos inquisitorials a la família de Lluís Vives o la literatura del nostre Segle d´Or, explícitament esmentada en la novel·la. Amb aquest bastiment, Joan Olivares construeix El metge del rei donant a cada capítol la forma quasi d´un relat curt, gènere que domina bé (ahí teniu Ultratge, amb un relat homònim impagable), i enriquint-lo amb un lèxic magnífic. Com en Vespres de sang, l´accio gira al voltant del enigma d´un crim. La diferència és que ací el crim tanca el llibre, és la mort anunciada del protagonista, convertit en narrador en primera persona, a mans del dispositiu cruel i intolerant de la Inquisició. En resum, una bona talaia històrica per entendre millor aquest poble de moros, jueus i cristians; una oportunitat per gaudir de la prosa acurada de Joan Olivares, del seu gust per l´observació reposada i la precisió, ja siga fent relats o rellotges de sol.

dijous, 20 de novembre del 2014

36,3%

[Opinió, 20/11/2014, web ací, jpg ací]

Quina casualitat! De vegades, l´aritmètica es comporta com aquella estrella dansaire sorgida del nostre caos, que esmentava Nietzsche al principi d´Així parlà Zarathustra. És com si les semblances numèriques ens indicaren alguna cosa que deixara en evidència el nostre desordre intel·lectual, la nostra pulsió entròpica. Ho explique.
La Generalitat catalana no ha proporcionat dades de la quantitat total de persones que podien participar a la consulta del 9 de novembre, a la qual estaven convocades no només aquelles que formen part del cens electoral habitual, sinó també la joventut entre 16 i 18 anys i una part dels residents estrangers. Algunes informacions periodístiques calculaven l´hipotètic cens en 6.228.000 persones. Participaren en la consulta 2.305.000 persones, la qual cosa suposa un 37 %. Els vots amb la doble opció independentista (sí/sí) foren 1.861.000, el que representa un percentatge molt semblant, concretament el 35 %, sobre el cens electoral de Catalunya als darrers comicis, que foren unes 5.317.000 persones.
Ben segur que vosté ha sentit parlar a moltíssima gent sobre la consulta catalana del 9 de novembre. Els membres dels governs espanyol i català, de les cúpules dels partits o els grans mitjans de comunicació han dit la seua, llançant-se percentatges els uns als altres, adobats amb paraules gruixudes: «problema català», «reforma constitucional», «querella de la Fiscalia» o «eleccions plebiscitàries». Declaracions i més declaracions, hores i hores de telediaris.
Dotze dies abans de la consulta del 9N es va presentar el darrer informe d´Unicef, el dotzé que ha publicat l´agència de Nacions Unides per a la infància. A les primeres planes, els investigadors ofereixen les dades als 41 països de l´OCDE i de la UE. El 36,3 % dels xiquets i les xiquetes (0-17 anys) a Espanya estan en situació de pobresa, un percentatge superior al de Mèxic (34,3 %), Romania (30,6), Turquia (30,2) o Xile (22,8). La taxa de pobresa infantil a Espanya ha crescut 8,1 punts des del darrer informe (2008). De fet, només 2 països (Letònia i Grècia) dels 41 estudiats presenten taxes de pobresa i creixements de la pobresa superiors a Espanya.
No he sentit les persones del govern comentar aquest informe. Podrien haver emprat paraules com «vulnerabilitat» o «privació material». Ni les cúpules dels partits han fet comunicats sobre els pares i les mares que no tenen diners per alimentar aquells que han engendrat. Ni els mitjans de comunicació han dit molt sobre els durs termes de l´informe: «gran recensió», «deteriorament ininterromput», «generació perduda». Un clamorós silenci mentre l´estrella dansaire recita similituds aritmètiques: 35 %, 36 %, 37 %... i es riu de la nostra misèria intel·lectual.

dissabte, 8 de novembre del 2014

Som bona gent

[Publicat en Opinió, el 08/11/2014, web ací, pdf ací, jpg ací]

Som bona gent. Ho diu el CIS. No parlaré d'intencions de vot, ni de polítics, perquè això ja ha plenat els primers minuts dels noticiaris i els titulars dels periòdics, i la persona que llegirà açò ja n'estarà assabentada. Parlaré de nosaltres.
D´ací a un any, creu vosté que la situació econòmica serà millor, igual o pitjor que ara? Segons el darrer baròmetre d´octubre, el 25 % de les persones pensa que serà pitjor, el 45 % igual i el 20 % millor (el 10 % ns/nc). És a dir, només 1 de cada 4 persones declara que la cosa anirà a pitjor.
Fa 10 anys teníem dies de vi i roses. Acebes comprava (presumptament) mitjans de comunicació i Bautista Soler el València CF. El PIB augmentava amb una taxa interanual del 3,6 % i hi havia una desocupació del 10,4 %. I davant la mateixa qüestió sobre la situació econòmica futura, la gent contestava de manera molt semblant: el 29 % pensava que seria pitjor, el 34 % igual i el 16 % millor (21 % ns/nc). I si encara mirem el baròmetre una dècada abans, l'octubre de 1994, quan estàvem eixint de la crisi del 93, la taxa interanual del PIB era ja del 2,2 %, però la desocupació estava en el 23,8 %, en els temps en què Joan Lerma presidia la Generalitat i a Mestalla jugaven Fernando i Mijatovic, els resultats eren molt semblants: el 22 % de les persones pensava que l'any següent la situació econòmica seria pitjor, el 30 % igual i el 26 % millor (22 % ns/nc). En resum, més bé som gent que confiem en el futur malgrat les crisis.
El darrer baròmetre aporta una altra dada interessant: en una escala de l´1 al 10, avaluem la nostra felicitat amb un 7,2, que no sembla poca cosa. Per dalt, les dones (7,3), els joves 18-24 anys (7,7), la gent que viu en pobles menuts (7,3), les persones amb FP o estudis superiors (7,3 i 7,4), o els votants de CiU i del PP (7,8 i 7,4).
Aristòtil, el més savi entre els savis, va relacionar l'efecte purificador de la tragèdia (la catarsi) amb el fet que l´espectador poguera buscar un terme mitjà entre el terror front a allò que era tremebund i la commiseració davant d´allò que resultava miserable. Tal vegada amb aquesta voluntat catàrtica, noticiaris i periòdics, reparteixen els seus espais entre la terrorífica cursa hípica dels quatre genets de l´Apocalipsi i la galeria dels individus de conducta miserable. Però els baròmetres també parlen de nosaltres, que tenim una confiança en el futur a prova de crisi i posaríem un notable a la nostra felicitat. Som bona gent. Ara ja pot continuar llegint altres notícies tremebundes o d'individus miserables.