Ho heu entés?

[Opinió. Publicat el 9/11/2012. Web ací]

Durant 30 anys, el PSOE ha estat fidel al felipisme: un populisme clàssic que exaltava la reforma pactada en la transició, que confiava en la seua capacitat d’hegemonitzar l’espai electoral de l’esquerra i de neutralitzar qualsevol moviment social discrepant. Al si del felipisme han cabut polítiques contradictòries: expropiar bancs o rescatar-los, augmentar pensions o retallar-les, practicar la guerra bruta o establir nous drets socials. I tot això mentre un cor de “barons” repetia que calia triar entre ells o la barbàrie.
No és cert que el PSOE, com va dir González en perdre la majoria absoluta el 1993, “haguera entés el missatge”; no el va entendre el 1996, ni el 2004, quan l’electorat no volia que tornaren els que s’havien autonomenat “el canvi”, sinó que se n’anara el bel·licista Aznar, ni el 2011/12, quan els artífexs de la desfeta electoral foren ratificats en les màximes responsabilitats.
Fins ara, PSOE i PP s’han repartit el 90% de la tarta electoral perquè es beneficiaven d’un ambient electoral “crispat”. Segons el CIS, la gent que mai no votaria al PP o al PSOE quadruplicava la gent que ho faria sempre Votàvem “a la contra”. Això s’ha acabat. Pel que fa al PSOE, el colp de gràcia al felipisme no l’ha donat la crisi econòmica, sinó la crisi política, que ha canviat les regles del mercat electoral; per això, el desgast del PSOE és major que el del PP. I això, fins i tot, malgrat el fracàs social de la política popular. Rajoy “regna” (a colp de “reials” decrets-llei), però no governa; simplement remet al BOE el que li dicten els poders fàctics. Encara que tots els indicadors econòmics han empitjorat des de la investidura del líder popular, és Rubalcaba qui sembla un polític-zombie. La campanya electoral de CiU ja fa llenya de l’arbre caigut.
Si el PSOE/PSPV vol recuperar-se políticament hauria de: 1r) Abandonar l’autocomplacència respecte de la transició, més encara a hores d’ara, quan es desprestigia irreversiblement la nostra anacrònica casa reial, esguitada de corrupció i que, si fem cas de l’estimació de patrimoni publicada pel The New York Times (28/09/2012), s’ha enriquit a raó d’un milió d’euros a la setmana (!). 2n) Renunciar a hegemonitzar l’espai electoral de l’esquerra: dirà algun dia Ximo Puig, per exemple, que Mònica Oltra seria una excel·lent Presidenta de la Generalitat? 3r) Escoltar els moviments socials (que el 14-N tornaran a parlar alt i clar), el que suposa fer autocrítica i assumir responsabilitats per les errades passades, perquè vivim en un dels estats més desigualitaris de la Unió Europea. Els i les socialistes han d'afanyar-se en tornar a inscriure en la seua bandera la consigna de la Igualtat.

Més igualtat i més dret

[Posdata. Publicat el 26/10/2012. Pdf ací]

La casualitat ha posat en les meues mans al mateix temps dues obres que, encara que estan separades per 175 anys, semblen remetre’s mútuament: La democràcia a Amèrica (publicat per primera vegada en català per Riurau editors, amb una acuradíssima traducció i edició de Jaume Ortolà) i el recentíssim i important assaig de Jürgen Habermas La constitució d’Europa (publicat en castellà per Trotta, poques setmanes després que apareguera l’edició original en l’editorial Suhrkamp). Una lectura en paral·lel de les dues obres sembla ben profitosa. D’una banda, una obra gruixuda, la d’Alexis de Tocqueville, que aparegué en dos volums en 1835 i 1840; d’una altra, un llibret urgent, el de Habermas, que integra articles publicats als darrers anys i un assaig central redactat fa poc de temps, amb referències als darrers esdeveniments econòmics i polítics de la UE.
Malgrat la distància temporal o la diferència del format, els dos llibres tenen en comú que despleguen el seu argument sobre Amèrica i Europa, respectivament, a partir del referent de l’altre continent. El llibre de Tocqueville podria anomenar-se perfectament La constitució a Amèrica, en referència a Europa, i el de Habermas, La democràcia a Europa, en referència a Amèrica. En els dos casos es comparen els dos processos constituents: el dels EUA, front a la Revolució Francesa, en un cas, i en relació al procés constituent de la UE, en l’altre. Qüestions com ara la federalitat o la confederalitat, la unitat i l’autonomia, són ben presents als dos textos.
En el cas de Tocqueville, la comparació entre la democràcia que descriu als EUA i el règim francés ha de servir, pensa l’autor, a una política conforme al temps: «Cal una ciència política nova per a un món completament nou», diu, tot determinant la seua intenció bàsica. Alexis de Tocqueville escriu per il·lustrar el públic francés, i fins i tot sembla escèptic de què els seus escrits arriben a Amèrica del Nord. També Habermas parla d’Europa fent servir el contrapunt dels Estats Units d’Amèrica. Allà trobem un model de debat constituent relacionat amb les urgències del temps present. Així, escriu l’autor de l’Escola de Frankfurt: «Els EUA van a eixir enfeblits de la doble crisi actual. Però continuen sent, per ara, la superpotència liberal i es troben en una situació que els permet revisar a fons la seua comprensió neoconservadora d’ells mateixos com un benefactor mundial paternalista. [...] Als EUA no els interessa només abandonar la seua postura contraproduent front a les Nacions Unides, sinó també posar-se al cap d’un moviment de reforma».
En cert sentit, podria semblar que el rousseaunià i aristocràtic Tocqueville i el kantià i socialdemòcrata Habermas, contemplen amb ulls d’admiració el procés sociohistòric que esdevé davant d’ells, allò que podríem resumir com el moviment cap a la igualtat i la seua progressiva (i progressista) juridificació (o dretificació, fent servir el neologisme habermasià), i a l’inrevés, el procés de juridificació com el camí cap a la igualtat. Alexis de Tocqueville ho diu en el començament mateix de l’obra: «[...] a mesura que estudiava la societat americana, veia cada vegada més en la igualtat de les condicions el fet generador del qual semblava provenir cada fet particular, i el retrobava incessantment davant meu com un punt central al qual anaven a parar totes les meves observacions». (p. 11). També Habermas pretén: «Inscriuré la unificació europea en el context a llarg termini d’una juridificació [Verrechtlichung] i una civilització [Zivilisierung] democràtiques del poder estatal». (p. 11) I més endavant afegeix: «Una juridificació desplega una força no només racionalitzadora, sino també civilitzadora en la mesura en què despulla el poder estatal del seu caràcter autoritari i, gràcies a això, canvia l’estat d’agregació d’allò polític mateix». (p. 44)
Podem pensar que no és el moment de teories, agobiats pels riscos actuals. Habermas contesta, i les seues paraules també podrien ser subscrites per Alexis de Tocqueville: «El debat actual s’ha estretat en direcció de les eixides immediates de la present crisi bancària, monetària i d’endeutament, i amb això ha perdut de vista la dimensió política; per altra banda, conceptes polítics erronis impedeixen adreçar la mirada cap a la força civilitzadora de la juridificació democràtica i, amb això, cap a la promesa vinculada des d’un principi amb el projecte constitucional europeu». (p. 40) En definitiva, la democràcia a Amèrica i la constitució d’Europa o a l’inrevés, la constitució d’Amèrica i la democràcia a Europa, i cadascuna d’elles mirant-se en l’espill de l’altra.
Hom podria parlar de la importància de La democràcia en Amèrica en relació a la tradició rousseauniana, i seria de profit la comparació entre les seues tesis i les de Immanuel Kant o, millor encara, les d’Auguste Comte. O també del valor de l’obra com a precedent dels vehements passatges del Manifest del partit comunista, en els quals Karl Marx parla de la transformació del món que ha operat el capitalisme, o dels estudis de Max Weber sobre la relació entre les creences religioses i el desenvolupament del capitalisme (mitjançant una profitosa noció d«esperit» que ja trobareu reiteradament en aquestes pàgines). O també de l’assumpció que Habermas fa, amb un cert aire d’indignat, de les tesis sobre el reconeixement del seu deixeble A. Honneth, i no poques referències a Benjamin. Amb tot, el mèrit principal de les dues obres està en la vehemència amb què enuncien l’imperatiu fonamental: igualtat i dret, dret i igualtat.

Rousseau i Vives

[Posdata. Publicat el 29/6/2012. Pdf ací. Jpg ací, 1a pàg. dossier en jpg ací]

En la tardor de 1749, Diderot estava empresonat en el castell de Vincennes, prop de París, a causa de les denúncies rebudes pel seu opuscle Carta als cecs. Oposant-se a l’escolàstica imperant, el director de l’Enciclopèdia formulava en aquest llibret una explicació empirista de l’origen del coneixement, basada en Locke i Condorcet i en els resultats de les noves operacions de cataractes.
Un dia que Rousseau visità Diderot a la seua cel·la va succeir un fet notable. De camí, el ginebrí va llegir la convocatòria d’un concurs d’assaig , promogut per l’Acadèmia de Dijon, sobre el tema “fan progressar les ciències i les arts el gènere humà?”. Immediatament va caure en un estat de trasbalsament, en una “il·luminació” (sobre la qual Antoni Mari ha fet una novel·la). Sota un arbre de l’albereda, Rousseau va intuir el vincle entre la teoria del coneixement, el projecte enciclopedista, la crítica de les desigualtats socials i l’educació general. És a dir, entre l’Enciclopèdia, el Contracte social i l’Emili. Va guanyar el concurs d’assaig i, el que és més important, va aportar, inspirant-se en els Pensaments sobre l’educació de Locke o en el Leviathan de Hobbes, els elements fonamentals per orientar definitivament l’acció revolucionaria que, just quaranta anys després, va empresonar els Borbons a la Bastilla.
Una de les fonts més importants de les teories esmentades de Diderot i Rousseau que relacionen l’educació i la societat, l’aprenentatge dels cecs i la concòrdia social, està en l’obra de Joan Lluís Vives.
Ell també havia arribat a París quan la Inquisició hostigava la seua família, i després havia trobat en Bruges la seua segona ciutat. València i Bruges eren bons exemples de la funció emancipadora de les institucions burgeses. Fou el pensador valencià més cèlebre qui, en el seu tractat Sobre l’ànima, va afirmar que la font del nostre coneixement és la vista, i en Sobre l’auxili dels pobres va explicar com la beneficiència municipal s’havia d’encarregar també de què els cecs no estigueren ociosos perquè “són aptes per a les lletres”. La gran obra de maduresa del valencià, el tractat Sobre les disciplines, s’avança dos segles a les tesis del ciutadà ginebrí Rousseau. En aquesta obra trobem ja el vincle que va transbalsar Rousseau entre la moralització de les ciències i les arts, que el valencià considera en el llibre primer de Sobre les disciplines, i la teoria de l’educació, que Vives desenvolupa en el llibre segon.
En el castell de Vincennes, on diuen que està la cel·la més alta d’Europa, Rousseau i Diderot dibuixaren les línies fonamenals del programa revolucionari, tot combinant elements que ells havien llegit en autors britànics però que, en definitiva, havien estat encunyats pel nostre exiliat més cèlebre, Vives.

Enzensberger, o la tenacitat

[Posdata. Publicat el 17/06/2012. Pdf ací]

Un dels pseudònims que ha fet servir Hans Magnus Enzensberger és Serenus M. Brezengang. El fals nom remet, primer, al taranna estòic d’aquell que, molt serenament, diu la seua a contrapèl de les modes. El fals cognom té un punt irònic. Brezen és la manera bàvara d’anomenar unes rosques salades, molt populars a Alemanya per acompanyar la cervessa, que tenen forma de baga o llaç tancat. Brezengang significaria precisament el curs d’aquesta rosquilleta que es plega sobre ella mateixa. Aquest forma de serena reflexió (de flexionar-se, girar-se sobre un mateix) és possiblement el vincle entre la seua producció poètica i assagística, i potser també amb la seua activitat editorial. I això explica dues característiques que també trobem en, per exemple, el nostre M. Vázquez Montalbán: la importància que l’autor atribueix als seus poemes, encara que no hagen estat regoneguts per la crítica, i el valor que la col·lectivitat atorga als seus assatjos, encara que, de vegades, aborden qüestions aparentment allunyades del diagnòstic social. Escriure sobre la cuina o sobre els nombres adopta un significat inèdit. És per això que aquesta trajectòria brezen, a la manera de Walter Benjamin, està tan allunyada dels focus mediàtics o acadèmics (i costa tant traure-li una entrevista com la que li va fer a València el professor Anacleto Ferrer, Mètode, 13, pp. 28-34), i es troba en les antípodes del cínic Peter Sloterdijk, filòsof de capçalera dels nostres liberals-conservadors. Per això també, en les definicions que aporta Enzensberger (la institució literària com un alka-setzer, la premsa de gran tiratge com “poesia sense poesia, la destrucció estètica de l’estètica” o la televisió com nullmedien, el mitjà-zero o “la màquina budista”) no hi ha la lluentor épatant i buida del cínic, sinó la serenitat de qui es considera “sembrador de decepcions”, d’aquell que conrea un escepticisme fèrtil. Perquè l’assaig, com ja va escriure Theodor W. Adorno, “desafia l’ideal de la clara et distincta perceptio i de la certesa indubtable.” No Descartes, sinó Montaigne. El llibre d’Enzensberger Hammerstein o la tenacitat, ara traduït al castellà, és una magnífica mostra d’aquesta serenitat, escèptica i compromesa, esforçada i lúcida. És un història alemanya (amb capítols totalment ficticis, que no falsos, com ara les entrevistes a persones mortes) en el qual l’assagista bàvar segueix fidelment el que va escriure Laurence Sterne al seu Tristam Shandy (llib. I, cap. XIV): “Si un historiador poguera conduir la seua història com un traginer condueix la seua mula, recta cap endavant, […] podria aventurar-se a predir […] quan arribarà a la fi del seu viatge, però això és, parlant moralment, impossible, perquè si és un home amb un mínim d’intel·ligència, li sorgiran cinquanta desviacions de la línia recta, per prendre aquest o aquell camí, i no podrà evitar-les.” Les peripècies de la família von Hammerstein, començant pel general Kurt, cap de l’alt comandament alemany en arribar Hitler al poder i aviat enfrontat amb aquell que considerava un desequilibrat perillós, i seguint per les seues filles, Marie-Luise i Helga, que treballaren per als serveis secrets alemanys i l’espionatge comunista, i altres membres, són una història apassionada i apassionant per sembrar decepcions i collir lucidesa.

Finlàndia? millor Eslovàquia

[Publicat el 9/5/2012. Web ací. Jpg ací]

Si dic «èxit educatiu», vosté pensarà «Finlàndia». Certament, aquesta república de cinc milions d´habitants obté els millors resultats en les proves PISA, però només el 84% de la seua gent entre 20 i 24 anys té finalitzada l´educació secundària superior (batxillerat o cicles formatius de grau mitjà). En el nostre cas, el percentatge és molt baix, del 61%. Doncs bé, en lloc de Finlàndia, vaig a proposar-li un altre país com a sinònim d´«èxit educatiu»: Eslovàquia. Aquest país centreeuropeu, també de cinc milions d´habitants, té el percentatge major de tota la Unió Europea de població entre 20 i 24 anys amb l´educació secundària superior finalitzada: el 93%.
Per què Eslovàquia ha aconseguit aquests resultats tan envejables? Si analitzem les seues dades educatives veurem que les qualificacions del seu estudiantat en les proves PISA són molt semblants a les del nostre. Eslovàquia: 488 punts; ací: 484. Per tant, ahí no pot estar la diferència. Busquem altres raons. Ací, quasi tots els nostres xiquets i xiquetes estan escolaritzats als quatre anys, mentre que allà només ho està un 75%. La durada probable de l´escolarització és ací de 17 anys, mentre que a Eslovàquia és de 16,5. Per tant, tampoc, no sembla que els alts percentatges de joventut amb formació deriven d´estudiar més o passar més temps a l´escola. Vosté es preguntarà: són els diners invertits? Doncs, tampoc. La despesa mitjana per estudiant a Eslovàquia és d´uns 3.500 euros; la nostra és quasi de 7.000 (no entrem ara en com es gasten ací els diners).
On està el secret? Clar i ras: en la igualtat entre els seus habitants. Els països que, com Eslovàquia, tenen més igualtat interna també presenten més població jove amb la secundària superior cursada. La correlació entre els indicadors d´igualtat i el percentatge de joves amb estudis secundaris superiors finalitzats és elevadíssima, entre el 71% i el 80%. Cap altra variable didàctica presenta correlacions tan elevades. És per això que altres països amb una notable igualtat interna, com ara Eslovènia, la República Txeca o Dinamarca, també obtenen percentatges elevats de joventut amb la secundària superior finalitzada. Els percentatges més baixos, però, els presenten aquells països amb índexs de desigualtat major, com és el cas de Portugal o Espanya, que estan, recordem-ho, entre els països més desigualitaris de la Unió Europea.
Senyores i senyors, les dades són irrefutables. Si un govern vol tindre millors resultats educatius, ha d´afanyar-se en construir una societat més igualitària, que és tot just el contrari del que fan per ací. La política del PP d´afavorir els grans capitals o perdonar impostos als rics mentre que rebaixa salaris i puja impostos a la classe treballadora i als pensionistes, incrementa les desigualtats i fa preveure que continuarem anant molt per darrere també en educació i formació. Prou d´improvisar reformes educatives, tot culpabilitzant el professorat i l´alumnat! El que cal és reduir les desigualtats socials. Per tant, si vosté escolta «èxit escolar» pense en Finlàndia, o millor en Eslovàquia, però oblide´s del nostre país mentre continuen aquestes polítiques.

Esperant Garrison a la parada de Jesús

[Opinió. Publicat el 4/3/2012. Web ací]

Probablement vosté coneix la història de Jim Garrison. Si ha vist la pel·lícula JFK d'Oliver Stone, recordarà el fiscal de Nova Orleans, interpretat per Kevin Costner, que s'afanyava en refutar la versió oficial de la Comissió Warren sobre la mort del president Kennedy. Garrison analitzava la pel·lícula que havia enregistrat el ciutadà A. Zapruder, mesurava el temp entre fotograma i fotograma, deduïa la velocitat a la qual es produïren els trets i les trajectòries de les bales, i concloïa que hi havia més d'un tirador en els carrers de Dallas.
La qüestió és: actuà a soles Lee Harvey Oswald? Ara sabem que Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana va instruir les persones que havien de declarar davant de la comissió de les Corts a propòsit de la major tragèdia ferroviària que hem patit a València, és a dir, davant de la nostra Comissió «Warren».La nostra pel·lícula Zapruder són les declaracions dels ciutadans i ciutadanes que visqueren la tragèdia. En els primers moments els testimonis digueren que el tren «havia descarrilat després de colpejar amb l'andana en la corba» (J. A. M. P. en Levante, 4 de juliol de 2006, pàg. 6), i que s'havien vist espurnes «per tots (sic) els costats» (vol dir esquerra i dreta?) (A. T., pàg. 7). Els periodistes, en la seua primera crònica, citant fonts de Metro València, diuen que el tren «havia colpejat amb el mur de la dreta (sic) i després isqué disparat cap a l'esquerra» (pàg. 2). ¿Però com va ser possible això si la corba era precisament a la dreta i el tren, mogut per la seua inèrcia, descarrilà cap a l'esquerra? Si la força centrífuga espenta el comboi cap al costat de fora, com pot xocar amb l'andana per la part de dins o traure'n espurnes?
La qüestió és: fou només la velocitat?El mateix dia que la parada de Jesús ha recuperat a mitges el seu nom, el fiscal general de l'Estat espanyol ha donat instruccions per investigar restes del vagons de tren que patiren els atemptats de l'11-M. Fonamenta la seua actuació, segons diu, en informacions periodístiques. Amb la mateixa base (els testimonis periodístics que he esmentat adés) podria, si volguera, encetar una investigació de l'accident del metro. Però ell no ho ordenarà. Cap altre fiscal tindrà el coratge de fer-ho. Com sap Garzón, anar per lliure es paga car. Tampoc les Corts reobriran la seua Comissió «Warren». El fiscal Garrison tenia com a lema la vella sentència «Que es faça justícia i que caiga el cel». A la parada de Jesús encara l'esperen.

On va la bufa?

[Posdata. Publicat 3/02/2012. Pdf ací]

A l’Ateneu, l’escultor Fukuda-Luna exposa fragments de ferro, arreplegats d’ací i d’allà i soldats, que evoquen el diàleg amb la natura, la claredat i la transparència. Rememora la veritat com a evidència de Martin Heidegger i la claríssima intuició de Walter Benjamin amb el dibuix de l’àngel de la història de Paul Klee, aquell que batia les ales cap enrere, amb cara de terror, allunyant-se de l’espectacle de les víctimes del segle. Una visió transparent, diamantina. La transparència no és el contrari de l’opacitat, sinó de la invisibilitat. Axel Honneth ha introduït la invisibilització como una més de les formes de desconsideració. Ho podeu llegir en La societat del menyspreu (edit. Trotta). No només estem obligats a guanyar-nos la vida, com afirmava Marx, sinó que a més som bandejats i ignorats. Se’ns furta el dret a dir la nostra. Amb pantalles gegants, ninots de ventriloquia i argumentaris de saldo, es redueix l’espai públic a una immensa carabassa -com deia Arnau de Vilanova- plena de vent i d’oruga. El problema de la borbolla immobiliària no era la desaforada depredació, sinó la immensa buidor que planava. Quina altra cosa és l’Àgora, sinó la piràmide del no res, la catedral de la supèrbia? Què són les escultures de Ripollés, sinó globus metàl·lics? Lamenteu-ho: cap tribunal no pot absoldre-vos de la fatuïtat. “On va la bufa?” preguntaria encara Eiximenis pels carrers de València. Però hi ha Esperança. El dret a la lliberat, com explica Honneth en el darrer llibre (edit. Suhrkamp), no és una concesió; arrela en el sentiment de la persona menyspreada, en la seua lluita per ser reconeguda. Una pugna que brolla, i el riu puja. Amb cada homilia del portaveu parlamentari, Los Chikos del Maíz i els grups de rap fan deu temes incendiaris. Per cada pot de laca per estovar el cardat d’aquella que troba normal rebre bosses de mà de luxe de regal, se n’obrin cent esprais de pintura per fer graffitis. Cada gala de tronío pagada amb diners públics la celebren els grups de rock en valencià pujant dos-cents temes a la xarxa. De res no serveix que ara digueu que us avergonyiu: les hemeroteques són nostres. L’espai públic no pot estar eternament segrestat. Ho ha recordat Jürgen Habermas en el seu darrer llibre sobre La constitució d’Europa (edit. Suhrkamp). El vell professor de l’Escola de Frankfurt encara dóna lliçons a la nostra esquerra esgavellada. Un Habermas que sembla Stéphane Hessel. No cal estranyar-se: el vell indignat francés de jove fou un dels últims en parlar amb Benjamin camí de Port-Bou. I Habermas, deixeble de Heidegger i Benjamin, ho té clar: front al segrest de l’opinió pública, més Europa; front als especuladors, més democràcia. Perquè Europa, avui més que mai, és un projecte constitucional, i això vol dir, clar i ras, de sobirania popular, i no reformes de taula de braser. La nostra memòria és llarga i els ferrovellers ja han acampat a la vora de les pistes sense avions. A Fukuda-Luna no li faltarà el material.