En la tardor de 1749, Diderot estava empresonat en el castell de Vincennes, prop de París, a causa de les denúncies rebudes pel seu opuscle Carta als cecs. Oposant-se a l’escolàstica imperant, el director de l’Enciclopèdia formulava en aquest llibret una explicació empirista de l’origen del coneixement, basada en Locke i Condorcet i en els resultats de les noves operacions de cataractes.
Un dia que Rousseau visità Diderot a la seua cel·la va succeir un fet notable. De camí, el ginebrí va llegir la convocatòria d’un concurs d’assaig , promogut per l’Acadèmia de Dijon, sobre el tema “fan progressar les ciències i les arts el gènere humà?”. Immediatament va caure en un estat de trasbalsament, en una “il·luminació” (sobre la qual Antoni Mari ha fet una novel·la). Sota un arbre de l’albereda, Rousseau va intuir el vincle entre la teoria del coneixement, el projecte enciclopedista, la crítica de les desigualtats socials i l’educació general. És a dir, entre l’Enciclopèdia, el Contracte social i l’Emili. Va guanyar el concurs d’assaig i, el que és més important, va aportar, inspirant-se en els Pensaments sobre l’educació de Locke o en el Leviathan de Hobbes, els elements fonamentals per orientar definitivament l’acció revolucionaria que, just quaranta anys després, va empresonar els Borbons a la Bastilla.
Una de les fonts més importants de les teories esmentades de Diderot i Rousseau que relacionen l’educació i la societat, l’aprenentatge dels cecs i la concòrdia social, està en l’obra de Joan Lluís Vives.
Ell també havia arribat a París quan la Inquisició hostigava la seua família, i després havia trobat en Bruges la seua segona ciutat. València i Bruges eren bons exemples de la funció emancipadora de les institucions burgeses. Fou el pensador valencià més cèlebre qui, en el seu tractat Sobre l’ànima, va afirmar que la font del nostre coneixement és la vista, i en Sobre l’auxili dels pobres va explicar com la beneficiència municipal s’havia d’encarregar també de què els cecs no estigueren ociosos perquè “són aptes per a les lletres”. La gran obra de maduresa del valencià, el tractat Sobre les disciplines, s’avança dos segles a les tesis del ciutadà ginebrí Rousseau. En aquesta obra trobem ja el vincle que va transbalsar Rousseau entre la moralització de les ciències i les arts, que el valencià considera en el llibre primer de Sobre les disciplines, i la teoria de l’educació, que Vives desenvolupa en el llibre segon.
En el castell de Vincennes, on diuen que està la cel·la més alta d’Europa, Rousseau i Diderot dibuixaren les línies fonamenals del programa revolucionari, tot combinant elements que ells havien llegit en autors britànics però que, en definitiva, havien estat encunyats pel nostre exiliat més cèlebre, Vives.
Un dia que Rousseau visità Diderot a la seua cel·la va succeir un fet notable. De camí, el ginebrí va llegir la convocatòria d’un concurs d’assaig , promogut per l’Acadèmia de Dijon, sobre el tema “fan progressar les ciències i les arts el gènere humà?”. Immediatament va caure en un estat de trasbalsament, en una “il·luminació” (sobre la qual Antoni Mari ha fet una novel·la). Sota un arbre de l’albereda, Rousseau va intuir el vincle entre la teoria del coneixement, el projecte enciclopedista, la crítica de les desigualtats socials i l’educació general. És a dir, entre l’Enciclopèdia, el Contracte social i l’Emili. Va guanyar el concurs d’assaig i, el que és més important, va aportar, inspirant-se en els Pensaments sobre l’educació de Locke o en el Leviathan de Hobbes, els elements fonamentals per orientar definitivament l’acció revolucionaria que, just quaranta anys després, va empresonar els Borbons a la Bastilla.
Una de les fonts més importants de les teories esmentades de Diderot i Rousseau que relacionen l’educació i la societat, l’aprenentatge dels cecs i la concòrdia social, està en l’obra de Joan Lluís Vives.
Ell també havia arribat a París quan la Inquisició hostigava la seua família, i després havia trobat en Bruges la seua segona ciutat. València i Bruges eren bons exemples de la funció emancipadora de les institucions burgeses. Fou el pensador valencià més cèlebre qui, en el seu tractat Sobre l’ànima, va afirmar que la font del nostre coneixement és la vista, i en Sobre l’auxili dels pobres va explicar com la beneficiència municipal s’havia d’encarregar també de què els cecs no estigueren ociosos perquè “són aptes per a les lletres”. La gran obra de maduresa del valencià, el tractat Sobre les disciplines, s’avança dos segles a les tesis del ciutadà ginebrí Rousseau. En aquesta obra trobem ja el vincle que va transbalsar Rousseau entre la moralització de les ciències i les arts, que el valencià considera en el llibre primer de Sobre les disciplines, i la teoria de l’educació, que Vives desenvolupa en el llibre segon.
En el castell de Vincennes, on diuen que està la cel·la més alta d’Europa, Rousseau i Diderot dibuixaren les línies fonamenals del programa revolucionari, tot combinant elements que ells havien llegit en autors britànics però que, en definitiva, havien estat encunyats pel nostre exiliat més cèlebre, Vives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.