La ideologia de la pobresa

Opinió 28/10/2022, html ací

Al nostre país hi ha pobresa, una situació sempre associada al sofriment humà. Però cal entendre bé què signifiquen les xifres que circulen freqüentment. El risc de pobresa o exclusió social inclou tres components. S’estima que el 25,1% de la població valenciana està en risc de pobresa, i aquest és el percentatge de persones que es troben a unitats de consum (que no és exactament ni la família, ni la llar, però deixem aquestes subtileses per als tècnics) amb ingressos mitjans per baix del 60% de la mitjana global (el llindar de pobresa). A més, la mesura de la pobresa inclou un segon component: el 7,6% de la població valenciana està en situació de carència material i social severa. Això es calcula mitjançant una enquesta en la qual es pregunta a les persones si poden satisfer determinats criteris (per exemple, si estan en condicions de permetre’s una setmana de vacances a l’any, si poden mantindre l’habitatge amb una temperatura escaient, etc.). Si no poden satisfer una quantitat determinada dels criteris se’ls considera en aquella situació. S’hi ha afegit recentment un tercer component: la baixa intensitat de treball, a saber, el fet que les persones de la unitat de consum hagen treballat l’any anterior menys de la cinquena part de la seua capacitat laboral. A la nostra Comunitat, l’11,1% de les persones en edat laboral estan en aquesta situació. El risc de pobresa o exclusió social no és la suma simple d’aquells components, perquè n’hi ha interseccions. Actualment es considera que el 30,6% de la població valenciana està en risc de pobresa o exclusió social. Lògicament, la fluctuació d’aquest percentatge es pot deure a la variació dels seus components. En l’últim any amb dades, per exemple, baixà el segon i pujaren els altres.

Ara bé, no entendre bé què volen dir aquests indicadors sociològics pot tindre alguns efectes perversos. El primer és que el populisme pot traure partit del contrast entre l’indicador i la percepció social, que associa la pobresa, per exemple, amb la presència de pidoladors que demanen almoina als carrers. Per això, el portaveu del govern de Madrid (PP) es va permetre dir el mes de març passat respecte a la seua comunitat autònoma: «… que dicen que hay tres millones de pobres… ¿por dónde estarán?».

El segon efecte pervers és l’extensió, com taca d’oli, de la ideologia de la classe mitjana. L’OCDE estima que un 12% de la població espanyola es troba a unitats de consum amb ingressos per damunt del 200% de la mitjana (3 punts per damunt de la mitjana dels països de l’organització). Si restem aquest percentatge i el 30 de pobresa i exclusió, tenim un 58% de població que fàcilment considera que són «classe mitjana», i això malgrat que les anàlisis acurades de les fonts estadístiques, com les que acaben de publicar els professor Rafael Castelló (UV) o Rafael Feito (UCM), redueixen molt el seu abast. Mentre que un 5,3% de la població es considera classe alta i mitjana alta (CIS estudi 2200), el 50,1% afirma ser classe mitjana-mitjana. L’estudi del professor Castelló explica molt bé com les nostres classes mitjanes (estrictes) són molt menors i pateixen «una crisi aspiracional» (més clarament, han sigut els «pagafantas» de les successives crisis), el que deriva en una «fatiga de solidaritat». El problema és que aquesta «fatiga» de les classes mitjanes estrictes es trasllada als altres grups que s’identifiquen amb elles perquè saben que no es troben ni en la situació dels pobres ni en la dels rics. Aquesta és la gran paradoxa: ampliar la noció de pobresa pot conduir a inhibir la solidaritat.

Encara n’hi ha un altra conseqüència perversa. És un efecte estadístic que, si el component més important de la pobresa és la proporció de població per baix del 60% dels ingressos, la pobresa «creix» a mesura que augmenten els rics i, sobretot, els megarics (com bé han explicat Romero i Ariño). Si no s’entén que aquest component del risc de pobresa o exclusió social és, en realitat, una mesura de desigualtat social, aleshores es pot caure’s en la fal·làcia de la cascada. Si tenim pobres, que vinguen els rics (llevant-los impostos) i la seua riquesa caurà, com en cascada, sobre tots. Es podria debatre aquest argument si no fora perquè l’evidència històrica el refuta de manera aclaparadora.