Els pròxims programes electorals d’educació

[Opinió, 29/03/2023 enllaç ací]

Ja no hauríem de parlar de «dret a l’educació», sinó de «dret a l’educació i a l’accés a la formació professional i permanent», que és com es formula a la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, preceptiva des del 2007. Ha passat el temps en el qual «educació» era sinònim d’«escola». Per entendre que alguna cosa està canviant, hi ha prou en observar el moviment social silent de persones majors de 55 anys que assisteixen a activitats formatives, amb una demanda que ultrapassa amb escreix l’oferta. Formulat així, aquest dret, però, continua vulnerat. Malgrat la seua proclamació, el 47,4% de la ciutadania valenciana que està al mercat de treball no disposa d’una certificació professional. L’experiència laboral forma però l’Estat continua sense reconéixer-ho per a la major part de la població.

Deixant de banda l’analfabetisme en valencià, el segon problema educatiu en volum de persones afectades és l’abandonament educatiu, el fet de no cursar una educació secundària postobligatòria (cicles formatius o batxillerat), que no s’ha de confondre amb deixar l’escola abans de concloure l’educació obligatòria (una vulneració flagrant del dret a l’educació). Espanya és el país de la UE amb el pitjor resultat el 2020 i el segon pitjor el 2021, després de Romania.

Paradoxalment, la gran quantitat de població activa sense certificació professional i l’alt abandonament educatiu s’acompanya del recurs a la universitat per assolir una certificació professional, el que determina una transferència de diners públics a les classes superiors i la proliferació d’universitats privades (al País Valencià, els seus ingressos en l’última dècada van créixer a raó d’un 11,3% anual!). Si considerem el conjunt de l’ensenyament privat, l’universitari i el no universitari, les dades mostren beneficis milionaris (755 milions d’euros el curs 2019-20, amb una fiscalitat del 0,53%).

Els poders públics han de vetlar perquè els centres privats siguen subsidiaris dels públics. S’ha de garantir, alhora, que la xarxa pública, que suporta la major part de la funció integradora i de compensació de desigualtats pròpia de l’educació, gaudisca dels recursos i del prestigi escaient, enmig d’una societat cada vegada més desigualitària. Espanya és el 4t país en desigualtat dels 27 de la UE, per darrere només de Bulgària, Romania i Letònia. Potser l’educació no és la causa de la producció de les desigualtats, però sí la legitimació de la seua reproducció social. En parlar dels centres públics i privats, també hem de posar l’accent en la necessitat de participació de tots els membres de la comunitat educativa. Un dret, el de la participació, que sembla estar en retrocés per tot arreu.

La integració de la ciutadania més jove en el «contracte social», en general, i la lluita contra l’exclusió i la vulnerabilitat, en particular, són, sens dubte, beneficis «ampliats» de l’educació, més enllà d’aquells altres més restringits relatius al rendiment acadèmic. Hi ha prou a donar una ullada a les dades de l’Informe PISA per veure com els resultats d’aquestes proves presenten correlacions amb la inversió en educació dels països que, en el cas d’Espanya, està lluny del llindar del 5% del PNB en educació. I també es pot apreciar com un millor rendiment acadèmic no és garantia de menor abandonament educatiu, que és el nostre problema, tot i que Eslovàquia o Croàcia amb pitjor rendiment que Espanya registren menor abandonament que Finlàndia. Més que l’obsessió per l’eficiència del rendiment i una visió estreta dels beneficis de l’educació, cal demanar de la política un esforç per enfocar aquells «beneficis ampliats», arrelats en els valors de la igualtat i la justícia. També una preocupació constant pel personal docent o auxiliar, que està aclaparat per normatives i burocràcies i pagat de manera escassa. La mitjana del salari en el sector d’educació és poc menys de la meitat que en el sector bancari o el de les assegurances.

Per últim, no cal oblidar que l’educació és molt més ampla d’allò que es fa als centres d’ensenyament de règim general. L’experiència laboral ha de ser acreditada; les universitats desenvolupen programes de formació de persones majors, com també les entitats locals que poden convertir les poblacions en organismes educadors; a més, porten cura d’institucions culturals o recolzen associacions que, com les del tercer sector, desenvolupen una àmplia tasca formativa, com és el cas de la Fundació Novaterra.

No podem demanar als partits polítics que elaboren programes municipals o autonòmics que resolguen totes les qüestions educatives, però sí que apunten al moll dels problemes i tinguen clar que tota acció política, també en el cas de l’educació i els seus possibles «beneficis ampliats», ha de fonamentar-se, com estableix la Constitució, en els valors d’igualtat i justícia.

Lladres de les barraques de La Punta

[Tafaneries valencianes, 16/01/2023 html ací]

El dimecres 7 de gener del 1857, com a les sis de la vesprada, quan l’ombra d’una nit de lluna en quart creixent s’estenia per l’horta del quartell de Russafa, una banda de quatre individus penetraren en la barraca de Vicente Orient a La Punta. El barraquer vivia amb la seua mare, Josefa Romero, que ja passava dels seixanta anys i era viuda de Mariano Orient. Josefa també havia donat a llum una filla que portava el nom del pare, Mariana, i que havia deixat la barraca per marxar a viure amb el seu home Vicente Chisvert i la xiqueta que tenien de set anys. No és improbable que Vicente o Mariana s’hagueren ensenyat les primeres lletres amb el mestre Gaietà Ripoll, que donava classes a una barraca de La Punta i fou processat per la Inquisició per impietat i executat l’abril del 1826.

La Punta era l’extrem del quartell de Russafa. El topònim «La Punta» s’havia generalitzat bé procedira del camí de La Punta d’En Silvestre, al sud de la desembocadura del Túria, bé procedira de la referència a la punta septentrional de l’Albufera. Hi es trobaven escampades algunes barraques, on les famílies vivien d’anar a vendre els productes del camp a València o, en els cas de les mares joves, d’alletar els nadons de la ciutat.

Aquella nit freda de gener, aprofitant la foscor, els quatre assaltants de la barraca, José Velert y Ponce, Francisco Satonés y Cicero i Juan Balaguer y Chabrera, sota la direcció de Francisco Bernabeu, sorprengueren el barraquer quan accedia al seu habitatge, mentre brandaven una pistola, un punyal i una navalla. Accediren a l’interior i maltractaren, feriren i lligaren amb cordes tant a Vicente com a la seua mare Josefa. Un dels assaltants li donà una patada al gat de la casa, que quedà malferit. Agafaren tres gallines i allà mateix les mig cuinaren i se les menjaren. Tenien fam els roders. Després, abandonaren la barraca i s’emportaren roba blanca que els barraquers conservaven en un bagul i algun quadret que decorava els murs mil vegades encalcinats de l’humil habitatge.

La denúncia pel robatori arribà al capità general, que tenia competències en el delicte perquè s’havien emprat armes prohibides (la pistola) i els lladres havien actuat com una banda de roders. Ordenà la recerca dels delinqüents, que finalment foren detinguts a les huit de la nit del dilluns 12 de gener, quan l’almanac commemorava els màrtirs sant Modest i sant Arcadi. Immediatament foren traslladats a dependències oficials on començà un procés sumaríssim sota la jurisdicció militar. El consell de guerra estigué presidit per coronel Manuel Capacete Escobar (ja pròxim al seu retir), que fou assistit pel fiscal substitut Manuel de Zumbila. Actuaren com a vocals els capitans José Pérez Dávila, Juan Muñoz Sanchis, Manuel Velazquez, Vicente Hernández Durate, Vicente Archiles i Domingo Díaz Soler. Immediatament es prengué declaració als detinguts. Tots ells, que eren reincidents en delictes de robatori, confessaren els fets, menys el cap de la colla, Francisco Bernabeu. El tribunal escoltà testimonis de les víctimes, del comissari de vigilància Ramon Montalt, del cel·lador Manuel Blasco i els vigilants Antonio Sanchis i Salvador Garcia. També s’arreplegaren les declaracions de Lorenzo Forés, Baltasar Soler i Luis Corset. Es va fer un acarament entre els inculpats confessos i el cap dels roders, al qual també li havien trobat pertinences de la barraca. A les huit del matí del dimarts 13 de gener, el tribunal militar dictà sentència: els quatre assaltants foren condemnats a mort per afusellament, que s’havia de realitzar a les quatre de la vesprada, junt a la mateixa barraca d’Orient que havien robat, així com restituir els béns furtats. El tribunal establí que, cas de ser indultats pel capità general, foren condemnats a cadena perpètua. El capità general aprovà la sentència i no concedí la gràcia. Abans de les quatre de la vesprada, els quatre sentenciats foren traslladats a La Punta per dues seccions del regiment de cavalleria d’Almansa (abans anomenat «de Dragones» i que prenia el nom de la batalla per la qual perdérem els Furs), sota el comandament del sergent major de la plaça i passats per les armes. Ben segur que la descàrrega de fuselleria esvalotaria les aus de l’Albufera.

El dimecres 27 d’abril del 1904, de matinada, la Barraca d’Orient patí un altre robatori. Una colla de lladres deixà malferit un porc i s’emporta un altre, de cinc arroves, de la porcatera que estava tocant la barraca. Dies abans, de la barraca pròxima de Mateo Molins també havien furtat una parella de porcs. La mateixa nit del robatori, els lladres esquarteraren el porc en un camp pròxim, com es pogué deduir de la sang i les vísceres que s’hi trobaren, i furtaren un enreixat de la casa de Valero Alberola, també a La Punta. Suposem que aquest home fou el pare del torero també anomenat Valero Alberola, Valerito, que matà bous als anys vint sense massa reconeixement. Per un robatori d’aquest tipus, els lladres podien ser condemnats a llargues penes de presó, com mostra el cas de Vicente Ruescas, condemnat a tres anys, sis mesos i un dia de presó per furtar cinc gallines a una barraca del Camí de Barcelona en juny de 1908.

Sis ronnagrams de pols

[Opinió, 04/12/2022, html ací]

Estaria satisfet «Gabrielet» en veure els avanços de la seua iniciativa, ell que participà en les reunions de París per establir el sistema mètric internacional fa més de dos segles. El veïnatge d’Oliva anomena així Gabriel Siscar, almirall, matemàtic i polític nascut el 1760, per la xicoteta dimensió de l’estàtua plantada al seu poble. Efectivament, del 15 al 18 de novembre d’enguany, la Conferència General de Pesos i Mesures, reunida a la capital francesa, ha acordat la introducció de nous prefixos. Fins ara, parlàvem en «yoctograms» per mesurar coses com un àtom d’hidrogen; ara podem fer servir «rontograms», la mil·lèsima part d’aquells, per ponderar la massa molt menor d’un electró. Resulta vertiginós pensar que en un got d’aigua hi ha més àtoms que gots d’aigua podem emplenar amb tot el líquid element de la Terra. Doncs bé, la massa de tota l’aigua oceànica la podem mesurar en trilions de tones o en alguns «yottagrams», però ara una quantitat superior, com ara la de tot el planeta Terra, es redueix a 6 miserables «ronnagrams», o siga: 0,006 «quettagrams», que és un múltiple encara major. Més ínfima que la massa de l’electró, podria ser la d’un bit d’informació emmagatzemat en un telèfon mòbil; doncs bé, ara ho expressarem en humils «quectograms». I si pensem en tots els bytes d’informació mundials, tampoc no s’espera que, en dos o tres anys, superen els 0,002 «ronnabytes». Ja podeu anar memoritzant allò de: «t’estime mil quettagrams!» o «això m’importa un quectogram!». Compte en no confondre els prefixos, que sonen pareguts!

Aquestes noves definicions, que hauria d’incorporar prompte l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (a més de matissar que a la nostra llengua pròpia la vint-i-cinquena lletra, la «y», només s’utilitza amb el dígraf «ny»), coincideixen amb altres troballes científiques que semblen enxiquir el nostre món. L’estiu del 2021, una universitat de Suïssa esbrinà 62 bilions de decimals del número π. Al meu parer, calen menys de 50 per calcular la major circumferència possible de l’univers en funció de la partícula menor; sembla que per a les trajectòries dels coets espacials en gasten 15 com a molt. En definitiva, aquesta mineria interminables de xifres en la proporció entre el perímetre i el diàmetre de la circumferència és una cursa cap a dimensions cada vegada més reduïdes, com si no deixàrem de beure aquella botella d’Alícia que la feia més xicoteta.

IBM també sembla enfeinada en fer-nos sentir ínfims amb la seua construcció de processadors quàntics que en lloc de bits que expressen dos estats d’informació (1 i 0, com si diguérem: passa o no un corrent) es puguen fer servir més estats, pels entrellaçaments subatòmics (com si diguérem: passa, no passa, les dues coses o el contrari); són els anomenats qubits («bits quàntics» volen les autoritats lingüístiques, però crec que s’imposarà l’abreviatura, com aquella «y» inicial). Els qubits ja aconseguits equivalen a una quantitat, mesurada en bits tradicionals, superior als àtoms que composen totes les persones del món, que ja som més de 8.000 milions. I d’àtoms, en tenim molts. Penseu només en els que integren la xarxa neuronal, que en un individu jove supera els 150.000 km de llargària, amb 150 trilions de sinapsis.

També la Universitat Johns Hopkins, que durant la pandèmia ha sigut la referència planetària en la comptabilitat de casos, víctimes i dosis de vacunes (l’últim recompte: 641.649.210 persones infectades, 6.630.926 persones mortes i 12.860.007.038 dosis de vacunes posades), ha presentat un mapa de l’univers amb 200.000 galàxies, que es pot descarregar gratuïtament (mapoftheuniverse.net). Un eixam de puntets acolorits, un dels quals, més bé marginal, correspon a la nostra Via Làctia, en la qual el sistema solar i el nostre planeta Terra ocupa una posició perifèrica. Arraconats els humans en aquesta brossa de pols còsmica de 6 ronnagrams, enxiquits molt més que el «Gabrielet» d’Oliva, podem reflexionar sobre si és raonable invocar altres imperatius ètics que no siguen la igualtat, la fraternitat i la sostenibilitat.

La ideologia de la pobresa

Opinió 28/10/2022, html ací

Al nostre país hi ha pobresa, una situació sempre associada al sofriment humà. Però cal entendre bé què signifiquen les xifres que circulen freqüentment. El risc de pobresa o exclusió social inclou tres components. S’estima que el 25,1% de la població valenciana està en risc de pobresa, i aquest és el percentatge de persones que es troben a unitats de consum (que no és exactament ni la família, ni la llar, però deixem aquestes subtileses per als tècnics) amb ingressos mitjans per baix del 60% de la mitjana global (el llindar de pobresa). A més, la mesura de la pobresa inclou un segon component: el 7,6% de la població valenciana està en situació de carència material i social severa. Això es calcula mitjançant una enquesta en la qual es pregunta a les persones si poden satisfer determinats criteris (per exemple, si estan en condicions de permetre’s una setmana de vacances a l’any, si poden mantindre l’habitatge amb una temperatura escaient, etc.). Si no poden satisfer una quantitat determinada dels criteris se’ls considera en aquella situació. S’hi ha afegit recentment un tercer component: la baixa intensitat de treball, a saber, el fet que les persones de la unitat de consum hagen treballat l’any anterior menys de la cinquena part de la seua capacitat laboral. A la nostra Comunitat, l’11,1% de les persones en edat laboral estan en aquesta situació. El risc de pobresa o exclusió social no és la suma simple d’aquells components, perquè n’hi ha interseccions. Actualment es considera que el 30,6% de la població valenciana està en risc de pobresa o exclusió social. Lògicament, la fluctuació d’aquest percentatge es pot deure a la variació dels seus components. En l’últim any amb dades, per exemple, baixà el segon i pujaren els altres.

Ara bé, no entendre bé què volen dir aquests indicadors sociològics pot tindre alguns efectes perversos. El primer és que el populisme pot traure partit del contrast entre l’indicador i la percepció social, que associa la pobresa, per exemple, amb la presència de pidoladors que demanen almoina als carrers. Per això, el portaveu del govern de Madrid (PP) es va permetre dir el mes de març passat respecte a la seua comunitat autònoma: «… que dicen que hay tres millones de pobres… ¿por dónde estarán?».

El segon efecte pervers és l’extensió, com taca d’oli, de la ideologia de la classe mitjana. L’OCDE estima que un 12% de la població espanyola es troba a unitats de consum amb ingressos per damunt del 200% de la mitjana (3 punts per damunt de la mitjana dels països de l’organització). Si restem aquest percentatge i el 30 de pobresa i exclusió, tenim un 58% de població que fàcilment considera que són «classe mitjana», i això malgrat que les anàlisis acurades de les fonts estadístiques, com les que acaben de publicar els professor Rafael Castelló (UV) o Rafael Feito (UCM), redueixen molt el seu abast. Mentre que un 5,3% de la població es considera classe alta i mitjana alta (CIS estudi 2200), el 50,1% afirma ser classe mitjana-mitjana. L’estudi del professor Castelló explica molt bé com les nostres classes mitjanes (estrictes) són molt menors i pateixen «una crisi aspiracional» (més clarament, han sigut els «pagafantas» de les successives crisis), el que deriva en una «fatiga de solidaritat». El problema és que aquesta «fatiga» de les classes mitjanes estrictes es trasllada als altres grups que s’identifiquen amb elles perquè saben que no es troben ni en la situació dels pobres ni en la dels rics. Aquesta és la gran paradoxa: ampliar la noció de pobresa pot conduir a inhibir la solidaritat.

Encara n’hi ha un altra conseqüència perversa. És un efecte estadístic que, si el component més important de la pobresa és la proporció de població per baix del 60% dels ingressos, la pobresa «creix» a mesura que augmenten els rics i, sobretot, els megarics (com bé han explicat Romero i Ariño). Si no s’entén que aquest component del risc de pobresa o exclusió social és, en realitat, una mesura de desigualtat social, aleshores es pot caure’s en la fal·làcia de la cascada. Si tenim pobres, que vinguen els rics (llevant-los impostos) i la seua riquesa caurà, com en cascada, sobre tots. Es podria debatre aquest argument si no fora perquè l’evidència històrica el refuta de manera aclaparadora.

La subtilesa de la memòria

[Opinió, 13/10/2022. Html ací.]

La memòria és subtil. Es nodreix de detalls quasi imperceptibles. En la biblioteca de Bremen es pot veure l’exposició d’obres d’Artur Heras, amb textos d’Anacleto Ferrer, titulada «Des de la nit i la boira», o potser: «Des de nit i boira», perquè el títol juga amb l’expressió alemanya «Nacht und Nebel», que vol dir fer les coses d’amagat, i que fou emprada per caracteritzar el decret de Hitler i les ordres successives per deportar persones a camps d’extermini. En les obres d’Heras instal·lades a la ciutat hanseàtica, les víctimes, que acabaren etiquetades com a «deportats-NN», se’ns apareixen des del regne de la desmemòria, des d’aquesta nit i boira de l’oblit i des d’aquell temps d’holocaust. M’impressiona particularment un quadre de gran dimensió (que el lector podrà localitzar fàcilment al web de l’artista valencià), on es representa un antic vagó de tren estacionat a la via, una imatge en la qual apareixen unes immenses taques ocres que potser simbolitzen la desmemòria que avança. El significat de la representació del vagó s’il·lumina amb una xicoteta inscripció a guix que alguna mà ha deixat sobre la bella fusta: «74. Pers.». El detall es complementa amb un grapat de culleres, precipitadament abandonades a la vora de la via. El títol ho resumeix tot en dues paraules: «Destinació Auschwitz»; però no cal explicitar-ho, per la subtilitat dels detalls magistralment representats per Artur Heras.

El 1409, el mateix any que fou nomenat governador de València, Arnau Guillem de Bellera ordenà que s’instal·laren tres forques a la plaça del Mercat i «havia molt gran plaer de fer sentències» (com llegim en el dietari de Melcior Miralles). Poc després s’hi va construir una plataforma de pedra, que fou substituïda per un cadafal de fusta el 1632. Des de l’establiment de les tres forques foren penjades, condemnades a garrot o esquarterades centenars de persones, de vegades, com en el cas de Margalida, batejada com Miquel Borràs, perquè «estagué en moltes cases en Valencia en àbit e vestidures de dona» (segons diu el mateix Miralles) o, com en el procés a Sebastià Martines, un venedor de forment a l’Almodí, perquè «dien que tresquilava los reals», però que «estava tan desgavellat dels torments» que l’hagueren de portar en una cadira al cadafal (com escrigué al seu dietari Pere Joan Porcar, capellà de Sant Martí). Víctimes de nit i boira.

Les tres forques de València han donat nom incomprensiblement a una avinguda i eren recordades per un detall subtil a la plaça del Mercat: tres xiprers que es trobaven en una illeta que partia el trànsit entre Sant Joan del Mercat, la Llotja i l’edifici modernista del Mercat. Per la reforma actual, s’han eliminat els xiprers i s’hi han posat tres palmeres. El nom de l’avinguda es manté.

És inadequat batejar una via pública amb un instrument d’execució i incomprensible que un govern progressista, que està en contra de la pena de mort, mantinga la retolació. Una singularitat que s’hauria d’esmenar. No hi ha cap «Electric Chair Street», «Rue de la Guillotine», «Gaskammerstrasse» o «Calle del Garrote Vil», o almenys els buscadors d’Internet no les localitzen. Caldria canviar el nom de la via. Tanmateix, recuperar els tres xiprers seria una subtilesa urbanística que es podria realitzar en record de les víctimes. Perquè la memòria és subtil.

Xicotetes grans accions

Opinió, 30/08/2022, html ací, pdf ací

L’estiu és una bona època per a xafardejar notícies esperançadores, que queden bandejades per la trista actualitat de guerra d’Ucraïna, onades de calor, incendis forestals o morts pels bous al carrer.

El 25 de desembre del 1999, el senyor Tungnath Chaturvedi, aleshores de 44 anys i resident a la ciutat de Mathura, al nord de l’Índia, anà a l’estació de ferrocarril per viatjar acompanyat d’una altra persona a Moradabad, també a l’estat d’Uttar Pradesh. Segons el tauler de preus, cada bitllet en costava 35 rúpies. A la finestreta, el senyor Chaturvedi donà un bitllet de 100 i li’n tornaren 10 rúpies. Val a dir, li pisparen 20 rúpies o 0,25 euros al canvi d’avui. Per què ho van fer? Potser per la corrupció endèmica i la pobresa dels obrers del ferrocarril. El senyor Chaturvedi, que és advocat, presentà una demanda davant d’un tribunal de consum perquè la Companyia Ferroviària del Nord-est d’Índia li tornara les 20 rúpies. La Companyia adduïa que n’hi havia un tribunal de ferrocarrils, i es negava a donar-li la raó. A primeries d’agost d’enguany, després de més de cent audiències (!) i amb una sentència del tribunal suprem que reconeixia el recurs al tribunal de consum, la justícia li ha donat la raó al lletrat Chaturvedi que ja té 66 anys. La Companyia Ferroviària disposa d’un mes per pagar-li les 20 rúpies, amb un interés anual del 12%, més una indemnització de 15.000 rúpies. En total, menys de 200 euros. A la pregunta de si compensava l’esforç, ha declarat: «No són els diners els que importen. Sempre es tractava d’una lluita per la justícia i una lluita contra la corrupció, així que ha valgut la pena».

El dimarts 16 d’agost es realitzà una manifestació ecologista a Nuremberg (Alemanya) en contra d’una via de circumval·lació de la seua ciutat vella. Es tallà el trànsit amb una seguda, prop de l’estació. Hi participà el jesuïta Jörg Alt, el qual va declarar: «En la catàstrofe climàtica, l’Església té el deure de recordar al govern la seua responsabilitat moral envers el poble». El pare Alt és un científic social, que ha fet recerques sobre moviments migratoris, pobresa i canvi climàtic. És molt actiu en les xarxes socials i fins i tot es pot consultar la seua pàgina web (joergalt.de), on hi ha la propaganda del seu darrer llibre: «Resistència! Contra una economia que mata». El pare Alt i 35 persones més de la manifestació foren detingudes per la policia, que ha presentat càrrecs penals en contra seua. Per al jesuïta, cal un canvi en el trànsit, més ara amb la guerra d’Ucraïna, i incorporar mesures com ara el límit de velocitat o els diumenges sense cotxes. Critica la lentitud dels polítics i planteja el dilema moral fonamental: «Quan el govern declara la guerra a les generacions futures, tots i cadascun dels individus han de sospesar ara de quin costat de la història es troben». Doncs, això.

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (i III)

 [Tafaneries valencianes, 22/08/2022, html ací]

Amb quasi cinquanta anys, Esteban Celda havia conseguit sobreviure a les quatre condemnes de mort que es van dictar en contra seua per les temptatives republicanes. El maig del 1894, participà en uns altres esdeveniments revolucionaris a la Font de la Figuera, pels quals fou novament processat. També s’integrà en les partides republicanes que foren actives a la Serra d’Espadà durant l’estiu del 1895 i participà en la proclama republicana que es realitzà a Xòvar el 15 d’agost d’aquell any. Se’n publicà una requisitòria judicial el març del 1897 i una altra l’agost del 1899, per insurrecció, així com altres demandes de jutges per robatoris. Quan aparegué la requisitòria del 1899, però, Esteban Celda ja havia protagonitzat un altre pronunciament republicà.

El 3 de maig del 1898, Esteban Celda formà una partida i tornà a fer un pronunciament a favor de la República al terme de Catadau, que tenim ben documentat. Cal recordar que aquell fou l’any de la desfeta colonial i hi havia una sensació generalitzada de frustració i pessimisme. El nostre protagonista aconseguí convéncer una colla de llauradors de la Ribera. A les seues ordres estaven els llauradors José Carreres Llácer, José Carreres Bosch, Salvador Tarrasa, Bautista Duart, Melchor Villanueva, Andrés Péris, Julio Puchol, Salvador Mateu, Vicente Mateu i Francisco Castelló. Sembla que intentaren segrestar a l’alcalde o aconseguir-ne diners. Als revolucionaris se’ls requisà una proclama de l’anomenada “1ª Brigada del Ejército Expedicionario de la República”.

De nou aconseguí escapar-se, però es dictaren ordres de captura contra ell. La Guàrdia Civil el detingué dos o tres dies després de la temptativa i fou empresonats novament. Tindria uns 52 anys. La premsa detallava: “es un antiguo oficial del ejército, procesado ya otras veces por sus ideas exaltadas”.

Els insurrectes de Catadau foren jutjats en maig de 1899 al Convent de Sant Doménec de València (Capitania General), per un consell de guerra. El fiscal demanà pena de mort per a Esteban Celda, com a inductor i director de l’acció, i de reclusió per a la resta. Fou la cinquena pena de mort que comptabilitzava. Finalment li fou commutada per cadena perpètua i el tancaren a la presó a València. El març del 1890 fou traslladat a Castelló per comparéixer per les partides revolucionàries de la Serra Espadà. Posteriorment fou portat a la presó de Melilla. La resta dels republicans de Catadau foren reclosos a la presó de Sant Agustí de València, amb penes que superaven els 16 anys en cada cas.

Novament gaudiria d’algun indult de la pena de cadena perpètua, perquè l’abril del 1903, ja en llibertat, apareix a la premsa com a president honorari, junt a Vicente Blasco Ibáñez, del Comité Republicà d’Alaquàs que s’havia constituït a principis de mes, i participà, poc després, en un míting republicà a Torrent, on representà els republicans d’Aldaia. A la fi de maig prengué part en un altre míting al teatre d’aquesta localitat, com a “probado revolucionario”. Ja en estiu començà una gira pel districte electoral d’Ènguera, amb intervencions a Moixent, Font de la Figuera, Vallada, Ènguera i Montesa. L’any següent la premsa informà de noves intervencions d’Esteban Celda a Picassent, Navarrés, Xirivella, Massanassa i Catarroja, a favor dels candidats del Partit Unió Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez.

També hi ha notícia d’una curiosa detenció esdevinguda l’agost del 1908, per trobar-lo suposadament culpable d’iniciar un incendi a la muntanya El Hoyo, propietat de l’Estat, al terme de Los Pedrones, prop de Requena. En la requisitòria del jutge se’l presenta com a de sesenta y dos años, soltero, periodista, vecino de Valencia. Ingressà novament en presó? No ho sabem. El cas és que el seu rastre reapareix el juny del 1911, quan “infatigable propagandista e impenitente revolucionario” donà una conferència a Godella; l’any següent estigué a Ènguera i Anna, per combatre el caciquisme.

El 1916, quan ja es patia a Europa la Gran Guerra, Esteban Celda participà en un míting a Alginet que s’allargà en un dinar a la Font d’Almaguer: “Al final, Esteban Celda pronunció un concienzudo y elocuente discurso en pro de los ideales redentores y fué ovacionado.” Tindria uns 70 anys. El 1918 tornà a intervindre a Alginet, a favor de ferroviaris empresonats. El febrer del 1919 s’anunciaren nous mítings a la Pobla Llarga, l’Alcúdia de Carlet i Alginet. També hi hagué una intervenció seua en els actes del 1r de Maig del 1922 a Alginet. Durant la Dictadura de Primo de Rivera un mantell de silenci s’estengué sobre les notícies de la seua vida.

Juli Just l’entrevistà en juny de 1930. Esteban Celda comptava 84 anys. Els dos es trobaren al Casino Republicà d’Alzira, on el nostre protagonista havia arribat a peu des de La Barraca. El vell republicà li confessava al periodista:

“Ahora, ya lo ve usted. Soy muy viejo, pero si me dieran un fusil y una piedra para apoyar el brazo en ella, aún tiraría si fuera necesario. No quisiera morirme sin ver implantada en España la República. También ahora huelo a ella, como en Madrid el año 66.”

No s’equivocà. El 14 d’abril del 1931, Esteban Celda pogué veure la proclamació de la II República. Pocs mesos després, probablement cap a la fi de l’any, ingressà en l’Hospital Provincial pels alifacs i les infermetats de l’edat. Finalment morí a la fi de gener de l’any 1932, en companyia de familiars i amics.

El diari Pueblo, de Blasco Ibáñez o Azzati, trasmeté el condol a la família i, en particular, a Josep Ernest Peris Celda, autor teatral i saineter valencià, molt conegut per obres com ara “Per la fam d’heretar” o “Nelo Bacora”, que era nebot del vell republicà. Curiosament, Josep Peris Celda té un carrer a València, però no Esteban Celda Comes, encara que un altre nebot seu, Rafael González Celda, demanà a l’Ajuntament que es rotulara amb el nom del vell republicà la que aleshores fou anomenada Avinguda de César Giorgeta, tot adduint que era impropi d’un govern republicà honorar un empresari, antic membre del somatén, favorable a la dictadura de Primo de Rivera i d’idees clarament antirepublicanes. El consistori desestimà la petició de Rafael González. Caldria esmenar aquesta injustícia històrica contra un republicà impenitent de vida fantàstica.