Lladres de les barraques de La Punta

[Tafaneries valencianes, 16/01/2023 html ací]

El dimecres 7 de gener del 1857, com a les sis de la vesprada, quan l’ombra d’una nit de lluna en quart creixent s’estenia per l’horta del quartell de Russafa, una banda de quatre individus penetraren en la barraca de Vicente Orient a La Punta. El barraquer vivia amb la seua mare, Josefa Romero, que ja passava dels seixanta anys i era viuda de Mariano Orient. Josefa també havia donat a llum una filla que portava el nom del pare, Mariana, i que havia deixat la barraca per marxar a viure amb el seu home Vicente Chisvert i la xiqueta que tenien de set anys. No és improbable que Vicente o Mariana s’hagueren ensenyat les primeres lletres amb el mestre Gaietà Ripoll, que donava classes a una barraca de La Punta i fou processat per la Inquisició per impietat i executat l’abril del 1826.

La Punta era l’extrem del quartell de Russafa. El topònim «La Punta» s’havia generalitzat bé procedira del camí de La Punta d’En Silvestre, al sud de la desembocadura del Túria, bé procedira de la referència a la punta septentrional de l’Albufera. Hi es trobaven escampades algunes barraques, on les famílies vivien d’anar a vendre els productes del camp a València o, en els cas de les mares joves, d’alletar els nadons de la ciutat.

Aquella nit freda de gener, aprofitant la foscor, els quatre assaltants de la barraca, José Velert y Ponce, Francisco Satonés y Cicero i Juan Balaguer y Chabrera, sota la direcció de Francisco Bernabeu, sorprengueren el barraquer quan accedia al seu habitatge, mentre brandaven una pistola, un punyal i una navalla. Accediren a l’interior i maltractaren, feriren i lligaren amb cordes tant a Vicente com a la seua mare Josefa. Un dels assaltants li donà una patada al gat de la casa, que quedà malferit. Agafaren tres gallines i allà mateix les mig cuinaren i se les menjaren. Tenien fam els roders. Després, abandonaren la barraca i s’emportaren roba blanca que els barraquers conservaven en un bagul i algun quadret que decorava els murs mil vegades encalcinats de l’humil habitatge.

La denúncia pel robatori arribà al capità general, que tenia competències en el delicte perquè s’havien emprat armes prohibides (la pistola) i els lladres havien actuat com una banda de roders. Ordenà la recerca dels delinqüents, que finalment foren detinguts a les huit de la nit del dilluns 12 de gener, quan l’almanac commemorava els màrtirs sant Modest i sant Arcadi. Immediatament foren traslladats a dependències oficials on començà un procés sumaríssim sota la jurisdicció militar. El consell de guerra estigué presidit per coronel Manuel Capacete Escobar (ja pròxim al seu retir), que fou assistit pel fiscal substitut Manuel de Zumbila. Actuaren com a vocals els capitans José Pérez Dávila, Juan Muñoz Sanchis, Manuel Velazquez, Vicente Hernández Durate, Vicente Archiles i Domingo Díaz Soler. Immediatament es prengué declaració als detinguts. Tots ells, que eren reincidents en delictes de robatori, confessaren els fets, menys el cap de la colla, Francisco Bernabeu. El tribunal escoltà testimonis de les víctimes, del comissari de vigilància Ramon Montalt, del cel·lador Manuel Blasco i els vigilants Antonio Sanchis i Salvador Garcia. També s’arreplegaren les declaracions de Lorenzo Forés, Baltasar Soler i Luis Corset. Es va fer un acarament entre els inculpats confessos i el cap dels roders, al qual també li havien trobat pertinences de la barraca. A les huit del matí del dimarts 13 de gener, el tribunal militar dictà sentència: els quatre assaltants foren condemnats a mort per afusellament, que s’havia de realitzar a les quatre de la vesprada, junt a la mateixa barraca d’Orient que havien robat, així com restituir els béns furtats. El tribunal establí que, cas de ser indultats pel capità general, foren condemnats a cadena perpètua. El capità general aprovà la sentència i no concedí la gràcia. Abans de les quatre de la vesprada, els quatre sentenciats foren traslladats a La Punta per dues seccions del regiment de cavalleria d’Almansa (abans anomenat «de Dragones» i que prenia el nom de la batalla per la qual perdérem els Furs), sota el comandament del sergent major de la plaça i passats per les armes. Ben segur que la descàrrega de fuselleria esvalotaria les aus de l’Albufera.

El dimecres 27 d’abril del 1904, de matinada, la Barraca d’Orient patí un altre robatori. Una colla de lladres deixà malferit un porc i s’emporta un altre, de cinc arroves, de la porcatera que estava tocant la barraca. Dies abans, de la barraca pròxima de Mateo Molins també havien furtat una parella de porcs. La mateixa nit del robatori, els lladres esquarteraren el porc en un camp pròxim, com es pogué deduir de la sang i les vísceres que s’hi trobaren, i furtaren un enreixat de la casa de Valero Alberola, també a La Punta. Suposem que aquest home fou el pare del torero també anomenat Valero Alberola, Valerito, que matà bous als anys vint sense massa reconeixement. Per un robatori d’aquest tipus, els lladres podien ser condemnats a llargues penes de presó, com mostra el cas de Vicente Ruescas, condemnat a tres anys, sis mesos i un dia de presó per furtar cinc gallines a una barraca del Camí de Barcelona en juny de 1908.