Poca broma, Javier

Opinió, 28 de setembre del 2023 , enllaç ací

Javier Cámara i Carmen Machi ens repeteixen que cal cuidar el cor en un anunci d’un producte lacti. Coses de la vellesa. També ens hauríem de preocupar del cor de la central de Cofrents, el nucli del reactor, que no marxa massa bé. El 20 de setembre tornà a fallar. Cal explicar en què fallà. Per la part inferior del nucli del reactor ha d’entrar contínuament un corrent d’aigua, que acompleix dues funcions: en primer lloc, modera el flux neutrònic de l’urani, és a dir, la seua reacció en cadena; en segon lloc, en convertir-se en vapor, refrigera el combustible. Si es descontrola la reacció o no es refrigera el combustible ja sabem el que passa. El reactor ha patit problemes amb el líquid per avaries amb les bombes i amb les vàlvules que controlen l’entrada de l’aigua. Alguns de ben importants, com el trencament d’una vàlvula que llançà fragments a l’interior del nucli (desembre/gener 2018). A més, pel descens imprevist del nivell de l’aigua per unes faenes de reparació, es parà la nuclear de manera no programada (setembre 2021) i es manté el problema estructural de les pèrdues d’aigua per les penetracions inferiors del nucli, per on cau líquid, un problema que ja es va detectar el 2005 i que provocà recentment una parada (abril 2022). Per tot això, resulta particularment preocupant la parada no programada del 20 de setembre passat. De nou, s’hi produí un descontrol en el nivell del líquid del reactor («el fallo de una tarjeta electrónica del sistema de control de caudal de agua»), però aquesta vegada en la seua part superior, on estan els separadors de l’aigua líquida i el vapor («alto nivel en el drenaje de los separadores de humedad»). Massa patologies...

De tota manera, vosté confia que, com en l’anunci del producte lacti, si Javier Cámara no es porta bé i castiga el seu cor amb el colesterol, arribarà Carmen Machi a fer-li un advertiment. Però això tampoc funciona bé en la nuclear. Què passa quan les alarmes donen senyals errònies? Recentment, els inspectors del Consell de Seguretat Nuclear preguntaren per les alarmes falses o espúries dels monitors de radioactivitat del nucli de Cofrents. Al seu informe van escriure: «Los representantes de la Central comentaron que son alarmas espurias que ocurren ocasionalmente [...] el titular [de la central nuclear] manifestó que estos sucesos se habían producido en los ultimos años con cierta regularidad: se produjo 1 alarma en 2013 y otra en 2014, 18 alarmas en 2017 y 8 alarmas en 2021». I atenció: «La Inspecció reiteró su preocupación poniendo como ejemplo el suceso de alarma de 7 [monitors] que ocurrió el 17 de junio de 2021». I després encara hi hagué una altra alarma espúria el 20 de gener del 2022.

No hi ha producte lacti que cure el cor d’una central nuclear. Només hi haurà seguretat quan deixe de funcionar.

Ploutofília

Opinió, 14 de setembre del 2023, enllaç ací.

La Constitució espanyola no és una llei, sinó la forma en la qual s’estableix l’Estat. Per la qual cosa, quan proclama en l’article 1r que la igualtat és un valor superior de l’ordenament jurídic, no formula un desideràtum sinó una premissa del mateix contracte social. Per això, tenim tot el «dret» a preguntar-nos per aquest valor superior, la igualtat. Aquestes en són les dades.

A Espanya, el 10% de les persones més riques acumulen el 57,6% de la riquesa total. Val a dir, multipliquen quasi per sis allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. De l’altra banda, la meitat més pobra de la població només posseeix el 6,7% de la riquesa. Altrament dit: un individu del 10% més ric té, com a mitjana, quasi quaranta-tres vegades més riquesa que aquell altre que està en la meitat inferior.

La situació és encara més greu si atenem a l’1% més ric, que acumula el 24,3% de la riquesa global: multiplica per vint-i-quatre allò que els hauria de correspondre en una societat igualitària. Si comparem aquest 1% més ric amb la meitat de la població més pobra, la desproporció s’incrementa encara més: un individu situat en el percentil superior té una riquesa que és 181 vegades la mitjana de la meitat de la població amb menys riquesa.

La vella tesi de Marx sobre que els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres sembla confirmar-se amb les dades. L’1% més ric, aquell que acumula quasi la quarta part de la riquesa global, arreplega cada any un 11,4% dels ingressos totals. Desigualtat que creix també des de la perspectiva de gènere: les dones, encara que són més del 50% de la població, arrepleguen menys del 40% dels ingressos (dades de World Inequality Database).

Per què açò és possible? Aquesta desigualtat és manté per una immensa acció de legitimació: des de les instàncies jurídiques (tribunals constitucionals, consells consultius) que bandegen la pregunta fonamental sobre si tal o qual norma és conforme al valor superior de la igualtat (ho és, per exemple, una exempció impositiva?), fins als mecanismes propagandístics que presenten la riquesa com el resultat de la «cultura de l’esforç». Pense que més que aporofòbia, el que pateix aquesta societat és ploutofília (amor als rics). I ja no queda, com en el món medieval, el recurs a la dansa de la mort, davant la qual rics i pobres eren iguals, perquè ara ja sabem que els rics també viuen més anys.

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (V): La Mar Roja

 Tafaneries valencianes, 4/09/2023

Després de l’exploració de l’antiga ruta de caravanes pel desert, potser Abargues es va convéncer que el camí més ràpid i segur per arribar al cor d’Àfrica era seguir per la Mar Roja cap al sud i penetrar cap al Llac Victòria des de l’actual Djibouti. Fins i tot, intentà aconseguir suport empresarial per a una línia de mercants espanyols a la Mar Roja, el que a més de les relacions amb l’interior del continent, afavoriria el comerç amb els dominis de Filipines, la península d’Aràbia i més al nord, les terres del Líban i Síria que coneixia bé. En aquest context cal entendre l’expedició que Abargues realitzà de la costa occidental de la Mar Roja, amb exploracions de les terres interiors (1897-1988).

Sabem que Abargues, en el seu viatge a Abissínia, havia arribar a Massaua o més al sud i que era cònsol honorari a Jiddah, però encara quedava una ampla extensió al sud fins a l’estret de Bab al Mandab. Segons el seu relat, partí de Suez el desembre del 1897, embarcat en un «sambuk». Quatre dies després arribà a Quseer i poc després a Ras Benas (o com ell diu, fent esment dels noms grecs i llatins, Verouiti o Berenice). La fotografià i la va descriure: «De la ciudad de Berenice sólo quedan algunos montículos de ruinas, casas cuyas paredes estaban construidas con bloques de coral ó piedras madrepóricas». Després arribà a Halaib o Halayeb, on trobà un poblat de barraques: «Siguiendo de cerca la costa, llegué á Halaieb, distante 465 millas [nauticas] de Suez, puesto militar en donde hay 30 soldados negros y una especie de gobernador, encargados de vigilar los barcos contrabandistas, á las tribus “bicharris” aliadas de los mahdistas y las embarcaciones de pescadores de perlas procedentes de la costa arábiga. Estos soldados no verifican grandes presas, pues como los gendarmes de la opereta de Offenbach, llegan siempre tarde». 

Més al sud troba les ruïnes de Suakim i tornà a penetrar en les velles necròpolis: «Después de haber derribado las losas y á una profundidad que varía entre un metro y un metro y medio, se encuentran osamentas, pero sin ningún vestigio de ataúd ni el menor indicio de sudario ó de ropas en que el cadáver pudiera haber estado envuelto [...] No encontré indicio alguno de embalsamamiento ni ninguno de esos objetos de barro tan comunes en tumbas antiguas».

Més al sud encara, fotografia Mohamed-Qol i la vall occidental, que ell anomena de Wadi-Gaber. De nou, els articles de la premsa s’interrompen abans de la fi anunciada pel títol de la sèrie. Tanmateix, deixen constància de l’interés etnogràfic d’Abargues. Ell descriu acuradament els costums dels «bisharin» i els fotografia. N’hem conservat tres imatges. Amb tot i això, l’arxiu etnogràfic del valencià hagué de ser ampli i interessant. El 1901, el setmanari La Ilustración Artística publicà un parell de fotografies més, amb el títol «Tipos del África Ecuatorial», que pertanyien a «la interesante y notable colección del señor Abargues de Sostén». Es tracta de grups de les ètnies bantú i shluh (o chleuch).

Com passà repetidament, el valencià visità diverses vegades la cort, on fou rebut pel monarca i distingit amb reconeixements per les seues expedicions. Però, enmig de la desfeta colonial espanyola, ni el govern ni l’empresariat animaren projectes a l’Àfrica oriental. El 1912 el mateix Alfons XIII rebé al valencià mentre estiuejava a Sant Sebastian. El borbó tenia 26 anys, poc més que els 19 que comptava el seu pare, Alfons XII, quan més de trenta anys abans també havia despatxat amb bones paraules al valencià.

Abargues continuà, potser a cavall entre El Caire i Khartum i alguns retorns a la Península Ibèrica, amb conferències i projectes econòmics, els fracàs dels quals el deixà en una situació summament precària. Amb 71 o 72 anys fou ocupat per l’administració del Protectorat a Larraix, però sabem que s’hi enfrontà a les autoritats militars. Potser tornà a Madrid. L’estiu del 1924 passà pel Museu de Ciències per organitzar el trasllat de col·leccions que encara tenia a El Caire. Deixà una targeta on es presenta com a «comendador» i que mostra que tenia fixada la seua residència a València. En la premsa valenciana publicà, fins i tot, articles sobre la situació d’Egipte.

El 14 de març del 1926, la premsa comunicà la seua mort, en la secció habitual de «Movimiento de la població el día de ayer». El falliment es va produir en l’Hospital provincial, per una miocarditis aguda. Per una confusió amb el mort precedent, s’hi va fer constar que tenia 65 anys, quan en realitat comptava 80 o 81. El seu últim viatge fou al cementeri d’El Cabanyal, d’El Grau o de Natzaret (no consta en altres i els registres d’aquests es perderen).

El militar i africanista Tomás García Figueras va escriure el 1952: «Nuestros grandes africanistas, Abargues de Sostén, Iradier, Costa, Cervera, Bonelli, refiriéndonos sólo a los de la segunda mitad del siglo XIX, se movían completamente en el vacío. Ningún aliento de la opinión daba calor a su obra, antes al contrario, parecía como si ellos no lucharan al servicio de la grandeza de España, como si ellos no fueran los únicos que veían con claridad el despertar del continente africano, de cuya evolución España no podía encontrarse ausente. [...] La España oficial se volvería de espalda a la inquietud africana, y mientras otros pueblos echaban los cimientos de sus grandes Imperios del continente negro, Iradier, Abargues de Sostén, Murga, Gatell..., que nada tenían que envidiar a los mejores exploradores extranjeros, rompían una y otra vez lanzas por una causa que no tenía la menor comprensión del Estado...». Així fou.

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (IV): L’antiga ruta del desert

 [Tafaneries valencianes, 27/08/2023, html ací]

Després de les recerques egiptològiques, entre els enderrocs dels temples de l’Alt Nil, i de la perillosa expedició per les terres inexplorades d’Abissínia, el valencià Víctor Abargues contemplà com els seus esforços no aconseguien reorientar la política colonial espanyola a l’Àfrica oriental. Tot al contrari, la Conferència de Berlín (que començà el novembre del 1884), auspiciada per Bismarck, reservà aquells territoris a Gran Bretanya i Itàlia, reduint els dominis de la corona espanyola a una part del protectorat del Marroc, Ifni, el Sahara occidental i l’anomenada Guinea espanyola. No res del que havia proposat Abargues. Fixà probablement la seua residència a El Caire i es dedicà a composar la novel·la Escacs al rei, publicada a la capital d’Egipte en francés. L’obra és un folletí sobre sobirà nassarita Yússuf II, a la mort del qual el succeí el seu fill Muhàmmad VII i a aquest el seu germà Yússuf III. Abargues presentà els dos fills nascuts de mares diferents i pugnant per l’estima de Zahra, una dona bellíssima, enamorada de Yússuf. La prosa és d’un romanticisme recargolat: «Les muntanyes, les valls, les planes; les plantes, els arbres i tot allò que viu despert en el contacte fluídic de l’aurora, que envoltada de núvols vaporosos d’una blancor nacrada, arrossega sobre el seu front la rica diadema de brillants i robins que el sol ha posat sobre aquestes trenes d’or» (trad. literal). Potser va preveure una continuació o tal vegada una sèrie que abastara el període fins a la conquesta de Granada per Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, però no hem localitzat més relats.

Cap al 1893 o 1894, Abargues començà una nova exploració, que narrà posteriorment a les planes de La Ilustració Española en «Notas del viaje al Oasis de Jargueh». La crònica, però, es va interrompre perquè aquesta revista i tota la premsa es concentrà en la insurrecció cubana, els combats que es desencadenaren a l’illa i la desfeta del colonialisme espanyol.

Aquesta vegada, Abargues s’endinsà al dur desert, al ponent del Nil. És fàcil entendre que totes les grans expedicions del valencià tingueren una característica comuna: buscar camins per a penetrar, des de la Mediterrània, al cor d’Àfrica. En aquest cas es tractava de recuperar una antiga ruta de caravanes. Així ho va descriure Abargues: «Esas caravanas seguían la ruta llamada de “El-Arbain”, ó camino de los cuarenta días, por emplear cuarenta días una caravana en llegar desde Cordufán á Jargueh, y aportaban todos los productos del África Central: marfil, plumas de avestruz, gomas, ébano, etc.»

Abargues bé pot aspirar a ser el primer antropòleg valencià. Com havia fet en l’expedició per Abissínia i com tornarà a fer en l’exploració posterior de la Mar Roja, dibuixà, fotografià i va descriure els pobles que s’hi trobà, la qual cosa fou afavorida pel seu prodigiós plurilingüisme. Hem conservat fragments com aquest: «Naturalmente se ha producido en Jargueh una mezcla de razas con las del Sudán. La religión de los habitantes es la mahometana. No son, sin embargo, fanáticos, y aun se muestran muy ignorantes de los preceptos del Corán: son, por temperamento, bastante perezosos. El ardiente clima los deja rendidos y hace que se muestren indolentes». El valencià continuà amb la seua indagació de les necròpolis, que havia començat als temples de l’Alt Nil. Així en va descriure una pròxima al temple d’Ibis: «Esas casas tienen casi todas intercolumnios al exterior; están compuestas de diversas cámaras abovedadas. La una servía para depositar el cadáver antes de colocarlo en la cueva que se encuentra debajo; otra para las ofrendas; otras estaban destinadas al rezo, etc. Cada una de esa especie de casas pertenecía á una familia, que enterraba en ella á los suyos». També deixà constància de l’antiga fortalesa Darawish. En els dos casos, la comparació de les fotografies d’Abargues (traslladades a dibuix per Vehil, un artista habitual en les publicacions catalanes de l’època) amb imatges actuals permeten apreciar com el temps sembla aturat al mig del desert.

En la seua crònica, Abargues afirmà haver descobert un nou oasi i donar-li el nom del khedive o virrei d’Egipte d’aleshores: Oasi Abbàs. Cal dir que Abbàs Hilmí II d’Egipte fou khedive des del 1892, el que permet acreditar que l’exploració d’Abargues hagué de produir-se cap al 1893-94. On es troba aquest oasi descobert pel valencià? No hem trobat enregistrada la toponímia proposada per Abargues i l’única referència es que estava ubicat entre altres dos oasis: «el de Jargueh y el de Dakhleh» (Kharga i Dakhla, segons la toponímia actual). La via actual entre els dos oasis, pel mig del desert, descriu una corba convexa cap al sud i fa quasi 200 km. Per tant, podem imaginar que l’oasi trobat per Abargues s’hi trobaria pròxim. També n’hi ha un oasi uns 90 km al sud de Kharga, el de Baris, prop del qual es troben les restes de la fortalesa Darawish. [Continuarà]

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (III): Els misteris de la reina de Saba

[Tafaneries valencianes, 21 d'agost del 2023, html ací]

El 12 de setembre del 1881, Víctor Abargues deixà la província del Zebul. Havia gaudit de l’hospitalitat del rei de reis i havia cartografiat amb precisió aquella regió. Amb raó va escriure que, en certs llocs, «he sido el primer viajero europeo que haya puesto los pies». Aleshores es dirigí a explorar el regne de Kaffa i els llacs Hayc i Hardibo. El dia 13 matà un lleó, el que causà un parell de dies de celebració en la seua expedició. Després es dirigí a Kobo i va fer el camí cap al llac Gemeri. Encara que no ho contà a les seues memòries, un tram d’aquest itinerari el va recórrer amb l’expedició francesa d’Achille Raffray, que encapçalava una missió semblant a la del valencià, encarregada per la Societat Geogràfica de París. Raffray tornà a França el 1882 i impartí una conferència en el qual es projectaren uns vidres amb dibuixos fets a partir de les seues fotografies. En un d’ells, l’anomenat «Abyssinie. 3, Campement franco-espagnol sur les bords de la Gouline» podem identificar per les banderes les tendes de Raffray (al centre) i d’Abargues (a l’esquerra).

El 21 de setembre del 1881, Abargues plantà el campament a la vora del llac Hayc, que explorà, enregistrant la fauna (amb exemplars com l’hipopòtam d’Abissínia), i la prodigiosa flora (amb arbres, com ara el kelto, que no poden abraçar una dotzena de persones). Descrigué l’illa a ponent del llac, que ara és un istme, on hi ha un monestir ortodoxe fundat al segle XIII, amb una rica biblioteca de pergamins antics. El mateix Abargues havia portat a Madrid, anys enrere, un evangeli copte datat l’any 800, per la qual cosa podem suposar que s’interessà per aquells textos i que els pogué consultar. Després va marxar al llac Hardibo, que també estudià. En la seua convivència amb alguns grups de Gallas va fer un descobriment singular: «Sesenta y dos palabras gallas he hallado que tienen la misma pronunciación, sentido y sonido fonético que en el idioma vascuence». Temps després li ho comunicà al jesuïta Fidel Fita, estudiós del basc. Ignorem què se n’ha fet d’aquesta línia de recerca.

Després, l’explorador valencià decidí fer una arriscada incursió cap a llevant, fins a les actuals ciutats de Logia o Dubti, a la ribera del Awash, on fou descobert pels terribles guerrers: un grup de Somalis-Adals de l’ètnica dels Gallas. Fou el seu home de confiança, Uoschó, qui va advertir Abargues que un nombrós grup de guerrers que havia acampat relativament a prop representaven un perill mortal: «Són Gallas o Somalis-Adals, que ens han descobert, i la intenció dels quals és assassinar-nos per a robar-nos. No són homes, són dimonis». Aleshores, Abargues elaborà un sofisticat pla de fugida. Només podien aventurar-se a creuar el riu Awash i calia entetindre els guerrers per guanyar temps. Escrigué cartes que deixà a Uoschó, que va romandre al campament, alimentant les fogueres i disparant, de tant en tant, el fusell d’Abargues. Protegits per la nit, la caravana marxà del campament i enfilà el camí del riu. Les mules nadaren bé, però soltar-se d’elles equivalia a ser arrossegat pel fort corrent del riu. A més del perill dels cocodrils, hipopòtams i altres animals. L’expedició va perdre dos homes i dos mules. Després, continuaren caminant sense parar, amb tremolons, arraps de les espines de les plantes i la roba esgarrada. A les 6 del matí havien marxat 25 kilòmetres, descansaren, tornaren a creuar el riu en una corba i s’amagaren en un bosc per menjar alguna cosa. Un home que patia febres morí. Uoschó, que havia entretingut els guerrers, pogué fugir i es retrobà amb el grup onze dies després, ja prop del llac Hardibo. El 1935 es publicà un article sobre les aventures d’Abargues, il·lustrat amb el dibuix d’un membre de la seua expedició, que podem suposar el mateix Uoschó.

L’expedició continuà camí cap al Nil Blau, que trobà en les anomenades Catarates del Nil Fumejant. Seguí pel riu fins al llac Tana, la riba de llevant del qual fou probablement el punt més occidental de la seua expedició. S’hi trobava cansat i decidí tornar a Àdua.

En el camí de tornada, decidí descansar a Gondar, on encara es conservaven construccions del domini portugués del segle XV. Abargues troba restes arqueològiques que identificà amb la tomba de Cristóvão da Gama, fill de Vasco de Gama, que va morir a la batalla de Wofla (1542). Realment, el cos de Cristóvão da Gama fou retornat a Portugal pel jesuïta Jerónimo Lobo, autor d’una de les primeres descripcions del curs del Nil i les terres d’Abissínia. Per tant, el que trobà Abargues seria més bé una primera tomba, un túmul o un recordatori de la batalla. De camí a Àdua, descobrí en una església unes campanetes o tzalasel, que considerà que eren de l’època de Cristóvão da Gama. Finalment arribà a Àdua, però aleshores rebé l’ordre de comparéixer de nou davant del rei de reis, davant del negus Joan, que amenaçava amb matar-lo.

En lloc de fugir, Abargues es presentà davant del rei Joan, al qual «un intrigante» (tal vegada algun diplomàtic alemany o italià) havia fet creure que els presents que li havia entregat per part de la corona espanyola eren quincalla comprada a Egipte. El valencià aconseguí convéncer el negus que no era així, i la seua mateixa presència, exposant-se a la mort, n’era un bon argument. El monarca ho va reconéixer i el recompensà amb regals (vestits, una pell de pantera, un escut, un sable, dues llances reials, una sella de muntar, etc.).

De nou a Àdua, Abargues hagué de renunciar a continuar amb l’exploració del regne de Kaffa i dirigir-se a l’Àfrica central. Va refer el camí al port de Massaua i embarcà per la Mar Roja en direcció nord. El 6 de juny del 1882 arribà a Suez, amb deu caixes d’instruments matemàtics i col·leccions científiques. La seua expedició havia durat 16 mesos i alguns dies. [Continuarà]

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (II): A les muntanyes d’Etiòpia i amb el rei de reis

[Tafaneries valencianes, 14/08/2023, html ací]

Cap al 1879, la investigació del valencià Juan Víctor Abargues de Sostén dels temples de l’Alt Nil havia sigut reconeguda a la cort. Donant satisfacció a l’interés per l’egiptologia, aquest home culte, amic del virrei d’Egipte, n’havia aportat valuoses restes de l’època faraònica, però també peces antigues de les cultures coptes, plantes i animals, així com estudis erudits. La seua proposta fou que la corona espanyola estenguera el seu domini colonial a la banda oriental de l’Àfrica, el continent enigmàtic. Ara bé exigia una exploració prèvia i ningú com ell per encapçalar-la. Per la seua influència, el rei Alfons XII va impular la Societat Geogràfica i poc després s’establí l’Associació Científica per a les Exploracions a l’Àfrica (1879), seguint la iniciativa del rei Leopold II que defensava la tasca humanitària d’alliberar el continent de l’esclavitud. Darrere de la filantropia, hi havia l’impuls capitalista per obrir noves vies comercials que permeteren l’explotació dels recursos d’un continent que es repartiren les potències europees en la Conferència de Berlín (1884-85). Un lustre decisiu de trànsit entre el colonialisme i l’imperialisme, en el qual el nostre protagonista encetà la seua aventura més perillosa.

Tornem al 1879, Abargues fou designat per encapçalar una expedició espanyola al centre d’Àfrica. Però les aportacions econòmiques foren escasses i hagué de passar per Barcelona per aconseguir-ne suport de la «fàbrica catalana». De nou a El Caire, s’hagué d’enfrontar a legacions diplomàtiques mandroses en aconseguir cartes de trànsit que l’avalaren front als reietons de l’interior. El seu objectiu era arribar a entrevistar-se amb el rei de reis, el monarca d’Abissínia, i continuar camí més al sud encara, fins que les forces o els recursos econòmics ho permeteren. Calia establir una via des del Mar Roig al cord d’Àfrica. Però amb l’escàs suport aconseguit només pot marxar ell, menys d’una dotzena d’homes, unes quantes mules, instrumental científic i el seu fusell. El podem imaginar com un Allan Quatermain a la recerca de les mines del rei Salomó.

Comença l’expedició

L’expedició començà el 6 de gener del 1881, quan Abargues embarcà al port de Suez amb rumb sud. Després de 16 dies de navegació arribà a la ciutat portuària de Massaua, ocupada aleshores per Egipte. El valencià hi va contractar traginers i mules. Partí el 26 de febrer, després d’aconseguir cartes i salconduits. Des de Massaua continuà camí a ponent, fins a Asmara, l’actual capital d’Eritrea, i creuant-se amb caravanes de comercians arribà a Dwarda. Després, trencà cap al sud, fins a Àdua, a hores d’ara en la frontera entre Eritrea i Etiòpia.

Des d’Àdua, acompanyat de huit homes, Víctor Abargues partí per pujar els cims més elevats del massís del Simien, les formes impressionants del qual es poden veure des de la ciutat. Partí cap a ponent en direcció al pic Ras Dashan. Quan creua el riu Tekezé aprofita per observacions botàniques. Conservem els seus dibuixos d’un baobab i d’una acàcia mimosa. Finalment s’endinsa en el massís del Simien. Poc després escrigué: «¿Quién sería capaz de contar los picos de granito, de magnitud enorme, que afectando formas extrañas y fantásticas, levantan sus cabezas denegridas en el espacio, mudos, silenciosos, amenazadores?... ¿Qué lápiz podría recoger sus bizarros contornos, que, á medida que se sube, parecen variar hasta lo infinito?... ¿Quién, reducir á números, el de los horrendos precipicios vertiginosos, sombríos y sin fondo que se abren por todas partes y á cada paso?». Finalment, corona el Ras Dashan i en calcula una altura de 4.631 metres (ara, mitjançant satèl·lits, es considera que té 4.550 metres).

Un explorador anterior, l’alemany Georg W. Schimper (mort a Àdua dos anys abans), s’havia preguntat si un pic que es podia veure més al sud era encara més alt. Abargues s’aventurà a comprovar-ho, en mig d’un temporal de neu. Quan arribà al cim, el termòmetre marcava -12º. La seua estimació de l’altura del Bwahit fou de 4.917 metres, i per tant considerà que era la muntanya més elevada del Simien. N’estava exultant: “¡Nunca, señores, me he visto colocado a tanta altura!”. Actualment es considera que només s’eleva uns 4.430 o 4.437 metres. Durant anys, la geografia francesa bateja el Bwait com el pic «Abargues-de-Sosten».

Convocat pel rei de reis

Torna a Àdua i aleshores rebé l’ordre del «rei de reis» de reunir-se amb ell. El monarca estava en una campanya bèl·lica a la desconeguda regió del «Zebul». El 23 de maig del 1881, Abargues partí d’Àdua en direcció a llevant. Va fer el camí per Hawzen i Mekele i trencà al sud, deixant les muntanyes d’Etiòpia a l’esquerra fins arribar a Kobo.

El 12 de juliol arribà al campament de «Sa Majestat el rei Joan, “l’elegit del Senyor, Rei de Reis de la Sió d’Etiòpia i dels països que l’envolten», sabedor que el monarca podia donar-li honors com a un dignatari o condemnar-lo immediatament a mort com a enemic o espia. En aquella regió, l’expedició de Guilietti-Biglieri havia sigut massacrada a la fi del maig d’aquell any, la de Bianchi ho seria tres anys després i la de León Barral, amb la seua dona, el 1886. Els riscos que assumí Víctor Abargues eren ben elevats. L’endemà fou portat a presència reial. Anys després va descriure extensament la trobada, amb detalls com aquest: «Habló éste [Joan] entonces con uno de sus ministros en voz baja, quien trasmitió la palabra real á otro segundo, y así sucesivamente, pasó por siete grandes de la corte hasta llegar á mí: el Rey me decía que fuera “bien llegado”». Entre d’altres regals, Abargues li portà un retrat a l’oli d’Alfons XII, que el «negus» Joan penjà en la seua cambra.

Abargues s’instal·là al campament reial, des del qual feu expedicions per cartografiar la regió. En un d’aquestes itineraris rebé la notícia que mil cinc-cents soldats abissinis havien atacat, saquejat i incendiat la missió d’Alitiéna, regentada per frares llatzaristes francesos i encapçalada per monsenyor Touvier, que ja anys abans havia advertir del assetjament que patien.

Víctor Abargues i els seus homes aconseguiren dispersar els abissinis i rescatar els frares, la qual cosa li seria agraïda temps després per les autoritats franceses i pel mateix papa de Roma. Amb tot, ni els cims del Simien, ni les arbitrarietats del negús, ni el salvament dels frares foren els majors perills de la seua exploració d’Abissínia, sinó allò que passà unes setmanes després. [Continuarà].

Les aventures de l’explorador valencià Víctor Abargues (I): Als temples egipcis perduts

[Tafaneries valencianes, 7 d'agost de 2023, link ací]

El 1867, la reina Isabel II decretà la creació del Museu Arqueològic Nacional (MAN). Un any després, el periodista i advocat Joaquín Balbín dictà una conferència sobre «Arqueologia egipcia». Allò marcà l’inicia al nostre país de l’interés per les restes de la civilització del Nil. El MAN havia d’aconseguir-ne peces. El primer intent el protagonitzà l’alcalde de Madrid, Manuel Galdó, quan assistí com a representant de la corona a la inauguració del gran Canal de Suez (1869), però no l’acompanyaren especialistes i el batlle tornà amb les mans buides. El segon, fou la missió arqueològica de la fragata Arapiles, encapçalada per Juan de Dios de la Rada (1871). En el seu periple per la Mediterrània, la missió va fer escala al port d’Alexandria, on aconseguí només una peça de l’època dels Ptolomeus. Continuà singladura sense endinsar-se al món de piràmides i temples faraònics, que aleshores estaven descobrint-se sota l’arena del desert. Dos anys després, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma n’organitzà un tercer intent egiptològic. Tres joves pensionats marxaren a les ruïnes de Grècia i Egipte. L’arquitecte Ramiro Amador de los Ríos remuntà el Nil i arribà fins a Karnak. A l’alt Nil es trobà amb un valencià: Juan Víctor Abargues de Sostén, que tenia la residència a Girga i que, pel seu compte, ja havia fet recerques dels jeroglífics i de les restes de la civilització egípcia antiga. El valencià aportà centenars de peces al MAN i algun estudi notable. Qui era aquest Víctor Abargues i per què havia arribat a l’Alt Nil?

La biografia de Víctor Abargues és tan apassionant com desconeguda. Va nàixer a València el 1845, fill d’un oficial de l’Armada valencià que, ferit a les Filipines pels «pirates» del sultanat de Sulu, hagué d’abandonar la carrera militar i reorientar la seua professió com a enginyer, aprofitant la formació matemàtica rebuda, probablement a Cartagena. Quan Víctor tenia tres anys, la família es traslladà a Beirut, perquè el pare fou contractat per la Companyia Imperial Francesa-Otomana per a obrir la primera carretera Beirut-Damasc. No només va aprendre el francés i l’àrab, sinó que també va fer recerques arqueològiques a l’Alt Líban. Prompte afegiria l’italià al seu poliglotisme, quan la família l’envià a fer la carrera d’arquitectura als Studi di Pavia, considerats aleshores la Universitat de Milà. Després marxà a París, per a graduar-se d’enginyer. La Ciutat de les Llums, la capital del segle XIX, estava exultant amb l’opereta de Jacques Öffenbach i els èxits de Ferdinand de Lesseps, que havia aconseguit separar dos continents i reduir a la meitat el viatge entre la Península Ibèrica i els seus dominis colonials a Filipines. La gran Exposició Universal de París del 1867 materialitzà aquell entusiasme. La premsa valenciana va escriure sobre l’Exposició: «Si no hubieran caducado los prodigios; si nuestra época, en vez de materialista fuera creyente en lo maravilloso, podría hoy añadir una más al catálogo de las maravillas». En aquell ambient, arribà a París el virrei d’Egipte, el khedive Ismaïl Paixà, per a visitar l’Exposició. Fou ell qui, probablement en persona, contractà el valencià per a les reformes que estava impulsant (carreteres i edificis públics). Qui millor que un jove dinàmic com el khedive per a fer-se amb els serveis del valencià, arquitecte i enginyer, amb una gran capacitat políglota i coneixedor de l’Orient Mitjà, per impulsar el Nou Egipte que volia construir Paixà?

Víctor Abargues va residir a El Caire, ciutat que va descriure i, temps després, va fotografiar. Hem conservat les seues cròniques de la pobresa dels camperols i de la cerimònia religiosa de la «Dosà» o del Tapís, en la qual un xeic a cavall i els seus serfs, portant el ric tapís que havia passat un any a la tomba de Mahoma, passava a cavall per damunt d’una catifa de creients, voluntàriament estesos a terra, amb el resultat de desenenes de morts i centenars de ferits.

A l’Alt Nil, Abargues investigà pel seu compte els temples d’Abydos i Denbera, i enregistrà als murs la seua presència (1873, 76 i 78, en el primer cas; 1877 i 78, en el segon). Quan arribà el pensionat de l’Acadèmia romana, Abargues l’acompanyà a Karnak i altres temples, que Amador de los Ríos il·lustrà amb les seues aqüarel·les. En aquesta mateixa època, Abargues proposà a la corona espanyola establir un territori colonial a la badia de Tanis, on ara hi ha la gran Port Saïd. No li’n feren cas.

El 1877, quan tindria uns 32 anys, Abargues tornà a Espanya (a partir d’aleshores, ho va fer periòdicament). Volgué entrar a la Península pel Grau de València, per visitar els seus origens. 

Després, fent servir el ferrocarril, portà centenars de peces per als museus de ciències naturals i arqueologia (donacions egípcies i també de la religió copta), plantes per al jardí botànic i animals africans vius per als jardins reials de La Granja. Fou rebut pels monarques i guardonat amb altes distincions.

En un d’aquest viatges, amb 33 anys, dictà una conferència a Madrid, que fou publicada com «Juicio del alma en el Amenthi según la doctrina religiosa del antiguo Egipto», on explicà amb detall les creences de la civilització del Nil sobre el trànsit al món del més enllà («el misteri de la psychostàsia», deien). Ho documentà amb un quadre pintat per ell, a escala, on reproduïa relleus del temple d’Abydos, que havia estudiat enmig dels enderrocs. Donà el quadre a l’Acadèmia d’Història, on encara es conserva.

Aquest jove valencià, que es va fer fotografiar amb les condecoracions i fou nomenat membre corresponent de les diverses acadèmies a les terres egípcies, havia guanyat una merescuda fama a la cort. També sabem que assistí al soterrament del pare del seu amic Ramiro Amador de los Ríos a Andalusia. Potser allà, en contemplar la magnificència del paisatge meridional, ell, bon coneixedor de la cultura àrab i del cresol de la Mediterrània, albirà el projecte d’una novel·la sobre el regne nassarí, de la qual parlarem més endavant.

De tornada a la cort i abans de regressar a Egipte, va rebre l’encàrrec més important de la seua vida: endinsar-se a l’Àfrica desconeguda i explorar aquelles terres en nom de la corona i amb el suport de l’empresariat. Acceptà, com sempre, animat per un alt sentit de servei al seu país. [Continuarà]