Pascual, un rector impostor a Russafa

[Tafaneries valencianes, 2/4/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]

Un divendres del mes de gener de 1878, Francisca Lleó, coneguda al poble castellonenc de Tales (La Plana Baixa) com «Neleta la Bartola», donà a llum un xiquet que rebé el nom de Pascual (més exactament, Eugenio Pascual) i els cognoms Ventura Lleó, encara que era conegut com «el bort». Potser el pare del xiquet fou Francisco Ros, un home que a principis dels anys 70 del segle XIX havia esdevingut un dels cacics de la província de Castelló i que fou assassinat una nit de febrer del 1882 d’un tret de trabuc i dues ganivetades. Quan morí el seu suposat pare, Pascual comptava quatre anys. Va créixer al poble, freqüentant els oficis religiosos. Quan tenia uns dotze anys d’edat ingressà al convent dels Carmelites Calçats d’Onda, cenobi que estava a uns tres quilòmetres de casa seua. Amb els carmelites d’antiga observança es formà en matèries religioses i mantingué un comportament beatífic. Dos anys i una setmana després de l’ingrés, tornà a Tales.

Molt poc de temps després, quan Pascual comptava uns quinze anys, la família marxà a Castelló, on el jovenet començà a dedicar-se al comerç de fruites (suposem que taronges) i a assolir una certa fama de sant. Al poc de temps, es traslladà a Vila-real, on instal·là el seu negoci en una mena de capelleta. Hi feia els tractes fins que un enfrontament amb uns borrianencs, també dedicats al comerç de fruites, li féu regressar a Tales. De tornada al seu poble començà a celebrar unes cerimònies religioses a casa de sa mare i a la del seu cunyat, Vicente Ortells, conegut al poble com «el Blanc», a les quals ja assistien una dotzena de fidels, com ara les famílies dels veïns del poble Pascual Pertegás i Teresa Ballester.

Les celebracions començaven a les huit de la nit. En primer lloc, els assistents passaven el rosari. Després, Pascual parlava dels profetes de l’Antic Testament (Elies, Eliseu, Samuel, Amós, Ageu, Zacaries i Malaquies). En tercer lloc, Pascual encetava una meditació, en la qual quedava com mort, després de la qual afirmava que havia tingut somnis premonitoris com Josep, el fill de Jacob, o que havia rebut les claus immaterials de sant Pere. Lògicament, els fidels que assistien a les cerimònies o a les visites que organitzava a la Cova Santa d’Altura compensaven generosament els sermons i els trànsits de Pascual. Així començà a enriquir-se i contractà una serventa, anomenada Carmen Pertegás Miravet. Quan la dona fou afectada per un tumor, Pascual s’entestà en curar-la amb oli de figues i garrofes. Confiat cada vegada més en els seus poders, va predir que, si els seus veïns no es convertien a la seua religió, l’any 1898 cauria una pluja de foc sobre Tales.

Potser pel fracàs de la seua apocalíptica profecia, Pascual decidí posar terra pel mig. Així arribà a València cap als últims anys del segle XIX, i es posà a viure a Russafa, obrint una mena d’ermita al carrer dedicat al metge Carles Cervera (per cert, molt a prop del carrer Clergat). A casa seua, Pascual celebrava eucaristies i cerimònies amb els seus fidels. Probablement, per dissimular el seu passat a Tales, es feia dir Pascual Gómez.

A primeries de 1901, pràcticament coincidint amb el seu vint-i-tresé aniversari, Pascual fou detés i empresonat. Sembla que una dona, anomenada Amparo, havia denunciat el fals rector per haver-li estafat cent pessetes. Paradoxalment, fou la premsa anticlerical la que relativitzava els delictes del fals rector, comparant-los amb les pràctiques del clergat ordinari. Roberto Castrovido, periodista i, temps després, diputat en sis legislatures, va escriure a «La Unión Republicana» a propòsit de la detenció dels fals rector i els vint duros que havia estafat: «Con bien poco se contenta el cuitado Gómez. Por aquí [a Madrid] hay jesuítas que valiéndose de más reprobables tretas arruinan a la condesa de Pastrana, estafan a Federico Rubio, embaucando a su difunta esposa; merman el capital de condesa o marquesa de Bonros y se apoderan del solar magnífico de una señora y edifican sobre él un palacio para los luises en las calles de Cedaceros y Zorrilla». La premsa també informà que Blasco Ibáñez havia participat en algun acte anticlerical. «La Unión Republicana» publicà una carta anònima, probablement d’un sacerdot de La Plana Baixa, amb els detalls biogràfics de l’impostor. Però també els diaris clericals carregaren contra el fals sacerdot. Per exemple, en «La Semana de Igualada» llegim: «Detenido el criminal, el Juzgado comprobó que el Pascual Gómez, que vestía hábito talar, no es sacerdote, sino "un punto filipino", que se fingía tal para engañar y explotar á los incautos que concurrían a una capilla que él tenía en su casa».

Pascual pogué eixir de la presó després de pagar una fiança de mil pessetes, la qual cosa demostra el benefici econòmic que li havia reportat la seua activitat. Però la detenció i que apareguera a la premsa com «el cura clandestino» animà la presentació de nous càrrecs en contra seua i el desvetllament de delictes encara més greus.

Pocs dies després de ser alliberat, una dona denuncià que la seua filla havia estat violada pel fals rector. El forense ho confirmà i, cap al 22 de juny, Pascual fou detés novament per l’inspector Gómez Escudero. Després de prestar declaració i fer un acarament, el jutge decretà el seu ingrés a la presó de Sant Gregori, al carrer de Sant Vicent. Els càrrecs eren d’haver abusat d’un grup de jovenetes, que s’havien reunit en una mena de conventet on se seguia la religió de Pascual. Segons les diverses fonts, entre 12 i 17 jovenetes, que tenien de 12 a 18 anys, havien estat objecte d’abusos. En aquest cas, Pascual ja no pogué alliberar-se amb una fiança.

Davant les jovenetes, el fals rector portava indumentària religiosa, confessava i cantava missa. També seguia amb la seua obsessió pels profetes de l’Antic Testament. Així es presentava com una reencarnació de Joel i les engalipava amb el precepte evangèlic: «creixeu i multipliqueu-vos».

Un any després, l’1 de juliol de 1902, començà el procés contra Pascual en la secció primera de l’Audiència (que es trobava a l’actual Palau de la Generalitat). Defensà a Pascual l’advocat Federico Tormo i sostingué l’acusació pública el tinent fiscal Millán Díaz i l’acusació privada el lletrat Juan Barral Pastor (del qual ja hem parlat ací perquè defensà els suposats assassins de Rafael Garau i el fill de Joaquín Garcia, exregidor enverinat, i assessorà la família de Luisito, que morí després d’una pallisa d’un escolapi). Aquest advocat pegolí, que arribà temps després a alcalde accidental de València, demanà una condemna de vint-i-huit anys de presó.

Tal i com estava previst, el judici durà tres dies. El dijous 3 de juliol, es dictà sentència. Pascual fou condemnat a catorze anys, huit mesos i un dia de presó pels delictes d’estupre i violació, així com a pagar una «dot» de 2.000 pessetes a una de les jovenetes (tal vegada perquè hauria quedat embarassada). Pascual encara tenia pendent una altra causa per fer-se passar per sacerdot i realitzar pràctiques de culte. Quan es conegué la sentència hi hagueren mostres de satisfacció en el nombrós grup de gent, suposem que de Russafa, que s’havia concentrat al pati de l’Audiència (ara de la Generalitat). Amb la sentència i l’entrada en presó, el rastre del fals rector de Tales desapareix.

Axel Honneth a València

[Coautoria amb Anacleto Ferrer. Opinió, 28/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

El 30 de març pròxim, a les 19 h., el filòsof i sociòleg Axel Honneth dictarà una conferència a València, a la sala Magnànim de la Beneficència, i presentarà el seu últim llibre La idea del socialisme, editat per la Institució Alfons el Magnànim. Honneth és el director de l’Institut d’Investigació Social de la Universitat de Francfort, la seu de l’Escola de Francfort, que encapçalaren M. Horkheimer, T. W. Adorno o Jürgen Habermas. Fa 25 anys, Honneth aconseguí donar un gir a la teoria de l’acció comunicativa de Habermas amb allò que s’anomenà en filosofia social la «teoria del reconeixement». Molts dels moviments socials actuals ja no pugnen per aconseguir una redistribució de la riquesa, sinó perquè un col·lectiu trobe un cert reconeixement. Pensem, per exemple, en les reivindicacions de les minories sexuals o la defensa de les cultures minoritàries.

Honneth ha dedicat la seua obra a analitzar aquestes lluites pel reconeixement des de moltes perspectives: el buit interior que se’ns genera quan som menyspreats, les formes de menyspreu que representen invisibilitzacions de certs grups socials, la classificació de les formes de menyspreu i de reconeixement (l’amor i les relacions interpersonals, els drets i la solidaritat), etc. Recentment, Honneth publicà un gruixut volum –El dret de la llibertat– en el qual explica com les institucions socials es poden entendre com a cristal·litzacions d’aquestes pretensions de reconeixement. En realitat, l’obra de Honneth és una actualització de la Filosofia del dret, de Hegel, un llibre amb una pretensió semblant: representar l’evolució històrica que porta de formes socials patològiques a una altra que afavoreix una situació justa (l’ideal de l’eticitat, que ell reformula com a llibertat social).

Se li va retraure a Honneth que El dret de la llibertat presentava una acurada anàlisi social, però l’autor semblava defugir el debat polític. Honneth ha respós aquests retret amb una interessant reflexió sobre la idea del socialisme, que s’ha publicat recentment en alemany i que ara veu la llum en valencià en una de les primeres traduccions que s’han fet de l’obra. En aquest llibre, Honneth explica el sorgiment del socialisme a partir de la necessitat de conciliar els ideals de la Revolució Francesa (llibertat, igualtat i fraternitat), perquè la interpretació liberal de la llibertat com a absència d’entrebancs a l’activitat empresarial allunyava la possibilitat d’una societat equitativa i solidària.

Així mateix, Honneth dóna raó dels errors teòrics derivats de la crítica socialista a la interpretació liberal, fonamentalment la confiança en lleis històriques que garantien el triomf d’una classe social inherentment emancipadora. Però aquests errors no anulen la pretensió original. Honneth proposa una revisió pragmàtica del socialisme, que té el seu primer benefici en l’afavoriment del debat teòric en les desarborades esquerres europees. Seria bo que les persones progressistes dedicaren més temps a escoltar reflexions rigoroses i suggerents com les de Honneth i menys a baralles sobre persones. Tenim una oportunitat el dia 30.

L'almirall del metre

[Tafaneries valencianes, 26/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

Gabriel Ciscar i Ciscar fou un militar de l´Armada, matemàtic i polític. Encara que fins al seu avi el cognom familiar s´escrivia amb «s», ell ho va escriure amb «c», amb la lletra «a» tònica, que de vegades accentuà: Ciscár. Era descendent d´un Joan Siscar i d´una Joaneta N. (no sabem el cognom), que, provinents de Catalunya, s´establiren a Oliva al primer terç del segle XV. Fou fill de Pedro Ciscar Fernández i Rosa Ciscar Pascual, que havien contret matrimoni el 1742 i vivien al carrer de l´Església número 1. Tingué dos germans, Fernando i Francisco (amb els quals mantingué correspondència), i cinc germanes, María Teresa, Isabel, Antonia (de la qual són descendents els comtes de Torrefiel), Pascuala i Agustina. Gabriel Ciscar va nàixer a Oliva, el dilluns 17 de març de 1760, i fou batejat el dia següent a l´església de Santa Maria. Fou nebot del gran il·lustrat oliver Gregori Maians, i precisament començà la seua formació a l´escola que aquest va fundar a Oliva. Després es formà al col·legi dels Escolapis de València (que havia estat fundat pel bisbe Mayoral) i començà estudis de dret a la Universitat de València l´octubre de 1776, però els abandonà al Nadal, perquè trobà injust un càstig que rebé en participar en una revolta estudiantil. Aleshores ingressà de cavaller guardiamarina, val a dir, d´aspirant a oficial de la Reial Armada. El 1787 va contraure matrimoni amb Ana Agustina Berenguer de Marquina, amb la qual tingué sis fills: Dolores, Aurora, Joaquina, Manuel, Antonio i José. Llevat d´Aurora, tots moriren abans dels 16 anys.

Gabriel Ciscar participà en el fracassat setge a Gibraltar de 1799. Aconseguí el rang de tinent de fragata el 1784 i quatre anys després fou nomenat director de l´Acadèmia de Guardiamarines de Cartagena, encarregant-se de les càtedres de matemàtiques i nàutica. El pilotatge de les naus exigia calcular la velocitat dels vents i els corrents marins, així com orientar-se amb els astres. Aquesta cosmografia necessitava coneixements d´allò que s´anomenava trigonometria esfèrica, la qual cosa exigia el domini dels fonaments geomètrics i aritmètics. Ciscar preparà llibres de text per a la formació dels futurs oficials de l´Armada. Així, quan ja era capità de fragata, Ciscar donà a la imprempta una amplicació del «Tratado de mecánica aplicado a la construcción, conocimiento y manejo de los navíos» del científic i marí alacantí Jordi Joan i Santacília (1793), un «Tratado de aritmética» (1795) i un «Tratado de trigonometría esférica» (1796). El 1803 publicà una obra enciclopèdica amb quatre volums (aritmètica, geometria, cosmografia i pilotatge), el «Curso de estudios elementales de marina», del qual es feren moltes reedicions. A la boca´mànega lluïa ja les tres barres daurades de capità de navili.

El novembre del 1798, Gabriel Ciscar participà en una reunió històrica a París de membres de l´Institut Nacional (l´Acadèmia de Ciències francesa) i delegats de distints països per fixar les mesures i els pesos. Pel seu sentit universalista, la Revolució Francesa s´havia proposat dotar a la humanitat d´un sistema de mesures estable, uniforme i simple. Així ho havia aprovat l´Assemblea Constituent francesa el 8 de maig de 1790 a proposta de Tayllerand. Llavors s´hi va crear una comissió (en la qual hi havia científics eminents com Lagrange, Laplace o Lavoisier), que un any després, aprovà que la unitat bàsica de longitud s´establira no segons el moviment d´un pèndol que dure un segon (com havia proposat la Royal Society el 1660), sinó a partir de la deumilionèsima part d´un quart del meridià terrestre. Això s´havia de fer mesurant amb precisió un segment de 1.000 km del meridià terrestre que passa per París, entre Dunkerke i Barcelona. Va nàixer així el «metre» i, a partir d´aquesta unitat, les de superfície (l´àrea), de volum (el litre, com un decímetre cúbic) i de pes (el quilogram, el pes d´un litre d´aigua). En les reunions de 1798 i 1799 s´internacionalitzà, per dir-ho així, aquest sistema mètric decimal amb la presència de delegats de països europeus. A més de Ciscar i un altre representant espanyol (el matemàtic Agustín de Pedrayes), assistiren «diputats» de Batàvia (Països Baixos), Dinamarca, Ligúria, Piamonte, Romanya, Sardenya, Toscana, la República Cisalpina (Itàlia no estava unificada encara) i l´Helvètica. El 22 de juny de 1799 es construí el prototip en platí del metre i del quilogram. D´aquesta manera, s´aconseguí arraconar una sèrie de mesures tradicionals que generaven confusió i marxar cap a un sistema racional. «La Naturaleza, y no la Francia es la que nos las presenta», escrigué Ciscar referint-se a les mesures en la seua «Memoria elemental sobre los nuevos pesos y medidas decimales fundados en la naturaleza» (Madrid, 1800). Explicà Ciscar en aquest text que la vara de València fou establida per Jaume I, com la mesura de tres peus romans, la mateixa que Alfons el savi determinà com a vara de Toledo. Però el rei Ferran VI, un any abans del naixement de Ciscar, havia establert que les dependències de Guerra i Marina empraren la vara de Burgos, d´origen incert, per la qual cosa no només no estava generalitzada aquesta mesura, sinó que també n´hi havia altres com la de Santiago, la gallega d´Allariz, etc. El mateix passava, per exemple, amb les mesures de pes. Hi havia la lliura de 12 onzes, de 16, de 18 i de 36, que s´aplicaven unes a la farina, altres al peix fresc, altres al salat, i així successivament. Escriu Ciscar que, fins i tot, als pobles valencians hi havia la «lliura de boticari» d´11 onzes. El sistema mètric decimal acabaria amb aquestes confusions.

El 1805, el mateix any que l´Armada patí la desfeta de Trafalgar, Ciscar fou ascendit a brigadier. Després de la invasió francesa, el marí d´Oliva assumí responsabilitats polítiques cada vegada més elevades: governador de Cartagena, secretari d´Estat i de Marina a la Junta Central (que acumulà els poders durant l´ocupació napoleònica), ministre de Marina (1810) i, per designació de les Corts durant l´absència de Ferran VII, fou un dels tres membres de la Regència en dos períodes 1810-12 i 1813-14. El març de 1814 regressà el monarca borbó a Espanya i el seu govern prengué una orientació absolutista. Per aquesta raó, Ciscar fou condemnat a confinament a Múrcia, Cartagena i Oliva. La seua dona, Ana Agustina, morí en maig del 1816 i al setembre de l´any següent va contraure matrimoni a l´església de Santa Maria d´Oliva amb la seua cosina Teresa Ciscar de Oriola, amb la qual tindria dues filles: Josefa i Rosa.

Durant el Trienni Liberal o Constitucional, quan el rei fou incapacitat, Ciscar fou restablert en el càrrec de secretari d´Estat el 1820. Ascendí al grau de tinent general de la Marina, allò que després de la reforma de 1868 seria equivalent a almirall. Al Museu Naval de Madrid conservem un retrat seu amb el doble entorxat a la bocamànega. El 1823 fou designat novament com un dels tres membres de la Regència. L´abril del 1823 entraren a Espanya les tropes franceses, els «Cent mil fills de Sant Lluís», per tal de restaurar l´absolutisme. Ciscar s´exilià aleshores a Gibraltar, on rebé l´ajut d´Arthur Wellesley, el duc de Wellington. Les seues propietats foren confiscades.

A Gibraltar estant, Ciscar composà una llarga obra, el «Poema físico-astronómico en siete cantos». Com diu el títol, es tracta d´un poema de 200 pàgines i unes 30 més d´explicacions científiques. Té un pròleg datat el maig de 1828, any que fou publicat a Gibraltar. Ciscar no signà l´obra com a oficial de l´Armada, sino com a membre de la Comissió de Pesos i Mesures de l´Institut Nacional de França en 1798 i 1799. L´obra està dedicada al duc de Wellington i encapçalada per uns versos del seu cant IV que són no només una explicació científica sobre cosmografia o geometria, sinó que, si llegim entre línies, semblen arreplegar més bé una declaració ètica sobre el temps que havia viscut: «Así, en todos los casos acontece, / Que calculando, y observando el Cielo, / El verdadero punto se establece / De cuando existe en el mutable suelo, / Y de cualquier suceso que lo exija, / Exactamente la época se fija».

El dimecres 12 d´agost de 1829, Gabriel Ciscar morí a l´exili. El 1831, l´Audiència va atendre la petició de la seua vídua de reestablir les rendes del marí per atendre l´educació de les seues filles. La dona morí l´abril de 1852 a la seua casa de la plaça de Barques, 35 (avui carrer Pintor Sorolla). L´abril de 1860, el seu cos fou desenterrat de Gibraltar i traslladat en la corbeta «Villa de Bilbao», escortada entre altres per un vapor que casualment s´anomenava «Piles», al Panteó dels Mariners Il·lustres que hi ha a San Fernando (Cadis), on s´instal·là una làpida que recorda el seu grau de tinent general i la seua participació a la reunió de París.

Nazis a València (i II)

[Tafaneries valencianes, 12/03/2017, html ací, jpg ací, pdf ací]

En un informe desclassificat per la CIA, datat el 16 d’abril de 1946, que es basa en les declaracions a la presó de Fritz Hummel, un nazi acusat de crims de guerra, es detallen les activitats de saboteig que el comando sota les seues ordres realitzà als ports de Gibraltar i Espanya contra vaixells britànics. S’hi explica com, en febrer de 1944, dos membres del comando, Joseph Waber i Paul Hoffman, introduïren càrregues explosives en una nau ancorada a València. Les càrregues explotaren quan el vaixell estava al port de Londres, encara que no aconseguiren enfonsar-lo. En un altre informe remés des de Madrid el desembre de 1947, amb una relació d’agents nazis a Espanya, es parla de Walter Junghanss, important membre de la Gestapo que vivia a Madrid i que participà també en la col·locació d’una bomba en un vaixell que transportava taronges des de València fins a Londres.

En un altre informe de l’ambaixada americana de febrer de 1946, amb una llista d’agents de la intel·ligència alemanya, es fa esment de Hans (o Juan) Bruno Meyer, que tenia l’habitatge al carrer Comte de Salvatierra, 21. Meyer va nàixer l’agost de 1883 a Hamburg. Estava casat amb Hildegard Ecklebe. Era directiu a València de la consignatària «Baquera, Kusche and Martin». També empleat a la mateix firma trobem a la llista de nazis amb prioritat per ser repatriats Benno Rudolf, amb l’adreça al carrer Ribera, 3.

En l’informe esmentat de desembre de 1947 es fa esment també d’agent Kurt Kaehler (o Kakhler), que es presentava com a delegat del ministeri alemany d’Alimentació i Agricultura, estava relacionat amb els espies de Barcelona, encara que vivia a València, al carrer Sorní, 24. S’hi parla també als documents desclassificats d’Alfred E. Radeke, que vivia a Torre del Gerro (Dénia) i de Carlos Wolfgang Schneider, agent de les SS que vivia a Gandia amb la cobertura d’activitats comercials. Radecke era propietari de la firma «Valenciana Exportation SA». En els llistats de nazis a repatriar apareix també Wilhelm Kolbe, delegat de l’empresa alemanya Knoll A. G., propietat de H. K. Andress, destacat empresari de filiació nacionalsocialista que rebia 3.000 pessetes al mes. L’any 1929, Kolbe va publicar la seua tesi doctoral sobre la influència de les corregudes de bous en el llenguatge col·loquial espanyol. Com a professor d’alemany, també passà per València Bruno Lessel (o Lesser), nascut a Merzig l’abril de 1897 i cassat amb Herma Lessel Seidel. Als llistats de nazis a repatriar també es fa esment de l’empresari bàvar Josef Funke, amb adreça al carrer Pizarro, 27. També Hans Gross, nascut el juny de 1901 a Lindenberg, que era representant de «Productos Agrícolas», amb adreça al carrer Sant Vicent, 113. Cal fer esment també de Franz (Francisco) Lipperheide Henke, que va viure un temps al carrer del Nord, 8, de València.

En un informe desclassificat per la CIA sobre activitats durant la guerra del cos diplomàtic alemany, elaborat per la Divisió d’Intel·ligència del Comandament Europeu de l’exércit nord-americà, amb data de novembre del 1949, es fa esment de Rudesindo Querol Serrano, que es presentava com a periodista (encara que no hem pogut trobar articles seus) i que estaria al servei de Fritz Rueggeberg, agent de l’espionatge alemany ja des de la I Guerra Mundial. Rueggeberg fou enviat a Espanya com a delegat de l’empresa I. G. Farben i, posteriorment, fou viceconsul a Barcelona, legació on estava acompanyat del seu fill Alfred, que també actuava a la capital catalana. També estaven al seu servei Gregorio Moreno Bravo, l’advocat falangista José María Poblador Álvarez i altre agent espanyol anomenat Ruíz del Valle. Querol s’encarregava de contactar amb els agents alemanys als ports de Barcelona i València, per la qual cosa suposarem que freqüentava la nostra ciutat. Als anys cinquanta, Querol i Poblador integraren la penya literària «Los Galeotos Ibéricos», que organitzava recitals poètics «al glorioso Alzamiento Nacional». En aquella època, Querol es presentava com un falangista de la «Vieja Guardia». Morí el novembre de 1979 a Barcelona.

El Servei d’Intel·ligència dels Estats Units també posà el focus al consolat alemany a València, regit per la nissaga Buch. Máximo Buch Weigant s’instal·là a la nostra ciutat el 1885 i obrí una fàbrica de raspalls al carrer Quart, 140, extramurs. Aquell mateix any assumí el consolat alemany. El seu fill, Máximo Buch Rienacker (mort el 1983) també s’encarregà de la legació alemanya, així com el fill d’aquest d’igual nom. Doncs bé, en un informe datat el 30 de juliol de 1946 i desclassificat per la CIA, s’hi parla del cònsol, al qual també se cita com «Max Buchrienacker», com informant, relacionat amb la captació d’agents per al Servei d’Intel·ligència alemany durant la Guerra Mundial. Es fa esment de l’empresa consignatària «Baquera, Kusche and Martin», ja esmentada, que tindria la delegació valenciana en la mateixa adreça que l’antiga fàbrica de raspalls, i es parla de la relació entre Buch i Gustav Bey, un agent alemany que es presentaria com a comercial de fruites a Hamburg. L’informe desclassificat per la CIA explica també que Buch havia retirat l’agost del 1945 una forta suma de diners del banc, que no havia emprat en els seus negocis.

En l’informe de l’interrogatori a Friedrich Dernbach, coronel de la Intel·ligència alemanya, datat l’11 de desembre de 1946, es fa esment d’un tal Mathei (Matthei?), que fou cònsol general d’Argentina a Marsella i, després, a València. Havia estudiat a Alemanya i Itàlia i enviava informació a l’espionatge «purely from sympathy with Fascism». També es relaciona amb el consolat valencià Carl Anton Juelius Hertel (també: Franz Karl Hertel Brabante), nascut a Bremen l’octubre de 1910. És qualificat com un dels més perillosos agents de les SS. Arribà a València el 1942 des de Ciudad Trujillo (República Dominicana). Fou representant de l’empresa Schenker, que feia transport de taronges. D’altres agents nazis només tenim lleus referències, com un tal Peters, alias Jiménez, que actuà a València.

Segons la relació publicada per Eliah Meyer, de nazis als quals els aliats demanaren la repatriació per ser jutjats, recalà a València també Georg Albert Querchfeld (o Querschfeld), el qual fou el cap de la «Deutscher Unterstuetzungs», associació d’ajuda alemanya, i el responsable de NSV (Nationalsozialistische Volkswohlfahrt), organització de benestar social, establida durant el Tercer Reich. Querchfeld tenia al seu càrrec un dipòsit d’aliments, ubicat al garatge propietat de Franz Götz Götz, al carrer Amadeu de Savoia, 1, de València (amb el temps un conegut concessionari d’automòbils Opel i Chevrolet). El 1936, Querchfeld havia fundat a València la firma «Jorge Querchfeld». Més endavant fundà «Querchfeld Bronces Artísticos», empresa que estigué activa fins als anys setanta amb el nom «E. Jorge Querchfeld Howahrde» (Bronces Artísticos Talva), ubicada al carrer Gonzalo Ramiro Pedrer, 10. En data més recent, el nom apareix simplificat com «Bronces Talva».

Willy (o Villy) Mengel també fou proposat per a la seua repatriació com a agent nazi. Arribà a València el 1912 i des del 1931 era el delegat a València de la «Deutsche Gold und Silber Scheideanstalt» (DEGUSSA), amb adreça a la plaça d’Emilio Castelar, després «del Caudillo», 18 (després 7). Aquesta empresa s’encarregà de fondre metalls preciosos arrabassats als jueus (l’anomenat «Robatori de l’or»); la seua divisió de química, la «Deutsche Gesellschaft für Schädlingsbekämpfung» (DEGESH), fabricà del gas Zyklon, emprat a las cambres d’extermini. Abans de la «solució final», els gasos letals de DEGESH s’havien experimentat amb els nostres tarongers.

Nazis a València (I)

[Tafaneries valencianes, 5/3/2017]

Un element important per explicar la presència d'agents nazis al nostre territori foren les seues relacions amb empreses alemanyes, que tingueren un factor decisiu en la creació de la «Sociedad Financiera Industrial» (SOFINDUS), dirigida per Johannes E. F. Bernhardt, (1897-1980) general que fou general de les SS. Bernhardt jugà un paper decisiu en la Guerra Civil. Segons l'historiador Ángel Viñas, fou ell qui, el 25 de juliol de 1936, quan la República havia aconseguit contindre la insurrecció dels feixistes, volà a Alemanya des del Marroc espanyol, on Bernhardt era empresari i dirigent nazi, per convéncer Hitler, que estava al festival de Bayreuth, perquè prestara suport als sublevats. Una setmana després, el 31 de juliol de 1936, es va constituir a Tetuán la Societat Hispano-Marroquí de Transport (HISMA), encapçalada per Bernhardt, que organitzà, amb avions alemanys, els subministraments a les tropes de Franco. Més endavant es va constituir una empresa comercial (ROWAK), que canalitzà el suport econòmic als feixistes. HISMA i ROWAK s'integraren en SOFINDUS, un grup empresarial que, a més, reunia 16 empreses alemanyes i que serví de cobertura a l'activitat dels nazis.

Després de la Guerra Mundial, Bernhardt, que en agraïment gaudí de la protecció de Franco, possà en marxa molts negocis. En un informe del 3 d'octubre de 1948, desclassificat per la CIA, es fa esment, entre altres, de la productora Sagitario Films, el laboratori cinematogràfic Cine Arte, una companyia d'importació i exportació, anomenada Erce S.A., una fàbrica de sabó a Cantàbria i una fàbrica de motors de camions diesel amb seu a Madrid que estava relacionada amb una altra a València. Segon l'informe, l'antic general de les SS disposava d'una finca a Dénia. Per això, Bernhardt i la seua dona, Ellen, visitaven València. Hi ha, per exemple, un altre informe desclassificat que parla d'una estada seua a l'Hotel Reina Victòria de València, el 30 de gener de 1945, fent escala entre Dénia i Madrid.

En el llibre de H. M. Enzensberger sobre el general alemany Kurt von Hammerstein es conta com la seua filla, Marie Therese, treballà a una oficina d'importació de taronges que hi havia a la Lürzowplatz de Berlín, dirigida per un Baró Roland (o Rolland), que en realitat era una tapadora del servei d'intel·ligència alemany, l'anomenat «Abwehr». Un altre exemple de la relació entre agents nazis i el comerç de taronges el tinguérem a casa nostra amb Heinrich Kummermann Fichtner, relacionat amb l'empresa fundada per Ramón Huguet Diago.

Ramón Huguet va contraure matrimoni amb Josefa Grau Piera. Tingueren tres fills, entre els quals hi havia Josefina (1913-1985), que va contraure matrimoni amb Heinrich Kummermann, que es va fer dir també Enrique Junemann. Aquest va nàixer a Meissen, l'abril de 1904. També tingueren almenys tres fills, entre els quals es trobà Julián (mort el 1998).

En morir Ramón Huguet, la seua empresa d'exportació de taronges es convertí en «Viuda de Ramón Huguet Diago». Tenia la seu a València, al carrer Pintor Sorolla, 4-6. L'encarregat era Kummermann, el gendre de la propietària. A la fi de la II Guerra Mundial, les autoritats nord-americanes demanaren la repatriació des d'Espanya de Kummermann, per ser membre del partit nazi i del seu sindicat, DAF.

Entre els documents desclassificats per la CIA, hi ha un «Informe sobre Hans Hermerschmith i altres», datat a Madrid, el 14 de juny de 1946 i signat pels agents nord-americans amb noms en clau F-35 i F-37, que aporta informació sobre Kummermann. Segons aquest informe, Kummermann també feia negocis amb articles d'oficina d'un altre empresari alemany, A. M. Neudermuth, que vivia al carrer Maestro Gozalbo, 31, de València. Quan Kummermann fou inclós en la llista per ser repatriat i jutjat, la seua sogra Josefa Grau, s'adreçà al general Aranda, llavors capità general de València, per trobar una eixida a l'assumpte. Segons l'informe, Kummermann era molt amic del nazi Hans Hermerschmith. Aquest residia a França, però, quan els aliats desembarcaren a Normandia, viatjà a València i s'allotjà a la casa de Kummermann. Amb ell portava una gran quantitat de diners, amb els quals comprà propietats a Julio Ysauro, de Polinyà del Xúquer, per valor de mig milió de pessetes. L'any 1946, quan els policies anaren a per ell per, si ho autoritzava el règim, repatriar-lo, Hermerschmith fugí, per l'advertiment d'un altre policia. Un amic de Hermerschmith i de Kummermann, Manuel Porta, de Beniarjó, li deixà un automòbil Fiat, matrícula VI-2194, amb el qual el primer (probablement amb Kummermann) arribà a Madrid el 31 de maig de 1946. A la capital estant, es posà en contacte amb Pedro Monzón, un falangista que tenia un lloc de fruita (la parada 102) al mercat de la plaça de Legazpi i que vivia al Passeig de les Delícies, 126, de Madrid. S'hi va allotjar Hermerschmith, que portava amb ell 250.000 pessetes. També visità un altre alemany que vivia clandestinament a Madrid i es feia dir «Jorge». Aquest estava casat amb una dona alemanya i havia entrat a Espanya camuflat en una expedició de treballadors espanyols repatriats. Aquest «Jorge» era un gran amic de Miguel Primo de Rivera, fill del dictador homònim i germà de José Antonio, el fundador de la falange, i al qual Franco havia fet ministre d'Agricultura entre 1941 i 1945. Tots dos, «Jorge» i l'exministre, vivien al carrer Velázquez, 134, de Madrid i sembla que, gràcies l'amistat i l'afinitat ideològica, Primo de Rivera havia aconseguit la documentació necessària per a «Jorge». Aquest, per resoldre la situació de Hermerschmith, també es posà en contacte amb Ramon Feced Gresa, un antic polític de Partit Republicà Radical, que s'havia integrat posteriorment en la seua ala dretana, i que, casualment, també havia estat ministre d'Agricultura en temps de la República (1933-1934). Feced intercedí per Hermerschmith davant l'ambaixada britànica, amb la qual mantenia bones relacions, a fi que els aliats retiraren Hermerschmith de la llista d'alemanys a repatriar. Mentrestant, també la vídua d'Huguet li va remetre a Madrid un «afidàvit» a favor de Hermerschmith de l'alcalde de València, Juan Antonio Gómez Trénor. Aquest document, més altres que aconseguiren a Madrid de Rafael Calvo de Garcillán i del Director General de Seguretat, Francisco Rodríguez Martínez (un militar, que fou director general des del 1942 fins al 1951), fou documentació suficient perquè Hermerschmith poguera tornar a València sense por de ser detingut. Comprà una motocicleta DKW per 15.000 pessetes i arribà a València el 9 de juny.

[CONTINUARÀ]

Treballadors davall dels enderrocs de la fàbrica

[Tafaneries valencianes, 19/02/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]

L'empresa «Bombas Ideal», que disposa actualment d'una planta a Massalfassar, té un remot precedent en una fundició i fàbrica de bombes hidràuliques, construïda el 1910 al Camí Real de Barcelona 59 (aproximadament on ara està la cruïlla de l'avinguda de la Constitució amb el carrer dedicat a l'economista Vicente Gay Forner). La ubicació estava prop del carrer Sagunt, a llevant, i del molí de Serra, que estava a la séquia d'Orriols, una derivació de la séquia de Rascanya, a ponent. El gener o febrer d'aquell any s'encetaren les obres de construcció, per a les quals l'empresa «Serrano y Aguilar en Comandita» invertí unes 60.000 pessetes. La instal·lació industrial s'edificà sobre uns terrenys que pertanyien a Simón Casanova Cebriá (regidor de l'Ajuntament de València i germà dels fundadors de Cifesa). Presentava una disposició clàssica. Hi havia un patí d'accés, quadrat, d'uns vint metres de costat, per on es transitava a una gran nau central, que tenia una extensió de més de 700 metres quadrats. Els murs eren de maçoneria i la teulada a dos aigües, amb teules tradicionals, tenia una alçada de 15 metres al centre. Aquesta nau havia d'acollir huit torns mecànics, les encluses per treballar el metall, les màquines trepants i el forn de fundició. La nau disposava també d'una porta lateral, que donava a una senda i una séquia (tal vegada, el roll de l'abeurador de Sant Antoni), que limitaven el terreny de la fàbrica per la banda de llevant. Per la banda de ponent hi havia una segona nau més reduïda, d'uns 240 metres quadrats, la funció de la qual era albergar els torns. Aquests estaven connectats amb una cambra on es trobaven els generadors de vapor. Per aquesta banda, on també hi havia un departament d'oficina i una cambra amb ferramentes i models, la fàbrica estava tocant el taller de sacs de Valentín Bru.

El dissabte 16 d'abril ja hi havia 22 treballadors empleats a la fundició, més altres 20 manobres i fusters que finalitzaven la construcció de la fàbrica. L'ambient general era d'entusiasme, després de setmanes esperant la posada en marxa de la instal·lació industrial. Fins i tot hi havia prevista una paella de germanor l'endemà diumenge. El mateix dissabte, de matí, alguns treballadors n'havien estat comprant els ingredients. Poc minuts després que començara la jornada de vesprada, la fàbrica s'enfonsà. Haurien de ser les tres menys quatre minuts, perquè un rellotge que penjava d'un mur, front a l'entrada, s'aturà marcant aquesta hora fatal. Un sorollós estrèpit es deixà sentir per tota zona i immediatament s'aixecà un immens núvol de pols. Després, el silenci trencat per crits de dolor. Sembla que havien cedit els suports metàl·lics de la teulada i havien caigut els murs, però les façanes es mantenien, potser pels enderrocs de les obres que s'acumulaven encara al seu costat. Ben prompte arribaren a les naus caigudes veïns i treballadors d'altres fàbriques del camí de Barcelona i del carrer Sagunt. Es temia que s'haguera produït un gran nombre de víctimes. Alguns, com Rosendo Pérez, que havia estat candidat blasquista pel districte de la Vega, aportà un carro per traslladar ferits. Arribaren membres de la Creu Roja i començaren a traslladar ferits a les Cases de Socors de Serrans i la Glorieta. Immediatament arribaren també el jutge de guàrdia, Francisco Bas, amb l'actuari Argote, i el metge forense Ferrer Navarro. Després, el governador Moreno, el alcalde Ernesto Ibáñez Rizo i els caps de seguretat i guàrdia municipal.

Més de trenta persones foren ateses a les Cases de Socors. Les més greus foren traslladades a l'Hospital. Així passà amb Antonio Calvo Villanueva, de 18 anys, Pedro Corral Alapont, de 30 anys, que vivia al carrer Palomino, 4, 2n, Valero Porcellar Almenar, ajustador de 57 anys, Francisco Rico Enguídanos, soldador i bronzista de 19 anys i Vicente Villalba Juan, de 15 anys, que vivia al primer carreró de Santa Mònica (ara carrer de la Mare Teresa Jornet). En repassar la llista de ferits que atengueren les Cases de Socors, sorprén l'edat dels obrers. Uns n'eren molts joves, pràcticament xiquets: Vicente Montagud, aprenent de fuster de 10 anys, que vivia al carrer Sagunt 25 baix; José María Pons Portolés, Vicente Sanmartín Casañs i Saturnino Pato Meliá, tenien 14 anys i vivien al camí de Barcelona. José María Casañas Palanca, amb la mateixa edat, vivia a Montcada. Miguel Sanféliz Arener i l'esmentat Vicente Villalba tenien 15 anys. D'altra banda, el mestre d'obres, Pascual Hurtado, comptava 70 anys, la mateixa edat que Miguel Gabarda López, que vivia al carrer Fos 6, i patí la fractura de les dues cames.

Les víctimes habitaven també al carrer Sagunt, al del pare Jofre, a Benimàmet, a Orriols, al camí de Marxalenes, al de Burjassot, al de Montcada... tota la geografia del nord de la ciutat i de l'Horta sacsejada per la tragèdia. Amb tot, els efectes de l'enfonsament de la fàbrica s'esmortiren perquè les pesades màquines que hi havia instal·lades feren de pilars improvisats i deixaren caus on alguns obrers trobaren refugi. Així, Enrique Villarroya Sánchez, que treballava d'ajustador al torn, salvà la vida perquè s'ajupí en un racó. Tenia 14 anys. En la nòmina de ferits hi havia obrers de la fundició, com ara: José Bono, José Cortés Solana, Rafael González, José Péris Ramos i Vicente Salvador Sandalinas; així com manobres i fusters: Pedro Almenar Benlloch, Manuel Calpe Monterde, Manuel Garay, Antonio Hurtado Fuentes, els germans Francisco i Justo Lapiedra Crescencio, Pascual Ortells Diago, Pascual Rico i Manuel Torres. Molts poques persones quedaren indemnes. Les cròniques periodístiques esmentaren només Rafael Chancosa i Salvador García Silvestre, que havia anat fora de la fàbrica, segons declarà a la premsa, a causa d'una necessitat fisiològica.

Amb tot i això, hi hagué una víctima mortal, que no estava treballant a la fàbrica de «Serrano y Aguilar», sinó al taller veí de Valentí Bru on es teixien sacs. En una cambra junt a la fàbrica, que havia estat construïda el 1895, sis dones teixien i cosien, tres de les quals eren família: Joaquina Sampedro, de 51 anys, i les seues filles Milagros i María Saura Sampedro, de 22 i 18 anys. L'enfonsament de la fàbrica cobrí d'enderrocs les tres. Immediatament, María fou traslladada a l'hospital. També fou ingressada Encarnación Rupérez Muñoz, de 22 anys, que vivia al camí de Barcelona 27, 1r. Quan arribà a l'hospital, els metges certificaren la mort de María, que tardà en ser identificada perquè no formava part del grup de treballadors de la fundició o de la seua construcció. La dona portava una faldilla i un devantal de color blau i una toqueta granat. Foren els periodistes els qui comunicaren la mort de María a la seua mare i a la seua germana que es recuperaven a casa seua, al tercer pis d'un humil habitatge del camí de Barcelona. Les dones i una altra germana malalta al llit esperaven el pare, Alberto Saura, també obrer de fundició, que treballava a «La Paloma», l'empresa metal·lúrgica de Vicente Ferrer Ballester, que es trobava al carrer Conca, 12.

El diumenge 17 d'abril no hi hagué paella de germanor. A les cinc de la vesprada es va fer el soterrament de María Saura Sampedro. Abans, la comitiva fúnebre travessà tota la ciutat de nord a sud amb el cos de la jove: el carrer Serrans, el de Cavallers, la plaça de la Constitució (ara de la Mare de Déu), el carrer Micalet, el de Saragossa (ara plaça de la Reina) i el carrer Sant Vicent fins a la plaça de Sant Agustí. En aquest punt, com era costum, s'acomiadava el dol i la família continuava el seu camí a soles fins al cementeri. La caixa fou portada al muscle per quatre obrers. Encara que era abril, aquell diumenge feia un dia de ponent sufocant a la ciutat.

Valencians a la recerca d'El Dorado

[Tafaneries valencianes, 12/02/2017, html ací, jpg ací, pdf ací, altre pdf ací]

Un dels monuments més anacrònics que es poden trobar a València és el dedicat «A la raza», ubicat a la plaça Manises, entre el Palau de la Generalitat i el que ocupa la Diputació. Fou un projecte de l'arquitecte municipal Emilio Rieta López, inaugurat el 14 de juliol de 1969, que es composa d'un jardinet, una columna dòrica procedent de l'antic Hospital i una estàtua de bronze que representa Francisco Pizarro, l'extremeny que «conquerí» el Perú. L'estàtua reprodueix una obra del taller de Pío Mollar Franch, que va fer, per encàrrec de la colònia espanyola, per a la ciutat de Piura (Perú). El monument fou inaugurat el 12 d'octubre de 1925 i encara es troba a la plaça de les Tres Cultures d'aquella ciutat. Mollar fou un mestre escultor, especialitzat en imatgeria religiosa, mort el 1953. Tingué el seu taller al carrer Sanchis Bergón, número 5 (abans anomenat del Quemadero), i al cantó dels carrers del Nord i Doctor Zamenhof, així com un establiment al carrer Saragossa, número 26. Però, per què ubicar una estàtua al «conqueridor» de Trujillo a València? Per què es manté en lloc tan privilegiat aquesta exaltació franquista tardana a un concepte tan acientífic com «la raça»?

La Corona d'Aragó tingué una participació mínima en la «conquesta» d'Amèrica. Hi ha excepcions, però, a aquesta regla. Possiblement el primer contracte formalitzat per la Corona de Castella per extreure or de les noves terres es realitzà amb el valencià Pau Bellvís, que havia d'embarcar cap a Amèrica el 1495 amb quatre homes més «que le ayuden para lo qual ha de haver en el catar e lavar el dicho oro». També hi hagueren valencians, per exemple, al quart viatge de Colom, a l'expedició de Cortés, a la de Juan Sebastián Elcano o a la de Pedro de Mendoza, que va fundar Buenos Aires el 1536, però aquesta ciutat fou abandonada poc després i refundada per Juan de Garay el 1580. I un altre valencià, Jaume Rasquí,fou promogut a governador del Riu de la Plata, encara que la seua expedició fou un fracàs.

Jaume Rasquí (Rasquín, Resquí o Resquín, segons els documents) va nàixer a València l'any 1517. El seu pare, Joan, era mercader. Probablement, ell exercí també aquest ofici fins que l'any 1541, a Andalusia estant, decidí allistar-se a la segona expedició que Álvar Núñez Cabeza de Vaca va fer a Amèrica com «Adelantado» (cònsol). En la primera havia explorat el sud dels actuals Estats Units i el nord de Mèxic. La segona expedició tenia com objectiu arribar al Mar del Plata i remuntar els rius Paranà i Paraguai. L'expedició de l'«Adelantado» Núñez Cabeza de Vaca arribà a la ciutat d'Asunción (ara capital del Paraguai) el març del 1542. Rasquí hagué de participar en alguna de les expedicions que el governador Domingo Martínez de Irala o l'«Adelantado» van fer, bé cap a llevant, fins a Iguaçú, o en direcció nord-oest, endinsant-se en el Chaco. Aquestes empreses estaven atiades per l'ambició de trobar «El Dorado», una ciutat mítica on havia d'acumular-se l'or. Potser per l'ambició augmentaren les tensions entre el governador i l'«Adelantado» fins el punt que, el 25 d'abril de 1544, els oficials s'amotinaren contra Núñez Cabeza de Vaca. Les cròniques descriuen l'escena. Els conjurats envoltaren l'«Adelantado», apuntant-lo amb les espases. El valencià Rasquí s'avançà i li posà una ballesta al pit. «Rindase luego sino le atrauesare con esta vallesta». Núñez Cabeza de Vaca contestà: «Me doy por presso». Després d'onze mesos de presó, els conjurats l'embarcaren cap a Espanya. Martínez de Irala mamprengué noves expedicions. Al març de 1549, Gonzalo de Abreu, lleial a Núñez Cabeza de Vaca, prengué el poder en Asunción. Martínez de Irala el reprengué quan tornà a la ciutat, recolzat, entre altres, per Rasquí i un altre valencià, Jeroni Garato (Guerau?).

En les notes de Pedro de Ángelis a la seua «Colección de Obras y Documentos» relatius al Riu de la Plata (vol. I, 1836), llegim: «Cabeza de Vaca fue absuelto; algunos de los que habían conspirado con él, fueron perseguidos, o cuando menos desgraciados, y el que le apuntó "un pasador al pecho" [Rasquí] fue destinado a gobernar la misma provincia, donde había dado ¡un ejemplo tan escandaloso de insubordinación! He aquí un rasgo característico de la decantada sabiduría de la Corte de Madrid, en la administración de sus colonias». Efectivament, els últims dies del 1556, Rasquí arribà a Espanya i planejà una altra expedició. Viatjà a València per aconseguir suport econòmic. Hi obtingué un fiador anomenat Joan de Boïl. Per aquesta època contragué matrimoni amb Beatriz Medina. Marxà a Valladolid on, sense que fóra processat per l'amotinament contra el cònsol reial, signà el 30 de desembre de 1557 unes capitulacions amb el Consell d'Índies. Segons aquestes, Rasquí es comprometia, en el període de quatre anys, a fundar quatre poblacions, dues en la costa de Brasil i dues més a l'estuari del Paranà, amb cent veïns cadascuna, i erigir dues fortaleses. A canvi rebria 12.000 ducats, diverses rendes, exempcions de tributs i el nomenament de Governador i Capità General del Plata. Rasquí tingué dificultats per organitzar la seua expedició. Finalment, el 14 de març de 1559 partiren de Sanlúcar tres naus, anomenades «San Juan», «Jonás» i «Trinidad» o «Vizcaína». Però l'expedició fou un fracàs, entre altres factors, per les baralles entre els seus membres, de procedència molt diversa. Les cròniques parlen de conflictes entre castellans i valencians. Després d'un llarg periple i moltes penúries, Rasquí tornà a la península el 1560, a bord de la «Vizcaína», i la fiscalia li obrí un procés per incompliment de les capitulacions. El procés s'allargà durant anys, període en el qual Rasquí va malviure entre la capital castellana i València. Finalment, el 20 de juliol de 1569, el tribunal sentencià l'absolució de Rasquí. Deu dies abans, el Consell havia signat unes noves capitulacions amb el capità Juan Ortiz de Zárate, per les quals li adjudicava la governació del Riu de la Plata, anteriorment atorgada a Rasquí. Dos anys després la fiscalia actuava novament en contra del valencià, a propòsit d'uns deutes per la nau «Vizcaína». Això li suposà noves pèrdues econòmiques i pena de presó. Sembla que la Inquisició el relacionà també amb doctrines luteranes. Morí a la càrcer. «Se había diluido ya todo rastro de aquella soñada Nueva Valencia», escrigué el 1930 Emili Gómez Nadal a propòsit de l'infortuni de Rasquí.

Sembla que l'aventurer valencià tingué tres o quatre fills, i no podem descartar que tinguera descendència mestissa. Ana, nascuda a Asunción, contragué matrimoni amb Sebastián de Lencinas, el qual participà amb Juan de Garay en la fundació de la primitiva ciutat de Santa Fe, ciutat en la qual rebé terres el 1576. Un altre fill s'anomenà Juan i també fou veí d'Asunción. Un altre més, Francisco, fou membre del Cabildo i regidor de Santa Fe els anys 1602-1604. Aquest tingué una filla anomenada Maria, la filla de la qual, Francisca, contragué matrimoni amb Antonio Álvarez de la Vega, el qual participà en el trasllat de Santa Fe a la seua ubicació actual, que es realitzà cap a la meitat del segle XVII. I encara estan documentats més descendents notables, Rasquín o Resquín, en Santa Fe, com estudià Manuel Ardit. Al Paraguai hi hagué un general important, Francisco Isidoro Resquín (1823-1882), que ara dóna nom a un municipi.

Sembla que Rasquí no té cap record en la seua ciutat nadiua, encara que sí que hi ha carrers dedicats a Pizarro, Cortés, Núñez de Balboa o Garay (i, per extensió, un institut té aquest nom, el meu), així com un anacrònic monument «A la raça». Estaria bé retirar l'estàtua i rebatejar la columna amb un lema més escaient.