Reina del Paral·lel

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 3, 26/08/2018, html ací]

Al començament del 1916, després de donar a llum una xiqueta i un xiquet i separar-se del seu marit, Rosita Rodrigo va començar una exitosa carrera com vedette i actriu. Combinava unes dots musicals dignes d'una soprano de la Scala i una bellesa acreditada pel concurs de l'Exposició Regional. Debutà en el Teatre Romea de Madrid, local que alternava amb el Benavente, tornà a València, per a actuar en el Trianón Palace (on va tenir com a espectadors al mestre Vicente Peydró i al dramaturg Eduardo Escalante, fill del conegut sainetista valencià d'igual nom) i viatjà a Barcelona, on va triomfar en el Gran Saló Doré, fent ombra a les grans Raquel Meller o a la Chelito, que es pujaven a les taules del Teatro Nuevo i de l'Edén Concert, respectivament. Rosita va regressar al Romea de Madrid, va viatjar a Sevilla i novament a València, encadenant èxits. De nou a Madrid va ser hospitalitzada. L'explicació que es donà, una afecció d'«influenza», sembla poc creïble. Recuperada, va tornar a actuar a Andalusia: Sevilla, Còrdova i Granada, un periple que consolidà la seua ràpida celebritat i que la va dur a les portades de la premsa especialitzada.

El periodista Ángel Zúñiga va escriure de Rosita: «Fou una vedette de revista de presència descomunal. Bella, de simpatia captivadora, intel·ligent, plena d'enginy, vivaç i desbordant, sempre vaig creure que vivia encadenada a un "mal fario"». I aqueix «mal fario» es va materialitzar al febrer del 1917.

Tal vegada per l'arribada de la Quaresma del 1917, es van interrompre les funcions en el Romea i Rosita va viatjar a València per a les festes de Carnestoltes. A fi d'encarregar una disfressa, va visitar l'estudi del pintor i escenògraf Tadeo Villalba. Aquest, que estava casat i tenia tres fills, li va dir que si li preparava una disfressa que la sorprenguera, hauria d'acompanyar-lo a un ball. I certament la va sorprendre. Va fer una màscara que reflectia fidelment els ulls de Rosita, amb el seu verd magnètic. Però no només Tadeo s'havia quedat captivat per Rosita; també un jove noble, José Fernando Hernández de la Figuera, s'havia fixat en ella. El diumenge 25 de febrer, un dia «trist i plujós», Rosita va assistir a la multitudinària correguda a benefici de Juan Belmonte, que obria la temporada en la plaça de bous de Valencià. Durant el festeig, Tadeo i José Fernando van estar cortejant la vedette. A l'eixida es van enredar en una discussió en la qual medià el governador civil, Cortina, que casualment passava pel carrer Xàtiva. Per separar-los, es va portar a l'escenògraf a l'Apolo, on s'estrenava «El gato montés». Més tard va acudir José Fernando a la representació. En el vestíbul, gallejà davant el conductor del governador de la bufetada que li havia donat a l'escenògraf, i llavors Tadeo li va disparar dos tirs i va fugir. Rosita va ser detinguda breument, per si havia amagat l'homicida, però fou posada en llibertat en poc de temps. L'endemà, la valenciana va tornar discretament a Madrid, on va realitzar actes benèfics per a llavar la seua imatge. El periodista Mateo Santos va publicar una obreta literària moralitzadora: «Los amores trágicos de Rosita Rodrigo».

Després del greu incident (del qual l'escenògraf va ser absolt mesos després per l'hàbil actuació de l'advocat Juan Barral), un periodista de Madrid advertia: «Ull els empresaris, que la bella Rosa és un filó en aquestes circumstàncies!». I certament la carrera de la vedette valenciana va experimentar un progrés creixent. Es va pujar a les taules a Lisboa, Sevilla, Còrdova, Oviedo, Gijón, Bilbao i novament a Madrid. En l'estiu d'aquell any, mentre els valencians inauguraven l'Estació del Nord, va actuar en el Monte Carlo i el Doré de Barcelona, on compartí escenari amb l'extraordinari ventríloc valencià Paco Sanz. Es publicaron les seues creacions «No llores» i «Cuál los mazos del Batán» on explotà les seues qualitats per a la música popular, mentre continuava la seua gira per Mallorca i Barcelona.

En 1920, Rosita va arribar a Buenos Aires per primera vegada. En la capital portenya no només va actuar amb gran èxit, sinó que també va organitzar la primera companyia de revista argentina, que representà en el Teatre Avenida «Las vírgenes de Terés» (pel nom del director i compositor Bernardo Terés, d'origen navarrés i establert a Argentina), que consistia en una successió de números picants. Hi va debutar amb quinze anys Tita Merello, que va aconseguir fama com a actriu (la primera protagonista d'una pel·lícula sonora argentina) i gran cantant de tangos.

De retorn, Rosita Rodrigo actuà en el Tívoli de Barcelona i en l'Apolo de Madrid, formant part de la companyia d'Eugenio Velasco, el «Ziegfield» espanyol.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Rosita cobrà protagonisme en l'organització del Montepío del Sindicato de Autores Españoles, sent rebuda reiteradament pel dictador, que feia creure que conquistava les vedettes més notables. No obstant això, fou el mateix rei, Alfons XIII, qui va mantenir una relació íntima amb l'artista valenciana. Li va enviar regals i notes autògrafes, com una del 1924 en la qual es llig: «¡Viva Valencia! y olé por sus rosas».

Aquell mateix any, Rosita va fer la seua primera locució radiofònica, una activitat que resultaria rellevant en el seu futur. Va actuar a Portugal i Brasil, i al gener de 1925 va viatjar novament a Buenos Aires. En el prestigiós Café Tortoni, el més antic de la ciutat i tal vegada el més distingit, Rosita compartí taula amb el president de la República Argentina, Marcelo Torcuato de Alvear, per l'amistat que la unia amb l'esposa del mandatari, Regina Pacini, filla de mare espanyola i que, com la vedette valenciana, s'havia dedicat al cant i a l'actuació. Regina fundà la «Casa del Teatro» per a albergar a artistes necessitats. No va ser l'única primera dama argentina amb la qual Rosita es relaciona, com veurem.

De tornada a Espanya, actuà de nou a Portugal i en el Novetats de Barcelona. Per aquella època va gravar «Muñequita de trapo» i va participar en el llargmetratge «Frivolinas», una pel·lícula muda amb una successió de números de vedettes de l'empresa de Velasco. Poc després va deixar aquesta companyia per la de Manolo Sugrañes i va passar a actuar en el Cómico de la capital comtal. El 26 d'octubre del 1926, Alfons XIII va visitar la funció del Teatro Cómico. A la seua arribada, Rosa, la filla de Rosita, va rebre al monarca amb un ram de flors. ¿Recordaria el rei la nit del 22 de maig del 1909, quan Rosita li va portar també una «corbeille» de flors en la inauguració de l'Exposició Regional?

El 1927 i el 1928, la vedette valenciana va actuar amb gran èxit en el Novedades de Madrid i en el teatre homònim de Barcelona, on debutà de dansarina la filla de Rosita amb el nom artístic de «Raisa». Rosita mantenia llavors una relació amb el dramaturg català Josep M. Sagarra, que escrivia els llibrets per al Novetats. Pío Baroja va escriure sobre la parella. Al maig del 1928, Rosita va actuar en un vodevil en el Teatro Lara de Madrid i en la Fira de Juliol de València, on compartí escenari amb la jove Concha Piquer, la qual tenia llavors uns vint-i-un anys. Després, va embarcar a Bilbao per a fer una gira per Mèxic, acompanyada de la seua filla «Raisa». En aquesta època va gravar la cançó mexicana «Conconito», un fragment de «La verbena de la Paloma» i una jota aragonesa. Rosita era a punt d'exercir com a empresària en l'Exposició de Barcelona de 1929, dues dècades després de l'Exposició Regional valenciana que la va encimbellar a la fama. D'això i la catàstrofe de la Guerra tractarà el següent episodi.

La coronació del poeta

[La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 2, 19/08/2018, html ací]

Després de l'estrena de l'Himne de l'Exposició, que es va convertir en Regional i ara de la Comunitat, el segon acte en importància simbòlica de l'Exposició Regional de 1909 va ser, sens dubte, la coronació literària de Teodoro Llorente, i també ací Rosita Rodrigo, cantant de dots prodigioses i elegida com una de les belleses de l'Exposició, va exercir un paper destacat.

La idea d'una coronació del màxim exponent de la «Renaixença» literària valenciana va ser proposada pel periodista Vicente Calvo Acacio en 1908 i es va realitzar finalmente en el marc de l'Exposició Regional, el 14 de novembre del 1909. Aquell dia, una immensa comitiva formada per 160 carruatges, 21 automòbils i una infinitat de tartanes va acompanyar el poeta fins al recinte firal, on Llorente va rebre una corona de llorer feta de plata, mentre quatre bandes de música interpretaven diverses peces. Després, muntat en unas andes amb un tron ornat de flors, va ser passejat a coll entre una immensa multitud, que les cròniques van calcular en 140.000 persones. Cap homenatge literari va tenir tanta repercussió a València llevat, tal vegada, de la repatriació del fèretre de Vicente Blasco Ibáñez, que pot ser fou semblant en presència popular.

Rosita va participar en la vetlada literària d'homenatge a Llorente que es va celebrar posteriorment. Es van pronunciar discursos, es van recitar poemes i Rosita va interpretar «La Valenciana», una composició del mestre Serrano que incloïa fragments de cançons populars. Tal vegada per aquest motiu, va ser l'escollida per a la sessió fotogràfica que immortalitzaria l'homenatge. Dies després de la coronació literària, Llorente i Rosita van acudir al prestigiós estudi fotogràfic que havia creat Julio Derrey, en la Baixada de Sant Francesc. Allà, el literat va posar assegut, mentre Rosita, abillada amb el vestit de valenciana que li havia regalat l'Exposició, enarborava una corona sobre Llorente. En una altra fotografia de la sessió, la jove sostenia els llorers, però s'acostava al poeta amb un gest ple de tendresa, mentre Llorente, embolicat en una espècie de túnica, observava la càmera amb mirada cansada. Certament va morir pocs mesos després, havent-li dedicat algun poema, segons diuen, a la seua companya de fotografia.

La revista que publicava l'Exposició Regional, denominada «Valencia», va portar la fotografia de Llorente i Rosita a portada. La imatge va ser immediatament reproduïda per la premsa local. Quan, al juliol del 1911, va morir el poeta, el periodista Francisco Peris Mencheta va proposar erigir-li un monument per subscripció popular. Es va inaugurar en juliol del 1924 en la Gran Via i va ser una obra de l'escultor Gabriel Borrás i de l'arquitecte Dicenta. Encara avui, en la cruïlla amb els carrers Pizarro i Taquígraf Martí, pot veure's el monument, en la part superior del qual destaca la figura de Rosita. Quan es va inaugurar, ella ja era una artista molt cèlebre, però no ens avancem en el nostre relat. Seguim a la jove Rosita que, catapultada per l'Exposició, exhibia els seus dots musicals i la seua bellesa a València, i que es disposava, com a dona conscient i activa, a exercir una professió.

Rosita va aconseguir la plaça de mestra de cants populars, amb caràcter interí i un sou de 750 pessetes, en el Grup Escolar Cervantes, unes modernes «escoles graduades» en l'avinguda Guillem de Castro, que havien de renovar la pedagogia valenciana, i les obres de la qual va supervisar el rei Alfons XIII quan va vindre a València a inaugurar l'Exposició Regional. El 1911, Rosita s'integrà també en la companyia de sarsuela i opereta del teatre Eslava i poc després va debutar amb èxit en el teatre Apolo amb «Las Barracas». En la temporada següent va actuar en el teatre Ruzafa. La premsa publicà una fotografia amb totes les tiples de la companyia. Rosita hi apareix asseguda, subjectant un ventall, tal vegada el mateix que li va acompanyar tota la seua vida i en les varetes del qual anà anotant els llocs on actuava.

A principis del 1913, Rosita va presentar la seua dimissió del Grup Escolar Cervantes. Estava a punt de contraure matrimoni amb el seu primer marit, Ángel Romero Martínez, un personatge singular que ja havia tingut dues esposes anteriorment, les germanes Antonia i Concepción Lagrave.

Carmelo Sánchez Laviña, juntament amb el seu germà Ramón, va regentar un conegut i lucratiu negoci d'impremta i magatzem musical, «Casa Laviña», ubicat en la Baixada de Sant Francesc. En morir Carmelo, la seua vídua Antonia Lagrave i la seua filla Desamparados van heretar la casa familiar, que encara s'alça en el carrer Russafa, i un important patrimoni, com acredità la sumptuositat de les honres fúnebres que li van dedicar a la jove Desemparados quan va morir prematurament en novembre del 1906, i de la música del qual es va fer càrrec el cèlebre mestre Salvador Giner. Quan es va produir el sepeli, Ángel ja era el pretendent de la mare vídua, amb la qual va contraure matrimoni poc després. La dona estava malalta i es va comentar que l'interès d'Ángel solament era la seua fortuna. Finalment va morir al setembre del 1910 i, poc després, el vidu va contraure matrimoni amb la seua cunyada, Concepción Lagrave, la qual també va morir poc temps després, el 1911.

Abans de morir la seua primera esposa, Ángel Romero ja era conegut per la seua passió automobilística. Va participar en carreres de cotxes promogudes per l'Exposició al volant del seu flamant Chenard-Walcker, amb el qual va obtenir algun guardó en proves de velocitat. Era un assidu de les caravanes automobilístiques que organitzava el «Real Automóvil Club» de València, recentment creat, i es relacionava amb figures importants. Conservem una foto del torero Joselito «El Gallo» del 1912 al volant del Chenard-Walcker d'Ángel. Aquell mateix any, el «sportman» va apostar amb el seu amic Carlos Carles que podia véncer al ferrocarril en el trajecte València-Barcelona. En aquella època havia canviat d'automòbil i pensava batre al tren exprés amb el seu Berliet de 22 cavalls. Finalment, pels precs dels amics, van suspendre la perillosa aposta. El marit de Rosita va posar el seu vehicle a la disposició de la premsa quan es va saber a València del terrible incendi en el cinematògraf de Vila-real la nit del 28 de maig de 1912. El foc en les pel·lícules, en aquella època summament inflamables, es va transmetre al casalot que servia de teatre, que havia sigut tancat i barrat per a impedir que es colaren espectadors. Van morir unes setanta persones. Gràcies a l'oferiment d'Ángel Romero del seu automòbil, els periodistes i els reporters gràfics van poder arribar a l'escenari de la tragèdia quan els calius encara fumejaven.

El 16 de gener del 1913, en l'Església de Sant Joan de l'Hospital, van contraure matrimoni Rosita i Ángel. La premsa donà compte de la notícia. Mentre Ángel continuava apareixent en la premsa per la seua activitat automobilística, Rosita donà a llum dos xiquets que van prendre el nom dels pares: Rosa i Ángel. Uns tres anys després del seu matrimoni va cessar la convivència entre la parella. Ella es va encarregar de la xiqueta i ell del xiquet, encara que també és possible que en bona mesura la cura del petit Ángel l´assumira l'àvia Onofrina (el pare de Rosita, Evaristo, havia mort el 1914).

El gener del 1916, en contra de les pronòstics citats, Rosita va emprendre una brillant carrera que li portà a ser considerada la «reina del Paral·lel», per referència a l'avinguda barcelonina que concentrava els espectacles musicals. Però aquesta història, la del triomf artístic de Rosita, la deixarem per al següent capítol.

Reina de la bellesa

1. Reina de la bellesa

 [La intensa vida de Rosita Rodrigo, capítol 1, 12/08/2018

«Tens els ulls d'Ava Gardner», li va dir Mario Cabré a Rosita, la protagonista d'aquesta sèrie d'articles. L'actor i torero català, que havia viscut un breu idil·li amb aquella actriz coneguda com «l'animal més bell del món», va reconèixer en els ulls de la valenciana el mateix indefinible i magnètic color verd. En l'habitació de Rosita penjava una fotografia indiscreta de Miguel Primo de Rivera. Mentre el dictador d'uniforme saludava marcialmente, dirigia els ulls a les seues cames. En l'Exposició Regional de València de 1909, Rosita va participar en un concurs de bellesa i va ser proclamada com una de les reines, encarregades de rebre al rei Alfons XIII, que va inaugurar l'esdeveniment i que també va quedar corprés durant anys de la seua bellesa. En l'època de l'Exposició, la valenciana tenia divuit anys i un periodista la va descriure així: «Rosa Rodrigo és una bellesa grega, de correctíssimes faccions, de bella cabellera negra, de posat arrogant».

Rosita va nàixer a València, el 5 de gener de 1891, filla d'Onofrina Gómez i Evaristo Rodrigo. Era la major de cinc germans, si bé el seu pare tenia dos fills més d'un matrimoni anterior. Encara que disposaren d’un habitatge en el carrer Jesús de València, tal vegada el domicili familiar va ser itinerant, perquè el pare va exercir el càrrec de secretari d'ajuntament a pobles de La Costera i La Ribera.

Després de cursar els seus primers estudis, Rosita va ingressar en el Conservatori de Música de València, on va realitzar una brillantísima carrera musical que li dugué a ampliar estudis a Milà, tot descrivint una trajectòria semblant a la de la gran soprano valenciana Lucrecia Bori. Rosita va arribar a actuar a La Scala i testimoniatges familiars expliquen que va deixar impressionat al mateix Puccini (i no només per la seua veu). En la premsa de l'època hi ha notícies d'actuacions a València i la concesió de guardons a la jove. El 1910, a propòsit del centenari de Robert Schumann, Eduardo López Chavarri va dictar una conferència en el Conservatori valencià. A continuació, Rosita va cantar uns «Lieder» del compositor romàntic, mentre li acompanyava al piano un jovenet de catorze anys que també es faria famós: José Iturbi. Al fil d'aquella actuació, López Chavarri va escriure en la premsa sobre Rosita: «Mereix un esment especial per la seua labor expressiva». No obstant això, fou el concurs de bellesa de l'Exposició Regional allò que va convertir Rosita en una persona cèlebre.

Tomás Trenor, president de l'Ateneu Mercantil i gran promotor de l'Exposició Regional del 1909 (que va continuar amb una Exposició Nacional el 1910), va definir l'esdeveniment així: «Una Exposició és una ostentació de riquesa i de vitalitat (...) les Exposicions són com les recepcions, els banquets, els balls, en la vida social; les fires i festes en la vida ciutadana; són ostentacions de puixança, d'opulència, de grandesa, de vitalitat». I l'Exposició valenciana del 1909 va complir amb escreix aqueixa definició: un recinte de setze hectàrees amb edificis i pavellons, per a albergar dos mil vuit-cents estands de la indústria i el comerç, i una multitud d'esdeveniments: 22 festivals, 21 concursos, 17 congressos, 5 assemblees professionals, 12 conferències, 9 sessions d'experiències i concursos agrícoles, 96 funcions de focs artificials, 11 espectacles al Teatre-Circ i 45 festes al Gran Casino, 75 audicions musicals, 22 banquets, 15 exhibicions aeronàutiques... Els avions van solcar el cel valencià, per primera vegada es va usar massivament la llum elèctrica i es va alçar una pionera construcció amb formigó armat: el Pont de l'Exposició. València estava encarrilada cap a la modernitat.

El 1907, el periòdic Chicago Sunday Tribune va promoure el primer concurs de bellesa entre les joves nord-americanes, en el qual va triomfar una pèl-roja de dinou anys nascuda a Denver. L'any següent, el periòdic va reptar a diaris de prestigi internacional perquè trobaren als seus països belleses superiors. Al nostre país, l'ABC va respondre a l’«arrogant despatx» llançat des de Chicago i va organitzar un concurs propi. No ha d'estranyar que, en els preparatius de l'Exposició valenciana, algú proposara realitzar una competició semblant i que s'escolliren sis belles joves que simbolitzaren la Regió, València i l'Exposició. Aquestes, com a representants, rebrien al rei Alfons XIII en els actes de la inauguració i serien figures destacades en altres moments de l'esdeveniment. I així es va fer. Es van distribuir 6.000 comunicacions amb les normes del concurs per tots els pobles, animant que concorregueren joves de totes les classes socials, i es va nomenar un jurat (exclusivament masculí) compost per professionals de les belles arts i pròcers de l'Exposició, que va estar encapçalat per Leopoldo Trenor, el germà del promotor. Al concurs es van presentar 97 joves, que van remetre la seua fotografia i una plica amb un lema. Rosita va escollir-ne un en valencià: «Llanes», que tal vegada és un joc amb el nom de La Llosa de Ranes , una de les destinacions del seu pare. Es va crear una gran expectativa social pel resultat del concurs, ja que totes les classes l’interpretaren com una sublimació del conflicte social: la noblesa decadent, per a ratificar la seua distinció; les classes urbanes, d'orientació republicana, per a afermar la seua posició emergent; les capes populars per a destacar enfront dels seus adversaris socials. Tal vegada per aqueixa convergència d'interessos, la comissió va adoptar una solució salomònica: va escollir dues joves procedents de l'aristocràcia local, dues de l’entorn urbà i dues de l’àmbit rural, quota en la qual tal vegada va entrar Rosita, perquè el seu pare era llavors secretari de l'ajuntament d'Almussafes. La premsa va dedicar portades a les reines de la bellesa i l'Exposició els va encarregar luxosos vestits tradicionals amb els quals es presentaren als actes.

El dissabte 22 de maig de 1909, després d'un parell d'ajornaments, es va inaugurar oficialment l’Exposició, amb la presència del rei Alfons XIII i el president del govern, Antonio Maura. Aquest, en el seu discurs, va relacionar la bellesa de les valencianes i la grandiositat de l'esdeveniment: «Ací, on les flors són no res més que un adorn de les dones perquè la seua bellesa es destaque millor, aquestes meravelles que heu improvisat eren precises, perquè segons el contingut havia de ser el continent». A continuació es va procedir a l'estrena de l'Himne de l'Exposició, compost per José Serrano i Maximiliano Thous, i començà una batalla de flors en la qual les sis belleses van muntar en una admirada carrossa. La seua imatge va ser reproduïda per la premsa i s’hi van fer targetes postals. No sabem en quin moment el rei va admirar la bellesa de Rosita, si va ser en la batalla de flors, en la qual el monarca participà muntant en la carrossa de Trenor, o en el sopar posterior, quan les sis joves triades, amb el vestit valencià, van fer un breu parlament davant del monarca i li van oferir una «corbeille» de flors per a la reina, de repòs llavors pel seu embaràs de la infanta Beatriz. Però el cas és que, temps després, el rei faldiller acabaria cortejant Rosita. En el marc de l'Exposició Regional, van visitar València altres dos membres de la família real, els infants, Ferran i Maria Teresa, que també van presidir els Jocs Florals de Lo Rat Penat. En la recepció en l'Ajuntament, Rosita i una altra de les belleses, Joaquina, van oferir a la infanta una cistella de vímet amb flors i fruites, i es van situar a banda i banda del tron de la presidència dels Jocs.

Un mes després, per a complimentar a una delegació de les Illes Balears que assistia a l'Exposició, es va celebrar un acte en el Cercle de Belles arts, en el qual Rosita va interpretar la «Serenata» de Malats i la romanza «La Favorita», acompanyada de López Chavarri al piano. A l'agost, mentre a Barcelona s'apagaven les cendres de la Setmana Tràgica, provocada en part per la reacció popular enfront de la desastrosa campanya de l'exèrcit espanyol a l’Àfrica, Rosita va participar en el recinte de l'Exposició en un festival a favor dels ferits a Melilla: va atendre una tómbola i va interpretar el pasdoble «Atalayón», nom d'una muntanya al costat de la ciutat africana. A l'octubre va interpretar novament «La Favorita» en una altra gala benèfica en el Teatre Principal. Amb tot, l'acte que, en cert sentit, la va immortalitzar amb una escultura a València va ser l'homenatge literari a Teodoro Llorente, amb el qual començarà el nostre següent capítol de la biografia de Rosita Rodrigo.