La pensió de María de los Remedios Salvador Carreres fou debatuda al parlament espanyol, amb la intervenció del govern. Era la vídua de José Quesada Medina, metge que exercí a Patraix. Quesada hagué de nàixer cap al 1820. Es llicencià en medicina a la Universitat de València en l’any 1843, el mateix en el qual va contraure matrimoni amb Maria de los Remedios Salvador, en l’església de la Santíssima Creu, més coneguda com l’església del Carme de València. Potser la parella esperà la titulació d’ell per fer les noces.
Abans de tornar a València, el doctor Quesada exercí la seua professió a Tànger i a un poble de Màlaga. Als dos llocs es trobà amb els efectes de les temudes epidèmies de còlera. La ciutat oberta de Tànger, on va nàixer un dels fills de la parella (en tingueren tres), havia estat delmada per les epidèmies el 1818 i el 1825. Al poble malageny, on Quesada prestà serveis entre el 1853 i el 1855, hagué de combatre també una passada de còlera el 1855, i ho va fer amb tanta determinació que l’Estat li atorgà el «Diploma de la Creu d’Epidèmies».
Entre el 1855 i el 1860, José Quesada exercí la medicina i la cirurgia a Patraix, aleshores un poble amb uns cent habitants. En juny del 1860 començaren a enregistrar-se casos de còlera a València, en una epidèmia que es mantingué fins al novembre d’aquell any. Amb la calor, la malaltia semblava proliferar. Quesada atenia els malalts de Patraix i del carrer Sant Vicent de fora i, en els primers dies d’agost, s’encomanà de la malaltia. Morí a la fi del mes, després que el visitaren alguns col·legues que no pogueren fer més que constatar la presència del còlera.
Als vint dies del traspàs, s’incoà expedient perquè la vídua, que atenia els tres fills, cobrara una pensió. Tal com establien les normes, s’arreplegaren testimonis de quatre metges que afirmaren que la causa de la mort havia estat el còlera, de dotze veïns que donaren fe de la dedicació del doctor i, fins i tot, del rector de Sant Martí (església a la demarcació de la qual estava el carrer de Sant Vicent) que feia constar la bondat de Quesada.
Mesos i mesos després, l’expedient de la pensió arribà al Congrés dels Diputats, que va acceptar atorgar a la vídua una pensió de quatre mil reals (mil pessetes). La cambra parlamentària no va concedir el màxim previst per la llei, que era de cinc mil reals, perquè no estava acreditada la condició que el metge s’haguera encomanat en passar d’un lloc sa a un altre afectat per l’epidèmia, la qual cosa era, segons la normativa, un grau superior d’abnegació. Certament, era ben difícil distingir les zones on hi havia la malaltia.
L’expedient continuà el seu camí i arribà al Senat, que havia de ratificar la decisió. En la cambra alta, tanmateix, les coses es torceren. La comissió, en primera instància, nega la pensió i portà aquest dictamen al ple. Cal dir que la comissió que estudià l’expedient de pensió per a María de los Remedios Salvador estava formada per set senadors vitalicis, la major part amb llargs noms i títols nobiliaris. N’eren: Cándido Manuel María Gaytán de Ayala y Areyzaga, comte de Villafranca de Gaytán, José Viudes Gardoqui, marquès de Rio-Florido, Manuel García Gallardo, el comte de Torrefiel, García Golfín y Vargas, comte d’Oliva, Santiago Otero y Velázquez i Eladio Gallo de Alcántara.
La comissió basava la seua negativa, que argumentà el senyor García Gallardo, en què no constava que el metge haguera estat deu anys a la seua destinació, en què els testimonis dels veïns arreplegats en l’expedient eren de persones de l’arrabal de Sant Vicent, però no de Patraix, on exercia el metge, en què el rector de Sant Martí no era concret en les seues declaracions i, en definitiva, en què el metge no podia estar a València i a Patraix el mateix dia, en tractar-se de dos localitats distintes. De fons hi havia l’intent d’enfrontar-se al govern en la seua política de pensions que els membres de la comissió (tots ells senadors vitalicis!) consideraven un malbaratament. El mateix senyor García Gallardo, que de manera tan vehement defensava l’estalvi de diners públics no atorgant-li la pensió a la vídua, mare de tres xiquets, tenia des de 1845 assignat un sou de 50.000 reals com a conseller reial.
En el debat del dictamen de la comissió en el ple del Senat s’escoltaren les intervencions en contra (i, per tant, a favor de la pensió) de l’oriolà Francisco Santa Cruz Pacheco i Luis Rodríguez Camaleño, que explicaren que el metge podia haver exercit a València abans de l’estada a un poblet de Màlaga, l’amplària de la demarcació de l’església de Sant Martí i la proximitat de Patraix a València, on s’arriba «en sis minuts». Per explicar-ho gràficament a les seues senyories, Santa Cruz afirmà que Patraix era «el Chamberí de València». Fins i tot intervingué el ministre de la Governació, que donà suport decidit a la reclamació de la pensió. La comissió, avergonyida per la contundència dels arguments en contra, proposà un altre dictamen, que s’aprovà sense discusió. La vídua obtingué la pensió de 4.000 reals, amb la qual pogué donar formació als seus fills. Morí el 22 de gener de 1898.
Alguna cosa sabem dels fills de José Quesada i Remedios Salvador. El nascut a Tànger fou Enrique, que arribà a catedràtic numerari de Psicologia, Lògica i Filosofia moral de l’Institut de Múrcia. Va escriure un «Ensayo de un Curso de Filosofía Elemental», que precisament s’edità i reedità a València. La seua posició filosófica estava influïda per les seues idees religioses (va participar en el Congrés Catòlic de Saragossa del 1890). Morí el gener del 1901. El seu germà Ricardo va fer carrera militar. El 1891 tenia el grau de capità. Quan va morir, el gener del 1895 (abans que la seua mare), havia arribat a comandant i prestava servei al 8é Regimient Muntat d’Artilleria, ubicat a la Ciutadella de València. Està soterrat al Cementeri General de la ciutat. Un altre germà, José Quesada Salvador, nascut a València cap al 1859, estudià farmàcia a Madrid i regentà apotecaries a la plaça de la Mercè núm. 7 de València, anomenada farmàcia de la Trinitat, que traslladà després al carrer de les Barques núm. 42, prop del Teatre Principal, i també al carrer Sagrari de Sant Francesc. A la seua apotecaria, José Quesada dispensava en exclusiva alguns remeis, com ara el «Jarabe de Pancreatina», la «Perla Antigastrálgica del Doctor Delgado», per a les afeccions digestives, la llet maternitzada «Glaxo», el purgant «Podofilino», de «l’escola mèdica de Londres», o el «Licor brea de Múnera», que tant curava la tos o l’herpes com el reumatisme o la feblesa general. José Quesada arribà a presidir el Col·legi de Farmacèutics de València. Durant alguns anys a principis del segle XX, José Quesada signà un contracte per gestionar el Teatre Principal, amb la voluntat de programar-hi música de Wagner. Al boticari de xarops i píndoles miraculoses, la Cavalcada de les Valquíries li faria pensar, tal vegada, en les passades del còlera. Són pare, el metge de Patraix, mereix un carrer a València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.