S’hauria de fer un llibre sobre la relació de les dignitats de l’església valenciana amb les dones. Si es fera el llibre, hauria de dedicar un capítol a Bernat Fenollar, que desempenyà càrrecs a la catedral valenciana i mantingué correspondència literària i amorosa amb Isabel Suaris. Fenollar també va participar en el poemari col·lectiu «Lo procés de les olives», un debat en vers sobre les capacitats amatòries de joves i vells, és a dir, sobre quins són aquells que millor es «mengen» les «olives». Fenollar hi defensà que l’home, en «seixantenar», ja no pot «traure d’aquelles pinyol» i la «vella virtut» del «caragol» serà «avorrir» les «genives».
Si es fera el llibre, més d’un capítol mereixeria el papa Borja Alexandre VI, que tal vegada va batre el rècord d’orgia vaticana amb el seu «banquet de les castanyes», celebrat el 31 d’octubre de 1501. En aquesta banquet o ball, segons el diari del prelat alsacià Johann Burchard, participaren activament cinquanta «meretrices honeste, cortegiane nuncupate». A la gran sala, les cinquanta cortesanes nues havien de reptar entre canelobres per agafar castanyes amb la boca, una coreografia que fou el preàmbul d’una orgia desenfrendada. El dramaturg i metge alemany Oskar Panizza va inspirar-se en aquests fets per composar una delirant obra de teatre, «El concili de l’amor» (1894), que li valgué la condemna a un any de presó. Va defensar-se adduint els textos de Burchard i afirmant en la seua apologia que realment s’havia quedat molt curt en la seua peça teatral.
També si es fera el llibre sobre les dignitats eclesiàstiques i les dones mereixeria atenció Juan de Ribera, arquebisbe de València (1569-1611) i virrei del Regne (1602-1604), que detení també la dignitat de Patriarca d’Antioquia. No tenim notícia d’activitat eròtica del Patriarca (ni podem tenir-la, per la moral estrictíssima de la Contrareforma), però sí una certa afició, entre pastoral i morbosa, per les dones.
El Patriarca mantingué un viu interés per tot allò que fóra exòtic, com palesa la important col·lecció d’animals de terres llunyanes que aconseguí arreplegar. Als inventaris del palau trobem el detall dels mamífers i les aus reunits a les seues dependències i horts: «tres ciervos una hembra y uno macho y una servatilla y un paxaro llamado guacamaio», «onze jaulas de junco y yerro muy viejas con tantos paxaritos y dos pares de tórtolas», «dos abestruçes, el uno macho y el otro hembra», «dos sisnes los dos hembras, un puerco espín y quarenta y cinco pájaros differentes que estavan en dos jaulas» i «25 pavos Reales entre machos y hembras». Així mateix tenim notícies que el rei Felip III es mostrà interessat en veure un tigre que tenia l’arquebisbe de València. En els llibres eclesiàstics també hi ha constància del pagament a un ordinari, anomenat Juan Serrano, per l’encàrrec de portar un lleó, propietat del Patriarca, a Madrid, per la qual cosa cobrà 150 reals castellans de les arques de l’eclesiàstic. Potser aquest fet inspirà Cervantes. Cal recordar que en la segona part d’ «El Quixot», cap. XVII, el «hidalgo» Alonso Quijano es troba amb un carreter que porta a la cort un carro amb uns lleons, enviats pel «general de Orán». Seria aquest general un alter ego del Patriarca d’Antioquia? Als horts de Juan de Ribera també hi hagué un parell de caimans, enviats pel virrei del Perú el 1606. Un d’ells, l’anomenat Lepanto, es conserva encara momificat a l’entrada de l’església del Col·legi del Corpus Christi de València, habitualment anomenada del Patriarca. És el cèlebre «Drac del Patriarca» de la rondalla de Blasco Ibáñez.
Potser per aquest interés per les creatures exòtiques, el Patriarca convidà Brígida del Río al seu palau. Brígida era una dona barbuda, nascuda a Penyaranda, a la qual l’arquebisbe va fer pintar. A canvi de la seua estada al palau i de servir de model, Brígida rebé compensacions econòmiques, com ara una de dotze reals consignada en un document de novembre de 1591. El quadre fou venut el 1615 i probablement arribà a la col·lecció de la Sarsuela. La mateixa dona barbuda fou retratada per Juan Sánchez Cotán en un quadre que es pot veure al Prado.
Per les seues funcions pastorals, tal vegada amanides amb el gust per allò inhabitual, el Patriarca feia visites a les monges emparedades que hi havia a València. Tenim constància de la que va fer a les dones que hi havia a l’església de Sant Llorenç el 6 de març de 1571. Un segle abans ja hi havia emparedades en vida a València, com palesen uns versos del «Spill» de Jaume Roig, que parlen d’una dona reclosa, per voluntat pròpia o aliena, a la torre d’una església pròxima a l’actual Mercat Central: «Dins la caseta / de parets feta / hi fonch tancada: / emparedada / sola reclusa». En temps de la Contrareforma hagué de augmentar aquest fenomen. Marcos Antonio Orellana, qui va escriure un «Tratado de las mujeres emparedadas», explicà que n’hi hagueren junt a les esglésies de Sant Esteve, Santa Caterina, Sant Andreu, Sant Nicolau i la Santa Creu (la del Carme). Orellana dóna, fins i tot, el nom de les emparedades que visità el Patriarca: Madalena Calabuig, Catalina Vesant (o Besant), Gerónima i Martina Franca i Esperanza Aparicio. Un document notarial de 1595 (24 anys després de la visita) arreplega encara la presència de Magdalena, Martina i Esperanza emparedades a Sant Llorenç.
També cal fer esment de la relació del Patriarca amb Margarita Agullona, una dona de Xàtiva que ingressà en el tercer orde regular de Sant Francesc. Margarita tenia arrapaments místics que interessaren vivament al Patriarca. De fet, l’arquebisbe acompanyava Margarita quan va morir en desembre de 1600. Cinc anys després del falliment, el Patriarca ordenà que desenterraren el cos de la monja i el traslladaren al Col·legi del Corpus Christi, on fou soterrada de manera extraordinària. Després de morir la monja, el Patriarca ordenà la composició d’una «Relación breve de la vida, virtudes y milagros de Margarita Agullona», on es descriuen aquells arrapaments d’extasi i també, amb una certa ingenuïtat, els combats que la monja lliurava contra el dimoni. Segons la «Relación breve» el maligne li llançava pedretes a la porta de la cel·la, imitava la seua veu per confondre les altres monges, li desbaratava el llit de canyes on dormia, amb unes rajoles per coixí, li llevà l’ungla d’un dit d’un peu o se li aparegué amb la forma d’un clergue que s’havia penjat a un poble de La Costera.
La «Relación breve» inclou cartes enviades per la monja al Patriarca, on ella li descriu els seus episodis místics i les visions, i que sempre signa com: «ovejuela descarriada» «pobre ovejica» i altres fòrmules semblants. Així mateix, el Patriarca encomanà que pintaren diversos quadres de la monja franciscana. Malgrat la relació de miracles que es descriu en la «Relación breve» i el fet que el seu cadàver estiguera incorrupte quan fou traslladat (el que seria, segons el pensament de l’època, un indici de santedat), no se li va obrir procés per canonitzar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.