La tragèdia del Forn de Patraix (1887)

 [Tafaneries valencianes, 4/8/2025, html ací, pdf ací]

Encara que Pascual Sancho Ros va nàixer a un poble navarrés cap al 1814, es traslladà a viure a Torrent, on treballà de forner. Hi va contraure matrimoni en l’església de l’Assumpció, amb Pascuala Medina, que era del poble, i tingueren no menys de set fills. Els quatre primers (Pascuala, Ramón, María i Tomasa) foren batejats a Torrent. Després, marxaren a Picanya (on fou batejat José) i posteriorment a Patraix (on van nàixer Carmela i Alejandro). En el Padró del 1870, el matrimoni i els tres fills menuts consten a Patraix, al pis superior de l’habitatge de l’antic carrer Jesús número 15, que correspon a l’actual carrer Convent de Jesús, també número 15, on es troba ara el forn de José Compañ. Hem de suposar, per tant, que Pascual hi treballà de forner. En el Padró del 1870 no es troben els quatre fills majors. Potser les filles havien contret matrimoni o havien anat a servir a casa d’algun burgés de la capital, mentre que el fill major, el torrentí Ramón (un dels protagonistes principals d’aquesta història) treballava de forner a Torrent. El 1866, quan tenia 29 anys, Ramón va contraure matrimoni, també en l’Assumpció, amb Mariana Andreu, que tindria uns 20 anys.

Cap al 1883, Mariana i Ramón, amb els seus fills, deixaren Torrent i marxaren a viure a Patraix, on, com hem comentat, hi ha constància que havien viscut els pares i els germans menuts d’ell. En aquella època, la parella tenia sis fills: Amparo, Brígida, Josefa, María, Ramón i Bienvenida, la menor. Es posaren a viure en un dels habitatges que s’havia construït a l’interior de l’Hort de Pontons. Aleshores, el que havia sigut un luxós palauet, ornat amb jardins amb escultures artístiques, estava prou degradat. Era propietat de Jiménez del Río i albergava instal·lacions industrials i uns habitatges. Quan arribaren Marina i Ramón s’hi havien edificat unes cases humils, a tall de colònia. Els torrentins es posaren a viure en el número 16, on instal·laren un forn de pa.

Deixant de banda la Guerra, una nit d’estiu de 1887 es desencadenà el drama més terrible que ha conegut Patraix. Sembla que el diumenge 21 d’agost, cap a les 11 de la nit, Ramon Sancho va encendre el forn que hi havia a la planta baixa, per a preparar la fornada del dilluns 22, i marxà a dormir a l’única cambra del pis superior, junt amb la seua dona i els sis fillets. A la vora del forn s’acumulaven fustes i borumballa, i no molt lluny dormia un xicot, Francisco, de 14 o 15 anys, natural de Sedaví, que havia de portar cura del foc i que faria de mosso de l’establiment. Cap a les 2 de la matinada, el mosso se n’adonà que s’havia desencadenat un terrible incendi en la planta baixa i isquè de la casa atemorit i donant crits. Prompte acudiren veïns i el sereno del barri. El foc agafà força i barrà el pas perquè la família poguera eixir per l’escaleta. A més, l’única finestra estava tancada per unes reixes. Ramón aconseguí trencar-les i llançar per la finestra la xiqueta menor, Bienvenida, de 4 anys i que ja patia cremades. Fou empomada per un veí. Quan intentà socórrer la seua dona i els altres fills, ja era tard. Només aconseguí llançar-se ell per la finestra. Quedà molt mal ferit amb cremades i contusions. La mare, Mariana, i els altres cinc fills moriren per l’incendi: Amparo tenia 14 anys, Brígida 13, Josefa 12, i María i Ramón tenien 5 anyets.

Els bombers empraren aigua de la pròxima séquia de Favara per apagar les flames, que ja s’havien estés a les cases 14 i 15. Informades les autoritats, immediatament es presentaren el governador, els regidors Monfort i Libertad, i el jutge de guàrdia, Miguel Pascual Bonanza, que realitzà les actuacions escaients. Ramon Sancho, al qual li fou administrada la unció dels malalts, i la seua filleta Bienvenida foren traslladats a l’Hospital, mentre que els sis cadàvers es portaren al cementeri. Les cases continuaren fumejant durant temps, el que determinà que el mateix tinent d’alcalde, Prosper, es presentara a Patraix amb una altra bridada de bombers. Els forners de la ciutat obriren una subscripció a fi d’arreplegar diners per a l’infortunat company. La xiqueta Bienvenida millorà prompte, però no el forner Ramón, que, en saber que havia perdut la dona i cinc fillets, patí un episodi de bogeria.

Al setembre d’aquell any, el periodista Luis Gil Sumbiela, un home molt preocupat per la infància, pogué comentar-li a la reina Isabel II (regenta del futur Alfons XIII), la situació de la xiqueta Bienvenida Sancho Andreu. La reina va consultar el governador de València, Polanco, per saber si era més convenient concedir-li una donació o ingressar-la en un col·legi i cobrir les despeses. Aleshores aparegué en escena, el cardenal Antolín Monescillo y Viso, aleshores arquebisbe de València, que s’oferí a afillar-se la xiqueta i cobrir les despeses del seu col·legi. El 16 de març del 1888, quan pare i filla anaren al palau arquebisbal perquè l’arquebisbe coneguera la xiqueta, Bienvenida, suposant que l’abandonarien allà, començà a plorar. Decidiren que marxara a Torrent, fora cuidada per una de les ties (Pascuala, María o Tomasa) i que, quan anara a l’escola, l’arquebisbe pagaria els costos. El pare, Ramón Sancho, amb els diners que la reina regent havia fet remetre, pogué llogar un forn de Patraix, probablement aquell en el qual havia treballat son pare i que encara es conserva al carrer Convent de Jesús (el de Compañ), comprar-se un carro, un cavall i una bona quantitat de farina. Després de Ramón, el forn passà a familiars de Torrent, perquè, en l’Anuari comercial del 1914, l’establiment apareix amb dos propietaris Pascual i Miguel Andreu, probablement relacionats amb uns altres Andreu que, el mateix any, fundaren una xocolateria a Torrent, encara famosa pels seus bollets.

Orgull de pública

 Opinió, 2/7/2025, html ací, pdf ací

Només en quotes de batxillerat (que té dos cursos), els progenitors que porten les seues filles i els seus fills a centres de titularitat privada a la nostra Comunitat paguen uns 40 milions d’euros en conjunt. Com que a les proves d’accés s’han presentat vora 6.300 estudiants de centres privats, les quotes hauran suposat més de 3.200 euros per alumne. I això sense comptar altres despeses (uniformes, extraescolars, etc.).

Potser els progenitors realitzen contents la despesa, com una inversió per a garantir a les seues filles i fills un millor accés als estudis superiors. Doncs les dades mostren que aquesta expectativa d’inversió no té cap fonament.

Segons les dades fetes públiques per la Conselleria d’Educació i arreplegades en una taula per Levante-EMV el dia 23, amb els resultats de més de 450 centres, no arriba a un punt percentual la diferència entre la proporció d’alumnat de centres de titularitat privada i la proporció d’alumnat de centres de titularitat pública que ha assolit en aquesta convocatòria l’apte, la qual cosa els permetrà accedir als estudis superiors. Només una diferència de 0,9 % d’avantatge, amb xifres que estan en els dos grups al voltant del 95-96% d’accés. Pràcticament res.

Però ja posats, quan repassem els resultats de la prova, tampoc sembla que el fet de pagar religiosament les quotes (o quotes als religiosos, tant se val), servisca de molt: 6,41 de mitjana de l’examen en la privada; 6,38 en la pública: 3 centèsimes. La cosa els ix als progenitors que paguen les quotes als centres privats a més de 10 milions d’euros la centèsima!

Clar que els progenitors poden pensar que el truc no està en la nota que puguen traure les seues filles o els seus fills en la prova, sinó en el fet que tinguen «unflada» la nota de l’expedient, que després es combina amb l’altra. Doncs, tampoc. Encara que, com és sabut, alguns centres privats afavoreixen la repetició d’exàmens per pujar nota o fan servir altres trucs, les dades són tossudes: mitjana d’expedient a la privada: 7,85; mitjana d’expedient a la pública: 7,74, val a dir, una diferència de 0,11 punts: un 1,1% del total! De nou, pràcticament res.

Fins i tot si fem subtils proves estadístiques, com l’anomenada Xi quadrat, el resultat és el mateix: no hi ha diferència significativa de rendiment segons la titularitat dels centres.

En resum, els centres de titularitat pública, sense disposar dels mètodes de selecció que tenen els centres privats per a garantir un alumnat d’una classe socioeconòmic superior, estan al mateix nivell de rendiment pel que fa a les proves d’accés als estudis superiors. Orgull de pública.

L’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu

Tafaneries valencianes, núm. 120, 23/06/2025, html ací, pdf ací

El Convent del Peu de la Creu

A l’Arxiu Històric de la Noblesa (AHN) de Toledo es conserva un document singular: l’oferta nadalenca de les monges del Peu de la Creu de València a la comtessa d’Almodóvar.

El convent de la Mare de Déu dels Dolors al Peu de la Creu fou fundat en 1597 per Cristóbal Sánchez de Borja, membre de la important família dels ducs de Gandia, que també va obrir altres cenobis a Catalunya (Vila-rodona, Marçà, Santpedor, Empúries, etc.), on morí. Primer fou monjo dominic, però després ingressà en l’Orde dels Servents de Maria (servites). El convent donà nom a un carrer, anomenat antigament de la Bota Grossa i després l’Ample del Peu de la Creu. A la part de darrere hi hagué el carrer del Torn del Peu de la Creu, també anomenat de les Monges Servites, ara dedicat a l’editor Manuel Aguilar. L’església, a la banda del carrer Maldonado, era coneguda perquè s’hi donava culte a Sant Pelegrí.

L’oferta de les monges servites

El comtat d’Almodóvar va sorgir d’una fundació testamentària de Francisco Almodóvar, datada el juny de 1583, i assolí la categoria de comtat en temps de Carles IV. El primer comte d’Almodóvar, en 1791, fou Rafael Ortiz de Almodóvar y Pascual de Ibarra. En 1844, la comtessa era Pascuala Valeriola y Ortiz de Almodóvar, casada amb el militar i polític liberal Ildefonso Díez de Rivera y Valeriola. Fou a aquesta dama a la qual s’adreçaren les monges del Peu de la Creu per a fer-li l’oferta de productes per al nadal. En un document signat per «Sor Manuela de la Cruz» hi ha la següent relació de confitures i dolços nadalencs: «Cabello de ángel, Ciruelas, Cascabelicos, Pera, Tomate, Acerolas, Melocotones, Sandía, Naranjas, Lima imperial, Bresquillas, Limoncitos, Melarrasa o almíbar a 4 reales, Casca de batata a 4 reales 12 dineros, Casca de poncil a 4 reales, Dulce seco a 4 reales 12 dineros». Com explica el mateix Arxiu, els «cascabelicos» eren unes prunes, xicotetes, de la varietat syriaca, i de les quals es poden fer passes. D’altra banda, la llima imperial sembla que és un híbrid de llima i pomelo. El que la monja diu «melarrasa», de la qual no hi hem trobat més notícies, tal vegada siga un precedent de la «malarrabia» cubana, que és un dolç que es fa amb moniatos i canella. També tenim la casca tradicional, una elaborada amb moniato (en la carta es dubta entre escriure «batata» o «patata») i una altra amb «poncil», que també s’anomena «poncem», «poncir» o «naronja», i que és un fruit semblant a la llima, de corfa molt grossa i aromàtica, que serveix per a confitar en almívar.

Aquests productes no només eren per al consum de la família dels comtes, sinó també per a regalar com a estrenes nadalenques. També l’Arxiu de la Noblesa conserva un altre document, que se suposa de desembre de 1842, en el qual probablement la comtessa dicta a algun secretari el llistat de les estrenes per a repartir. Podem suposar que el document estava adreçat a allò que s’havien de donar a València, on també tenien casa aquests nobles, i que la comtessa es trobava a una localitat distinta, potser a Ontinyent, on disposava d’un palau (a hores d’ara, el Palau de la Vila, a la plaça de Sant Roc), a Múrcia, on també hi ha un palau dels Almodóvar, o en altra localitat.

Repartiment d’estrenes

En primer lloc, sorprén la gran generositat amb Lorenzo Muriel López de Villanueva, qui fou «Contador titular de los Caudales de Propios Rentas y Arvitrios (sic) de la Muy Noble, Magnífica, Fiel y Leal Ciudad de Valencia», val a dir, el responsable dels impostos municipals, al qual els comtes d’Almodóvar regalen «una bandeja con 12 tarros, de a 2 libras cada uno de dulce, de este modo: 3 tarros [de] limoncitos, 3 de guinda, 3 de melocotón y 3 de moscatel; 2 pavos y 1 arroba de garbanzos de los mejores que hallen». Sembla que la família dels comtes volia estar a bones amb els recaptadors d’impostos.

Després, per a un advocat també hi ha estrenes generoses: «Al Abogado D. Juan Antonio Pérez, los tarros, lo mismo que digo arriba, en una bandeja; 2 pavos y una arroba de cacao, si lo hay, de Soconusco, y si no, del más superior que haya, y limpio; una arroba de azúcar florete superior y una libra de canela de la mejor.» El cacau de Soconusco es produïa a l’actual estat de Chiapas (Mèxic) i tenia a veure amb el consum de xocolata per les classes superiors.

També hi ha el detall d’estrenes de menor importància per a serfs i persones ocupades pels comtes: «A Manuel el sangrador, un pavo; a Salvador el aguador, además de la gallina, se le darán 20 reales de vellón; a la tía Miguela de Burjasot, una gallina y un duro; a los que están en el huerto, una gallina; al lacayo, una gallina y una casca grande». A continuació, fins i tot es detalla el que ha de rebre el secretari que pren nota: «Ustedes tres y el ama, una casca grande a cada uno y un duro cada uno, que son: usted, Vicenta, Antonio y el ama. A Vicenta la lavandera, si vive, le darán una casca grande y sino tiene gallinas le darán una y, si tiene suyas, no más la casca; a Mariano el peluquero, otra gallina». També el document preveu una estrena «a los locos, 8 reales», val a dir, un donatiu de diners a la gàbia dels folls de l’Hospital.

El ducat d’Almodóvar perviu, encara que fa uns anys la família del duc fou sacsejada per un crim masclista comés pel seu germà. El succeït esdevingué a la mateixa urbanització de luxe on foren assassinats els marquesos d’Urquijo. D’altra banda, el convent del Peu de la Creu a València fou enderrocat el 1941, i fou traslladat a una nova fundació conventual a Mislata, al seu carrer Major, 38.

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (II)

 Tafaneries valencianes, 5 de maig de 2025, html ací, pdf ací.

La societat valenciana quedà trasbalsada pel quadruple assassinat que es va produir el dia de Sant Jaume a la plaça de les Mosques. S’hi van trobar els cossos, cosits a ganivetades, de dues jovenetes anomenades Francisca, la casera del palau, María, i el vell propietari Gregorio. El comissari Ramón Montalt, que estigué present quan es trobaren els cosos, començà immediatament la recerca d’uns crims que no semblaven provocats pel robatori. Montalt fou un comissari exemplar, que cinc anys després, com a reconeixement dels seus mèrits, fou promogut a cap o inspector de la Vigilància Pública. De la instrucció del sumari s’encarregà el jutge de primera instància, Antonio Martínez Gil.

El registre del Cementeri General diu que el 8 d’agost fou inhumat Gregorio Mayans a la secció primera dreta (número 0719, tramada 4a). Potser l’acte s’endarrerí per practicar diligències judicials o esperar l’arribada de familiars. No hi ha constància del soterrament de les dones en nínxol o tomba pròpia a la ciutat València. Probablement acabaren en la fossa comuna, com era habitual en l’època, o foren soterrades a l’Horta Nord, d’on procedien les famílies.

Poc a poc, les recerques del comissari Ramón Montalt esbrinaren qui havia sigut el culpable del terrible quàdruple homicidi. L’autoritat judicial dictà edictes i pregons. Un més després dels fets, el 20 d’agost, la premsa informà que el comissari tenia identificat el criminal, encara que faltava arreplegar proves i, sobretot, detindre’l. Com que les recerques s’adreçaren al poble de Vallada, i bona part del veïnat va comparéixer per a prestar declaració voluntàriament.

Finalment, el dimarts 23 d’octubre de 1852, quasi tres mesos després dels assassinats, abans del migdia foren detinguts l’escrivent Juan Díaz y Castro i la seua muller Luisa Ladvenant y Rosell, en una alqueria de La Cadena, al camí del Cabanyal. També fou detingut un altre individu. La detenció la practicaren Montalt, l’agent de policia Guillermo Lapaz García i dos vigilants més. En tenim poques referències. La dona, Luisa (que realment fou batejada com María Carmen Luisa Tadea Estefanía Vicente) havia nascut a València el 1797, i tenia 55 anys. Podem suposar una edat semblant en Juan Díaz y Castro, l’escrivent. Hem de recordar que, en l’època, un escrivent era tant un secretari com un administrador.

Encara foren detingudes posteriorment més persones. La relació es completà amb Francisco Díaz y Castro, que hem de suposar germà de l’escrivent, Eduardo Díaz y Ladvenant, que seria fill de José Díaz i Luisa Ladvenant, i dos homes més: Ignacio Romero y Pusa i Federico Martínez.

El 17 d’octubre de l’any següent, 1853 i després de la instrucció que havia realitzat el jutjat del Mar, s’assenyalà l’obertura del judici en la sala primera de l’audiència territorial, que aleshores ocupava la seu de les antigues Corts i de l’actual palau de la Generalitat. Contra el principal acusat, l’escrivent José Díaz, s’havia plantejat la pena de cadena perpètua. Aquest demanà poder assistir al judici i el tribunal accedí. Eren dies d’intenses pluges a València.

Tinalment, el jutge dictà cadena perpètua per a l’escrivent Juan Díaz y Castro, que hauria sigut l’assassí de les quatre persones. Suposem que fou l’administrador de Gregorio Mayans, perquè va poder accedir al palau en diumenge. Tal vegada, per alguna raó, matà el vell i el seu crim fou descobert paulatinament per les dones, per la qual cosa decidí acabar amb la vida de la casera i la de les dues jovenetes, que aquell dia, l’últim de les seues vida, anaren fatalment de visita a veure la cosina. A més de la cadena perpètua, el múltiple homicida fou condemnat a interdicció civil (privació de drets), inhabilitació perpètua absoluta i subjecció a la vigilància de l’autoritat durant la seua vida, cas que l’autoritat política li atorgara l’indult (el que no consta que succeïra). També el jutge determinà que havia de pagar 20.000 reals, 5.000 als hereus de cadascuna de les seues víctimes.

A més de la cadena perpètua a Juan Díaz y Castro, foren condemnats a cinc anys i cinc mesos de prisió menor la dona de l’escrivent, Luisa Ladvenant, i Ignacio Romero. Tal vegada se’ls imposà la condena per donar-li al quàdruple assassí alguna col·laboració o per amargar-lo durant mesos. Els tres condemnats, José Díaz, Luis Ladvenant i Ignacio Romero, foren condemnats també a pagar cadascú d’ells una tercera part de les costes judicials.

Altres dos detinguts, Francisco Díaz i Federico Martínez, foren «absueltos de la instancia», que vol dir que no hi havia proves suficients per condemnar-los, mentre que el fill de Juan Díaz i Luisa Ladvenant, es declarà innocent i es determina la seua posada en llibertat.

Un any després del quàdruple assassinat, el dimarts 26 de juliol de 1853, se celebrà un funeral per les víctimes en l’església de Sant Esteve, la més pròxima a la plaça de les Mosques.

El palau de la plaça de les Mosques número 4 passà a propietat del comte de Florida. Encara hi hagué un delicte més, però de dimensió molt menor. En 1880, una criada del palau, que vivia al carrer Ripalda, número 21, furtà un parell d’arracades d’or, un altre d’argent i algunes joies. La dona fou detinguda. Pocs anys després, la tradicional plaça de les Mosques passà a anomenar-se plaça de Mossén Milá.

 

Quatre persones assassinades a la plaça de les Mosques (I)

 Tafaneries valencianes, núm. 118,  28 d'abril de 2025, html ací; pdf ací.

 La plaça de Mossén Mila, antigament anomenada de les Mosques, perquè s’hi trobaven algunes carnisseries, és una placeta ombrívola, al cor de la ciutat de València. El calorós estiu de 1852 patí la seua hora més fosca, quan s’hi perpetraren quatre assassinats. Podem reconstruir alguns fragments d’aquesta tràgica història de «true crimes» per posar, com diu Carles Porta, llum a la foscor.

A la fi de juliol de 1852 s’esperaven dies de ponentà i la premsa comentava que, després de passar pels banys a la platja, una part de la ciutadania fugiria a la muntanya. El dia 25 del mes, la celebració de Sant Jaume, caigué en diumenge. Per tant, podem imaginar un dia estiuenc, en el qual molts habitants de la ciutat de València aprofitarien el descans setmanal per acostar-se a la mar, passejar pels carrers buscant l’ombra o visitar persones conegudes. Precisament així van fer dues jovenetes, les dues anomenades Francisca.  Eren Francisca Vicent Riera, de vint anys, i Francisca Vargas Muñoz, de quinze. Llevat del pare d’aquesta, que era murcià, la resta de progenitors de les jovenetes foren batejats a l’Horta Nord (Burjassot, Carpesa i Godella). Elles, però, ja van rebre el primer sagrament a la ciutat: la de vint anys a Sant Miquel, enllà de la Porta de Quart, i la de quinze a la Santa Creu, val a dir, al barri del Carme. Això fa pensar en famílies que, com fou molt habitual en aquella època, deixaren l’horta per anar a treballar a la ciutat. Doncs bé, comencem el relat amb Francisca Vicent i Francisca Vargas que, poc abans del migdia, passegen per la ciutat per anar a veure una cosina de la més jove. Aquesta tercera dona era María Muñoz Soriano, que aleshores tenia trenta-tres anys.

Maria Muñoz havia sigut batejada a Godella, com també els seus pares reberen el sagrament a l’Horta Nord (Burjassot i Godella). Per tant, no costa molt suposar que, com la cosina i la seua amiga, també va traslladar-se a València. Probablement havia passat mitja vida a la capital, «servint», com es deia a l’època. Quan les dues jovenetes visitaren Maria, aquesta era la casera, val a dir, la criada major, del senyor Gregorio Mayans Vives de Cañamás, i lògicament habitava al palau del senyor, que estava a la plaça de les Mosques (ara, de mossén Milà), número 4. Cal dir que, en aquella època, València estava organitzada en quatre quartells: Serrans, Mercat, Sant Vicent i Mar, tot just on estava la plaça o placeta de les Mosques. La plaça era un lloc tranquil, com ho demostra el fet que hi vivien molts eclesiàstics (en l’època: Pedro Aris, Faustino Benito i Matias Sanz, canonges de la Seu, visqueren als números 6, 7 i 9, i Francisco Valero, notari de la cúria, al 2).

Gregorio Mayans era un home major, que tenia setanta-tres anys. Ell procedia d’Oliva, igual que el seu avi, el famós il·lustrat valencià Gregorio Mayans y Siscar, un erudit, historiador i lingüística que també va fer l’edició de les obres completes de Lluís Vives. El senyor Gregorio Mayans habitava al seu palau de la plaça de les Mosques, que ja apareix en el plànol de Tosca de principis del segle XVIII.

Gregorio Mayans y Vives de Cañamás no tenia família i hem de suposar que administrava les seues rendes, que hauria heretat tant del seu pare, Manuel Mayans y Pascual, com, sobretot, de la seua mare, Josefa Teresa Vives de Cañamás, una noble, la família de la qual tenia casa pairal a Benifairo de les Valls, que encara perviu (encara que en estat lamentable), i que, a més, després de la mort del seu home (que fou assassinat), es va encarregar de vendre la rica biblioteca que havia acumulat el seu sogre, l’il·lustrat valencià.

Manuel i Josefa tingueren quatre fills (Gregorio, Margarita, Bernarda i Juan Antonio). Gregorio era el major i tindria uns catorze anys quan mataren violentament el seu pare. Uns cinquanta anys després, podem suposar-li una vellesa plàcida al palau de la plaça de les Mosques, atés per María Muñoz i amb altres empleats seus, secretaris o comptables, no es trobarien a la casa en aquell diumenge en el qual el destí de tots els presents donà un gir imprevist i tràgic.

Aquell dia de Sant Jaume de l’any 1852 per la nit, quan el vigilant del barri 2n del districte del Mar, Manuel Balomar, va fer la ronda i passà pel palau, es trobà la portalada oberta, el que no era normal, i dos homes dins del pati de la mansió, que tocaven a la porta de l’habitatge. Podem suposar un pati com els tradicionals dels palaus de planta gòtica, amb un pou, una escala als pisos superiors, un lloc per a deixar els carruatges i una o més portes per a accedir a la zona habitada.

Un dels dos homes, el jove Rafael Vargas Muñoz, de catorze anys, li explicà al vigilant nocturn que havien anat a buscar a la seua germana, Francisca Vargas (la joveneta de 15 anys), que amb una amiga, Francisca, havien marxat de casa per a visitar a una cosina seua, al palau de Gregorio Mayans, però que no havien tornat a casa, per la qual cosa, preocupats, havien marxat a buscar-les.

El vigilant nocturn marxà ràpid a comunicar els fets al comissari inspector, Ramón Montalt, que vivia al carrer del Pont dels Ànecs, 4 (al barri dels pescadors, que correpondria a la vorera de llevant de l’actual plaça de l’Ajuntament, on es troba ara el palau de Correus). Montalt va intuir que alguna cosa greu s’havia produït i informà dels fets al jutge de primera instància del quartell del Mar, José del Soto, el qual precisament vivia al carrer del Mar, número 41. Aleshores el jutge, el comissari, el vigilant nocturn, dues brigades de serenos i alguns vigilants més es dirigiren al palau de la plaça de les Mosques, on arribaren passades les onze de la nit.

Després que cridaren inútilment, el jutge ordenà que portaren una escala de mà. Els agents accediren pel balcó i obriren la porta a la comitiva. Al pis principal no trobaren res significatiu. Però, en pujar al segon pis per l’escaleta interior, se n’adonaren que hi havia un rastre de sang que portava a una cambra superior, tancada amb clau. El jutge ordenà trencar el pany i, quan finalment obriren la porta, pogueren veure amb l’escassa llum dels fanals que portaven quatre cadàvers cosits a ganivetades: les dues jovenetes anomenades Francisca, la casera María i el vell propietari Gregorio. L’escena presentava una violència extrema: el cos que menys ferides havia patit no menys de deu punyalades. Se suposà que els crims s’havien produït entre les dos i les set de la vesprada.

La premsa donà notícia del succeït i la societat valenciana quedà commoguda: no hi havia memòria d’un quadruple crim a València, i menys a la tranquil·la plaça de les Mosques (continuarà).

De creïlles

 [Tafaneries, 117, 24/03/2025, html ací, pdf ací]

Per què a valencià diem «creïlles» i no «patates», encara que també es pot escoltar «pataca» a comarques castellonenques? La raó és que als camps valencians, abans de l’arribada de les creïlles «americanes», ja s’arreplegaven uns tubèrculs semblants, les anomenades ara «tòfones del desert», que es troben a les arrels d’uns plantes del gènere «terfezia» i de la família «terfeziaceae», que creixen de manera endèmica a les zones àrides i semiàrides de la Mediterrània meridional i l’Orient Mitjà. Les «tòfones del desert», com també es diuen, es crien al sud d’un imaginari paral·lel que passa per les terres valencianes. Per la semblança amb els tubèrculs ja coneguts, a terres valencianes anomenaren «creïlles» (o també «creadilla», «creaïlla», «criaïlla», «queradilla» i altres formes) a l’aliment que arribà d’Amèrica. Coromines suposà que la paraula «creïlla» fou un manlleu del castellà «criadilla» («de planta», «de mata», per distingir-les dels testicles dels animals, designats amb la mateixa paraula), que també adoptà la forma «turma» i a les Illes Canàries «papa cría».

Val a dir, abans de Colom o Hernan Cortés, que fou qui primer parlà de «patata yuca» en les seues epístoles, el valencians ja menjaven «creïlles». Així s’explica que el Mestre Robert de Nola (1520), que fou cuiner del rei Ferran de Nàpols (fill il·legítim d’Alfons el Magnànim), incloguera en el seu llibre de receptes de cuina, l’anomenat «Libre de doctrina per a ben seruir, de tallar y del art de coch», un capítol sobre «De capirotades de toferes» (val a dir, de tòfones o creïlles), que el traductor castellà (1525) traslladà com: «Capirotadas de toferas o criadas de tierra o turmas». És a dir, les creïlles precolombines s’anomenaren «toferes» (tòfones), d’on es conservà el català «trumfes» (Andorra, nord de Lleida), però que ací fou «creïlles».

D’altra banda, la creïlla americana hagué d’introduir-se al camp valencià prou de temps després d’aquell receptari. L’il·lustrat saforenc Gregori Maians, per exemple, proposava el seu conreu en el llibre «Orígenes de la lengua española» (1737): «[La patata] después que en Málaga ha provado tan bien; i me persuado que en mi patria Oliva provaría mejor, siendo tan excelentes sus cañas dulces». El 1800 hi hagué escassetat en el conreu de civada, l’exércit hagué de donar faves als cavalls, el que no semblava recomanable, per la qual cosa el rei proposà que hi haguera més conreu de creïlles, i el capità general de València, Nicolás de Arredondo, li ho va comunicar a la Societat d’Amics del País de València, perquè hi afavoriren el conreu «de este fruto». La Societat convocà un premi al llaurador que més creïlles collira, i la documentació conservada acredita que el 1804 s’hi presentà José Cutanda d’Ares dels Oms. Poc després, la Societat creà una comissió per a estudiar les varietats de «criadillas» o «patatas americanas», que elevà alguns informes (1835, 1836). Els llauradors que les havien plantat, com Luis Corset de l’Horta de Russafa, n’estaven satisfets. Fins i tot el rector de la Universitat de València ordenà que es feren proves al Jardí Botànic.

L’èxit del conreu de les «patatas americanas» fou tan considerable que l’abril de 1917, una comissió dels alcaldes de Torrent, Llíria, Sagunt, Sueca i València convocà una reunió a l’Ateneu Mercantil per a organitzar la seua exportació.

En definitiva, en parlar de «creïlles», el poble valencià va fer igual que l’alemany, que agafà una paraula anterior per a anomenar el producte arribat d’Amèrica. Així, segons el diccionari dels Germans Grimm, l’alemany «Kartoffel» deriva de l’italià «tartofolo», que vol dir precisament «tofera» o tòfona xicoteta (com «creïlla»!). I des de l’alemany passà al danés, al romanés (kartofi), al búlgar (karloff), al ucraïnés (kartoplya) o al rus (kartoshka). Per cert, a Alemanya encara es manté el costum de deixar damunt de la tomba de Frederic II de Prússia, el Gran, que es troba al jardinet del palau de Sanssouci (a Postdam), unes creïlles en record de la seua promoció del conreu de la creïlla a terres prussianes a meitat del segle XVIII (poc després de la recomanació de Maians, que mantingué correspondència amb erudits alemanys), conreu que salvà de la fam la població camperola prussiana (seria el nostre Maians l’inspirador d’aquella mesura reial?). És clar que altres llengües adaptaren el mot «batata» dels taïnos del Carib. El francés en fa «pomme de terre», literalment «poma de terra», el que és una adaptació del llatí «malum terrae», que designava els tubèrculs comestibles (el mateix que fa el basc: «lursagar»). Encara que al Canadà o Bèlgica també en diuen «patate».

Tanque l’article amb un curiós enigma. La professora universitària Irma Fuentes, de Mèxic, em comentà que als mercats on ella compra a la capital, el districte federal, anomenen «patatas valencianas» a les creïlles xicotetes, que serveixen de guarniment als plats. No trobe més explicació a aquest ús que el fet que, en un passat remot, alguna persona coneixedora de la diferència entre les antigues «creïlles» valencianes, de mida més reduïda que les procedents d’Amèrica, difonguera aquesta denominació a terres mexicanes, un ús lingüístic que, cas de confirmar-se la hipòtesi, seria pràcticament un fòssil centenari. No hem mantingut a terres valencianes el conreu de les tòfones del desert, però la paraula potser ha perviscut en mercats llunyans...

«Choosing», llengua i beneficis

Opinió, 14 març 2025 html ací

Per què calia fer una consulta sobre la llengua base i quin ha sigut el resultat? Intentaré respondre breument a les dues qüestions. En primer lloc, cal imaginar una immensa quantitat de diners: els beneficis de l’ensenyament privat a Espanya: 755 milions d’euros (directes i declarats, segons les últimes dades de l’INE del curs 2019/20), val a dir, dos milions d’euros al dia! Aquest gran negoci (amb més beneficis que Mercadona i amb una fiscalitat ínfima) explica per què a les llars espanyoles l’ensenyament els costa 1,4 vegades més que a les alemanyes, 2,6 vegades més que a les franceses i 4,1 vegades més que a les llars de la modèlica Finlàndia. Des de les polítiques neoliberals de Thatcher i Bush Jr. és conegut que el negoci de l’ensenyament s’incrementa amb les polítiques educatives del «choosing», el que ací es diu «llibertat educativa», la qual cosa exigeix com a condició el districte escolar únic o els rànquings, entre altres coses.

Ja està demostrat que la política escolar del «choosing» augmenta les desigualtats socials i educatives, però res no els importa a aquells que tenen muntat el negoci i als seus polítics servicials. Hi ha prou en llegir les anàlisis de Geoff Whitty per al cas britànic o de Diane Ravitz per a l’estatunidenc per a veure els efectes nocius. A casa nostra i des del canvi de segle, les quotes pagades a l’ensenyament no universitari han crescut un 2,66% anual i ara estaran, com a mitjana, en uns 1.556 euros per estudiant i curs. Per la seua banda, les de l’ensenyament universitari s’han incrementat a raó d’un 2,81% anual i ara seran d’uns 5.687 euros de mitjana. Però parlem només de les quotes i no d’altres despeses, com ara, uniformes, extraescolars, etc.

Per a mantindre la demanda de l’escola privada i concertada i els seus beneficis, no res millor que embolicar la troca a l’escola pública i desacreditar-la. I la política del «choosing» porta trenta anys palesant la seua eficàcia per a aquest objectiu. Per què alterar els plans lingüístics dels centres educatius quan no hi havia cap problema? Fonts de la Conselleria han adduït que ha hagut 6 denúncies individuals en contra del model lingüístic vigent. Tot tenint en compte que hi ha més de 720.000 alumnes, no sembla un motiu significatiu. Però ara, amb la consulta, s’obligarà a milers de xiquets i xiquetes a tindre una llengua base diferent de la triada per les famílies. És el cas, per exemple, dels 3.927 alumnes de municipis de la zona castellanoparlant que han triat valencià i no tenen cap garantia que es respecte la seua opció perquè la norma no obliga a la Conselleria a establir com a llengua base el valencià a la zona castellanoparlant.

Pel que fa a la nostra llengua, la consulta ha aportat ben poca cosa que no fora ja coneguda per les enquestes sociolingüístiques (per cert, enguany caldria fer-ne una, perquè la sèrie començà el 1995 i es realitzen enquestes generals cada cinc anys, encara que no sembla que la Conselleria ho tinga previst). Hi ha una divisió social i lingüística clara entre el que passa a Castelló i València i el que esdevé al sud d’Alacant. A Castelló i València (on més d’un 29% dels vots dels municipis de la zona castellana han demanat valencià), la nostra llengua és l’opció de les classes populars, que s’han mobilitzat per a la consulta (fent “subpolítica” que deia Ulrich Beck), i el castellà es relaciona amb les classes superiors (des de fa cinc segles!). Tot considerant que l’escola privada i concertada és la preferida per les classes superiors, tot això explica, per exemple, una gran correlació entre el percentatge d’escola pública i el de vots a favor del valencià en els municipis de la província de València (R=0,62).

La situació al Sud, però, és diferent. Ja vaig explicar ací (25/5/2024), que hi tenim una gran bossa de pobresa i desigualtat, que opta pel castellà. Els informes de Fedea previs a la pandèmia mostren que entre els 10 municipis espanyols amb més de 50.000 habitants, amb menor renda personal, es trobaven Elda, Torrevella i Oriola; és el cas també de pobles amb menys habitants, com ara Rojales, San Fulgencio, Cox i San Miguel de Salinas. Elda també es troba entre els grans municipis amb major desigualtat, i el mateix passa amb les localitats esmentades, San Miguel de Salinas, Cox o Asp.

Sobre aquest camp adobat de pobresa i desigualtat, Vox i PP arreplegaren el 56,3% dels vots en les últimes autonòmiques (en el conjunt, el 48,9%). És a aquest electorat al que s’adreça la mesura populista de, amb l’excusa del «choosing», afavorir exempcions, exoneracions, exàmens en castellà o acreditacions oficials sense haver de dir ni pruna en valencià. És clar que aquesta política lingüística va en contra de la promoció del valencià, a la qual estan obligats els poders públics, i dels criteris pedagògics que justifiquen el plurilingüisme. Només una dada de l’INE: un 22,2% de la població adulta diu que coneix 2 o més llengües estrangeres, percentatge que és superat precisament a les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia i que no és superat per cap de les Comunitats monolingües. A més a més, la castellanització nodreix una perillosa escissió social, difícil de recosir.

Però ni la promoció del valencià ni la del plurilingüisme semblen objectius dels responsables de l’educació valenciana. De fet, la nova normativa disminuirà en molts casos la presència de l’anglés, per no parlar de la quasi inexistent segona llengua estrangera (la mitjana de segones llengües estrangera en Secundària en la UE és d’1,6; a Finlàndia, 2,2; a Espanya 1,4, és a dir, està per baix de la mitjana).

Del que estem parlant, per tant, no és de «llibertat educativa», ni de models lingüístics, sinó d’una altra cosa. Recordeu sols que l’ensenyament privat i concertat guanya més de dos milions d’euros al dia.