Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II)

 Tafaneries valencianes html ací.

Quan encara no tenia 30 anys, Esteban Celda havia participat en dos temptatives revolucionàries, per les quals havia sigut condemnat a mort i indultat, i havia sigut fet presoner pels carlins. Després de ser alliberat, probablement fou gratificat amb un ascens militar.

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos proclamà a Sagunt el jove príncep Alfons (fill d’Isabel II i, suposadament, del seu cosí Francesc d’Assís) com a rei d’Espanya. Amb el “Crit de la Garrofera” del militar, es materialitzà la restauració borbònica i, lògicament, Esteban Celda, d’ideari republicà, tornà a alçar-se en armes contra el nou rei borbó.

El 13 de març del 1875, quan tindria uns 29 anys, isqué d’Aiora cap a Teresa de Cofrents, dirigint un grup de catorze soldats i dos caporals. Quan arribà al post que servia de fita per demarcar els termes dels dos pobles, ordenà formar la tropa i llançà una arenga republicana, afirmant que Barcelona i Saragossa s’havien sublevat i que València estava a punt de fer-ho. Exclamà: “Viva la Federal!”. Val a dir: Visca la República Federal! Afegí que si algun dels homes no estava conforme amb la proclamació republicana, que donara un pas endavant, el que cap d’ells va fer. Seguiren la marxa, però el caporal Jose María Valdés s’escapolí per tornar a Aiora i denunciar la insurrecció. En arribar a Teresa, l’altre caporal, Manuel García Fillol, li ho comunicà a l’alcalde. Sembla que no volgueren fer una crida general (potser per les simpaties republicanes de part de la població). Així que un petit grup s’armà i anaren a detindre Esteban Celda. La mateixa força que ell comandava la vespra fou la que el custodià en el seu trasllat a Aiora. Fou empresonat una altra vegada, expulsat de l’exércit i novament condemnat a mort. Sembla que fins i tot arribà a estar “en capella”. Se’n salvà per la intermediació de Sagasta, que havia sigut ministre de Governació i president del Govern. La pena de mort li fou commutada i un consell de guerra el condemnà a 17 anys, 4 mesos i un dia pel delicte de rebelió. Ingressà a la presó de Sant Miquel de València l’abril del 1875. Per l’indult del real decret de novembre d’aquell mateix any, la pena li fou reduïda en una cinquena part. Tornà a sol·licitar indults el 1877 i el 1878, amb resultat negatiu. Finalment, el 5 de setembre del 1880, aprofitant els oficis religiosos, aconseguí fugar-se de Sant Miquel en companyia de Norberto López, un altre presoner. També s’hi escapà Matías Ducha, que era capatàs de guàrdia.

El 2 de gener del 1881 fou capturat a la ciutat de València i empresonat. Tenia uns 35 anys. L’octubre d’aquell any fou traslladat al penal de Cartagena, d’on isqué el 15 de setembre del 1885, perquè li fou indultada la pena restant. A la butxaca portava uns estalvis de 67 pessetes, una part dels quals dedicà a promoure una nova temptativa republicana, precisament a la ciutat murciana on havia estat empresonat.

Mentre Esteban Celda estava en presó, s’havia produït una nova insurrecció. El 27 d’abril del 1884, el comandant Ramón Ferrández Laplaza i el tinent Manuel Bellés Casanovas, del Batalló de Reserva de Santa Coloma de Farnés, promogueren una sublevació contra la monarquia i marxaren cap a Girona. Foren capturats, sotmesos a consell de guerra, condemnats a mort i afusellats el 28 de juny. Foren soterrats al cementeri de Girona. Anys després s’hi erigí un monument.

Segons els records de García Lavedese, la memòria d’aquests nous màrtirs per la República estimulà una nova temptativa insurreccional a Cartagena, que es materialitzà el diumenge 1 de novembre del 1885, per la nit. Aquesta temptativa fou promoguda per Esteban Celda, junt amb un germà seu i altres membres de l’Armada. Podem suposar que aquest germà seria Serapio, que cap al 1880 tenia fixada la seua residència a València, tal vegada a la mateixa adreça del carrer Estrela on també s’allotjà el nostre protagonista. La resta de militars de la temptativa foren el cap de canó Juan Abelardo Rivera, un condestable (sergent de marina) de cognom Valencia i el sergent d’Infanteria de Marina Enrique Gallego, que estava de guàrdia el dia dels fets a la fragata Isabel II, un vaixell que servia de presó, ancorat a l’arsenal de Cartagena.

Esteban Celda, amb un uniforme de capità de fragata i una barba postissa, i els insurrectes arribaren a la coberta de la Isabel II i el nostre protagonista proclamà la República, a la qual s’adheriren els quinze soldats d’Infanteria de Marina que hi estaven de guàrdia. Després es despertà a la tripulació i s’alliberaren els arrestats (soldats, tots ells, amb penes menors a vuit dies), deixant en presó els detinguts per delictes comuns. Als arrestats que s’uniren al moviment se’ls proporcionaren armes. Atés que no hi havia prou barques per desembarcar, només arribaren a terra unes trenta persones en dues naus. Com que no coneixien la contrasenya del dia quan foren preguntats, el sentinel·la Ramón Rivas obrí foc. Disparà un tirs i els insurrectes, probablement el nostre protagonista, contestaren amb tirs de revòlver. Dos d’ells impactaren en el cos del sentinel·la, que quedà malferit. Ja que el soroll podia haver alarmat les tropes, decidiren tornar a bord de l’Isabel II. Si hi hagueren persones a terra preparades per unir-se a la conspiració, sembla que desistirien per la vigilància existent, encara que es detectaren moviments a la ciutat i es llançaren algunes bengales.

De nou a bord, els insurrectes acordaren dirigir-se a les fragates Blanca, Lealtad i Méndez Núñez per estendre la sublevació, però l’oficilitat que les comandava ja havia adoptat mesures de protecció. Regressaren al vaixell i, en entendre que l’operació havia fracassat, decidiren tornar a terra i fugir en diverses direccions. Esteban Celda, Gallego i Rivera foren capturats i condemnats a mort (la quarta condemna!), mentre que altres aconseguiren escapar i embarcar-se cap a Orà (seria el cas del germà del nostre protagonista, que no és esmentat entre els encausats). Esteban Celda, però, aconseguí alliberar-se del paretó d’afusellament, perquè fou amnistiat el 10 de gener del 1886. Però no fou aquesta l’última condemna, ni l’última insurrecció del nostre protagonista.

Al mes de març es publicà una requisitòria d’un jutge de Cartagena, citant-lo per una causa seguida contra Josefa de Rosa Paredes, per robatori d’aus. En aquella època, Josefa, nascuda a Cartagena, seria una jove d’uns 17 anys, i potser la relació amb Esteban Celda, d’uns quaranta, no passaria d’aconseguir junts mitjans de subsistència al llindar de la legalitat. També, en companyia d’altre individu, amb cèdula identificació de Carlet, intentà aconseguir diners estafant un llaurador d’Alzira anomenat José Andrés, que vivia a l’Hort del Negret. L’ordre de búsqueda el descrivia d’aquesta manera: “Esteban Celda Comas, de cuarenta y dos años, soltero, de oficio tejedor, natural de Requena y  vecino de Valencia, donde habita en la cabe de la Estrella, número 6, piso tercero, y cuyas señas personales abajo se expresan, [...] Estatura baja, color sano, pelo, cejas y ojos rubios, barba cerrada y crecida, sin ningún defecto físico al exterior; viste con traje de paño oscuro, compuesto de pantalón, chaleco y po [de llana], camisa de lienzo blanca y zapatos con suela de cáñamo.” L’habitatge esmentat del carrer Estrella, construït cap al 1850, encara perviu. Als seus baixos es troba a hores d’ara el Mercat Municipal de Jerusalem. Esteban Celda encara protagonitzà una tempativa revolucionària més, que li suposà la cinquena pena de mort. (continuarà)

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (I)

[Tafaneries valencianes, 07/08/2022, html ací]

Esteban Inocencio Celda y Comas va nàixer a Requena, el primer semestre del 1846, quan el poble comptava poc més de deu mil persones, la major part dedicada a l’agricultura, la ramaderia i, com en el cas de la família del nostre protagonista, a l’elaboració de teixits de seda. Llevat del període que serví a les armes, identificà el seu ofici com el de velluter. A la vellesa, alguna vegada fou esmentat com a periodista.

Els cognoms del nostre protagonista semblen arrelats al poble. La Història de Requena de Rafael Bernabeu fa esment d’un Julian Celda i un Pedro Comas relacionats amb l’art Major de la Seda, en la primera meitat del XVIII, i refereox Francisco Celda, majoral de l’Art de la Seda i membre de la Real Societat Econòmica d’Amics del País de Requena, a l’últim quart del XVIII.

La seua mare, Valentina Comas, sembla que donà a llum algun fill més, probablement un fill major que Esteban, que heretà el nom del pare. Aquest, Serapio Celda, era d’ideari progressista i sembla que havia lluitat a Requena contra els exércits carlins, uns combats que exigiren fortificar la ciutat, primer per defensar-la de l’atac de les tropes dirigides pel general Ramón Cabrera, el Tigre del Maestrat (setembre del 1835), i després pel general Gómez i el rector José Millán (setembre del 1836). La resistència de la ciutat li valgué el títol de “molt noble i molt lleial ciutat” i l’adopció d’un escut d’armes “liberal”.

No sabem quina formació rebé Esteban Celda a Requena, però podem suposar que sabia llegir i escriure, i podem deduir que tingué un verb fluïd i vehement. Amb tot la seua infantesa i adolescència coincidí amb la promulgació de la Llei Moyano, la primera reforma general de l’educació espanyola.

El 1866, quan Esteban Celda tindria uns 19 o 20 anys, viatjà a Madrid, on havia de liquidar uns comptes pendents d’un client amb el seu pare (el que fa pensar en una certa capacitat comercial) i després tornar amb els diners cobrats, però la història es creuà en el seu camí. A la capital estant, se n’adonà del moviment a favor de la República que es vivia a la cort i s’hi integra activament. Tots els dies hi havia a Madrid aldarulls contra la monarquia borbònica, que atiava la premsa republicana, com ara “La Soberanía”, “La Iberia”, “El Pueblo” o “La Democracia”, on s’havia publicat l’article “El rasgo” (25 de febrer) contra Isabel II i les riqueses que acumulava la corona borbònica, signat per Emilio Castelar. Quan aquest o altres personatges progressistes, com ara Francesc Pi y Margall, José María Orense, Nicolás M. Rivero, el marqués de Santa Marta o Estanislau Figueras, passaven pel carrer, segons recordava Esteban Celda en una conversa dècades després amb Juli Just, es produïen manifestacions espontànies de suport a la República. Es pronunciaven discursos al carrer i les representacions teatrals s’interrompien per entonar l’Himne de Riego, una composició emblemàtica de l’ontinyenti José Melchor Gomis.

El jove requení s’encomanà de la eufòria republicana i s’afegí a la revolta dels artillers de la Caserna de San Gil (22 de juny). Podem imaginar l’episodi fàcilment. Barricades i lluites pels carrers empedrats de llambordes granítiques; el tro dels canons, les càrregues dels fusells i la flaire a pòlvora i sang. Esteban Celda lluità i, quan fou sufocat el moviment, fugí per terrats i teulades. A la seua vellesa recordava haver penetrar per una finestra a la casa d’un vell sabater, que tenia dalt d’una còmoda un retrat del torero Francisco Arjona, conegut com “Cúchares”, i altre del general Baldomero Espartero, un militar que també havia lluitat contra els carlins. Potser per aquesta complicitat, el sabater l’ajudà, proporcionant-li robes, disfressat amb les quals pogué fugir de la capital. Després d’un viatge molt atzarós, en el qual va gastar els diners familiars que havia aconseguit a Madrid, creuà la frontera francesa i s’instal·là a Perpinyà.

A la capital del Rosselló estant, s’enterà de la mort el 10 d’agost de Vicenç Martí, el Noi de la Barraqueta, un republicà revolucionari que també participà de la revolta del juny i que fou assassinat per un escamot de Mossos d’Esquadra a Martorell. Aleshores, Esteban Celda decidí marxar a París, amb 20 anys, on va sobreviure practicant diversos oficis i on es relacionà amb altres progressistes espanyols que s’hi trobaven exiliats, com ara Cristino Martos, Emilio Castelar, Manuel Becerra i Práxedes Mateo Sagasta, amb el qual coincidiria temps després. No podem sobrevalorar aquesta relació entre el jove revolucionari i aquestes figures ja amb experiència política (Sagasta li portava poc més de 40 anys), però sens dubte l’haver participat en els fets de la Caserna de San Gil afavoriria el contacte. A la capital francesa fou coneixedor que el seu nom figurava en edictes amb una condemna de mort, la primera de la seua biografia. Afortunadament es proclamà una amnistia i tornà a Espanya el 1867.

Podem suposar que entrà per Catalunya i decidí enrolar-se en l’exércit. S’integrà al Regiment Saragossa número 12, que tenia una seua caserna a Reus. Al setembre del 1868, Esteban Celda participà activament en la Revolució Gloriosa, que provocà l’exili d’Isabel II. Durant el període liberal que s’obrí, l’Estat va combatre els focus de conservadurisme carlí i el mateix Esteban Celda, quan pujà al poder Amadeu de Savoia (novembre de 1870), fou destinat a lluitar al País Basc, ja en possessió d’algun grau militar. En desacord amb el rumb del nou monarca, se sublevà contra el rei, el que li valgué una nova condemna a mort, la segona que rebé, i haver d’exiliar-se novament a França.

Regressà quan es proclamà la I República, el febrer de 1873, i continuà amb el combat contra els reductes carlins al País Basc o Navarra, amb una partida a les seues ordres i amb els galons de capità. Fou la segona guerra carlina. En un encontre amb una partida de carlins, fou fet presoner i custodiat durant uns mesos a les fortificacions carlistes a Peñaplata (el mont Atxuria). Fou en aquesta època quan, segons el seu propi testimoni, li “salvà” la vida a Sagasta, tal com li contà a Just.

“Un día, los carlistas dijeron si conocía a Sagasta. Se sabía que éste iba a Francia para conseguir del Gobierno francés se expulsara del país a los conspiradores carlistas. Dije que sí y con un oficial y un destacamento, sorprendimos el tren en que viajaba Sagasta. lo recorrí de punta a punta haciendo como que lo buscaba y diciendo que no iba, dejamos partir el tren. La verdad era que Sagasta iba en uno de los coches de primera en compañía de una señora.”

Però la vida atzarosa d’Esteban Celda encara contemplaria noves insurreccions i tres condenes de mort més. (continuarà)

Laura Mola

 Opinió, 1/7/2022 html ací.

Recorda vosté el cas de Carmen Mola, aquella autora de novel·les que era la impostura d’un trio de fulletonistes? Doncs, ací té justament el contrari: un llibre amb tres autors que no amaguen el seu nom ni la seua condició de persones amb discapacitat; una publicació que, en oposició a aquelles, no vol promoure l’evasió de l’entreteniment, sinó el dret a la integració de les persones amb diversitat funcional, que no multiplica innecessàriament les seues planes, sinó que apunta a allò essencial. Laura Soler, Jorge Ayala i Mariana Cano han publicat «Manual de Inclusión y Diversidad en la Empresa» (ed. Acen, 2022), llibre que fou presentat la setmana passada a Madrid, Alacant i València.

El text és fruit de la col·laboració telemàtica del professor Jorge Ayala de l’Institut Tecnològic de Monterrey de Mèxic (una universitat avaluada als rànquings per damunt de totes les nostres), Mariana Cano, un motor del nostre l’associacionisme de persones amb discapacitat, i Laura Soler, una política socialista valenciana. En temps en el quals el populisme atia la desconsideració de la política cal fer un reconeixement públic a Laura Soler: la primera persona amb discapacitat que fou elegida regidora a l’Ajuntament d’Alacant, fet que exigí l’adaptació de la sala de plens del consistori, i també la primera persona que es desplaça amb cadira de rodes que fou elegida diputada a les Corts Valencianes, on també promogué l’adaptació de l’hemicicle i la seua trona retràctil, a més, d’obrir la comissió permanent sobre discapacitat. Al palau dels Borja tenim ara quatre persones diputades amb diversitat funcional, amb el cas, també emblemàtic, de Pilar Lima, exsenadora i ara la primera síndica d’un parlament amb discapacitat auditiva.

La plena integració passa no només per disposar d’adaptacions arquitectòniques o d’altres tipus, sinó sobretot per poder treballar. No hi ha prou amb una llei que afavorisca la integració laboral de les persones amb discapacitat, sinó que les empreses han d’adaptar-se per fer possible la inclusió, han de diposar de plans efectius d’inclusió que tinguen en compte la pluralitat de diversitats funcionals. Per tal d’elaborar-los, al Manual esmentat trobareu definicions i pautes ben clares. Una lectura imprescindible per a l’empresariat i els representants dels treballadors i les treballadores. Però també per a moltes més persones, des de responsables d’empreses públiques o semipúbliques a participants en l’associacionisme de persones amb discapacitat, des de persones relacionades amb l’educació o el treball social a integrants del món de la formació o el voluntariat.

La mà de Laura Soler, doctora en filologia, s’adverteix en una redacció precisa i suggerent alhora, que determina amb precisió els conceptes centrals i, al mateix temps, estimula el plantejament de noves qüestions. Per posar un parell d’exemples: estan adaptats els aparells sanitaris a les persones amb discapacitats (p. ex., mamografies)? Estan considerades en els plans d’emergència, que inevitablement s’activaren amb les pluges de la fi de l’estiu o la tardor? Un Manual necessari o, en dues paraules: Laura Mola.

Fuster letrateniente, lugarteniente

 [Postdata, 18/06/2022, html ací, jpg ací]

La Universitat de València ha publicado la antología Joan Fuster: Escritos de crítica cultural, con edición de Salvador Ortells y F. Pérez Moragon, en su prestigiosa colección Estètica & Crítica. El libro reúne, después de un par de magníficas introducciones de los editores, escritos breves de Fuster que se ocupan, respectivamente, de crítica literaria (118 pp., con textos sobre Dostoievski, Orwell o Camus), artística (74 pp., sobre Giotto, Goya o Chagall) y musical (46 pp., sobre Bach, Stravinsky o Cage). Se cumple lo que escribió el propio Fuster, a propósito del centenario de Paul Valéry: cunde la literatura conmemorativa. O no, porque todavía el apellido Fuster o la palabra ‘país’ sarpullen a los inquisidores.

Joan Fuster es, sin duda, el intelectual valenciano más importante del siglo XX; no diré de todos los tiempos, por mi pasión por Vives, pero todo es discutible. No fue el historiador más notable, ni el filósofo o el esteta más penetrante, ni el antropólogo o el sociólogo más comprensivo, ni el literato más reconocido; él fue un intelectual, que es otra cosa. Y al decidirse por serlo, se convirtió además en lugarteniente, en uno o tal vez en el más importante, de aquellas disciplinas y sus intersecciones en el País Valencià: literalmente aquel que guardaba el lugar, esperando que finalizara el tiempo de silencio y se formaran nuevos especialistas que las hicieran florecer. A pesar de su escepticismo, el nacionalismo también encontró un cobijo peripatético en su figura, mientras los inquisidores lo anatematizaron, sin saber que así le otorgaban la razón. Las manos asesinas que pusieron la goma-2 en su ventana permanecen todavía en la impunidad.

¿Qué interés puede tener esta compilación de reseñas o piezas breves, que en su mayor parte fueron publicadas originalmente en castellano, más allá de permitir el acceso a fuentes ahora remotas? ¿Por qué añadir una antología más a la nutrida nómina de las fusterianas? Simplificando, hay dos tipos de antologías: las sustitutivas y las restitutivas. Las primeras son inaceptables, porque parten del supuesto de la incompetencia del lector (que, al mismo tiempo, hipertrofian), y enmascaran que «leer pide tiempo» (Fuster scripsit, como el resto de entrecomillados) y acentúan la «decadencia de la lectura desinteresada». En definitiva, dan gato por liebre. Las segundas, las restitutivas, no son sucedáneos por vía de poda, sino que amplían el perímetro, nos orientan sobre qué hay más allá de determinados libros y sobre todo en qué taller se produjeron estos y con qué piezas se montaron. Liebre por felino, como acreditan las de Adorno o Kracauer.

Las reseñas literarias y los artículos breves de crítica artística o musical son un género próximo al funambulismo. El autor de este tipo de piezas siempre debe guardar un difícil equilibrio entre animar en sus destinatarios la lectura, la contemplación o la audición de lo que comenta y, por otro lado, someterlo a juicio crítico, con un procedimiento que en definitiva pende de la fina cuerda de su subjetividad. Esto representa, en negativo, la diferencia con el artículo científico (presuntamente desinfectado de cualquier traza del yo) y, en positivo, la apertura a la forma de atrevimiento intelectual, del ensayo propiamente dicho, heredera de Montaigne. Por ello, estas piezas tienen el valor de constituir las teselas que se combinarán en el mosaico de los libros, y estos, al tiempo, formarán el material para ulteriores trencadissos.

En el caso de los textos de Fuster comentados (teselas de reseñas, unos, y trencadís de El descrédito de la realidad, Diccionario para ociosos o Causar-se d’esperar, otros) se advierte pronto el oficio de este «escribiente», más que escritor, de este «letrateniente» (según palabra de M. Sacristán, ¡otro que tal!), para someter cualquier materia cultural a su particular juicio, una habilidad inquisitiva (como acuña S. Ortells) que suele comenzar en el punto mismo del encuentro con aquella pieza (sin esconder frecuentemente lo azaroso o inadecuado del caso ¡¿y cómo no en el erial de la dictadura?!). Luego, como la araña tejedora, va lanzando hilos en espiral en un ejercicio de «fluencia proteica», como escribe a propósito de Picasso. Incluso, en no pocas ocasiones, en contradirección de lo argumentado un párrafo antes. En ningún momento esconde sus restricciones, la precariedad del acceso a la bibliografía o la lejanía de una relectura puesto que «si llegamos a tener razón, la tenemos a medias». Ahora bien, estas teselas, a veces de filo cortante, son preferibles a los subproductos de «fulanos honorables, académicos incapaces de matar una mosca». Bloch o Enzensberger le darían la razón.

El intelectual lugarteniente tiene que saber retirarse, pero eso es imposible cuando su manera de ganarse el sustento es «leer y escribir» y uno se convierte en justo estandarte. Encontrar entonces acomodo en la cátedra es lo más disculpable.

No conviertan ustedes estas piezas en lo que no son (historia, sociología, filosofía, etc.), y menos aún destilen aforismos o escarben en busca de códigos esotéricos de reconstrucció nacional, que si se produce irá por otros vericuetos, sino que léanlas para percibir «la intuición del ingenio o de palabra, que es lo que cuenta». También, si lo consideran, piensen en sus límites, que los hay. No las contemplen como rancias mercancías dispuestas en el escaparate de un centenario, sino como resultados de la tenacidad de un trabajador del «ramo de la pluma», que pensaba con ella, como Wittgenstein, y envidiaba la suerte de Valéry porque «pudo ganarse el jornal sin llenar demasiadas cuartillas». Y disfruten de polemizar con los textos, como si pasearan con el autor entre campos de arroz o vieran pasar las ánades a la fresca.

Valencià: l’altra via

[Opinió, 9/6/2023, html ací]

Un de cada tres joves no sap valencià. Què hem de fer perquè s’acomplisca la llei? La Constitució estableix l’obligatorietat de saber el castellà (art. 3.1). Segons l’INE, el 99,5% de les persones entre 18 i 24 anys declara saber-lo. La nostra Llei 4/1983 també determina que: «al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà» (art. 19.2). S’acompleix aquest precepte? No. En aquella cohort d’edat, només 2 de cada 3 joves declaren saber valencià, encara que han finalitzat recentment l’Educació obligatòria. Què fem? Continuem amb l’incompliment de la llei?

Des de Real Cédula del 12 de juliol de 1807, la legislació escolar espanyola ha inclós tres tipus de mesures per garantir els aprenentatges de l’estudiantat, establir els quals era competència de l’Estat: determinació de programes, control de llibres de text o exàmens terminals. Fins a la dictadura, l’alternança de governs conservadors i liberals va significar una llarga nòmina de decrets, on no sempre una orientació política es corresponia unívocament amb un tipus de mesures. Al remat, només hi ha dues vies: intervindre en allò que es fa a l’aula (programes, materials didàctics) o prendre mesures «end of pipe», al final de la canonada: exàmens finals, revàlides, proves d’accés, etc. És el que fa l’Estat per comprovar que els aspirants a la nacionalitat acompleixen aquell precepte de coneixement dels castellà: fer-los l’examen que estableix l’Institut Cervantes.

Pel que fa a la nostra llengua, hem vist com els Governs autonòmics, segons les competències del poder Executiu, han establert les seues normes d’acord la primera via (interacció a l’aula). I una vegada i una altra, els seus decrets han sigut capgirats per resolucions judicials, que ordenen percentatges de docència (vehicular, curricular) en castellà. Amb quin fonament empíric s’ordena una intervenció en allò que es fa en l’aula perquè s’aconseguisca el que ja està assolit (en el cas del castellà)? Per què desplaçar el focus del problema real: que una tercera part de l’estudiantat conclou la Secundària Obligatòria de manera legalment il·lícita (en el cas del valencià)? Hi ha una qüestió més inquietant encara: què passaria si l’Executiu decidira aconseguir els objectius que estableix la llei mitjançant mesures «end of pipe» (altrament dit: no certificar l’Educació Secundària Obligatòria als alumnes que no estigueren «capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà»)? Han pensat aquests magistrats, tan preocupats per salvar el que està salvat, què succeiria si, seguint escrupolosament la Llei 4/1983, només titulara de Secundària Obligatòria qui poguera acreditar un determinat nivell de castellà i de valencià segons, per exemple, les proves oficials del Marc Europeu de Llengües? Què podria ocórrer si l’Executiu establira proves de nivell (com volia fer, en general, el ministre Wert) per a la nostra llengua com a resposta a la intromissió judicial en les competències de l’Executiu? No hi ens aboquen les sentències a emprendre l’altra via? Penseu-ho.

El pare Climent i la criada

 Tafaneries valencianes, 23/05/2022, html ací

Podem començar amb el mateix advertiment amb el qual un anònim periodista d’«El Pueblo», editat a València, encentà la seua crònica dels fets: «No se trata, amado lector, de un vodevil místico-mundano, sino de un episodio real, acaecido en nuestra ciudad».

El 9 de març del 1869, festivitat de Sant Pacià, bisbe que fou de Barcelona, va nàixer a Carcaixent Joaquín, fill de María Pérez i Antonio Climent, que ja tenien, almenys, un altre fill, anomenat Bautista, nou anys major que el nadó. Tenim notícia d’alguna composició literària del germà del pare, Juan Bautista, el que fa pensar en una família més bé benestant.

Poc de temps després, Bautista ingressà en el noviciat al Convent de Caputxins de la Magdalena, a Massamagrell. No deixa de resultar curiós el fet que es dedicara un convent masculí a aquesta dona, elevada per l’església als altars més bé recentment. Després del noviciat, Bautista va fer els vots el 15 de gener del 1882 i adoptà el nom d’«Isidro de Carcagente». El nostre protagonista, Joaquín, seguí fidelment les passes del germà major. Ingressà també a La Magdalena i nou anys després que el seu germà, el 15 de maig del 1891 i amb poc més de 21 anys, Joaquín Climent Pérez va vestir l’hàbit caputxí. Se cenyí el cordó amb els nus característics i adoptà com a nom de la seua vida monacal el de «Miguel de Carcagente». Els pares haurien d’estar ben satisfets de la seua aportació doble a la salvació de les ànimes.

Els dos germans, Bautista i Joaquín (o Isidro i Miguel, per a l’orde caputxina) visqueren al convent d’Orito, a Monfort (Vinalopó Mitjà), on també professà Sant Pasqual Bailón. Ben probablement fou el mateix Joaquín, el nostre protagonista, qui remeté una epístola vehement al diari catòlic «El siglo futuro», que aparegué publicada 20 d’octubre del 1903. El diari havia promogut una campanya de protestes per un acte dels anticlericals de Bilbao contra la Mare de Déu de Begonya. Entre les persones que signaren la carta apareix Joaquín, el seu germà Bautista, i també Antonio Climent Tarragó i María Pérez Oliver, que suposadament serien els pares dels dos frares. Però, a més, l’últim de la llista dels signants és «F. Miguel de C.», lógicament «Fray Miguel de Carcagente», el que dona a entendre que el nostre protagonista seria el remitent i el redactor d’un text que es tancà amb exclamacions com ara: «¡Viva el reinado social de Jesucristo!» o «¡¡Muera para siempre el feroz liberalismo!!».

Tal vegada per inspiració del seu oncle poeta, també Joaquín Climent va fer alguna incursió en la prosa amb pretensions líriques i deixà en la revista catòlica «La hormiga de oro» una defensa encesa de la capacitat de Sant Antoni de Pàdua per ajudar les persones a trobar les coses perdudes, fins i tot recomanava que «los que hemos perdido la caridad, la devoción y la gracia por nuestra negligencia, los que no podemos encontrar el fervor en el servicio de Dios, acudamos confiados “al Santo de todo el mundo”». Autodiagnosi? Pot ser.

Bautista va romandre a l’orde fins a la seua mort el 1929, però alguna cosa s’hagué de tòrcer en la trajectòria monacal del seu germà, Joaquín, el que s’aclamava a Sant Antoni, perquè quatre anys després d’escriure suposadament aquella soflama contra els anticlericals bascos i el liberalisme ferotge, abandonà l’orde, penjà l’hàbit caputxí, però no el ministeri sacerdotal. Com a prevere el trobem el gener del 1915. Vivia aleshores a una fonda de València, la que regentava José Moya al carrer Governador Vell, núm. 8, 2n (equival a l’actual núm. 12, que presenta una edificació posterior), junt a la consulta particular del doctor José Candela Ortells, fill del doctor Vicente Candela Gil (que tenia la consulta a l’altra banda del carrer i que fou una eminència de la tocologia que, anys després, seria represaliat pel franquisme) i a un tir de pedra del Palau del Temple.

No sabem ben bé si el pare Climent estava adscrit a alguna parròquia de la ciutat, si exercia la seua activitat pastoral d’alguna altra manera o si, fins i tot, el seu ministeri era una impostura. El cas és que el nostre protagonista, que comptava 45 anys (i no els 42 que digué la premsa) va veure com la temptació se li presentà amb la forma d’una jove criada de la fonda, anomenada Francisca Marqués, de 18 anys, a la qual, segons va declarar la jove temps després, el sacerdot «dirigía miradas apuñaladoras y alguna que otra frasecilla de las de “para hombre solos”».

Els esdeveniments es precipitaren el 10 de gener, primer diumenge d’Epifania. Sembla que la vespra, la jove criada havia fet algun gest amable envers el rector i aquest potser rememorà intempestivament la història de la Magdalena. Aquell diumenge, festivitat del Xiquet Perdut, bufava el terral i la temperatura de l’hivern havia pujat. Fou un d’aquells dies d’hivern en els quals el ponent ja sembla avançar la primavera que, com tot el món sap, altera els fluïds corporals. El pare Climent cridà Francisca a la seua cambra. Quan la xica arribà, el sacerdot li digué que es trobava malament, es queixà del ventre i li demanà que li fera unes fregues. Ella accedí amablement, però se n’anà astorada quan –seguim amb la crònica– «las miradas y frases [del capellà] adquirían forma tangible». Sí, literalment: forma tangible.

A la una de la nit, la jove dormia a la seua cambra de criada de la fonda. De sobte es despertà, perquè advertí una presència. Algú s’abalançà contra ella. La xica pugnà, cridà i finalment pogué encendre la llum. Quan arribaren alarmats els propietaris de la fonda, l’assetjador havia marxat, però la jove exhibia com a trofeus arrebassats a l’eclesiàstic assetjador una bufanda i uns botons de la samarreta interior de Joaquín, el rector.

Què passà després? El sacerdot es refugià a la seua cambra i va transmetre-li a alguna altra persona, possiblement un hoste de la fonda, que el tenien segrestat. Això va dir. Motivat pels seus deures cívics, aquesta persona va marxar a buscar agents de la autoritat.

Finalment, cap a les quatre de la vesprada, localitzà una parella que feia la ronda pel carrer de la Pau (aleshores, anomenat Peris y Valero). Alarmats pel relat de la retenció de l’eclesiàstic, localitzaren immediatament l’inspector del districte del Mar i, tot junts, marxaren a la fonda. Sorprenentment per als servidors públics, trobaren el prevere a la seua habitació, que ni tan sols estava tancada amb clau.

«Que em traguen d’ací, per Déu!» sembla que cridava l’antic caputxí. L’inspector i els agents portaren Joaquín, Francisca, José i tutti quanti al jutjat de guàrdia, on les coses quedaren... aclarides.

El vent del temps, con un terral càlid, ha esborrat els rastres posteriors del pare Climent i de la jove Francisca Marqués, que compartí nom i edat amb la cupletista Raquel Meller.

La primera projecció de cinema sonor es realitzà a València

[Tafaneries valencianes, 2/05/2022, html ací] 

La primera projecció de cinema sonor a la Península Ibèrica es realitzà a València, el diumenge 2 de maig del 1926. Fou una iniciativa de José Estivalis, conegut pel pseudònim d’Armand Guerra, un cineasta, actor i anarquista nascut a Llíria el 1886. La vespra, l’enginyer danés Axel Carl Georg Petersen començà amb la instal·lació dels aparells del sistema que havia desenvolupat amb el seu company d’universitat Arnold Poulsen, al Cinema Lírico. El local era propietat del senyor Porres i havia rebut aquest nom després de la reforma del mestre Serrano de la sala i l’escenari de l’anterior Trianón Palace, una obra modernista de Javier Goerlich que es trobava en el Passeig de Russafa (en l’època: carrer Pi y Margall).

El diumenge, a les 12 i mitja del migdia, se celebrà una projecció privada, amb assistència de personalitats de la ciutat: catedràtics, industrials, comerciants, cònsuls… «lo más distinguido de la sociedad valenciana». Els amfitrions de la sessió foren Juan Galvañ, advocat que tenia la concessió de l’invent tècnic per als països de parla castellana i portuguesa, Vicente Estivalis, el germà del nostre protagonista, i els cinematografistes locals José Llop i Bernardo Vanaclocha

La sessió en el Lírico de València començà amb unes paraules d’Armand Guerra, demanant a la gent que no aplaudiren fins a la fi de l’acte (el que no van fer, admirats pel so i la sincronització amb la imatge). A continuació es projectà un film amb diversos episodis. El primer episodi era l’al·locució d’Estivalis gravada a Berlín pel mateix Guerra uns dies abans. En tenim la seua transcripció:

«Señoras, caballeros, respetable público. No esperen ustedes oír aquí un extenso discurso para glorificar el valor del nuevo invento que tenemos el gusto de presentarles hoy. El film parlante realizado por los ingenieros Petersen y Poulsen, según un sistema perfectísimo, fruto de largos años de experimentos, se presenta por sí solo, sin necesidad de introductores ni de padrinos. El sincronismo de la imagen y de la voz es perfecto, como ustedes lo están viendo y oyendo. La película, pues, ha cesado de ser muda: ya tiene voz. Y esta voz, transmitida aquí por medio de mi modesta actuación, espero hallará un eco favorable en el distinguido público que me escucha y me vé.»

Aleshores Guerra feia un estornut, girant el cap. S’escoltava una veu llunyana d’algú que ordenava, en alemany, tancar una finestra. I Guerra s’emplenava un got d’aigua. Deia per a ell mateix «¡Qué a gusto se bebe cuando se tiene sed!» i continuava amb el seu parlament, tot referint-se al vol transoceànic que Ramón Franco, Julio Ruiz de Alda, Juan Manuel Durán i Pablo Rada, havien fet des de Palos de la Frontera fins a Buenos Aires, on havien arribat el 10 de febrer:

«España se levanta. El fiero león sacude sus melenas y lanza a la conquista de uno de los primeros puestos de la civilización. Ayer, Franco y sus compañeros provocaron con su vuelo a América la admiración del mundo entero. Hoy, los capitanes Estévez, Gallarza y Loriga vuelan con rumbo a Filipinas, adonde deben haber llegado tal vez en el momento en que esta cinta se proyecta» [Partiren el 5 d’abril. El raid estava previst en 17 jornades, però finalment es realitzà en 33 dies].

«Mucho he trabajado en Berlín, donde resido y donde he impresionado lo que ustedes están viendo y oyendo para convencer a los inventores a hacer esta presentación. El hecho de presentar este invento en Valencia es debido a que, como todo español, siento cierta predilección por mi patria chica, por la hermosa Valencia, perla del Mediterráneo. Con lo dicho queda la presentación justificada. Ahora verán y oirán ustedes el film parlante y musical; esta maravilla que me honro de haber introducido en España con la colaboración de mi hermano. Ahora les ruego encarecidamente, al final de la representación, no hagan ustedes así [trau un xiulet de la butxaca i xiula], sino… así [aplaudeix]. ¡Y muchas gracias!»

A continuació es projectà una altra peça. El trompetista de la Capella Reial de Copenhagen Lauritz Sørensen (1874-1937) interpretà «Hedvig polka» del compositor danés Wilhelm Ramsøe.

En la tercera peça es podia veure una campaneta ferroviària d’un pas a nivell, que donava dues tandes de cinc tocs i, immediatament després, en un pla més general, el pas del tren exprés de Copenhagen.

En la quarta part es projectaren unes escenes mudes d’«El naixement d’una nació», la històrica pel·lícula de D. W. Griffith (1915), concretament les seqüències amb el coronel Cameron a l’hospital, amb música de fons afegida per Petersen i Poulsen.

La peça cinquena era un discurs en anglés de l’ambaixador nord-americà a Dinamarca Dr. John Dyneley Prince (1868-1945). Aquest diplomàtic fou realment professor a Columbia de llengües semítiques, podia fer servir més de vint idiomes i, com a curiositat, va fer la primera adaptació musical del poema de R. Kipling, «The road to Mandalay», que després es popularitzà amb la versió de Oley Speaks, que cantaren Frank Sinatra o Robbie Williams.

En la sisena part es podia veure la xiqueta Ruth Dietzmann (1914-1974), aleshores amb nou anys, interpretant la Gavotte, op. 23, núm. 2. del compositor txec David Popper, amb un violoncel, acompanyada al piano per la seua mare, Clara Cubin (1870-1942). Apareixia fugaçment un home, que podria ser el pare, Paul Dietzmann (1870-1923), d’origen alemany. Ruth realitzà la seua carrera musical en l’orquestra d’Aalborg (Dinamarca).

La setena peça era una desfilada de la cavalleria de la Guàrdia Reial per un carrer de Copenhagen.

En la vuitena i última peça es podia veure el lliurament de les armes de la guàrdia davant del Palau Reial de Copenhagen.

Segons Armand Guerra: «Fueron proyectadas diversas películas cortas […] cada una de la cual provocó estruendosas ovaciones y exclamaciones de júbilo del público.»

Després, el mateix Petersen donà les gràcies per l’acollida i el senyor Chulvi, en nom de Jaime Faus, de «Selecciones Llop» (una distribuïdora), obsequià Petersen amb un ram de flors.

La premsa local no prestà molta atenció a l’esdeveniment, llevat d’un article que presentà la «cinematografía acústica o parlante» com un «acontecimiento científico»  (Diario de Valencia, 5 de mayo de 1926). El periodista vaticinà: 

«Según tenemos entendido, existe una corriente muy favorable entre los capitalistas españoles, y sobre todo valencianos, para constituir una importante empresa explotadora de este invento, con lo que sin duda alguna, Valencia ocupará un lugar preminente en la industria cinematográfica europea»

Dissortadament, no fou així. Una setmana després, el Cinema Lírico estrenava «Els quatre genets de l’apocalipsi», la versió cinematogràfica de la novel·la de Blasco Ibañez, protagonitzada per Rodolfo Valentino i Alice Terry, i el públic havia de conformar-se amb el cinema mut.

(Aquest text és un fragment del llibre: «José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària», publicat recentment per la Diputació de València en la col·lecció Bocins-Personatges)