Tafaneries valencianes, 11/01/2021, html ací.
Se sol indicar «La Souriante Madame Beudet» (1923), de Germain Dulac, com la primera pel·lícula feminista. Però el cert és que José Estivalis, nascut a Llíria en 1886, va dirigir-ne una deu anys abans. El film «Les misèries de l’agulla», com es pot llegir en el fullet que s’imprimí per a l’estrena, «volia posar de relleu … totes les misèries de la dona moderna»: «El nostre feminisme (sic) consisteix … a fer la dona igual que l’home en tots els fets socials». I això com una etapa cap a la igualtat plena: «Volem sobretot que la dona s’interesse a les qüestions socials que puguen un dia transformar la condició material i moral de tots els oprimits». Potser hi hagué pel·lícules sobre la situació de la dona abans (com un parell rodades per Alice Guy-Blanché, de contingut més ambigu), però cap amb la consciència feminista explícita d’aquest film.
«Les misèries de l’agulla» fou la primera pel·lícula que rodà la cooperativa El Cinema del Poble, que havien impulsat Estivalis, amb 27 anys, i Yves Marie Bidamant, sindicalista dels ferrocarrils, amb el suport de l’anarquisme francés. Constituïren una societat a París, compraren una càmera, ensinistraren un altre ferroviari, Henri Sirolle, en el seu ús i llogaren un projector a Gustave Cauvin, que proyectava films contra l’alcoholisme en mitings i estacions del metro parisenc. Es volia així no només fer propaganda libertària, sinó també contrarestar la imatge degradada de la classe obrera en les pel·lícules existents i superar les fronteres lingüístiques entre els revolucionaris, que Estivalis havia patit en les seues estades a França, Suïssa, Itàlia, Grècia, Egipte i els Balcans. En definitiva, com deia el lema de la societat: divertir, educar, emancipar.
Com que la distinció individual era contrària a l’esperit anarquista, en el film només consten els crèdits dels actors, però és indubtable que la direcció i el guió va correspondre a José Estivalis, que a partir d’aquell moment emprà el pseudònim d’Armand Guerra, i que ja havia dirigit un altre curtmetratge, «Un crit dans la jungla», produït pels estudis vinculats al periòdic L’Éclaire.
La pel·lícula conta la història de Louise Deschamps, que amb 13 anys abandona l’ensenyament i entra a treballar en un taller, que haurà de deixar cinc anys després per l’assetjament del patró, Gustave Ridoux. Acompanyada de su amiga Laure, entra en un altra casa de confecció, on també és assetjada.
La jove contrau matrimoni amb un tipògraf, Georges Leduc, que treballa en un taller dominat per un encarregat despòtic, en particular amb un jove aprenent, Seul. Un altre treballador ix en la seua defensa i l’encarregat l’acomiada. Per solidaritat, els obrers van a la vaga, menys Georges. Però aquest, de salut delicada, es posa malalt i ha de romandre al llit. Louise ha de comprar medecines i treballar des de les 6 del matí fins la mitjanit. Queda dormida sobre la màquina i somia que mentre el seu patró, el senyor Ridoux, porta una vida de luxe, ella ha d’empenyorar béns en el Mont de Pietat. Crea vestits luxosos per a dones riques. Però Georges mor, a Louis la desnonen de l’habitatge on viu i deambula desesperada, per carrers nevats, amb el seu fillet de dos anys, Pierre. Arriba a la vora del Sena. En un pla no conservat, es veu Notre Dame al fons. Trau una corda i es lliga al xiquet, per llançar-se a l’aigua. Afortunadament, un home, Paul Duroc, i el seu fill adolescent, Marcel, passen per allà i els salven de morir ofegats. Paul i la seua dona, Germaine, són protectors de les aprenents maltractades pels encarregats. Han constituït una cooperativa, L’Entr’aide (l’ajuda mútua), de confecció de llenceria, on Louis és benvinguda. És un model de dones solidàries. Hi es troba, com li diu una companya, «la promesa de l’avenir per a Louis i el seu fillet».
La pel·lícula fou rodada durant les darreres setmanes de 1913 i estrenada el diumenge, 18 de gener de 1914, en la sala, plena de gom a gom, del Hôtelt des Societés Savantes, en la Rue Danton, 8, de París. L’escriptor anarquista Lucien Descaves impartí una conferència, el jove Alin cantà canços i alguns actors interpretaren fragments dels seus repertoris, com ara la parella Xavier Privas i Francine Lorée, Broka, Marguerite Greysal i Anne de Bercy. Sembla que també actuà Lina Clämour, que interpretava un paper en el film i que potser fora la dona de Raphaël Clamour, que feia de Georges.
El mateix Estivalis interpretava l’encarregat despòtic de la tipografia. La protagonista, la desgraciada Louis, fou interpretada per una jove de vint-i-quatre anys, Jeanne Roques, coneguda pel pseudònim de Musidora. Aquell mateix any, potser per l’èxit de la cinta d’Estivalis, la jove signà un contracte amb la casa Gaumont, que produí un film en episodis, Les Vampires, on Musidora interpretà Irma Vep, una icona de dona vamp, molt influent en el moviment surrealista. Ella mateixa es convertí també en directora i rodà anys després a Espanya, on fou immortalitzada per la pintura de Julio Romero de Torres.
Com a exemple de la utilització de la pel·lícula, el 9 de maig de 1914 es projectà a Roanne, a benefici de 2.500 persones que s’havien declarat en vaga en la indústria tèxtil
La Cinemateca francesa ha aconseguir recuperar 272 metres del film, uns 14 minuts a 18 fotogrames per segon, que es poden contemplar en diversos llocs d’Internet amb el codi de temps del metratge.
José Estivalis, que signà a partir d’aleshores com Armand Guerra, rodà dos pel·lícules més en El Cinema del Poble: «El vell estivador», un drama d’un home major portuari, que és acomiadat, i «La Comuna. Del 18 al 28 de març de 1871», el primer episodi d’una sèrie que pretenia reconstruir els fets de la Comuna de París. També rodaren quatre documentals i prepararen dos films més: un sobre els batallons disciplinaris al Nord d’Àfrica (coneguts pularment com Biribi) i un altre sobre la figura del pedagog Francisco Ferrer y Guardia, injustament afusellat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica el 1909.
Les primeres pel·lícules de José Estivalis són d’una gran modernitat. Trobem efectes com la partició de la pantalla, filmació en els durs ambients portuaris (com anys després va fer Elia Kazan en «La llei del silenci»), exteriors en glaçats carrers parisencs (com va rodar F. Truffaut en «Els 400 colps») o presentació dels protagonistes reals en concloure la ficció (com va fer S. Spielberg en «La llista de Schindler»). El començament de la Primera Guerra Mundial va llançar a perdre els projectes del Cinema del Poble.
Anys després, José Estivalis o Armand Guerra continuà amb els seus projectes cinematogràfics. Aconseguí dirigir algunes pel·lícules, promoure innovacions tècniques i estudis cinematogràfics a València, rodar documentals i cinema compromés (incloent-hi el primer metratge sobre les trinxeres de la Guerra Civil), i participar també com a actor, guionista i periodista cinematogràfic. Morí a París, la mateixa ciutat on havia fet les seues primeres pel·lícules, en març de 1939, quan només comptava 53 anys.
