Una píndola de cianur

[Opinió. Publicat el 5/9/2010. Web ací. Jpg ací]

Ara fa setanta anys, el 26 o 27 de setembre de 1940, l´escriptor berlinés Walter Benjamin posava fi a la seua vida amb una píndola de cianur. Fugia de l´avanç de l´exércit alemany. Havia arribat a Portbou des de França per un camí de muntanya. Les autoritats espanyoles li impediren continuar viatge cap a Portugal i agafar un vaixell als Estats Units. Un poblet de pescadors. Un nus ferroviari. L´habitació d´un hotel. Una breu carta al matrimoni de Theodor W. Adorno i Gretel Karplus, que l´esperaven a Amèrica. Una llarga agonia. Un soterrament ràpid.
Potser després d´aquest començament, el lector espere que l´articulista li parle del drama de la immigració. No paga la pena, perquè el lector ja té preparada la resposta tranquil·litzadora: no tota immigració condueix al suicidi. O potser espere que l´articulista divague sobre l´escriptor i el viatge, o sobre l´intel·lectual i la frontera, o la pesca i els ferrocarrils com a metàfores de la vida i la mort, o coses així, reflexions benintencionades entre glop i glop de café. Tampoc és el cas, perquè l´articulista no vol augmentar el repertori d´arguments tranquil·litzadors dels quals disposa el lector, sinó tot el contrari.
Benjamin formava part d´una constel·lació (el concepte és seu) d´intel·lectuals que coincidiren en un diagnòstic que ens hauria d´intranquil·litzar: allò que passava als anys 30 del segle passat no era només l´encadenament fatal de la crisi periòdica del capitalisme amb el predomini de l´estatalisme bel·licista, sinó que també estava en joc la metamorfosi de la consciència de les persones. Per a ells, la subjectivitat dels humans era contínuament transformada (indústria cultural, mitjans de comunicació, propaganda), les persones esdeveníem «massa», les consciències es cosificaven i, al remat, la llibertat, la igualtat o la fraternitat significaven menys que la marca d´un dentrifici. Tot això representava una regressió de la consciència. El problema era -i és- que no hi havia una base teòricament sòlida des de la que poder entendre i superar aquesta regressió. I això perquè la nostra subjectivitat no està feta d´una etèria matèria natural al marge de la història, ni la història marxa pels carrils ferms del progrés. Ni tan sols l´habilidosa raó humana pot proporcionar aquella base, una vegada ha mostrat com es capaç de construir camps d´extermini atenent estrictes criteris tècnics.
Els escrits de Walter Benjamin sobre literatura o art, sobre drogues o somnis, sobre la infància o sobre París, tenen en comú aquesta preocupació per copsar les metamorfosis de la consciència. Altres escriptors amb els quals es va relacionar estudiaren també aquestes transformacions en camps com el cinema i els mitjans de comunicació, les noves configuracions socials o la música contemporània, la filosofia o les creences religioses. Hi ha prou en fer esment de T. W. Adorno, B. Brecht, H. W. Eisler, M. Horkheimer, L. Löwenthal, S. Kracauer, G. Scholem o A. Sohn-Rethel.
Ara estem patint la crisi global del capitalisme més important des de la que va esclatar el 1929 i confiem en superar-la sense desencadenar una altra Guerra Mundial. I això, encara que aquells elements que fa setanta anys s´associaven amb la metamorfosi de la consciència (mitjans de comunicació, propaganda, indústria cultural) tenen avui una força i una presència hiperbòlicament major. Per això, el record del suïcidi de l´escriptor a Portbou ens deixa davant una qüestió que no té resposta tranquil·litzadora: ¿superarem la crisi amb regulacions (polítiques, econòmiques) o haurem d´enfrontar també la letàrgia de la nostra subjectivitat, els impactes que la tornen insensible a la compasió o cega davant la dignitat de l´altre? Bon profit amb el café.

Defensa judicial o estratègia electoral?

[Opinió. Publicat el 2/7/2010. Web ací. Jpg ací]

L´electorat del PP és com un búnquer. Periòdicament, els baròmetres del CIS inclouen la qüestió: «Suposant que demà se celebraren eleccions generals, és a dir, al Parlament espanyol, a què partit votaria vosté?» Si relacionem la resposta amb el record de vot a les darreres eleccions, sembla apuntar-se una conclusió notable: el percentatge de persones que votarien PP i recorden haver votat al mateix partit és clarament superior a les que votarien PSOE i ja ho feren en les darreres eleccions. Simplificant, podríem dir que el PP s´afanya més en mantenir els seus votants i el PSOE en captar-ne de nous. No és difícil relacionar aquesta divergència amb l´estratègia de crispació permanent del PP, fora del qual només hi haurien aliances malignes (el vell tema de l'anti-Espanya). Del que es tracta és de no perdre votants. I és per això que, segons els baròmetres, hi ha deu vegades més votants del PSOE que passarien a votar PP que a l´inrevés. Els todòlegs dels mitjans de comunicació vinculats al PP fan bé la seua funció: quan insulten reiteradament no tenen la boca calenta, sinó la ment freda, ja que volen reforçar la fidelitat dels seus votants.
Potser siga aquesta estratègia electoral de no perdre votants la que dóna la pauta de la defensa de Francisco Camps, Carlos Fabra i altres responsables del PP relacionats amb processos judicials. En el cas del president de la Generalitat, ja hem vist la insistència en presentar-se com a víctima d´aliances malignes i la seua activitat semblaria adreçada a buscar una identificació amb les capes mitjanes de l´electorat, indispensables per mantenir el govern de la Generalitat. Ell seria el paradigma d´aquella simbiosi de religiositat i dedicació que ja Max Weber va identificar com l´esperit del capitalisme. Ell palesaria el seu caràcter emprenedor amb els seus viatges continus i el seu interés per portar-nos el millor d´Europa o del món. Ell, amb ben pocs diners al banc i amb una dona farmacèutica que manté la seua botiga, representaria millor que ningú aquestes capes mitjanes hostigades per una crisi desencadenada per una aliança maligna d´especuladors indesitjables. Potser ha comés errors (això diu algun dirigent del PP), però, què no fa un emprenedor pel seu negoci?
Mantenir la identificació amb les capes mitjanes vol dir també allunyar-se de la identificació amb la classe treballadora. Com acredita la història, hi ha un potencial polític immens en la por de les capes mitjanes a proletaritzar-se, sobretot en temps de crisi econòmica. Potser per això, el president mai parla dels treballadors en primera persona, sinó des d´uns llimbs de les relacions laborals, i trobareu al tio Paco més prompte amb una minoria ètnica que amb un comité d´empresa.
L´esquerra no hauria de tractar Camps o Fabra com polítics zombies, que diria el sociòleg Ulrich Beck. Potser darrere de viatges intempestius o argúcies judicials hi ha una estratègia electoral coherent amb les característiques de l´electorat del PP. I en tot cas, amb les respostes del tipus «i tu més» i l´hostilitat semblaria que el PSOE té més a perdre.

Honneth vs. Sloterdijk: Duelo sobre el futuro del mundo

Postdata , 6/11/2009

Benno Herzog - Francesc J. Hernàndez

¿Qué hemos aprendido de la crisis económica? Dos prestigiosos filósofos alemanes, Peter Sloterdijk y Axel Honneth, se han enzarzado en una polémica a propósito de la crisis, que ha provocado una larga serie de artículos en la prensa centroeuropea. Quienes han encabezado esta querella son catedráticos de perfil contrapuesto. Sloterdijk, docente en Karlsruhe, es dado al análisis cultural (la editorial valenciana Pre-text os ha publicado buena parte de sus obras) y no elude los platós, donde aporta su ánimo transgresor. Honneth, director del Instituto de Investigación Social de Frankfurt, es el sucesor de lo más notable de la sociología y la filosofía crítica del siglo XX: Horkheimer, Adorno, Marcuse y su maestro Habermas. 

Precisamente ahora hace 10 años,Sloterdijk ya polemizó con Habermas a propósito de un texto del primero sobre las técnicas genéticas. El tema ahora es la crisis económica. 

Como se recordará, después de la quiebra de Lehman Brothers, proliferaron las declaraciones sobre la extensión de la crisis económica y sus soluciones. Salvo los enmudecidos analistas neoliberales, un enardecido coro de críticos y pragmáticos puso la música de fondo a millonarias trasferencias de rescate a las entidades financieras. Meses después, prolifera la resignación y el mundo financiero parece retornar al business as usual. 

El aletargamiento de la indignación, favoreció que el diario conservador alemán Frankfurter Allgemeinen Zeitung, promoviera el contraataque: invitó a personalidades a explayarse sobre «el futuro del capitalismo». Como se podía suponer, la intervención de Sloterdijk levantó ampollas. En su artículo, Sloterdijk identifica el problema actual como el «estado del impuesto». Carga las tintas contra ese «monstruo que chupa y escupe dinero». Vivimos en un «semisocialismo» de la «cleptocracia estatal», donde los «improductivos viven a costa de los productivos» y en el que «un puñado de personas de alto rendimiento paga tranquilamente más de la mitad del presupuesto nacional de los impuestos». La solución que propone Sloterdijk es la «guerra civil fiscal», la «revolución de la mano dadivosa». Los impuestos obligatorios tienen que ser sustituidos por donaciones, «regalos para la comunidad», concedidos de forma voluntaria. 

La réplica de Honneth, que apareció en Die Zeit, a las «profundidades fatales» de Sloterdijk fue contundente. Después de una crítica exhaustiva a la exitosa obra del profesor de Karlsruhe, a Honneth le basta con hacer referencia a dos valores centrales de la propia burguesía para derribar la argumentación criticada como un castillo de naipes: el mérito y la igualdad. Por un lado recuerda que el patrimonio monetario de gran parte de las clases burguesas no es resultado de méritos y esfuerzos propios, sino de herencias, vinculadas con los «enormes beneficios de la propiedad privada». Los que tienen, generalmente porque heredaron, sacan partido a su situación. Por otro lado argumenta que se trata simplemente de una cuestión de justicia democrática el «luchar por condiciones en las cuales cada ciudadano tenga las mismas posibilidades de participación». La redistribución mediante impuestos no es un acto caritativo, sino un derecho fundamental basado en la igualdad humana. 

Replicas y contrarréplicas se han publicado en prácticamente todos los grandes periódicos alemanes y algunos importantes medios europeos. La polémica no cesa. 

Unos cargan contra Honneth y sus colegas defensores del estado de bienestar, repro chándoles su frustración, infelicidad, cobardía, estancamiento y falta de humor; rechazan sus planteamientos morales y declaran su temor por los «frutos de las ganancias bien merecidas». Otros, críticos con el cinismo de Sloterdijk, aportan hechos y cifras, defienden la moralidad del estado de bienestar e insisten en una discusión sobre la ética y la solidaridad. Sólo podemos esperar no vivir en una sociedad en la que el poder fáctico del capital domine sobre la rectitud intelectual y la moral. La pregunta en torno a qué hemos aprendido de la crisis nos ha llevado a otra más radical: realmente, ¿hemos aprendido alguna cosa? A su vez, ésta cuestión nos suscita el temor de que tal vez estemos olvidando cosas fundamentales sobre el significado del Estado de Derecho y de los principios de nuestra convivencia.

Hitler i les taronges valencianes

[Opinió. Publicat el 19/09/2008. Web ací. Jpg ací]

Al darrer llibre de Hans Magnus Enzensberger, Hammerstein o l'obstinació, hi ha una interessant referència a les taronges valencianes i el nazisme (pp. 65, 224 i 225). El llibre reconstrueix la vida de la família del general Kurt von Hammerstein-Erquod (1848-1943), cap de l'alt comandament de l'exèrcit alemany en arribar Hitler al poder. Von Hammerstein fou un militar tradicional, que afavorí infructuosament l'aliança entre Alemanya i la Unió Soviètica i mantingué bones relacions amb generals de l'exèrcit roig (tots ells havien combatut contra el tsar). Al generalat alemany li plaïa el rearmament, però recelava de les doctrines hitlerianes i de la proliferació de cossos paramilitars nazis. Per això, l'espionatge alemany no només estava atent als assumptes externs, sinó també a la possibilitat d'un pronunciament militar o d'un atemptat, com aquell que efectivament patí Hitler el juliol de 1944.
La segona de les filles del general von Hammerstein, Maria Therese (1909-2000), treballà durant els anys 30 en una oficina d'importació de taronges, que hi havia a la Lützowplatz de Berlín. Aquesta plaça es troba a una zona benestant de la capital, amb arquitectura d'avantguarda i escultures modernistes. L'oficina era dirigida per un tal Rolland, també anomenat Baron Roland. En realitat, conta Enzensberger, aquest Büro d'importació de fruites meridionals era una tapadora del servei d'espionatge i Rolland n'era un agent secret, que també col·laborava estretament amb el cap de la intel·ligència militar, general Ferdinand von Bredow. Maria Therese no hi era casualment, i servia tant a l'interés de la família com, potser inconscientment, al d'aquells altres que volien controlar la cúpula militar. Al món de l'espionatge en general i a la capital alemanya durant l'època prebèl·lica en particular, proliferaven aquestes ambivalències. Ho arreplega magistralment Bob Fosse a la seua cèlebre pel·lícula Cabaret, ambientada al mateix Berlín de 1931, mitjançant la figura de l'ambigu mestre de cerimònies del Kit Kat Club.
Maria Therese i el personal de l'oficina, enfeinats en la doble tasca d'intel·ligència i importació, mecanografiarien informes reservats amb les màquines d'escriure que emplenaven albarans i factures de taronges i mandarines; sumarien brigades i divisions blindades igual que comptaven arrobes i tones de cítrics; i amb la mateixa diligència arxivarien papers relatius a les cancelleries de Moscou, Londres o Washington, que balanços de collites a Alzira o Carcaixent. I hem de deduir que alguna cosa els va fallar als serveis d'intel·ligència, perquè, com hom sap, les decisions de Hitler foren no només genocides i bàrbares, sinó també estratègicament errònies, i comportaren la desfeta absoluta d'Alemanya. És a dir, o bé Rolland i la xarxa d'intel·ligència fallà en els seus diagnòstics o bé en fer-se entendre pel govern nazi. Potser s'embolicaren per les taronges...
Escric aquestes ratlles mentre escolte Carlos Fabra insultar un ciutadà. I recorde que també per les mans d'aquesta persona han passat al temps, com per l'oficina de l'agent Rolland, importants plans polítics i documentació citrícola, i que les persones al seu servei tant redactaven escrits sobre, posem per cas, projectes d'urbanització i instal·lacions aeroportuàries, com informes sobre els productes fitosanitaris per a les taronges.
I no puc deixar de pensar en la vella dita de Karl Marx, respecte que la història es repeteix dues vegades, la primera com a drama i la segona com a comèdia. Ja sabem com aquella barreja d'informes d'intel·ligència i albarans de taronges a l'oficina de la Lützowplatz només fou un factor del primer acte del drama de la II Guerra Mundial. No sabem encara com acabarà l'altre sainet, el nostre. Com cantava el mestre de cerimònies del Kit Kat Club: «Wilkommen, bienvenue, welcome, im cabaret, au cabaret, to cabaret!».

La majoria volàtil del PPCV

[Opinió. Publicat 26/4/2008. Pdf ací. Jpg ací]

A hores d'ara, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) disposa de la majoria absoluta a les Corts, però hi ha factors que tornen volàtil aquesta majoria.

Les anàlisis electorals distingeixen el vot decidit i el vot de simpatia. La comparació de l'estudi 2555 del CIS (2004) i l'estudi 2750 (2008) acredita un primer factor de precarietat: la caiguda del vot decidit al PP. Encara que els seus percentatges de vot respecte del cens augmentaren del 28,5% el 2004 al 30,3% el 2008, els percentatges de vot decidit prèviament, segons els sondeigs, minvaren del 26,2% al 21,1%, el que és més significatiu perquè el conjunt de vot decidit als dos partits majoritaris augmentà 6,5 punts de 2004 a 2008 (el vot efectiu als dos partits s'incrementà només 2,3 punts). Les declaracions de Gabriel Elorriaga sobre l'estratègia de desmobilitzar votants socialistes, representen una constatació d'aquest problema. Cal afegir la segregació de votants decidits del PP. El baròmetre d'octubre de 2007 (estudi 2375) relaciona el vot decidit amb el vot a les eleccions anteriors. El 22,4% es declarava votant del PP (un trimestre després havia baixat 1 punt). El que resulta notable és que el 82,6% d'aquest grup recordava haver votat al mateix partit en 2004 (fidelitat superada sols pel PNB). Només un 12,3% del vot decidit arribava al PP des d'un altre partit, percentatge molt inferior al del PSOE, que rebia un 21,2% del seu 32,5% de vot decidit des d'altres opcions. Quan Mariano Rajoy repetia que el seu programa electoral era bo per a votants socialistes, potser expressava la preocupació per les conseqüències de la minva i la segregació del seu electorat. Aquests factors s'han de relacionar amb la relativa homogeneïtat de l'electorat popular, el fet que és menys divers, la qual cosa entrebancaria la incorporació de votants. Per exemple, les estimacions de vot de persones joves i grans (com mostra l'estudi de J. M. Bernardo, previ a les autonòmiques) o allò que preocupa als votants del PP, es distancia més dels resultats generals que en el cas del PSOE (l'estudi 2735 del CIS, d'octubre passat, n'aporta dades) o, amb un altre exemple, la seua adscripció religiosa està més determinada (la diferència entre els votants del PP catòlics i la mostra és de 16,6 punts, per al PSOE és només d'1,8).

Més factors de precarietat albirem si ens referim al País Valencià. El sondeig del CIS anterior a les autonòmiques de 2007 (estudi 2694) atribuïa una diferència notable entre el vot decidit del PPCV (35,9%) i al PSOE (24,0%), en el cas valencià, que opera aritmèticament suavitzant els factors de precarietat assenyalats adés. Aquesta diferència no és un factor positiu per al PPCV, perquè la direcció estatal pot consentir la seua reducció per l'interés general de la formació (recordeu el tema de l'Ebre a l'últim programa). Hi ha més factors de precarietat si considerem la simpatia electoral envers el PPCV. El seu èxit a les autonòmiques s'hauria de relacionar suposadament amb la següent cadena argumentativa. Segons l'estudi 2694 del CIS, el 49% considerava bona o molt bona la situació general valenciana, front a l'11,7% que la trobava mala o molt mala. Si era tan bona, es podria deduir que havia millorat. Així, la situació era millor o molt millor que 4 anys enrera per a un 34,1%, front a 18,5% que la trobava pitjor o molt pitjor. I, com a corolari, la gestió del Govern de la Generalitat i el seu president havia estat bona o molt bona (42,1% el Govern i 44,1% el president) i només una mínima part les qualificava com a males o molt males (16,3% i 16,6%, respectivament). Què passarà quan el començament de la cadena deductiva varie? Certament això no ha de determinar un canvi d'opció (com acrediten els estudis del CIS), però, la política del PPCV ha estat particularment relacionada amb els subsectors productius la percepció social dels quals ha variat ara. Els eufòrics discursos sobre les "oportunitats" d'Eduardo Zaplana ja no es poden repetir. A l'anterior percepció positiva ha contribuït la política de grans esdeveniments del PPCV. Com argumenta el professor Gil-Manuel Hernàndez, aquesta estratègia resulta rendible perquè està ancorada en l'augment de la incertesa i el risc socials que provoquen les tendències globals. Aporten un sucedani identitari en temps de modernitat "líquida" (Bauman) i serveixen per "posar-nos en el mapa", com repeteix Rita Barberá. Però estem en el mapa per poc de temps, perquè tot flueix ràpidament i aquesta cursa cap a la notorietat evanescent no és compatible amb un canvi de tendència econòmica.

El concepte d'"esquerra volàtil" ha estat proposat per caracteritzar un segment de l'electorat espanyol que donaria el triomf al PSOE, si el votava, o al PP, si s'abstenia. Al País Valencià, pels factors adduïts, seria raonable parlar d'una "dreta volàtil", o si més no, d'una dreta amb una majoria "volàtil", en una situació més precària d'allò que reconeixeran mai.

Microprivatització educativa

[Opinió. Publicat el 24/11/2006. Web ací. Jpg ací. Pdf ací.]

Fa uns dies, els pares i les mares del col·legi públic Ramiro Jóver de València ens hem manifestat perquè falta un docent d´anglès. La desídia quotidiana de l´Administració educativa serveix a una estratègia clara de
microprivatització.
Les dades de l´Enquesta de Pressupostos Familiars de l´Institut Nacional d´Estadística (INE) són clares. Al País Valencià gastàrem durant l´any 2003 -l´últim amb dades completes- 262,3 milions d´euros en Ensenyament (i no s´hi inclouen algunes despeses en transport o béns culturals, que bé podrien relacionar-se amb la formació). Bona part d´aquest diners són pagaments a centres educatius de titularitat privada. Així, segons una altra enquesta de l´INE, la de Finançament i Despeses de l´Ensenyament Privat, referida al curs 1999/2000, els ingressos corrents de procedència privada de l´ensenyament no universitari a la nostra Comunitat pujaven 182,0 milions d´euros.
En aquesta aportació dels pressuposts familiars no es comptabilitzen lògicament els diners que arriben a entitats satèl7lits dels col7legis privats (escoles de natura, editorials, associacions, etc.), moltes fiscalment opaques. No cal dir que les aportacions de les famílies, que podem estimar amb les dades anteriors en uns 200 o 250 milions d´euros a l´any al País Valencià, és sols una part d´allò que reben els centres educatius privats, i que l´esmentada Enquesta de l´Ensenyament Privat estima en un 48%. La resta és una generosa aportació de l´Estat en funció dels concerts educatius. Potser siga un percentatge major encara al País Valencià, on la conselleria diu que transfereix als centres privats més de 550 milions d´euros a l´any en concerts.
Més interessant resulta la distribució de la despesa educativa. Segons l´Enquesta de Pressuposts, per exemple, les famílies que ingressen entre 2.500 i 3.000 euros al mes gasten en general, en tots els capítols dels seus pressuposts, un 154% respecte del pressupost familiar mitjà de totes les famílies (val a dir, gasten un 50% més que el conjunt), però al capítol Ensenyament dediquen una part dels seus diners que equival a un 231% respecte de la mitjana total (és a dir, un 131% més que el conjunt de totes les famílies). Altramente dit, quan tots gastem 10 euros, ells en gasten 15; però quan paguem 10 euros en despeses d´ensenyament, ells inverteixen 23.
Aquesta tendència: gastar més en l´ensenyament (en termes absoluts i relatius: més diners i amb major proporció), conforme es pot gastar més en general es ratifica en els estrats d´ingressos més elevats. Les famílies que ingressen entre 3.000 i 5.000 euros al mes, gasten en general un 179% respecte de la mitjana de totes les famílies (tots gastem 10 euros, ells 18), però el que dediquen a ensenyament puja al 384% de la mitjana global (si tots posem 10 euros en Ensenyament, ells inverteixen quasi 40); i, encara més, les famílies amb més de 5.000 euros d´ingrés mensual, que en conjunt tenen una despesa del 259% respecte de la mitjana, disparen el que dediquen a ensenyament fins al 744% (quants la gent gasta 10, ells poden gastar 26, però quan es posen 10 en ensenyament ells inverteixen 75!). La conseqüència és clara: aquells 200 o 250
milions d´euros eixen de les butxaques d´unes classes mitjanes i altes disposades a fer aquesta inversió per tal de no compartir l´escola pública amb les classes baixes, i el polític-administrador posa 550 milions més perquè, com deia Marx en el Manifest, la burgesia confon el seu interés amb l´interés general. La condició d´aquest immens negoci (més de 2 milions d´euros al dia! al País Valencià) és senzillament la degradació de l´escola pública. De res no serveix que, com diu el resum que va fer el Ministeri d´Educació, de l´informe trianual Pisa de l´OCDE: «L´estudi Pisa 2003 corrobora allò que ja mostrà Pisa 2000: que el valor afegit educatiu dels centres públics i el dels centres privats és pràcticament el mateix». Ni tampoc serveix de res que les condicions encara siguen millors a l´escola pública. Per exemple, a la ciutat de València, cada unitat de primària en un centre privat té, com a mitjana, 4 xiquets i xiquetes més que en un centre públic. Cada professor d´infantil o primària d´un centre privat atén com a mitjana un 30% de xiquets o xiquetes més que els seus col7legues dels centres públics (per altra banda: més alumnat + menys professorat = més ingressos per als centres privats).
Elias Canetti va escriure que els thatcheristes eren una «secta de predicadors de l´egoïsme». Els nostres thatcheristes estimulen amb la seua desídia respecte dels serveis públics l´estratègia de microprivatització i promouen l´egoïsme col·lectiu. Aquest és el seu llegat més nociu.

Red Herring

[Opinió. Publicat el 24/3/2005. Versió web ací i ací]

Havia pensat el títol «política lingüística», que seria més adient, però aquest principi potser baixaria el nombre de persones que continuarien amb la lectura. En la seua teoria sobre les noves formes de retrobament d’allò polític, el prestigiós sociòleg alemany Ulrich Beck cita una assenyada sentència de l’extraordinari intel·lectual Hans Magnus Enzensberger: «La gent busca la política a les planes equivocades dels diaris». Certament, molts dels fenòmens «polítics», en el sentit d’allò que constitueix les societats, no s’hi troben a les planes que els diaris dediquen a la política, i potser ni tan sols es troben als diaris. I si això és cert per a la política en general, ho és també per a la política lingüística en particular. Les societats es constitueixen en un moviment real que freqüentment no troba el seu reflex en els mitjans de comunicació. Aportaré algunes dades (i sé que deixar-les en una plana de diari no deixa de ser un paradoxal tribut a Enzensberger i Beck). Entre el recompte censal de 1991 i el de 2001, més de dues-centes mil persones han aprés a escriure en valencià al nostre País. Bona part d’aquest efecte es deu a la dedicació i constància del professorat de valencià. En 1991, només un 24% de les persones que tenien entre 20 i 24 anys, i que potser havien tingut l’oportunitat de rebre alguns anys d’ensenyament del valencià, declaraven saber escriure en aquesta lengua. Deu anys després i amb l’ensenyament del valencià al segment obligatori més normalitzat, el percentatge de persones que tenien entre 20 i 24 anys i que declaren saber escriure és del 50%. Aplicant un mètode habitual d’estimació de l’aprenentatge segons la superació de la incompetència es pot preveure fàcilment que en l’any 2011, arribarà la competència escrita activa al 67%. A més de l’acció docent, es poden fer estimacions sobre la voluntat col·lectiva de recuperació de la nostra llengua més enllà de l’escola i que es concreta en formes d’aprenentatge al marge de l’ensenyament reglat (allò que se sol anomenar l’aprenentatge no formal o informal). Veja’m algunes dades més. Un 13% de les persones nascudes entre 1957 i 1966 (i que, per tant, havien finalitzat la seua escolarització obligatòria abans que la Llei d’Ús i Promoció del Valencià hi establira l’ensenyament en valencià), declaraven en 1991 que podien escriure en valencià. Deu anys després, el percentatge de persones d’aquest mateix grup de població (que ja compta entre 35 i 44 anys) que sap escriure ja s’eleva al 18%. El mateix podríem dir d’altres grups d’edat. Per això, amb el mètode d’estimació citat, es pot preveure que en el cens de 2011 més d’un milió de persones declararan que tenen competència per escriure en valencià. I ja no parlem de competències més esteses entre la població, com ara entendre, parlar o llegir. Ho haurà fet possible un esforç constant, quasi imperceptible, de centenars de professors i professores de valencià i la voluntat decidida de moltes persones. De segur que quan més d’un milió de persones al nostre País, per primera vegada en la història, puguen escriure com March o Estellés, no hi haurà ni una ratlleta als diaris. Beck parla d’«infrapolítica» o «subpolítica» (és a dir, la política que hi ha per baix de la política), per referir-se a aquest fenòmens col·lectius de retrobament d’allò que és propi de la política: l’autoorganització per resoldre problemes de la nostra configuració social. Una autoorganització que moltes vegades es realitza en oposició, a contrapèl o simplement a banda de la política dels partits. Aquest aprenentatge del valencià descrit o les Trobades de l’Escoles en valencià són exemples molt semblants a aquells amb què Beck il·lustra les seues tesis. Per què es manté aquesta voluntat col·lectiva, cívica? Podríem recordar els versos de Benedetti («Seguro que los diarios / no lo preguntarán») o apel·lar a la sociologia alemanya. Tant se val. Ja sabem què trobarem a les planes dels diaris quan, als propers anys, parlen de política lingüística...