diumenge, 16 de febrer del 2025

La prodigiosa gestació d’una dona de Carcaixent

Tafaneries valencianes, 17/2/2025,  html ací, pdf ací

Josefa María Navarro Bataner va nàixer a Carcaixent (la Ribera Alta), l’any 1796. Era la filla major de Josefa María Bataner Cangrós i Francisco Navarro Trenzano, que havien contret matrimoni el novembre de 1795 a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu del mateix poble, en una cerimònia presidida pel vicari Albelda. Ben prompte, Josefa María Bataner quedà embarassada i, com hem dit, donà a llum una xiqueta, la protagonista d’aquesta història, a la qual li posaren el mateix nom que a la mare. El 1799 va nàixer una segona xiqueta, Vicenta María. Dos anys després, una altra: María Leonor. El 1803, va nàixer el quart fill, un xiquet, al qual li assignaren, com era costum, el nom del pare: Francisco. El 1805 batejaren una altra xiqueta més, a la qual li posaren de nom Vicenta, el que fa pensar que havia mort la germaneta nascuda anteriorment i anomenada Vicenta María. I el mateix hagué de passar amb Francisco, perquè el 1808 està inscrit un altre fillet amb el mateix nom. Fins i tot el 1811, quan la seua filla Josefa María (la nostra protagonista) ja havia contret matrimoni, sa mare tingué un altra filla, que anomenà María, i l’any següent un altre fill: José; fins i tot, el 1817 va nàixer Pascual. En total, la nostra protagonista tingué vuit germans.

Com hem dit, el dissabte 27 d’abril de 1811, la nostra protagonista, Josefa María Navarro Bataner, va contraure matrimoni amb José Hermano Corts, també carcaixentí i cinc anys major que ella, en la mateixa església on havia sigut batejada. Sabem que vivien en una casa de camp. Josefa María heretà la fertilitat de sa mare. El 1815 es batejà la seua filla María Josefa (mare que fou també de vuit nadons). Tres anys després, va nàixer María Teresa. El 1823, una altra xiqueta, que anomenaren Ángela. L’any següent, 1824, Josefa María tingué un embaràs amb set fetus, del qual parlarem després. El 1827 donà a llum el que anomenaren José Juan. El 1831, vint anys després del seu matrimoni, va nàixer Francisco i com passà amb ella mateixa, després que la seua filla major va contraure matrimoni, encara tingué tres filles més: Francisca Pascuala, nascuda el 1834 (i que tindria nou fills vius), Vicenta Petra, nascuda el 1838 (i que també donà a llum set nadons), i Vicenta Esperanza, el 1839.

El més cèlebre, però, fou l’embaràs amb set fetus, que es convertí en una notícia, com es diu ara, «viral» el 1824. En aquella època, Carcaixent tenia uns 7.000 habitants, una part dels quals habitaven les 11.000 fanecades d’horta, on era freqüent la morera. Molt poc després vindria l’exportació de la taronja. Josefa María quedà embarassada a la primavera de l’any 1824. El dia 3 de juliol, l’Almanac indicava: «Cuarto creciente á la tarde. Alegre y hermoso tiempo». Per a la nostra protagonista, però, aquell dissabte començà un període de terribles sofriments. Sentí dolors i anaren a buscar una comare. Aquesta sospità de complicacions i tal com exigia l’«Examen y Cartilla de parteras, teorico practica» del Dr. Rosain, publicat aquell mateix any, demanà l’assistència d’un metge. Amb l’ajuda del doctor i la comare, Josefa donà a llum els dies 3, 4 i 5 de juliol tres fetus, que, en opinió del facultatiu, havien sigut concebuts en moments diferents, ja que, pel seu nivell de desenvolupament, considerà que el primer, un xiquet, tenia tres mesos i les altres dos, xiquetes, ja quatre. El dia 6, dimarts, tornaren els dolors i Josefa María donà a llum una altra xiqueta, que el metge considerà de tres mesos. El dia 7 fou tranquil, però el dijous 8 de juliol tornaren els dolors amb més intensitat, i la dona parí dos fetus més: dos xiquetes que es consideraren de quatre mesos. El divendres 9 de juliol tornaren els dolors intensos. La matinada del dia 10, l’exhausta Josefa María donà a llum un altre fetus masculí, que, segons el metge, tenia cinc mesos com a mínim. Era l’últim dels «septigèmins». La dona, summament feble per les hemorràgies i amenaçada de febres puerperals, pogué recuperar-se paulatinament i, com hem dit, tres anys després donà a llum un xiquet. Cal dir que els registres parroquials no arrepleguen altres avortaments que, eventualment, pogué patir Josefa María i que considerem més que probables. En l’època es distingia entre un «avortament» i un «mal part», que era quan el fetus estava ben conformat però no sobrevivia, però cap dels dos casos constava, és clar, en els llibres parroquials de bateigs.

Fou el metge que la va atendre qui immediatament contà els inhabituals fets a una altra persona, la qual va remetre una carta a la «Gaceta de Madrid», que informà del part en l’exemplar del dia 31 de juliol (encara que la publicació oficial, que també incloïa notícies, datà la seua referència el dia 30, p. 388). Després de la publicació en la capital, l’arreplegà la premsa valenciana. El «Diario de Valencia» informà el dia 5 d’agost del 1824, però el fet s’escampà molt més. Dos dies després que apareguera en el periòdic valencià, es repetí la mateixa informació en el «Diario de Barcelona» i al «Diario Mercantil» de Cadiz. El 27 d’agost, aparegué en el «Diario Balear». Fins i tot, el 3 de novembre d’aquell any el periòdic «El Argos» de Buenos Aires va publicar un resum de l’esdeveniment. També es publicà la notícia a França. El 16 d’agost, tant el «Journal de Paris», com un diari en anglés que es publicava a la capital francesa, l’anomenat «Galignani’s Messenger», comentaren el fet. Temps després, el doctor i professor Almire René Jacques Lepelletier de La Sarthe informà del part de «Josepha Navarro» en el volum quart (tom 1r, p. 329) de la seua obra «Physiologie médicale et philosophique», publicat a París el 1833. Posteriorment, el doctor Clément Ollivier incorporà la notícia de Lepelletier a la reedició de la seua «Histoire Physique et Morale de la Femme» de 1851, que tornà a ser impresa a Angers el 1858. Referències que, suposem, no arribaren a coneixement de la llauradora carcaixentina.

Josefa Maria Navarro Bataner, que havia aconseguit superar els riscos dels parts i de la gestació de septigèmins, morí el 1868, quan tenia uns setanta dos anys i era viuda des de feia dotze. Fou soterrada a Carcaixent, després d’un funeral a l’església de l’Assumpció.

Sis segles de la presència del poble romaní

[Opinió, 17/02/2025, pdf ací]



L’hivern del 2025 s’acompleixen sis segles de la presència del poble romaní a les terres valencianes. En el segle XV, reberen una hospitalària acollida per part dels Jurats de València. Ho podem llegir en un manuscrit amb notes de Guillem Mir i altres que es troba a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València: «En lo mateix any [1425] vench un duch qui·s deya de gipte molt pobre e la ciutat li donà vint florins d’or» (ms. 255, p. 71).

Aquest «duc» que vingué a terres valencianes havia de ser Joan d’Egipte Menor, topònim que en l’època es referia a la Mediterrània oriental, des d’on encetaren peregrinacions i migracions. Així, s’ha conservat documentació de la presència de persones d’ètnia romaní a Bolonya i Forlí (Itàlia) el 1422, camí de Roma, on el papa Martí V rebé Andreu, duc d’Egipte Menor. Altres grups creuaren el Regne d’Aragó en direcció a Santiago de Compostel·la. El 1425, el rei Alfons el Magnànim autoritzà el trànsit del duc Joan amb un guiatge (Arxiu de la Corona d’Aragó, R. Cancelleria sig. 2753, f. 145v), datat el 12 de gener i amb validesa de tres mesos, la qual cosa explica la seua presència a la ciutat de València. Suposem que el duc Joan estava acompanyat d’un seguici que els historiadors estimen entre una dotzena i un centenar de persones i el seu trànsit hagué de produir-se durant l’hivern d’aquell any. Posteriorment arribaren altres expedicions d’aquests «nobles egipcis», com el del comte Martí o el comte Tomàs.

Aquesta procedència de l’anomenat Egipte Menor és la que formà la paraula «gitano» d’«aegyptanus». Adoneu-vos de la caiguda de les primeres vocals en el text valencià («gipte» per «Egipte»), que també trobem en l’anglés «gypsy». De vegades també eren anomenats «bohemis» si arribaven pels Pirineus o «grecs» si ho feien per la mar. El terme «zíngar» sembla que deriva d’un mot de l’antic grec que vol dir «intocable» i que potser està relacionat amb l’origen de la seua emigració des de l’antiga Índia. També deixaren algunes marques en la toponímia:  a Valencia, el camí d 'Arrancapins (que ara seria aproximadament el carrer EruditOrellana) s'anomenà durant un temps Volta dels Gitanos, i a les muntanyes de la Ribera trobem el Caballón (nom que té a veure amb muntanya) de la Gitana, a Catadau. Amb el temps, pero, les autoritats canviaren l'hospitalitat inicial per hostilitat. Es decretaren les anul·lacions del guíatges, les expulsions i els censos de control, el que adoba el camp per a la proliferació d 'un racisme que perviu dramàticament. Aquest es nodrí de tòpics. Si bé alguns eren positius, com ara la capacitat d' endevinar el futur ( «adevina como gitano» diu un refrany castella, arreplegat a meitat del segle XVI) o la bellesa ( «Eixos ulls tan rebonicos / i eixa cara tan gitana/ van dienta tot lo món / que jo he nascut valenciana» diu una rondalla valenciana, citada per Caries Ros en el segle XVIII), la majoria són negatius i xenofobs.
Segons l’estudi 3190 del CIS (setembre del 2017) l’acceptació de persones gitanes és menor a la de persones immigrants en general. Les dades són d’una xenofòbia i un racisme esgarrifant: només el 51,6% de la població acceptaria llogar un pis a persones immigrants, percentatge que cau al 28,8% en el cas de la població romaní. El 80,3% acceptaria que un fill portara amics immigrants a casa, però només el 52,7% que les amistats foren de l’ètnia romaní. Un racisme incompatible amb la proclamació de la dignitat humana i el valor constitucional de la igualtat.